Archive for febrer, 2007

La paraula contra el mur

dijous, febrer 8th, 2007

VÍCTOR ALEXANDRE

La paraula contra el mur

“La independència no és un privilegi”
Assaig
LA BUSCA edicions s.l (171 p.)

Acabem de llegir La paraula contra el mur. La independència no és un privilegi, de Víctor Alexandre. Alexandre, pels qui no el coneixen, és un independentista radical -així es defineix ell-mateix- autor de treballs sobre nacionalisme.

En aquest llibre l’autor procedeix a una operació a cor (nacionalista) obert. Utilitza, o simula, un intercanvi de correspondència mantinguda amb un bon amic personal madrileny i votant socialista, procediment inspirat del debat públic que Maurici Serrahima va entaular amb Julián Marías l’any 1965 sobre Catalunya. Dic “o simula” perquè l’amic madrileny a vegades sembla fer de comparsa, donant sovint peu, amb els seus arguments, a respostes brillants però previsibles.

Víctor Alexandre no s’embarca en historicismes. Parteix de que Catalunya és una nació i sobre aquesta realitat, més que arguments, exposa sentiments, potents, nobles, però al cap i a la fi sentiments. Uns sentiments que tanmateix no deixen de ser raons, però són només les “seves” raons. Ignora o vol ignorar que “els altres”, com deia el president Tarradellas, també tenen les “seves” de raons. I dient “els altres” no sols cal pensar en les instàncies del poder, cal pensar sobretot en els ciutadans que no tenen per què compartir els mateixos punts de vista. I aquí radica, al nostre entendre, la feblesa dels propòsits de l’autor. La ignorància conscient de la realitat dels altres de la qual un home d’esquerres mai pot prescindir, constitueix la feblesa del seu posicionament. Amb aquesta actitud -per altra part, val a dir, més pròpia d’un nacionalisme dretà- la reivindicació difícilment pot desembocar en altra cosa que en conflicte bel·lic o quedar-se en testimonial. Aquest tipus d’actitud no fa avançar en res un problema que, en aquest cas, més que català és espanyol; un problema secular (el de la seva unitat) que l’Espanya del “vivan las cadenas”, contràriament a l’Estat Francés dels “citoyens”, no va resoldre en son temps i que avui, per molt que alguns s’hi oposen, i per molt que el vulguin tergiversar uns altres, es podrà resoldre definitivament a la condició de disposar d’una majoria però, sobretot, amb la voluntat i el coratge de procedir a canvis legislatius amb profunditat.

Al llibre, encara que l’autor escrigui “jo no vull tenir raó, vull ser lliure”, hi trobem un únic leitmotif: tinc la raó i la justícia del meu costat i com tinc la raó me l’han de donar i se m’ha de fer justícia! No avança la més mínima estratègia, cap proposta política; no busca aliances ni les més mínimes complicitats; amb la seva actitud no obre cap camí. Tot i així el llibre té la seva utilitat, no tant de cara a la societat catalana que disposa d’altres alternatives menys “líriques” per tenir consciència del que és, sinó de cara als espanyols que, com el seu bon amic madrileny, volen comprendre què hi ha darrere el tema català i per molt que s’esforcin no acaben d’entendre-ho. Malgrat que l’autor declari que tots els intents “d’explicar a Espanya la irrenunciable voluntat de ser del poble català”, hagin fracassat, paradoxalment, no fa altra cosa que explicar-ho un cop més.

La derrota del 1714 consumada, el problema que s’ha plantejat històricament i que encara avui, pensem, es planteja majoritàriament la societat catalana no és la separació, sinó l’encaix de Catalunya a Espanya. I el problema no està a Catalunya sinó a Espanya, una Espanya que no pot ser la Espanya eterna, la d’Isabel i Fernando, la de Franco, a la qual -tot ho indica- no ha renunciat el Partit Popular i que vol recuperar actualment, a marxa forçada, sense matisos ni escrúpols.

Recentment, desprès de la victòria de Rodríguez Zapatero, ha hagut un moment en el que semblava que abandonàvem la visceralitat per entrar en la racionalitat; que l’Espanya plural, camí d’una Espanya federal, podia ser una realitat; que pel bé de tots, per fi, es podria deixar de “marejar la perdiu”: les regions podrien ser regions i les nacions, nacions en un nou ordenament corresponent a la voluntat dels ciutadans i als fets. Ai las! L’ofensiva d’un PP contra el govern del tripartit i l’Estatut i contra tota negociació a Euzkadi, ens està tornant a la caverna.

Cal reconèixer que els socialistes espanyols ho tenen difícil. Si fan front a l’ofensiva de la dreta i extrema dreta, i reivindiquen, proclamen i defensen els seus principis amb l’empenta i la constància necessàries (com d’altra part no haurien d’haver deixat de fer-ho des de la sortida del franquisme) avui, alguns dels seus actuals votants, és més que probable que els abandonaran pel camí. Ara bé, si s’arronsen, si entren a competir en el terreny de l’adversari, a terme -en podem estar segurs- s’allunyaran de la possibilitat de governar… i no solament per una legislatura! Amb un plus: la pèrdua de tota possibilitat d’influir, per molt temps, de l’Espanya progressista.

Davant d’aquest panorama, una i altra vegada reproduït, els nacionalistes com Víctor Alexandre afirmen que “amb Espanya” no hi ha res a fer. El que s’obliden de dir i el llibre n’és una prova: “Aleshores amb què? amb qui? com?” Perquè la confiança dels independentistes amb la determinació de la societat catalana, i aquesta amb ells per resoldre els problemes, tampoc és que sigui desbordant, per utilitzar una imatge suau.

Una cosa és evident, llibres com aquest, junt amb una infinitat d’altres potents arguments refermen el fet que Catalunya és un nació o més ben dit, que mai ha deixat de ser-ho en les seves arrels profundes. La sola qüestió sempre ha estat, des la Renaixença fins avui quina resposta definitiva donar a aquesta realitat que no representi un mal pitjor. Tot un poble no s’acontenta, per molt que ho vulguin els Víctor Alexandre, amb simplement poder “ser” que és la reivindicació central, per no dir exclusiva, del llibre. Una aspiració universal i elemental que s’enfronta però, a potents interessos creats, tant a fora com a dintre de la propia nació per aquells que s’envolten amb les banderes per amagar les “carteres”.

I el pitjor que pot passar en aquesta situació és equivocar-se d’adversari.

L’Ashura a Barcelona

dimarts , febrer 6th, 2007

M´imagino el que hauran pensat molts barcelonins en enfrontar-se amb les imatges dels xiïtes celebrant l´Ashura pels carrers de Barcelona. Segurament no els haurà vingut al cap la Setmana Santa de Sevilla, ni les processons amb penitents caminant descalços o de genolls. Alguns podran preguntar-se, legítimament, si Catalunya ha d´integrar els nouvinguts o si s´hi ha d´adaptar. La resposta és que els ha d´integrar i, a la vegada, s´hi ha d´adaptar. I la solució – ara més que mai- es troba en el marc d´una societat veritablement laica que faci realitat la màxima: la llibertat de cadascú acaba on comença la dels altres.
És la via més tolerant i respectuosa amb les creences de la resta. Optaran els poders públics amb coratge per un laïcisme conseqüent? I l´Espanya catòlica – en altres temps també musulmana i jueva- ho podrà entendre a temps?

Àngel Castanyer. La Vanguardia | 06/02/2007