Archive for juny, 2008

Banderes

dilluns, juny 30th, 2008


He tingut l’ocasió d´escriure-ho: m´agrada el futbol, no prou per anar al camp i sí amb la sort que al segon que s´acaba el partit, perdi o guanyi el meu favorit, continuo la meva seguida, sense més, i sobretot sense afegir ni seguir els comentaris inacavables dels “especialistes”.

Avui faré una excepció i em permetré un comentari. Al final del partit de l´anit passada, Sergio Ramos, un jugador andalús, es va passejar pel camp amb la bandera andalusa sobre les espatlles. Vaig pensar immediatament: la que s´armaria si Xavi o Puyol ho fessin amb la catalana!

Com no podia ser altrament, avui m´he despertat amb el Hoy por hoy de la cadena SER parlant del partit i un oient ha fet la mateixa reflexió, una reflexió a la que Carles Francino, el director i presentador del programa ha respost: “Sens dubte se´n parlaria molt, massa. El dia que això passi i no susciti comentaris viurem en un país normalitzat”.

Aquest sembla el camí, si ens deixen…

Canvi de xip

dilluns, juny 30th, 2008

Quan s´arriba al País Valencià la qüestió de la llengua -sense parlar d’altres temes- fa que a u “li cau l´ànima als peus” com diem per ací.

A la ciutat en particular, et trobes a tot moment amb la situació que descriu l’extracte de “La bona educació dels ciutadans de les Bahames” de Ferran Suay que aquesta guia Què faig si?, editada fa un temps per la Plataforma de la llengua i Acció Cultural del País Valencià, ha posat a la seva introducció.

Per poc que duri el poder del PP al País Valencià, no sé si tot no està ja perdut. Ara bé, en contraposició et trobes -en el tema de la llengua com en d’altres- en detalls esperançadors i gent “resistent”.

Però estem amb això… amb la resistència.

El paper del PSC

divendres, juny 27th, 2008

Raimon Obiols publica a les seves notes de Bruxel·les un article, PSC federalista, PSC federador, al qual -com ens té acostumats- difícilment se li pot canviar una coma.

Demostra que entre federalista i federador no hi ha una simple qüestió semàntica; ens descriu un PSC que no s´acontenta de reclamar-se d´una doctrina sinó que la tradueix en fets, com ha de ser.

Tota l´acció política d´aquest partit diu Obiols ha estat bolcada cap al paper de federador: federador del socialisme català, federador del poble de Catalunya, federador junt amb altres grups federadors de l´esquerra política i social, federador en el camp municipal i a nivell de govern de la Generalitat.

Potser no cal canviar una coma a l’article, però sí que trobem a faltar-n’hi una. I és el paper del PSC pel que fa a Espanya, un paper federador que si no el fa el PSC, el més probable és que no el faci ningú, i els ciutadans interessats per la política és aquest paper que trobem a faltar.

Les relacions d´un PSOE i d´un PSC tal com son, van ser fruit d´una realitat històrica que va permetre trobar la solució al moment de la transició democràtica. Avui semblen mantenir-se per a la tranquil·litat moral i reservada dels seus afiliats sense més conseqüències aparents.

Per fer front als nous reptes del segle XXI que molt encertadament enumera Obiols “globalització, construcció d´Europa, economia i societat del coneixement, individualització social, noves desigualtats, etc” el pes del PSC dintre l´Estat, hauria de ser, sinó la suma de les federacions del PSOE, al menys, la que li correspon, per demografia, pes econòmic i desenvolupament de la cultura i de la societat civil de Catalunya.

I no és el cas.

Quan i com, el PSC ha de reivindicar el seu paper per poder jugar aquest rol federador en el marc espanyol i europeu, això ja és una altra qüestió que els ciutadans encarreguem als polítics. Són els polítics els qui han de trobar el moment i les formes.

Però que pensin que els límits de temps els marquen els ciutadans.

L´agressió als valencians

dijous, juny 26th, 2008

M´acaba d’arribar un article d´una tal Isabel Oliver, presidenta de l´Ateneo Republicano Blasco Ibáñez, Consideraciones acerca de la nacionalidad.

Aquests articles, al País Valencià, la gent sensata fa temps que no els hi fa cas, són objectes d’interès arqueològic. Però jo no dec ser sensat, tinc ganes de respondre i no sé per què.

Millor dit, sí que ho sé; perquè el bonic nom d´Ateneo Republicano Blasco Ibáñez es mereixeria millor causa.

A aquesta senyora, a qui no li manquen pretensions d´erudita, comença el seu treball per una definició enciclopèdica del “vocablo nación” i els seus orígens.

A partir d´aquí es recullen perles com aquestes:

Sobre la nació: “´conjunto de personas que hablan un mismo idioma´. El idioma por el que se reconoce al pueblo español en todo el mundo es el castellano; la lengua catalana es una derivación del lemosín o lengua hablada en el NO. del Macizo Central francés (…) Si a la raíz histórica nos remitimos, muy bien podría llamarse francesa y no catalana a esta lengua.”

Sobre l´ètnia catalana: “¿Un mismo origen étnico?: griegos, fenicios y cartagineses mantenían más viva la huella de sus antiguos asentamientos en el S VIII, en la región nordeste, hoy Cataluña, que en todo el resto peninsular.”

I així, tota una sèrie d´arguments sobre la “nación espanyola”, de com i quan es forma una nació, i per què Catalunya no és una nació, sense adonar-se la bona senyora que els arguments que utilitza en els dos casos són idèntics i si ben bé sabem on vol arribar, sovint no queda clar quan els arguments utilitzats són en contra o a favor de la diferenciació! D´això no crec que se´n pugui dir “claredat i rigor científic”, s’acosta més a una certa patologia.

La casualitat ha volgut que al mateix temps que llegia aquest article acabava de rellegir El País València i els altres, un petit assaig del 1972 Emili Gómez Nadal (un valencià que quan va haver d’exiliar-se va triar per a viure una altra València, la de França), prologat per M. Sanchis Guarner.

Cregua´m senyora Oliver, podrà conservar si vol les seues teories particulars sobre la creació de l´Estat espanyol o nació espanyola -com vulgua dir-li- i la no existència de la nació catalana, però li assegure que si llegix el llibre de E.G. Nadal rebrà una lliçó magistral d´humilitat i rigor científic.

I a més, aprendreu d´algú que ha estudiat el tema de què va “el nexe occità trencat a la batalla de Muret”, de la “vocació aragonesa i l´atracció peninsular sentides pels comptes de Barcelona” i de “la temptativa mediterrània”. I podrà llegir frases honestes com aquesta: “Perquè a l´hora de la formació de les nacions, amb l´entrada dels temps moderns, la nostra farà part del grup de les que no arriben a quallar, i que seran absorbides per altres més afavorides per la sort o millor adaptades al moment històric”.

Ja ho heu endevinat, senyora Oliver, per saber d´on vinc i qui soc, preferixc llegir gent com Gómez Nadal quan conclou: “Ni l´Occitània desintegrada, ni la Mediterrània marginada, ni l´Espanya desfasada foren el marc somniat per un acompliment col·lectiu sòlid i reeixit”. I en això estem molts valencians, en voler parlar i dignificar la nostra llengua i ser nosaltres mateixos.

Res a vore amb les vostres preocupacions reals que reveleu al final de l’article: “Deberían de ir posicionándose (nuestros políticos) porque si el Tribunal Constitucional resuelve a favor del Estatuto de Cataluña, y parece que tras el fallecimiento del magistrado García Calvo así va a ser, los valencianos habremos de soportar una invasión más agresiva”.

Tranquil·la senyora, des de fa massa temps, la sola invasió que suportem els valencians per part de persones com vostè i els “seus polítics”, és la d´una incultura interessada, generalitzada, agressiva i humiliant.

 

La llengua com excusa

dilluns, juny 23rd, 2008


Uns 500 milions de persones al món parlen la llengua castellana i resulta que Fernando Sabater i Carmen Iglesias es desviuen per defensar-la a Espanya. I en aquesta tasca hi trobem, entre d´altres, el nostre bufón del Reino Albert Boadella i Mario Vargas Llosa, que subscriuen tots dos el Manifiesto por la lengua común que presenten el filosofo i l´acadèmica.

Més que defensar la llengua, amb l´excusa de defensar una llengua que “es común a todos”, els promotors surten en defensa d´una determinada concepció d´Espanya. S´agafen al criteri compartit i raonable d´una llengua comuna -principi al qual ningú amb cinc dits de front s´oposa- per intentar treure´s la pedra de la sabata del que anomenen “lenguas cooficiales”.

Es mostren, això sí, partidaris de que “los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua cooficial (“¦) Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta”.

Aquesta lloable sol·licitud pel lliure arbitri dels ciutadans solament l´apliquen en un sentit. La imposició solament és legítima quan es tracta d´imposar -en benefici de tots, és clar!- la llengua comuna. Per ells, únicament els drets dels castellanoparlants no poden ser conculcats; si no és “por derecho de conquista“, no sé d´on pot venir la diferència de tracte.

Si aquesta gent:

- considera que des de fa uns anys existeixen raons per preocupar-se a Espanya de la situació de la llengua castellana,

- reivindica que qualsevol ciutadà pugui ser educat en castellà quan a Catalunya, per exemple, els únics veritables bilingües són els catalanoparlants, la qual cosa significa que el castellà no pateix del sistema d´immersió linguistíca

- preconitza que “en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado, no que todo funcionario deba tener la capacitación”. O sigui, els ciutadans no castellanoparlants que no es queixin, seran tractats com els turistes en els punts d”˜Informació turística.

Si les preocupacions de gent que pensa i “té estudis” són aquestes, que no ens vinguin en subterfugis i mentides i que vagin al grà.

Les seves motivacions no són ni la llengua castellana, ni els drets, ni la llibertat dels ciutadans; la seva preocupació principal és salvaguardar una certa idea d´Espanya, més a prop de la “Una, Grande y Libre” que de la democràtica i plural -no parlem ja de la federal- tinguin i prenguin la posició política que prenguin en d´altres temes.

Recordant València

divendres, juny 20th, 2008

L’amic Francesc Viadel m’ha enviat aquesta interessant documentació gràfica de la ciutat de València que circula per la xarxa. Trobo a faltar -encara que només hagués segut mitjançant una simple imatge virtual- el circuit automobilístic per dins la ciutat que el PP deixarà a la posteritat!

A remarcar que el peu de la fotografia de l’orgue de la Seu és el següent: “Órgano antes de su destrucción en Guerra Civil” mentre que la foto de l’edifici del Rellotge, al port, bombardejat per les tropes franquistes es despatxa amb un púdic i discret: “Edificio del reloj tras un bombardeo”.

Massa polítics à TV3?

dimecres, juny 18th, 2008

Per la meva part, disposo d’una llista dels polítics que voldria veure i que no surten mai. No tinc res contra la Mònica Terribes (si bé, a vegades, no és igual de Terribes en segons quines entrevistes) i tampoc contra Rosa Cullell però les noves mesures sobre programació sorprenen.

No sé si una de les primeres iniciatives a prendre era reduir la presència de polítics a TV3 com s´ha anunciat que es farà. Que surtin polítics en persona a emissions d’oci, per mi, tenia una certa gràcia i ajudava a desmitificar-los; a més ho considerava original encara que no m´estranyaria que la fórmula, als Estats Units, no l’apliquessin des de fa temps.

Cal pensar que si a partir d´ara no surten polítics a espais “lleugers” -a part les paròdies de Polònia- és perquè es preveu espais de debat entre polítics -que no caldria pagar per parlar de política- i no entre periodistes.

Una altra mesura sorprenent és el retorn de l´emissió Boqueria 357. No per res, sinó perquè la seva supressió o el seu restabliment en tan poc de temps, com a mínim significa que una de les dues decisions -suprimir o restablir- és desencertada. Fa tuf a amors propis en joc, en un organisme on l´endogàmia sembla ser la regla i on tot pareix que es passi “en família”.

A propòsit de família, una altra sorpresa. En la precedent versió de Boqueria 357 és van adonar que a les Rambles no passaven indígenes a qui entrevistar: tots els que deambulaven per allà eren “guiris”! Aleshores, en la nova versió algun guionista “espavilat” a pretès trobar el remei i d´entrada ens anuncien que aquest cop ens divertiran entrevistant els turistes.

I resulta que a la primera emissió, els turistes, de procedència diversa, parlaven pràcticament tots anglès, i el nou entrevistador, un actor de la casa”¦ no!

En fi”¦

L’Europa de les 65 hores!

dimarts , juny 17th, 2008

Irlanda ha votat NO al Tractat de Lisboa. Tenen tot el dret. Tanmateix, en ple procés de construcció europea sembla una incongruència que menys de l´1% de la població freni la marxa d´Europa. No sé que pot haver-hi al darrera però alguna cosa hi ha. Tanta imprevisió o incompetència és difícilment admissible. Sembla com una diversió organitzada; mentre es fixem amb això, intenten “colar” les 65 hores o -com avui- pagar també les trucades rebudes al mòbil!

És intolerable que es parli a Europa d´horaris de 65 hores setmanals! Robert Owen, el gal·lès “inventor” de l´eslogan “8 hores de treball, 8 hores de lleure, 8 hores de descans” reclamà i imposà a la seva colònia la jornada de 10 hores ja el 1810!

I la jornada de 8 hores, la Primera Internacional la inscriu al seu programa el 1866 i a França, per exemple, la llei de les 8 hores és votada el 23 d´abril de 1919, l´endemà de la Primera Guerra mundial.

L’Europa que es construeix és l’Europa dels Estats i no la dels ciutadans; i més que dels Estats, sembla la de les grans multinacionals i la dels grans poders fàctics que governen el món i cada vegada això és més evident als ulls dels europeus. Les mesures que preconitza Raimon Obiols al seu Bloc -una de les quals la necessitat de canviar les majories liberals actuals als diferents Estats europeus per governs progressistes- és un mínim indispensable però, tal com van les coses, molt em temo que no suficient.

Raimon al fossat de Santa Eulàlia

diumenge, juny 15th, 2008

L’any 1940 naixia Raimon a Xàtiva. El mateix any que Franco afusellava a Barcelona el president Lluís Companys al fossat de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Avui, al mateix indret, Raimon ha cantat les seves -anava a escriure les nostres- cançons.

Aniversari

dijous, juny 12th, 2008

El 10 de juny va fer vint anys del traspàs del president Tarradellas. Des de fa un temps es va retrobant la normalitat que sempre hauria d´haver existit de reconeixement a la seva figura. Una figura que es va afrontar a la sublevació franquista al costat del President Companys, que va tenir la constància i la tenacitat necessàries durant els llargs anys d´exili i de subjugació del país, i que ha estat l´encarnació de la unitat en el moment necessari de la transició política.

L´ajuntament de Cervelló, el poble natal del president, s´ha caracteritzat, any rere any des de que el presideix el socialista Angelino Maestro, per la fidelitat al seu fill predilecte. L´acte d´ahir fou presidit pel president de la Generalitat José Montilla i en el seu parlament va fer seus alguns dels conceptes i idees del president Tarradellas, “l´autogovern es guanya convencent” o “Catalunya sols triomfa si es mostra decidida i ferma en torn de la seva màxima institució”. A les portes de la negociació del nou sistema de finançament, el president Montilla ho ha sabut recordar.

Avui, el president del Parlament, Ernest Benach que a l´acte va representar la cambra, també cita el president en una entrevista a l’ocasió del congrés de ECR: “Però ja va dir Tarradellas que per fer avançar les societats s´ha de governar”.

L’ofrena floral amb la participació de les nostres institucions, partits polítics, ajuntaments, i desenes d’entitats cíviques de Cervelló, la recuperació progressiva del llegat polític del president Tarradellas o la celebració al Palau de la Generalitat fa uns mesos del XXXè aniversari del seu retorn, tot denota que finalment el criteri i la normalitat s’han imposat, i la memòria d’una figura com la del president Tarradellas va trobant el lloc que es mereix, com no pot ser altrament en tot país mínimament normalitzat.