Archive for març, 2008

Les fotos menteixen?

diumenge, març 30th, 2008

La foto de l’esquerra ha estat publicada per El Periódico aquest diumenge 30 sota el titular: BCN i París “exporten” la bici pública a mig món, i un peu de foto: Una usuaria arriba a l’aparcament especial del Bicing, ahir al moll de la Marina.

La foto de la dreta, per la seva part, ha estat publicada el mateix dia per El País-Catalunya sota el titular: El “bicing” pincha en la fiesta del primer aniversario i amb el peu de foto següent: El aparcamiento provisional, ayer, sin excessivas bicicletas.

AMB QUÈ QUEDEM?

Dubte existencial

dijous, març 27th, 2008

Avui he hagut d´anar al Registre Civil de Barcelona a demanar una Fe de vida i d´estat, és a dir que certifiquessin que estic viu! I per això és evident que has de fer acte de presència.

Quina ha estat la meva sorpresa al llegir textualment en el document que m’han entregat:

La persona encarregada d´aquest Registre Civil, que subscriu aquest document,

CERTIFICA: que en virtut de l´acord, etc., etc., es declara amb valor de simple presumpció, que

el Senyor, etc., etc., natural de etc., etc., viu en el dia d´avui.

S´expedeix, etc., etc.

Primer m´ha fet gràcia això de simple presumpció.

Desprès m´ha inquietat: podria ser que només estigués presumiblement viu?

Al final he hagut d’acceptar l’evidència: com els savis, l´Administració no descarta que es pot ser viu, sense potser haver viscut!

Un fet

dimarts , març 25th, 2008

En el seu bloc, Notes de Bruxel·les, Raimon Obiols respon a aquesta frase que Arcadi Espada li dedica:yo he utilizado más de una vez (…) aquella imagen impactante de la investidura electoral de Jordi Pujol (en 1984, en el contexto de la querella de Banca Catalana), cuando el entonces líder socialista, Raimon Obiols, bajó la cabeza y entró en su coche, en medio de una lluvia de huevos e insultos podridos.

És evident que no fa falta ningú per afegir un mot més a la resposta que li fa Obiols. Tanmateix m´agradaria recordar un fet, un sol. La nit del 23F, amb els tancs de Millán del Bosch pels carrers de València i els representants de la sobirania popular segrestats per Tejero a l’emicicle del Congrés, uns quants la vam passar al despatx del president de la Diputació de Barcelona Francesc Martí Jusmet. Varem tenir l’ocasió de veure algun polític català -avui desaparegut- blanc de por; un polític -cal dir-ho- que havia estat condemnat a mort per Franco i per tant una por més que justificada tot i que a Barcelona es tenia el temps de veure-les venir.

Què va fer Raimon Obiols en aquelles circumstàncies? Agafar l’avió i anar a Madrid, a la gola del llop. Va considerar que si els màxims dirigents dels partits estatals eren presoners dels colpistes el seu deure, com a responsable polític, era donar la cara i presentar-se a la seu del Partit Socialista a la capital de l’Estat, pel que fes falta.

No he conegut cap altre polític capaç de fer un gest semblant tan responsable i definitiu. Potser un altre, el president Tarradellas: apartat del govern per divergències polítiques, el 19 de juliol de 1936, Tarradellas es presentà al despatx d’un president Companys isolat per posar-se, en aquells moments també incerts i dramàtics, a la seva disposició.

M’agrada la ironia d’Obiols condemnant Arcadi Espada a aquesta maledicció gitana: “cada vegada que entris en un cotxe i acotis obligadament el cap, pensa en això que t´he dit, Arcadi”.

Sobre dignitat

dissabte, març 22nd, 2008

“Jesús no tuvo cuidados paliativos pero su muerte fue absolutamente digna”.

Aquestes paraules de l´arquebisbe emèrit de Pamplona, Fernández Sebastián, que pretenen infligir als malalts terminals la tortura del dolor, no tenen nom.

Donen ganes d´exclamar-se: “De què va aquesta gent?”

En lloc de voler imposar un dolor evitable, més valdria que l’Església s’esforcés a erradicar avui, en el món, amb tota la influència i la contundència de la que és capaç quan vol, els sofriments que en d’altres temps uns altres poderosos infligiren a Jesucrist.

Però sempre és més fàcil atacar-se a l’indefens.

Hòsties, cartells i sensatesa

dijous, març 20th, 2008

L´Església, desprès d´alguns anys de relativa discreció durant la transició, des de fa un temps sembla que vulgui ser omnipresent a la societat, o al menys així m´ho sembla a mi. Avui, a la premsa tres notícies tenen l´Església de protagonista.

No sabia -me´n acabo d´assabentar- que una hòstia, perquè es pugui considerar sagrada forma, ha de contenir una certa quantitat de gluten que les persones celíaques no poden tolerar.

Atenent-se a aquesta circumstància en una parròquia de la diòcesi d´Osca volien fer combregar un nen celíac amb vi i no amb una hòstia de blat de moro com desitjaven els seus pares. Aquests han remogut cel i terra -mai més ben dit- per finalment arribar a una solució: importar hòsties confeccionades a Alemanya amb prou de substància albuminoide per poder ser “religiosament” vàlides i no massa per poder ser tolerades per un celíac!

I ara les crítiques unànimes es dirigeixen contra l´intransigent bisbe d´Osca-Jaca i la seva intolerància. No hi estic d´acord; aquest home només feia que aplicar el “reglament”! Com tampoc estic d´acord amb la “víctima”, o millor dit, amb els pares de la víctima, capaços de tolerar la intolerància i jugar a un joc absurd, tan ridícul i surrealista com per fer perdre la fe a la mateixa Magdalena!

El segon tema d´actualitat és l´exposició de cartells de la Guerra Civil a Montserrat. La notícia sorprèn en un primer temps: què fa una exposició com aquesta en un lloc com aquest? Segons el pare benedictí Marc Taxonera comisari de l´exposició la idea és Recordar per no tornar-hi. I amb això estem totalment d´acord.

Però afegeix: “Va ser una salvatjada per ambdues parts”. No, no i no! En els dos camps es cometeren salvatjades, és cert, però és pervers i injust repartir d´aquesta manera les faltes i bones. Solament els qui trencaren la baralla aixecant-se militarment mantenen aquest discurs. Car no es pot posar en el mateix pla els crims comesos en el territori d´un govern legítim atacat pel seu propi exercit i desbordat pel “carrer” que la estratègia del terror planificat pels alts comandaments militars amb la benedicció de la jerarquia eclesiàstica. I és trist a aquestes alçades sentir-li dir a un membre d´una Església que un cop més es va bolcar en el camp de sempre, “Vull dir als hereus dels partits i sindicats que haurien de demanar perdó.”

Finalment el tercer i últim tema és de tot un altre nivell, es tracta de l´article Votar cristianamente de Toni Comín, diputat del Parlament de Catalunya (PSC-CpC) a El País.

És evident que en aquest cas no solament s´ha de respectar, sinó que no es pot deixar d´estar d´acord amb el que expressa en aquest article un cristià de base sincer i compromès amb la societat en la que viu.

Tanmateix em permeto senyalar des del meu punt de vista una petita contradicció al diferenciar laïcisme i laïcitat i a la vegada reivindicar el lloc públic de la religió que és igual que dir l’Església. Ara bé, Comin deixa les coses perfectament clares quan escriu: “En qualquier caso, si algún problema sigue teniendo Espanya hoy no es tanto de laicismo excessivo como de laicidad insuficiente”.

És per aquesta mateixa constatació -que jo també faig- que modestament em permeto insistir, un dia sí i un altre també, en un tema que al no estar resolt, està a la base -amb la qüestió territorial- de molts dels problemes que té plantejats aquest país.

Crònica del País Valencià

diumenge, març 16th, 2008

En ningun lloc com en un poble pots adonar-te tant, del que pensa, segons l´expressió consagradada, la “gent del carrer”. Un poble és més fiable i millor baròmetre, em sembla, que qualsevol enquesta.

En una gran ciutat, a part dels companys de treball, parles solament amb el teu cercle d´amics i els veïns d´escala. Amb el grup d’amics -més o menys ampli segons freqüentes o no alguna associació o milites en un partit- se sol compartir les mateixes idees, i amb els veïns, generalment parles del temps i de que fa massa que no plou; i per tant, tens moltes menys ocasions de saber de viva veu què pensa la gent corrent de la situació política.

En un poble, quan eres d´una família mínimament arrelada tothom et coneix i parles amb tothom. I aleshores descobreixes que gent que no llegeix cap llibre, ni cap diari i que a penes mira -si les mira- les informacions televisives, és capaç de “recitar-te” de A a Z… la bíblia del Partit Popular de les darreres eleccions!

Com s’ho fan? En d’altres èpoques no hi havía misteri. Certes idees, aquesta gent que majoritàriament és de missa, les bebia -per bé o per mal- directament de la trona. Avui, el capellà de poble -i en particular del meu- ja no és el que era però els circuits continuen existint: juntes parroquials, associacions tipus “amas de casa”, etc., els membres de les quals tenen un afany de proselitisme i un esprit militant que per ells volguessin molts partits!

Han fet seus i et diuen amb aplom i una convicció desconcertant tots els eslògans i tots els tòpics. Des de que, “el govern dona diners a ETA”, passant per “quan jo tenia 17 anys, travessava l´horta sense por i ara no pots portar una joia pel carrer sense que te la roben” o “jo he estat tota la vida pagant a la Seguretat Social i ara si necessite segons quins medicaments me´ls he de pagar”, acabant per “venen estrangers i com és gratuït, es fan fer una mamografia (sí, la de Cañete!) que al seu país costa un ronyó i no se la poden pagar”, o la variant “tota la vida pagant i ara cobre una misèria de pensió”.

I resulta que la gent que et parla així i que cobra una pensió, són comerciants o llauradors jubilats ben posicionats, que alguns no han cotitzat i s’han beneficiat de declaracions de favor per cobrar la pensió, o han cotitzat al mínim, i que tenen finques i comptes bancaris ben guarnits!

I els altres, direu? Els votants d’esquerra? No existeixen? Ben segur que sí. Els altres “homes del carrer” i votants d’esquerra -no els militants òbviament- els trobes en privat; en públic, brillen per la seva discreció. No sé per quin motiu, potser perquè la feina o el cop de ma que poden necessitar els fills, encara sol venir del nucli dur dels ben pensants amb el prestigi dels seus diners i que any rere any, des de la transició democràtica, han anat envalentonant-se i mostrant més seguretat i arrogància -no tots, val a dir, car encara que no massa, també trobes gent que pensa per si mateix; el nucli dur ja no fa el que vol però sap aprofitar la democràcia que s’ha trobat feta quan no l’ha combatuda, i encara intenta fer i desfer al poble.

I constates que al País Valencià, avui, encara hi ha massa d´allò que fa lustres denunciava el poeta i que explica en part els resultats de les passades eleccions:

Ai València, València”¦ La Moma t´enverina”¦

i la Verge t´empara.

Sant Josep, crea l´obra;

Sant Vicent, fa el milacre;

i la creu i l´espasa – pensat i fet? oh glòria!

completa el sortilegi:

sortilegi implacable de l´etern mata-moros”¦

I aixína serà sempre? Aixína serà sempre.

Que la pàtria -que diuen,

ja no és més i només que una immensa

contrada delitosa,

on el Pare Fal·loria

-escull inimitable de la gràcia legítima-

enfila amb tot silenci

son ventre a ras de terra”¦

i mesura i sospesa

amb fúria de golafre

la fresca encarnadura de la col poderosa.

De la col poderosa”¦

“¦i de la rosa fina, la càndida assutzena,

el gesmil i la murta, el llorer i l´alfàbega”¦

El Senat, cambra territorial

dijous, març 13th, 2008

A penes acabat el recompte de vots de les eleccions, El Foro Ermua entra en campanya demanant a José Luis Rodríguez Zapatero que s´oblidi dels seus socis perifèrics i intenti posar-se d’acord amb el Partit Popular sobre la qüestió d´España. Segons el foro, la disminució de suport electoral del nacionalisme justificaria aquesta “santa aliança”.

I cal felicitar-se de que el Foro d´Ermua plantegi el tema territorial a l´inici d´aquesta legislatura. Perquè sigui quina sigui l’actitud de Zapatero i les seves intencions, no em cap el menor dubte que d´aquí quatre anys el tema España tornarà a la palestra; el PP no abandonarà la presa i explotarà el filó.

Davant d’aquesta perspectiva el PSOE té tres opcions.

Primera opció: considerar que el tema no va amb ell i inhibir-se. Al nostre entendre seria un mal càlcul perquè deixaria la porta oberta a totes les suposicions i especulacions per part del PP i de la ciutadania, des de que no té una concepció clara de país fins que intenta eludir la qüestió per no indisposar els seus eventuals socis al parlament.

Segona opció: competir amb el PP per veure qui és més España. Ã’bviament, en aquest cas el PSOE té totes les de perdre. Sempre serà o estarà considerat una pàl·lida còpia de l´original.

Tercera opció: reivindicar sense complexes l’Estat federal amb la lògica del que ha estat sempre, un partit federal, i començar a fer pedagogia en aquest sentit des de ja, no esperar les properes legislatives. I començar també a prendre mesures per modificar un Estat de les autonomies del qual algunes de les incongruències i contradiccions s’han posat en evidència amb el procés de negociació de l’Estatut i comencen a arribar a la ciutadania. Per ara el PP encara fa seu el sistema perquè no pot fer altrament; fins que les circumstàncies li permetin, sinó abolir-lo, buidar-lo de tota substància i tornar al seu centralisme consubstancial.

I la primera de les mesures urgents que està sobre la taula és la transformació del Senat en Cambra territorial.

Per això el PSOE hauria de començar negociant amb el PP per intentar assegurar la majoria indispensable. En el cas, més que probable, que els populars no ho acceptin o volguin fer pagar un preu excessiu, no crec que seria negatiu evidenciar el desacord presentant al Parlament un projecte que al meu entendre caldria separar i presentar a part de la llei de successió. D´aquesta manera es jugaria net i la iniciativa seria del govern i deixaria al PP la responsabilitat de votar en contra. Estem lluny, com es pot constatar, d’aquest consens en assumptes d’Estat del que es parla i del que no crec que el PP estigui disposat a fer alguna concessió per arribar-hi.

Si el PSOE manté en aquest tema l´actitud que ha estat la seva durant aquests quatre anys, penso que perdrà les properes eleccions. Al contrari jugant la carta de l’adequació de l´Estat, venent a temps el seu model i no anant a remolc i volent imitar el de l´adversari, en un mot, si juga el seu partit, estarà en millors condicions de guanyar-les.

El trist és que aquesta batalla no deixa de ser la que la societat espanyola tenia plantejada ja als anys trenta. Però no seria un retorn al passat, seria reprendre el fil de la modernització de l´Estat espanyol interrompuda i no acabada, com tantes altres coses, pel cop d´Estat militar. L’Estat de les autonomies no deixa de revelar-se una construcció més o menys improvisada de la transició i és hora d’acabar amb les seves contradiccions abans que aquestes acabin amb ell. I en aquesta batalla el PSC i Catalunya tenen molt a dir.

Crònica des de França

dimecres, març 12th, 2008

Per José Muñoz Castanyer

Net de refugiat espanyol, nascut a França

He seguit els debats a la televisió. No he pogut resistir fins al final perquè Rajoy m´és insuportable. Penso que és pitjor que Sarkosy. És cínic, mentider. Quan parla, tinc la impressió de sentir Le Pen de la gran època. En els dos debats, ho ha tocat tot, els estrangers, la seguretat, el trencament d´Espanya, etc. El que em sorprèn, és que no hagi dit que el canvi climàtic era culpa dels socialistes. Un tercer debat i penso que hagués acabat dient-ho.

Aquí el partit de Le Pen és moribund. Sarko prenent-li les idees d´extrema dreta li ha pres també els electors incloent, cosa que encara no arribo a comprendre, molts obrers. Prendre-li els obrers podria considerar-se la única cosa positiva de Sarko. El problema és que això s´hagi produït adoptant les idees de Le Pen.

El principal és que a Espanya el PSOE hagi guanyat les eleccions. Però com escrivia Victor Hugo, dans La Légende des siècles, « le coup passa si près que le chapeau tomba », el tir passà tan a prop que el barret caigué.

Zapatero, no tenint la majoria absoluta, haurà de governar amb d´altres partits d´esquerra. Com es veu això in situ? Prefigura dies a venir difícils?

Anit, vaig seguir les eleccions en estèreo: a la 2º cadena francesa les nostres municipals i a les cadenes TVE, TV3 i TV9 les vostres legislatives. He vist que els resultats a Barcelona eren molt bons. Bravo. No es pot dir el mateix de València on la dreta va sobrada.

En el teu bloc fas sovint referència a la laïcitat a la francesa, a l´herència de la revolució francesa i de la separació de l´Església i de l´Estat. Compte, al ritme al que van les coses aquí, s´haurà de parlar al passat.

En efecte, el nostre benvolgut president només parla que de religió. Té un discurs digne de l´Església espanyola en plena esplendor. Això sí, fa la pilota a totes les religions.

Un dia diu que algú que no creu en Déu ha de ser molt infeliç (què en sap ell!)

A l´ocasió del seu discurs al Vaticà, proclamà: “En la transmissió dels valors i en l´aprenentatge de la diferència entre el bé i el mal, l´institutor no podrà mai reemplaçar el pastor o el capellà, perquè sempre li faltarà la radicalitat del sacrifici de la seva vida i el carisma d´un comprimís portat per la esperança”. Si hagués viscut al 1940, hauria conegut institutors compromesos mentre l´Església sostenia el govern de Vichy.

En un discurs davant el Consell representatiu de les institucions jueves de França, proposa que cada infant de CM2 (al voltant de 10 anys) esdevingui padrí d´un petit jueu mort en deportació. Que els infants aprenguin la història està molt bé, però que nens de 10 anys portin el dol d´altres nens que no han conegut, sobrepassa l´enteniment.

Com de costum, davant les protestes sorgides de tot arreu, fins i tot del seu propi camp -Simone Veil ha trobat la idea xocant- tots els ministres s´han posat a treballar per explicar que no hem comprès res a la proposta i que l´objectiu no era de fer portar el pes de la Història als pobres querubins. Que l´objectiu era d´aprendre la història d´aquesta època als joves francesos. Si coneguessin els programes escolars, sabrien que aquesta època ja s´ensenya, però en 4ª (al voltant dels 14 anys) i que les coses es prenen per ordre i que Vercingétorix va abans.

Si continua així, tot el que la revolució va fer a França com tu evoques al teu bloc, el que la República feu a Espanya, supressió dels crucifix a les escoles, supressió de l´ensenyament de la religió, etc. , Sarko intenta posar-ho de moda.

Aquest és l´ambient que es respira aquí, Sarko sempre té una idea per dia, i els ministres passen el seu temps a arreglar les seves ocurrències.

Ara bé, només tenen això per fer car Sarko fa tot el reste.

Fa poc, la consellera de Sarko va dir més o menys que les sectes no eren un problema i en particular que la scientologia no era altra cosa que una religió. Pànic en les files de la majoria; vist l´escàndol que es va armar en tots els sectors, Sarko s´ha vist obligat a desautoritzar la consellera quan aquesta no s´hagués pronunciat sense parlar-ne abans amb Sarko.

Per dir-te l´ambient que regna en la majoria presidencial, els qui es presenten a les eleccions municipals, molt rarament gosen posar el logo de l´UMP en el material de campanya.

Ahir, he portat la meva mare a votar a Conflans Sainte Honorine. És la primera vegada que ella votava a França i com m´imaginava, es va posar a plorar a la sortida del col·legi electoral. Quan veig les seqüeles, 70 anys desprès, em dic que aquestes generacions no podran mai recuperar-se i que els historiadors honestos tenen molt per fer per restablir la veritat que molts voldrien tergiversar.

A VOTAR !

diumenge, març 9th, 2008

Quan un troba escrit el que amb més o menys fortuna intenta expressar diàriament, el que pot fer és donar à conèixer i difondre la seva troballa. És el que faig avui.

Diu Juan Cruz al seu article “Jarabe de urna” publicat a El País i on conversa amb un psiquiatra, Vicente Mira, que aquest país està amenaçat de malaltia, una malaltia que solament es cura, segons el psiquiatra: “con la historia, con la cultura, con la democracia.” D’on prové aquesta amenaça? li pregunta Juan Cruz: “Lleva siglos, y proviene de una desgracia: este és un país de creencias, no es un país de saberes”; i Mira afegeix “aquel que no piensa como yo es un enemigo, y ese muro no se ha roto” (…) “Dos mil años de religión han trascendido a la vida, y ahí están los creyentes del Real Madrid o del Barça, los creyentes de un partido o otro… Los creyentes. Las creencias se radicalizan muy rápido” (…) “en el 11-M: hubo pruebas, y juicio, y sentencia, y siempre escuchabas lo mismo:`Pero, eh, vaya usted a saber´”.

Juan Cruz cita també a Iñaki Gabilondo que va dir a la cadena Cuatro que el que aquest país necessita és jarabe de urna. “Y dos cucharadas mejor que una”. I Cruz conclou el seu article amb questa frase: “Historia, cultura, democracia, todo junto forma parte del jarabe de urna que pide Gabilondo i que receta también el psiquiatra”.

Doncs a pendre “jarabe de urna” tots i si aquest país és un país “de creencias” té un camp “de saberes”; que no li falti un vot

Sense escrúpuls

dissabte, març 8th, 2008

“El nostre objectiu és la defensa de la llibertat, un Govern en Espanya que no falli; aplicar les polítiques de canvi, progrés i llibertat que representa…”

Qui pot ser el polític d´avui en dia que respon a aquesta descripció? Pels valors citats, i per això de “Zapatero no nos falles” que li van llençar uns joves el dia de la seva elecció, podria ser Zapatero car recordar la famosa frase de manera subliminal, igual pot voler indicar que ha fallat com que no.

A Catalunya, Carme Chacon del PSC podria representar aquests valors; igualment Joan Herrera d´ICV-EUiA o Joan Ridao d´ERC; aquests objectius han estat sempre en els seus discursos progressistes. Fins i tot la frase podria haver estat pronunciada per Duran i Lleida, el candidat de CiU, sense que fos un total contrasentit.

Doncs no, no és cap d’ells; qui ha pronunciat la frase no és altra que la candidata del PP per Barcelona, Dolors Nadal i el personatge al que es refereix és… el líder del seu partit, Mariano Rajoy! Des de sempre, a Espanya -en altres societats, no tant- el discurs de la dreta s’ha limitat a la “pàtria”, a la família i a l’ordre. Quan ha parlat de mesures socials, no ha pogut evitar a que sonés més a “caritat” que a drets, i pel que fa a les llibertats, sol parlar genèricament de llibertat, al singular, concepte on pot cabre tot i sobretot, en el sentit neocon del terme, la llibertat econòmica sense control ni contrapès.

La societat ha anat evolucionant en contra de la voluntat de les forces conservadores, i les llibertats individuals de les que gaudeixen les societats avançades, a l’Estat espanyol, han estat conquistades pràcticament en els pocs períodes on les forces d’esquerra han estat al poder. Tanmateix no fa falta tenir por de perdre les llibertats conquistades -a menys d’un nou cop d’Estat- si la dreta torna al poder. Quan la societat a fet seves les conquestes, s’ha demostrat que és difícil tornar en rere i el PP no s’ha pogut permetre abolir lleis com el divorci o l´avortament, per exemple, i tampoc tocaria les lleis socials de Zapatero ampliant drets o la llei de dependència.

Ara bé, és voler enganyar-se, estar molt desinformat sobre política, o no tenir o no voler tenir memòria, per pensar que la dreta no es permetria retallades o que es podria continuar la línia ascendent de progrés, permetent al PP tornar al poder. I cal prendre consciència que això podria succeir deixant d’anar a votar.