Archive for abril, 2006

Política transparent

divendres, abril 14th, 2006

Durant temps, alguns dels seus electors han votat a Convergència i Unió creient que el seu nacionalisme assumia tots els drets als que pot aspirar una nació. Els més entesos, sabien que no era així; però mentre, CiU ha tret profit, fins on ha pogut, del premi al “millor defensor de Catalunya”. Desprès de 25 anys, és evident que malgrat els reiteratius “Freedom for Catalonia” o “Catalonia is not Spain” protagonitzats pels seus cadells a les grans ocasions, ningú a la Coalició o fora d’ella es creu que desitgi o busqui res que s’assembli a això que proclama o deixa que proclamin. Sense sorolls, avui la seva posició sembla decantar-se -i ja comença a pretendre donar lliçons- cap al catalanisme històric defensat des de sempre pel PSC i el PSUC, el partit avui refundat sota les sigles de IC-Verds. Aquestes organitzacions, contràriament a CiU que volia contribuir a la “governabilitat d’España des de Catalunya” amb els resultats que coneixem, sempre han proclamat el seu federalisme i preconitzat la implicació amb el govern central que comporta, òbviament, la possibilitat d´arribar a la direcció del govern o d’alguns ministeris. Avui, Duran i Lleida postula per posar-se al front d’un d’ells.

I qui tampoc es creu la independència, encara que sens dubte la somiï, és ERC. Els republicans van ampliant indefinidament els terminis per arribar a la terra promesa; i això és una forma discreta d’evolució també. Dit d’una manera més directa i parafrasejant el pintor Dalí quan pretenia que Picasso no era comunista, podríem definir la situació actual d´aquestes dues formacions amb una frase: CiU es diu nacionalista, ERC també; CiU és independentista, ERC tampoc.

Durant anys el discurs de les dues formacions “nacionalistes” no s’ha distingit massa. Ha estat el recurs permanent a “l’enemic” exterior i al “victimisme” que ha volgut trobar justificació amb alguna actuació dels governs centrals. És el discurs de “les essències” que permet generalment, escamotejar i prescindir de l’altre discurs, el de la defensa dels avanços socials concrets i dels drets de la ciutadania traduïts en lleis que s’apliquen, com les que el govern del tripartit i el de Rodríguez Zapatero estan promulgant en els primers anys de mandat. Un discurs que sociològicament mai pot ser el de CiU. La coincidència amb el PP amb qüestions de component econòmica o recentment amb les reticències -quan no oposició- al laïcisme i a l’escola pública és significativa.

ERC tampoc solia tenir fa uns anys un discurs progressista, i es mantenia -les seves raons hi haurien- a l’ombra de CiU. L’arribada però dels Carod Rovira i Puigcercòs li ha proporcionat aquest discurs; i d’aquí ve la possibilitat del govern tripartit d’avui, un govern que no és d´estranyar que concentri les ires de la dreta conservadora, tant a Catalunya com a la resta d´Espanya.

Actualment, l´esquerra catalana hauria d’aprofitar millor el binomi govern/partits. Al govern de Catalunya li correspon en primer lloc governar, que significa prendre les mesures necessàries pel desenvolupament del benestar social dels seus ciutadans i la defensa dels seus interessos com a poble (llengua, cultura, etc.) Això demana -pesi al que puguin pensar alguns- una política de discriminació positiva a favor del català si es vol simplement mantenir-lo al nivell actual, com succeeix amb d’altres llengües, sobretot amb les minoritàries que són moltes en aquest món globalitzat. Avui en dia, la realitat -com poden comprovar els que resideixen a Catalunya- és que un ciutadà hi pot viure coneixent solament el castellà, i difícil ho tindria sabent només el català. I també existeix una altra realitat, no hi ha ningú que parli el català que no sàpiga el castellà. No val per tant, per molt discurs progressista que es vulgui tenir, emparar-se amb la violació inexistent d’uns drets individuals dels castellanoparlants i ignorar les dificultats reals de la llengua del país i la seva cultura. Qui no pot entendre això tampoc pot entendre la necessitat d’ampliar altres tipus de drets a d’altres minories; i és per això que se’ns fa difícil comprendre certes iniciatives com la protagonitzada fa un temps pel grup “Ciutadans de Catalunya” que desconcerta venint de qui ve.

I els partits? Quina hauria de ser la tasca dels partits catalans en aquest període que se’ns obre, un cop el nou Estatut aprovat i una perspectiva de pau a Euzkadi ben encarrilada que pot reservar-nos sorpreses? Abans de tot, abandonar el discurs de tots aquests anys i presentar-se davant la ciutadania sense embuts, expressant-se tal com són i dient clarament allò que volen; i no, tal com una certa inèrcia encara continua volent fer creure què són i el que sembla que vulguin dir. És molt demanar? Algú sens dubte dirà que la política no ha estat mai això. Aleshores que no s’estranyin, a aquestes alçades, que una fracció important de la ciutadania, sobretot la joventut, els situï a la part baixa de les enquestes.

A CiU probablement li serà més fàcil, tal com han anat les coses, aclarir el que no és que el que és. Però evidentment, per ella més que per ningú, seria com matar la gallina dels ous d’or i tot indica que no sortirà de la nebulosa calculada actual.

Pel que fa a ERC hauria de retrobar ràpidament el discurs catalanista i progressista, senzill i directe que amb els avatars de l’estatut amb CiU i rerafons electoral, sembla escapar-se-li. Si no el retroba i aclareix la seva actitud abans del referèndum, potser els seus electors aparentment no li ho facin pagar directament, però que es desenganyi, també en patirà les conseqüències.
I pel que fa al PSC, no creu aquest partit que ha arribat l’hora de plantejar, ell també, les coses tal com són, exercir com el que és, un partit sobirà i federat? Com a tal, la seva veu i el tracte rebut -independentment de tota altra consideració- no pot equiparar-los el PSOE als de qualsevol de les seves federacions a menys que s’estructurin totes com partits, cosa que no tindria sentit i no seria positiu. No ha arribat l’hora d’ajustar i visualitzar, aquí també, fets i discurs i, per exemple, disposar d’un grup propi al Congrés? Amb tanta coordinació com faci falta. No hi ha prou confiança i lleialtat? Què hi té a perdre el conjunt del socialisme espanyol, a part, aquí també, unes nostàlgiques “essències” que els porta -en contra del seus principis- a mantenir la voluntat de tutelar els altres? No sembla massa coherent renegar justament d´una Història espanyola democràticament nefasta tot i preservant-ne els injustos rèdits. Les declaracions d’un Alfonso Guerra, prenent el relleu, xoquen amb la prudència catalana, no aporten res de positiu i són absurdes i gratuïtament provocatives arribant desprès de la batalla. El moment escollit en que es produeixen però, deixa suposar que persegueixen un objectiu concret: confirmar ERC en la seva actitud negativa, posar bastons a les rodes del referèndum a Catalunya per rebaixar-ne els possibles resultats i donar així un toc d’atenció als representants catalans. Tot fa pensar a una resposta meditada contra el socialisme català per la gosadia d´haver plantejat i conduit a bon port un Estatut ambiciós per Catalunya.

La resposta del PSC en aquests moments només pot ser una: donar plena vigència als propis estatuts i als del PSOE per fer evidents, més que mai, discurs i realitat i, amb el seu exemple, iniciar un treball de pedagogia política valent, indispensable de cara al socialisme espanyol que ha d´oblidar certs complexes i el seu nacionalisme latent. Que el PP sembli recollir vots amb la seva “unidad de destino en lo universal” només pot ser un fenomen circumstancial que durarà mentre els socialistes no afrontin la situació amb determinació i no oposin el seu federalisme a la estratègia de l’adversari. No és suficient ser els precursors i proclamar-la, s’ha de poder demostrar que una altra España és possible.

Resposta a Manel

dimarts , abril 4th, 2006

Escrit rebut arran de la publicació de l’article “Un dia qualsevol a la premsa

Estic molt emprenyat. Si les secretàries han de ser militants, aleshores digue-m’ho clar. Si a l’Administració no es pot passar amb prou feines de cap de negociat sense militar en un partit, digue-m’ho clar també, perquè és la pura veritat. La capilaritat del poder polític als llocs tècnics i administratius de l’Administració Pública ha estat sempre un excés. Ara la defensarem tots i visca la Pepa?

Una abraçada,
Manel.

 

Resposta

Benvolgut Manel,

Em sap greu haver-te de dir que tens raó amb el que escrius dintre del teu enfocament de la qüestió. I com la idea que has tingut de l’article no és on jo volia arribar, n’he de treure la conclusió que m’he explicat malament. Això em passa sovint… parlant!; em sol passar menys quan escric, o així m’ho sembla a mi.

El meu article no pretenia tractar de la promoció dels funcionaris perquè convindràs que és un altre tema. Allò que jo volia expressar eren altres coses i aprofitaré per completar el meu pensament sobre la qüestió, esquematitzant-ho:

  • El finançament dels partits polítics no està resolt i és necessari a la democràcia. La democràcia costa cara… encara que infinitament menys, en tots els sentits, que les dictadures.

  • Uns partits, més que d’altres, no tenen interès en resoldre el seu finançament quan existeixen discrets i “generosos mecenes” que fan donatius anònims milionaris o aportacions també milionàries a Fundacions que desgraven.

  • La contribució al finançament d’un partit a través dels sous dels seus càrrecs públics el considero dels més ètics amb les subvencions dels poders públics proporcionals als vots obtinguts. I tot això completat per una limitació real -i no quimèrica- de les despeses electorals.

  • A l’Administració i arreu, existeixen càrrecs pels quals, a part d’altres requisits, és primordial el de la confiança. Els càrrecs públics de lliure designació a l’Administració espanyola i catalana són necessàris. La qüestió és saber quins han de ser i a partir de quin nivell.

  • Amb el cas d’ERC, és evident que no és el principi que s’ataca; amb tota probabilitat ha hagut algun error de destinatari de les cartes, però l’amalgama del principi correcte i dels errors, on tot s’hi val, parlant “d’extorsió” als funcionaris, és indecent. I l’espectacle de veure els polítics -uns més que d’altres aquí també- intentar treure sistemàticament profit de l’entrebanc de l’altre, sabent dels seus propis, també és indecent perquè prenen la gent per simples. Els polítics han de parlar amb propostes de solucions i òbviament… realitzacions!. Criticar a uns el que saps que t’ha passat, t’està passant o et passarà, és un joc de fariseus. En aquests temes que callen, som els ciutadans que hem de dir la nostra.

I per acabar voldria dir uns mots sobre l’Administració Pública. Als inicis de la transició el Doctor Josep M. Bricall, a la Generalitat, tenia molt clar que calia aprofitar les circumstàncies per crear l’Alta Escola d’Administració que alimentaria les diferents administracions catalanes i en particular la de la Generalitat que partia pràcticament de zero. S’inspirava fent això, amb l’École Nationale d’Administration (ENA) francesa. A França, els alts funcionaris i la major part dels líders polítics surten d’aquesta Escola o de les altres Grandes Écoles, com Polytechnique o l’Ecole Nationale Supérieure. La idea del Doctor Bricall no va poder ser i tot es va muntar segons les “tradicions”. En aquest context, conservar “el cap de la secretaria d’un conseller” del govern anterior és com a mínim una imprudència, com s’ha demostrat, independentment d’altres errors que s’hagin pogut cometre.


Ara bé, tot és relatiu en aquest món. La veritat obliga a dir que els jubilats catalans, al mes, ja els hi han ingressat la pensió al seu compte. A França, amb totes les Grandes Écoles -sense perdre un cèntim, això sí- … al cap de tres a sis mesos!

Pel tema concret de les promocions en el funcionariat, és evident que deu haver-hi molt a dir i per fer. Perquè no poses quatre idees sobre el paper i les envies a Nou Cicle?

Rep una abraçada.

Àngel

Estatut, el paper dels dos presidents

dissabte, abril 1st, 2006

Les negociacions de l’Estatut estan arribant a la seva fi i potser és hora de dir uns mots sobre els actors que hi han intervingut. L’Estatut és obra dels parlamentaris subjectes a la disciplina de les seves respectives formacions i en conseqüència, tots els mèrits o desmèrits del resultat final recauran, sobretot a efectes electorals, sobre els partits. Però també en són protagonistes essencials -com no!- el president del Govern espanyol i el de la Generalitat. Quin protagonisme? El que es desprèn de les seves funcions en l’àmbit territorial corresponent, i a més, en el cas del president Maragall, el d’haver proposat i impulsat el nou estatut. Per això, pot ser interessant valorar el comportament del president del Govern espanyol, J.L. Rodríguez Zapatero i el del president de la Generalitat en aquest accidentat procés.

Crec que es pot dir, sense por a equivocar-se, que els dos presidents han estat en el seu paper i han intentat defensar en tot moment -una altra cosa és que els seus partits els hi hagin facilitat les coses- els interessos generals que representen. El pacte Zapatero/Mas és un exemple il·lustratiu del que diem pel que fa al president del Govern espanyol. Tot indica que Rodríguez Zapatero devia conèixer bé el seu interlocutor i sabia el que feia decidint trucar-li aquell famós dissabte per la tarda. L’alumne Mas, en aquesta ocasió, va creure emular el president Pujol amb això de la “governabilitat d’Espanya”; tots hem pogut constatar que l’alumne ha sobrepassat el mestre propiciant una autèntica negociació bilateral. Per desgràcia, no la de Catalunya amb l’Estat espanyol com era desitjable, sinó acceptant una negociació, en ordre dispers, dels partits catalans! En aquest sentit és un error d’Artur Mas, sens dubte, però també un mèrit, en funció dels interessos que representa, de Zapatero. Valia la pena la jugada veient les repercussions negatives que implicava per al govern d’esquerres a Catalunya? Aquesta es la pregunta que ens fem. Com també ens podem preguntar quina serà, en la configuració final de l’Estatut, la part que correspondrà a l’ofensiva primitiva anti catalana del PP, i la part de les resistències internes del PSOE que tots coneixem. Malgrat tot, continuo pensant que Rodríguez Zapatero, des d’un principi ha vist, com cap governant espanyol abans ell, l’Estatut elaborat des de Catalunya en clau de progrés, com una ocasió de modernització del conjunt d’Espanya, de solució de la qüestió territorial de l’Estat encara no totalment resolta i com un pas més en la voluntat d’escorar la societat espanyola a esquerra. Propòsits que certs elements del PSOE no han sabut o no han volgut veure, i han preferit reforçar la tesi de la confrontació territorial, rendible per a la dreta pura i dura i propulsada per ella; la dreta que bé ha sabut copsar les intencions de l’Estatut i intenta donar-los-hi el tomb amb arguments demagògics però receptibles per una part important de l’opinió pública espanyola.

I pel que fa al paper del president de la Generalitat, Pasqual Maragall ha defensat a tot moment els interessos que representa. Inicialment, acceptant sacrificar, al Parlament, un cert rigor legal del projecte estatutari per a que CiU -més que reticent al principi- s’hi apuntés; i es va aconseguir. Sobre l’acord de la Moncloa el president va declarar, de la manera més suau possible, el que li tocava dir com a màxim garant dels interessos de Catalunya i del seu govern, qualificant l’acord de “dubtós i precipitat”; una veritat com un temple vist des de la part catalana. Va pronosticar que el fet de no comportar cap compromís escrit portaria problemes com així acaba de demostrar-se, perdent-se -de moment- la gestió del Prat. I també va avisar el president Zapatero de l’espasa de Dàmocles que sempre continuaria penjant: la possibilitat de CiU, com a conseqüència de la inconcreció de l’acord, de sortir amb “una queixa de caràcter reivindicatiu” al moment que més li pugui convenir. I finalment, el president català ha estat en el lloc que li correspon defensant ERC dels atacs desmesurats de fora i també de Catalunya i exhortant els republicans a votar a l’Estatut i a “recuperar la unitat dels partits catalans”. I igualment s’ha oposat, legítimament, al protagonisme que el PSOE -solament amb clau espanyola?- intenta donar-li a CiU en detriment dels seus socis de govern d’esquerra, i no entenem en aquest cas, com el president no hagi rebut més suport del seu propi partit, ans, més aviat, el contrari.

Aquesta ha estat l’actitud del president Maragall fins a la data pel que fa a les negociacions estatutàries. I de cara al futur -a menys que passi una catàstrofe- estem segurs que defensarà l’Estatut i portarà la ciutadania a un massiu, amb l’empenta i la convicció que el caracteritzen. Un Estatut, que si bé pot no correspondre, en algun aspecte, a allò que calia esperar, si que és indubtablement, a hores d’ara, el millor que mai hem tingut. I probablement ha arribat el moment de dir que considerem indignant certes desautoritzacions i comportaments envers la figura del president, explicables -encara que no excusables- quan venen de CiU i del seu contrincant més directe, però suïcides quan procedeixen de les pròpies files.