Archive for agost, 2008

El “Tio Francisco”

dijous, agost 28th, 2008

Estic escrivint un petit opuscle biogràfic sobre un llunyà parent meu, Mestre d´obres i jutge de pau de Foios allà per les acaballes del segle IXX i primer terç del XX i a qui, per fi, van a dedicar-li un carrer al poble.

Va ser l´impulsor i el constructor de les naus de “Yutera Española S.A” de Foios, empresa de centenars de treballadors, però sobretot va ser clau per a que una manufactura d´aquella importància s´ubicara en un poble agrícola, sense antecedents industrials.

El 1927 va construir les escoles, tan a consciència que avui alberguen la Casa de la Cultura i el Casal d´Avis, i, amb una visió de futur admirable, una magnífica Albereda al davant. Va crear el Musical, seu de la Societat Musical de la que fou president, i construïa i finançava les cases de les famílies necessitades del poble que li anaven pagant com podien. També prestava als llauradors els diners per comprar les llavors i aquests l’hi tornaven quan venien la collita; és a dir, és l´inventor d´una espècie de “micro crèdits” avant la lettre. A més, mantenia un local on acollia, a canvi de res, tots els indigents que passaven pel poble. Allí tenien en permanència la seguretat de trobar un plat de calent i on poder dormir, sense haver de donar cap explicació a ningú.

A primera vista, sembla la biografia d´un d´aquells caciques de poble que pul·lulen al cel i que per rentar-se la consciència feien “obres de caritat” desprès d´haver espoliat tot el que havia que espoliar.

Res d´això. Aquest personatge, tot i sent adinerat, era un seguidor de Blasco Ibañez i com ell, era republicà, d´esquerres i ateu. Freqüentava la alta societat de la València dels anys vint però era amic del lumpen de la capital amb qui devia de ser molt generós com ho va ser tota la seva vida amb els més desheretats. Aquesta gent es proposava per acompanyar-lo en el tren quan tornava de València per si algúns dels que anaven de matinada resant el rosari de l’aurora l´esperava a la baixada.

El Tio Francisco era la generositat personificada, coherent amb la seva ètica i els seus ideals.

Viduo, va salvar del carrer, una noia i en va fer la seva parella, casant-s’hi al final de la seva vida i mostrant a la societat tancada d´aquell temps, l´exemple del seu esperit obert i generós, exempt de tot prejudici social.

Al finalitzar la guerra, el seu prestigi al poble era tal, que no li va passar res, però voluntàriament, o incitat “por las autoridades” -no se sap- va iniciar una discreta retirada i va passar “els trastos” al seu gendre. I fins avui, el silenci total sobre la seva persona. I com en tants i tants casos, és la generació dels nets els qui abaten els murs de silenci.

No em direu que casos atípics com aquest ens en sobren com per perdre´n la traça i no recuperar-ne la memòria!

Citació

dissabte, agost 23rd, 2008

Llegit al número 874 de Babelia en un article de Gregorio Belinchón i en boca de José Luis Cuerda parlant de la seva darrera pel·licula i del nostre passat recent:

“Yo asisto a algunos acontecimientos con la conciencia perpleja. No estoy de acuerdo con esa línea de pensamiento de que todos fueron derrotados. No, señor, unos lo fueron más que otros, y pasados por las armas. Creo que de lo único que puedes sentirte orgulloso es del pasado de cada uno. Y en España hay sectores que hablan de olvidarlo. Pues no existe pretensión más estúpida que negar el pasado. En España hemos vivido una desinformación sistemática. Pero se ha acabado el plazo. A mí aún me sorprende cómo se agudiza en la derecha la desfachatez en sus reacciones. Y encima, ¿por qué ceder terreno en favor de qué concordia que dicen? Si nunca ha existido esa concordia, si han hecho siempre lo que han querido” (…)

“Los personajes de Los girasoles ciegos son deudores de su condición humana en una época que transcurre en la podredumbre de la moral y de lo político”.

Si us plau, Alfonso!

dimarts , agost 19th, 2008


Quina barra té l´inventor del “cafè para todos” declarar avui que “la gran operación que se ha hecho en España de la descentralización política, económica y administrativa a veces tenga como fruto que cada comunidad quiera tirar de la manta para llevarse más que otro”.

Quin morro també parlar de que “Eso [las balanzas fiscales] lo defienden grupos conservadores y otros con etiquetas progresistas” (referint-se als socialistes catalans), o citar la “Revolución francesa” i intentar donar lliçons de progressisme!

Senyor Alfonso Guerra, el nostre país veí no es rasca les vestidures en anomenar-se oficialment -a vegades, no sempre- “État français” contràriament als “progressistes” espanyols -no parlem ja de la dreta ni dels conservadors- que s´ofenen i s’indignen si es posa en dubte lo de “Nación española”.

I sabeu un dels perquès de l’actitud dels francesos? Perquè no arrastren hipoteques. Perquè la unitat del poble francès s´acabà de perfilar al so de “La Marseillaise”, als aires dels nous temps; i la de “les Espanyes”, amb la defensa de l´absolutisme i al crit de “Vivan las cadenas!”. I això, vostè ho sap millor que ningú. I en aquest context Catalunya no ha deixat mai de representar d´alguna manera i econòmicament, un reducte de llibertat i de ciutadania. I la societat catalana, justament per aquests motius, és diferent de “les societats espanyoles” amb segles de latifundisme, obscurantisme i caciquisme; i no és casualitat que un José Montilla presideixi la Generalitat i que encara avui tothom vegi impossible un català presidint el govern d´Espanya.

Avui, a França s´està assistint a un tímid reconeixement de les cultures maltractades pel jacobinisme però, cregui´m, es poden comptar amb els dits de la mà les persones que no es sentin “francesos” mentre el “problema espanyol” continua cuetejant.

La societat catalana sovint ha anat un pas endavant i en temps d’absolutismes i dictadures els progressistes espanyols s’hi han vist reflectits, hi han tingut un mirall. Un mirall que no han deixat incomprensiblement de voler subjugar, o han ajudat a “retallar” sistemàticament també en temps de democràcia: segona República, transició democràtica…

I ja que voleu donar lliçons de progressisme a la societat catalana, i als socialistes en particular, pel que fa als drets dels pobles l´actitud dels socialisters espanyols té molt a desitjar.

Quan se és progressista, o no se és nacionalista o se és per tots, que és la manera progressista de ser-ho!

Benediccions públiques

dissabte, agost 16th, 2008

Alguns ho consideraran un detall sense importància i utilitzaran la frase que es diu en semblants ocasions: “no fa mal a ningú”.

Com sempre, no voldria ferir cap susceptibilitat i sobretot la de la gent de bona fe, però es tracta d’una qüestió de respecte, i el respecte s’exercix en els dos sentits. I en pocs dies, al meu poble hem pogut observar que sempre som els mateixos els que ens mostrem respectuosos, i els altres els qui imposen la seva voluntat i les seves creences als demés, com es pot comprovar en els dos exemples següents.

D’una part, l’enterrament d’un amic o d’un familiar. El no creient entra a l’església per respecte al difunt i als seus familiars i es comporta discreta i respectuosament com no podria ser altrament pel lloc on es troba.

D’una altra part, l’associació de jubilats de Foios que organitza un sopar anual pel conjunt dels seus afiliats a la plaça del poble; una associació i un espai públic que pertanyen a tots. Que el sopar el presidixca l’alcalde que una vegada elegit -siga del color polític que siga- ens representa a tots, res de més normal; i inclús que dirigisca unes paraules als comensals i entregue els diplomes als homenatjats del dia, és una deferència totalment correcta.

Que assistixca al sopar el capellà del poble, res d’anormal tampoc, si es considera que es representa a ell mateix o com a màxim als seus fidels. Però en nom de què i de qui se li dona la paraula i se li permet beneir un sopar que ens aplega a tots?

Us ho diré: en nom d’anys i anys -per no dir segles- de dominació, que mentre puguen, alguns intentaran perpetuar. I soc conscient que per molts que no han conegut pràcticament altra cosa, la meva queixa els sonarà a xinès i els semblarà excessiva. I estic segur també de que tergiversaran les meves paraules.

Però els més joves, creients i no creients, que tenen estudis i han vist món, estic segur que ho poden comprendre. És a ells -que entenen, accepten i es beneficien dels avanços aconseguits en drets individuals, en els costums i en els canvis de fons intervinguts- als que m’adrece per a que facen que també canvien les formes, per inofensives que puguen semblar com ara les benediccions fora de lloc. Formes no democràtiques del passat que poc a poc han de desaparèixer de la vida pública, en benefici de tots i en primer lloc en el benefici ben entès de la mateixa religió que mai ha de ser un motiu d’imposició, és a dir de confrontació.

És als joves que els toca fer els canvis en les formes i en el fons, per tal d’assegurar la convivència i el respecte que tots ens mereixem.

Àngel Castanyer

Publicat a LEVANTE EL MERCANTIL VALENCIANO 15 d'agost de 2008

El fons de les qüestions

divendres, agost 15th, 2008


Fernando Savater en un article a El País La política y el amor, cita la famosa frase de Franco “Haga como yo, no se meta en política” per escriure a continuació sentències o ocurrències com aquestes: “Franco era realista (…) sabía por tanto que allí donde manda exclusivamente uno -o unos pocos elegidos- no debe hablarse de política. Las dictaduras sólo pueden hacer política exterior -porque fuera mandan también otros-, pero hacia dentro no hay más que represión de la política, es decir, persecución de los competidores en la facultad de mandar”.

Que no estigui d´acord amb moltes actituds del filòsof no m´impedeix reconèixer, a l´ocasió, la seva habilitat i la seva gran intel·ligència.

Al mateix número d´El País trobo un altre article que parla dels abusos sexuals a menors per part del clero.

I em direu: quina relació hi ha entre l´un i l´altre article? En principi cap, però els dos tenen alguna cosa en comú. Els dos es queden amb la descripció dels efectes, i ni l´u ni l´altre en treuen conclusions ni conseqüències.

Savater ridiculitza la política tal com s´exerceix en els sistemes democràtics, i per fer-ho comença per atacar les dictadures, “Franco, dictadores chinos, família de Castro y tantos otros”. I a continuació es carrega l´exercici de la democràcia. Això sí, només s´ocupa dels efectes interns i es guarda prou de posar de manifest la política espoliadora, és dir “ignora, no veu” les conseqüències a tercers del sistema en que es basa l´economia mundial ja sigui en països formalment democràtics o dictatorials. Probablement perquè, des d´aquest punt de vista, els que en sortirien més mal parats no serien les dictadures que senyala.

I així mateix pel que fa a l´article La Iglesia católica paga por los abusos en EEUU y hace penitència. La diósesis de Chicago asume el espiritu de Ratzinger y compensa a 16 víctimas. L´article té una lectura en positiu, de penitència, de reconèixement del mal produït, de reparació, però cap reflexió sobre les causes possibles dels abusos, i encara menys sobre les mesures a prendre (a part de separar tardanament del sacerdoci els culpables) per assegurar-se que aquests fets criminals no es tornaran a produir.

Diu l´article que l´Església catòlica en EE UU (sense parlar d’Australia) ha pagat 1.350 milions d´euros per a compensar les violacions i abusos que han perpetrat més de 4.000 capellans. Quatre mil no són quatre, i és legítim preguntar-se: a que és degut el fenòmen? Al fet que els proclius a cometre abusos a menors es refugien en el sacerdoci? O bé, les mateixes condicions del sacerdoci, en particular el celibat, porta a aquesta lamentable situació? I si és així potser que se’n hauria de parlar i la jerarquia eclesiastica prendre alguna decisió.

El tema no és anodí per no fer-se aquestes i altres preguntes. I massa sovint constatem que els mitjans de comunicació deixen de fer-se-les i es queden a mig camí, evitant d´anar al fons de les qüestions.

Les maniobres del PP

diumenge, agost 10th, 2008


Tres mesos abans les passades eleccions municipals, amb el PSPV i COMPROMÍS governant la Corporació de Paterna i amb el PP a l’oposició, es va votar per unanimitat una ordenança municipal que institucionalitzava la posició del municipi contrària als bous al carrer.

Això no va impedir el PP incorporar al seu programa electoral, tres mesos després, el suport a la festa taurina.

El mateix PP -avui al govern- ha forçat la celebració d’un ple extraordinari per debatre i votar una moció sobre el compliment de l´ordenança! I en aquesta votació els 8 consellers del PP… s´han abstingut (!) permetent a l’oposició de socialistes i Compromís guanyar la votació contrària als bous.

El PP que anuncia un referèndum sobre el tema per l’any vinent (especulant amb una majoria de la població favorable als bous) ha tret amb les seves maniobres, dos avantatges: fer patent, als ulls dels electors, la posició contrària als bous de l’actual oposició, i a la vegada, ha deixat en un segon pla les contradiccions i incoherències entre el seu programa i les seves votacions.

D’això se´n diu “politiqueria” o si es vol, “enginyeria electoralista”, que solament et pots permetre quan els teus votants -es tracti de bous o de qualsevol altre tema- no et penalitzen pel fet de no tenir principis… o d´abandonar-los quan interessa!

Turisme

divendres, agost 8th, 2008

Estic passant uns dies a Montanejos, un poble valencià de la comarca de l’Alt Millars amb un riu i uns paisatges de muntanya magnífics.

Fa uns anys, per ací, només es sentia el castellà, el dels indígens, valencians de parla castellana, i el de “los veraneantes” de parla valenciana passats al castellà. Avui, a l´hora del bany o del passeig i a les terrasses dels bars, el que més se sent és el valencià. Què ha passat?

Fa vint anys els que venien a Montanejos eren la gent acomodada, els que s´havien passat al castellà. Avui aquesta gent, tot i continuant parlant-lo entre ells, “cedeixen” i, l´ambient estiuenc ajudant, et parlen en valencià, llengua que quasi tots coneixen perfectament.

Però el fet determinant, al meu entendre, és que el turisme s´ha democratitzat gràcies al nivell de vida que indudablement ha pujat. Un altre fet és que compartim els hotels amb la gent que envia l´INSERSO i també el govern de Camps amb els diners de Bancaixa (tot ajuda, els vots són vots), que omplen els hotels i fondes de Montanejos de gent de tots els pobles del País Valencià, inclús en plena temporada turística. Uns hotels, per altra part, que ho passarien malament sense aquesta injecció de clients.

En la fonda on estic, van passant contingents de jubilats vestits amb l´uniforme del perfecte turista. Gent gran que rarament havia sortit del poble. Moltes dones soles i també parelles agafades de la ma gaudint dels últims anys de la seva existència.

I si els observes bé, o coneixes la seva vida passada, no pots deixar de pensar que la dictadura i els seus guardians de la “moral”, els van robar els millors anys de la seva existència i sembla que en són conscients i que volen recuperar el temps perdut en el que els queda per viure.

Es trist i a la vegada commovedor.

 

Informe sobre l’ensenyament en valencià

dilluns, agost 4th, 2008

El sindicat de treballadores i treballadors de l´ensenyament del País Valencià-intersindical valenciana (STEPV-iv) ha elaborat una anàlisi de dades sobre l´ensenyament en valencià pel curs 2007-2008.

La primera constatació que fa el sindicat és que el govern valencià del PP encara no ha marcat objectius per al desplegament i aplicació de la Llei d´Ãšs. No fixar objectius, és la millor manera per un govern… d´impedir saber si es compleixen o no!

El que diuen les xifres és que un 25% de l´alumnat rep l´ensenyament en valencià però al no disposar de més informació no es pot saber si és una bona o mala dada en la mesura que no se sap si representa la voluntat actual dels valencians o si la xifra és el resultat del poc interès manifestat pel govern del PP per la nostra llengua.

El que també es constata, i és un escàndol, és que l´alumnat escolaritzat en valencià representa en la xarxa pública el 94% i només un 6% en la xarxa privada concertada!

Un altre punt molt negatiu és que es perd estudiants amb valencià al passar de primària a segundària, i també en l’ensenyament no obligatori. Això, junt amb el fet -com hem vist- que la xarxa privada concertada no assumeixi la seva part d’ensenyament en valencià com a Catalunya no assumeix la seva quota d’alumnes emigrats, dona per resultat una mala distribució territorial que configura un país sense cohesió lingüistíca.

El punt positiu és la valoració sobre els programes d’ensenyament en valencià que indiquen la seva idoneïtat per arribar a un coneixement equilibrat de les dues llengues i per tant que seria molt convenient que aquests programes arribessin al conjunt de la població.

Però això, amb el govern del PP -amb el del PSPV-PSOE no és que, ara per ara, hi hauria més garanties- són figues d’un altre paner!