Archive for desembre, 2008

Quo vadis, Israel?

dimecres, desembre 31st, 2008

La resposta desproporcionada d´Israel als coets llançats per Hamàs, t´omple encara de més horror i menyspreu quan constates que la motivació de l´escalada bèl·lica dels dirigents de les forces polítiques israelianes tenen a veure amb la recerca de vots a les properes eleccions previstes pròximament al país!

Es necessita fortes conviccions -fruit de l´experiència de tota una vida- per no desenganyar-te, a vegades, de la política i dels polítics. Perquè, de la mateixa manera que constates que la democràcia és el pitjor dels sistemes a l´excepció de tots els altres (no és una simple frase), t´adones que és indispensable l´existència de la política i dels polítics. Si no es vol caure en una injustícia més gran, són tan necessaris a l´organització de la societat els uns com és indispensable l´altra.

I un motiu més per no dimitir de la presència de cadascú de nosaltres en el concert de veus d´una societat és que, ben mirat, els polítics són el reflex de la societat que els elegeix, i que la solució no està a les seves mans sinó a les nostres.

Són els polítics que potser es venen per uns vots però és la societat la qui disposa d´aquests mateixos vots. Malauradament, en la gestió política del dia a dia, la gent no se´n adona; solament en pren consciència en ocasions importants i comptades, com en motiu de tragèdies com aquesta o com la guerra d´Iraq per exemple.

Seran a temps els israelians de reflexionar cap on els porten les seves pors, per raonades que hagin pogut ser?

Palestina

dilluns, desembre 29th, 2008

Els Sants Innocents

Coses que passen aquí i allà

dilluns, desembre 29th, 2008

La setmana passada, per unanimitat, l´Ajuntament de Santander, va votar per fi, treure la estàtua de Franco.

El que no se sabiem és que també es va aprovar retirar, amb els vots dels regidors d´esquerra, un escut de la República en compensació. No companys, no; no és això!

Assimilar la dictadura franquista al règim democràtic republicà no us valdrà la caritat. És un acord inic que denota el país on encara vivim.

Un país a no donar en exemple és l’Iran, el segon desprès de la China on van haver més execucions durant l´any 2007. Aquests dies hi han hagut nou execucions en un sol dia, huit homes i una dona i el govern ha tancat el Centre per la Protecció dels Drets Humans liderat per Shirin Ebadi, la premi Nobel de la Pau, la qual va patir detenció.

La ironia és que és l´Amèrica de Bush i de Guantànamo la que surt en defensa del tancament d´una de les organitzacions humanitàries i exigeix que puguin operar “lliures d´opressió”.

No m´estranyaria que les autoritats Iranianes li fessin cas. Total, pels resultats que obtenen les oenegés americanes quan treballen “lliures d´opressió”.

Resposta a Juan-José López Burniol

divendres, desembre 26th, 2008

Sovint he assenyalat el procediment d´alguns comunicadors que no poden emetre una opinió sense equilibrar-la amb una opinió contrària. O l´altre recurs que consisteix, sota l´aparença d´una equanimitat anunciada, atacar un concepte determinat. Aquestes dues maneres de procedir creiem trobarles a l´article El laïcisme com a actitud vital que Juan-José López Burniol publica a El Periódico.

L´autor atribueix l´arrel del laïcisme a l´Evangeli: “Doneu al César el que és del César i a Déu el que és de Déu”. Home per què no? El catolicisme no s´ha mantingut dos mil anys dient ximpleries. És un mandat, -el de “Doneu al César…”- que s´oposa a tots els fonamentalismes”¦ “el islàmic i els altres” diu Burniol.

I els “altres” són la intolerància clerical (difícilment no parlar d´ella) i”¦ la laica! “La intolerància clerical -escriu Burniol- té una història de segles, està lluny d´haver-se acabat i ha estat i continua sent denunciada i objecte d´escarni” (a la fi, una víctima, vagi!). “La intolerància i l´envaniment laïcista són més recents, però en diferents ocasions han demostrat ser igualment agressius, al marginar els catòlics en un gueto reservat als ciutadans de segona.”

“Més recent”, serà a Espanya, amic López Burniol, perquè a França fa més de dos segles que va començar no l´envaniment laïcista, sinó la lluita contra la intolerància religiosa. I fa uns cent anys que per bé de l´Església en els seus principis i del conjunt de la ciutadania, va triomfar el laïcisme, i que catòlics com Georges Bernanos, François Mauriac, Georges Duhamel, per no citar que aquestes tres personalitats de la literatura i de la societat del seu temps, van passar, segons vostè, a ser ciutadans de segona marginats en un gueto!

No amic Burniol, un article com el vostre en una Espanya i una societat que encara s´estan buscant, després de quaranta anys de nacional-catolicisme, no és de rebut en un intel·lectual amb l´audiència que teniu. Dieu que “la laïcitat no és un principi filosòfic, sinó una actitud vital o, si es vol, un hàbit mental”; potser sí, però el que no és filosòfic i sí ideològic, és el vostre discurs.

El mal és que discursos semblants que formen opinió, avalats per grans personalitats com vostè, en trobem a profusió als grans mitjans de comunicació -i no ara, sinó de sempre- mentre que les rèpliques com aquesta són comptades i a més, en mitjans generalment modestos.

No ho havia pensat fins llegir aquest darrer article vostre. No disposo de la més mínima indicació malgrat seguir amb interès els vostres escrits, sempre intel·ligents, però consideraria lògic que fóssiu seguidor de San Josemaria Escrivà de Balaguer. Com podeu imaginar, no és cap pecat, però de ser membre de l´Ordre entendria el fil conductor i algunes manifestacions de la vostra activitat pública que per ara no em quadren.

Què s’han cregut?

dimecres, desembre 24th, 2008

Pensem sincerament que ha arribat l´hora de parlar clar davant la suficiència i la inconsistència de les declaracions dels màxims representants de les autonomies espanyoles, tant governades pel PP com pel PSOE, sobre el tema del finançament de Catalunya.

Potser calgui deixar de banda la reserva i la bona educació que tradicionalment sempre han prevalgut a la societat catalana, per recordar alguns fets. Llegint els diaris de cada dia entren ganes de cridar: “Però què s´han cregut?”

Primerament si Espanya té avui 17 autonomies no és perquè ho hagi volgut el poble espanyol. És perquè a la sortida del franquisme els catalans van reivindicar els seus drets històrics, no tant els perduts el segle divuit, com els de la Generalitat republicana que van ser també abolits per la força de les armes.

I als inicis de la transició democràtica, que podia haver estat l´ocasió de la configuració definitiva d’un Estat plurinacional, els dirigents espanyols reaccionaren amb un patriotisme visceral en lloc d´atendre´s a la situació real secular de l´Estat espanyol i satisfer les reivindicacions solament d´aquells territoris que les plantegessin. Preferiren imposar sense preguntar, “el cafè per a tots” amb el sol objectiu de salvar, en aquelles circumstàncies, l´Espanya unitària. I encara hi som.

Quan Catalunya ha defensat els seus drets com a nació han sorgit sempre d´Espanya les mateixes veus, a dreta i esquerra, volent donar lliçons de democràcia als qui sempre -sempre, com a societat- han anat un pas endavant. Aquesta gent, en nom dels drets individuals -d’altra banda inalienables- no ha dubtat en atacar els drets territorials, mai els seus, sempre els dels altres.

I quan es demostra la barbaritat econòmica i social i la injustícia de que Catalunya sigui dels territoris que menys rebin de l´Estat per càpita, aleshores aquestes mateixes veus no reparen en contradir-se, fan seu el concepte de territori, i llancen un altre crit més demagògic, si cap, que l´anterior: “Territoris rics contra territoris pobres!” I no dubten en fer el ridícul, i caure en el contrasentit, des del punt de vista del mateix nacionalisme espanyol que sempre han defensat a creu i espasa -mai tan ben dit- amb el “si Catalunya ho té, jo també ho vull!”, vingui a compte o no.

Siguem coherents; o el tema és el dret de pertànyer a un grup humà, una societat, una nació -bé sigui la catalana, la basca, la valenciana, la gallega o l´espanyola- o bé es tracta simplement de la “pela”, de la defensa aferrissada dels interessos econòmics de cadascú. Ho diu el mateix president d´Extremadura, Guillermo Fernández Vara: “Extremadura no la representa ningú més que jo. Chaves em representa al PSOE; no com extremeny”. Això és doncs vàlid per a tots, com Esperanza Aguirre ho acaba de demostrar acceptant una formula de finançament que sembla que li convingui. La realitat és que tots defensen uns principis, unes essències més o menys contrastades, a la vegada que uns interessos materials que sembla que només siguin sòrdids quan els defensa Catalunya.

I en aquest sentit encara no he comprès i espero que algú m´ho expliqui -bé sí, alguna cosa ha de tenir a veure el fonamentalisme clerical carlí i la persistència de la unitat de religió- com és que Catalunya que ha contribuït com ningú a la prosperitat de tots -però lliberal- rebi en contrapartida la reprovació i desconsideració unànime de l´Espanya profunda, i altres, sense despendre´s d´un euro i sense poder controlar la pròpia violència, obtenen com a mínim, simpatia i una benvolent neutralitat. Entenent-nos. No és que reclami jo ara res contra bascos i navarresos, al contrari; el que reclamo és més justícia per Catalunya en tots els sentits, en el tracte econòmic i en el polític. Sempre i a totes les latituds, ja sigui entre Estats o a l´interior dels Estats, ja sigui just o injust, la influència política ha anat de parella amb la econòmica. Sempre i arreu, menys a Espanya.

Mentre sigui inconcebible, com ho és per tots, un president del govern espanyol català, tindran raó de ser aquells que opten per l´independentisme. Vam pensar un moment que “l´encaix” de Catalunya amb l´Estat espanyol podia ser una realitat. El president Maragall va ser la primera víctima del que cada vegada més, apareix com una utopia.

Segons com vagin les coses no m´estranyaria que el president Montilla, amb el tripartit, en fos la segona.

Crònica de la Guerra Civil a Catalunya

dilluns, desembre 22nd, 2008

Amb aquest títol, l´editorial Dau acaba de publicar un llibre que recull els textos de caràcter cronístic escrits dia a dia durant la guerra civil.

El primer volum de l´obra ha estat presentat al saló Torres Garcia del Palau de la Generalitat per l´editor, pel doctor Josep M. Bricall, pel representant de l’ajuntament de Barcelona senyor Jordi Martí, el de la Diputació senyor Jordi Laboria i el Vice-President del Govern de la Generalitat M.H. senyor Josep-Lluís Carod-Rovira.

La crònica és un gènere concret en la tradició catalana lligat a les seves instàncies de poder, la Corona amb les grans cròniques medievals que van, amb algunes interrupcions, del 1411 al 1713 -fins poc abans l´entrada de les tropes de Felip V a Barcelona- o la mateixa Generalitat amb el seu dietari.

Un dietari, el de la guerra civil, que ha sofert els avatars de tants dels seus protagonistes i que ha estat salvat de la destrucció de la guerra gràcies a la diligència del president Josep Tarradellas que el va passar a França i el guardà en temps difícils de l´ocupació nazi a la seva residència de Clos de Mosny a Saint-Martin-le-Beau. La Gestapo va escorcollar la casa però es va poder salvar perquè el pare del president havia tingut la idea d´enterrar els documents al jardí, protegits dintre d´uns bidons metàl·lics. Avui aquests documents es troben al monestir de Poblet i fan part amb tota la documentació llegada pel president, de l´Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

L´edició d´aquesta crònica en dos volums ha estat possible gràcies al patronat de l´Arxiu que ha comptat amb el suport institucional, la col·laboració d´un equip de professionals i de l´equip humà de l´arxiu. En aquest primer volum hi figuren els moments clau de l´inici de la guerra vistos pels protagonistes i en primer pla com Catalunya va aixafar l´alçament facciós, la marxa dels milicians cap al front d´Aragó, el període de domini del Comitè de Milícies Antifeixistes i l´organització de la indústria de guerra i el racionament, entre molts d´altres. L´index del volum 2 comportarà la segona part de la Crònica diària de la Generalitat de Catalunya i tres textos del president Tarradellas, La crisi d´abril de 1937, L´aportació de Catalunya a la República i Diari dels darrers dies: del 4 al 27 de gener de 1939.

Es tracta d´una edició molt acurada, tant en l’aspect historiogràfic com editorial, d’un document institucional de primer ordre, enriquit per més de seixanta fotografies, moltes també inèdites com els textos. És un llibre digne de la tradició cronística de Catalunya, imprescindible per al coneixement de la Guerra Civil i del paper que hi va exercir el Govern de la Generalitat.

Reflexió

diumenge, desembre 21st, 2008

A Itàlia, havent caigut en la corrupció, el centre esquerra ha traït la filosofia de la seva ideologia; la dreta, quan cau en la corrupció, només fa que aplicar la seva… fora de context.

Què fer?

dissabte, desembre 20th, 2008

Hi ha unanimitat absoluta a Catalunya -això sí per motius diversos- sobre la necessitat del nou finançament. També la líder del PP -com no!- troba reprovable la prudència del PSC. El govern tripartit ha donat la cara en el pols que manté amb el govern central i el president Montilla s´ha posat al davant d´aquesta justa i necessària reivindicació.

Catalunya s´ha armat de paciència i de raó. Ha cedit en varies ocasions en els terminis fixats per les dues administracions per arribar a l´acord. El PSC acaba de votar sí als pressupostos de l´Estat. Algú que no vulgui jugar demagògicament, en podia dubtar? Qué no ho va fer CiU el 1993 per sentit de la responsabilitat? El límit per l´acord està fixat al primer de gener i Miquel Iceta ha fet unes declaracions en les que diu “si s´evidenciés que el Govern d´Espanya no té voluntat de complir l´Estatut, les relacions entre el PSC i el PSOE no tornaran a ser iguals”.

S´especula en quines mesures podrien prendre els socialistes catalans per intentar salvar la situació en la que els han posat els seus companys de Madrid. No és una qüestió de vida o mort però sí de credibilitat.

En cas de l’incompliment greu de l’Estatut, la resposta global de la societat catalana -de la que és impensable que poguéssin quedar-ne exclosos els socialistes- no seria suficient, al nostre entendre, per mantenir la imatge del PSC. De les eventualitats que es barallen a la premsa pel que fa a la seva actitud, una és la revisió de l´acord de fusió del 1978 i l”˜altra la de recuperar el grup propi al Congrés.

La primera alternativa tindria com a resultat entrar en un procés de durada il·limitada en el que no solament sortirien vencedors els adversaris polítics, sinó que les conseqüències per la cohesió de la societat catalana serien incalculables i nefastes. Arribar a aquest punt, al nostre entendre, seria fer prova d´una irresponsabilitat total.

La segona alternativa, la de recuperar el grup propi, a més d´aparèixer als ulls de la ciutadania una resposta amb la contundència necessària, té l´avantatge de que es poden controlar els seus efectes els quals no deixaran de ser modulables, com per exemple continuar votant amb el PSOE, si així es considera necessari. L´objecció de que el reglament no permet al PSC tenir grup propi al Congrés per haver fet llistes comunes amb el PSOE a Catalunya no impediria trobar una solució de compromís, com seria passar-se els 25 diputats al grup mixt.

Tenint en consideració que actualment el grup mixt compta amb 7 diputats que quedarien “invadits” per la massa dels 25, alguna solució s´hauria de trobar. I no ens cap el menor dubte que es trobaria en benefici de tots.

Esport o política?

dijous, desembre 18th, 2008

Hi ha gent que nega o rebutja la política i generalment és la qui més en fa. El darrer exemple el tenim en el refús de reconeixement internacional de la selecció catalana de rugbi.

La Federació Catalana de Rugbi (FCR) demanava la seva admissió a la Federació Internacional de Rugbi Amateur (FIRA) i el tribunal de Primera Instància de París, ciutat seu de la Federació Internacional, amb la intervenció de la Federació Espanyola s´ha pronunciat en contra de la demanda.

I el que, al meu entendre, no es pot ignorar per poder fer-se una opinió vàlida, és que la FCR havia estat, amb 12 federacions d´altres països, l´any 1934, membre fundador de la FIRA la qual, posteriorment, va admetre la federació espanyola. I que va ser el 1941, amb el franquisme triomfant, que foren prohibides totes les federacions no espanyoles.

La Federació Espanyola de Rugby ha intervingut en el procés argumentant i emparant-se, es vulgui o no, amb actuacions del règim franquista, com no deixen de fer altres federacions, el Comitè Olímpic Espanyol i el mateix Consell Superior d´Esports.

Es pot estar en pro o en contra, per raons polítiques o esportives, del reconeixement a nivell internacional de les seleccions catalanes; actualment hi ha 15 modalitats reconegudes que van del patinatge al futbol sala.

El que no es pot fer es defensar una posició ignorant certs fets, com sovint alguns fan en política quan s´obliden de la història perquè la ignoren o bé perquè els convé.

Per ara, només és imparable el progrés tècnic

dimecres, desembre 17th, 2008

He anat a la FNAC a comprar uns llibres per fer algun regal en aquestes festes quan m´he trobat amb una novetat: han posat, per enregistrar i pagar el mateix client les seves compres, unes màquines enregistradores/cobradores automàtiques.

La primera operació consisteix a passar les etiquetes dels productes per un escaner, operació senzilla tractant-se de superfícies planes com els llibres. A continuació introdueixes la teva tarja bancària i finalment… una dependenta et controla el carnet d´identitat i et fa signar el rebut!

Tot i que uns cartells indiquen que es tracta d´agilitzar els pagaments i evitar les cues, ara per ara, es tarda més en aquest sistema que si totes aquestes operacions compartides les hagués realitzat el personal especialitzat. Però temps al temps ja que en realitat les caixeres i caixers de les grans superfícies poden tenir els dies comptats. Aviat tots tindrem el DNI digital; controlar que el titular d´aquest document correspongui al de la tarja, no serà cap problema (el problema per la seguretat del nostre compte bancari serà de perdre els dos documents de cop). I pel que fa a la signatura del rebut, avui, al Mercadona del meu poble ja ho tenen resolt, et fan firmar amb un llapis electrònic sobre una petita pantalla digital. El lloc de treball d´aquests dependents perilla, com perilla el de molta altra gent i no únicament per la crisi actual. Fins on? Fins on arribi la imaginació i el mateix progrés tècnic.

Contràriament a la reacció pessimista d´alguns, la meva no deixa de ser d´alguna manera optimista. Nosaltres, com se sol dir, no ho veurem, però arribarà el dia (ja ho sé, s´ha dit i repetit) en que el mateix progrés tècnic farà social i humanament insostenible l´existència de la situació actual en la que uns (una minoria) disposen i acumulen capital i poder de decisió (la democràcia intenta sense aconseguir-ho retallar aquest poder) i els altres, la immensa majoria, únicament tenen la capacitat de treball. Una capacitat cada cop menys necessària en tasques de poc valor afegit intel·lectual.

El mal és que la solució no arribarà per les bones, de manera civilitzada, i aquí, el meu optimisme es matisa. En cada etapa econòmica els potentats tiren de la corda fins al límit de la revolta de les seves víctimes. I molt em temo que continuarà. Però hi ha una evidència: el progrés no pot deixar més gent fora del sistema que dintre. I la lògica del progrés -que està prenent una corba exponencial impressionant- i del capitalisme, ens porta a aquesta situació absurda, una situació per altra part absolutament inaguantable.

De moment, i per d´altres poderoses raons -el desastre financer de les teories neoconservadores- alguns es recorden de Marx i no precisament de Groucho.

I nosaltres, que podem fer nosaltres, de moment? Com a mínim prendre consciència de qui és qui, qui fa què, i no equivocar-se i empènyer en la bona direcció.