Archive for abril, 2009

Una manera de fer política

dijous, abril 30th, 2009

Anuncia la premsa que el Govern espanyol, desprès de llargues conversacions amb la Unió Europea (UE) ha obtingut l’acord de que els ciutadans podran utilitzar el català, el basc i el gallec quan es dirigeixin per escrit al Tribunal de Justícia de la UE. El conveni és similar al que ja s’aplica a la Comissió Europea, el Consell de ministres de la UE, el Parlament Europeu i el Comitè de les Regions. Ã’bviament, els representants catalans, a l’excepció dels del PP i amb els diputats i diputades socialistes al seu front, estan darrere d’aquestes decisions.

Està previst que el Govern Central torni a intentar que els eurodiputats puguin utilitzar el català també durant els debats de l’Eurocambra, proposta que va ser rebutjada una primera vegada.

He de confessar que aquest tipus de notícies, abans em produïen una sensació estranya i crec haver-ho escrit. Com som capaços de reclamar drets a Europa que no tenim a l’Estat Espanyol? Ho comparava a reclamar -tot i estant-hi d’acord- l’extradició del dictador Pinochet quan teníem els morts a les cunetes i el territori infectat de vestigis franquistes.

Hi han dues maneres de fer política, la orientada a gesticular i intentar pescar vots i la que construeix pedra a pedra. En el cas que ens ocupa, interpreto que tan sols plantejar el tema aquí, tal com està el pati, seria fer-li un gran favor al PP de “l’Espanya profunda”. Mentre que resoldre el tema utilitzant el forum desapasionat d’Estrasburg no és una mala solució.

D’aquesta manera l’opinió pública espanyola s’adonarà de que la normalitat lingüística és el pluralisme que accepta Europa i l’anòmala les fòbies que es tenen aquí. Així s’haurà guanyat la partida sense necessitat de lliurar batalles incertes.

Potser que siguin els anys, però cada cop més -no sempre!- m’agrada aquesta manera de fer política.

Publicat a Nou Cicle-L’HORA 29/04/2009

Europa ha de ser d’esquerres

dimarts , abril 28th, 2009

Sota el titular un poc diferent d’Europa no es de izquierdas, José Ignacio Torreblanca, un professor d’Universitat publica un article a El País on ens assabentem que una companyia marítima finlandesa ha creat una filial a Estònia, hi ha matriculat un dels seus transbordadors, ha enviat a l’atur els seus empleats finlandesos i contractat a estonians amb salaris més baixos.

La reacció dels empleats de l’empresa no s’ha fet esperar: han denunciat el cas a la Federació Internacional de Sindicats i han fet vaga per obligar l’empresa a introduir en el conveni col·lectiu el manteniment dels sous encara que contracti a treballadors estonians. L’empresa, per la seva part, s’ha adreçat al Tribunal de Justícia Europeu a Luxemburg que ha dictaminat -segons les lleis actuals- que “les mesures de pressió de la federació de sindicats i la vaga és una coacció a la llibertat d’establiment”(!)

És evident que aquest cas no és un cas isolat i que si les lleis ho permeten les empreses aplicaran aquestes pràctiques sempre que els sigui possible, i Europa haurà contribuït a orientar la globalització en el sentit més conservador. I això és així per dues raons:

– perquè estructuralment Europa té un evident biaix liberal

– i circumstancialment perquè la majoria actual està en mans de partits liberals i conservadors.

I, ens diu J.I. Torreblanca, “les polítiques alliberadores del mercat avancen sense entrebancs pel sistema de majories qualificades mentre que les polítiques correctores de mercat o de caràcter redistributiu han estat excloses explícitament de la construcció europea o han anat al pas de tortuga marcat per la regla de la unanimitat”. I la única manera de canviar aquesta situació està en la capacitat d’Europa d’elaborar lleis, “lleis que primin sobre el dret nacional i d’efecte directe sense necessitat de ser traslladades a l’àmbit nacional, lleis que puguin protegir als treballadors, als consumidors, als ciutadans o al medi ambient”.

Car hem de saber que actualment, i més encara si s’aprova el Tractat de Lisboa, el Parlament Europeu tindrà l’última paraula -per sobre la Comissió o els Estats membres- en la legislació que afectarà amb profunditat les vides dels ciutadans. A partir d’aquí, no cal ser molt savi per deduir la importància del Parlament Europeu i de les properes eleccions europees.

Els resultats no aturaran la marxa ineludible cap a una societat globalitzada. La globalització es produirà de totes formes, anant a votar, sense anar a votar, amb Europa o sense Europa.

Ara bé, poques possibilitats tindrà la globalització de prendre un camí més favorable al món del treball i no del capital, sense comptar la comunitat mundial amb una Europa forta i majories progressistes.

I és per això que el Parlament Europeu i les properes eleccions són tan importants; i l’opció més lògica pels interessos de la immensa majoria radica en anar a votar per barrar el pas als partits conservadors, aportant el seu vot a les formacions progressistes.

Transcric i faig meu el final de la carta d’una lectora, Ma. Elena Muñoz, a El País: “Si creiem en el progrés i en l’assoliment de metes socials, tenim el deure de votar el 7 de juny. Que ningú sumi a causa de la nostra abstenció”.

Notícia

diumenge, abril 26th, 2009

Primer la notícia: La Fundació Catalana de l’Esplai, preveu que un 10,2% de les famílies tindran dificultats aquest any per enviar els fills a colònies o casals d’estiu a causa de la crisi. Per finançar totes les sol·licituds i complir el seu projecte de que cap nen es quedi sense colònies, la fundació ha obert un compte adreçat a “empreses, particulars i administracions” i recomana a tots els pares que inscriguin els fills i després demanin l’ajut que pot arribar fins al 100% del cost de la instància.

I ara el tractament de la notícia pel diari “primer diario que no se vende” en el seu titular:

Deriva

divendres, abril 24th, 2009

-

-

-

Que qualifique Francisco Camps unes gravacions policials autoritzades per un jutge de “muntatge”, denota que el president de la Generalitat Valenciana ha perdut el nord i va a la deriva.

Posar-se en el lloc de l’altre

dijous, abril 23rd, 2009

A Tengo una pregunta para usted, l’emissió de TVE on intervenien Josep Antoni Duran i Lleida de Convergència i Unió, Cayo Lara de Izquierda Unida i Joan Ridao d’Esquerra Republicana de Catalunya, no hi podia faltar la qüestió de la llengua. I la pregunta se li va fer a Ridao, com no podia ser altrament per un valencià, obsessionats que estan alguns contra el català i Catalunya.

A aquest ciutadà de Torrent no li sembla normal que un metge castellanoparlant, per entrar a l’Administració catalana, puga topar amb l’inconvenient de la llengua mentre un catalanoparlant pot presentar-se a les dues Administracions, a la castellana i a la catalana, gaudint d’aquesta manera, segons ell, d’un privilegi i sent això una injustícia.

Deixant de costat el fet de que si un disposa d’aquesta doble possibilitat, principalment, és per ser bilingüe, vull creure que aquest senyor -altres no!- era sincer.

En un cert tipus de gent, el deixar de raonar passa -al meu entendre- per ser incapaços, en quest tema i en qualsevol altre, de posar-se en el lloc dels altres. Pense que una de les diferències entre la gent de dreta i la gent d’esquerres és precisament que aquests darrers són més propensos a posar-se en el lloc dels altres. Com crec també que uns nacionalismes són més civilitzats per aquesta raó. I quan això no passa, quan no ho són de civilitzats, i són incapaços de posar-se al lloc dels altres, tenim ETA o el franquisme. Sense oblidar que deixar de posar-se en el lloc dels altres també li pot passar a un govern democràtic.

Aquell senyor de la tele, de tota evidència, no s’ha parat mai a considerar que de la mateixa manera que ell té una llengua materna, l’altre -per sort o per desgràcia- també en té una i que quan la raó s’ha pogut per fi imposar a la testerona i les armes -ell sembla que encara en vulga treure profit- s’ha arribat a una solució justament raonable: declarar oficials les dues llengües que es parlaven en els territoris.

I això què implica? Res de l’altre món: entre altres coses -i com a mínim- que el ciutadà puga adreçar-se a la seva Administració amb una de les dues llengües oficials.

I com s’aconsegueix això? Doncs que els funcionaris que han d’atendre els ciutadans, tinguen el coneixement suficient de les dues llengües. Tan difícil és comprendre una cosa tan simple, i tan civilitzada?

Deixeu-vos, senyor de Torrent, de fer-vos mala sang i d’equivocar-vos d’opressors.

Personalment les llengües que parle i considere meues són -per ordre d’aprenentatge- la dels meus pares, el valencià; la segona -per una raó de guerra civil i exili des de molt petit- el francès, i finalment el castellà.

Voleu saber quina és la realitat?

A Barcelona, on visc ara, els castellanoparlants poden fer vida en castellà i jo la puc fer en català, la meua llengua materna; quan vaig al País Valencià -ha costat!- però també puc viure en valencià al meu poble. On no puc viure en valencià és a set kilòmetres d’on vaig nàixer, a València ciutat, la capital del Reino.

I vostè que viviu a Torrent i aneu pel món perseguint les injustícies dels altres, i sense adonar-vos de les que teniu al costat!

Anècdota significativa

dimecres, abril 22nd, 2009

Anava pujant per l´avinguda Maria Cristina camí del MNAC quan en una de les esplanades prop del museu veig un grup de joves d´ètnia indefinida -diguem-ho així- fent signar uns papers als turistes. Mentre un noi presentava la carpeta, una noia es col·locava darrere la “víctima” per intentar pispar-li la bossa o la cartera.

Vaig explicar a la parella de japoneses que estaven “firmant” que allò era un truc i que vigilessin les seves bosses. Ho van entendre de seguida. I, prou fort perquè em sentis tota la colla de nois i noies, els vaig dir amb to quixotesc que entenia que tothom s´havia de guanyar la vida, però que d´aquella manera no. Ningú va dir aquesta boca és meva, excepte una noia que amb un to falsament compungit em va murmurar, mentre continuava el meu camí: “Perdone, señor”.

Això són els antecedents, l´anècdota ve ara.

Un barceloni que va presenciar la scena se´m va acostar per desgranar-me els tòpics de la inseguretat: que si la policia no fa el seu treball, que si alguna vegada detenen aquesta gent, entren per una porta i surten per l’altra. Que Barcelona és un veritable xollo pels delinqüents per la impunitat existent: “Això, senyor, dit pels mateixos delinqüents!” Com malgrat que ni accelerant el pas me´l treia de sobre, al final, irritat, li vaig llançar: “Em permetrà que li digui que no cal que vagi fent aquest tipus de discurs; no comparteixo en absolut el que m’està dient; jo em limito a posar en guàrdia les eventuals víctimes quan se’m presenta l’ocasió, com ha sigut el cas”. Vaig estar a punt d’afegir, “cosa que vostè no ha fet”.

Per la seva reacció a les meves paraules vaig veure que el seu discurs era interessadament conscient i que va entendre dues coses: allò que li havia volgut dir i que el seu candidat a les municipals no podria comptar amb el meu vot.

Paraula de… Rouco!

dimarts , abril 21st, 2009

“LA DEMOCRÀCIA SE CONVIERTE EN UNA PALABRA VACIA”

Aquesta frase a propòsit de la llei de regulació de l’avortament, pronunciada per Antonio Maria Rouco Varela, Cardenal-Bisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola no és de rebut. Tots els partits polítics i mitjans de comunicació haurien de condemnar-la sense pal·liatius. Però podem estar tranquils, només farà objecte d’un simple comentari i prou.

Probablement per aquest monsenyor el que no són paraules buides són els cops d’Estat i les dictadures que defensen els grans “principis morals i ètics”.

I per si no fora prou, sense haver-lo sentit pronunciar una paraula de condemna del sistema financer mundial, té la santa barra (mai tan ben dit) d´afirmar: “No saldremos de la crisis económica hasta que no salgamos de la crisis moral”.

En el ben entès que quan parla de falta de moralitat no està al·ludint als taurons responsables de la crisi.

Un crit aprofitable

diumenge, abril 19th, 2009

Si aneu a Metallenguatges polítics de Ferran Mascarell, podreu llegir l´article íntegrament. Per la meva part no em resistixc a extreure´n aquest paràgraf:

“Acabem amb l´ambigüitat del socialisme català. O bé és federalista plurinacional o no és res. Acabem amb la indefinició dels sobiranistes sobre el model d´Estat. Acabem amb la frivolitat de la independència amb data fixa. Acabem amb la instrumentalització partidista del concepte d´unitat. Enllestim la idea que l´espanyolisme és cosa de vells reflexos franquistes; acceptem que el nou espanyolisme reflecteix interessos també legítims i ha nascut en democràcia. Abandonem la tesi que som els millors i els més avançats. Reconeguem que no hem sabut idear una Espanya que serveixi, també, als interessos dels catalans. Acabem amb l´aberració que els federalistes, els sobiranistes i independentistes són políticament antagònics. Acabem amb els postulats fanàtics. Acceptem la transversalitat ideològica. Deixem de posar etiquetes banals a la gent que rebutja els partidismes. Liquidem el caïnisme de baixa intensitat que domina la política. Abandonem la idea que els principals enemics polítics dels catalans són els altres catalans que pensen diferent. Deixem de donar corda als principals adversaris de la Catalunya d´avui: els espanyolistes que interpreten que Espanya és una nació única, la seva. Abandonem definitivament la idea que els principals culpables dels nostres mals són els altres. Reconeguem les nostres incapacitats. Reconeguem que hem passat molt de temps sense pensar. Construïm un marc de referència compartit. Actuem plegats. Això és el catalanisme”.

Si aquesta presa de consciència es considera necessària a una Catalunya amb un PP residual, què no serà per un País Valencià, amb una dreta triomfant i encantada d´haver-se conegut!

Anti herois

dijous, abril 16th, 2009

És evident que hi ha dos móns, el de les persones honestes i senzilles i el dels prepotents; la frontera no té per què ser ideològica si bé a l´esquerra sempre trobarem més dels primers que dels segons, més generositat i més anti herois.A l´article que informa de la designació d´Eduardo Madina com a secretari general del Grup Parlamentari Socialista al Congrés, El País cita una actitud del que va ser president del PSOE, el ja desaparegut Ramón Rubial i una del jove diputat.

Havent patit les presons franquistes durant molts anys, Rubial, solia dir amb ironia: “No en tinc cap mèrit; no vaig ser a la presó per voluntat pròpia ni un sol instant”.

Madina, també basc, víctima d´un atentat d´ETA en el que va perdre una cama, al seu discurs tampoc hi cap el victimisme: “Soc amo de la meva voluntat i no vaig triar ser víctima; no em sento víctima. Soc un ciutadà”.

L´únic problema, és que aquesta gent sol ser minoria.

“Paris vaut bien une messe!”

dimecres, abril 15th, 2009

Una cosa és el que els altres saben o pensen que has errat i una altra cosa que ho confesses.

Se sabia que Artur Mas va pactar a la baixa l´Estatut amb Rodríguez Zapatero contra la promesa de respectar mútuament a les eleccions “les forces guanyadores per liderar Espanya o Catalunya”. Això tan increïble, fa uns dies ho va reconèixer el mateix Felip Puig. I ho ho va fer probablement creient desgastar Zapatero acusant-lo de no tenir paraula o de no tenir lideratge per imposar-la; a triar.

Amb “nacionalistes” com Mas i Puig no és d´estranyar que Catalunya estigui on està. Anem a veure; pactar la Generalitat amb el president del Govern espanyol i Primer secretari del PSOE contra la rebaixa de l´Estatut es mereix, com a mínim, tres observacions:

Primer: Significa que el nacionalista Artur Mas no té escrúpols al considerar que la Generalitat ben bé val un Estatut retallat com per a Henri IV “París bé valia una missa”, frase que se li atribueix al convertir-se al catolicisme per poder accedir al tron de França.

Segon: Significa també que els líders convergents han acabat per creure´s el seu propi eslògan electoralista de que el PSOE i el PSC són una mateixa cosa.

I tercer: En el pitjor dels casos per Catalunya -i el millor per CiU si això fos realitat- no pensar que el lider del PSOE podia jugar amb dues cartes -si li convenia, deia que s´havia imposat al PSC i si no li interessava declarava que el PSC és un altre partit- denota fins on arriba la capacitat estratègica dels que pretenen encarnar els destins de Catalunya!