Archive for juliol, 2008

Rapinya

dijous, juliol 31st, 2008


Belén Moneo arquitecta com el seu pare, Rafael Moneo, en una entrevista fa uns dies a El País, declarava parlant de la crisi de la construcció: “Los promotores no deberían haberse llevado el 150% y más de beneficio; con un 20% de un trabajo hecho deberían quedarse satisfechos”.

Si els càlculs no em fallen, amb les xifres donades per Belén Moneo -que d´altra part, llegint l´entrevista, sembla una dona que toca de peus a terra- un apartament d´un cost de 100.000 ‚¬, per posar una xifra, amb el marge de beneficis abusiu dels sols promotors s´ha venut com a mínim a 250.000 ‚¬ quan s´hagués pogut comprar, guanyant els promotors el 20% que considera raonable una professional com Moneo, 120.000 ‚¬.

Quina barbaritat! Com és possible? On estan els sistemes més o menys reguladors que sense retallar la famosa “llibertat” dels emprenedors posi un poc d´ordre a tot això i sobretot un poc més de… decència?

L’infern són els altres

dimarts , juliol 29th, 2008

Rosa Montero, en un article publicat a El País setmanal fa taula rasa de totes les cabales, faules i estupideses que han circulat sobre els càtars transformant la seva història en contes pseudo-esotèrics, sectes, desaparicions de Sant Grials i societats clandestines que custodien tresors imaginaris.

Res més lluny de la veritable història dels Bons Cristians o Bons Homes i Bones Dones com ells mateixos s´anomenaven.

En un moment on es produïa un verdader renaixement social i cultural al Languédoc francés, a la Corona d´Aragó i el nord-est d´Itàlia, tot aquest moviment de progrés protagonitzat per la burgesia i la noblesa provençal havia de tenir forçosament una vessant religiosa en una època on ser ateu era impensable. I els cristians que encarnaren aquesta revolució foren els càtars. Gent, com diu Montero, “asombrosamente avanzados para la época”…”herejes muy intelectuales, muy racionales; tradujeron las Escrituras a las lenguas romances; consideraban que adorar la Cruz, un instrumento de tortura, era algo perverso y rechazable”. Tampoc creien en l´Infern del que deien era un invent de l´Esglesia per aterroritzar a la gent i mantenir-la sotmesa al poder (com d’altres més tard, parlarien d’òpium del poble…) Pensaven que Deu era pura bondat i per consegüent s´oposava a tot tipus de violència.

La potència de l´Església no ho podia tolerar, Innocent III que havia declarat la “plenitud de poders de la Santa Seu sobre els sobirans” i s´havia auto nomenat “Cap d´Europa” convocà una creuada i els exèrcits papals i del rei de França ofegaren els càtars en un bany de sang, i per si no era prou, a continuació, va crear la Inquisició. Quan els guerrers marxaven dels pobles, arribaven els inquisidors! I així fins l´ultima batalla, fins l´últim niu d´heretges, Motségur.

I aquí ve una conclusió que Rosa Montero no treu, es queda a la Edat Mitjana. Totes les cabales i estupideses que s’han anat creant sobre el moviment càtar al llarg de segles fins als nostres dies no sorgeixen per generació espontània; darrera de tot això, hi ha un poder civil i religiós vencedor, potent, que suscita, fomenta i recompensa totes les fàbules i estupideses amb un sol i únic objectiu, fer passar a un segon pla les atrocitats comeses i justificar, a posteriori, l´injustificable. I per a aquesta tasca no fan falta directrius però tampoc falten mai diners, prebendes i honors capaços de convèncer les èlits més escrupoloses i les ments més priviligiades, excepte comptades exepcions que no es deixen portar per la corrent i que ens “salven els mots” com deia el poeta.

Repasseu al llarg dels segles la història de la Humanitat. Des de les més antigues civilitzacions, els vencedors han volgut passar sempre a la Història com els bons, els “civilitzadors”. Els vençuts, sistemàticament els han fet passar com els primitius, els bàrbars, els fanàtics. Foren quins foren, o foren com foren els uns i els altres. I això fins els nostres dies. El nostre món judeocristià occidental, amb els seus intel·lectuals i escriptors, als quals s´afegí el segle passat la industria del cinema, ens han fabricat des de indis cruels, asiàtics torturadors, anarquistes sense ànima, comunistes despietats, i musulmans traïdors.

Que no és tan evident i simple com ho escric? Per descomptat!

Delirant

dissabte, juliol 26th, 2008


No sé fins a quin punt avui en dia és tòpic, però puc entendre la concordança que sempre ha semblat existir entre l´austeritat castellana i la religiositat -quan no misticisme- de la seva gent.

Ara bé, quan vens al País Valencià i observes la diferència entre la irreverència mediterrània dels valencians, vital, més en línia directa amb aquell País Valencià republicà i llibertari del primer terç del segle passat que en els valors casposos contradictòris que manifesta el poder autonòmic i municipal avui en mans del PP, és obligat preguntar-se: Què ha passat? Què està passant? I la resposta no és senzilla, és el resultat d´una multitud de factors i d´errors dels que malauradament no se´n albira la fi.

El resultat és en tot cas una modernitat frívola, inculta, de façana, una “modernor” superficial de “Formúla 1″ on només semblen tenir curs els valors materials i les aparences. I mentre el “poble enforfoguit, abofegat de gorja i de rialles” s´oblida de pensar, les institucions en mans del Partit Popular graven en la pedra -en temps del franquisme es gravava en pedra i en sang- el seu predomini polític, cultural i religiós amb l´acceptació interessada, cínica i complaent de l´Església catòlica que no li importa -mentre facin semblant- que els seus fidels, des del primer mandatari fins l’últim ciutadà, passen olímpicament dels seus preceptes.

Sé que no volen -els uns i els altres- que els identifiquen amb el passat recent de la dictadura però no han aprofitat cap ocasió de desmarcar-se´n en les múltiples ocasions per reequilibrar la memòria històrica que s´han produït al Congrés o als diferents consistoris municipals arreu de la nostra geografia.

I ara, fixeu-vos bé en aquesta ceràmica incrustada a la paret de la Seu de València a dues passes del Micalet.

Com no reaccionar davant aquesta fraseologia delirant en la lengua comun del Imperio. “…NOMBRAMIENTO DE ALCALDESA HONORARIA PERPETUA DE VALENCIA A LA SANTÍSIMA VIRGEN MARÍA DE LOS INOCENTES MÁRTIRES I DE LOS DESEMPARADOS…”

Just retorn de favors: Franco, Caudillo de España Por la Gracia de Dios, la Verge, alcaldesa honoraria perpètua i Rita Barberà alcaldesa executiva!

I fixeu-vos bé en les dues dates que hi figuren: la del nombrament, 8 de maig de 1954. Lògic, en ple franquisme.

I ara, fixeu-vos en la data de col·locació de la ceràmica 8 de maig de 2004 i per tant, d’acceptació i ratificació d´un fet del que els creients sincers s´haurien d´avergonyir per retrògrad i ridícul.

La creu sense l’espasa

dimecres, juliol 23rd, 2008

“Jurar o prometer los cargos públicos ante el crucifijo me parece una contradicción. La muerte de Jesús de Nazaret en la cruz no respondió a la voluntad de Dios, como frecuentemente han predicado las iglesias cristianas, sino que fue la aplicación de una condena impuesta por las autoridades religiosas y políticas por su afilada crítica de la religión, su transgresión sistemática de la ley, su permanente conflicto con el poder político y su práctica liberadora, socialmente revolucionaria, políticamente desestabilizadora del orden establecido, religiosamente subversiva y desacralizadora del poder.

Es necesario preservar el crucifijo, símbolo de un cristianismo liberador y comprometido con los excluidos, de cualquier uso y abuso político, manipulación partidista y legitimación del poder. Me parece un sarcasmo que quien fuera crucificado por blasfemo, heterodoxo y subversivo sirva de legitimación de las actuaciones políticas de quienes van a ejercer el poder. Es una contradicción en toda regla y una desnaturalización de la muerte de Jesús de Nazaret. Los dirigentes eclesiásticos y los creyentes de las diferentes iglesias cristianas deberían ser los primeros en levantar la voz contra el uso y abuso del crucifijo en ceremonias de carácter político y de reclamar su supresión en actos institucionales.”

Aquestes i altres considercions sobre la liturgia del poder en un Estat no confessional són del director de la Cátedra de Teología i Ciències de les Religions de la Universitat Carlos III de Madrid, Juan José Tamayo, en un article publicat a El País, A vueltas con el crucifijo.

Nou projecte? Quin nou projecte?

dilluns, juliol 21st, 2008


Sota el títol “M´agrada aquest Montilla”, el 8 del passat mes de gener, comentava unes de les frases del president: “S´ha de deixar ben clar que no subordinem ni subordinarem la política catalana a la lògica de la política espanyola”. Frases com aquesta i la de que “la Generalitat no serà moneda de canvi en un eventual pacte entre el PSOE i CiU” no denoten ni anti-espanyolisme ni pro-catalanisme, ni el contrari. Denoten sentit comú i rigor de governant que es deu als seus electors.

Ahir el primer secretari del PSC i president de la Generalitat, a l´11è Congrés del seu partit, va continuar el seu discurs:

“Els socialistes catalans t´estimem molt (va dir a Rodríguez Zapatero) t´estimem molt, però encara estimem més a Catalunya i els seus ciutadans, els estimem apassionadament, ens devem a ells, ens devem als seus problemes, a les seves expectatives, a les seves justes demandes, a la seva cultura, a la seva llengua i al seu Estatut, que defensarem amb totes les nostres forces.”

“No veiem la política com l´art del possible, sinó com l´art de fer possible el necessari, el que és just, i si Catalunya negocia no és per a que tot segueixi igual”.

Aquestes frases no són altra cosa que la confirmació i la ratificació del que ha vingut dient el president de la Generalitat des del primer dia que fou investit en el càrrec. Alguns periodistes semblen descobrir-ho. Més val tard que mai. Són també però, l’expressió d’una política que ve de lluny, des dels inicis de la transició.

Jordi Barbeta, a La Vanguardia, acaba la seva crònica sobre el Congrés amb aquesta frase: “L´esperit del 20 de juliol recordarà el dia en que el socialisme català arrancà amb un nou projecte polític”.

Com? Quin nou projecte? El projecte que defensa el president Montilla és el mateix que es va posar en marxa el primer dia de la creació del PSC. No és diferent.

Hi ha una sola diferència. No sé si és políticament correcte dir-la, però la diré. Durant anys el PSC s´ha presentat a les eleccions autonòmiques amb un projecte catalanista d´esquerres com el que defensa el president Montilla, amb les més que reticències però d´una oposició interna del sector formalment més esquerrà; i es perdien les eleccions catalanes. La gran diferència d´avui, és que el PSC defensa el mateix projecte amb el suport del sector més catalanista en bloc, darrere la direcció. Queda per veure quins en seran els resultats electorals.

No es tracta de donar faltes i bones però sí de restituir els fets tal com són i de donar a cadascú el que ha sembrat.

El “Manifiesto” bis de Felip Puig

diumenge, juliol 20th, 2008

El Manifiesto por la lengua común ha suscitat -sortosament- una crítica pràcticament unànime dels especialistes en humanitats, lingüístics, sociòlegs, alguns escriptors… Els seus arguments han estat molt tècnics, molt vàlids, documentats i concloents però al meu entendre no han posat l´accent en la veritable motivació. Per mi l´objectiu dels promotors del Manifiesto no era d´alertar del perill que corre la llengua castellana, ni de defensar els drets dels castellanoparlants a Espanya. Gent com Fernando Savater, Albert Boadella o Vargas Llosa prou saben que això és ridícul i que si algun perill corre el castellà -que tampoc- no és aquí, sinó a fora, i front a altres llengües que les peninsulars.

Malgrat que pugui semblar una barbaritat tractant-se d´intel·lectuals com els que hem citat, el que els ha mogut a promoure el Manifiesto és una certa concepció d´Espanya; una concepció, per molt que els hi pesi, més a prop -com vaig escriure i no me´n desdic- de l´España Una Grande i Libre que de l´Espanya democràtica! Si aquesta acusació els vingués d´una veu més autoritzada que la meva, posarien el crit al cel, però que hi vagin pensant, perquè fora d´aquesta explicació sols hi ha desinformació, mala fe o cinisme, tres actituds que no crec que els siguin pròpies.

I aquests dies hem tingut un Manifiesto bis, la ficada de pota, La fabulosa “ânerie“ com escriu Raimon Obiols, perpetrada pel segon de bord de CiU Felip Puig. I la coincidència no es d’estranyar car sociològicament aquesta gent no està tan allunyada com ells creuen, i sembla. Estudiants estrangers d´una classe de català, segons El Periódico, no se´n avenen, no ho entenen: “¿Ridiculitzar a algú per l´accent quan s´esforça i parla una llengua que no és la seva?” s´exclamava un d´ells. De fet, segons el diari, en la classe, ningú sabia qui era Felip Puig i alguns confonien José Montilla amb Josep Lluís Carod Rovira, el que explica aquest tipus de reacció plena de bona fe i una mica despistada.

Car en la bajanada de Puig, com en el Manifiesto -però diferent- el fons de la qüestió és altre. El que ha mogut Felip Puig a declarar que el president de la Generalitat “destroça el català” no és la finor del seu orgàn de l’oïda, ni molt menys el seu “amor” per la llengua ja que aquesta gent no dubta en passar olímpicament d’ella quan els seus interessos empresarials o compromissos socials estan en joc; això és l´excusa, el que ha mogut Felip Puig és que no admet, ni política ni visceralment, que el màxim exponent del govern català no sigui del seu món, de la seva “casta”. Aquesta és l´espina que tenen clavada, a més, és clar, d’haver perdut el poder.

Tot els demés arguments són fal·làcies; pura i inacceptable demagògia que desacredita a qui hi recorre.

La Unió pel Mediterràni, des de França

dijous, juliol 17th, 2008

per José Muñoz Castanyer

Mentre que alguns pobles pateixen fam, els seus dirigents discuteixen de temes, com l´ecologia, que són molt importants solament pels països desenvolupats. És molt fàcil pels nostres països rics preocupar-se de la naturalesa desprès d´haver-ho saquejat tot; i encara no és evident que ho vulguem de veritat car sempre esperem que siguin els altres els primers en començar.

M´imagino un pagès d’Africa queixar-se de no poder donar a menjar a la seva família i el seu cap d´Estat respondre-li:

-“No tens res per omplir la cassola, llàstima. Pensa una mica, que si haguessis tingut alguna cosa per fer coure, haguessis pogut fer bullir l´aigua amb plaques solars que no contaminen”.

-“Però senyor president, per no tenir, no tinc ni aigua, diria el pagès!”

Ja està bé de demanar a països que no tenen per menjar de parar el seu desenvolupament quan nosaltres ens hem desenvolupat des de fa més de cent anys sense preocupar-nos del medi ambient ni de les reserves energètiques.

Per començar, el més beneficiós per aquests països seria que no donéssim suport a les seves dictadures i de no rebre amb tots els honors tots aquests caps d´Estat, dedicats, la major part d´ells, a mantenir-se al poder, a entronitzar els seus fills o a gestionar els diners malversats.

Si per facilitar un inici de pau a la regió se´ls rep com aquest cap de setmana a París, caldria com a mínim evocar els drets humans i actuar de manera que el president sirià no sigui l´invitat d´honor. I no ha estat així; el tema dels drets humans ha estat eludit per no ofendre ningú. L´essencial era que tots els caps d´Estat foren presents a la foto, al costat del nostre president.

A part de la foto, el que destaca de la reunió són molts projectes sense cap finançament previst ni data de realització. Visiblement el punt més discutit ha estat la ubicació de la seu de la Unió pel Mediterrani, l´UPM, (a no confondre amb la UMP, Unió per un Moviment Popular, partit que agrupa les diferents sensibilitats de dreta, gaullistes, liberals i una part dels centristes!) Fins i tot el Luxemburg volia la seu per a ell quan em sembla que com a país mediterrani n´hi han de més representatius que el Luxemburg.

Penso que els polítics no treuen mai les lliçons dels seus fracassos. En efecte, Europa està aturada i no inspira confiança perquè tot es basa en la economia i el comerç i molt poc en la gent i el social. Estan a punt de fer el mateix error amb l´UPM.

Què va a passar amb els països sub-saharians? Ells no faran mai part de l´UPM? No tenen petroli, no tenen gas, són pobres i no tenen res a vendre ni a comprar. No són interessants.

La diferència entre els països pobres i els països molt pobres anirà engrandint-se cada vegada més.

L’últim invent

dimecres, juliol 16th, 2008


La periodista i escriptora Margarita Rivière en un article a El País, ¿Talento sin límites? es pregunta: “¿por qué somos tan listos para algunas cosas y tan tontos para otras?

Bona pregunta, diria aquell.

L´escriptora basa el seu propòsit amb l´últim invent del talent humà, l´I-phone, el “telèfon mòbil del segle XXI”. Un rectangle de 11,55 cm x 6,21 cm x 1,23 cm, una genialitat segons Rivière que simbolitza la desproporció entre “lo que somos como individuos y lo que simboliza semejante obra de arte de la electrónica, la sabiduría y la comunicación juntas”.

Ens recorda que l´automòbil “que dio libertad a los hombres del siglo XX, se ha transformado hoy en un problema cuando no en cárcel o ataúd.” I a més, diu, s´ha arribat a l´absurd de fabricar cotxes d´una potencia impossible d´utilitzar en les carreteres actualment. Fa vint anys, constata, que el problema estava clar i pregunta: “¿no lo vieron o no lo quisieron ver hasta hace dos días?

No s´ha de reconèixer el talent solament en funció de les seves promeses de resultats econòmics. “Hablar de innovación sin tener en cuenta al ser humano y su entorno es construir castillos en el aire, puro humo: tontería.”

Quan la creativitat es limita a la enginyeria i al marketig, prescindint de sociòlegs, historiadors, artistes, de tots aquells, en fi, que tenen com objectiu el coneixement de tot el que fa referència a l´humà, s´observa un gran buit, ens diu Margarita Rivière que considera que sense un pacte bàsic entre la tècnica i aquests coneixements humans “toda innovación es vana o fuente de estulticia”.

Mals auguris per Iran

dimarts , juliol 15th, 2008


Els diaris

Ahir es va anunciar el descobriment a Iran d’un jaciment de petroli que conté una reserva estimada en més de 1.100 milions de barrils de cru.

Quin mal ha pogut cometre la pobra gent d’aquest país?

Els miracles

dilluns, juliol 14th, 2008


Crec haver tingut l´ocasió de parlar d´El Periódico i dels seus titulars.

Pel que fa al contingut general del diari, des de fa un temps, vinc notant una certa deriva, molt subtil; no sé cap on condueix la deriva políticament, però en tot cas no cap a l´esquerra.

I pel que fa als titulars que encapçalen les notícies, ignoro com s´elaboren; si és responsabilitat d´un periodista especialitzat o és una tasca col·lectiva del consell de redacció. El que es pot constatar és que els titulars del diari capgiren sovint el contingut, tenint, en general, un significat més conservador que el redactat de la notícia.

El darrer exemple el tenim en la visita d´Ingrid Betancourt i la seva família al santuari de Lurdes.

He de recordar però una cosa que els qui ja hagin tingut la benevolència de llegir-me saben. Tot el que en religió s´assembli a l´ostentació o al proselitisme ho trobo condemnable per irrespectuós i poc delicat. Des la meva sincera incredulitat considero la fe una cosa tan extraordinària, tan íntima que no l´haurien d´exposar al risc de que pugui aparèixer una exibició impúdica. La promesa de Betancourt i la seva mare s´hagués pogut complir amb més discreció; i si no ha estat així és perquè les dues protagonistes ho han volgut i han transformat un acte de fe en un show mediatico-religiós sotmès, com qualsevol activitat humana, a la crítica dels qui no el comparteixen.

I tornant al que dèiem sobre El Periódico, l’enviada especial deixa caure que la carrera a la presidència de Colòmbia pot no ser estranya a la conversió de Betancourt que “va mamar de fonts educatives laiques, amb la universitat de la Sorbonne com a màxim exponent i la Ingrid piadosa que no se separa del seu rosari.” Tanmateix, el diari, desprès de subtitular que l´ex ostatge “ha resat per l´alliberament de la resta d´ostatges”, titula la visita a Lurdes en un sonant: “Betancourt vol un altre miracle”. Així, tal qual, sense cometes que poguessin indicar una interpretació del pensament de la protagonista; el titular és un missatge de veritat irrefutable, indiscutible, que no pot ser més que compartit pel conjunt de la humanitat. I a més, afirmant de cara als lectors -i avalant d´aquesta manera condensada- la idea que l´alliberament d´Ingrid Betancourt ha estat un primer miracle ja que se’n reclama un altre.

Manera de parlar, diran alguns. Al meu entendre, aquest procediment -que El Periódico no és el sol a utilitzar- tots els mitjans de comunicació l’apliquen també en relació a horòscops, vidents i altres pitonisses. Sembla que ni hi entren ni surten de res, però en propaguen la idea i intenten entretenir la credulitat de la gent, abusant de tòpics primaris que calen en les ments.