Archive for novembre, 2008

Equidistància sublim

divendres, novembre 28th, 2008

L´article que publica avui Antoni Bassas a El Periódico I el de la creu què? és un paradigma del que no hauria de fer mai un informador i que molts d´ells -per no dir tots- no es priven de fer servir.

Quan un periodista denuncia que un partit o un polític ha fet alguna cosa mal feta o ha tingut una actitud reprovable, sistemàticament es veu en l´obligació -no sé per quina santa raó, o potser sí que ho sé- d´equilibrar el tema parlant d´una actitud també reprovable del camp contrari; actitud que la major part de les vegades no ve a compte.

No senyors! Si avui toca reprovar Z es parla de Z i no hi ha cap raó per parlar d´X. I si un altre dia hi ha motius per parlar d´X, no cal parlar de Z. És tan senzill i tan ètic com això, transparència sense càlculs ni maniobres per difuminar culpes.

Veiem pam a pam, el que ens diu Bassas al seu article. No és que l´Església no manifesti “el respecte per l´opció de vida de l´altre sense superioritats morals”, és que “l´Espanya oficial està lluny d´haver superat la qüestió religiosa”. Amb la Cope, “l´Església espanyola continua autolesionant-se” (la pobra inconscient!) “I llavors aquesta esquerra (“¦) ha trobat en l´Eglésia i el seu episcopat un dolent perfecte per al combat ideològic: carca, dogmàtic i misogin. És una llàstima per a tota la societat”. Què hauria de fer l´esquerra, senyor Bassas? Mirar cap un altre costat?

On vol arribar l´equidistant Bassas amb aquests paral·lelismes, o quan escriu: “”¦ja poden anar traient creus dels espais oficials (que em sembla correcte) que la nostra cultura continuarà sent profundament cristiana”? Si li sembla correcte treure els crusifixos, per què insinua que no serveix de res, en lloc de parlar de respecte als no creients?

La conclusió no ens sorprèn.“Hem perdut una generació. La transició (“¦) va proporcionar-nos una il·lusió de convivència madura que s´ha malbaratat (“¦) I em sembla que, en aquesta batalla, la creu està al mig, utilitzada pels uns i els altres“ (el subratllat és nostre).

Com diria el Gran Wyoming: “La que está liando Zapatero!”

Cinisme

dimarts , novembre 25th, 2008

Ens veiem en l´obligació de repetir-nos ja que ells es repeteixen. No es poden qualificar més que de cíniques les paraules pronunciades ahir pel cardenal Rouco Varela, president de la Conferència Episcopal Espanyola: “No són pocs els que manifesten una justificada inquietud davant el perill d’un deteriorament de la convivència serena i reconciliada (…) Sempre és necessari vigilar per evitar de soca-rel actituds, paraules, estratègies i tot el que pogués donar pàbul a les confrontacions que puguin acabar sent violentes. És necessari cultivar l’esperit de reconciliació que va presidir la vida social i política durant els anys de la transició. A vegades és necessari saber oblidar.”

Des de quant l´Església demana l´oblit? En tot cas aconsellarà el perdó, i això, el camp dels vençuts anys fa que ho va fer, cosa que per la seva part encara ho estem esperant. I encara pitjor: qui pronuncia aquestes untuoses paraules en resposta a la voluntat dels familiars de treure els seus morts de les cunetes, és el mateix que ha preconitzat la beatificació més nombrosa de la història: 498 víctimes exclusivament del seu bàndol l’octubre del 2007 -i no sé quantes més anys enrere!

I per si no fora poc, no contents d´haver perpetuat a la força de les baionetes, el seu ensenyament responsable en èpoques passades de la tassa d´analfabetisme més alta dels països del nostre entorn, ara volen continuar mantenint la imatge de la seva “marca” permanentment davant dels ulls dels infants de les escoles.

No en perdonen una.

Tampoc estaria mal recordar, avui, dia de la violència contra la dona, les paraules de sor Maravillas, sí, aquella a la que Jorge Fernández Díaz, membre de l´Opus Dei, amb la complicitat del president de la Cambra de Diputats, l´inefable Bono, ha volgut dedicar-li una placa a les parets de la Cambra dels representants de la voluntat popular. Almudena Grandes les citava ahir a El País: “Déjate mandar. Déjate sujetar y despreciar. Y serás perfecta.”

dilluns, novembre 24th, 2008

Nou document: Angelí Castanyer i Fons: XERRADA AL CASAL CATALÀ DE PARÍS

Una simple frase

diumenge, novembre 23rd, 2008

Una senzilla frase sense ira en mig d’un llarg article a El País, d’una “nena robada” del franquisme, Antonia Radas, parlant de la seva mare, resumeix el que va ser el franquisme i tota la iniquitat i horror del feixisme: “A ella la habían hecho presa para coger a mi padre, que estaba en el monte. Él se entregó y lo fusilaron y a mi madre no la soltaron”.

“Topografia de la Memòria”

dissabte, novembre 22nd, 2008

La publicació d´excel·lents articles a la premsa catalana i de bons documentals a TV3 sobre temes polèmics que rarament tenen ocasió de llegir o veure el conjunt de la ciutadania espanyola em fa temer que s´accentuin encara més les diferències de percepció entre la societat catalana i la resta de la ciutadania espanyola sobre certs problemes i la manera de resoldre´ls. Crec que és un tema prou important per què polítics i intel·lectuals, d´una banda i l´altra de l´Ebre, se´n preocupin. I quan parlem de la necessària pedagogia, compartir certes emissions de televisió i no limitar a Catalunya alguns articles d´ “El País Cataluña” que farien molta més falta a l´Espanya profunda, podria ser un camí.

El darrer exemple il·lustratiu del que diem el tenim en l´excel·lent emissió de Dolors Genovès a TV3, Topografia de la memòria. Es tracta d´una reflexió que partint de l´experiència de diferents països intenta descobrir com un col·lectiu es relaciona amb el seu passat: Sud-Àfrica i l´apartheid, Argentina i la dictadura del general Videla, Alemanya i el nazisme, Itàlia i el feixisme, i Catalunya i la revolució. Finalment, com a lliçó d´imparcialitat i honestedat en el propòsit, no està gens malament haver escollit parlar, en el cas de la nostra guerra civil, d´una zona republicana. Retindrem solament dos moments impactants del documental, l´aparició de dos capellans argentins i la declaració del President de la Comissió Veritat i Reconciliació (TRC), i Nobel de la Pau el 1984, Desmond Tutu.

 

 

 

Pel que fa als capellans argentins cal constatar l’existència terrible de dues Esglésies, l´oficial i majoritària que estava en el camp del capellà torturador, i la testimonial del capellà torturat i per sort salvat. Però sobretot és de Sud-Àfrica que ens arriba la lliçó més digna de retenir la nostra atenció car sembla que líders com Nelson Mandela i Tutu o com el vice-president de la TRC el doctor Alex Boraine han tingut clar des d´un principi quina havia de ser la solució, i que la necessària Reconciliació implicava imperativament la recerca de la Veritat. I en aquest sentit el cas espanyol està lluny de seguir aquest exemple, sobretot si ens referim al camp dels vencedors. La posició de la Comissió apareix contundent: un crim és un crim, que hagi estat comès en defensa del règim injust de l´apartheid o comès en la lluita justa contra l´apartheid! Més clar aigua.

Diu Desmond Tutu a l´entrevista que li fa Dolors Genovès: “La qüestió que es volia deixar clara (per part de la Comissió) era que si algú violava els drets humans de qui fos, legalment era equiparable”¦ Per exemple, si un partidari de l´apartheid va tractar malament una altra persona, o la va torturar, allò era tortura. I si una persona de l´ANC, igualment, amb l´objectiu de fer avançar la seva lluita, torturava una altra persona, l´equivalència legal era total. La tortura és tortura sempre, es faci pel motiu que es faci. (“¦) La diferència important és que nosaltres no vam justificar les accions del govern de l’apartheid. Nosaltres vam dir que no hi havia equivalència moral entre els que van lluitar contra l’apartheid i els que el van defensar. (…) La veritat, de vegades, és molt dolorosa, però molt sovint és l´única cosa que pot contribuir a curar les persones, que se sàpiga què va passar. Aquí a Sud-àfrica vam tenir segrestos i assassinats portats a terme en un gran secret. Però, a través de la TRC, vam poder aconseguir informació que ens va permetre fer exhumacions, per exemple.”

És inaudit que els sud-africans se´n hagin pogut sortir com qui diu “en viu i en directe”, pràcticament mentre es mataven els uns als altres, i nosaltres, desprès de 70 ans, encara topem, en la incomprensió i la implacabilitat dels de sempre… i la prudència de l´Estat.

Salvatjada

divendres, novembre 21st, 2008

Aquesta fotografia que mostra la profanació d´un cementiri musulmà pels colons d´Hebron, és la imatge més palpable de la realitat de la condició humana.

Pel bé com pel mal, tots som iguals!

Ocasió de callar

dijous, novembre 20th, 2008

El Partit Popular -amb o sense Aznar- no perd una ocasió de callar. Coincidint amb l´entusiasme despertat per l´obra de Miquel Barceló al Palau de les Nacions de Ginebra, la portantveus del PP, Soraya Sáenz de Santamaria, es va adreçar al ministre Moratinos: “Teniu un minut per dimitir!”

A 59 Segons

dimecres, novembre 19th, 2008

Al 59 Segons català que s´emet a la Cadena 2, ahir van invitar sis corresponsals de premsa estrangers que treballen a Barcelona.

Tots tenen una visió positiva de Catalunya encara que consideren que ens mirem una mica el melic, i que tot i sent Barcelona una ciutat cosmopolita som una mica “tancats”. Em va sobtar dos retrets que van fer perquè coincideixen amb els que expressen molts dels que venen de fora: “Els catalans no accepten la crítica” i “Els catalans valoren no tant el que es diu, que qui ho diu”. A part de que sempre cal relativitzar les generalitzacions, des del punt de vista d’una societat, aquestes dues observacions van més enllà del que sembla a primera vista…

L’essencial

dilluns, novembre 17th, 2008

M´agrada la prosa senzilla i directa de Joan Barril que escriu a El Periódico coses com aquestes parlant del tema de les fosses de la guerra i de Garcia Lorca:

“Aquest debat d´avui és una cosa que si la pretenguéssim explicar a un marcià, cauríem en un incòmode ridícul. Resulta que, en una guerra civil, cada bàndol es va especialitzar en els seus enemics. Uns van anar rere els capellans i els rics. I els altres es van acarnissar amb els poetes, els mestres i en general els homes de lletres. Als capellans se´ls beatifica, però als poetes se´ls deixa podrir.”

Alguns diran discurs simplista, tant se val; jo diria sense floritures per no perdre l´essencial.

La baula perduda

dissabte, novembre 15th, 2008

Sota el titular ESCRITS D’EXILI avui obrim, a la columna de la dreta, un nou apartat. En un primer temps anirem editant texts d’Angelí Castanyer i Fons i més endavant, la seva correspondència d’exili així com la de la del seu germà Josep Castanyer i Fons, l’arxiu del qual ha conservat el seu net José Muñoz Castanyer.

L’arxiu del meu pare em fou requisat, junt amb llibres de les Edicions Catalanes de París, quan vaig ser retingut a la frontera el 1974. Els guàrdies civils que van escorcollar el cotxe, a aquelles alçades de la pel·lícula, ja no estaven “por la labor”. Tinc la impressió que més que material polític, estaven interessats per revistes pornogràfiques que es limitaven a requisar després de mofar-se i humiliar els “culpables”. Contràriament a aquesta actitud, amb mi van tenir un tracte respectuós però tanmateix em van retenir i van fer venir un jutge de Figueres. Aquest que ja no semblava tenir tampoc massa entusiame en la tasca que li tocava fer em va interrogar i per sort no es va adonar -o no va voler adonar-se- que l’adreça de les Edicions que figurava a la contraportada dels llibres era la del meu domicili a París. Em va demanar on residiria a Espanya i em va deixar lliure no sense retenir l’arxiu i els llibres i advertir-me que quedava a la disposició de tot requeriment de la justícia. No vaig sentir parlar mai més de l’incident. El 1978, ja en democràcia, vaig anar al jutjat de Figueres i acreditant la meva identitat i expliquant el cas, em van restituir els documents sense més problema. Sempre he pensat que no me’n van tornar la totalitat perquè l’únic text que recordava i que feia explicita referència en el seu titular al problema nacional de Catalunya i el País Basc, aquest no l’he recuperat. I com aquest, m’imagino que en devien haver alguns més.

Dit això per a “la petite histoire” i feta la presentació, entrem a ESCRITS D’EXILI amb el primer text que publiquem: Síntesi històrica del valencianisme polític.