Archive for abril, 2008

Coses que passen

dimecres, abril 30th, 2008

Reciclatge

“Els conservadors que creuen que no són on haurien de ser en política tenen el camí de fer diners”

Alfonso Guerra

Sentit de l’oportunitat

En el precis moment en que Antoni Castells “busca complicitats” amb el País Valencià i les Illes Balears per reclamar més diners a l’Estat, i que el PSC, a través de Miquel Iceta, avala públicament la estratègia, va i ERC, en boca de Joan Ridau, es despenja en que Montilla planti cara al PSOE! No n’encerten ni una. Com en el tema de l’aigua. A l’Ebre, sense baixar del cotxe treuran la pancarta per la finestreta. D’això se’n diu coherència i sentit de l’oportunitat

Eleccions a Roma

Gianni Alemanno, candidat del centre-dreta i membre de l’organització exfeixista Aliança Nacional (AN) ha guanyat l’alcaldia de Roma, gràcies als vots de l’extrema-dreta. Per celebrar la victòria unes 3.000 persones van desfilar per la via Cavour i l’avinguda del Fòrum darrere de dues fileres de militants d’AN, uniformats completament de blau i amb el braç alçat.

Esperit de classe

dimarts , abril 29th, 2008

La societat patriarcal responia a una certa lògica: la dona s´ocupava de les tasques domèstiques i de la prole, i l´home d´assegurar la subsistència de la família. D´alguna manera existia el que a l´era industrial i en el marc organitzatiu s´ha conegut com “la divisió del treball”.

L´era industrial justament va canviar el panorama i amb la integració progressiva de la dona al treball hem assistit a un curiós fenomen. L´anhelat alliberament de la dona ha estat “recuperat” imperceptiblement i el sou femení en lloc d´equiparar-se al masculí (a mateix treball, mateix salari) ha esdevingut en la immensa majoria de casos un complement al sou del “cap de família”.

I en aquesta situació, esdevinguda pràcticament regla general, com, i qui continua fent les tasques domèstiques? Qui de la parella sacrifica la feina? Qui es queda provisionalment a casa en cas de necessitat. L’experiència demostra que el més feble, la dona. O, com es tira endavant en el cas de les famílies monoparentals amb un “sou de complement” i totes les despeses fixes idèntiques?

I aquests problemes domèstics, com l´emancipació i la igualtat de la dona en general, no es resolen a nivell individual solament amb més o menys bona voluntat dels uns o dels altres, es resolen amb mesures socials. Equiparació real dels salaris, creació de guarderies públiques i empresarials, d´escoles bressol, organització de les condicions i dels horaris de treball, etc… Quantes parelles joves -per exemple- són conscients de que no són lliures, en les condicions materials existent actualment, de tenir o de no tenir fills?

Sense mesures socials en profunditat, la llibertat i la igualtat són un miratge.

Vaig a utilitzar un vocabulari que ha passat a la història però entenedor: el capitalisme ha reeixit a fer perdre al mon del treball el que ha mantingut intacte pels seus, l´esperit de classe, o si es vol, l´esperit de pertinença a un col·lectiu amb interessos comuns.

El mon assalariat, i la joventut en particular, té interès en prendre consciència, malgrat el progrés inconstatable -no faltaria més!- del que ha vingut passant.

Els “sense papers”

diumenge, abril 27th, 2008

No existien, eren invisibles però treballaven, cotitzaven a la Seguretat Social i pagaven els seus impostos.

La vaga “des sans papiers” ha revelat la gran impostura existent a la França de Chirac et Sarkosy com existia a l´Espanya d´Aznar.

És trist pensar que si això ha estat possible és per una connivència implícita d´interessos entre patronat i administracions certament, però també perquè una part massa important de ciutadans francesos han preferit mirar cap un altre costat. Nicolas Sarkosy, amb un discurs xenòfob contra la immigració -entre d’altres motius- va guanyar les eleccions a França. A Espanya, José Maria Aznar les va perdre; però no ens fem il·lusions, les va perdre per d’altres motius, per la guerra d´Irak i per la gestió de l’atemptat de l’11M.

Sarkosy haurà de fer ara obligat, el que Zapatero va fer per sentit de la justícia i sentit comú. Dir que no es faran “legalitzacions massives” com fa el govern francès és pura demagògia, és per fer creure que no es contradiu. I el que és del tot inacceptable, sobretot venint del poder, és una actitud i un discurs que “alimenta” la xenofòbia.

L’immigrant té dret a un tracte franc, directe i sense demagògia ni paternalismes, com el que es mereix tot ciutadà i no sempre rep. L’ex alcalde de l’Hospitalet i nou ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, sap del que parla quan diu: «si antes había diez con derecho a una beca de comedor y ahora son veinte, no debemos llevar la política de que se la damos a los diez últimos que han llegado, lo que debemos hacer es aumentar las becas de comedor para que las tengan los veinte» (encara que em sobra això “de que se la damos a los diez últimos” que sembla una concessió a la llegenda urbana de que els que acaben d’arribar són més ben tractats que els natius).

És evident que la immigració és necessària i que no és el problema, és el “seu govern” que ho pot ser, com ho fou la gestió de l’atemptat de l’11M i, abans, la gestió de l’accident del Prestige, per part del govern Aznar.

No hi ha ni misteri ni miracles. És el bon “governament” de la immigració el que ha de garantir la cohesió social i evitar qualsevol problema en el futur.

Ètica i moral

dijous, abril 24th, 2008

Segons la cadena SER, la comunitat de Madrid d´Esperanza Aguirre i el cardenal arquebisbe de la capital, Antonio María Rouco Varela, han acordat que el Servei d´Assistència Religiosa Catòlica formi part del comitè d´ètica dels hospitals públics de la Comunitat que decideix sobre les cures pal·liatives.

És a dir que s´amplien les funcions d´assessoria religiosa que el conveni existent atorgava fins ara als capellans, a fi de que el Servei d´Assistència Religiosa Catòlica formi part del Comitè d´Ãˆtica i de l´Equip Interdisciplinari de cures pal·liatives. Això vol dir que capellans o “persones idònies” podran decidir sobre el conjunt de la població hospitalària, professi la religió catòlica, d´altres religions o cap, en el si d´aquest Comitè pel que fa a casos de sedació de malats terminals, de realització d´un avortament o de la reanimació d´un nou nat amb seqüeles greus irreversibles. Les decisions d’aquest Comitè d’Ètica, per sort, no són vinculants pel metge responsable. Però és com si en aquest Comitè, integrat per metges, professors d’ètica i personal especialitzat, poguessin intervenir representants d’una religió com la dels Mormons que s’oposen a les transfusions sanguines. Per què no?

Algú dels tertulians de la cadena SER opinava que el problema és exclusivament polític i no de l’Església que s’aprofita dels espais que li permet el poder. Sempre aquesta mania de voler salvar els comportaments reprovables d’una Institució de la potència de l´Església i veure-la lliure de tot pecat. En què quedem? És ètic “aprofitar-se” d’algú o d’alguna cosa encara que es cregui detenir el monopoli de la veritat? Si el moralisme de l’Església -que no moral- no li ho impedeix, almenys per ètica podria refusar d’intervenir en decisions que afecten gent que no comparteix les seves conviccions.

No sé si en el desert, però continuaré predicant… Són massa greus les conseqüències de les agressions de l’Església catòlica espanyola per imposar la seva hegemonia, per no respondre a cada una de les seves ofensives. Ofensives que es segueixen una darrere de l’altra des de fa un temps amb la voluntat de recuperar el terreny que per força ha perdut des del final de la dictadura.

Olla de fang

dimecres, abril 23rd, 2008

En les legítimes aspiracions de Catalunya en front d’Espanya, em fa l’efecte d’assistir a l’eterna batalla del “pot d’argile contre le pot de fer“, de l’olla de fang contra l’olla de ferro, que diuen els francessos.

I el més curiós és que no és possible que els partits polítics catalans no en siguin conscients però tot indica que tant se’ls hi en dona a alguns.

El nacionalisme conservador ha donat prou motius per fer pensar que l’últim que persegueixen és que l’exit coroni els objectius que proclamen, no sigui cas que durant un temps es deixi de fer caixa! Es tracta solament d’un discurs de façana que els permet escamotejar l’altre discurs, el que busca una societat més lliure, més igualitària i més justa.

I pel que fa a l’independentisme, de dreta o d’esquerra, el panorama no és que es presenti millor. Com va dir fa poc el conseller de Política territorial Quim Nadal “l’independentisme de cul de sac és la solució menys realista i menys plausible”.

La proposta federalista dels socialistes, de “l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol” o segons el mateix Nadal la necessitat «d’encaminar-se cap a un nou pacte d’Estat que refundi les relacions entre Catalunya i Espanya», fins i tot, si cal, de “renegociar la Constitució i l’Estatut” és sens dubte la més política, si la política consisteix en l’art del possible, o en aquest cas, del més possible.

Ara bé aquesta solució federal més realista -que CiU no pot rebutjar i ERC pot acceptar en una “estratègia gradual”- no oblidem que li va costar la presidència a Pasqual Maragall i no crec que el socialisme espanyol -no parlem ja del PP- estigui, després dels darrers quatre anys que venim de passar, per la labor.

Només es pot progressar en aquesta via a una condició, que les forces polítiques catalanistes interioritzin la condició “d’olla de fang” i en aquest tema, com per cert, en el més immediat del finançament i del desevolupament del nou estatut, s’oblidin de tot proselitisme i clientalisme i vagin totes tres a una.

D’acord -ho sé!- és com demanar la Lluna!

De drets individuals i col·lectius

dilluns, abril 21st, 2008

El nomenament de nou dones al Govern i de Carme Chacón, embarassada, al Ministeri de Defensa està omplint rius de tinta. La immensa majoria dels comentaristes són a favor, i només els irreductibles de sempre que estan en contra de tot allò que s’aparenti a justícia, progrés i convivència, s´hi oposen amb la radicalitat i els insults de que són capaços.

Això dit, deixeu-me exposar una reflexió a compte d´aquesta allau de comentaris que ha suscitat aquest nou pas en la batalla per la igualtat.

És de suposar que el feminisme parteix i es justifica a partir dels drets individuals de la persona, i no de drets reconeguts al col·lectiu com a tal, en aquest cas el de les dones. Els drets d´igualtat reconeguts al col·lectiu són una conseqüència dels drets individuals dels seus membres com a persones; òbviament aquest reconeixement comporta conseqüències però ningú amb sentit comú s´atreveix -a part els de sempre- a afirmar que el reconeixement dels drets a un col·lectiu hipoteca els drets de qualsevol altre individu de qualsevol altre col·lectiu. El reconeixement al col·lectiu homosexual del dret al casament no afecta en res el dret a casar-se del col·lectiu heterosexual.

Si això és així, algú m´haurà d´explicar perquè gent, tant a dreta com esquerra, capaç de comprendre i defensar aquest raonament es tanca a clau i pany quan es tracta del fet, sentiment o voluntat de pertànyer a una nació determinada, a fi de compte, un col·lectiu. En aquest cas particular sembla que no pugui jugar el respecte als drets individuals dels seus components. I això, fins i tot quan la reivindicació no es fa en vistes a una separació sinó amb la voluntat d´afavorir la integració en un conjunt organitzatiu territorial més ampli i més idoni com pot ser el federalisme en aquest país.

Els arguments que s´al·leguen per oposar-s´hi són de dos tipus, un primer de caràcter jurídic i el segon de tipus social.

El primer de caràcter jurídic, consisteix en que res ni ningú prohibeix defensar res -fins i tot la independència- a la condició de fer-ho en el marc constitucional. Un marc però, que preveu majories impossibles d´obtenir per qualsevol de les parts d’aquest gran conjunt anomenat Espanya. La trampa està en el mateix sistema per voluntat dels “pares de la Constitució”. Com va dir aquell, parlant de lo seu, “todo está atado i bien atado”.

El segon argument és més pervers, o demagògic si voleu, i ve principalment d’on no hauria de venir, de l’esquerra espanyola: “Fins l’últim espanyol té dret a la igualtat!” Dit així, podem dir, sense la més mínima ironia, “i fins l’últim ser humà del planeta, té aquest dret!” No ho veurem, però no em cap el menor dubte que la igualtat, a nivell planetàri, és i ha de ser un objectiu.

En el marc espanyol aquesta igualtat que alguns evoquen cada cop que els catalans parlen dels seus drets, és més objectivament assequible. El conseller Castells n´està fixant justament les bases per garantir, en la proposta del nou finançament, el nivell de solidaritat que les autonomies necessiten per prestar els serveis essencials en educació, sanitat, etc. És a dir, per garantir la igualtat en l’Estat del benestar.

Si la negociació arriba a bon port, la proposta permetrà, sens dubte, garantir la igualtat pel que fa al sistema únic de benestar social del conjunt de la ciutadania espanyola, que d´això es tracta -o no?- tot i obtenir un millor finançament per Catalunya que no hipotequi les seves aspiracions i desenvolupament, un desenvolupament, d’altra part, que no deixarà de revertir positivament a nivell espanyol.

Però molt em temo que aquella gent de l’esquerra espanyola reticent -quan no oposada- a un Federalisme conseqüent no abandonarà l´argument de la “igualdad de todos los españoles“, l´únic que poden esgrimir sense renegar de si mateix i admetre que el que defensen és el mateix que defensa el PP, interessos nacionalistes -però els seus- i interessos de poder; és a dir, la clau del control econòmic.

Paral·lelisme

divendres, abril 18th, 2008

No passa un dia en que el Papa Benet XVI, en el seu viatge als Estats-Units, no es mortifiqui pels abusos sexuals comesos sobre nens per representants de l´Església catòlica americana.

No dubtem que el Papa, la immensa majoria de la jerarquia eclesiàstica i òbviament la totalitat dels creients estiguin sincerament afligits de que això hagi pogut passar i horroritzats com ho estem tots nosaltres, pels actes i per l´autoria dels actes. Potser sí, com diuen al meu poble, que “en el pecat porten la penitència”.

Ara bé, sense voler fer llenya de l´arbre abatut, o aprofitar la circumstància per fer demagògia barata, sí que un pot legítimament permetre´s establir un paral·lel entre aquesta trista realitat i la grandiloqüència inacceptable d´infal·libilitats i veritats revelades.

Massa sumptuositat, massa pretensions, masa intervencionisme “moral”, massa aparença immaculada per un costat, i massa misèria humana per un altre, massa silencis, massa boques tancades i impunitats comprades, a dia d’avui, amb l´ajuda del vil diner.

Massa interessos creats per què res pugui canviar.

La sequera

dimecres, abril 16th, 2008

Si els valencians haguéssin de ser humillats ja fa temps que ho estariem: des de que els mateixos que parlen d´humillació en relació al problema de l´aigua han anat defensant teories sobre l´orígen de la nostra llengua, i no ens ha caigut la cara de vergonya.

Ara la demagògia s´ataca al tema de l´aigua, amb una irresponsabilitat total com sempre per part del PP: “Es permet a Catalunya el que no s´ha fet per València i per Murcia” diuen, oblidant-se del transvasament Xuquer-Vinalopó i dels 82 hectòmetres cubics des dels embassaments del Tajo a la conca del Segura.

I aquí els valencians no es queden sols. Sol passar sovint, però en aquest cas de l´aigua més que en cap altre, tothom parla i ningú escolta ningú!

- Tan difícil és posar-se d´acord en la semàntica i en algunes xifres?

- És transvasament prolongar la canonada que arriba a Tarragona (120hm3 ja permessos) i portar el cabal sobrant (40hm3) fins a Barcelona?

- Tant difícil és de controlar que no es fa trampa?

- Qui fa la trampa, els que no parlen de xifres o els que les diuen amb la boca petita?

- És igual l´us especulatiu i per interessos més o menys lícits de l´aigua, i l´aigua de boca?

- És pot parlar a l´hora de les solucions als problemes d´emergència i de la resolució dels problemes estructurals a mig i llarg termini, sense marcar-ne les fronteres i barrejant-les?

I per acabar, un dubte. No sé com interpretar la insistència sobre el transvasament del Roine per part d´Artur Mas i de Convergència, sense avançar cap xifra tècnica ni pressupostària -encara que a l´hora de la veritat es multipliqués per cinquanta. No penso que es tracti d’una qüestió de “percentatges” perquè en aquest cas ho dissimularien millor. Però és que la insistència és increïble, voreja de la manera que ho fan, els límits del ridícul.

Política i religió

dilluns, abril 14th, 2008

Felipe González, Juan Luís Cebrián i destacats dirigents polítics i intel·lectuals latinoamericans van debatre en el marc d´un congrés organitzat en memòria de Jesús de Polanco pel Departament d´Estudis Hiapànics de la Universitat de Brown.

El que m´ha sorprès és constatar en la ressenya que en fa El País que el posicionament de l´empresari i periodista, conseller delegat del Grupo Prisa, apareix curiosament amb idees més clares pel que fa al laïcisme que l´expresident del govern socialista. El que significaria que, per bé o per mal, el passatge pel poder no deixa indemne a ningú.

A la bateria de preguntes de Cebrián:

“¿No te parece que es un cinismo que se critique la conexión entre religión y política en el mundo islámico, cuando en España, por ejemplo, los próximos ministros van a jurar su cargo con un crucifijo al lado? ¿Te parece racional que la escuela pública enseñe religión? ¿Se tiene ahora que enseñar religión islámica además de la católica? ¿No sería más racional que no se enseñara ninguna?”

La no-resposta de González és sorprenent:

“El culto a la razón de Juan Luis Cebrián és superior al mio. Lo admito. Creo que és más racional, pero que no es incompatible con la definición laica de la enseñanza”.

Tanmateix van coincidir en que el Govern hauria de denunciar els acords amb la Santa Seu dels quals González pensa que són preconstitucionals: “A mí no me estorbaron porque nadie me pidió que violentara la Constitución en nombre de esos acuerdos. Pero eso ha cambiado drasticamente en los últimos cuatro años” .

Els dos van convenir que el problema sobre la relació entre la religió i la política no és òbviament exclusivament espanyol i que és un assumpte que està al cor del conflicte internacional desencadenat pels atacs de l´11 setembre de 2001.

González dirigint més la mirada cap al món islàmic opina que “La religión introduce en la política el factor del valor absoluto. Con eso se puede tener incluso la legitimidad de matarte para salvar tu alma, para sacarte de tu error”. I Cebrián, més pràctic, centrant-se amb la situació de la religió en els nostres països es va referir a Sarkosy que “está poniendo en duda que la laicidad sea uno de los pilares del régimen moderno” i va opinar que la religió és un dels signes d´identitat, com l´ètnia o la raça que es presenten avui perillosament com alternativa o en contra dels valors de la Il·lustració. “En nombre de esa identidad se establece la objeción de conciencia frente a leyes votadas en un Parlamento democrático” va concloure l´acadèmic i periodista.

Filosofia d’anar per casa

diumenge, abril 13th, 2008

Escrivint quasi diàriament una pàgina d’aquest Bloc, a vegades, un té el sentiment de llançar, un dia rere l’altre, una botella al mar amb la secreta esperança de que no sigui un gest en va, i que en una riba pròxima o llunyana, ara o algun dia, algú se la trobarà i -oh! pretensió- podrà treure-li algun profit. Això de la botella o “versos al mar” ja ho va escriure Mario Benedetti.

Del que acabo de dir es podria desprendre’s de que un és un pretensiós o que es pot trobar a la pell d’un trist nàufrag, que la probable manca d’eco als seus “crits” podria inquietar. En absolut. En el sol fet de poder-se expressar, un ja troba un gran plaer i la seva recompensa. I això és de suposar que ens passa a tots.

Quan un fa alguna cosa, ha de partir d’un postulat ben senzill: fer el que necessita fer i creu que pot fer, i d’entrada, ja en treu una satisfacció… la d’haver-ho fet!

I el que algun altre trobi la botella, pugui apreciar el seu contingut í treure’n algun profit és un plus, és la guinda; que no depèn però, d’un mateix.