Archive for setembre, 2007

Al País Valencià, el nacionalisme i l’esquerra no poden deixar d’anar junts

dijous, setembre 13th, 2007

El 20 de juny de 1943, la Secretaria d´Esquerra Republicana de Catalunya a l´exili adreçava al Bloc Nacionalista Republicà del País Valencià à França, els mots següents: ” Distingits amics: Amb motiu de la celebració del Congrés d´Esquerra Republicana de Catalunya tingut a Tolosa els dies 3 i 4 de Juny, el Comitè Executiu es fa intèrpret dels sentiments de confraternitat en els ideals que ens uneixen amb la vostra Pàtria i es complauen en adreçar-vos una cordial salutació que és penyora del nostre afany de col·laborar intensament amb la vostra agrupació en bé dels ideals de llibertat dels nostres pobles i del recobrament de la República”.

La carta va firmada per Josep Tarradellas, Carles Pi Sunyer i Joan Sauret. Gaietà Huguet, gran patrici del nacionalisme valencià i president del Bloc, n´envià una còpia al Partit Valencianista d´Esquerra del qual eren president i secretari, Josep i Angelí Castanyer, respectivament. Les relacions entre el nacionalisme català i el valencià no daten d´ahir i no han estat un invent “fusterià” per dir-ho d´alguna manera. Sempre han mantingut, com no podia ser altrament, un contacte i una complicitat necessaris.

Tanmateix no puc deixar de comparar els termes d´aquesta missiva amb la carta que Acció Cultural del País Valencià ha enviat als seus socis en motiu de la diada de Catalunya: “Benvolgut soci / Benvolguda sòcia: El dilluns 11 de setembre es commemora, com bé sabreu, la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques, l´any 1714, fet que, amb la derrota d´Almansa, va marcar la fi del nostre autogovern. Recordar ara aquells fets no és un exercici de nostàlgia, sinó una reivindicació de la nostra condició de poble i de la nostra voluntat de recuperació de la nostra llibertat. Cal assenyalar, a més, que nombrosos valencians van participar de manera destacada en la defensa de Barcelona aquell setembre de 1714, encapçalats pel general Joan Baptista Basset, i que molts d´ells són soterrats al fossar de les Moreres junt amb molts altres defensors de la ciutat.
És per això que us convidem a venir amb nosaltres a dipositar una corona de flors al monument a Rafael de Casanova, el dilluns 11 de setembre, a Barcelona, com a expressió d´aquest homenatge als nostres patriotes i de reivindicació d´un futur per al nostre poble. La delegació que dipositarà la corona serà encapçalada pels presidents d´Ã’mnium Cultural, Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià. (…)”

És evident que la carta, d´una entitat valenciana, s´adreça als valencians tot i que la convocatòria la firmin tres entitats de caràcter cultural representant l´àmbit lingüístic català; i per què? Doncs per una simple raó continguda en els motius expressats a la convocatòria: una derrota comuna davant el mateix enemic, el qual, en els dos casos, perseguia la mateixa finalitat, acabar amb les llibertats de tots dos. És així com s´ha d´interpretar la convocatòria i l´interpreta un esperit obert -si m´apureu, civilitzat- de dretes o d´esquerres. I és així com l´interpreta sens dubte, una àmplia majoria, a Catalunya i a les Illes. Pel que fa al País Valencià cal témer que la carta no eviti confusions i interpretacions interessades que sols beneficien a l´adversari. Els polítics de la República, amb menys paraules obtenien un discurs més entenedor (a menys que del que es tracti aquí sigui justament el contrari, de jugar amb una certa confusió). Com hem vist a la seva carta, aquells polítics, amb un simple plural, en tenien prou: “ideals de llibertat dels nostres pobles“. Els valencians tindran sempre interès a apropar-se a Catalunya, com Catalunya al País Valencià. Però la impressió que predomina, en certes actuacions, és que no sembla que estiguin en joc els interessos dels dos pobles sinó més aviat la continuïtat d´una línia d’actuació d´un sector social determinat que ve de lluny.

Al finalitzar la guerra, a Catalunya quedà en el poble, el pòsit d´un catalanisme popular autèntic, junt a un sector nacionalista amb capacitat de moure´s: aquell que podia assistir l´any 50 a Congressos democristians fora d´Espanya com fa poc recordava Josep Benet que hi assistia amb Anton Cañellas, i que aviat acolliria algun franquista penedit. Un sector que no ha deixat mai de disposar -inclòs en aquells temps- d’influència, possibilitats i mitjans econòmics. Durant la llarga nit del franquisme, a Catalunya tots els sectors van estar en més o menys condicions de jugar -i van jugar- el seu paper en la recuperació de les llibertats, si bé no ve de més precisar que a la transició el retorn del President exiliat i el restabliment de la Generalitat, fou obra exclusiva del pòsit del que parlàvem, amb els recents moviments i partits que en van sorgir, en particular, els que no tardarien a agrupar-se per fundar el PSC encapçalat per Joan Reventós i Raimon Obiols.

Al País Valencià, òbviament, res d´això. Al finalitzar la guerra, la minoria nacionalista republicana va desaparèixer, empresonada o exiliada, deixant darrere seu el desert. El valencianisme polític va haver de ressorgir sense massa referents vius, en tot cas sense aquests referents, liquidats o anihilats. La consciència com a poble va haver d´anar refent-se en unes condicions de precarietat en tots els sentits i exclusivament des de les aules i des de la intel·lectualitat amb els ulls clavats nord enllà, sense més ajuda, ni influències ni confrontacions dialèctiques possibles. I amb aquestes condicions el resultat ha estat el que ha estat. En l´ordre cultural es va fer molt i millor que a l´època d´abans la guerra, sens dubte; i es continua fent avui. I la unitat de la llengua, per exemple, amb el nom que es vulgui, és un fet consolidat que ja no volta enrera.

Ara bé, en l´ordre polític, els resultats a la vista estan. El País Valencià era majoritàriament republicà i amb un esperit no particularment religiós però després de la guerra, en lloc de continuar intentant atreure aquestes masses al valencianisme polític, com ho havien intentat els nacionalistes republicans, els joves aprenents a polítics, amb un esperit més o menys elitista, se´n van anar allunyant -a consciència o no, això és el menys important- fins abandonar-les a mans de l´adversari. I la única beneficiaria de la situació, a la transició democràtica, ha estat la dreta valenciana; al País Valencià la dreta és exclusivament reaccionària i rabiosament espanyolista i ella sí que sabia de què anava la cosa. Ã’bviament, no ha estat l´únic factor, però el valencianisme polític durant el franquisme, orfe i sense el ventall de referents que calia, al meu entendre, va pecar d´una certa ingenuïtat i desorientació, a menys que sigui de tot el contrari, de supèrbia.

És hora de trencar esquemes. Ni el nacionalisme valencià, ni l´esquerra valenciana poden permetre´s el luxe d´anar tirant, regentant cadascú la seva galàxia. No és possible, per ningú, seguir per les mateixes dreceres. Sembla que no s´hagi après res. El fet que tothom hagi comès errors no és cap motiu per continuar cometent-ne. Actualment l´error és l´immobilisme de les posicions que constatem en el camp de les esquerres i en el del nacionalisme; un nacionalisme que al País Valencià, objectivament, solament pot ser d´esquerra, i per tant, sociològicament, tan a dintre com a fora del país, si pretén jugar el paper que li pertoca, per a les seves aliances, mai podrà prescindir de les esquerres. Així mateix, però amb l´altre sentit, l´esquerra i en particular el PSPV, també té un recorregut -no sé si llarg o curt- per fer i seria hora que l´emprengués.

Sense prendre consciència d´aquesta realitat i la necessitat d´anar tots a una, difícilment trobaran les forces progressistes i el nacionalisme valencià, el camí per convèncer l´electorat de la urgència de superar la trista situació actual de la qual ells en són les primeres víctimes.

Els bous no tenen la culpa

dimarts , setembre 11th, 2007

He de confessar, per endavant, que m´agraden els bous al carrer. Ben organitzats i controlats, i estadístiques en ma, no tenen més perill que moltes activitats de cert risc, i en tot cas, menys que prendre el volant un cap de setmana. I els animals finalment tampoc estan massa maltractats. En alguna ocasió -en broma per descomptat- he arribat a escriure que els bous al carrer tenien una certa vessant igualitària i democràtica: cadascú hi pot trobar el seu compte. Això sí, per sentir emoció i el cuquet de la por, uns necessiten rodejar el bou fins a tocar-li les banyes i d´altres arribem al mateix estat, a cent metres i sense perdre de vista la finestra salvadora!

Que existixquen penyes i que els seus presidents -com els de qualsevol altra activitat- estiguen molt contents a ser cridats a manifestar-se i poder fer proselitisme de la seva afició, és molt comprensible. I la idea de donar la paraula, per part de l´ajuntament, a una associació veïnal no és una mala idea. El problema no està ahí. El problema, molt significatiu, està en que entre tantes possibilitats o tantes associacions com té el meu poble, i de qualitat, el primer acte del nou consistori haja estat justament de cridar una penya taurina a fer el pregó de les Festes i posar-les baix aquest reclam.

I no és casualitat. Hi han activitats que promouen el pensament, que estimulen la gent a superar-se, a obrir el seu esperit, a pensar per si soles; d´altres, a ser possible, a no pensar. I això és així des de que el món és món, o si no, que els ho pregunten als Romans: pa i jocs.

Durant dècades, en aquest país, una llosa ho xafava tot, solament tenien dret a existir aquelles activitats inofensives i respectuoses amb la pau dels cementiris, i solament estava permès un sol i únic cànon de conducta. Ara, per sort, tot és diferent; hi continuen havent aquestes activitats i associacions, però també d´altres, i totes tenen dret d´existència! No faltaria més! Ara bé, si tothom té el dret a agradar-li i practicar a títol individual l´activitat que li plau, una altra cosa molt diferent és que des de les autoritats es promoguen unes activitats o altres, és subvencione una cosa o altra.

De la mateixa manera que no és indiferent que un país estiga governat per una majoria o per una altra, per una majoria conservadora o de dretes, o per una progressista, un municipi tampoc. El pregó d´enguany, escollit pel consistori governat pel PP, és el primer acte d´una sèrie d´altres que tindran per objectiu declarat o inconscient de tornar a les “essències”, no solament en l´aspecte del divertiment, sinó en molts altres. Els pressupostos municipals poden ser destinats a unes activitats o a unes altres, a afavorir la gent a viure en plenitud, en sintonia amb els temps que vivim o en funció de les idees del passat. Sense oblidar el més important, que aquells que faciliten i intenten imposar les idees del passat -bé siguen lúdiques o morals- ho fan de cara als altres i pels altres, car molts d´ells, pel que fa a la seua pròpia existència, temps fa que per conveniència personal les han abandonat.

Però com el meu poble ha canviat, potser els hi serà difícil fer triomfar els seus propòsits. A Foios, les darreres eleccions van tornar a portar a l´ajuntament una majoria de progrés i justament per això, la situació actual de regalar la governació a la dreta no és de rebut. Els tres partits d´esquerra del meu poble -vull pensar que ho són tots tres- haurien de meditar sobre la situació creada i portar-hi remei; i quan més aviat ho fassen millor.

Levante (el mercantil valenciano) 11-09-2007

Una segona No-Intervenció

dilluns, setembre 3rd, 2007

La Llei de la Memòria Històrica no sembla anar per bon camí. A l’oposició frontal -per altra part perfectament explicable del PP- i a poc de que s’acabi la legislatura, se suma ara, per raons diferents, la negativa de Convergència i Unió i del Partit Nacionalista Basc a votar la Llei. El partit basc vol aprofitar l’ocasió -com si no n’hi hagués hagut cap altra en tota la legislatura- per pressionar el Govern central sobre la devolució dels papers del Govern basc de l’arxiu de Salamanca, mentre que, per la seva part, CiU demana canviar el redactat d’un dels articles de la Llei, l´article 2.

Sigui dit de pas, i per evitar malentesos, val a dir que a aquestes dues forces se´ls hi ha de reconèixer el gran mèrit i coratge -conservadores i catòliques com són- d´haver estat, per les seves conviccions democràtiques i nacionalistes, decididament antifranquistes i a favor de la República (CiU encara no existia, però sí Unió Democràtica de Catalunya).

L’article 2 del projecte de Llei estipula: “Se reconoce y declara el carácter injusto de las condenas, sanciones y cualquier forma de violencia personal producidas, por razones políticas o ideológicas, durante la Guerra Civil, cualquiera que fuera el bando o la zona en la que se encontraron quienes la padecieron”. Aquest redactat no convenç CiU que vol anar més enllà. En altres circumstàncies s’hagués conformat amb un text que es pretén equànime, però, de tota evidència, ara és més exigent i vol que es reconegui que “la violència exercida en la reraguarda republicana fou contra nacionalistes i ciutadans catòlics”. S’ha de tenir en compte que bona part de l’electorat actual de la coalició catalana, procedeix sociològicament de la dreta (alguns venen de la tradició franquista) però que la majoria són nacionalistes i catòlics, i no es d’estranyar que d’alguna manera CiU es degui al sector més important dels seus electors.

És un fet que van haver-hi ciutadans assassinats a la reraguarda republicana però no tant per ser nacionalistes com simplement per ser catòlics i de dreta; els nacionalistes assassinats ho foren pel “Movimiento”. El cop d’Estat es va fer contra “los rojos separatistas”, o si es vol, contra “los rojos” i contra “los separatistas”. I no oblidem que els “separatistas” a seques eren pocs, altres eren de dreta i catòlics, i els més, pobrets!, “rojos i separatistas” (per seguir amb la terminologia franquista). Els “nacionalistes” assassinats com a tals no ho foren a la reraguarda republicana sinó pels franquistes. D’altra part, des del Govern de la Generalitat de Catalunya -com també les autoritats republicanes a Madrid, al País Basc i al País Valencià- s´intentava protegir les eventuals víctimes de les persecucions dels incontrolats, com en el cas del diputat d´Unió Carrasco i Formiguera perseguit per catòlic i conservador. I quan Carrasco cau a mans dels franquistes a Saragossa el 1938, enviat en missió al País Basc pel president Companys per allunyar-lo justament dels qui el perseguien a Catalunya, Franco -passejat sota pal·li per la jerarquia catòlica- l´executa per nacionalista, per “separatista”, i per res li va servir ser catòlic i conservador. Per tant si CiU vol que s´honorin les víctimes nacionalistes que parli del franquisme i no de la reraguarda republicana! Ja han hagut massa anys i massa gent per entretenir falsedats, confusions i imprecisions i no és el moment, a aquestes alçades i en temes com aquest, d’estratègies polítiques partidistes i de voler acomodar el text d´una llei sobre el nostre passat a conveniències presents evidents.

Dit això, el redactat actual de l’article 2 que es vol equànime com hem assenyalat, en realitat comporta el greu error històric -un més en la línia de la transició- de voler situar els dos camps en un peu d’igualtat pel que fa a molts temes i en particular el de les víctimes, tergiversant d’aquesta manera la realitat. I quan parlem de víctimes no parlem del nombre més o menys elevat atribuïble als uns o als altres, tot i que les xifres contrastades, les més elevades apunten sense discussió el bàndol fascista. No. Es tracta de plasmar en el text de la Llei una realitat d’una altra naturalesa, reconeguda pels historiadors i que canvia totalment l’enfocament que es pot tenir de la contesa i del seu veritable caràcter.

No és cap contra veritat afirmar que a la zona republicana, aquells que a la reraguarda cometien actes criminals, ho feien en contra de la voluntat de les autoritats republicanes i de les poques forces policials fidels disponibles. Tot el contrari del que passava a la zona “nacional” on la repressió fou brutal, sistemàtica, planificada i exercida per unitats organitzades i disciplinades sota les ordres dels respectius comandaments militars, de la Guàrdia Civil o de Falange. I aquest és el fet important que caldria introduir a l’article 2 de la Llei i que no sembla preocupar CiU malgrat que el cas de Carrasco i Formiguera il·lustra aquesta realitat.

Per confirmar el caràcter “oficial” dels assassinats a la zona “nacional” no fa falta citar historiadors solvents ni prestigiosos escriptors catòlics com François Mauriac horroritzat pels crims “dels seus”, ni el testimoniatge sobre Mallorca[*] del també escriptor francès Georges Bernanos, catòlic i a més monàrquic -que ja és dir per un francès!- i que tenia un fill de vint-i-dos anys lluitant amb els falangistes. Però sí crec que val la pena transcriure la resolució aprovada pel Parlament de Navarra el 2002 amb tres afirmacions rotundes que situen els esdeveniments, no solament a Navarra, sinó a tot arreu on la sublevació va triomfar en poques hores:

  • “Es público i notorio que en Navarra, uno de los lugares donde se gestó el golpe militar, no se desarrolló en 1936 enfrentamiento bélico alguno.
  • Los asesinatos se llevaron a cabo por partidas organizadas por los sublevados sin mediar ningún atisbo de legalidad.
  • Estos actos criminales se ejecutaron no sólo con el beneplácito de la jerarquía católica, públicamente a favor del llamado Alzamiento, sino en algunos casos con su participación directa”.

Si el Parlament de Navarra ha pogut aprovar una resolució tan contundent, no deixant cap dubte sobre el comportament dels “nacionals”, i si a la zona republicana, el panorama era el d’unes autoritats desbordades lluitant contra dos fronts per intentar salvar la legalitat i legitimitat republicanes, hauria de ser possible que la majoria del Congrés -a l’excepció evident del Partit Popular- votés un article 2, no equilibrant les faltes i bones dels uns i dels altres, sinó modificant el text en el sentit que els crims comesos en un camp ho foren amb l’assentiment de les autoritats i dels seus màxims responsables i en la zona republicana, per uns incontrolats en contra de la voluntat de les autoritats legítimes, impotents davant la situació creada pels facciosos.

Aquesta i no altra ha estat la realitat. I si no fora possible a la majoria de votar un redactat de mínims de l’article 2 en aquest sentit -amb l’excusa que solament es tracta d’una reparació a les víctimes, i no d´un jutjament dels botxins, com ha declarat la vicepresidenta del Govern- seria molt lamentable i una ocasió perduda -una altra més- de recuperar el sentit de la nostra Història. Sense exagerar, seria un error per part dels polítics actuals tan lamentable i acomodatiu com -totes proporcions guardades- covard el que cometeren els representants de les democràcies occidentals a les Nacions Unides quan optaren el 1938 per la “No-Intervenció” en el conflicte espanyol.