Archive for febrer, 2009

“Pues eso!”

divendres, febrer 27th, 2009

Les mesures que ha presentat Barak Obama contra la crisis no ens són del tot desconegudes. Són les que sempre hem trobat en boca dels polítics d´esquerra i que alguns “savis” qualifiquen de voluntaristes i ineficaces.

Incrementar els impostos als rics, baixar els dels pobres, augmentar les inversions en educació i en noves energies per protegir el planeta, intentar donar cobertura sanitària a 40 milions d´americans que no en tenen -una xifra equivalent a la població espanyola!-, són les principals mesures socials anunciades, generadores de noves activitats i nous llocs de treball.

D´altra part es redueixen les despeses militars amb la retirada de l´Irak i l´anulació de programes d´armaments innecessaris i es donen ajudes al sistema bancari a canvi de control.

I cal preguntar-se: si aquestes mesures es prenen amb l´objectiu de sortir de la crisis, no és la prova per nou que les mesures contràries conservadores que beneficien -això sí, molt!- unes minories, són les causants del marasme?

I si és possible prendre aquestes mesures simplement amb voluntat política en temps de crisis, ens imaginem els efectes positius que tindrien preses en una situació econòmica normalitzada?

“Pues eso”, com sol dir Forges al tancar els diàlegs de les seves vinyetes.

Mèrits

dimecres, febrer 25th, 2009

El Periódico ha dedicat tota una pàgina a recollir les reaccions de personatges a l´Oscar guanyat a Hollywood per Penélope Cruz. Hi trobem des del cap del govern fins a Joan Manuel Serrat.

Tots -actors, actrius, directors, productors- destaquen “el talent de l´actriu, l´entrega, la tenacitat i el do per enamorar la càmera”. De les divuit personalitats interrogades, tres d’elles solament són polítics; de la resta una -una sola!- fa referència a la espanyolitat de la guardonada: “Prefereixo que li donen a ella que a altres intèrpretes que no són espanyoles”.

I aquesta única referència als orígens com a mèrit preferent és deguda a… Albert Boadella!

Què li està passant a aquest home?

Dimissió

dimarts , febrer 24th, 2009

El ministre de Justícia Mariano Fernández Bermejo, perseguit políticament pel PP, ha dimitit, tallant de colp el filó que utilitzava aquest partit per desviar l’atenció dels casos de corrupció.

Quina primera conclusió se´n pot treure de tota aquesta història?

Doncs que a esquerra l’ètica pot fer dimitir un ministre que ha comès un error d´estètica. I a dreta, que ni pillant-los amb les mans en el sac es donen per al·ludits!

Saben perfectament que per una gran majoria dels seus fer diners no és mai delicte. L’únic que els hi poden reprotxar és l´error de ser descoberts quan la manera és il·legal.

Sorolla

dilluns, febrer 23rd, 2009

Vaig tenir l´ocasió de visitar a València, organitzada per Bancaixa, l´exposició dels quadres que Sorolla pintà per a la seu de la Hispanic Society of America. I ara he pogut tornar-los a admirar a Barcelona exposats al Museu Nacional d´Art de Catalunya (MNAC) desprès d´una gira que els ha portat a Sevilla, Màlaga i Bilbao. És una obra monumental composta de 14 plafons de 3,5 metres d´altura per una longitud total pintada de 54 metres! A qui li agradi la pintura no s´ho pot perdre ja que difícilment tindrem l´ocasió de tornar a veure aquestes obres a menys de viatjar a Nova-York, a la Hispanic Society, d´on fins ara no n´havien sortit mai.

Donat que el tema imposat al pintor pel mecenes i erudit Archer Milton Huntington per a la seva fundació era Espanya, Joaquim Sorolla va triar representar la tradició agrària i rural que els artistes de la seva època reivindicaven en front del mecanicisme modern. Ara bé, desprès del franquisme aquestes obres es poden veure com la perfecta representació del regionalismo bien entendido, d’una certa Espanya. I no vull ser mala llengua, però no posaria la ma al foc, que aquest aspecte no hagi contribuït a decidir Bancaixa d´invertir, sota el títol Sorolla. Visión de España, més de tres milions d´euros a la glòria d´un PP governant la Comunidad, a part l´interès promocional evident de l´entitat bancària amb la gira de les obres per tot l’Estat.

De Sorolla es poden dir moltes coses ja que del País Valencià, per desgràcia nostra, potser només va saber captar-ne la llum; com també cal reconèixer que com artista, d´alguna manera, va vendre la seva ànima al Déu diner apropant-se a la Corte i representant quasi exclusivament, una societat idíl·lica.

És curiós però de constatar que tant Sorolla com Blasco Ibañez van ser dos valencians que van triomfar en el seu temps, universalment coneguts, i que -des de la pintura un i des de la literatura l´altre- van prestigiar l´Espanya del seu temps tot i que Blasco -a més d´escriptor, polític- intentés transformar-la radicalment.

I és malaguanyat que l´Estat espanyol hagi estat incapaç de mantenir-ls’hi internacionalment la categoria que van saber conquerir, contràriament al que solen fer amb els seus homes il·lustres els Estats. N´és la prova el prestigi dels Impressionistes francesos, pintors majors que Sorolla solament d´una vintena d´anys; l´Impressionisme és francès i al País Valencià tenim dos monstres de l´Impressionisme, un tardà Antonio Muñoz Degrain i un Sorolla, mantinguts internacionalment en un segon pla, quan no s’hauria de parlar d’Impressionisme sense deixar d’esmentar aquests dos noms.

Malgrat o a causa d’aquestes disquisicions necessàries, si en teniu l´ocasió no us perdeu l´exposició que serà al MNAC fins el 3 de maig. Com té costum d´acabar les seves columnes el crític d´art d´El Periódico, Josep Maria Cadena, “en recomano la visita”!

Car, deixant de banda les consideracions alienes a l´art de pintar, el que veiem és pintura a l´estat pur, com són, indiscutiblement d´un gran mestre, les grans i encertades pinzellades que, per primera i probablement única vegada, tenim l’ocasió de poder contemplar!

El respecte es guanya

dissabte, febrer 21st, 2009

El diari Levante-EMV publica unes declaracions de Rita Barberà, alcaldessa de València que posen els pels de punta als qui tenim alguns anys. Aquest descontrol i desmesura, aquesta ràbia desenfrenada, són signes inequívocs del tarannà d´aquesta gent. És una fugida en avant de qui està disposat a salvar-se com sigui, començant per intentar desprestigiar l´Estat de Dret i intimidar els ciutadans. Està clar que amb aquesta actitud suïcida pensen que ells mai tindran res a perdre.

De les declaracions de Rita Barberà cadascú en traurà les conclusions que cregui convenient. Les meves són aquestes:

En aquest país, qui aplaudeix a Baltazar Garzon quan engarjola càrrecs d´altres partits i el denigren quan imputa als seus, són sempre els mateixos, són els dirigents del Partit Popular.

Qui intenta fer “saltar el Estado de derecho” no és la Justícia amb la “cacería más abominable contra cargos políticos del PP”, són les declaracions rabioses i desbocades de Rita Barberà i les de tots els liders del PP començant per Esperanza Aguirre. Un sol dirigent del PP té un comportament democràtic, Alberto Ruiz-Gallardón: sense estridències, enquesta i sanciona el que ha pogut passar de reprovable al seu ajuntament.

Encara no es coneixen oficialment les imputacions (el que se sap són infiltracions periodístiques que sempre han existit i em temo que sempre existiran) i Rita Barberà s’exclama: “lo que empezó como una gran trama de corrupción del Partido Popular, día a día se desmorona y se demuestra que no hay ninguna trama de financiación del PP sino que es una trama, como dijo Rajoy, contra el PP”. És a dir el mateix que ja deien a les poques hores de descubrir-se la trama.

Jo no sé si Francisco Camps té alguna cosa que veure amb una de les trames corruptes actuals del PP, això la Justícia ho dirà. Jo em vaig indignar com a valencià quan vaig veure el seu nom a les primeres pàgines dels diaris, però no per les mateixes raons que Barberà.

Em vaig indignar, primerament, per si el president del meu país resulta ser un corrupte; ara bé, que ho sigui o no, acusant-lo, potser s´ataqui “al gobierno de la Comunitat” però mai “a la propia Comunidad”. No faltaria més! Els ciutadans no en tenim cap culpa del comportament dels nostres polítics. En tenim si ens en desentenem i girem el cap cap un altre costat!

I en segon lloc perquè culpable o no culpable, no és que el tracte rebut no tingui “parangón en ningún país democrático”, és que fins ara ningú s´ha atrevit a tractar el president d´una Comunitat com s´està tractant el de la valenciana. I això és indignant però no pels motius esgrimits per Rita Barberà que fan riure d´enveja a una “Comunidad Valenciana, ejemplo de progreso, dinamismo y modernidad” sinó per tot el contrari justament.

El desprestigi del govern i el seu president, i el poc respecte i consideració que se´ls hi té, s´ho han guanyat a pols. Amb la batalla -feliçment superada- de l´intent de segregació de la llengua, oposant-se per interessos polítics, als criteris científics dels especialistes en llengües romàniques de les Universitats d´arreu del món, i més recentment, amb el ridícul espantós de boicot a la matèria de la Ciutadania decretant impartir-la en anglès, i que han hagut de rectificar. Per no citar la política mediambiental que ha estat objecte de reprovació per part de la Unió Europea, o les traves posades, a l´època de la TDT, a la recepció d´unes cadenes de televisió amb la mateixa llengua que es parla d’un costat i l’altres de l’Ebre! I per acabar-ho d’adobar, Carlos Fabra amb cinc judicis pendents, posant la ma al foc per Camps!

És evident que el ridícul no mata però un no s´ha d´estranyar que no inspiri el respecte que les funcions que exerceix es mereixen.

L’advocat i el diable

divendres, febrer 20th, 2009

Invito els amants de la novel·la policíaca a llegir L´advocat i el diable de Francesc Viadel. Però no exclusivament ells, també tots els qui gaudeixen de la lectura d´un bon llibre.

En aquesta novel·la hi trobem els ingredients del gènere: un brutal assassinat, màfies -russes i… autòctones- arribisme, requalificacions urbanístiques, diner negre… Però la novel·la és alguna cosa més. Com diu la contraportada del llibre: Amb aquesta seva tercera novel·la Viadel obre la sèrie d´en Joffre, periodista d´investigació. L´Independance, “el diari de la França eterna”, li encarrega el reportatge d´un “Brutal assessinat a Perpinyà”. Les indagacions d´en Joffre, ens mostraran com la sang d´aquest assessinat esquitxa geografies i societats “nostrades”. Una audaç radiografia d´infàmies varies.

Abans de començar la lectura ens topem amb una Nota de l´autor: “Qualsevol coincidència amb persones de la vida real és pura casualitat.” Compte! Quan un autor posa això t´està invitant a llegir entre línies.

El que m´ha agradat és la naturalitat amb la que Viadel parla i barreja ambients diferents i a la vegada pròxims, de Perpinyà, València, Dènia, Barcelona, Alzira… Fins ara no havia llegit res que tingués per escenari de manera tan natural el nostre “eix mediterrani”. No sé si és malgrat o a causa d´això però el llibre evita el to provincià que tenen alguns dels nostres autors quan parlen dels nostres costums. I sens dubte per això ho eviten. Per primera vegada, la naració de menjar-se una paella en mig de tarongerars no m´ha semblat folklòric. I potser perquè Viadel ho narra amb naturalitat, com un simple fet, sense més explicacions.

En realitat el to cosmopolita que diferencia aquest llibre d´altres lectures semblants que hàgim pogut tenir sembla provenir del fet que el nostre autor no fa trampa en allò que ens vol transmetre. Les seves mossegades a certa premsa, a certs ambients i a certs personatges no són per a la galerie, són autèntiques. De la professió periodística que Viadel coneix de dintre, ens en fa veure les llums i les sombres. Françoise Giraudet, la flamant directora de L´Independance té uns aires de parentesc -que, com diu l´autor, no pot ser que pura casualitat!- amb la dona que va manar molt al País Valencià durant els vint primers anys de la transició. La resposta del Joffre, l’anti heroi, a l’oferta d’entrar en plantilla al diari és digna de menció: -Que te’n vagis a la merda, això és el que et dic! -explotà en meitat d’una enfollida rialla. Giraudet restà lívida i el cap li començà a tremolar com el d’un gosset aterrit de fred. I també hi podem trobar retratats altres personatges, en particular un dels nostres activistes culturals més famós.

El crim i la trama en general enganxen però són de tota evidència, com en els llibres de l´autor suec Henning Mankell, un pretext per descriure´ns la societat en que es produeixen i per anar desgranant-com aquell qui no ho toca- certs valors i certs comportaments. El text està ple de frases que van més enllà de la simple descripció; en citarem per acabar algunes:

“…Vergés, un personatge astut, capaç de fer diners en qualsevol circumstància i amb unes vertiginoses ganes de viure sense records pegallosos, melangies balderes que li aminoraren la velocitat en la seua cursa cap el futur”.

“…El diari La Vanguardia, des del qual es dissenyaven, com en qualsevol diari, no poques operacions destinades a domesticar el poder o afavorir-ne una aliança amb el mateix”.

“On, si no era entre les quatre parets brutes de l´Abast, jugaria a tombar governs, a canviar polítiques exteriors, interiors i extraplanetàries dels Estats, a saber més que ningú de tot i de res?”

“…els cossos perfectes de les joves putes africanes, les seues pells d´ivori il·luminades pels fanals de la Rambla…, aquells culs estrets, punxeguts, aquells pits arrogants…, també els seus ulls oceànics, immensos, tristos, mirant cap al no-res.”

I citant titulars reals de diaris de la ciutat de València, aquest: “Los cerdos de los catalanes contagian la fiebre aftosa en las comarcas de Castellón”, per acabar concloent “De colp, per tot s´hi respirava una mala llet atàvica i alhora una enorme despreocupació.”

Amb el que diu i com ho diu, a Francesc Viadel el succès li arribarà per la via exclusiva dels lectors. Ja pot excloure´n qualsevol altra…

“El meu nom és CALP”

dijous, febrer 19th, 2009

Hem rebut de Vicent Climent Ferrando un correu indicant-nos que el passat 4 de desembre, es va aprovar el topònim oficial de CALP pel ple municipal d´aquesta ciutat de la Marina Alta.

La proposta feta pel BLOC amb l´oposició dels representants del PSPV-PSOE (cal esperar que es tracta d´una actitud incomprensible dels representants locals i no un principi d´aquest partit d´oposar-se als toponònims en valencià), està avui en perill.

En efecte, un grup d’europeus residents a Calp, amb el suport mediàtic del diari EL MUNDO, ha promogut una campanya de recollida de signatures en contra de l’oficialització del topònim històric de la localitat, quan l´aprovació definitiva de la denominació CALP encara ha d´estar ratificada pel govern del PP de la Generalitat Valenciana.

Ens demana de donar suport a la campanya:

TOT EL MÓN A FAVOR DEL TOPÒNIM DE CALP FRONT A CALPE/CALP!

Cal enviar Nom i DNI a:
elmeunomescalp@hotmail.com

Crònica des del País Valencià

dimarts , febrer 17th, 2009
Ens és grat reproduir pel seu interès aquest text de Miquel Notari publicat a Nou Cicle-L’HORA

El treball que vaig obrir a l´Ajuntament de Vila-real pel reconeixement del valencianisme de la República ha estat per a mi una aventura personal i política”¦ Ha esta una qüestió que no he pogut deixar de costat i que m´ha fet aprofundir en les arrels més fondes del nostre moviment polític”¦

D´una banda, he de dir també que el treball des dels partits, de vegades, és força desagraït o difícil”¦ Així, no em costa gens reconèixer que jo mateix he estat molt molest amb les decisions que han pres regidors i càrrecs de la meua organització. El seguit de pactes a què ha arribat el meu partit amb el PP a diferents localitats, sobretot de la comarca de la Marina, m´ha “cremat” prou. El pacte a Calp (on definitivament han aprovat el nom únic Calp i no Calpe”¦), el pacte a Xàbia, el recent pacte a Salem (la Vall d´Albaida)”¦ Tot són situacions pròpies d´un país desficaciat”¦ I sent dir-ho, símptomes que no auguren res de bo per al nacionalisme progressista valencià.

D´altra banda, també reconec que la política als ajuntaments del País Valencià és realment difícil, atès que allò que anomenaríem “dreta” forma un “magma informe” on no pots destriar els elements del tipus “liberal” amb alguns tinys fins i tot “social-liberals”, dels altres elements purament “conservadors”, els quals, estranyament quan cal “conservar” la llengua o cal conservar un espai natural, elements del patrimoni o el paisatge, s´espanten prou”¦ Per a això no són conservadors? I finalment, hi ha els altres elements que serien “totalitaris” amb un fort biaix cap a la destrucció de la pluralitat democràtica, amb tinys clarament “feixistitzants”. Així, aquests tres elements es troben aixoplugats davall un mateix paraigües (PP) que els fan indestriables. Aquesta anomalia democràtica fa que els elements més liberals, amb els quals és possible arribar a acords, queden contaminats per la seua submissió i resulten invàlids per a la negociació política. Aquest és un dels drames del País Valencià, l´absència d´una dreta civilitzada. Açò, vulguem o no, acaba influint sobre els partits d´esquerra i progressistes del país.

Així, quan a un sistema de partits, li falla la “pota” dreta, mal la “pota” esquerra podrà equilibrar el desficaci. I ací ve l´embolic amb el PSPV-PSOE, que en ser part “fundadora” de l´Estatut i de l´actual règim d´autonomia valenciana, ara té molt difícil desdir-se´n de tot el que ha signat”¦ I això al País Valencià significa que l´Estatut i tot el sistema autonòmic encaixen, com un guant, “a la perfecció” amb el model ideològic i marc de referències del PP. Si cal dur a la mà la “blavera” a tot hora, els peperos la porten “perfectíssimament””¦ Ara, al PSOE tot això grinyola més. Si cal cantar el “Per ofrenar”, passa idènticament i igual succeeix amb el nom del País, ara dit “Comunidad”. Així, el PSPV ha acabat presoner d´aquestes incongruències”¦ perquè un país és la seua gent, però també els símbols als quals la gent atorga valors i representació.

Enmig d´aquesta bugaderia s´han perdut molts llençols!! NO ÉS POSSIBLE QUE ELS SÍMBOLS D´UN PAÍS SIGUEN SEGRESTATS PER UNA PART DEL PAÍS PER A TIRAR-LI´LS AL CAP DE L´ALTRA PART! Si són els símbols oficials HAN DE SER DE TOTS I TOTES. Ja hi ha prou de fer demagògia amb açò! I ens hem quedat en això que deia Angelí Castanyer: “Ai València”¦ València! / La de la rosa fina? / La de la col rumbosa” QUÈ BEN DIT ESTÀ AIXÃ’! De veritat que quan vaig conéixer eixe text, escrit a l´exili, vaig comentar a amics que treballen en la “normalització lingüística” que eixe poema havia de ser d´estudi obligatori al batxillerat, pel contingut, la forma i el moment històric que travessaren els nostres autors. VALÈNCIA, ARA L´ANY 2009, ÉS AIXÃ’: UNA COL !

Bé, vaig acabant. He de reconéixer que persones com jo, quan miràvem enrere no véiem res”¦ Clar, hi havia hagut Joan Fuster, un llum tan potent que tampoc deixava vore arrere”¦ Sí, bé, véiem (jo vaig conéxir personalment) Enric Valor, un home de principis i gran home de lletres que recollí la tradició oral de les rondalles”¦ Visqué la República a Alacant”¦ i patí prou durant el franquisme”¦ Si em feien anar una miqueta més arrere ja només veia les “Normes de Castelló” (1932), una cosa boirosa que sí, que sabies que gent de trellat havia aconseguit per fer del valencià un idioma útil, pràctic, coherent i alhora no escindit del tronc comú del català general”¦ Prou, res més. Aleshores ja havies de pensar en Almansa, 1707 (l´altra gran desfeta) i més arrere un poc d´Ausiàs March, Joanot Martorell”¦ i el “pare”, En Jaume I. Així no podíem (podem) anar bé. ON EREN ELS POLÍTICS?

Un país que quan es reconeix, no connecta amb la “modernitat” no pot anar avant. Perquè hem fet això: Des de l´actual autonomia, eliminem tot rastre de vida política fins que no arriba Almansa i clar allò que fou greu, correspon a l´Antic Règim. I LA MODERNITAT??? I ELS MOVIMENTS OBRERS?? I EL VALENCIANISME D´ESQUERRA?? DONCS TOT AIXÃ’ ENS HO VAN BORRAR DE LA MEMÃ’RIA”¦ EXTIRPAT AMB SADISME. I sabeu? Sense conèixer ben bé aquests referents, moltes persones INTUÏEM que teníem un passat digne, que el nostre valencianisme responia a factors de modernitat i de progrés social i QUE ABANS DE NOSALTRES JA N´HI HAVIEN HAGUT ALTRES QUE HAVIEN TREBALLAT PEL MATEIX. PERÃ’ NO ELS VÉIEM!!

Aquest és el mal que ens ve d´aquella guerra civil: Ser “cegos” davant de nosaltres mateixos. Orfes. Amb les arrels tallades. Així que quan vaig conéixer tot el cas del PARTIT VALENCIANISTA D´ESQUERRA el cor em va fer un tomb. PERQUÈ VAIG VORE EL QUE JO JA “SABIA” DINS MEU QUE SÍ QUE EXISTIA”¦ Em compreneu? Açò va més enllà de la política de cada dia.

Miquel Notari

Immigració

dilluns, febrer 16th, 2009

Durant la meua passejada diària -diuen els metges que s´ha de caminar- he topat amb la sortida de les escoles i m´ha sobtat el nombre de mares sud americanes que tornaven de recollir la seua progenitura. I el meu cervell s´ha posat a funcionar.La primera cosa que he pensat ha estat: just retorn de la vida. Espanya, com els Imperis francès i britànic, es va aprofitar de països d’ultra mar i els va espoliar -igual o més pel que fa a la espoliació i molt menys pel que fa l´aprofitament, en el cas d’Espanya! Ara, és de justícia que “la madre pàtria” els brindi una sortida a la gent d´aquells pobles.Immediatament però, m’he dit a mi mateix: potser sí que sigui just; ara bé, un cop més, és la “madre pàtria”, amb una de les tasses de natalitat més baixes d´Europa, qui torna a treure profit amb aquesta arribada de sàvia nova.Això sí, qui pot patir de la situació -he continuat pensant- és la llengua catalana. No necessita aquest plus de dificultats que representa una nova arribada de gent de parla castellana.

I aquí també les meves reflexions m´han portat a unes conclusions més optimistes i crec jo, més justes. Aquesta immigració que ve de l´altre costat de l´Atlàntic té en general un nivell de formació més elevat que el de la immigració interna espanyola de principis de segle i de l´època franquista i, no sé a casa vostra però a casa meua, tots els tècnics que passen (electricitat, telefonia, internet…) són peruans, argentins o veneçolans.

Si Catalunya en situacions més difícils, ha estat capaç d´integrar en aquells temps gent, molta d´ella sense una instrucció bàsica mínima, com no va a poder-ho fer amb gent més ben preparada i un sistema d´immersió escolar?

Aquesta integració és un dels reptes que tenim els que hi som i els que venen!

dissabte, febrer 14th, 2009

Nou document: Angelí Castanyer i Fons. HOMENATGE A THOUS LLORENS (Conferència donada al Ateneo Ibero-Americano de París – Dècada de 1950)