Archive for març, 2009

Catalunya Causa Comuna

dilluns, març 30th, 2009

logo_causa_comunaDivendres, després d´uns mesos de molta feina de preparació, es va presentar als mitjans de comunicació el grup impulsor de la Conferència Oberta “Catalunya Causa Comuna” i es va difondre la crida a participar-hi:

Som gent de diferents actituds i opinions polítiques que coincidim en la necessitat de revitalitzar i obrir més el debat públic a casa nostra: no pot reduir-se a la polèmica entre els partits sobre posicions i prejudicis que es donen per descomptats.

Creiem que és necessari que homes i dones de posicions democràtiques diferents tinguin l´oportunitat de parlar i discutir sobre les qüestions que afecten tothom i que preocupen la majoria. Aquesta conversa col·lectiva no ha d´implicar sols els partits, sinó tots els homes i dones que se senten responsables del present i futur de Catalunya.

Per això, des de posicions plurals, afirmant el respecte a totes les opinions democràtiques, creiem que la Conferència Oberta que el partit dels socialistes ha proposat, amb el lema “Catalunya Causa Comuna”, és una iniciativa positiva i ens proposem i us proposem de participar-hi.

Es tracta, com han explicat els seus impulsors, d´enraonar, de cap a cap de Catalunya, sobre els temes col·lectius que tenim al davant:

1. Enraonar sobre el què està passant, en aquest període de crisi i de canvis globals, ràpids i impressionants. Quines anàlisis, alternatives i propostes s´estan plantejant o es poden plantejar, en l´àmbit nacional, europeu i internacional, per tal de fer front als reptes i problemes que la crisi global suscita, i aprofitar-ne les oportunitats.
2. Enraonar sobre els contorns i estratègies del catalanisme del segle XXI, afirmant el seu caràcter de causa comuna, que defensi el pluralisme com una força, superi la confrontació de retòriques repetitives i asseguri la unitat civil del poble.
3. Enraonar sobre les bones pràctiques existents en el camp de la solidaritat i de la innovació socials, així com de les noves formes de participació i deliberació col·lectives. Creiem que el soroll de l´actualitat no deixa que les veus dels que actuen en aquest camp siguin escoltades com mereixen.

De tot això, vol debatre “Catalunya Causa Comuna”.

Creiem que, certament, és una invitació interessant, una mà estesa a tothom que vulgui participar-hi.

Us convidem a participar-hi!

Si voleu donar suport a aquesta iniciativa, podeu fer-ho a:

http://www.causacomuna.cat

Caritat

diumenge, març 29th, 2009

Sota el titular “Muero tranquilo y orgulloso”¦” El País informa sobre un acte al cementiri de La Almudena on -70 anys desprès- els fills i nets d´afusellats, respondran a les cartes que els seus familiars van escriure abans de morir.

Insostenible. Solament citaré dues barbaritats relatades a l’article.

La primera. A Isabel Huelgas -a la foto- li van dir, el 31 de juliol de 1939, el dia abans de ser executada als 62 anys, una mentida cruel: que els seus dos fills també presoners havien estat afusellats.
La segona. Tots els condemnats, mentre estaven en capella esperant ser afusellats, encara havien de sotmetre’s a una última condició: per a poder escriure a la seva família havien de combregar abans. Sense comunió no hi havia carta.

Per caritat -no sé si cristiana- ens estalviarem tot comentari.

Etiquetatge

dissabte, març 28th, 2009

Al restaurant del barri on vaig de quan en quan, he descobert aquesta cervesa sense alcohol que no coneixia. La primera cosa que m´ha sobtat és el seu bon gust i aleshores m´he interessat pel que posava l’etiqueta. I he pogut constatar que la marca estava en català AIGUA DE MORITZ i la indicació Cervesa sense alcohol, en francès, català i castellà.

Una segona etiqueta, exclusivament en català -a l’excepció de les indicacions tècniques també en castellà- explica la seva elaboració i la història del fundador de l’empresa, Louis Moritz, un alsacià que s’afincà a Barcelona a mitjans del segle XIX. Avui els seus rebesnets continuen oferint la cervesa des de la Ronda Sant Antoni de Barcelona.

I que té d’extrordinari tot això, em direu? Res d’especial, simplement que és un signe de normalitat i hauria de ser un exemple a seguir per tot l’empresariat català. He escrit a l’empresa preguntant-los en quines circumstàncies havien près la decisió d’etiquetar en català i si havien pogut constatar un efecte positiu o negatiu en la venta i distribució del seu producte o bé si no havíen constatat cap incidència.

Serà interessant rebre’n la resposta. I la resposta (30/03/2009) ha estat la següent:

- Com a fet normal, etiquetem en català perquè la nostra àrea de distribució és Catalunya.

- Per aquest fet hem rebut notes de suport i felicitacions.

En el desert

dijous, març 26th, 2009

He rebut una Proposta no de llei en defensa de la cultura valenciana i, especialment, dels grups i solistes que fan música en la nostra llengua, que el BLOC ha presentat a les Corts Valencianes i que el Partit Popular acaba de tombar.

El meu reflex primer ha estat de difondre el document com demana el correu rebut. A la reflexió he pensat que calia prescindir-ne per dues raons que intentaré explicar.

La primera és d´ordre pràctic. Si començava a difondre els papers d´un partit hauria de fer-ho per tots, òbviament tots els que s´ho mereixessin des del meu punt de vista, pel seu treball en pro dels interessos del poble valencià. O sigua que m´embarcaria en un treball quan no em sobra temps! Però en realitat aquesta no ha estat la verdadera raó del meu desistiment perquè no hi ha treball que valga quan la causa és justa. No, les raons són unes altres i la principal és la següent:

Estem al País Valencià “en la pols” com diuen al meu poble. Estem tan avall que la noble, democràtica i necessària militància partidista serveix de poc en la nostra situació de domini absolut d´una dreta sense escrúpols. Només ens pot salvar una presa de consciència col·lectiva -és a dir un miracle- que fes que deixéssim tots, començant pels partits d´esquerra, valencianistes i no valencianistes, les nostres capelletes particulars i les nostres petites comoditats i inèrcies i comencéssim a teixir un treball unitari.

Ha arribat l´hora d´oblidar-se del poder -quina aberració acabo de dir des del punt de vista dels cànons de la política!- per intentar establir uns mínims definitoris, una espècie de programa comú que posarien en marxa les forces esmentades l´endemà d´una hipotètica victòria electoral. Haurien de ser quatre mesures concretes -no més de quatre!- les que aplicarien conjuntament per fomentar l’ús de la llengua i en millorar l’educació, la sanitat, els serveis socials, territori, cultura, sosteniment i algun altre aspecte més que se’m puga escapar. Podria ser fins i tot una simple declaració conjunta d’intencions. Deixariem per temps millors els punts que ens separen.

Què és difícil? Ho sé. Poc realista? D’acord! Pràcticament impossible? També! Però la salvació està a aquest preu. Si m´arribés un paper signat per aquestes forces m´hi bolcaria -i com jo, molts ciutadans sens dubte. Tota la resta, en la situació actual, és marejar la perdiu.

O com deia aquell “qui dies passa, anys empeny”.

Responent a la pregunta

dimarts , març 24th, 2009

Un amic desconegut que firma Carles i em fa l´honor de llegir-me, escriu a sota de la meva ressenya del llibre País Valencià, Segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques, el següent comentari: “A un bloc de Vilaweb pregunten per la ideologia i la simbologia que emprava el seu pare. Pot fer-nos-en cinc cèntims?”.

Ã’bviament he entrat al bloc de Vilaweb en qüestió i m´he trobat en ple amb el debat dels símbols per part de joves nacionalistes, una qüestió que és el tema favorit de la dreta quan no té discurs, és a dir pràcticament dia sí i dia també.

L´esquerra que sí que té discurs torna a treure el tema a la palestra, segons sembla, per trobar una sortida al desconcert actual desprès dels fracassos de tot tipus i del final poc gloriós del Compromís.

La part positiva que n´he tret del debat llegit a l´adreça indicada és el to de respecte mutu que hi he constatat. Tanmateix és evident que mentre parlem de si blau o no blau, la dreta va “fent-se vestits” a mesura. El Partit Popular té un disseny de País, a imatge de la ideologia del diner fàcil que acaba de fracassar estrepitosament a nivell mundial pel que fa a l´economia, i del més vil i cursi sucursalisme pel que fa al País Valencià i la seua situació dintre de l´Estat espanyol i d’Europa. Tot el que és vital pels interessos econòmics i culturals del nostre poble, no és que estan abandonats per tothom, sinó que el govern del PP hi juga especialment en contra, llengua, àmbit cultural, eix transversal, Europa, Regió mediterrània…. I el que hem de fer els ciutadans conscients o al menys que pretenem ser-ho, és fer arribar al valencianisme polític i a l´esquerra valenciana actualment a l´oposició, la necessitat d´accions concretes comunes i que hem d´estar a la bretxa diària combatent cada iniciativa de la dreta a la Generalitat i proposar alternatives des d´una perspectiva d´esquerres i de país. Que si pretenen copiar les receptes que semblen momentàniament anar-li bé al PP, que sàpiguen que els electors no són tontos i que sempre preferiran l´original a la còpia.

I ara intentaré respondre a la pregunta de l´amic Carles. El pare com a nacionalista dels anys trenta tenia a casa la senyera amb la franja. Ã’bviament no puc parlar en son nom i quina seria avui la seua posició sobre el tema desprès de veure la dreta i extrema dreta que sempre han menystingut la llengua i combatut les aspiracions de llibertat del nostre poble, prendre-la com estendard, i d´alguna manera, prostituir-la, de la mateixa manera que un demòcrata espanyol pot vore amb altres ulls la bandera monàrquica prostituïda per Franco i els seus generals. El que puc dir del pare, és que com a nacionalista valencià conseqüent no era anti català, al contrari, si bé el seu projecte de País no passava per una construcció política de Països Catalans, els partidaris de la qual sempre han estat difícils de trobar al mateix Principat, a l’excepció d´algun sector conservador. I aquest seria l´absurd d´un plantejament des del País Valencià! Això sí, els qui s´oposen malaltissament al reconeixement de l´àmbit lingüístic català i a la necessitat vital d´una industria cultural que aquest àmbit representa en potència i que requereix tota mena d’intercanvis inclosos els televisius, confonent-ho tot a consciència, no ho dubteu, no els importa gens la llengua que parlem ni la seva pervivència, ni la pervivència del País; com a molt defensen la Comunidad i gràcies, desprès d´haver combatut el sistema de les autonomies! I aquells que creuen sincerament que la defensa de tot el que és valencià passa per oposar-se a Catalunya, s’equivoquen lamentablement i el temps, si són sincers, els hi ho anirà demostrant.

Angelí Castanyer i Fons com el seu germà Josep, eren nacionalistes valencians per què eren homes intrínsicament d´esquerra. Com deia Antonio Machado, la dreta -ell deia los señoritos- “invoca la patria i la vende.” Els germans Castanyer eren republicans i lluitaven pel reconeixement del País Valencià dintre d´una República Federal. Els qui estigueu interessats per més informació sobre ells us invite a entrar a Escrits d´Exili, ací mateix, on trobareu unes succintes biografies. I també parle d´ells a les meves memòries Els valors dels vençuts. De Foios a París passant per Barcelona. Al País Valencià no ho sé, però a Catalunya podeu trobar i emprar el llibre a moltes biblioteques públiques.

Panorama actual del valencianisme polític

divendres, març 20th, 2009

Valencians pel Calvi i la Universitat de València acaben d´editar en la col·lecció Quaderns d´Orientació Valencianista, PAÍS VALENCIÀ, SEGLE XXI. Vint-i-una reflexions crítiques.

Direm d´entrada que és un llibre que tot aquell que s´interessi a la política i a la política del País Valencià en particular, ha de llegir. Les vint-i-una reflexions de gent solvent presenten, amb ajustades pinzellades, un panorama ampli del que ha passat aquestes dècades al P.V. I ho fan tots des de la perspectiva crítica d´una “construcció moderna de país”. Des d´un “impuls modernitzador, la voluntat de regeneració, el desig de superar la subalternitat en el context espanyol i europeu i el combat contra els tòpics i contra l´autoengany”, com escriu amb accent fusterià l´escriptor i periodista Adolf Beltran.

Gustau Muñoz, de la Universitat de València i cap de redacció de L´Espill -que firma la presentació del llibre junt amb Antoni Furió, catedràtic d´Història Medieval de la Universitat de València, director de PUV i Pau Viciano, historiador també de la Universitat de València- fa una crítica implacable del model econòmic implantat a Espanya especialment durant el període conservador del PP, amb unes “febleses generals de l´economia espanyola” que al P.V. durant l´era Zaplana i Camps “s´exagera fins a límits grotescs”. I l´escriptor i periodista Francesc Viadel, valencianista i home autènticament d´esquerres, denúncia la violència física per part de l´extrema dreta que ha regnat impunement al P.V. durant la transició i el “flirteig” de la “bona societat catalana” amb l´intent d´establir unes relacions institucionals normals amb el “Molt Honorable” Camps, capaç, sent conseller de Cultura, de fer el ridícul autoritzant la investigació d´unes pedres suposadament d´època ibera per tal de demostrar que el valencià era anterior a l´arribada de Jaume I! El també escriptor, periodista i polític Francesc Burguera, posa l´accent sobre la necessitat de que “cal anar al replantejament del projecte de País” i parafrasejant a Joan Fuster “el País Valencià serà d´esquerres o no serà” pensa que “el País Valencià el faran els mestres o no serà”. Dona unes estadístiques del CIS de 1980 que tancaven un llibre seu publicat a finals dels 80 en les que: “2% de ciutadans es consideraven solament valencians i un 12% més valencians que espanyols”, 19% se sentia solament espanyol, 12% més espanyol que valencià, i tan espanyol com valencià 52%”. I la seva pregunta és: “Com es pot fer canviar el sentiment nacional del 83% dels ciutadans d´un país que tenen assumida fermament una nacionalitat -l´espanyola- i convertir-los en nacionalistes valencians?” abans de concloure, pensant que una enquesta avui no cambiaria massa els resultats: “En tot cas, tenim el país que tenim.” .

Ara bé, molts dels autors del llibre quan volen defensar el llegat de Joan Fuster -que no ho necessita car es defensa sol- al meu entendre, cauen en l´error sistemàtic no sé si voluntari de comparar-lo no al valencianisme republicà dels anys 30 sinó amb una espècie de caricatura on sempre surt a la palestra el folklorisme de l´època o el llorentisme anterior. Antoni Furió, per exemple també hi cau en certa mesura però descriu magistralment el que ell anomena “una poderosa narrativa nacional d´Espanya” i considera molt justament que l´alternativa no és “una altra narrativa nacional de signe contrari. (“¦) L´alternativa a la història dels Pelayos i els Alfonsos, del Cid i el Gran Capitan, no pot ser la dels Jaumes i els Borrells, la dels almogàvers i Roger De Flor”, ens diu.

Però és que resulta que l´alternativa ja la tenien gent com els valencianistes Emili Gómez Nadal, Francesc Bosc i Morata, primer Conseller de Cultura de fet del País Valencià el 1937, o els germans Castanyer, més o menys perduts en els meandres de l´exili i de la història. En un dels escassos escrits salvats d´Angelí Castanyer, Sintèsi històrica del valencianisme polític, es poden llegir posicions com aquesta: “Però el fet que marca d´una manera absoluta i contundent la vitalitat nacional i el sentit racial de ciutadania política, és la gloriosa epopeia de les Germanies, la primera manifestació social-revolucionària de contingut veritablement ideològic i que no pogué menys de produir-se en una època de convulsions molt pareguda a la que nosaltres estem ara vivint.” I quan aquesta gent parlava de Teodoro Llorente, no deixava mai de nombrar a Constantí Llombart i els descrivia d´aquesta manera: “Llombart racionalista, obert a tots els camins del pensament lliure; Llorente, poeta reaccionari, d´ideals conservadors. Es que va a entaular-se una lluita de tendències? No; l´època no ho permetix, i al “valencianisme” li manca encara la “valenciania”. La major part del poble havia perdut la consciència de la seva personalitat; desconeixia la història del seu país, les seues tradicions, les seues lleis, inclòs aquelles de més profunda arrel popular; sentia vergonya de parlar la seua pròpia llengua, fora de la llar casolana”¦”.

És molt significatiu que l´amic Miquel Notari en Crònica des del País Valencià tingui una frase que fa meditar: “He de reconéixer que persones com jo, quan miràvem enrere no véiem res”¦ Clar, hi havia hagut Joan Fuster, un llum tan potent que tampoc deixava vore arrere”¦”

Tornant al llibre, constituït de petits assajos de 5 a 6 pàgines per autor la seva formula fa que el text tingui una densitat extraordinària i mereixeria ser citat amb la seva integritat, començant per l´epíleg de Joan F. Mira.

Evidentment com això és impensable acabaré per on he començat, per tornar a recomanar la seua lectura i citant una frase pessimista de Burguera: “El País Valencià no és altra cosa que una voluntat dels valencianistes”, frase que jo, que soc optimista, completaré d´aquesta manera: però la voluntat, com la fe, fa moure muntanyes!

I amb això em quede.

A. C. Publicat a Nou Cicle-L’HORA 19/03/2009

Fins a quan?

dimecres, març 18th, 2009

La campanya de l´Església catòlica espanyola contra la interrupció voluntària de l´embaràs de les dones és una indecència. Es fixa en la protecció dels animals, i es preocupe més de la vida embrionària que dels centenars de milers d´infants que moren de fam cada dia al món, o prescindeix de la possibilitat de salvar, gràcies a la selecció genètica un germà condemnat! Però és cert que el comú dels mortals no tenim el grau d’exigència ètica que tenen els que s’erigen en els seus guardians!

La campanya és una indecència també, no tant pel que diu o deixa de dir, sinó perquè simplement s´ataca directament a les lleis que lliurement es dona la societat d´aquest país.

I aquest tipus d´intervencionisme, el catolicisme solament se´l permet a Espanya o a algun que altre país tercermundista. Es guarda molt d´afrontar de la mateixa manera barroera altres opinions públiques europees que no acceptarien una intromissió i un menyspreu tan evident.

I el que acaba de dir el papa a l´Àfrica -continent flagel·lat per la malaltia- de que “el sida no es pot resoldre amb la distribució de preservatius” i que aquests , “al contrari, sols augmenten els problemes”, no té nom.

Percentatge

dimarts , març 17th, 2009

Gràcies a Artur Mas ja sabem el que val ser President de la Generalitat o millor dit, el que està disposat, ell, a pagar-ne: 10% del seu sou!

D´aquestes coses no se´n parla, es fan. I quan es fan se saben i no cal parlar-ne.

Dos móns

dilluns, març 16th, 2009

Girona-Salt i Perpinyà es preparen, amb 8,3 milions d´euros de fons de la Unió Europea, a impulsar un eix teatral transfronterer. L´objectiu és crear una doble “capital escènica” del sur d´Europa i impulsar i difondre la llengua que ens és comuna, el català.

El projecte Escèna-Catalana transfronterera, ens diuen els diaris, “es desenvoluparà al centre Coma-Cros que es dotarà de sales d´assaig i representació, a les sales La Planeta, La Mirona, i la Mercè, als teatres municipals de Salt i Girona, i a l´Auditori de la capital gironina. Perpinyà hi aportarà el teatre municipal, el flamant centre de creació i producció Arxipel, cinc sales perifèriques i un teatre a l´aire lliure al Campo Santo.”

I mentre això està passant, a cavall entre dos Estats, al País Valencià s´ha de lluitar per evitar que un govern “vestit de Milano” tanque uns repetidors per impedir que els valencians puguem vore la televisió dels veïns que parlen la mateixa llengua que nosaltres.

Fins a quan aquesta gent del Partit Popular que manté un president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, que es burla de tot Cristo, començant per la Justícia, ens farà caure la cara de vergonya?

Mentre Europa, França i Catalunya són països als quals se´n afegeixen d´altres com Andorra i les Illes per dinamitzar culturalment i econòmica les seues societats, el govern de Francisco Camps i els seus amics de la “modernor” de la boda d´El Escorial, successors d´Eduardo Zaplana, es recreen “en obres faraòniques i esdeveniments fastuosos com Terra Mítica, Mundo Ilusión, la visita del papa, la Formula I, la Copa d´Amèrica”… I amb les infraestructures que van heretar, IVAM, Ciutat de les Ciències i de les Arts i Palau de la Música, practiquen, com escriu Juli Capilla[1] “la política de carcassa buida”; d´aquestes instal·lacions n´han fet “uns contenidors amb programacions d´escassos continguts”.

Catalunya sempre ha estat la porta natural, econòmica i cultural del País Valencià a Europa, i Madrid el trampolí personal individual.

No sé si està en mans de la societat valenciana poder acabar amb els valors d´un espanyolisme d´altres èpoques del PP que impregna el País Valencià i que el socialisme valencià, per un sucursalisme latent també d´altres èpoques, malauradament, no s´atreveix o no l’interessa combatre amb la contundència que caldria.


[1] País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques. Quaderns d´orientació valencianista 2009. Publicacions Universitat de València.

dijous, març 12th, 2009

Nou document: Angelí Castanyer i Fons. BLASCO IBAÑEZ. SU IDEA SOBRE EL PROBLEMA AUTONÓMICO. SU INFLUENCIA SOCIAL EN LA POLÍTICA VALENCIANA-

D´aquest escrit de 1933, no exactament d´exili, es desprèn l´opinió que tenia un home autènticament d´esquerres y nacionalista convençut com era Angelí Castanyer i Fons sobre l´home polític Blasco Ibañez, una opinió oposada a la indiferència -quan no menyspreu- d´un cert nacionalisme de la postguerra, dominat a Catalunya per un moviment d´orígen i d´inspiració catòlica i unes actituds i posicions personals d’esquerra al País Valencià.

El nacionalisme d´esquerres anterior a la guerra civil al País Valencià era -com no podia ser altrament degut a un ben entès ordre de prioritats- militantment republicà i federal i com a tal, no podia no reivindicar la gran figura de Blasco i intentava fer-la seva. El nacionalista Castanyer, en aquells temps -si no de primers balbucejos renaixentistes sí nacionalistes- “excusa”, “justifica” l´actitud de Blasco, vol recuparar-lo: “Blasco Ibáñez se asomó al valencianismo; pero su gran intuición política le hizo recoger sin duda del autonomismo estas sencillas conclusiones: que no era posible llevar un pueblo al retorno de su sustantividad nacional para el establecimiento de una nueva organización política, sin antes no haberle aplicado el germen de renovación civil, el ansia de superación por la conciencia libre del individuo, lógica, precisa, indispensable para que el movimiento autonomista del País Valenciano no pudiera derivar nunca de un localismo miserable, ni en un imperialismo ególatra y perturbador. (“¦) se dio perfectamente cuenta de que el valencianismo era también un problema de cultura, de recuperación sustantiva de nuestra personalidad, y que no era posible sustraerse al sentido reaccionario que forzosamente habrían de imprimir a la obra de reconstrucción espiritual los elementos intelectuales llamados a crear la ortodoxia valencianista” i cita la proclama federalista del polític: “Ojalá en el futuro, toda la Península, desde los Pirineos al Estrecho, del Mediterráneo al Atlántico, sea una confederación de Estados autónomos con vida propia, un conjunto de organismos robustos, en admirable equilibrio, sin sobreponerse unos a otros, que unan para la gloria de una patria común las diversas lenguas, los múltiples caracteres, las variadas crónicas de riqueza histórica, y ostenten, con noble orgullo, su título de “Estados Unidos Hispano-Lusitanos, gran República Federal de Iberia”.

En front o al costat d´aquesta actitud i d´aquest possible camí -avui probablement desfasat- que la República no va recollir i les circumstàncies de la dictadura van interrompre, va sorgir un altre discurs, a més, tergiversat pel franqusime. Un discurs que no podia arribar a una opinió pública amordaçada, i que per força no era redactat en termes polítics pel que fa a l´aspecte social i confús en l´aspecte nacional, deixant entendre uns màxims que mai han estat definits políticament; un discurs que a Catalunya va triomfar a la transició i va tenir la seva màxima expressió, per l’essencial, en el pujolisme, i al País Valencià ha desembocat en la situació en que ens trobem avui: amb una base lndiscutiblement molt més sòlida culturalment i un dèficit polític evident.

A.C.R.