Archive for juny, 1190

L’exili valencanista

divendres, juny 22nd, 1190

En el marc dels XXXVIII Premis Octubre del País Valencià organitzats del 27 al 31 d’octubre 2009, al Centre de Cultura Contemporània per Edicions 3i4 i la Fundació Ausiàs March, s’han celebrat tres congressos: XVIII Congrés de Mitjans de Comunicació: Periodisme, Cinema i Literatura, coordinat per Josep Lluís Gómez Mompart, Rafa Xumbó i Enric Marin; XXI Encontre d’Escriptors: La literatura Digital, coordinat  per Laura Borràs i Congrés Històric: L’exili de 1939, una diàspora històrica, coordinat per Pelai Pagès.

Una de les taules redones del Congrés Històric moderada per Santi Cortés estava dedicada a quatre valencianistes exiliats: Francesc Bosch i Morata, Angelí Castanyer, Emili Gómez Nadal i Josep Renau i les ponències anaven a càrrec de Romà Segui, Josep D. Climent, Albert Forment, i jo mateix invitat a parlar del meu pare.

La ponència en la que parle d’Angelí Castanyer i també del seu germà Josep Castanyer la trobareu a continuació.

L’EXILI DELS GERMANS ANGELÍ I JOSEP CASTANYER


mode de preàmbul

Quan el pare, el poeta i polític Angelí Castanyer, va haver de marxar a l’exili jo tenia 18 mesos i anava cap als 10 anys quan el vaig poder conèixer.

Fou l’agost del 1947, desprès de travessar clandestinament la frontera amb la meva mare. Llavors la frontera amb França encara estava tancada –l’obririen uns mesos després del nostre passatge.

Veient que el problema espanyol no es resolia desprès de més de dos anys d’acabada la segona guerra mundial, moltes famílies travessaven clandestinament a peu els Pirineus per intentar reunir-se amb els seus marits i pares refugiats. En el nostre cas, vam passar la frontera acompanyats per un guia sis persones, la mare i jo, la meva tia Ramona -dona de Josep Castanyer- amb la meva cosina, i la dona i el fill d’un amic comú dels dos germans, Juli Macian.

El viatge l’organitzava el cap de falange de la regió cobrant 1.000 pessetes per cap, tot una fortuna a l’època. En connivència amb la Guàrdia Civil el passatge a peu havia de durar, en principi, unes dues hores. Aquell dia havien canviat la guàrdia i no s’havia pogut encara establir el contacte i vam haver de fer la travessada intentant evitar els guàrdies. Vam sortir de Camprodon amb dos cotxes com si marxéssim d’excursió fins un petit poble prop de Set Cases. Els cotxes se’n van retornar buits i nosaltres esperarem de nit fosc per sortir del poble acompanyats pel guia. Caminarem tota aquella nit i tot un dia donant tombs i tombs amb curtes pauses per descansar; férem nit en una granja d’alta muntanya, i arribàvem a França l’endemà al matí amb els peus en sang. En una de les altes, el guia, un vell pastor de la regió, ens va explicar –avui encara no sé amb quines intencions- que unes setmanes abans, en les mateixes condicions, van ser sorpresos ja quasi arribant a la frontera i els guàrdies civils van disparar al grup que fugia; van matar una de les dones i van haver d’abandonar el cos a pocs metres de la línia de demarcació.

Al primer lloc habitat francès –tres o quatre cases de les quals una d’elles servia de bar-  l’amo, ja previngut, trucà a la gendarmeria que ens va venir a recollir amb un cotxe i un sidecar per portar-nos, no recordo ben bé, si a Prats de Molló o a un altre poble dels voltants. Vam ser molt ben atesos a la comissaria i desprès de passar la nit a les cel·les, l’endemà, en tren, una parella de gendarmes ens custodià fins al “Camp d’Hébergement” de Rivesaltes, prop de Perpinyà.

El camp, fet de barracons i rodejat de filferro, tenia l’aspecte dels camps de concentració de la segona guerra mundial que hem pogut veure en fotografies. Aquest estava dividit en dues parts separades també per filferro. D’un costat estàvem les famílies dels republicans exiliats i de l’altre deambulaven el que més tard deduiria que eren presoners alemanys.

Dos anys desprès del final de la segona guerra mundial, a França encara hi havia soldats alemanys presoners que compartien camp amb les famílies dels seus adversaris republicans que els havien combatut! Una estampa eloqüent de la tragèdia viscuda pels republicans espanyols, i de l’actitud de les democràcies vencedores del feixisme! He trobat informació sobre el camp de Rivesaltes i sobre el fet que hi havien hagut presoners de guerra alemanys fins el 1948, però enlloc, que compartien camp amb les famílies dels refugiats republicans.

Al cap d’uns dies, el pare que des de feia poc residia provisionalment a Bordeus, ens va venir a buscar.

Darrere nostre quedaven famílies esperant, algunes des de feia molt de temps, el marit i pare que encara ningú havia pogut localitzar.

Activitats i càrrecs dels germans Castanyer abans i durant la Guerra Civil

Angelí Castanyer i Fons (Huéneja 1905-València1974) poeta Mestre en Gai Saber, i polític va començar les seves activitats culturals des de molt jove i amb a penes 18 anys era col·laborador de la revista Germania; a partir del 1927 a Taula de Lletres Valencianes; més tard a El Timó i El País Valencià. Fou membre fundador del Centre d’Actuació Valencianista el 1931 i membre de la primera junta com a responsable de publicacions, i a la junta de 1933, responsable a propaganda.  Fou signatari de les Normes de Castellò el 1932 i membre de l’equip director de PROA creat per Gaetà Huguet, una espècie de Consell de Cultura i Relacions Valencianes fundat amb l’objectiu d’impulsar l’ús públic del valencià i d’afavorir les relacions entre els diversos partits nacionalistes valencians, i aquests amb els grups polítics de Catalunya i el País Basc. Durant la guerra, el 1937, ocupà el càrrec de Comissari de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València amb Francesc Bosch i Morata de conseller, i el 1938 fou nombrat membre de la Comissió Permanent del Consell en representació del Partit Valencianista d’Esquerra.

Josep Castanyer i Fons(València 1900-París1951) polític i home de teatre (autor d’unes dotze obres estrenades) fou col·laborador de Teatre Valencià, Galeria d´Obres Valencianes, Nostre Teatre, Lletres Valencianes, Nostres Comèdies i director d’El País Valencià on escrivia sota el pseudònim de Batiste Conca. Fou cofundador de la Societat d’Autors valencians abolida per decret el 1941 per ser una “organización federalista embebida de separatismo”. El 1934 succeeix a Joaquim Reig a la presidència del Centre d’Actuació Valencianista i més tard en fou responsable de relacions. El 1935 ocupa la presidència del Partit Valencianista d’Esquerra i el 1936 quan el PVE obté 5 regidors a l’alcaldia de València, n’és Tinent d’Alcalde i president de la Comissió d’Instrucció Pública.

Durant la guerra, presideix el Consell d’Administració de la Societat General d´Autors d’Espanya (SGAE) a València, fou president del sindicat d´Autors i Compositors,  delegat en el Front Popular, delegat al Comitè Executiu Popular i subdelegat de Cultura. Va ser comissari de la 46 Brigada Mixta comandada pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Manuel Uribarri Barutell, i cap del S.I.M de la província de Castelló i front de Llevant.

L’exili a l’Àfrica del Nord

Al finalitzar la guerra, els germans Angelí i Josep Castanyer van poder embarcar a Alacant el 28 març del 1939 en el darrer vaixell que va sortir del port rumb a Orà, el famós Stanbrook, tot just abans l’arribada de les tropes feixistes italianes al Mediterrani. En la llista dels 2638 passatgers hi figuren amb els números 1706 i 1983, respectivament. Observant a la llista la edat i els cognoms dels passatgers es pot concloure que en aquell vaixell viatjaven nens de 8 a 12 anys, alguns d’ells germans i probablement orfes ja que no hi figuren els cognoms dels seus pares.

A Orà el govern Daladier –el signatari amb Chamberlain, Mussolini i Hitler dels  degradants acords de Munich- tenia preparada als refugiats una humiliant quarantena primer –dies i dies confinats al vell carboner anglès en condicions sanitàries pèssimes sense poder desembarcar-  per a després ser dirigits als “Camps d’Internament”. L’abril de 1939  Daladier encara va tenir temps de promulgar una llei permetent la incorporació dels estrangers que obtenien asil a les Compagnies de Travailleurs Étrangers (CTE). La III República francesa moribunda preparà així les condicions pels camps de treball del règim col·laboracionista de Vichy.

La política xenòfoba del règim de Vichy a la metròpoli és exportada a les colònies i les autoritats creen a l’Àfrica del Nord varies dotzenes de camps d’internament amb 8.000 treballadors forçats, la majoria d’ells espanyols republicans. Quan les autoritats franceses van tenir necessitat de ma d’obra per la construcció del transsaharià que va de Relizan, al nord d’Argèlia, a Bou Arfa al sud del Maroc, a través el desert, tiraren ma del contingent de refugiats espanyols. Angelí va poder lliurar-se’n però Josep va sofrir les condicions inhumanes d’aquells camps de treball guardats per soldats senegalesos al ben mig del desert. Amb aquelles condicions extremes les baixes eren importants i Josep va atrapar la tuberculosis de la que moriria pocs anys després, el 1951, als 51 anys. Aquestes condicions van durar més o menys fins el desembarcament aliat a l’Àfrica del Nord el maig de 1943.

Quan la situació es normalitzà i tan aviat com van poder, els dos germans entren en contacte, a l’Àfrica del Nord, França i Amèrica amb la diàspora valenciana com ho denota la seva correspondència.

A l’arxiu d’Angelí la correspondència s’estén tot al llarg de l’exili a partir del 1944/45 fins a finals dels seixanta, i entre els seus corresponsals trobem, per ordre cronològic a partir de les primeres cartes noms com els de Gaeta Huguet, Julián Gorkin, Juli Just, Francesc Puig Espert, Fernando Valera, Manuel González Martí, Eduard Buil, Joan Fuster, Emili Gómez Nadal, Albert Camus,  José del Barrio, Nicolau Primitiu, Evarist Massip, Gordón Ordáz, José Giral, Jean Cassou, Francesc Puig Espert, Jordi Arquer, Alfons Cucó…

La correspondència de Josep, per força està concentrada en la dècada dels quaranta i si bé hi trobem menys noms, Gaetà Huguet, Uribarri, Manuel de Irujo, Esparza, Fernando Valera i Francesc Puig Espert, es pot dir que manté un intercanvi epistolar assidu amb els dos primers.

Va a ser interessant estudiar aquesta correspondència indispensable per conèixer la militància del valencianisme a l’exili. En efecte, a través dels escrits dels dos germans podem constatar que en el moment en que els va ser possible, reactiven el PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA (no oblidem que Josep n’havia estat president el 1934 i Angelí membre de la Comissió Permanent del Consell en representació del partit el 1938).

Les línies d’actuació de la seva acció són essencialment dues i s’hi mantindran fidels durant tot l’exili:

  1. Assegurar la presència del nacionalisme valencià a l’exili republicà espanyol, orientant i mantenint el contacte amb els militants i el conjunt de partits.
  2. Influir en la política de l’exili a favor de la unitat dels partits entorn del govern republicà, sobretot als anys crucials 1945/46 a fi de recuperar la legalitat republicana.

De l’ascendent que van poder arribar a assolir entre els exiliats ens en podem fer una idea per una carta en castellà de Josep, de la qual falta la primera pàgina i es desconeix el seu destinatari:

“(…) Recientemente se ha constituido un grupo cultural y de aproximación franco española, con el titulo de Cercle (sic) Garcia Lorca en cuyos organismos directores intervienen las más relevantes personalidades francesas y españolas. En el acto inaugural de la sección de Oran, celebrado el domingo ultimo, fue encargado del discurso de presentación mi hermano Angelino y ha sido tal el acierto y el éxito obtenido, que se ha tomado el acuerdo de editar el discurso. Ínterin, me permito señalarte el hecho de que para inaugurar el círculo y para rendir homenaje a García Lorca, haya sido encargado un valencianista… (…)”.

El fragment de carta no porta data. Tot apunta que l’acte va poder tenir lloc desprès del desembarcament del aliats el 1943 i més probablement cap al final de la guerra, entre l’alliberament de París en agost de 1944 i la capitulació alemanya el 8 de maig de 1945. Per aquestes circumstàncies i per la presència de “les més rellevants personalitats franceses i espanyoles republicanes, el conferenciant, oblidant-se del tractament rebut per part de les autoritats franceses a l’arribada i durant el govern de Vichy, celebra el país d’acolliment, retrata en castellà davant aquell auditori franco-espanyol, l’Espanya de sempre “esta España abandonada siempre de sus próceres y señores” i eleva a través Garcia Lorca un cant al poble espanyol i als seus poetes “pueblo español; solo, colosalmente solo, con su orgullo, con su honor, tu recuerdo”.

Tanmateix, no deixa d’aprofitar l’ocasió per dir qui és i què representa. Ho fa amb aquests termes:

Quien os habla ahora no es un poeta hermano de Federico, de ese recorte sublime, jirón señero de todas las Españas. Quien os habla ahora es justamente algo, no ya distinto, sino simplemente distante del alma de García Lorca. Es una voz humilde de la otra orilla del mar Mediterráneo, allí donde la lengua de Mistral encontrara ecos espontáneos de amor y comprensión; un escritor de lengua valenciana o catalana; un hijo de aquellos felibres del Languedoc que en Valencia y Cataluña hallaron siempre aquellas calidas resonancias del Gai Saver; (…) es desde este punto crucial en donde Francia y España pueden darse perennemente su cita amable y discreta, cordial y comprensiva, desde donde yo contemplo, desapasionado y libre, el pensamiento gemelo, el corazón hermano, el “alma Mater” de Federico García Lorca (…)”

No es tracta ara i ací, d’analitzar detalladament els escrits, essencialment els manifestos i encara menys la correspondència, però sí, de fer-nos una idea d’allò que defensaven tant Angelí com Josep Castanyer. I el que defensen és, amb rotunditat, un País Valencià lliure en el si d’una República Federal Ibèrica. Una República que ja abans la mort de Franco fou abandonada per totes les forces polítiques antifranquistes i amb ella, tot l’exili republicà. A la transició van tenir “padrins” els militants comunistes –començant per ells mateixos- i als anarquistes no els hi ha mancat mai la simpatia internacional. Però pocs –per no dir ningú- van reivindicar els exiliats republicans i no cal dir-ho, si a més de republicans eren nacionalistes valencians! Només a Catalunya, de tot l’Estat, la voluntat popular, i la forta personalitat política de Josep Tarradellas van fer possible una negociació bilateral Catalunya/Espanya en la que el president exiliat va obtenir el reconeixement de la Generalitat republicana, el sol acte de ruptura de la “legalitat” franquista a tota Espanya.  I val a dir,  que ho va obtenir en contra d’un cert catalanisme bien pensant el qual havia apostat per un Consejo anomenat de los nueve en el que una sopa de lletres de partits espanyols i catalans deixava el restabliment de la Generalitat a  la mercè d’una futura negociació desprès de la constitució de les Corts Espanyoles…

En data de febrer del 1944, des d’Orà, el PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA llença un manifest amb una versió en valencià i una en castellà titulat UNIÓ DEMOCRÀTICA D’ACCIÓ VALENCIANA, una plataforma unitaria del País Valencià que els dos germans havien creat. El document proposa als partits d’àmbit estatal de treballar junts per forçar la integració d’Espanya al nou ordre mundial que està sorgint amb la victòria sobre l’Alemanya nazi, i el destí del País Valencià dintre d’aquesta Espanya que volen federal.

Dos mesos més tard, el 14 d’Abril de 1944, coincidint amb l’aniversari de la proclamació de la República i en nom del PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA, llencen un nou manifest, aquesta vegada crític, on reconeixen la desunió existent entre partits.

I un tercer escrit datat a Orà el 25 de febrer de 1946 marca la posició del PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA sobre diferents temes de la plataforma de la UNIÓ DEMOCRÀTICA amb una declaració política en la que es proclama “la permanència de la vigència dels principis ideològics adoptats a l’últim congrés de València, resumits amb la reivindicació de la personalitat autòctona del País Valencià i dels seus drets d’autodeterminació política dins d’una comunitat hispànica, republicana, de base democràtica i de justícia social”.

L’exili de París

A finals de 1946, els germans Castanyer deixen l’Àfrica del Nord per instal·lar-se a París.

Immediatament hi funden la CASA REGIONAL VALENCIANA. Creen una Comissió organitzadora que en data de l’1 de gener del 1947 envia a tots els residents valencians una sol·licitud de col·laboració amb “una butlleta provisional d’adhesió de membre fundador del CASAL VALENCIÀ DE PARÍS”. Aquest nom solament apareixerà en aquest document que va signat per huit noms, els que encapçalaran la llista dels primers socis: Ferran Delvar, Amat Granell, Mario Soler, Angelí Castanyer, Gaetà Huguet, Manuel Uribarri, Emili Gascó Contell, Josep Castanyer.

Mario Soler havia combatut en la 46 Brigada Mixta a les ordres del tinent coronel de la Guardia Civil Manuel Uribarri i de Josep que n’era el Comissari polític. A París s’havia casat amb una neboda de Trotsky, de cognom Bronstein, filla d’uns jueus rics. Havia muntat una gran empresa d’importació/exportació de vins i és de suposar que va ajudar a sufragar les primeres despeses de l’entitat. Els altres noms són coneguts dintre del valencianisme i Amat Granell, com es sabut, és tinent i el primer combatent a entrar en el París encara ocupat per l’exèrcit alemany, el 24 d’agost del 1944, al front de la seva columna de tancs de la 2ª Divisió blindada del general Leclerc, integrada exclusivament per republicans espanyols.

Angeli que és, amb Josep, un dels huit signataris d’aquest primer document i que farà part de totes les juntes directives, curiosament no signa la demanda de constitució legal de l’associació a les autoritats amb el nom que esdevindrà oficial de CASA REGIONAL VALENCIANA DE PARIS. El pare m’havia dit un cop que ell era un dels que havien proposat CASAL VALENCIÀ DE PARÍS. Josep, en una carta a Gaetà Huguet que devia protestar per no haver-se mantingut el nom inicial, n’explica el motiu, i és trist de constatar que més de seixanta anys desprès encara trobem gent indocumentada defensant els mateixos postulats ridículs:

“Una de les raons per les que no poguérem imposar el nom de Casal Valencià –Gascó (Contell) és testimoni- fou l’anticatalanisme de molts valencians desvetllat per la posició absurda dels “quadernistes”[1] i mantinguda per la ignorància lamentable dels valencians que creuen que casal és paraula catalana. És deplorable una i altra cosa, però els fets són superiors a la nostra voluntat. El lèxic del butlletí ha merescut el qualificatiu de catalanista i contra això nosaltres lluitem amb totes les nostres forces, curant que la gent ixca de la foscor en que es troba fent-li conèixer la seua llengua (…)”

Les adhesions que aniran rebent permetran convocar una primera reunió de caràcter general. Arriben respostes de diferents punts de França i també de Bèlgica. L’associació tindrà socis corresponsals a Burdeus, a La Havana, a Toulouse i a Argelia.

L’assemblea general constituent té lloc el 23 de març del 1947 als salons del “Club Amicale de la Résistance” de París. A l’acta consta que el primer en fer us de la paraula és Josep Castanyer que dona compte dels treballs realitzats per la comissió “extenent-se en les raons de sentit pràctic i de fons patriòtic per les quals” es creava l’associació, i fent remarcar la presència a l’assemblea de Juli Just Gimeno “destacada personalitat valenciana al qual entenia obligat a cedir-li l’us de la Paraula, com la més representativa en aquells moments i que millor podia valorar els propòsits que a tots els animava.” En el seu parlament Juli Just exposà “les raons de tota mena que havien degut inspirar la creació de la casa Regional Valenciana de París, a la qual tenia l’honor d’haver-se adherit des del primer moment i de la que es posava completament a la disposició en tot quant poguera ser-li útil tant en el terreny estrictament personal com en el dels càrrecs públics que al moment ostentava.” En aquesta assemblea constituent prengueren la paraula altres assistents entre ells, Amat Granell.

El primer Consell Directiu de l’entitat quedà constituït per aclamació, de la forma següent: “President, Josep Castanyer i Fons; Vice-President, Amat Granell; Secretari General, Angelí Castanyer i Fons, Tresorer, Salvador Casterà; Conseller de Cultura, Emili Gascó Contell; d’Economia, Mario Soler Nicolas, d’Interior, Antoni Ferrandis Garcia; de relacions, Ferran Delvar, d’Assistència Social, Dr. Rafael Vilar Fiol.”

L’entitat no podia tenir un caràcter polític però estava -com hagués dit el sensor franquista que va abolir la Societat d’Autors Valencians- “embebida” de valencianisme i d’antifranquisme. Publicava un butlletí amb l’adreça de la seu que era al 4, rue Saint Roch, al districte 1er. parisenc. L’editorial del número 1, titulat “Valencians”, reprodueix el primer article dels estatuts que acaba amb un Visca el País Valencià:

“La casa Regional Valenciana de París, acollirà a tots els residents o transeünts a París, originaris del País Valencià (Alacantins, Castellonencs i Valentins). Per acabar amb aquests termes … contribuint així a l’engrandiment de la personalitat autòctona del nostre País i al conreu espiritual dels nostres compatriotes, dins un ambient de superació, ajuda i fraternitat. Visca el Paía Valencià”.

A continuació el Butlletí relata el primer acte de l’associació, un festival celebrat just desprès de l’assemblea constituent de la qual la premsa i radio donaren compte. Reprodueix el parlament d’Emili Gascó Contell a l’acte en qualitat de conseller de Cultura que acaba també amb un “Visca el País Valencià”; informa sobre el recital de poesia que hi dona Angelí Castanyer, i seguidament es detalla les diferents actuacions artístiques que participen a la vetllada amb l’actuació d’una rondalla, de cantants, guitarristes, i ballet. Al final de l’acte, els germans Castanyer com a secretari general i president de l’entitat prengueren la paraula amb aquests mots del president: “Gràcies a tots, i, per la nostra banda, procurarem superar-nos sempre en benefici de la nostra pàtria.”

Per saber com es finançava l’entitat a més de la quota de socis, disposem de la liquidació d’un Festival organitzat a la Sala des “Sociétés Savantes” el 14 de desembre del 1947 amb 325 entrades venudes i un benefici de 9.107 francs de l’època. En les despeses no hi figura cap partida “col·laboradors artístics”, tots participaven benèvolament.

Aquesta formula d’organitzar actes rentables constituïa, a part les quotes dels socis, la manera de finançar els actes culturals, essencialment representacions de teatre valencià i conferències. El 18 de gener del 1948 té lloc una vetllada teatral amb la representació de dos obres en un acte, “L’avespeta” de A. Casinos i “La Pepa” peça en un acte de Josep Castanyer que havia estat estrenada el 13/01/1933 al Saló Novetats de València. En aquesta època de la CRV el ritme de les activitats de l’associació és relativament elevat i continuaria així fins a principis dels seixanta. Als actes assisteixen personalitats com el director de la secció espanyola de Radiodifusion Française i els ministres valencians del govern a l’exili com Juli Just o Fernado Valera.

La mort de Josep Castanyer, el 1951, una mort anunciada des de l’estada als camps de treball del Saharà, representà sens dubte una gran pèrdua per l’associació. La presidència de la CRV va recaure en Angelí Castanyer.

Personalment recordo haver assistit als assajos teatrals que donaven peu a tertúlies animades i també haver protagonitzat una obreta teatral infantil als estudis de la Radiodifusion Française en una de les emissions en valencià de la CRV que es retransmetien a Espanya, i assistit a conferències i homenatges a pintors valencians premiats a París, Francesc Merenciano, Josep Gumbau (el pare aprofitava totes les distincions de personalitats valencianes a la capital francesa per capitalitzar-ne els efectes en un sentit patriòtic) a Maximilià Thous Llorens (“Thouets” gran amic seu), a Blasco Ibañez –destacant-ne tot el valencianisme que podia de l’escriptor i polític-, Valentí Llombart, etc….

A partir però, de l’arribada de la nova emigració econòmica dels anys seixanta, poc a poc, l’esperit nacionalista i els valors de l’exili republicà valencià que s’havien pogut transmetre un temps a la colònia de comerciants de Les Halles -el Mercat Central de París-  instal·lats a la capital francesa a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, va anar desapareixent. Vaig viure les batalles que havia de lliurar el pare per poder imposar els actes de tipus cultural en valencià en contra dels partidaris d’organitzar actes amb castellà oberts al conjunt de la colònia espanyola que deixaven més beneficis; actes dels quals eren partidaris, cada vegada més, membres de les successives juntes,

Aprofito per fer un incís. És en aquest clima que vaig començar a anar al CASAL CATALÀ i a finals dels cinquanta, principi dels seixanta, a la edat en que un jove ha de “matar el pare”, vaig “desertar” de la CASA REGIONAL VALENCIANA. Amb la visió que dona la distància, reconec que el “deure” i el treball ingrat era “militar” on més falta feia, a la CRV i fer costat al pare i als seus fidels; però l’emancipació i l’eficàcia d’un entorn propici les representava el CASAL. Les activitats de la Joventut del Casal que vam fundar, així com la revista FOC NOU, ens va portar a col·laborar des del primer moment amb el president exiliat Josep Tarradellas i seguir-lo en el seu retorn al país el 1977.[2]

El pare va mantenir les seves activitats culturals i polítiques a l’exili fins pràcticament el seu retorn a València, formant part de majories a vegades com a president, altres com a conseller de Cultura, no donant-se per vençut i aprofitant qualsevol ocasió per colar-hi els actes i les conferències de caràcter patriòtic, fins que el vaig convèncer l’any 1969 que retornar no era cap traïció, ni cap abdicació i que el seu lloc era al país on la situació política anava canviant; i no perdent la salut en una entitat que s’havia transformat -salvant la seva incansable activitat- en una sucursal del consolat espanyol i en una espècie d’agència de viatges organitzats.

De retorn a València va voler concursar als Jocs Florals del 1973 –la seva manera, crec, de dir “Ja soc aquí!”- i li van atorgar la Flor Natural. Moriria l’any següent, el 1974. Vicent Andrés Estellés escriuria a Las Provincias: “(…) El veia sovint on el vaig conèixer: en una cafeteria, en un raconet, encara tranquil d’una cafeteria. Ens reuníem sovint una colla d’amics: ell arribava sempre el primer. (…) Retrobava companys, en coneixia d’altres. Es quedava, discretament a la vora: darrere els cristalls de la cafeteria. Però tenia un secret i molt honest acontentament. Amb el pas breu caminava; amb paraula sòbria, discreta, continguda, sostenia una viva fe valenciana.”

Durant els anys d’exili parisenc, Angelí Castanyer compaginà la seva activitat a la CRV amb col·laboracions amb la premsa exiliada d’Amèrica, concursà regularment als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, obtenint premis en particular en els de Nova York i Londres i va fer part del consistori el 1965 quan es van celebrar a París.

El 1954 publicà el seu llibre de poesies, Miratge. Al marge de l’activitat literària i la seua activitat a la C.R.V, fundà amb José del Barrio, dissident comunista, i Evarist Massip, un dirigent “comorerista”, el diari NUEVA REPÚBLICA del qual en va ser redactor en cap i director: un diari d’àmbit de política estatal en la línia critica que els dos germans havien mantingut pel que fa a la política de l’exili republicà, sobretot desprès de constatar les divisions entre partits i les claudicacions del govern exiliat.

***

Josep Castanyer, un polític de raça i dramaturg, tota la seva vida va portar el combat per la llibertat del País Valencià dintre d’una República Federal Ibèrica en els moments més difícils i dramàtics. Es jugà la vida al front -on va ser ferit en dues ocasions- a la Brigada comandada pel tinent coronel Manuel Uribarri. Del seu compromís durant la guerra disposem d’un testimoniatge de primera ma en la dedicatòria d’una fotografia del mateix Uribarri: “Al gran amic Josep Castanyer, Comissari de la Columna Valenciana que en el seu esperit d’amor a l’art, no volgué destruir el Monasteri de Guadalupe i bombardejà la fàbrica d’armes de Toledo”. I un altre fet significatiu: malgrat que la seu de Lo Rat Penat va ser requisada per un comitè revolucionari el 1936, es van poder salvar els quadres, fons documentals i arxius. Nicolau Primitiu, parlant d’aquest fet, ho comenta així: “De lo Rat Penat me diuen que gràcies a Lluís Cebrián Ibor i Josep Castanyer Fons, qui feren tornar ço que s’havien endut, s’han salvat per ara, i que volen reorganitzar allò.”

El nacionalisme d’Angelí va seguir el camí que es va traçar des de pràcticament l’adolescència, i va entregar, com el seu germà, tota una vida als seus ideals, la defensa del valencianisme i de la causa republicana. La necessitat d’haver de guanyar-se la vida en condicions adverses no fou mai un handicap pel seu activisme generós, sense càlculs de cap mena, amb la consciència de que el que no feien o no podien fer els altres, ho havia de fer ell. He tingut ocasió d’escriure i ho reitero, que Angelí Castanyer va fer tota la vida allò que cívicament considerava que s’havia de fer sense importar-li deixar d’atendre els propis interessos i fins i tot malgastar-los. Santi Cortés ha pogut escriure d’ell que “fou sens dubte l’ideòleg i l’animador més rellevant del valencianisme a l’exili”. Des de que va haver d’abandonar el país, les seves prioritats van ser de caràcter patriòtic i van anar en detriment de la seva obra poètica que s’anunciava molt més generosa.

El germans Angelí i Josep Castanyer, defensors de la llibertat del País Valencià en el si d’una República Ibèrica Federal, van lluitar per aquests ideals, en els moments d’aquella malaguanyada i feble II República i durant tot el seu llarg exili. Les seves figures són paradigmàtiques de la tragèdia del desarrelament i de l’oblit sofert per tanta i tanta gent de la seva generació.

Tanmateix, no puc deixar de concloure que malgrat la tragèdia que representa el seu llarg exili, van tenir sort: molts defensors de la causa de la llibertat, amb la democràcia retrobada, setanta anys desprès de la contesa, encara jauen a les cunetes.

Àngel Castanyer i Rausell


[1] “Quadernistes” fa referència a la revista Quaderns de l’Exili editada a Mèxic.

[2] Aquestes activitats estan relatades al meu llibre de memòries Els valors dels vençuts. De Foios a París passant per Barcelona .Pagès editor (2003)

L’exili dels germans Angelí i Josep Castanyer

divendres, juny 22nd, 1190

A mode de preàmbul

Quan el pare, el poeta i polític Angelí Castanyer, va haver de marxar a l’exili jo tenia 18 mesos i anava cap als 10 anys quan el vaig poder conèixer.

Fou l’agost del 1947, desprès de travessar clandestinament la frontera amb la meva mare. Llavors la frontera amb França encara estava tancada –l’obririen uns mesos després del nostre passatge.

Veient que el problema espanyol no es resolia desprès de més de dos anys d’acabada la segona guerra mundial, moltes famílies travessaven clandestinament a peu els Pirineus per intentar reunir-se amb els seus marits i pares refugiats. En el nostre cas, vam passar la frontera acompanyats per un guia sis persones, la mare i jo, la meva tia Ramona -dona de Josep Castanyer- amb la meva cosina, i la dona i el fill d’un amic comú dels dos germans, Juli Macian.

El viatge l’organitzava el cap de falange de la regió cobrant 1.000 pessetes per cap, tot una fortuna a l’època. En connivència amb la Guàrdia Civil el passatge a peu havia de durar, en principi, unes dues hores. Aquell dia havien canviat la guàrdia i no s’havia pogut encara establir el contacte i vam haver de fer la travessada intentant evitar els guàrdies. Vam sortir de Camprodon amb dos cotxes com si marxéssim d’excursió fins un petit poble prop de Set Cases. Els cotxes se’n van retornar buits i nosaltres esperarem de nit fosc per sortir del poble acompanyats pel guia. Caminarem tota aquella nit i tot un dia donant tombs i tombs amb curtes pauses per descansar; férem nit en una granja d’alta muntanya, i arribàvem a França l’endemà al matí amb els peus en sang. En una de les altes, el guia, un vell pastor de la regió, ens va explicar –avui encara no sé amb quines intencions- que unes setmanes abans, en les mateixes condicions, van ser sorpresos ja quasi arribant a la frontera i els guàrdies civils van disparar al grup que fugia; van matar una de les dones i van haver d’abandonar el cos a pocs metres de la línia de demarcació.

Al primer lloc habitat francès –tres o quatre cases de les quals una d’elles servia de bar-  l’amo, ja previngut, trucà a la gendarmeria que ens va venir a recollir amb un cotxe i un sidecar per portar-nos, no recordo ben bé, si a Prats de Molló o a un altre poble dels voltants. Vam ser molt ben atesos a la comissaria i desprès de passar la nit a les cel·les, l’endemà, en tren, una parella de gendarmes ens custodià fins al “Camp d’Hébergement” de Rivesaltes, prop de Perpinyà.

El camp, fet de barracons i rodejat de filferro, tenia l’aspecte dels camps de concentració de la segona guerra mundial que hem pogut veure en fotografies. Aquest estava dividit en dues parts separades també per filferro. D’un costat estàvem les famílies dels republicans exiliats i de l’altre deambulaven el que més tard deduiria que eren presoners alemanys.

Dos anys desprès del final de la segona guerra mundial, a França encara hi havia soldats alemanys presoners que compartien camp amb les famílies dels seus adversaris republicans que els havien combatut! Una estampa eloqüent de la tragèdia viscuda pels republicans espanyols, i de l’actitud de les democràcies vencedores del feixisme! He trobat informació sobre el camp de Rivesaltes i sobre el fet que hi havien hagut presoners de guerra alemanys fins el 1948, però enlloc, que compartien camp amb les famílies dels refugiats republicans.

Al cap d’uns dies, el pare que des de feia poc residia provisionalment a Bordeus, ens va venir a buscar.

Darrere nostre quedaven famílies esperant, algunes des de feia molt de temps, el marit i pare que encara ningú havia pogut localitzar.

Activitats i càrrecs dels germans Castanyer abans i durant la Guerra Civil

Angelí Castanyer i Fons (Huéneja 1905-València1974) poeta Mestre en Gai Saber, i polític va començar les seves activitats culturals des de molt jove i amb a penes 18 anys era col·laborador de la revista Germania; a partir del 1927 a Taula de Lletres Valencianes; més tard a El Timó i El País Valencià. Fou membre fundador del Centre d’Actuació Valencianista el 1931 i membre de la primera junta com a responsable de publicacions, i a la junta de 1933, responsable a propaganda.  Fou signatari de les Normes de Castellò el 1932 i membre de l’equip director de PROA creat per Gaetà Huguet, una espècie de Consell de Cultura i Relacions Valencianes fundat amb l’objectiu d’impulsar l’ús públic del valencià i d’afavorir les relacions entre els diversos partits nacionalistes valencians, i aquests amb els grups polítics de Catalunya i el País Basc. Durant la guerra, el 1937, ocupà el càrrec de Comissari de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València amb Francesc Bosch i Morata de conseller, i el 1938 fou nombrat membre de la Comissió Permanent del Consell en representació del Partit Valencianista d’Esquerra.

Josep Castanyer i Fons(València 1900-París1951) polític i home de teatre (autor d’unes dotze obres estrenades) fou col·laborador de Teatre Valencià, Galeria d´Obres Valencianes, Nostre Teatre, Lletres Valencianes, Nostres Comèdies i director d’El País Valencià on escrivia sota el pseudònim de Batiste Conca. Fou cofundador de la Societat d’Autors valencians abolida per decret el 1941 per ser una “organización federalista embebida de separatismo”. El 1934 succeeix a Joaquim Reig a la presidència del Centre d’Actuació Valencianista i més tard en fou responsable de relacions. El 1935 ocupa la presidència del Partit Valencianista d’Esquerra i el 1936 quan el PVE obté 5 regidors a l’alcaldia de València, n’és Tinent d’Alcalde i president de la Comissió d’Instrucció Pública.

Durant la guerra, presideix el Consell d’Administració de la Societat General d´Autors d’Espanya (SGAE) a València, fou president del sindicat d´Autors i Compositors,  delegat en el Front Popular, delegat al Comitè Executiu Popular i subdelegat de Cultura. Va ser comissari de la 46 Brigada Mixta comandada pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Manuel Uribarri Barutell, i cap del S.I.M de la província de Castelló i front de Llevant.

L’exili a l’Àfrica del Nord

Al finalitzar la guerra, els germans Angelí i Josep Castanyer van poder embarcar a Alacant el 28 març del 1939 en el darrer vaixell que va sortir del port rumb a Orà, el famós Stanbrook, tot just abans l’arribada de les tropes feixistes italianes al Mediterrani. En la llista dels 2638 passatgers hi figuren amb els números 1706 i 1983, respectivament. Observant a la llista la edat i els cognoms dels passatgers es pot concloure que en aquell vaixell viatjaven nens de 8 a 12 anys, alguns d’ells germans i probablement orfes ja que no hi figuren els cognoms dels seus pares.

A Orà el govern Daladier –el signatari amb Chamberlain, Mussolini i Hitler dels  degradants acords de Munich- tenia preparada als refugiats una humiliant quarantena primer –dies i dies confinats al vell carboner anglès en condicions sanitàries pèssimes sense poder desembarcar-  per a després ser dirigits als “Camps d’Internament”. L’abril de 1939  Daladier encara va tenir temps de promulgar una llei permetent la incorporació dels estrangers que obtenien asil a les Compagnies de Travailleurs Étrangers (CTE). La III República francesa moribunda preparà així les condicions pels camps de treball del règim col·laboracionista de Vichy.

La política xenòfoba del règim de Vichy a la metròpoli és exportada a les colònies i les autoritats creen a l’Àfrica del Nord varies dotzenes de camps d’internament amb 8.000 treballadors forçats, la majoria d’ells espanyols republicans. Quan les autoritats franceses van tenir necessitat de ma d’obra per la construcció del transsaharià que va de Relizan, al nord d’Argèlia, a Bou Arfa al sud del Maroc, a través el desert, tiraren ma del contingent de refugiats espanyols. Angelí va poder lliurar-se’n però Josep va sofrir les condicions inhumanes d’aquells camps de treball guardats per soldats senegalesos al ben mig del desert. Amb aquelles condicions extremes les baixes eren importants i Josep va atrapar la tuberculosis de la que moriria pocs anys després, el 1951, als 51 anys. Aquestes condicions van durar més o menys fins el desembarcament aliat a l’Àfrica del Nord el maig de 1943.

Quan la situació es normalitzà i tan aviat com van poder, els dos germans entren en contacte, a l’Àfrica del Nord, França i Amèrica amb la diàspora valenciana com ho denota la seva correspondència.

A l’arxiu d’Angelí la correspondència s’estén tot al llarg de l’exili a partir del 1944/45 fins a finals dels seixanta, i entre els seus corresponsals trobem, per ordre cronològic a partir de les primeres cartes noms com els de Gaeta Huguet, Julián Gorkin, Juli Just, Francesc Puig Espert, Fernando Valera, Manuel González Martí, Eduard Buil, Joan Fuster, Emili Gómez Nadal, Albert Camus,  José del Barrio, Nicolau Primitiu, Evarist Massip, Gordón Ordáz, José Giral, Jean Cassou, Francesc Puig Espert, Jordi Arquer, Alfons Cucó…

La correspondència de Josep, per força està concentrada en la dècada dels quaranta i si bé hi trobem menys noms, Gaetà Huguet, Uribarri, Manuel de Irujo, Esparza, Fernando Valera i Francesc Puig Espert, es pot dir que manté un intercanvi epistolar assidu amb els dos primers.

Va a ser interessant estudiar aquesta correspondència indispensable per conèixer la militància del valencianisme a l’exili. En efecte, a través dels escrits dels dos germans podem constatar que en el moment en que els va ser possible, reactiven el PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA (no oblidem que Josep n’havia estat president el 1934 i Angelí membre de la Comissió Permanent del Consell en representació del partit el 1938).

Les línies d’actuació de la seva acció són essencialment dues i s’hi mantindran fidels durant tot l’exili:

  1. Assegurar la presència del nacionalisme valencià a l’exili republicà espanyol, orientant i mantenint el contacte amb els militants i el conjunt de partits.
  2. Influir en la política de l’exili a favor de la unitat dels partits entorn del govern republicà, sobretot als anys crucials 1945/46 a fi de recuperar la legalitat republicana.

De l’ascendent que van poder arribar a assolir entre els exiliats ens en podem fer una idea per una carta en castellà de Josep, de la qual falta la primera pàgina i es desconeix el seu destinatari:

“(…) Recientemente se ha constituido un grupo cultural y de aproximación franco española, con el titulo de Cercle (sic) Garcia Lorca en cuyos organismos directores intervienen las más relevantes personalidades francesas y españolas. En el acto inaugural de la sección de Oran, celebrado el domingo ultimo, fue encargado del discurso de presentación mi hermano Angelino y ha sido tal el acierto y el éxito obtenido, que se ha tomado el acuerdo de editar el discurso. Ínterin, me permito señalarte el hecho de que para inaugurar el círculo y para rendir homenaje a García Lorca, haya sido encargado un valencianista… (…)”.

El fragment de carta no porta data. Tot apunta que l’acte va poder tenir lloc desprès del desembarcament del aliats el 1943 i més probablement cap al final de la guerra, entre l’alliberament de París en agost de 1944 i la capitulació alemanya el 8 de maig de 1945. Per aquestes circumstàncies i per la presència de “les més rellevants personalitats franceses i espanyoles republicanes, el conferenciant, oblidant-se del tractament rebut per part de les autoritats franceses a l’arribada i durant el govern de Vichy, celebra el país d’acolliment, retrata en castellà davant aquell auditori franco-espanyol, l’Espanya de sempre “esta España abandonada siempre de sus próceres y señores” i eleva a través Garcia Lorca un cant al poble espanyol i als seus poetes “pueblo español; solo, colosalmente solo, con su orgullo, con su honor, tu recuerdo”.

Tanmateix, no deixa d’aprofitar l’ocasió per dir qui és i què representa. Ho fa amb aquests termes:

Quien os habla ahora no es un poeta hermano de Federico, de ese recorte sublime, jirón señero de todas las Españas. Quien os habla ahora es justamente algo, no ya distinto, sino simplemente distante del alma de García Lorca. Es una voz humilde de la otra orilla del mar Mediterráneo, allí donde la lengua de Mistral encontrara ecos espontáneos de amor y comprensión; un escritor de lengua valenciana o catalana; un hijo de aquellos felibres del Languedoc que en Valencia y Cataluña hallaron siempre aquellas calidas resonancias del Gai Saver; (…) es desde este punto crucial en donde Francia y España pueden darse perennemente su cita amable y discreta, cordial y comprensiva, desde donde yo contemplo, desapasionado y libre, el pensamiento gemelo, el corazón hermano, el “alma Mater” de Federico García Lorca (…)”

No es tracta ara i ací, d’analitzar detalladament els escrits, essencialment els manifestos i encara menys la correspondència, però sí, de fer-nos una idea d’allò que defensaven tant Angelí com Josep Castanyer. I el que defensen és, amb rotunditat, un País Valencià lliure en el si d’una República Federal Ibèrica. Una República que ja abans la mort de Franco fou abandonada per totes les forces polítiques antifranquistes i amb ella, tot l’exili republicà. A la transició van tenir “padrins” els militants comunistes –començant per ells mateixos- i als anarquistes no els hi ha mancat mai la simpatia internacional. Però pocs –per no dir ningú- van reivindicar els exiliats republicans i no cal dir-ho, si a més de republicans eren nacionalistes valencians! Només a Catalunya, de tot l’Estat, la voluntat popular, i la forta personalitat política de Josep Tarradellas van fer possible una negociació bilateral Catalunya/Espanya en la que el president exiliat va obtenir el reconeixement de la Generalitat republicana, el sol acte de ruptura de la “legalitat” franquista a tota Espanya.  I val a dir,  que ho va obtenir en contra d’un cert catalanisme bien pensant el qual havia apostat per un Consejo anomenat de los nueve en el que una sopa de lletres de partits espanyols i catalans deixava el restabliment de la Generalitat a  la mercè d’una futura negociació desprès de la constitució de les Corts Espanyoles…

En data de febrer del 1944, des d’Orà, el PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA llença un manifest amb una versió en valencià i una en castellà titulat UNIÓ DEMOCRÀTICA D’ACCIÓ VALENCIANA, una plataforma unitaria del País Valencià que els dos germans havien creat. El document proposa als partits d’àmbit estatal de treballar junts per forçar la integració d’Espanya al nou ordre mundial que està sorgint amb la victòria sobre l’Alemanya nazi, i el destí del País Valencià dintre d’aquesta Espanya que volen federal.

Dos mesos més tard, el 14 d’Abril de 1944, coincidint amb l’aniversari de la proclamació de la República i en nom del PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA, llencen un nou manifest, aquesta vegada crític, on reconeixen la desunió existent entre partits.

I un tercer escrit datat a Orà el 25 de febrer de 1946 marca la posició del PARTIT VALENCIANISTA D’ESQUERRA sobre diferents temes de la plataforma de la UNIÓ DEMOCRÀTICA amb una declaració política en la que es proclama “la permanència de la vigència dels principis ideològics adoptats a l’últim congrés de València, resumits amb la reivindicació de la personalitat autòctona del País Valencià i dels seus drets d’autodeterminació política dins d’una comunitat hispànica, republicana, de base democràtica i de justícia social”.

L’exili de París

A finals de 1946, els germans Castanyer deixen l’Àfrica del Nord per instal·lar-se a París.

Immediatament hi funden la CASA REGIONAL VALENCIANA. Creen una Comissió organitzadora que en data de l’1 de gener del 1947 envia a tots els residents valencians una sol·licitud de col·laboració amb “una butlleta provisional d’adhesió de membre fundador del CASAL VALENCIÀ DE PARÍS”. Aquest nom solament apareixerà en aquest document que va signat per huit noms, els que encapçalaran la llista dels primers socis: Ferran Delvar, Amat Granell, Mario Soler, Angelí Castanyer, Gaetà Huguet, Manuel Uribarri, Emili Gascó Contell, Josep Castanyer.

Mario Soler havia combatut en la 46 Brigada Mixta a les ordres del tinent coronel de la Guardia Civil Manuel Uribarri i de Josep que n’era el Comissari polític. A París s’havia casat amb una neboda de Trotsky, de cognom Bronstein, filla d’uns jueus rics. Havia muntat una gran empresa d’importació/exportació de vins i és de suposar que va ajudar a sufragar les primeres despeses de l’entitat. Els altres noms són coneguts dintre del valencianisme i Amat Granell, com es sabut, és tinent i el primer combatent a entrar en el París encara ocupat per l’exèrcit alemany, el 24 d’agost del 1944, al front de la seva columna de tancs de la 2ª Divisió blindada del general Leclerc, integrada exclusivament per republicans espanyols.

Angeli que és, amb Josep, un dels huit signataris d’aquest primer document i que farà part de totes les juntes directives, curiosament no signa la demanda de constitució legal de l’associació a les autoritats amb el nom que esdevindrà oficial de CASA REGIONAL VALENCIANA DE PARIS. El pare m’havia dit un cop que ell era un dels que havien proposat CASAL VALENCIÀ DE PARÍS. Josep, en una carta a Gaetà Huguet que devia protestar per no haver-se mantingut el nom inicial, n’explica el motiu, i és trist de constatar que més de seixanta anys desprès encara trobem gent indocumentada defensant els mateixos postulats ridículs:

“Una de les raons per les que no poguérem imposar el nom de Casal Valencià –Gascó (Contell) és testimoni- fou l’anticatalanisme de molts valencians desvetllat per la posició absurda dels “quadernistes”[1] i mantinguda per la ignorància lamentable dels valencians que creuen que casal és paraula catalana. És deplorable una i altra cosa, però els fets són superiors a la nostra voluntat. El lèxic del butlletí ha merescut el qualificatiu de catalanista i contra això nosaltres lluitem amb totes les nostres forces, curant que la gent ixca de la foscor en que es troba fent-li conèixer la seua llengua (…)”

Les adhesions que aniran rebent permetran convocar una primera reunió de caràcter general. Arriben respostes de diferents punts de França i també de Bèlgica. L’associació tindrà socis corresponsals a Burdeus, a La Havana, a Toulouse i a Argelia.

L’assemblea general constituent té lloc el 23 de març del 1947 als salons del “Club Amicale de la Résistance” de París. A l’acta consta que el primer en fer us de la paraula és Josep Castanyer que dona compte dels treballs realitzats per la comissió “extenent-se en les raons de sentit pràctic i de fons patriòtic per les quals” es creava l’associació, i fent remarcar la presència a l’assemblea de Juli Just Gimeno “destacada personalitat valenciana al qual entenia obligat a cedir-li l’us de la Paraula, com la més representativa en aquells moments i que millor podia valorar els propòsits que a tots els animava.” En el seu parlament Juli Just exposà “les raons de tota mena que havien degut inspirar la creació de la casa Regional Valenciana de París, a la qual tenia l’honor d’haver-se adherit des del primer moment i de la que es posava completament a la disposició en tot quant poguera ser-li útil tant en el terreny estrictament personal com en el dels càrrecs públics que al moment ostentava.” En aquesta assemblea constituent prengueren la paraula altres assistents entre ells, Amat Granell.

El primer Consell Directiu de l’entitat quedà constituït per aclamació, de la forma següent: “President, Josep Castanyer i Fons; Vice-President, Amat Granell; Secretari General, Angelí Castanyer i Fons, Tresorer, Salvador Casterà; Conseller de Cultura, Emili Gascó Contell; d’Economia, Mario Soler Nicolas, d’Interior, Antoni Ferrandis Garcia; de relacions, Ferran Delvar, d’Assistència Social, Dr. Rafael Vilar Fiol.”

L’entitat no podia tenir un caràcter polític però estava -com hagués dit el sensor franquista que va abolir la Societat d’Autors Valencians- “embebida” de valencianisme i d’antifranquisme. Publicava un butlletí amb l’adreça de la seu que era al 4, rue Saint Roch, al districte 1er. parisenc. L’editorial del número 1, titulat “Valencians”, reprodueix el primer article dels estatuts que acaba amb un Visca el País Valencià:

“La casa Regional Valenciana de París, acollirà a tots els residents o transeünts a París, originaris del País Valencià (Alacantins, Castellonencs i Valentins). Per acabar amb aquests termes … contribuint així a l’engrandiment de la personalitat autòctona del nostre País i al conreu espiritual dels nostres compatriotes, dins un ambient de superació, ajuda i fraternitat. Visca el Paía Valencià”.

A continuació el Butlletí relata el primer acte de l’associació, un festival celebrat just desprès de l’assemblea constituent de la qual la premsa i radio donaren compte. Reprodueix el parlament d’Emili Gascó Contell a l’acte en qualitat de conseller de Cultura que acaba també amb un “Visca el País Valencià”; informa sobre el recital de poesia que hi dona Angelí Castanyer, i seguidament es detalla les diferents actuacions artístiques que participen a la vetllada amb l’actuació d’una rondalla, de cantants, guitarristes, i ballet. Al final de l’acte, els germans Castanyer com a secretari general i president de l’entitat prengueren la paraula amb aquests mots del president: “Gràcies a tots, i, per la nostra banda, procurarem superar-nos sempre en benefici de la nostra pàtria.”

Per saber com es finançava l’entitat a més de la quota de socis, disposem de la liquidació d’un Festival organitzat a la Sala des “Sociétés Savantes” el 14 de desembre del 1947 amb 325 entrades venudes i un benefici de 9.107 francs de l’època. En les despeses no hi figura cap partida “col·laboradors artístics”, tots participaven benèvolament.

Aquesta formula d’organitzar actes rentables constituïa, a part les quotes dels socis, la manera de finançar els actes culturals, essencialment representacions de teatre valencià i conferències. El 18 de gener del 1948 té lloc una vetllada teatral amb la representació de dos obres en un acte, “L’avespeta” de A. Casinos i “La Pepa” peça en un acte de Josep Castanyer que havia estat estrenada el 13/01/1933 al Saló Novetats de València. En aquesta època de la CRV el ritme de les activitats de l’associació és relativament elevat i continuaria així fins a principis dels seixanta. Als actes assisteixen personalitats com el director de la secció espanyola de Radiodifusion Française i els ministres valencians del govern a l’exili com Juli Just o Fernado Valera.

La mort de Josep Castanyer, el 1951, una mort anunciada des de l’estada als camps de treball del Saharà, representà sens dubte una gran pèrdua per l’associació. La presidència de la CRV va recaure en Angelí Castanyer.

Personalment recordo haver assistit als assajos teatrals que donaven peu a tertúlies animades i també haver protagonitzat una obreta teatral infantil als estudis de la Radiodifusion Française en una de les emissions en valencià de la CRV que es retransmetien a Espanya, i assistit a conferències i homenatges a pintors valencians premiats a París, Francesc Merenciano, Josep Gumbau (el pare aprofitava totes les distincions de personalitats valencianes a la capital francesa per capitalitzar-ne els efectes en un sentit patriòtic) a Maximilià Thous Llorens (“Thouets” gran amic seu), a Blasco Ibañez –destacant-ne tot el valencianisme que podia de l’escriptor i polític-, Valentí Llombart, etc….

A partir però, de l’arribada de la nova emigració econòmica dels anys seixanta, poc a poc, l’esperit nacionalista i els valors de l’exili republicà valencià que s’havien pogut transmetre un temps a la colònia de comerciants de Les Halles -el Mercat Central de París-  instal·lats a la capital francesa a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, va anar desapareixent. Vaig viure les batalles que havia de lliurar el pare per poder imposar els actes de tipus cultural en valencià en contra dels partidaris d’organitzar actes amb castellà oberts al conjunt de la colònia espanyola que deixaven més beneficis; actes dels quals eren partidaris, cada vegada més, membres de les successives juntes,

Aprofito per fer un incís. És en aquest clima que vaig començar a anar al CASAL CATALÀ i a finals dels cinquanta, principi dels seixanta, a la edat en que un jove ha de “matar el pare”, vaig “desertar” de la CASA REGIONAL VALENCIANA. Amb la visió que dona la distància, reconec que el “deure” i el treball ingrat era “militar” on més falta feia, a la CRV i fer costat al pare i als seus fidels; però l’emancipació i l’eficàcia d’un entorn propici les representava el CASAL. Les activitats de la Joventut del Casal que vam fundar, així com la revista FOC NOU, ens va portar a col·laborar des del primer moment amb el president exiliat Josep Tarradellas i seguir-lo en el seu retorn al país el 1977.[2]

El pare va mantenir les seves activitats culturals i polítiques a l’exili fins pràcticament el seu retorn a València, formant part de majories a vegades com a president, altres com a conseller de Cultura, no donant-se per vençut i aprofitant qualsevol ocasió per colar-hi els actes i les conferències de caràcter patriòtic, fins que el vaig convèncer l’any 1969 que retornar no era cap traïció, ni cap abdicació i que el seu lloc era al país on la situació política anava canviant; i no perdent la salut en una entitat que s’havia transformat -salvant la seva incansable activitat- en una sucursal del consolat espanyol i en una espècie d’agència de viatges organitzats.

De retorn a València va voler concursar als Jocs Florals del 1973 –la seva manera, crec, de dir “Ja soc aquí!”- i li van atorgar la Flor Natural. Moriria l’any següent, el 1974. Vicent Andrés Estellés escriuria a Las Provincias: “(…) El veia sovint on el vaig conèixer: en una cafeteria, en un raconet, encara tranquil d’una cafeteria. Ens reuníem sovint una colla d’amics: ell arribava sempre el primer. (…) Retrobava companys, en coneixia d’altres. Es quedava, discretament a la vora: darrere els cristalls de la cafeteria. Però tenia un secret i molt honest acontentament. Amb el pas breu caminava; amb paraula sòbria, discreta, continguda, sostenia una viva fe valenciana.”

Durant els anys d’exili parisenc, Angelí Castanyer compaginà la seva activitat a la CRV amb col·laboracions amb la premsa exiliada d’Amèrica, concursà regularment als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, obtenint premis en particular en els de Nova York i Londres i va fer part del consistori el 1965 quan es van celebrar a París.

El 1954 publicà el seu llibre de poesies, Miratge. Al marge de l’activitat literària i la seua activitat a la C.R.V, fundà amb José del Barrio, dissident comunista, i Evarist Massip, un dirigent “comorerista”, el diari NUEVA REPÚBLICA del qual en va ser redactor en cap i director: un diari d’àmbit de política estatal en la línia critica que els dos germans havien mantingut pel que fa a la política de l’exili republicà, sobretot desprès de constatar les divisions entre partits i les claudicacions del govern exiliat.

***

Josep Castanyer, un polític de raça i dramaturg, tota la seva vida va portar el combat per la llibertat del País Valencià dintre d’una República Federal Ibèrica en els moments més difícils i dramàtics. Es jugà la vida al front -on va ser ferit en dues ocasions- a la Brigada comandada pel tinent coronel Manuel Uribarri. Del seu compromís durant la guerra disposem d’un testimoniatge de primera ma en la dedicatòria d’una fotografia del mateix Uribarri: “Al gran amic Josep Castanyer, Comissari de la Columna Valenciana que en el seu esperit d’amor a l’art, no volgué destruir el Monasteri de Guadalupe i bombardejà la fàbrica d’armes de Toledo”. I un altre fet significatiu: malgrat que la seu de Lo Rat Penat va ser requisada per un comitè revolucionari el 1936, es van poder salvar els quadres, fons documentals i arxius. Nicolau Primitiu, parlant d’aquest fet, ho comenta així: “De lo Rat Penat me diuen que gràcies a Lluís Cebrián Ibor i Josep Castanyer Fons, qui feren tornar ço que s’havien endut, s’han salvat per ara, i que volen reorganitzar allò.”

El nacionalisme d’Angelí va seguir el camí que es va traçar des de pràcticament l’adolescència, i va entregar, com el seu germà, tota una vida als seus ideals, la defensa del valencianisme i de la causa republicana. La necessitat d’haver de guanyar-se la vida en condicions adverses no fou mai un handicap pel seu activisme generós, sense càlculs de cap mena, amb la consciència de que el que no feien o no podien fer els altres, ho havia de fer ell. He tingut ocasió d’escriure i ho reitero, que Angelí Castanyer va fer tota la vida allò que cívicament considerava que s’havia de fer sense importar-li deixar d’atendre els propis interessos i fins i tot malgastar-los. Santi Cortés ha pogut escriure d’ell que “fou sens dubte l’ideòleg i l’animador més rellevant del valencianisme a l’exili”. Des de que va haver d’abandonar el país, les seves prioritats van ser de caràcter patriòtic i van anar en detriment de la seva obra poètica que s’anunciava molt més generosa.

El germans Angelí i Josep Castanyer, defensors de la llibertat del País Valencià en el si d’una República Ibèrica Federal, van lluitar per aquests ideals, en els moments d’aquella malaguanyada i feble II República i durant tot el seu llarg exili. Les seves figures són paradigmàtiques de la tragèdia del desarrelament i de l’oblit sofert per tanta i tanta gent de la seva generació.

Tanmateix, no puc deixar de concloure que malgrat la tragèdia que representa el seu llarg exili, van tenir sort: molts defensors de la causa de la llibertat, amb la democràcia retrobada, setanta anys desprès de la contesa, encara jauen a les cunetes.

Àngel Castanyer i Rausell


[1] “Quadernistes” fa referència a la revista Quaderns de l’Exili editada a Mèxic.

[2] Aquestes activitats estan relatades al meu llibre de memòries Els valors dels vençuts. De Foios a París passant per Barcelona .Pagès editor (2003)