Archive for maig, 2008

Pena de mort

dissabte, maig 31st, 2008

Fer entrar pel seu propi peu una persona a la cambra de la mort, un dia determinat, a una hora precisa, i treure-la cadàver, és un acte tan criminal com el que aquesta persona hagi pogut cometre.

La “notícia”

dijous, maig 29th, 2008

La Cambra de Comerç de Barcelona i el seu president Miquel Valls fan causa comuna amb el govern perquè Catalunya obtingui el model de finançament que necessita i que no és altre, segons el president de la Cambra, que el que proposa la Generalitat.

En les seves declaracions Miquel Valls va expressar dues idees clau. Va reclamar als socis del tripartit “una imatge d´unitat davant Espanya” i va defensar el president José Montilla fent remarcar la seva contundència a l´hora de negociar amb el Govern central: “Recolzar el president Montilla és prioritari per a l´economia catalana”.

La primera idea expressada i que fa referència al comportament no sempre ortodoxe dels socis del govern té unes connotacions negatives. La segona -que l´empresariat reconegui el paper que està jugant el president en la defensa dels interessos de Catalunya- és positiva; a més, donat la concepció que tenen alguns periodistes de la política, hauria de ser ” notícia” veure un president socialista i una part de l´empresariat d’accord amb el que s’ha de fer.

És evident que en un resum televisiu no es pot posar tot. Quina de les dues idees expressades pel president de la Cambra de Comerç de Barcelona -la negativa o la positiva- va donar TV3 a les notícies de migdia del dimecres 23? No falla, la negativa, la que fa reserves sobre la unitat del tripartit. L´altra, la positiva i, segons els cànons del periodisme, la que hauria de ser més “notícia”, l´hem hagut de llegir a la premsa.

Poden canviar les direccions que, de moment, tot segueix igual a TV3.

Sanes tradicions

dimecres, maig 28th, 2008
El Periódico

Diumenge de Corpus a Castrillo de Murcia (Burgos). Mireu bé la imatge i les cares de beata satisfacció (mai tan ben dit) d’algunes de les mares d’aquests nadons. Si en lloc de Burgos aquest acte “cultural” de sana tradició des del 1620 tingués lloc al País Valencià, faria part del catàleg de costums que haurien d’assumir els immigrants per a la seva integració?

Dues ofensives

dilluns, maig 26th, 2008

Per allà als anys 20 del segle passat, a Álamo, dues germanes mestres regalaren a l´Ajuntament el terreny per edificar unes escoles més tard convertides en una magnífica biblioteca.

Avui és al revés, la Comunidad de Madrid ha decidit privatitzar un col·legi públic que va costar de construir 200 milions i que, explica Almudena Grandes a El País, ha posat a la venda en unes condicions per a que alguns facin un excel·lent negoci.

Almudena estableix un paral·lelisme entre la situació d´avui en que la Comunidad Esperanza Aguirre entrega aquests 200 milions d´euros de diner públic, és a dir un diner de tots, i la compara amb aquell país que va “experimentar un impulso tan formidable de fe en el progreso, que edificó colegios públicos con donaciones privadas”.

I ens invita a treure´n les nostres pròpies conclusions.

I unes altres conclusions són les que podem també treure de la brutal reacció clerical a un cercavila a Toledo de la companyia Moravia basat en la dansa de la mort del segle XV, i de la imposició dies més tard del Corpus Christi envaint els carrers de Toledo que va recórrer el cardenal Cañizares en processó.

Ells poden creure i pretenen impedir que d’altres puguin no creure. I a més, probablement avantçant-se a l’anunci d’una possible reforma de la llei de Llibertat Religiosa de 1980, tenen la irresponsabilitat de fer crides com aquestes:

“Necesitamos libertad religiosa. Son muchos insultos, los agravios y las ofensas que está recibiendo la Iglesia, y ante la pasividad de tantos no puede continuar esta situación”.

Si els seus seguidors fan cas a la crida i abandonen la “pasividad” a la que al·ludeix monsenyor Cañizares o segueixen a Rouco Varela que de moment declara “la muerte de Diós” a l´espera d´alguna més per compensar, haurem de ser tots els altres els que ens haurem d´armar de paciència i “resar” per tots plegats.

Resposta a E.C., Barcelona

divendres, maig 23rd, 2008

El Centre d´Història Contemporània ha donat a la seva biblioteca el nom de Josep Benet. És el primer homenatge que rep Benet des de la seva mort i al que participaren tres historiadors, Hilari Raguer, Casimir Martí y Josep Fontana.

En la crònica que en fa EL PAÍS llegim: “Fontana quiso entrar en algunos de los aspectos polémicos de la actividad de Benet. Atribuyó a “˜la miseria moral´ dominante en el mundo político catalán que Benet hubiera tenido que defenderse con uñas y dientes de los ataques que recibió por haberse opuesto obstinadamente a la operación del Gobierno de Adolfo Suárez que en 1977 colocó a Josep Tarradellas al frente de la Generalitat provisional. A Fontana le vino como anillo al dedo poder recordar que el general Andrés Cassinello, a la sazón jefe de los servicios secretos del gobierno espanyol, explicara el domingo pasado en una entrevista publicada en EL PAÍS que ‘lo de Tarradellas salió muy bien'”.

No puc jutjar la intervenció de Josep Fontana a través les escasses paraules directes citades a la crònica però sí la interpretació que en fa el periodista que la signa, E.C.

Qui va haver de defensar-se -no sé si “con uñas y dientes”- fou el president Tarradellas, dels comunistes de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i de Jordi Pujol que ja es volia llaurar la imatge de futur president de la Generalitat.

Quan la Coordinadora de Forces Polítiques es va dissoldre i es va crear el Consell de Forces Polítiques de Catalunya coordinat amb l´Assemblea de Catalunya, és quan per primera vegada un organisme unitari de la lluita clandestina establi la necessitat de comptar amb el suport de la institució catalana.

Mentre el programa polític i l´ordre en que el president n”˜establia els diferents punts era amnistia, restabliment de la Generalitat, eleccions constituents, Jordi Pujol en unes declaracions al diari francès Le Monde[1] el 15 de juny de 1977, el dia mateix de les eleccions a Corts, feia unes previsions on el restabliment de la Generalitat quedava postergat i incert a la mercè d´unes llargues negociacions i del vot de les Corts espanyoles.

D´altra banda, la famosa ruptura democràtica que alguns preconitzaven, cap dels seus partidaris no va explicar mai en què consistia i com es faria. Per tant el president Tarradellas no es va oposar a res del que els partits recolzats en l´opinió pública no s´havien proposat d´obtenir, contràriament al que han volgut fer creure alguns i en particular Josep Benet. El que sí va saber fer el president Tarradellas és possibilitar-ho i fer-ho realitat.

Tota la resta són meres especulacions dels qui el president Tarradellas va guanyar la batalla política sobre el propi terreny. I trenta anys desprès dels esdeveniments i quan tothom es felicita i considera modèlica la transició “lo de Tarradellas salió muy bien” ho podria dir tothom a Catalunya i no solament la part espanyola. Dir-ho amb el sentit que ho interpreta el periodista que fa la crònica és fer prova de partidisme o de no saber o no voler saber com van anar les coses.

És el crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d´Autonomia!” que el president Tarradellas -vell animal polític enfront de tants principiants- sabé interpretar i donar-li el contingut que tots buscaven. Va fer possible el restabliment de la Generalitat, això sí, amb ell al seu davant i no amb els candidats que s’hi van oposar al risc de perdre-ho tot.

I la sola ruptura democràtica que hi va haver no solament a Catalunya sinó a tota Espanya, és la derogació del decret de Franco del 1938 abolint la Generalitat, derogació arrencada pel president Tarradellas.



 

[1] “… Si els catalans, pertanyent a un o a altre partit guanyem les eleccions, haurem de constituir una assemblea i començar les negociacions amb el govern espanyol. El President Tarradellas ha de tornar a Barcelona i presentar la seva dimissió fins que l’Assemblea no acabi les seves negociacions amb el Govern a fi i efecte de que les noves Corts ens reconeguin les mateixes atribucions que teníem l’any 1932…. I el Sr. Pujol afegeix: Tarradellas, en realitat no és més que un símbol de continuïtat. Tarradellas és una il·lusió. Crec que les negociacions poden perllongar-se com a mínim durant dos anys període de temps necessari per a que es comprengui, per fi, que l’autonomia no és pas sinònim de separatisme…”

El segle de Picasso

dimecres, maig 21st, 2008

Havia jo, un dia, plantat el meu cavallet de pintar al passeig del Born -amb Santa María del Mar al fons- quan se´m va acostar un quídam.

Vam començar a xerrar. Em va dir que vivia a la vora i que també pintava. Considerava Picasso un geni -i en això vam coincidir plenament. Quan tot de colp solta: “Per segle, només hi pot haver un geni! Tu i jo no hem tingut sort de néixer al segle XX perquè el segle XX és el segle de Picasso!”

Ostres! I jo ingenu, continuant pintant sense assabentar-me´n fins aquell moment! Vaig continuar donant-li corda fins que al cap d´un moment ens vam acomiadar com dos grans amics.

I direu: “I això, a què vé?”

Doncs que acabo de llegir unes declaracions de Joan Puigcercós que m´han produït -probablement sense motiu- el mateix efecte que el que em van fer, al seu dia, les paraules del meu amic del Born.

Puigcercós ha declarat que només tornarà al Govern que com a president!

El diari no diu amb quin to ens ha fet conèixer aquesta contundent decisió. Cal esperar -per ell i per nosaltres- que contràriament al meu amic, amb humor.

Panorama desolador

dissabte, maig 17th, 2008

No fa massa dies escrivia unes ratlles que titulava De la indiferència a l´horror i lluny estava de pensar que l´actualitat italiana ens retornaria tan aviat al passat.

A les afores de Nàpols un campament de Zíngars ha estat atacat i les seves barraques incendiades. Abans teníem fam, ara tenim fam i por, diuen. També a Roma s´ha produït, escriu El País, una espècie de guerra entre pobres que pot derivar en campanyes justicieres ciutadanes.

Els Zíngars, Les gens du voyage, des de segles, des del fons de la Història, han viatjat i s´han escampat per tota Europa, originaris, segons sembla, de la India. Els nostres gitanos, tant andalusos com catalans, descendeixen d’ells.

Les seves tradicions i maneres de viure tan diferents de les poblacions sedentàries sempre han suscitat recel i pors quan s´han instal·lat en algun indret encara que està provat que la delinqüència d´aquesta gent nòmada (a la força cada vegada menys nòmada, per cert) no és més elevada que la de la gent sedentària.

Hitler -com no!- els va perseguir i existeix un genocidi gitano com hi va haver un genocidi jueu. Ara ha calgut que un Berlusconi i els seus aliats d´extrema dreta pugen al poder a Itàlia per què es desencadenen les persecucions, al parèixer instigades per la Camorra, i el líder de la xenòfoba Lliga del Nord, Umberto Bossi, ministre per a les Reformes, no ha trobat altra cosa a objectar a l’atac i incendi de campaments i la fugida d’homes, dones i infants que “La gent fa el que no aconsegueix la classe dirigent”.

Entre els indiferents que assisteixen a l´espectacle i l´horror i els qui cometen els crims, la distància és curta. I aquells que des del poder, a consciència, ho encoratgen no tenen nom.

Associar els sense papers i els immigrants a la delinqüència és un crim i quan el cometen polítics, un crim imperdonable; i quan aquests polítics són elegits per persones corrents i normals, el panorama és desolador!

Qui és qui?

dijous, maig 15th, 2008

Felipe González i Juan Luís Cebrián, junt amb destacats dirigents polítics i intel·lectuals latinoamericans fa uns dies van debatre en el marc d´un congrés organitzat en memòria de Jesús de Polanco pel Departament d´Estudis Hiapànics de la Universitat de Brown de la qual Polanco era doctor honoris causa.

I el que m´ha sorprès és constatar en la ressenya que en feia El País que el posicionament de l´empresari i periodista, conseller delegat del Grupo Prisa apareix curiosament més d´esquerres que el de l´expresident del govern socialista. El que significaria que, per bé o per mal, el passatge pel poder no deixa indemne a ningú.

A la bateria de preguntes de Cebrian:

“¿No te parece que es un cinismo que se critique la conexión entre religión y política en el mundo islámico, cuando en España, por ejemplo, los próximos ministros van a jurar su cargo con un crucifijo al lado? ¿Te parece racional que la escuela pública enseñe religión? ¿Se tiene ahora que enseñar religión islámica además de la católica? ¿No sería más racional que no se enseñara ninguna?”

La resposta de González és sorprenent:

“El culto a la razón de Juan Luis Cebrián és superior al mio. Lo admito. Creo que és más racional, pero que no es incompatible con la definición laica de la enseñanza”.

Tanmateix van coincidir en que el Govern hauria de denunciar els acords amb la Santa Seu dels quals González pensa que són preconstitucionals: “A mí no me estorbaron porque nadie me pidió que violentara la Constitución en nombre de esos acuerdos. Pero eso ha cambiado drasticamente en los últimos cuatro años” referint-sa a la posició de l´Església.

Els dos van convenir que el problema sobre la relació entre la religió i la política no és actualment exclusivament espanyol i que és un assumpte que està al cor del conflicte internacional desencadenat pels atacs de l´11 setembre de 2001.

González desviant més la mirada sembla cap al món islàmic opina que “La religión introduce en la política el factor del valor absoluto. Con eso se puede tener incluso la legitimidad de matarte para salvar tu alma, para sacarte de tu error”. I Cebrián, més directe, centrant-se amb la situació de la religió en els nostres països que tenim més aprop es va referir a Sarkosy que “está poniendo en duda que la laicidad sea uno de los pilares del régimen moderno” i va opinar que la religió és un dels signes d´identitat, com l´ètnia o la raça que es presenten avui perillosament com alternativa o en contra dels valors de la Il·lustració. “En nombre de esa identidad se establece la objeción de conciencia frente a leyes votadas en un Parlamento democrático” remata l´acadèmic y periodista Cebrián referint-se a la Llei de l’educació per la ciutadanía.

La iniciativa de l’IES Ausiàs March

dimecres, maig 14th, 2008

No sé de qui ha estat la idea, si del seu actual director, Joaquim Guerola, o d´algú altre però això no és el més important.

El més important és que el IES Ausiàs March creat el 1933 hagi organitzat un acte cultural dirigit a actuals alumnes i ex alumnes, familiars i professors per reparar la història del centre.

El punt culminant de l´acte i el més emotiu fou quan es reincorporà simbòlicament al claustre docent, nombrant-los un per un, els 28 professors represaliats el 1939. Entre els assistents a l´acte, informa El Periódico, es trobava Roser Rahola de 95 anys, viuda de Jaume Vicens Vives que fou catedràtic de Geografia i Història i dos nets del primer director del centre, Joan Ras Claravalls.

La tan necessària recuperació de la Memòria històrica ha suscitat controvèrsies i rius de tinta i sempre s´ha deixat la responsabilitat d´actuar al Govern central com a l´autonòmic. I òbviament aquests han de fer, i estan intentant fent, el que els correspon malgrat l´oposició del Partit Popular.

Però ens podem imaginar els resultats que s´aconseguirien si els centres escolars, les institucions i la societat civil en general, aportessin el seu gra de sorra i cada u a la seva manera, sistemàticament, s´impliqués com ho acaba de fer el IES Ausiàs March i organitzés la seva pròpia petita recuperació històrica?

Una necessitat que ens hauríem de plantejar i una idea que des d´instancies més efectives que un simple bloc s’hauria de promoure.

Fals dilema

dissabte, maig 10th, 2008

Amb un article a El País amb aquest titular, el president Montilla ha respost a l´article Crisis y prioridades que Felipe González va publicar fa uns dies al mateix diari. És la resposta que probablement molts catalans comparteixen; una enquesta sobre la qüestió estic convençut que així ho confirmaria.

El que el President de la Generalitat considera un fals dilema és que s´hagi d´aplaçar la negociació sobre finançament autonòmic per permetre que l´Estat recuperi capacitat inversora, com pretenia González al seu article.

I la fermesa del to presidencial: “(Catalunya) no pot acceptar que se li digui que “Ara no toca” només pot sorprendre els qui jutgen els esdeveniments i la gent des d´un prisma personal molt equivocat.

Fa algun temps, que des de Catalunya no es parlava de tu a tu amb el socialisme espanyol. Potser desprès del succeit amb el president Maragall, el president Montilla ho tingui més fàcil; no és possible imaginar una repetició de la situació viscuda. Sigui com sigui, solament cal citar algunes frases de l´article del president sobre les raons de refusar el fals dilema per adonar-se de la seva determinació:

- La primera razón (sorprende tener que recordar lo obvio), es que el Estatut de Catalunya obliga a todos: a la Administración general del Estado y a la Generalitat de Catalunya.

el debate estatutario catalán ha dejado un rescoldo de recelo preventivo hacia todo aquello que proponga Catalunya. Incomprensiones alimentadas de manera miserable por aquellos que siguen pensando que el anticatalanismo es rentable políticamente, ante la pasividad de quienes creen que el coste de hacer frente a la demagogia es demasiado alto.

- ¿Quién teme cumplir una ley orgánica española como el Estatut? ¿Quién teme resolver los problemas de financiación de Catalunya y, a través de ella, abordar un nuevo marco de financiación más justo y equilibrado? ¿No es la justicia social nuestra divisa? ¿Desde cuándo la justicia es un obstáculo para la cohesión territorial?

- (La contraposició de la despesa social i la inversión pública) encierra algunas trampas y niega principios que creíamos consolidados. Como que la mejor inversión económica es la social, o que las comunidades (que son también Estado) son actores políticos con capacidad eficaz de inversión pública en “infraestructuras, vivienda protegida o rehabilitación de centros urbanos”, porque muchas de estas competencias les han sido ya transferidas.

- Ha llegado el momento de hablar claro, de ser sinceros. Sólo desde las razones y los argumentos, sólo así, y no planteando falsos dilemas, podemos construir futuros compartidos. La España democrática, plural y federal debe ser la solución para todos sus pueblos y la mejor garante de los derechos de todos sus ciudadanos.

I per acabar les citacions, aquesta darrera, més representativa del que s´acostuma nombrar seny català que la que hagués pogut fer qualsevol altre català amb “irreprotxable” pedigrí:

Hay quien cree que esta inaplazable negociación será casi un combate. “Nos veremos las caras”, dicen. Creo que es mejor que veamos los números reales, los argumentos y las razones y que, en base a ellas, encontremos un acuerdo razonable y más justo. Es comprensible que algunos pretendan mantener un estatus que les favorece aunque sea injusto con otros.

I la casualitat (?) ha volgut que en front de les paraules contundents però sensates del president Montilla que responen a la realitat política immediata, a l´altra pàgina del mateix diari, poguéssim trobar les declaracions d´Artur Mas sobre “el dret a decidir”.

En les seves confuses i vaporoses declaracions, com sempre plenes d´insinuacions, dobles sentits i malabarismes verbals, Mas no ha pronunciat una sola vegada la paraula “Independència” si bé era el que volia que es comprengués però sense haver-ho de dir, ni assumir!

Tant de bla, bla, bla per acabar precisant com a màxima concreció: “No hi ha estació final per a un nacionalista”.

Ni en la eventualitat d´assolir la independència i gaudir d’un Estat propi, senyor Mas? Perquè si no hi ha estació final, quina seria des del poder del propi Estat -a part d’intentar governar el millor possible com fa tothom- l’etapa següent ?

Fa por un nacionalisme com aquest que recordaria temps no massa llunyans… si es pogués prendre seriosament!