Archive for octubre, 2008

Des de França

divendres, octubre 31st, 2008

Per José Muñoz Castanyer

Aquí la dreta continua liquidant els drets dels treballadors; cada dia s’ataquen a un espai de llibertat. La última notícia: el president de les cadenes de televisió públiques serà designat pel president de la República. Aviat tornarem a l´època del gaullisme quan Alain Pierrefitte, ministre de la informació, presentà un dia ell-mateix les notícies del vespre per mostrar als periodistes com havia de ser un informatiu televisat.

Mentrestant, la cacofonia regna al partit socialista. Disparen en totes les direccions, no hi ha línia mestra. Estan massa preocupats a preparar el seu congrés de Reims. Continua la baralla per saber qui en serà el líder. Si continuen així el líder socialista serà líder d´ell mateix.

A l´espera que els socialistes es despertin, els Americans potser ens donin una lliçó de modals. En efecte, mentre uns subnormals llancen crits de mono quan un negre toca el baló en alguns estadis europeus, els Americans van probablement a elegir un negre a la Casa Blanca. Quina lliçó donada a la vella Europa. Nosaltres a França hem estat incapaços d´elegir una dona; per tant un negre no ho serà per demà, ni passat demà. Si Obama és elegit representarà una bonica revenja per les minories.

Pel que fa a la seva política, no cal enganyar-se. Els Republicans diuen que és un socialista, ell que vist des d´aquí no va més enllà d’unes dretes UMP françaises o un PP espanyol. A part la seva promesa d´una salut pública per tots, el seu programa continua liberal i molt lluny d´un programa d´esquerres com l´entenem nosaltres. Tanmateix sempre serà millor ell que l´equip actual disposat a propagar guerres.

Dit això, el dia del vot, una mala sorpresa sempre és possible. L´avantatge d´Obama als sondejos és probablement falç per no contemplar el vot racista. Hem tingut sovint el cas a França on els votants de Le Pen ocultaven la seva opinió i no es comptabilitzaven en les intencions de vot. Penso que un cop isolats a la cabina electoral, molts Americans, independentment del seu ideari polític votaran per un blanc i no per un negre.

Espero equivocar-me.

La censura de Rita Barberà

dimecres, octubre 29th, 2008

Al País Valencià, on no existeix una societat civil forta amb veu pròpia -pràcticament la totalitat dels mitjans de comunicació estan a les ordres del poder- el PP s´està tornant obertament cap a pràctiques franquistes.

Tots coneixem la lluita que des de fa deu anys porten els veïns del barri marítim del Cabanyal a València per salvar-lo de la picota de l´especulació. La plataforma Salvem el Cabanyal havia projectat celebrar una festa a les naus de Heineken Greenspace una sala de propietat municipal però gestionada per l´empresa cervesera Heineken.

Doncs bé, l´ajuntament ha, bona i simplement, censurat l´acte amb l´excusa que l´empresa no li ho havia anunciat! Des de quant un gestor d’espectacles ha d´avisar el propietari del local de les festes que hi organitza?

El diari de dretes Las Províncias havia anunciat la celebració de l’acte. Fa uns dies, quan encara no havia estat prohibit, donava aquestes explicacions sobre la reacció de l’Ajuntament al assabentar-se’n:

“Horas más tarde, este periódico quiso conocer lo sucedido por boca de la empresa cervecera pero esta se negó hacer declaraciones sobre lo ocurrido. El Ayuntamiento, sin embargo, sí que explica que Heineken asume la ausencia de comunicación que se ha producido a la hora de notificar la celebración de la Cabanyalloween (nombre de la velada del próximo 31 de octubre). “Heineken se da cuenta de que no había advertido al Ayuntamiento, y nosotros siempre pedimos un dossier con el contenido de las obras que se van a representar por si el contenido es ilegal u ofensivo”, añadían las mismas fuentes.”

És increïble la naturalitat amb la qual representants de l´ajuntament, presidit per Rita Barberà, confessen el retorn de la censura prèvia de l´època franquista.

Continua Las Províncias, amb una aparent objectivitat, manipulant els seus lectors: “El ‘tirón de orejas’ por parte del Ayuntamiento a la empresa cervecera ha sido fulminante. “Heineken ya se ha enterado que el Ayuntamiento no lo sabía…”, subrayaban fuentes municipales. El mutismo de Heineken -“no queremos hacer declaraciones al respecto de momento”- no ayuda mucho a que la empresa cervecera explique lo que ha sucedido. La velada, decíamos, sigue en cartel. “No hay censura de ningún tipo en el Ayuntamiento”, insistían ayer fuentes municipales. “Desconocemos el contenido del acto porque no se nos ha hecho llegar ningún dossier, pero habiendo leído en LAS PROVINCIAS quienes serán los conductores de la velada intuimos que se criticará a Rita Barberá, pues uno de estos presentadores ya lo está haciendo en un teatro privado de la ciudad… Además, el enorme dibujo del cartel deja bien claro que se trata de la alcaldesa de Valencia”, concluían fuentes del consistorio.”

Més clar aigua; com “intuimos que se criticará a Rita Barberᔝ, l´empresa Heineken que guardava un silenci -és de suposar avergonyit- va i prohibeix l´acte! L´ajuntament, noooo! L´ajuntament, per boca de la regidora de Joventut, Beatriz Simón, diu: que “la decisión es de la empresa, que entiende que su marca no debe estar unida a cuestiones políticas”. Aseguró que el Ayuntamiento no ha tenido que ver con la cancelación pero que, por su parte, entendía esta decisión empresarial: “Yo habría hecho lo mismo”.

El més trist de tota aquesta història que ja ho és prou, és veure el cinisme del PP, la inconsciència de la seua regidora de Joventut, l’absència de l’oposició i l´apatia de la societat valenciana incapaç de reaccionar, a part uns veïns afectats, uns quants “idealistes” que han organitzat l´acte i uns artistes que hi participen.

Francesc Espriu o la màgia dels colors

dimarts , octubre 28th, 2008

Ha mort el pintor i gran amic Francesc Espriu. El títular que encapçala aquestes línies és emprat de la seva biografia escrita per Zeneide Sardà. És una amistat d´uns 50 anys la que m´unia a Espriu, des de que ens vam conèixer a l´exili a París i que ha continuat tots aquests anys a Barcelona. Com a home entranyable d´una vitalitat i d´un optimisme a tota prova, la mort d´Espriu representa pels seus amics una pèrdua irreparable i com artista, com a polític i ciutadà compromès, Francesc Espriu deixa un gran buit en la nostra societat. Una societat que -no puc deixar de dir-ho en aquests moments- no li ha brindat el reconeixement que com a lluitador per les llibertats de Catalunya però sobretot com artista, la seva figura es mereix.

Comentari al comentari

dilluns, octubre 27th, 2008

No fa falta dir que estic molt d´acord amb el comentari que ha penjat l´amic Miquel Notari al meu article del 23 d´aquest mes, La batalla del valencianisme. Hi ha un moment que indignat, s´exclama:

“A vore, que el cacau que han muntat estos tipos és LA CONSTRUCCIÓ D’UNA IDENTITAT VALENCIANA BASADA EN UNA ANTIIDENTITAT (CATALANA)… Com pot anar un poble avant així? O siga que la meua identitat valenciana hauria de ser: “yo no soy catalán” i repetir-ho mil vegades i ja tinc una identitat; ELS VALENCIANS HEM DE TINDRE UNA ANTIIDENTITAT.”

Miquel, evidentment que no pot anar un país avant així. És justament el que pretenen! Per això jo que durant el franquisme, les circumstàncies m´han portat a treballar, en el que he pogut, per Catalunya i ho tornaria a fer mil vegades, he decidit per no acabar esquizofrènic ser “Valencià” a seques. L´orígen del poble valencià d´avui és el que és, la llengua que parlem al País Valencià la parlen a Catalunya, a Andorra, a les Illes i al sur de França. Això, encara que alguns no ho admeten, tothom ho té clar. I fins ells, perquè no poden fer altrament, celebren l´entrada del rei català a València (quina incongruència per part d´ells!). No li donem més voltes. Els valencians no ens hem de defensar de ser catalans o anti catalans. Això és el que volen, entretenir-nos amb això; és el truc que han trobat. Som el que som, som valencians.

Ells, la dreta valenciana, són espanyolistes i anti catalans fins al paroxisme, fins al grotesc i això la gent de bona fe ho intueix i el “cacau muntat” és per tapar interessos polítics inconfessables. La seua identitat és el seu espanyolisme de dreta i tenen tot el dret de ser-ho i de sentir-se la província (perdó, la Comunidad, o la Comunidad-Reino) més… tot el que vulguin! I també de no saber el que volen -a part de que no puguem alçar el cap com a país- i fer el ridícul més espantós reclamant -sense més- el que demanen els veïns al seu estatut!

A partir d´ací, que no vinguen a donar-nos, com impúdicament ho intenten, lliçons de res, i menys de valencianisme i tampoc de democràcia (sí, també pretenen ser amants de la llibertat, quin sarcasme! Totes les lleis ampliant els drets i les llibertats dels ciutadans s´han votat amb el seu vot en contra).

Nosaltres som valencians i com a tals, valencianistes i contraris als qui han negat el nostre país i mai han tingut la voluntat de recuperar-lo, de construir-lo, al contrari, l´han negat, i menyspreat. S´han burlat de la seua llengua de la qual reneguen i que no utilitzen ni “en la intimidad”, i encara menys socialment.

El problema és que després de quaranta anys de dictadura, han pogut portar a les seues tesis incultes, violentes, allunyades del mínim sentit de racionalitat, una majoria del poble valencià. I l´hem de recuperar; hem de portar el poble valencià al valencianisme polític. Un valencianisme polític que al País Valencià, contràriament al que passa a Catalunya amb el catalanisme -per sort o per desgràcia- no és socialment transversal i només pot ser que progressista. Buscar, ara per ara, la transversalitat al P.V, al meu parer, és perdre el temps i partidaris.

I si en aquest procés de recuperació, el nacionalisme valencià té un gran paper a jugar, l´esquerra majoritària -per la mateixa regla de tres!- també. No mirem els uns i els altres els errors que s´hagen pogut cometre. La recuperació de la confiança del poble valencià -en benefici de tots- està, al meu entendre, a aquest preu: en buscar tot el que ens uneix i apartar, per temps millors, les diferències que puguen haver-hi avui. És tan elemental que costa de creure que els responsables dels partits progressistes i nacionalistes del País Valencià no ho posen en marxa, ja.

divendres, octubre 24th, 2008

Francesc Bosch i Morata, el primer conseller

per Miquel Notari

Acabàvem d´editar el nostre escrit La batalla del valencianisme, quan hem rebut del País Valencià un article de Miquel Notari amb el títol Francesc Bosc i Morata, el primer conseller.

Aquest article ve a confirmar -si calia- la necessitat pel valencianisme democràtic i progressista de portar batalla i recuperar la Història del país. L’oferim a continuació. És hora de desemmascarar les impostures del PP i la gran farsa de vore la dreta anti valenciana -la d´ahir i la d´avui- que des de sempre ha combatut les aspiracions del nostre país, pretendre defensar, des de l´espanyolisme més carca, la cultura i la identitat del poble valencià. A.C.

Pot semblar agosarat referir-se a Francesc Bosch i Morata com a “primer conseller” valencià de cultura”¦ Tot i més quan l´any 1937 cap Estatut valencià d´autonomia era en vigor i, per tant, el poble valencià era mancat d´un executiu que restablira l´autogovern. Però açò és només una lectura restrictiva de la legalitat; perquè, com ara veurem, hi ha tot un seguit de fets i acords legals que condueixen al naixement d´una Conselleria de Cultura valenciana, generadora d´institucions per al conjunt del País Valencià i que hi actuà conseqüentment.

Malgrat les ombres que encara entelen aquesta etapa de la nostra història, cada vegada hi ha més estudiosos que reconeixen una forma d´autogovern valencià en aquella Conselleria de 1937; per a ser més exactes, s´hi identifica una forma preautonòmica. Alhora, la Conselleria traçà les línies bàsiques del que hauria de ser la política pública de caire cultural, educatiu i lingüístic al País Valencià. Un projecte i unes institucions d´una magnitud com mai aquest país havia conegut abans. És just, ara, retre l´homenatge a totes les persones que fundaren la Conselleria de Cultura i a les que van creure en el dret a l´autogovern del poble valencià, començant pel Conseller Bosch i Morata.

La vida de Francesc Bosch i Morata és plena de contrasts, tot atenent les dificultats que els esdeveniments li imposaren, enmig d´un context polític molt complicat i d´una guerra que es tornaria absolutament letal per al projecte polític que representava: el valencianisme democràtic i progressista. El treball de Bosch i Morata fou essencialment polític i l´arquitectura institucional que desenvolupà n´és el llegat; un fet remarcable en uns temps com els actuals en què les paraules “política” i “polítics” semblen haver-se degradat fins a l´absurditat. I ací hi ha una primera reflexió: De la política també se´n deriven béns; béns polítics a la fi, però necessaris per a satisfer les aspiracions d´una societat.

En Francesc Bosch i Morata va nàixer a Xàtiva el 1902 i es va formar com a mestre i metge. La participació de Bosch i Morata en el moviment de redreçament nacional valencià va ser constant i des de ben jove. Així, traçà una línia coherent des de la militància en l´Agrupació Valencianista Republicana (AVR) -amb dos regidors a l´Ajuntament de València- fins a la fundació del Partit Valencianista d´Esquerra l´any 1935 -partit que obtingué 4 regidors a València l´any 1936-. Abans però, el 1932, Bosch i Morata havia sigut un dels signants de les Normes de Castelló. No és casualitat que la publicació de les “Normes d´Ortografia Valenciana”, editades l´any següent per l´Ajuntament de València, fóra una iniciativa del regidor delegat de l´AVR, Enric Duran i Tortajada.

Bosch i Morata se situà a la direcció del Partit Valencianista d´Esquerra, en un moment en què la integració dins el Front Popular afavoria els interessos electorals del partit. Alhora, les activitats pro-estatut valencià se succeïen amb intensitat: S´aconseguí que les tres diputacions provincials valencianes -junt a diversos municipis- es declararen favorables a l´autonomia. Reconeguem, ací, la tasca de l´infatigable regidor del PVE, Angelí Castanyer, qui també dirigí Proa “Consell de Cultura i Relacions Valencianes” -entitat impulsada pel castellonenc Gaetà Huguet i Segarra-.

L´any 1936 era, per tant, un moment de gran efervescència per al valencianisme; però també s´hi covava una gran tensió. El 18 de juliol, aquells dimonis s´alliberaren en forma de colp d´estat militar. En tals circumstàncies, Bosch i Morata constituí el Comité de Sanitat i s´integrà dins el Comité Executiu Popular de València, com a delegat de Sanitat. Assumí axí les competències sanitàries, farmacèutiques i de beneficiència; d´ací es desprén la seua acció pels primers refugiats que començaren a arribar al País Valencià, des del front de Madrid i d´altres punts en conflicte.

El 7 de gener de 1937, Bosch i Morata ocupà el càrrec de “Conseller de Cultura del Consell Provincial Valencià”. Mai abans hi havia hagut al País Valencià un càrrec com aquest. Mai abans cap entitat provincial valenciana havia creat un càrrec polític cultural. Ens trobem, doncs, davant la primera Conselleria de Cultura valenciana i, per tant, davant el nostre primer Conseller de Cultura.

El 9 de febrer de 1937, per acord unànime del CPV, s´aprovà el decret de creació de l´Institut d´Estudis Valencians “per al conreu i propagació de la Cultura valenciana“, “creat per al País Valencià en primer terme, i per a la cultura general, per extensió“. El càrrec de secretari de l´IEV recaigué en Carles Salvador i el de president en el rector de la Universitat de València, Josep Puche; fou dividit internament en seccions i en foren membres: Manuel Sanchis Guarner, Francesc Almela i Vives, Bernat Artola, Felip Mateu i Llopis i Emili Gómez Nadal, entre d´altres.

Un fet cabdal és l´acord del Ple de l´IEV que declarà oficials, per al País Valencià, les Normes de Castelló; aquesta normativa ha sigut l´única declarada oficial per al País Valencià durant tot el segle XX. Per aquesta i altres qüestions, el Conseller trameté una carta al Conseller de Cultura de Catalunya, Sr. Sbert. Alhora, l´abril de 1937, junt a Carles Salvador, realitzà una visita a Barcelona per tal d´entrevistar-se amb Pompeu Fabra, aleshores president de l´Institut d´Estudis Catalans -entitat considerada com a model per l´IEV-.

Però, a més de l´IEV, hi hagué més entitats i actuacions institucionals:

- Biblioteca del País Valencià. Dins la secció filològica de l´IEV i anomenada pel Conseller “la nostra Biblioteca Nacional per antonomàsia“.

- Comissariat d´Ensenyança: Integrat dins la Conselleria de Cultura, realitzà cursos de llengua presencials i per correspondència i emeté els escaients certificats oficials.

- Premis Musicals del País Valencià: Convocats únicament el 1937, on foren guardonats Matilde Salvador i Vicent Garcés (Cal aclarir que nou fou un hipotètic “Consell Valencià de Cultura” qui atorgà aquests premis, sinó una autèntica Conselleria de Cultura).

- Junta de Monuments Nacionals del País Valencià: Proposada en la Memòria de la Conselleria.

- Premis Literaris del País Valencià: Convocats el 1937, quedaren deserts.

- Diverses institucions en projecte: “Escola Model Valenciana”; “Institut Psico-Tècnic Valencià”; Figura legal de “Monument del País Valencià”; “Escoles d´Arts i Oficis”; “Museu d´Art Decoratiu, Ornamental i Arts Industrials del País Valencià”; “Escola d´Art Popular”; “Museu de Ciències Naturals” per al País Valencià.

Hem d´incidir en la legalitat d´aquests fets i accions administratives. D´una banda, aquestes institucions valencianes mai van ser denunciades pel Govern Central de la República, ans el contrari: Hi hagué l´acceptació tàcita, com ho demostra el fet que el 4 de juny de 1937 el Conseller Bosch i Morata i el Ministre d´Instrucció Pública es reuniren a fi de negociar la cessió dels fons bibliogràfics custodiats al Col·legi del Patriarca per a la Biblioteca del País Valencià. I, d´altra banda, la Memòria de la Conselleria inidica que aquestes institucions es crearen “subjectant-se estrictament a les facultats que pel Decret que crea el Consell Provincial, data 26 de desembre de 1936, esta Conselleria entén en les seues facultats el realisar, abanda de les funcions estatals que en avant li puga delegar el Govern Central”¦“.

Hi hagué, en tot moment, una acció decidida per recuperar l´autogovern del País Valencià, fent servir com a eina pre-autonòmica el CPV: S´aprovà l´oficialitat del valencià i, com a tal, fou l´única llengua de treball de la Conselleria; es recuperà la simbologia de l´antiga Generalitat per a tot el CPV; la seu del govern se situà al Palau de la Generalitat de València; es distribuïren llibres en llengua catalana als fronts de guerra, alguns dels quals, prèviament, havien estat donacions de la Generalitat de Catalunya; se celebrà a València el “II Congrés d´Escriptors per a la Defensa de la Cultura”, amb una delegació pròpia del País Valencià, al nivell d´altres nacions, representant-nos amb una fabulosa ponència el filòleg i aleshores secretari de l´IEV, Carles Salvador. Allò fou la constatació de la maduresa del valencianisme republicà.

Bosch i Morata abandonaria el PVE, per desavinences en la política d´aliances, per a ingressar a Esquerra Valenciana. Fou destinat a la Batalla de l´Ebre, amb la desgràcia que l´ambulància on treballava va ser bombardejada i en va resultar ferit greu a un pulmó. Després va arribar l´exili i la marxa a peu amb la família cap a França, per l´Alta Cerdanya. Bosch i Morata era, aleshores ja, un refugiat com els que havia vist quan era Delegat de Sanitat a València. El somni es trencava definitivament.

Camps de concentració francesos, combois de soldats nazis alemanys, vaixell cap al ponent i nova vida a Mèxic. La ciutat de Mexicali li oferí una nova oportunitat, lluny del feixisme europeu. Malgrat tot, Francesc Bosch i Morata era ple de ferides, al cos i a l´ànima, que li arrabassaren la vida massa prompte. Morí l´any 1950. El seu cos reposa al Cementeri General de València, rere una làpida que evoca perfectament la personalitat del Conseller. Tot i això, Bosch i Morata encara no ha rebut el reconeixement d´unes institucions públiques valencianes que, amb tant d´esforç, va contribuir a crear. En parlarem.

Ruta de la València de Francesc Bosch i Morata i del valencianisme republicà:

1.- Seu del Partit Valencianista d´Esquerra (Directiva): Carrer Martínez Cubells, 2, entresòl -és a prop de l´Estació del Nord-.

2.- Palau de la Generalitat i Placa del 8 d´octubre de 1933: Al Palau de la Generalitat hi tenia la seu el govern del que formà part el Conseller. Hi ha la notícia que Bosch i Morata pagà de la seua butxaca una restauració del sostre del Palau de la Generalitat. Al costat, al carrer del Convent de la Puritat, hi ha la placa que descobriren nombroses entitats valencianistes (AVR”¦) per commemorar els fets de Vinatea.

3.- Conselleria de Cultura de 1937: Carrer Sorní, 7. S´entén que era a una de les primeres plantes de l´edifici (a prop del Mercat de Colom).

4.- Institut d´Estudis Valencians i Biblioteca del País Valencià: Plaça de Cisneros, 4. El Palau dels Cerveró, actualment restaurat, pertany a la Universitat de València i al CSIC. Hi ha el “Museu d´Història de la Medicina”. És el lloc on un organisme públic valencià (l´IEV) declarà oficials les Normes de Castelló i on s´inaugurà la Biblioteca del País Valencià.

La batalla del valencianisme

dijous, octubre 23rd, 2008

Llegint el treball d´un amic sobre el valencianisme he arribat a unes reflexions que poden ser d´interès.

El drama en el que està avui submergit el País Valencià és que tot aquell magnífic moviment de Joan Fuster, surgit en terra cremada i del que molts varen ser alumnes avantatjats i adeptes als anys seixanta, fou víctima de les circumstàncies durant els darreres temps del franquisme i la transició.

Els valencianistes d´avant guerra, sobretot els republicans d´esquerra, coneixien el seu poble, sabien el terreny que xafaven. I aplicant -sense ser-ho- el principi leninista, sabien que un pas al davant de “les masses” d´acord, però que més d’un pas no era aconsellable.

Per mi, tot m’indica que Joan Fuster va creure que tornant de cop a les arrels, la societat valenciana cremaria les etapes. I els pobles no cremen etapes, van al seu ritme. Fuster, òbviament no va “vendre el País Valencià a l´imperialisme català” -com grollera i eficaçment l´han acusat els nostàlgics de la dictadura franquista i enemics del país- sinó que al meu entendre va cometre un error d´apreciació. Va voler despertar la consciència dels valencians orfes desprès de la guerra, i va voler extirpar radicalment del país el provincianisme en el que tradicionalment s´ha complagut; un objectiu que el valencianisme d´esquerres d´abans guerra -al qual potser el mateix Fuster no va considerar suficientment- també s’ho havia proposat.

Per desgràcia la societat valenciana sota el franquisme no estava per revolucions, ni tan sols les culturals. Ni entrava en els seus objectius, ni en les seues aspiracions, ni tenia el nivell de desenvolupament i consciència que es podia trobar en d’altres societats com, per exemple, a la Catalunya veïna.

No ve de més recordar que a les acaballes de la dictadura, la lluita de l´oposició al franquisme ja no era exclusivament contra Franco, començava a ser també una batalla de posicions per quan caiguera.

A Catalunya la baralla va tenir lloc amb, d´una banda, el sector catalanista conservador i els comunistes (pragmàtics i llestos com es creuen ells!) i d´altra banda els socialistes i el president Tarradellas que va saber representar el catalanisme republicà, és a dir el món i els valors vençuts pel franquisme; i el vell exiliat i els socialistes van guanyar aquesta primera batalla.

Al País Valencià, malauradament, ni la seva Renaixença es pot comparar a la catalana, ni tampoc la seva dreta franquista al civisme dels conservadors catalans, ni el nacionalisme d´esquerres fusterià submergia les seves arrels al més profund del poble valencià. Al País Valencià el món valencianista republicà havia desaparegut, assassinat, aniquilat… o s´havia acomodat. I la dreta valenciana, franquista tota ella, a la deriva i atemorida, a finals del franquisme, es va agafar a la clàssica arma a la que recorren totes les dretes del món quan es veuen perdudes, s´inventen l´enemic exterior; en el nostre cas, s’inventà (o recuperà) el “perill català”!

Crec que és hora de passar a l´ofensiva i trencar, dintre inclús de les nostres pròpies files, els malentesos, aclarir conceptes, evitar els quid pro quos voluntaris o inconscients, abandonar tots els complexos i declarar-se, en front dels “valencianistes espanyolistes”, “valencianistes a seques”.

No es tracta de terceres vies, sinó d’unir les vies. Es tracta d’acabar amb la sopa de lletres que és o ha estat el panorama electoral del País Valencià i establir entre les principals forces progressistes (al PV el nacionalisme és progressita) uns quants punts comuns bàsics -de mínims si voleu- per desbancar el PP del poder. Cal girar els arguments de la dreta com un mitjó i retrobar el sentit de les coses i de les paraules. Deixar d´entretenir el confusionisme per part d´uns i el “seguidisme” de la concepció de país del PP per part d´altres.

Car aquest “agiornamiento” necessari, a tots ens afecta, al nacionalisme i a l´esquerra valenciana, i quan dic esquerra valenciana parle de qui per ser més nombrosos, tenen més responsabilitat, els socialistes valencians del PSPV.

El monumental engany “blavero” mantingut per l’extrema dreta i aprofitat pel PP és una estafa increïble que mentre la societat valenciana no en prenga consciència, tallarà tota possibilitat de canvi. Per a que el canvi siga possible, el camí a seguir -per utòpic que parega- és fer un discurs de polítiques socials comú i acceptar una idea clara de país pel present, sense que això impedeixi cadascú, en aquest tema, proposar el futur al que puga pretendre.

ELS NO VALENCIANS SÓN ELLS, ELS QUI HAN ABANDONAT LA LLENGUA I EN PARLEN UNA ALTRA SÓN ELLS, QUI REBEN ORDRES DE “FORA” SÓN ELLS -I HAN DE SER ÚNICAMENT ELLS- I ELS QUI VOLEM UN PAÍS VALENCIÁ MODERN, PROGRESSISTA i LLIURE DE TUTELES -I NO EL DESERT CULTURAL I CUCCEDANI DE FALSA MODERNITAT QUE ENS ESTÀ DEIXANT EL PP- SOM TOTS ELS ALTRES.

O no?


Perspicàcia

dimecres, octubre 22nd, 2008

Llegir d´un polític, en plena crisi financera com la que estem vivint, frases com la pronunciada per Rajoy: “Si aquest pressupost s´aprova, la situación s´agreuja i augmenta el nombre d´aturats”, denota una gran perspicàcia.

En menys enginyosa, la mateixa perspicàcia que la dels autors del títol de l´emissió de la Cadena SER de la nit: Si amanece nos vamos”.

Com ho sabien que cada nit se´n anirien?

I si no s’aprova el pressupost, què, senyor Rajoy? S’arregla la situació i disminueix el nombre d’aturats? Sembla que faci el mateix error que quan lo de su primo, quan va confondre el canvi climàtic amb el temps.

Casa d’ells i Casa Nostra

dimarts , octubre 21st, 2008

A El País, l´escriptor Italià Andrea Camilleri respon a les preguntes del periodista Miguel Mora. Em fa gràcia reproduir un passatge de l´entrevista perquè em fa pensar amb alguns.

(…)

P. ¿Cree que la cosa tiene solución? Varios colaboradores muy cercanos de Berlusconi han sido procesados y condenados por delitos mafiosos.

R. ¡Ninguna solución! La Unión Europea no puede decir nada sobre Berlusconi, porque ha sido regularmente elegido. El problema son los italianos, que lo votan. Él se limita a interceptar perfectamente el malhumor italiano, el malestar de la gente, y a iluminarlo con su habilidad de vendedor de coches de segunda mano. Los italianos se reconocen en él. Cuando un tipo es imputado tantas veces en procesos y no lo condenan nunca, porque el delito prescribe o él mismo ha cambiado la ley sobre la marcha para impedirlo, la gente piensa: “Qué listo es, qué grande, qué pícaro”. Querrían ser igual que él. Por eso lo votan. Un hombre honesto y que casi no sabe hablar, como Prodi, no les hace ninguna gracia.

P. Prefieren al listillo.

R. En Italia triunfa la ley del motorino (el vespino). ¿Ha visto las motos por Roma? Van en sentido contrario, se pasan los semáforos en rojo, suben a las aceras y sortean los carritos de los niños, tienen derecho a todo. Ésa es la moral de los italianos.

P. No se le nota enfadado.

R. He pasado del cabreo sublime al divertimento. Tengo 83 años y he dicho basta. Veo la mala educación, el disparate, y me divierto pensando en ese dicho: el pez huele mal desde la cabeza.

P. ¿Y cómo ha permitido la izquierda que pase todo esto?

R. Tiene enfrente al Vaticano, que es berlusconista, porque no le importa un bledo que esté divorciado si puede garantizar el apoyo económico a la educación católica. “Pecunia non olet”, el dinero no huele mal, siempre es bueno, venga de donde venga.

Al País Valencià en mans del Partit Popular òbviament no hi ha Casa Nostra -al menys que se sàpiga!- ni el president de la Generalitat i del Partit Popular Francisco Camps és un Berlosconi. I potser que el Castelló de l´impresentable Carlos Fabra el qual, segons el darrer congrés del PP valencià, no serà expulsat abans de rebre condemna, no sigui la Sicília. Al ritme però, en que van canviant els jutges a Castellò, tenim Fabra fins que es jubili.

Tanmateix, no trobeu tot plegat a l’escrit com un aire de família amb una societat valenciana capaç d´abandonar les Institucions i el territori -sommiant fins fa poc amb la loteria d´alguna requalificació- als grans depredadors que són els del PP?

Que no són depredadors? Pregunteu-ho, no solament al País Valencià, sinó a Murcia, les Illes…

Nadó “salvador”

dilluns, octubre 20th, 2008

El Vaticà i la jerarquia de l´Església espanyola han condemnat el naixement d´un nadó amb possibiltats terapèutiques. Amb la seva oposició, no dubten en condemnar els pares de la criatura, si haguéssin volgut “salvar la seva anima”, a:

- renunciar a tenir un segon fill

- arriscar el naixement del nen amb la malaltia hereditària que afecta el seu germà gran

- renunciar a la possibilitat que el nadó pugui salvar el seu germà gran

 

El president dels bisbes, Rouco Varela ha expressat la posició de l´Església en aquests termes brutals, capaços de traumatitzar de per vida el nou nat si mai creu en la paraula “divina”: el necessari rebuig d´embrions, ha implicat “matar els seus propis germans”.

 

Anava a escriure que estava convençut que no caldrà esperar 400 anys -contràriament al cas de Galileu Galilei- per veure l´Església rectificar el seu despropòsit -en aquest cas ètic més que cièntífic- quan un amic em recorda que absolució”¦ absolució del científic, res de res.

La comissió nombrada pel papa Joan Pau II va justificar el 1992 la condemna i va evitar una rehabilitació plena apel·lant a que Galileu no tenia els arguments científics per demostrar que els planetes giravaven a l´entorn del Sol. El propi cardenal Ratzinguer, prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe ho havia expressat, el 1990, de la següent manera: “A l´època de Galileu l´Església fou molt més fidel a la raó que el mateix Galileu. El procès de Galileu fou raonable i just.”

En d´altres paraules: si Galileu Galilei no va poder demostrar que tenia raó, per l´Església, 400 anys més tard, la raó la continua tenint qui no l’ha tinguda mai! No és estrany doncs constatar, en aquelles societats on domina les consciències, la poca capacitat que té l’Esglesia d’evitar que accepten majoritàriament axiomes com: qui no pot demostrar la seva innocència és culpable, o més val un inocent a la presó que un culpable en llibertat. I així, tot un món de valors, molt allunyat de l’humanisme més elemental.

Actituds com aquestes expliquen moltes coses. Entre d´altres que l´Església duri des de fa 2.000 anys amb la complicitat dels poders de torn.

Per cert, llegint a El País un article de Paolo Flores d´Arcais, filòsof, periodista i editor italià, he après una cosa. Sabeu fins a quan la pena de mort ha estat en vigor a la Ciutat del Vaticà? Fins 1969! Fins fa quatre dies, ni ells van respectar el “No matarás” en les seves lleis i continuen frenant el progrés oposant-se a la destrucció d´uns embrions o justificant els sofriments innecessàris. En fi.

Segur que, amb els segles de rodatge que porten, per aquesta contradicció també tenen una explicació; i d’una elevadíssima espiritualitat!

Citació

dissabte, octubre 18th, 2008

De Javier Fesser autor de la pel·lícula CAMINO que relata la història d’una nena malalta de càncer i una mare militant de l’Opus Dei.

“Cuando yo tenia la edad de esta niña era muy monaguillo. Y me quedó claro que la fe es un chollo, pero que recuerda la lotería: te tiene que tocar. No se puede instalar como un software.”