Archive for gener, 2008

“Partits cívics”

dijous, gener 31st, 2008

El professor de Ciència Política de la UB Miquel Caminal ha publicat un article a El País titulat Para que sirve un partido político, que acaba amb aquesta reflexió: “Pero si los partidos realmente existentes en los poderes públicos viven del Estado y para el Estado, habrá que reinventar el partido político como partido cívico, como formación política que surge de la ciudadanía y reside en la ciudadanía.”

És malaguanyat que Caminal no expliciti més en què consistiria el partit polític transformat en partit cívic. Aquesta figura o una figura semblant, probablement ja es va inventar a França l´endemà del 13 maig de 1958 amb la creació del Club Jean Moulin. La seva carta es reclamava “d´un nou civisme republicà” i volia ser un laboratori d´idees on els seus membres -periodistes, sindicalistes, universitaris i alts funcionaris- treballaven en el si de diverses comissions a l´elaboració d´estudis sobre els problemes fonamentals de la democràcia. El 1963 el Club va decidir comprometre´s amb l´acció política i va donar suport a la candidatura del socialista Gaston Deffere i en 1966 es va adherir a la Fédération de la gauche démocrate et socialiste (FGDS). Va unir el seu destí a les desfetes polítiques de l´esquerra i va abandonar les seves activitats el 1970.

A la transició democràtica, a Catalunya, el tarradellista Romà Planas inspirant-se amb el Club Jean Moulin, va crear Emprius Club d´Opinió que donaria suport a les campanyes de Raimon Obiols a la Generalitat i a les de Pasqual Maragall a l’alcaldia. La fórmula seria represa més tard, dintre del camp socialista, amb la creació de Ciutadans pel Canvi i l’Associació Nou Cicle.

No sé si les fundacions de totes tendències que existeixen en l’actualitat, amb finançament privat o amb suport dels partits, responen a l’idea que Caminal té de “partit cívic”. Al meu entendre no, i segur que per ell tampoc, sinó ho hagués dit. Una cosa és certa però, els tipus de moviments cívics sortits de la ciutadania i autofinançats solen sorgir en temps agitats i solen durar el temps que dura l´agitació. És lamentable -però és així- la permanència en el temps sols es constata en els casos d’un mínim de professionalització que vol dir un mínim de finançament.

I un altre factor negatiu que fa que moviments cívics autèntics, amb participació de la ciutadania, no puguin prosperar, és l’actitud dels mitjans de comunicació. No és de rebut que existeixin moviments com la Convenció pel Futur capaç d’organitzar uns actes amb temes tan d’actualitat i suggerents com “Cultura, religió i laïcitat” o “Política i mitjans de comunicació”, actes d’un gran nivell per la participació de primeres espases en cada tema i pel que s’hi va dir, i que el ressò mediàtic hagi estat pràcticament nul. És evident que l’espai periodístic o el temps radiofònic i televisiu és car, però hauria de considerar-se un deure per part de les direccions dels mitjans de comunicació, promocionar les iniciatives ciutadanes mínimament solvents. I -en desconec el motiu- sembla resultar ser tot el contrari, un boicot permanent. Aquí també, com en el conjunt de la societat, solament es respecta qui té capacitat per fer mal o per tornar el favor.

No cal deixar les fonts d´informació institucionals i dels partits, òbviament indispensables, per poder reservar en permanència un espai per a la línia informativa de les iniciatives polítiques ciutadanes.

Qui ho fes podria, fins i tot, augmentar l´audiència i rendibilitzar l´aposta. Qui sap?

Ànimes de “charol”

dimecres, gener 30th, 2008

El discurs dels polítics ha de ser positiu i sobretot han de fer propostes constructives a la ciutadania. És el seu treball. Els polítics d´esquerra per obligació, perquè els seus electors no els perdonen una actitud diferent. Els polítics de dreta és una altra història; el que ha fet el Partit Popular durant aquests darrers anys -anar a la contra en tot, política antiterrorista, política exterior, en contra de l’estatut i de Catalunya…, és demencial. S´ha servit de tot i ho ha tergiversat tot amb un sol objectiu, el poder. Cal esperar que, a part el cercle dur dels seus electors, els votants li ho tindran en compte.

L´actualitat dona mil motius per indignar-se contra els dirigents d´aquest partit. Avui els protagonistes són dues dones Ana Botella i Esperanza Aguirre que demostren que la moralitat no és la virtut més compartida.

La mitja poma o pera Aznar (recordeu les seves dissertacions sobre l´homosexualitat?) no té escrúpols en utilitzar i explotar el clixé i el muntatge de les trituradores d´infants per oposar-se a la llei sobre l´avortament. Aquesta gent no té sensibilitat, tenen ànima de “charol” com deia el poeta, o d´inquisidors que segueixen les consignes inquisidores dels seus confessors.

Pel que fa a Esperanza Aguirre, no sabem com és en privat, però pel que fa a la imatge pública que projecta, és una persona perversa, disposada a tot per arribar al seu objectiu; i si no, que li ho pregunten a Alberto Ruiz-Gallardon i a Mariano Rajoy!

A les notícies de la Quatro, Iñaki Gabilondo no ha dubtat en qualificar la seva actitud d´indecent desprès que l´Audiència Provincial de Madrid, que no admet recurs, hagi declarat el doctor Luis Montes i el seu equip de l´Hospital Severo Ochoa de Léganés innocents de l´acusació “anònima” d´eutanàsia activa (fins a 400 sedacions irregulars) i a la que el Conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, Manuel Lamela, va donar crèdit. En un primer temps va ordenar una investigació i els mateixos inspectors nomenats per ell van descartar tota relació entre les sedacions de malalts terminals i les morts. No satisfet del resultat creà una comissió que aquest cop sí, dictaminà 73 “sedacions irregulars” . D’això se’n diu acarnissament!

Fa un any un jutjat de Madrid va arxivar la denúncia. Avui l´Audiència arxiva definitivament el cas amb una resolució que obliga a retirar qualsevol referència a mala praxi mèdica i a netejar els noms dels 15 metges.

Com ha dit el doctor Luis Montes aquest cas “ha estat l’agressió política més gran que ha patit la sanitat pública en els últims trenta anys”. Tres anys de calvari d´uns professionals que van ser separats dels seus llocs de treball perquè no corresponien al perfil desitjat per la presidenta de la Comunitat de Madrid i el seu conseller.

Aquí també, a l´origen de tot, trobem la Santa Inquisició i els seus seguidors. Han estat contraris al divorci, als preservatius i als anticonceptius, contraris a l’educació sexual, a la llibertat de les dones sobre el propi cos, a respectar l’orientació sexual i el casament homosexual. Des de la naixença pretenen regentar les nostres vides en nom d’una fe que són els primers en no respectar, i així fins al final, fins a voler negar-nos el poder morir dignament!

Van transformar la fe en arma de poder i en aquest país, encara hi som.

El bicing !

dilluns, gener 28th, 2008

Qui no ha oït o llegit una vegada en la seva vida la cèlebre frase revolucionaria de “cadascú segons les seves habilitats, a cadascú segons les seves necessitats”. Aquesta frase és un dels principis exposats per Louis Blanc, revolucionari francès (1811-1882) al seu assaig Organització del Treball publicat en una revista el 1839.

Desprès, la frase ha fet fortuna i ha estat adoptada pels anarcocomunistes. Tanmateix, Jules Guesde, en un escrit de 1882, la refusa en nom del comunisme pràctic tot i reconeixent que els qui l´havien fet seva obeïen a una preocupació de solidaritat i d´igualtat veritable.

Bé -em direu- a que ve parlar al segle XXI d´un principi que ja al segle IXX, un comunista com Jules Guesde considerava que era una utopia, bella -això sí- però una utopia a combatre?

I sobretot a que ve la ocurrencia d´associar-la al bicing?

Reflexionem.

Qui podia preveure al segle passat que al cor de les capitals del “capitalisme triomfant”, es posaria a disposició de qui en tingués la necessitat, un mitjà de transport individual, que no seria de ningú en particular, i que tots compartirien “segons les seves necessitats”?

l que aquests bens materials romandrien al carrer a la disposició de tothom i que tots -de moment!- en respectarien la integritat?

Us veig escèptics.

Sempre he considerat la bicicleta un enginy remarcable, ple de petites troballes i mecanismes genials per la seva simplicitat.

El que no havia imaginat mai, és que un dia també em faria somiar. Puc. No?

Amb el permís de Forges i El País

diumenge, gener 27th, 2008

Diferències d’apreciació

dijous, gener 24th, 2008

No és la primera vegada que tinc ocasió d´escriure que aprecio els articles de Juan José López Burniol i que respecto la seva persona.

Puc subscriure pràcticament la totalitat del seu article Amb l´Església hem topat publicat a El Periódico (23/01/2008) com gairebé tots els que escriu. Dic pràcticament, perquè al final, a les seves conclusions, sempre hi ha un però.

López Burniol recorda les mesures immediates preses pel govern de la República en contra de privilegis, alguns abusius i altres surrealistes -al meu entendre- de l´Església: “en els primers 20 dies (després de la proclamació de la República) es va denunciar el Concordat, es va privar els eclesiàstics del fur personal, es van suprimir l´ensenyament religiós a les escoles primàries i superiors i la representació de l´Esglesia al Consell d´Instrucció Pública, es va prohibir el crucifix a les escoles, es van secularitzar els cementiris, es va prohibir a les autoritats civils i a l’Exèrcit prendre part amb caràcter oficial en els actes religiosos, i es van suprimir els honors militars al Santíssim, així com la missa obligatòria en casernes i presons”. Malgrat els atacs -escriu López Burniol- l´Església espanyola no va ser monolítica.

Per avalar la seva teoria cita el malaguanyat cardenal Vidal i Barraquer que és qualificat de possibilista i atribueix a aquesta actitud de l´Església “malgrat la jornada tràgica de l’11 de maig del 1931, en què es van cremar desenes d’edificis religiosos”, el fet que la República, sis mesos més tard, el 14 de setembre 1931, subscrigués amb l’Església un acord reservat pel qual es proposava concedir-li un estatut jurídic especial (com a corporació de dret públic) en el qual “se li reconeixia el dret a prosseguir les seves activitats religioses i d’ensenyament, es recordava negociar un nou modus vivendi amb la Santa Seu per reemplaçar el Concordat del 1851 –prescrit a efectes pràctics– i es prometia respectar l’existència i propietats dels ordes religiosos.”

L´actitud conciliadora (o de feblesa) de la República i el fet que una cosa eren les autoritats republicanes i una altra cosa els incontrolats al carrer incendiant edificis religiosos (una afició secular del poble espanyol que alguna explicació ha de tenir!) no és digne de ser pres en consideració.

El que valora López Burniol és l´actitud no monolítica de l´Església (gràcies per haver existit monsenyor Vidal i Barraquer!) en front de l´atac a edificis religiosos per elements incontrolats. Que, entre maig i el 14 de setembre 1931, el govern de la República no hagi tardat ni 6 mesos en cedir davant l´Església; que malgrat això, cinq anys més tard ens trobem amb la sublevació militar elevada a rang de creuada i amb la mort de Vidal i Barraquer a l´exili; això no és el més important, això no cal tenir-ho en compte, això no té per què fer part de l´anàlisi.

Per a López Burniol que ha escrit el seu article pensant en la situació actual, “constitueix un error greu per part de l´Estat radicalitzar el seu enfrontament amb l´Església prenent la paraula dels seus pastors més extremistes com si fos expressió d´una postura unívoca.” És el govern de Rodríguez Zapatero que, tot i conservant el Concordat, comet l´error de radicalitzar el seu enfrontament amb l´Església ampliant uns drets dels ciutadans que aquesta no accepta. A més, “aprofitar els excessos d’algun orador com a pretext per a una crítica global i impostada de l’Església és, encara més que una estupidesa, un error” acaba dient López Burniol.

Amic López Burniol, potser que tingui raó i que els Rouco Varela, Cañizares, Agustín García-Gasco, i el mateix papa Joseph Ratzinguer no són més que oradors que s´excedeixen. D´altra banda, vostè i jo som de la mateixa generació i és evident que tenim actituds cíviques comunes malgrat que hi ha moltes qüestions que en separen, la seva formació, el seu prestigi guanyat a pols i segur que moltes altres coses més. Però la diferència d´apreciació entre vostè i jo no cal anar a buscar-la més enllà d´un petit fet, res, un detall; vostè s´ha criat en el camp dels vencedors de la guerra civil i jo, a l´exili, en el dels vençuts.

La Chureca

dimarts , gener 22nd, 2008

La Chureca és aquell abocador gegant a la ciutat de Managua, la capital de Nicaragua de 1.817.096 d’habitants, que tothom ha pogut veure a la televisió i que ens demanem com és possible que una vergonya tan gran pugui existir. Un espai de 40 hectàrees de muntanyes de deixalles i barraques de cartró on cohabiten amb una naturalitat esglaiosa famílies i aus carronyaires rivalitzant per la seva subsistència!

La vicepresidenta del govern Maria Teresa Fernández de la Vega el va visitar l’estiu passat i va tenir una frase rotunda i contundent: “Cap responsable polític, sigui del país que sigui, pot trepitjar La Chureca i oblidar-ho”. Un dels seus col·laboradors el va definir com “el pitjor lloc d’aquest món”.

Pel que es veu, Fernández de la Vega va convèncer el president Rodríguez Zapatero i el govern ha decidit consagrar 30 milions d’euros a canviar aquell paisatge. Segons la premsa amb huit milions es podrà fer desaparèixer literalment l’abocador (segellar-lo, recollir les aigües contaminades, extraure i eliminar el gas metà) i amb la resta es podrà construir vivendes dignes pels seus habitants i possibilitar-los l´accés a serveis bàsics d’educació i sanitat.

Trenta milions d’euros és el que costa un traspàs d’una estrella del futbol i imagino que no representa massa en relació a les ajudes oficials dels Estats als països del tercer món (el famós 0,7% al que no s’arriba mai, o altres fons). La premsa no diu res sobre els canals que utilitza el govern per tirar endavant un pla integral, tan concret com aquest. No ens diu si la gestió es fa a través de l’administració nicaragüenca o d’alguna ONG o que un departament ministerial del govern espanyol, com una gegantesca i potent ONG, gestiona directament i controla les diferents fases del projecte fins el resultat final.

No sé si aquesta darrera fórmula és jurídica, política i operacionalment viable però en tot cas jo me l’imagino com una fórmula alternativa a la simple canalització de fons cap a un govern receptor corrupte (no ho dic en aquest cas per Nicaragua), una formula que asseguraria que els fons arribessin al seu destí final i per l’objectiu concret establert, com sembla ser amb La Chureca.

En tot cas, la rapidesa de reacció, entre l’impacte emocional rebut a l’ocasió d’una visita i la posta en marxa del projecte, diu molt a favor de Maria Teresa Fernández de la Vega, com a política i com a persona.

“La única verdadera”

dilluns, gener 21st, 2008

“La izquierda descreida combate la idea de nación espanyola. Ha inventado falsas naciones sin otro objetivo que socavar la única nación verdadera, la espanyola”.

Fins ara, a Espanya, des del nacionalcatolicisme triomfant, és a dir pràcticament des de sempre, el que s’entenia per la “única verdadera” era la religió catòlica. Pel que fa al capítol de la “nación”, tot i no quedant-se curt tampoc, hi han hagut més alts i baixos en funció del grau de democràcia (crònica i històricament deficient sempre) que hi podia haver a cada moment.

Des de la transició democràtica i després d´un temps de prudent reserva, no dic que estigui tornant a guanyar actualment influència l´integrisme religiós, al contrari n´està perdent (el que no vol dir, paradoxalment, que l´integrisme polític pugui perdre escons a les properes eleccions). Com tots dos són una sola i mateixa cosa (com la Santa Trinitat però dos), junts, intenten guanyar el terreny perdut! I quan més prenen consciència de que n´estan perdent, més rabiosament ho intenten. I hem de donar “gràcies a Déu” que la situació mundial no està per aventures, almenys en els països “civilitzats”. Per sort -per a nosaltres!- existeixen en el món regions clau per als negocis presents i futurs que necessiten que a la reraguarda hi hagi pau.

Les declaracions que encapçalen aquest escrit són -ho heu endevinat!- de José Maria Aznar, i les ha pronunciades en unes jornades sobre el polític conservador Antonio Maura que fou, a principi del segle passat, cinc vegades president del govern. En la seva intervenció, l´expresident també ha deixat anar que “la nación tuvo que recorrer a él (a Maura) en successivas ocasiones cuando las cosa iban mal”. “˜Llamemos a Maura´ era un recurso habitual en tiempos de crisis”. Ja estan previguts els Rajoy, Gallardón, Aguirre i també tots nosaltres; quan decreti Aznar que les coses van mal, es postula de nou, “se llama”!

Considerant el seu discurs cavernari, no crec que m´excedeixi si afirmo que de la mateixa manera que no va dubtar en llançar-se de cap a la foguera d´Irak per assentar la idea que ell té de la seva figura històrica, Aznar seria capaç de posar a foc i a sang aquesta malaurada “pell de brau” per poc que les circumstàncies li ho permetessin. La salvació de la “nación verdadera” en justificaria de sobres -ja ho hem vist en d´altres circumstàncies no tant llunyanes- el foc i la sang.

I aquesta reflexió em porta a aquesta altra. Mai he entès perquè la fòbia d´una part de l´opinió pública espanyola contra “lo catalan” no s´aplicava amb la mateixa intensitat al País Basc tot i manifestant aquest una defensa dels seus interessos econòmics, un radicalisme nacionalista superior i una violència que Catalunya està lluny d´haver exercit mai. Quan veus personatges com Aznar representatius de l´integrisme dretà de “la España profunda” comences a entendre-ho.

El País Basc és majoritàriament catòlic i Catalunya, no sé si majoritàriament, també. Però a Catalunya, malgrat el “serà cristiana o no serà” de Torres i Bages i de tot el que l´ha seguit sense interrupció fins fa poc temps, per la seva situació geogràfica com a porta d´Europa o per d´altres circumstàncies (tot i el timbaler del Bruc!) hi van entrar les llums de la Il·lustració i el que s´ha forjat en els segles IXX i XX és una nació molt diferent de l´Espanya tradicional -i no solament per l´ús de la llengua- més que el País Basc i, no cal dir, Navarra o Galícia.

I quan entengui o assimili això definitivament el socialisme espanyol, s´adonarà de que allò que separa el que Aznar anomena la “nación verdadera” de la “falsa” com la catalana per extensió, no és tant els nacionalismes declarats de l´una o de l´altra que econòmicament són complementaris i s’han defensat sempre mútuament, sinó una cosa molt més important, una actitud en front de la vida que poc a poc, des del meu punt de vista, ha anat forjant dues societats netament diferenciades. I com passa amb països avançats summament integradors, l´emigració que ha vingut a Catalunya -inclús a la rural- s´impregna d´uns valors que no són els mateixos que els de l´Espanya profunda.

I quant ho entengui el socialisme espanyol, entendrà, definitivament espero, després del temps que dura el problema d´Espanya, que tot el que acabi donant, per dir-ho d´alguna manera, més ales a la societat catalana continuarà beneficiant l’Espanya progressista. D´això José Luís Rodríguez Zapatero, per mi, ha donat proves de ser dels pocs polítics espanyols a haver-ho entès. Una altra cosa és que vulgui realment repartir poder o que li ho permetin. Per ara ni el nacionalisme espanyol -no verdader però sí autèntic- ni una majoria del socialisme espanyol, estan per la labor.

El socialisme espanyol, per ara, esborra l´Espanya plural i progressista que té la seva sortida en una Espanya federal, davant una Espanya tradicional unitarista modelada per la dreta.

M’agrada aquest Montilla

divendres, gener 18th, 2008

“S´ha de deixar ben clar que no subordinem ni subordinarem la política catalana a la lògica de la política espanyola”. Els resultats de les eleccions al Congrés poden fer “molt complicada“ la relació del president de la Generalitat i primer secretari del PSC, amb la Moncloa.

Frases com aquestes i la de que “la Generalitat no serà moneda de canvi en un eventual pacte entre el PSOE i CiU” no denoten ni anti-espanyolisme ni pro-catalanisme, ni el contrari. Denoten sentit comú i rigor de governant que es deu als seus electors. Frases tan meridianament clares i senzilles que no semblen les d´un polític -al menys dels que tenim actualment en circulació- fa temps que no les havíem sentit.

El president sap que a les properes eleccions, a Catalunya “l´oposició incrementarà l´intent d´erosionar la cohesió” del govern. És per això que primer es posiciona per tenir l´autoritat necessària i poder demanar als seus socis de govern, que les eleccions no generin tensions en el si del tripartit més enllà de la “lògica confrontació de programes”.

I aquesta actitud no data d´avui. Data exactament de la famosa reunió d´Artur Mas amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa el 20 de gener de 2006 on el líder de CiU, el de la “casa gran del catalanisme” es va avenir a desbloquejar les negociacions sobre l´estatut a canvi d´allò que va anar a reclamar allà i que no havia pogut trobar aquí: el camí de la presidència de la Generalitat.

Ja en aquesta ocasió, el president Montilla ho va tenir molt clar i les eventuals pressions només van servir per accelerar un nou pacte amb el tripartit i evitar la imposició d´un govern sociovergent.

Alguns podran objectar, considerant el ampli panorama que tenim pel davant (desplegament de l´Estatut, finançament, rodalies, aeroport, etc.) que molt bé, però que tot això són paraules i… no fets! Aquí faré un incís per explicar una formula que en la meva vida professional no m´ha fallat mai: quan havia de valorar les qualitats del material que necessitava comprar, mai donava per bones, sense verificar-les, les moltes qualitats del seu material que em senyalaven els venedors, i acceptava sense necessitat de verificar-les, les poques virtuts que em deien que tenia el producte de la competència. No fallava mai.

Les declaracions del president Montilla el poden perjudicar, n´ha d´estar convençut, sinó evitaria fer-les.

I pel que fa a aquest article, no sé si fa falta precisiar que està escrit amb la tranquil·litat d´aquell que valora la importància de les actituds però que si els fets no segueixen les paraules, escriura un altre text amb el mateix titular que troba suggerent; això sí, afegint-li un simple No al davant.

Fidelitats

dimecres, gener 16th, 2008

Ahir es van complir 30 anys de la primera visita del president Tarradellas al seu poble natal de Cervelló com a President de la Generalitat, poc de temps després del seu retorn de l´exili.

L´ajuntament va celebrar l´efemèride inaugurant, à la Biblioteca Municipal, amb la col·laboració de l´Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià de Poblet, una exposició de documents i fotografies sobre el president. La biblioteca vol ser un referent i ha creat una secció exclusivament dedicada als llibres que tractin de la figura de Josep Tarradellas. L´acte d´ahir va ser també, d´alguna manera, la presentació del projecte.

Van parlar l´alcalde Angelino Maestro, la regidora de cultura, senyora Rosaura Serra, i un ciutadà de Cervelló, el senyoy Ramón Huguet va realitzar una excel·lent crònica del dia en que el president i el seu poble natal es van retrobar des del final de la Guerra Civil.

L´acte va ser l´ocasió de presentar el retrat a l´oli del president que he tingut la satisfacció d´oferir a l´ajuntament per a la biblioteca i l´alcalde em va invitar a dir uns mots sobre els meus records relacionats amb el president. Com l´oratòria, sobretot improvisada, no és la meva millor qualitat, voldria que constés aquí el que vaig deixar de dir allí (!), en particular sobre el paper d´Emprius Club d´Opinió a la mort del president.

De la mateixa manera que Romà Planas i Miró, fidel entre els fidels del president, de retorn de l’exili, va ser el primer polític a considerar necessari retre homenatge a la tomba del president Luís Companys i a les víctimes del franquisme a la fossa comuna del Fossar de la Pedrera, en aquell temps indignament abandonada, al primer aniversari de la mort del president Tarradellas, va considerar que Emprius es devia també de retre-li homenatge. I és així com cada any, membres d’Emprius i uns quants militants socialistes del poble acompanyàvem la senyora Antònia Macià de Tarradellas al cementiri de Cervelló. A la tristesa de l’acte s’hi afegia la solitud institucional en la que tenia lloc la cerimònia sense la presència d´una representació del consistori municipal ni de la Generalitat, totes dues institucions governades aleshores per CiU.

Això s´ha de dir, perquè és així, com també s´ha de dir que a aquesta situació li va posar fi el consistori actual socialista presidit per l´alcalde Angelino Maestro quan va guanyar per primera vegada l´alcaldia. I des d´aleshores fins avui té lloc cada 10 de juny, desprès de la visita al cementiri, una ofrena floral al monument del president situat a l´avinguda que porta el seu nom. Una ofrena, avui en dia encapçalada pel consistori amb representacions del govern de la Generalitat, de la Diputació de Barcelona, del Consell Comarcal del Baix Llobregat i d´un nombrosíssim nombre d´associacions i agrupacions cíviques de Cervelló i on no falta, òbviament, el grup Emprius, rendint així, al mateix temps, un discret homenatge al seu fundador desaparegut, Romà Planas.

Que cadascú en tregui la conclusió que vulgui, però és curiós de constatar que els millors reconeixements que haurà obtingut el president Tarradellas, President de la Generalitat de Catalunya de 1954 al 1980, el president que va saber dir no fins obtenir la derogació del decret franquista de 1938 que abolia la Generalitat, els haurà tingut, sense cap mena de dubte -tant pel que fa al seu municipi com pel que fa al país- durant els mandats de dos catalans d´esquerres originaris de fora de Catalunya que van saber copsar la càrrega política de l’apel·lació “Ciutadans de Catalunya!” feta pel president des del balcó del palau de la Generalitat.

La trampa

dimarts , gener 15th, 2008

José Blanco secretari d´organització del PSOE, en una entrevista a El País, considerava tancat el desenvolupament de l´Estat de les autonomies amb les reformes dels estatuts que s´han produït en aquesta legislatura. Jordi Sànchez, a El País Catalunya[1], li respon en un article d´on extraiem aquestes dues reflexions:

“Supongo que ni en el PP ni en el PSOE nadie duda que llegarán nuevas demandas para aprofundizar el Estado autonómico, como mínimo aquellas que planteen una reforma de la Constitución para permitir avanzar hacia un Estado Federal.”

(…) “Avanzamos, si nadie hace algo para evitarlo, hacia una colisión de legitimidades, la que pueda emanar de una mayoria amplia y representada en el Parlamento catalán o vasco, y una mayoria representada en el Parlamento espanyol. Si en las formaciones democràticas españolas la única respuesta és la negación, el conflicto està servido.”

És aquesta situació a la que em referia ahir quan parlava de “trampa constitucional de l´organització territorial actual” a l´article anterior d’aquest mateix Bloc. La trampa és voler fer creure que es respecta el dret à decidir quan al mateix temps es considera legítim i democràtic oposar els vots del “conjunt”, als de la “part” que es vol autodeterminar.

Desprès de l´enfocament que fa Jordi Sànchez de la qüestió en el seu article, seria just parlar també, en certa mesura, de “bomba de rellotgeria”.


 

[1] Per cert, quan comprendrà El País que seria una tasca pedagògica més útil publicar certs articles a El País España que editant-los exclusivament a Catalunya on y a més convençuts de certs temes tractats. Amb el procediment actual no s´ajuda en res a la mútua comprensió i és de suposar que no és això el que es pretén.