Archive for juliol, 2006

El cardenal arquebisbe Cañizares i els Drets de l’home

dilluns, juliol 31st, 2006

Escriu Josep-Ignasi Saranyana, teòleg de la Universitat de Navarra (La Vanguardia 30/7/2006): “Para empezar, no se confunda Estado laico con estado laicista. Estado laico es el que no asume una religión como propia. Es un Estado aconfesional, que se declara incompetente en materia religiosa y, por ello, se presenta neutral en esta cuestión. El correlato de la incompetencia del Estado en temas religiosos es la incompetencia de la jerarquía eclesiástica en asuntos políticos.”

I a l’edició del mateix dia però del diari El País llegim unes declaracions del vicepresidente de la Conferencia Episcopal Española y cardenal arzobispo de Toledo, Antonio Cañizares extretes d’una entrevista a la revista Humanitas. Unes declaracions que tenen al menys una virtut, la d’aclarir qui és qui, què vol certa gent (cal suposar que no és tota la comunitat cristiana) i de què va l’assumpte. Com s’ha de poder constatar amb aquestes dues declaracions ens trobem de ple amb l’etern doble joc a que ens té acostumats l’Església catòlica fent el paper de la rata-pinyada de la faula, aquella que es pretenia ocell o rata segons més li convenia.

Afirma Cañizares a la seva entrevista, contradient de ple les paraules sensates del teòleg: si España se disgrega, si España se desconstruye, tendrá que buscar otras raíces, otros fundamentos para esa construcción de la nueva España o de lo que sea”. I afegeix que els promotors d’aquest projecte, “tendrán que buscar algo que sea diferenciador, que ciertamente no podrá ser la fe”. Més clar no pot ser. No dubta en declarar indissociables la concepció de l’Estat i la mateixa religió! Segles d’una història funesta, una guerra civil terrible al segle XX amb aquests postulats, per tornar a barrejar, als inicis del segle XXI fe i pàtria, pàtria i fe, apel·lant impunement de nou a un “nacional-catolicisme” de tràgiques conseqüències.

I insisteix Monseñor dient que darrera l’intent de “romper la unidad de España” hi ha “un proyecto cultural que supone la instalación en la sociedad, como criterio y medida de todo, del laicismo. Donde Dios no cuente. Donde Dios quede reducido a la esfera de lo privado”. Tants estudis per arribar a confondre laïcisme amb la negació del fet religiós! Per si quedava algun dubte sobre les seves intencions, acaba dient que España: “es uno de los exponentes más netos de la crisis profundísima de los derechos humanos” que pateix la humanitat. Aquí també ens trobem davant una altra confusió voluntària, voler fer passar la pèrdua de privilegis exclusius de la seva religió per atacs als Drets humans! Declaracions com aquestes, l´Església catòlica solament s’atreveix à fer-les a España o potser en alguna “República bananera”; en cap altre país li les consentirien els mateixos creients.

Davant declaracions tan fora de to a aquestes alçades que semblen fins i tot provocatives, donen ganes de dir-ne de més grosses. Però ens contindrem i direm simplement que el combat que Cañizares i els seus pretenen lliurar entrat el segle XXI, és un combat que en altres països civilitzats fa temps que està resolt en benefici de tots. Per no anar a buscar exemples molt lluny, de l’altre costat dels Pirineus, aquí sí, país de la “Declaració dels Drets de l´home”, el poder polític va començar a resoldre el tema cap el 1516 amb la signatura del Concordat de Bolonia entre François 1er i el papa León X que limitava la intervenció del papa en l´Església de França (la “fille ainée de l’Eglise”!). Mentre a España imperava la Santa Inquisición, a França el 1598, l‘Édit de Nantes feia del rei, catòlic, el protector de les Esglésies protestants; i el 1789, l‘article 10 de la Declaració dels Drets de l’home, reconeixia la llibertat de culte a totes les religions. Finalment, desprès de més de cent anys de lluites incessants entre els “Cañizares” francesos i els defensors de la “Il·lustració”, amb avanços i retrocessos segons triomfaven els partidaris de les restauracions monàrquiques o els republicans, el 3 de juliol 1905 la Cambra dels diputats de la Tercera Répública adoptava definitivament el projecte de separació de les Esglésies i de l’Estat per 341 vots a 233. La llei afirmava la neutralitat de l’Estat en les qüestions religioses i posava fi als cultes reconeguts i subvencionats amb el pressupost de l’Estat; la llibertat de consciència i la llibertat col·lectiva de practicar una religió sense cap obstacle estaven garantides per la llei que reforçava també la laïcitat com el principi fundador de l´ensenyament públic ja establert per lleis de 1882 i 1886. Un principi, la laïcitat, fruit d’una llarga història doncs que es basa en el respecte de la llibertat de consciència i en l’afirmació de valors comuns de la societat més enllà de la pertinença de cadascú. Una vella lluita, no per retallar drets sino per estendre’ls a qui no els té. Una batalla, que en aquest país, no fa gaire temps que s’està lliurant.

En front d’aquesta evolució racional cap a principis democràtics, adoptada en l’essencial per la majoria de democràcies al món, sempre hem trobat l’estancament i l´implacable poder exercit a España per les forces obscurantistes, pràcticament sense interrupció des de los Reyes Católicos (que òbviament també reivindica Cañizares en la seva entrevista) fins a la transició; el darrer període en que es va intentar una modernització són els sis anys que durà la Segona República espanyola, intent que va costar la guerra civil i els quaranta anys de dictadura franquista que van seguir. I ara resulta que s´hauría de “salvar la unidad de España” un cop més, i confiar en els Cañizares, Rouco Varela i els seus per lliurar aquest país, en boca seva, i justament ara, de ser “uno de los exponentes más netos de la crisis profundísima de los derechos humanos” que pateix la humanitat! Al meu poble solem exclamar-nos davant de situacions tan surrealistes com aquesta: “Que vinga Déu i ho veja”!

L’església del mar

dimarts , juliol 25th, 2006

ILDEFONSO FALCONES

L’església del mar
Novel·la
PLAZA & JANES EDITORES, S.A. (666 p.)

Quina millor introducció per parlar d’un llibre que començar transcrivint la sinopsi de la seva contraportada:

“Segle XIV. La ciutat de Barcelona és en el seu moment de màxima prosperitat; ha crescut cap a la Ribera, l’humil barri dels pescadors, on els seus habitants decideixen construir, amb els diners d’uns i l’esforç d’uns altres, el temple marià més gran que hom ha conegut: Santa Maria de la Mar.

Una construcció que és paral·lela a l’atzarosa història d’Arnau, un serf de la terra que fuig dels abusos d’un senyor feudal i es refugia a Barcelona, on es converteix en ciutadà i, gràcies a això, en un home lliure. El jove Arnau treballa com palafrener, bastaix, soldat i canvista. Una vida extenuant, sempre a l’empar de l’església de la Mar, que el portarà de la misèria del fugitiu a la noblesa i la riquesa. Però en aquesta posició privilegiada també li arriba l’enveja d’altres ciutadans que ordeixen una sòrdida conjura que posarà la seva vida en mans de la Inquisició.

L’església del mar és una trama en la qual s’encreuen lleialtat i venjança, traïció i amor, guerra i pesta, en un món marcat per la intolerància religiosa, l’ambició material i la segregació social. Tot això converteix aquesta obra no només en una novel·la excepcional, sinó també en la més fascinant i ambiciosa recreació de la llum i les ombres de l’època feudal.”

La novel·la de vora 700 pàgines es llegeix sense esforç i l’interès es manté de principi a la fi. Però hi ha molt més que això. A banda dels encerts de l’intriga, o intrigues, hi ha la força penetrant d’unes idees bàsiques subjacents a la trama. Al meu entendre, l’interès i l’èxit de la novel·la prové de molts elements però principalment de dos: de la “proximitat” del tema, no en el temps però sí en l’espai, descrivint la Ciutat Comtal medieval pels carrers de la qual encara hi podem passejar; i l’altre element, l’eficàcia del to neutre i ponderat utilitzat per l’autor en la descripció de les injustícies més revoltants. Ildefonso Falcone, sense aparentment prendre partit, amb naturalitat, juxtaposa en paral·lel les atrocitats i l’ignomínia de les autoritats eclesiàstiques i inquisitorials, i la fe senzilla de la gent del poble amb tota la seva puresa i innocència. Una fe profunda que tanmateix no deixa de manifestar-se a través d’un cert fetitxisme amb el qual, encara avui, podem topar en processons de les festes patronals dels nostres pobles. A menys que sigui el contrari, que l’autor s’hagi inspirat en certs espectacles turistico-religiosos actuals per situar-los a l’època medieval -que també podria ser. La imatge de la Mare de Déu de la Mar ballant sobre els caps dels seus portadors i de la multitud que els envolta, s’assembla molt a l’estàtua de Sant Antoni ballant sobre els caps dels “quintos” del meu poble o a la de la “Virgen del Rocio” sobre la multitud dels “rocieros”.

Una cosa és haver estudiat la Historia i la Inquisició europea o l’espanyola i una altra seguir al dia amb “noms i cognoms” la trajectòria d’uns personatges que et devenen familiars i que fas teus. És molt efectiva la descripció dels assalts al call per la població cristiana de la Ciutat Comtal, enfurida i manipulada pels crits i falsos rumors intencionalment llançats de “van matar a Jesús”, “maten nens cristians per als seus ritus heretges i els hi arranquen el cor”, “roben i profanen les sagrades formes” -assalts i matances instigats per l´Inquisidor i tolerats pel Rei. Una descripció més o tant efectiva que la que es pugui fer del modern Holocaust perpetrat pels nazis amb altres arguments però els mateixos objectius.

La Història, per qui sap interpretar-la, mostra l’eterna aliança entre el veritable poder -no forçosament representat, fins i tot en democràcia, pels governs- i l’Església de torn (el que el desaparegut escriptor i periodista Eduardo Haro Tecglen anomenava “l’aliança de l’or, l’encens i el sabre”. I el veritable “Misteri” és la pervivència de la fe sincera en una part important de la població. El cristianisme ha acceptat i justificat pràcticament des de sempre, com instruments de poder que eren, la tortura, les execucions, l’esclavatge, la condició de submissió de la dona, les desigualtats entre els diferents estaments socials en funció de les necessitats econòmiques. Tanmateix, l’Església sempre s’ha defensat pretenent haver estat un factor de “civilització” i potser ho ha estat en èpoques molt remotes i en alguns principis bàsics molt elementals. Ha volgut justificar els seus posicionaments situant-los en el temps i considerant-los “normals” i lògics en cada una de les diferents èpoques històriques. Però s’oblida de precisar que al llarg de tota la Història s’ha oposat frontalment a l’abolició dels instruments bàrbars de poder i als avanços dels drets, col·lectius i individuals. Uns drets que rarament han estat atorgats pel poder tant civil com religiós -durant segles, una sola i mateixa cosa- sinó arrencats i conquistats per les seves víctimes directes o pels qui s’hi identificaven amb elles. I encara a la política d’avui -la Història de demà- a Espanya en particular, ho podem comprovar en els defensors d’una certa concepció de país i societat.

Amb aquestes afirmacions, i bé que aparentment ho sembli, no ens hem, ni molt menys, allunyat de la novel·la. Aquestes i moltes altres reflexions ens pot suggerir la seva lectura que recomanem; una lectura, com hem dit, fàcil, amena i molt interessant.

Redreçar la situació

dimarts , juliol 18th, 2006

El candidat socialista a les eleccions autonòmiques, José Montilla, pot ser un excel·lent president de la Generalitat. I probablement -millor dit, amb tota seguretat- farà una política catalanista que no tindrà res a envejar a la que faria un candidat amb una trajectòria més caracteritzada dins del catalanisme polític. Això sol passar sovint. Si no, temps al temps.

La preocupació que sembla percebre’s entre molta gent que es declara socialista, d’esquerra i catalanista no és el candidat sinó el procés que ha dut a la seva designació substituint a Maragall, que no ha estat explicat de manera prou clara i convincent, i que alguns han interpretat com el resultat d’una pressió del PSOE o del propi Zapatero, o com un nou episodi de la dinàmica que va acabar eclipsant l’antic primer secretari, Raimon Obiols. Ara, en la percepció d’aquests sectors de l’opinió, aquesta dinàmica hauria fet un pas més, forçant el president del PSC i de la Generalitat Pasqual Maragall a prendre la decisió de renunciar a presentar la seva candidatura.

Segurament serà difícil que la ciutadania consideri creïble que hom pretengui fer catalanisme prescindint de dos dels més importants referents històrics del catalanisme polític socialista. No crec sincerament que en sigui intenció de ningú dintre del PSC, perquè aparcar el catalanisme i fer una altra política que no el contempli seria, al meu entendre, ignorar en quin país vivim. I les urnes ho farien pagar car.

D’aquí a les eleccions queden escassament quatre mesos i en aquest temps estic segur que tots els sectors i sensibilitats del PSC, amb els seus líders, es bolcaran per assegurar una àmplia majoria al seu partit i faran tots els esforços possibles per a que una majoria conservadora no pugui tornar al govern de Catalunya.

Però molt em temo que la determinació de tota aquesta gent no seria suficient -per molt que facin i s’esforcin- per convèncer la ciutadania si des del PSC no es prenen les decisions necessàries. En aquests quatre mesos hauria de passar alguna cosa, no sé què, però alguna cosa que trenqui el clima que s’ha creat i faci callar boques, que tregui de la ment d’un sector important de l’electorat catalanista d’esquerres la idea que al PSC hi hauria hagut una espècie de “revolució de palau”, que no seria la primera vegada, i que aquesta deriva no deixaria d’anar sempre en la mateixa direcció. Amb raó o sense, aquesta idea és al carrer.

Quatre mesos és poc de temps per promoure altra cosa que algun gest per contrarestar aquesta percepció de la situació per part de la gent. Un gest significatiu però que no pot venir del sector més catalanista -tot el que pugui dir i fer aquest sector no serà percebut per la ciutadania, en les circumstàncies actuals, més que com una manifestació de disciplina de partit. No, el gest ha de sortir del propi partit, o millor, del mateix candidat. I aquest gest o sèrie de gestos no han de ser per a us intern, no s’han de quedar entre bastidors. Han de ser clars i contundents, “ser notícia” i per tant dignes de merèixer titulars en els diaris. Gestos que la ciutadania pugui interpretar que el gran canvi que representa la candidatura a la presidència de la Generalitat va acompanyat d’altres canvis i que el temps de tenir apartats i més o menys silenciats referents prestigiosos del PSC, aquest temps ha acabat. I aquest no és el preu que ha de pagar el partit per integrar aquestes veus a la campanya -que, n’estic segur, les tindrà de totes maneres- és el preu per mobilitzar aquesta part de l’electorat catalanista d’esquerres que no ha entès el que ha passat, i l’altra part que, encertadament o no, creu haver-ho entès massa.

Tot el que no sigui afrontar per part del PSC el redreçament de la situació creada, amb valentia i determinació, serà privar-se, de cara a l’electorat, d’una part important dels arguments que li faran falta per assegurar la victòria.