Archive for gener, 2009

divendres, gener 30th, 2009

Nou document: Angelí Castanyer i Fons. EL FEDERALISMO, SOLUCIÓN ESPAÑOLA

Educació de la ciutadania

dijous, gener 29th, 2009

Com sempre, s´intenta enganyar el personal desviant els temes cap a falsos debats.

La qüestió, quan es parla de l´assignatura d´Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans, no és si els pares poden triar l´educació que volen pels seus fills. Car no és que poden, és que és el seu deure. No faltaria més!

Tanmateix no imitaré als qui s´oposen demagògicament a l´assignatura, obrint un altre debat: Tenen dret els pares, per les seves creences, prohibir als metges una transfusió sanguínia que salvaria el seu fill? Doncs n´hi ha que pensen sincerament que sí; equivocats, però sincers!

Altres, al Partit Popular, que on governen pretenen exonerar d´assistir a classe als objectors de la llei, no ho són tant, de sincers. És com a mínim indignant que aquells que pretenen ensenyar als fills una “sola veritat” acusen a la sobirania popular i als poders de l´Estat “d´endoctrinament” per voler ensenyar la diversitat d´idees, de creences, d´opcions de vida, en definitiva l´aprenentatge de la Democràcia i el respecte de tots envers tots! És d’alguna manera, i que em perdonin, voler perpetuar el franquisme.

I aquest és el quid de la qüestió. El PP i els bisbes -no sé qui ajuda qui en aquest cas- no persegueixen altra cosa que intentar frenar els drets de la ciutadania. Antany es van haver de conquistar -contra els mateixos- uns drets tan elementals com el de reunió i el d´associació; més recentment el dret al divorci, a l´interrupció de l´embaràs, al matrimoni homosexual… I ara, aquesta mateixa gent s´oposa al dret d´ensenyar la diversitat i si poguessin -i no és perquè no ho intentin- la llei de l´evolució de les espècies!

Els mateixos que negaren l´objecció de consciència contra el fet de portar armes i matar, ara s´emparen amb aquest noble concepte per oposar-se a la realitat i al reconeixement de la diversitat.

El Tribunal Suprem, amb sentit comú, ha rebutjat la possibilitat d´invocar l´objecció de consciència contra l´assignatura d’Educació per la Ciutadania, desautoritzant la campanya en contra empresa pel PP i l´episcopat fa un any i mig i a la que es van apuntar Esperanza Aguirre i Francisco Camps, aquest últim fent el ridícul de voler impartir l´assignatura en anglès. Un poc més i la decreta en xinès.

I el que demostra -si fes falta- que és una batalla ideològica particular d´aquesta gent al marge de l´interès ciutadà, és que a Catalunya hi han sensats 30 alumnes objectors i 200 a tot l´Estat!

Elucubracions?

dimecres, gener 28th, 2009

Excuseu-me l’atreviment però acabo de descobrir que el saber té com una analogia amb la… geologia: vas adquirint coneixements que són com capes geològiques que cobreixen les anteriors. Les primeres capes no es que desapareixin o deixin d´existir, simplement queden eclipsades per les més recents; però una simple excavació les fan aflorar i ens ensenyen del passat, del present i del futur.

I és el que ha succeit repassant, a l’ocasió d’una lectura, la vida del nostre Lluís Vives. De cop ens apareix amb tota la seva crueltat aquell món que és el nostre; sí, els nostres orígens dels que alguns estan tan orgullosos. L’Europa de la cultura cristiana que evoquen i reivindiquen mostrant-se implacables amb els que avui també volen seure a la taula del festí. A la biografia de Joan Lluís Vives apareixen aquelles pràctiques, avui eclipsades per d’altres més recents -però no tant diferents com a primera vista sembla- on la Inquisició assentava el poder reial i el de l’Església espoliant i cremant oposants i jueus, el pare de Vives un d’ells, malgrat ser un convers, i Vives probablement també n’hagués estat víctima, si no hagués marxat a París primer i a Anglaterra desprès. I el Papa Clement VII regnant sobre Reis i Emperadors. I aquests, de la ma del Papa, dominant els seus súbdits terroritzats pel foc diví, l’etern i figurat i el real!

I Enric VIII d’Anglaterra creant la seva d’Església, a imatge i semblança de l’altra, amb els mateixos metodes criminals i perversos. I tot per conveniència personal perquè vol casar-se amb la jove Anna Bolena i que Clement VII, defensant la seva preponderància, s’hi oposa. I el naixement d’aquesta nova Església rivalitza en intrigues i en crueltat amb la papal i les dues arriben als seus fins pels mateixos mètodes, amb les fogueres els uns, i tallant caps, els altres.

I tot, sota no sé quina mirada divina, la mateixa que ha assistit impassible a totes les guerres -civils i incivils- quan no les ha provocades, a totes les matances fins arribar als nostres temps…

L’era digital

dilluns, gener 26th, 2009

José Antonio Millan, un expert en cultura digital -aquest és el títol que apareix sota el seu nom en un article a El País- denuncia els avatars del pobre consumidor que ha d´afrontar la seva relació amb bancs, companyies elèctriques, telefòniques o proveïdores d´Internet, a través del telèfon.

Es queixa amb raó del penós que és per l´usuari, desprès de sortejar tota una sèrie de menús xifrats, arribar a connectar amb un ser humà i descobrir que la seva capacitat d´acció és realment escassa, perquè les empreses “estan substituint personal de alta qualificació i pròxim al client per un altre de menor formació, localitzat en indrets més econòmics i recolzat en manuals de procediments”.

Ah! I no intentes demanar parlar amb un superior o algú que realment sàpiga del tema perquè no ho aconseguiràs. Ni desplaçant-te com ho vaig fer jo, a la seu de Telefònica de Barcelona, un enorme edifici de l´avinguda de Roma on no vaig poder passar de la porta. A totes les meves preguntes, la responsable de seguretat només tenia una resposta: adrecis al 1004!

A l´article esmentat, desprès d´enumerar tota una sèries de fets que tots hem patit, l´autor acaba concloent: “Sí, podríem dedicar la nostra vida a denunciar cada un d´aquests abusos o infraccions, però molts creiem que els poders públics haurien de protegir efectivament els seus ciutadans d´aquestes constants, desgastadores y abusives pràctiques”.

Estem totalment d´acord. Tanmateix com més val riure que plorar, acabem amb una nota humorística i molt reveladora de que això de que la sacrosanta “competència” tot ho solucionaria és una altra de les moltes fal·làcies amb les que ens han volgut fer combregar. He patit els canvis tècnics del proveïdor d´Internet ONO durant mesos. Al final excedit justament per la manca d´explicacions del que estava passant, he acabat per donar-me’n de baixa. Just passat a Telefònica, em trobo amb el meu veí d´escala que em pregunta:

- Tu, quin proveïdor d´Internet tens?

- Fins ahir tenia ONO, per què?

- Perquè estic, fins al monyo de Telefònica, i vull canviar!

La vaga del Poder Judicial

divendres, gener 23rd, 2009

Durant anys, els «servidors» de la Justícia d´aquest país han viscut més o menys discretament. Un proverbi francès diu: “Pour vivre heureux, vivons cachés”. I és el que han fet els nostres jutges i magistrats durant anys de democràcia; han viscut sense fer parlar massa d´ells; per utilitzar la paraula francesa, han viscut més o menys “ocults”. De manera que si el proverbi gal és cert, es normal pensar que vivien feliços en mig del caos organitzat.

Tot d´un cop el drama de l´assassinat de la petita Mari Luz a conseqüència de la desídia flagrant d´un dels seus, el jutge Tirado, trenca la placidesa regnant i els jutges en primer lloc descobreixen que el desordre en el sistema judicial prové d´una falta de mitjans que fins la data havien preferit no reclamar; en tot cas no amb la fermesa que els exigeixen avui.

Per experiència podem assegurar que les piles d´expedients damunt les taules són el resultat d´una acumulació de treball no portat al dia, podent-ho fer. En tindríem la prova solament calculant, per una banda, el temps necessari per tipus d´expedient i nombre d´expedients (la càrrega de trball) i d’altra banda, les hores de treball disponibles; tot, generosament calculat, doblant i triplicant els marges per assegurar els imponderables i sense explotar el personal. Però aquest mínim control demana planificació, dons de direcció i d’organització que no tenen tots els responsables i els qui en tenen, els apliquen en empreses o gabinets propis.

Avui, un dels grans arguments que avancen per justificar la vaga insensata que preparen és la manca de mitjans informàtics en els jutjats.

I els mitjans d´informació se´n fan àmpliament ressò; però el que no diuen aquests mitjans és que per informatitzar una empresa o una administració no és suficient fer inversions en ordinadors, programes i aplicacions.

Per portar a bon terme la informatització d’una organització es requereix la implicació i un esforç considerable -si bé limitat en el temps- de tot el personal, però en primer lloc dels responsables i dirigents. Car val a dir, també per experiència, que no són els treballadors de la funció pública els responsables de les mancances constatades, sinó els seus caps, l’enquadrament que en general no compleix la seva tasca. Als funcionaris de base se´ls hi pot aplicar, sense por a equivocar-se, la famosa frase: “Que buen vasallo sería si tuviera buen señor”.

A la sortida del franquisme, a l´Administració Local la proximitat a la ciutadania va fer que els polítics elegits (alcaldes i regidors) poguessin pressionar “los cuerpos nacionales” (secretaris, interventors…) i les dificultats van poder ser superades malgrat les reticències inicials.

No ha estat així a l´Administració Central més allunyada del ciutadà. La Seguretat Social és un cas a part, probablement perquè els responsables s´hi van implicar amb la intensitat que calia, però avui en dia el Padró d´Habitants i el Sens Electoral, per exemple, si bé estan informatitzats, el Sens Electoral encara no és informàticament el que hauria de ser, un subproducte del Padró. Coninuen actualitzant-se per separat com quan s’havien de realitzar manualment, amb els conseqüents errors que el procediment genera i que tothom constata cada quate anys, a les eleccions. I això és així perquè fusionar els dos padrons és un treball que no pot ser totalment automàtic i necesita una intervenció manual important que fins a la data no s’ha fet. I això per no parlar del Cadastre.

La informatitzacó de la Justícia és essencialment una gestió d´expedients, amb uns circuits i funcions que analistes externs, sense un suport, una implicació i un esforç del personal qualificat de Justícia, no poden dissenyar correctament. Una informatització no reeixida en aquest tipus de treball, produeix més contratemps que una correcta gestió manual.

I és aquesta implicació i aquest esforç que han mancat; i probablement no tant els recursos! I d´això cal ser-ne molt conscients perquè si ara s´assignen tots els recursos que teòricament facin falta, sense la garantia de que l’enquadrament i el personal de Justícia s´implicaran i faran els esforços que fins ara no han fet, podem estar segurs que dintre d´un temps n’haurem de tornar a parlar. Si no, temps al temps.

Sempre el teatre

dimecres, gener 21st, 2009

Invito a tots els que en tinguin l´ocasió, a anar a veure Iuventus Day, un thriller episcopal, obra de la companyia Teatre Micalet de València que tenia previst baixar el teló el 18 de gener i prorroga les representacions fins a febrer.

M´havien arribat excel·lents crítiques del muntatge però he de confessar que em temia malgrat tot el pitjor, que no fos una obra tècnicament deficient i de contingut insípid, del nivell que reina en molts àmbits actualment a la “Comunidad”. Però la Societat El Micalet i la seva companyia és tota una garantia de qualitat i solvència -és un reducte en territori comanxe- i ho demostra en aquesta obra escrita i dirigida per Joan Peris i Xavi Castillo que aporta una bufada intel·ligent d´aire fresc.

És una comèdia àcida i irreverent que ens mostra la societat valenciana actual a través d’una crítica sense contemplacions a la gerarquia de l’Església catòlica, als mitjans televisius que degraden els telespectadors, i a l´estil caciquil d´una família de Castelló que tota semblança amb el president de la Diputació Carlos Fabra seria pura coincidència o fruit d´una ment malaltissa.

El ritme de l´obra és trepidant, sense el menor temps mort i els intèrprets -excel·lents- es transformen, es multipliquen, canten, ballen, entren i surten de l´escenari, donant la sensació de ser una multitud i no els sis actors i actrius del repartiment. No m´estranyaria que un dia algú portés l’obra a Barcelona; el públic barcelonès es mereix conèixer el que es fa de bo al País Valencià que és molt fora dels circuits oficials.

És cert que pel que fa a l´aspecte religiós aquesta obra només es pot concebre al País Valencià on la religió ho envaeix tot i és omnipresent a les diferents cadenes de televisió autonòmiques i algunes de privades, ja sigui en debats en directe, com en pel·lícules malíssimes on no falta mai la presència de la bona monja i del bon capellà com a la millor època franquista. L´obra no és cap atac, l´atac l´està fent cada dia al País Valencià la jerarquia eclesiàstica i el poder del PP; és una resposta, es podria dir de legítima defensa, en consonància a la situació viscuda.

Amb la diferència, que per molt d´èxit que tingui, l´obra no la veuran més que uns centenars o milers d´espectadors en el millor dels casos, i Canal 9, TMV i canals privats concedides pel PP, tirant a poc, centenars de milers.

Intercessió divina

dimecres, gener 14th, 2009

Sobre un taula d´una sala d´espera hi havia una pila d´exemplars del diari de distribució gratuïta “20 Minutos” on es podia llegir les desgràcies ocorregudes als dos autobusos que porten publicitat sobre la no existència de Déu amb uns detalls que no he llegit en d´altres diaris:

El bus con publicidad atea empieza con mal fario

Circuló con retraso y se le pinchó una rueda. Ayer empezaron a circular por Barcelona los dos autobuses de las líneas 14 y 41 con el mensaje ateo que anima a “disfrutar de la vida” porque “probablemente Díos no existe”. El estreno fue accidentado, con un retraso de una hora y con un pinchazo. Los cristianos pondrán ahora su propia publicidad”.

Abans de tot he de dir que no veig amb massa bons ulls la campanya per dos motius. Primerament, perquè sempre he pensat que les creences haurien de pertànyer al terreny estrictament personal i que no es bo portar el debat al carrer. Ara bé, com el propòsit dels promotors de la campanya devia ser aquest, cal felicitar-los perquè han reeixit plenament. En segon lloc, entrar en la discussió sobre si Déu existeix o no, és donar avantatge a la creença; per molts arguments racionals que es vulguin aportar, mai s´arribarà a demostrar ni una cosa ni l´altra. El fet d’acceptar discutir una creença és jugar d’entrada en camp contrari i sabent que el partit acabarà amb empat.

Això dit, era d´esperar que Déu no anava a quedar-se de braços creuats. D´aquí totes les desgracies ocorregudes, rodes punxades, retards, etc. que no es segur que no vagin en augment en els propers dies. La còlera de Déu és infinita. Quan s´enfada, ja sabem que és capaç de bolcar a la cuneta, fins i tot un autocar de mongetes o replet de pelegrins de la tercera edat!

Els catòlics ja han anunciat que respondran a la campanya amb autobusos que defensaran l´existència de Déu. I aquí ve el problema.

Com no cal esperar en aquest cas la intercessió divina i que Déu punxi les rodes dels seus propis autobusos, m’estic veient una colla de militants ateus obligats a armar-se de punxons per a suplir-lo!

Però m’estranyaria, perquè com molt bé diu l’amic Enric Benages en un comentari a un altre article: “La laïcitat es basa en el pricipi del respecte”. I tolerància, i no en la llei del talió! Encara que potser m’hagi passat aquesta vegada amb la ironia…

La mosca

dilluns, gener 12th, 2009

Cada vegada més aprecio l’estil del veterà periodista Arturo San Agustin. Donant compte en El Periódico del llibre que acaba de publicar el seu amic i monjo benedictí Hilari Ragué titulat Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat, cita una anècdota que va tenir lloc en un refectori. Com al text del periodista no li sobra ni li falta una coma, ens limitarem a citar-lo textualment:

“Els monjos, ja saben, mengen en silenci i no poden demanar mai res, ni per senyes, ni per si mateixos. Per caritat fraterna només poden demanar alguna cosa per al proïsme. Per això, quan cert monjo va observar que al seu plat de sopa havia caigut una inoportuna mosca, es va limitar a senyalar el plat del monjo veí i dir-li al monjo encarregat del servei: “Aquest germà no té mosca”.

Ser Joan Fuster

dissabte, gener 10th, 2009

El Taller d´Audiovisuals i la Càtedra de Joan Fuster de la Universitat de València han realitzat una sèrie de llargues entrevistes amb la finalitat de produir un documental sobre la vida i l´obra de Joan Fuster. Aquestes entrevistes -un total de 33- fetes a veïns i amics de Sueca de l´escriptor, i a intel·lectuals coneixedors de l´obra de Fuster, tant del País Valencià com de Catalunya, acaben de ser editades per la mateixa universitat. Amb el llibre, titulat Ser Joan Fuster, està inclòs el DVD de la pel·lícula realitzada.

Els enfocaments plurals i diversos dels entrevistats aporten nous punts de vista, alguns inèdits, i tots, interessants. Inclús a aquells que han llegit i coneixen Fuster, el llibre procura una informació valuosa perquè situa les idees de Fuster en el context humà i el temps en que foren concebudes.

Dels resultats en el camp polític de la seva obra, apareix, amb matisos -com no pot ser altrament- el fracàs actual degut a tota una sèrie de circumstàncies que cada dia que passa resulta més urgent d´esbrinar-ne les causes perquè no totes són imputables als adversaris polítics. Però el que més sorprèn, en una tria tan heteròclita de personatges entrevistats, és la unanimitat assolida -la similitud arriba fins i tot a la terminologia emprada, com si s´ho haguessin parlat prèviament entre ells- no solament en la vàlua de l´intel·lectual -que ningú posa en dubte- però sobretot en la gran persona que era Joan Fuster.

El professor i escriptor valencià Josep Iborra diu del “fenomen” Fuster: “És excepcional que del no-res aparega un assagista equiparable a qualsevol escriptor de primera fila d´una cultura normal. Per això era un fenomen insòlit”. Els més grans elogis però, com intel·lectual -fins al punt de situar-lo entre els dos o tres més importants de la cultura catalana del segle XX, provenen de Catalunya, de gent com Josep Maria Castellet, Joaquim Maluquer o Josep Fontana.

Castellet situa Fuster com “un dels millors assagistes catalans que hi ha hagut mai”. I Fontana considera que la feina de Fuster ha estat “una feina legítimament d´historiador” i que en conjunt ha tingut “uns plantejaments que provenen del rebuig a la imatge tradicional del Levante feliz i d´una decisió d´interrogar-se rigorosament sobre la seva societat” on, conclou Fontana, “aquí el paper de Fuster va ser determinant”. Fontana no deixa de remarcar que “el compromís pels Països Catalans comporta un cert voluntarisme que freqüentment ignora la realitat social de cadascun dels territoris que el componen”. En aquest aspecte Maluquer apunta un detall que lliga amb l´anterior i deixa entreveure una de les possibles causes del fracàs polític actual quan diu: “Una cosa és certa: el tipus de relació que mantenia Fuster a Barcelona era molt diferent de les que mantenia a València, pel que jo he vist”.

Com tot no pot ser perfecte, un retret que no sé si cal adreçar als preparadors dels qüestionaris de les entrevistes, als entrevistats o al mateix món fusterià. Malgrat que Fuster era indiscutiblement “un home implicat en el destí del seu poble”, el poble justament apareix poc; tot es passa en una espècie de cercle tancat entre les altes esferes de la intel·lectualitat d´aquell temps. I en aquestes condicions -en part explicables per la dictadura regnant- no és d´estranyar que a l´hora de la veritat, el poble, el poble real, també hagi estat absent, s´hagi quedat al marge.

Tot i això, donat que molts valencians han condemnat les idees de Fuster sense haver llegit una sola línia d´ell, de moment, després de la lectura de Ser Joan Fuster, s´hauria de decretar la prohibició d´opinar sobre les relacions Fuster/País Valencià/Catalunya a tot valencià que no s´hagués llegit, com a mínim, aquest llibre. Probablement no farà canviar d´opinió els enemics del país, però la societat valenciana parlaria dels seus assumptes amb més coneixement de causa i sobretot sense aquest complex d´inferioritat que es troba a la base -junt amb la ignorància i el conservadurisme reaccionari local- de la lluita contra Fuster i de la fòbia irracional i injustificada envers Catalunya, uns veïns amb qui els valencians hem compartit i compartim, una mateixa llengua i molts interessos, entre els quals els econòmics són dels més evidents.

No cal dir que el nostre valencianisme que no neix amb Fuster sinó que ve de més lluny, subscriu i fa seu pràcticament totes i cada una de les apreciacions contingudes en el llibre perquè les considerem fets més que opinions, com tot o l´essencial del que va escriure Fuster. I estem d´acord amb la conclusió de Fontana a la seva entrevista: “A mi m´agradaria pensar que el millor que es pot fer és que els valencians llegeixin Fuster en la mesura que encara tenen molt a aprendre d´ell”. O com diu un altre dels entrevistats, el professor i activista cultural Josep Lluís Bausset: “Hui la majoria de nacionalistes valencians (i valencianistes afegim nosaltres) són fusterians. Altres sectors socials es presenten com a antifusterians. Però tot gira al voltant Fuster. I tot s´origina en Fuster, en Nosaltres els valencians. (…) Va transmetre a la societat una idea noble i suprema de país que quedarà per sempre”.

En efecte, i solament aquells que reneguen de la idea de país -sota els subterfugis que vulguin- es manifesten enemics de Fuster, fins al punt alguns d´ells, de col·locar de nit, dues bombes que van destrossar la cambra que pocs dies abans de l´atemptat, Fuster havia deixat d´utilitzar per dormir.

A. Castanyer

NOU CICLE

Retòrica i compromís

dimecres, gener 7th, 2009

No ens cansarem de repetir que tots no som iguals (el que no vol dir no tenir els mateixos drets); i una altra certitud: sempre ens oposarem a allò que diu la gent de dreta: que esquerra i dreta és el mateix.

Són tantes les proves que hem pogut recollir al llarg d’una vida que n´estem totalment convençuts. I aquestes proves no les hem trobades en proclames propagandístiques dels uns o dels altres que només són això, propaganda. No; són altres escrits, altres fets que és repeteixen al llarg de la Història, aquí i arreu, que comprometen i que van més enllà del que es fa o es deixa de fer, alguns són detalls insignificants però que marquen la voluntat ferma de fer sense possibilitat de retorn, de canviar a millor, de progressar en pau, en convivència, mai en acumular bens, riqueses i poder, en tot cas repartir drets, coneixements, benestar… Són dos móns; en uns no hi ha retòrica, el que diuen compromet; el que ho facin o puguen fer, és un altre tema; en els altres tot és retòrica.

Els darrers exemples o detalls que il·lustren el que diem els hem trobat en el fascicle Les restes de la Guerra Civil al segle XXI de la sèrie La Guerra Civil a Catalunya que publica El Periódico. En un monument dedicat als soldats italians morts combatent a les ordres de Franco es pot llegir:

“LA LUZ Y LA GLORIA DE CRISTO

CUBREN ESPOJOS TRIUMFALES

DE ARTILLEROS ITALIANOS

QUE ILUMINARON AL SUCOMBIR

EL SOL IMPERECEDOR DE LA VICTÃ’RIA”

En oposició, en el monòlit erigit per la Lliga de Catalunya de Mutilats i viudes de la Guerra d´Espanya morts a la batalla que ha quedat a la Història com “batalla del Merengue”, la frase és:

“RECORDEM-HO SEMPRE

PER QUÈ MAI MES

NO TORNI A SUCCEIR”

I ara, el que ha quedat gravat a les parets de l´interior del Castell, antiga casa pairal de Tudela de Segre que durant la guerra va allotjar una escola de suboficials republicans:

“SOLDADO: CAPACITATE PARA LA GUERRA Y POR LA PAZ.”

I aquesta altra a les parets de l´escala:

“SOLDADO

ACUDE A LAS

ESCUELAS,

FRECUENTA LAS

BIBLIOTECAS,

DESPOJATE DEL

ANALFABETISMO,

COMBATE LA

IGNORANCIA QUE TE

HIZO VIVIR ESCLAVO.”

Un camp només necessita productors i per això solament han de posar en marxa -o sigui pagar- en temps passats d’absolutismes: exercits, i en democràcia altres tipus d’exercits: els seus polítics, mitjans de comunicació, escriptors, periodistes… La força de l’altre camp no li ve directament del veritable poder -el del diner- sinó dels vots, i per això defensa la democràcia com mai els altres ho han fet ni faran; en un mot, aquest camp necessita ciutadans conscients. Que pel camí hi hagin desercions en aquest camp… Evident! I significatives en qualitat i sobretot en nombre? Per descomptat! I quan arriben al poder, alguns no compleixen? Malahauradament!

Altrament què en faria de temps que el tema estaria resolt!