Archive for maig, 2009

Quin país!

diumenge, maig 31st, 2009

El País Valencià del PP, com la Comunidad de Madrid d’Esperanza Aguirre, evoquen més l’època franquista que la que vivim.

Mireu el que es veu obligat a fer un ex diputat i senador socialista candidat a les Eleccions Europees per poder denunciar la política informativa -o millor dit, desinformativa- de Canal 9, la televisió valenciana. I l’actitud de la periodista (?) moderadora del debat electoral, tallant la paraula al candidat.

Política

dijous, maig 28th, 2009

“Catalunya ha de superar amb bon peu el final d´època que ara vivim, provocat per tres esdeveniments:

1) la crisi econòmica descabdellada per la fallida del sistema financer,

2) l´evidència que el consum creixent de petroli i primeres matèries, no és una solució viable per a un món amb més de 6000 milions de persones amb dret a una vida digna, i

3) la constatació que l´impacte en el medi ambient del creixement econòmic anterior a la crisi, no és sostenible.”

Així comença Una societat emprenedora per superar la crisi, la tribuna coordinada per Àngel Pes que publica Catalunya Causa Comuna a Nou Cicle-l´HORA.

He conegut Àngel Pes fa molts anys, del temps d´Emprius Club d´Opinió, un grup que liderava el diputat socialista Romà Planas. E.C.O agrupava a les dècades dels 80 i 90 gent molt ben preparada, caracteritzada per una gran vocació de servei públic des dels llocs que ocupaven a la Universitat com Josep M. Bricall o a l´empresa privada. I tots des de posicions progressistes coincidien amb una idea clara del que havia de ser la política i principalment la política catalana i el lloc que devia ocupar Catalunya a Espanya i al món. Àngel Pes, autor de varis llibres, Catalunya a l´aldea global. Cap a un capitalisme transnacional (edicions Thassàlia), Necessitem governants (edicions Mina), és doctor en economia, professor titular en excedència de la Universitat de Barcelona i alt executiu d´una destacada entitat financera.

Per a la vella esquerra, “patró”, “empresari”, eren termes -sobretot el primer- que arrossegàvem del segle XIX i eren sinònim d´explotador. El nou terme d´emprenedor reflexa una altra realitat, ni tan sols la del segle XX, sinó la del XXI. I fa bé Pes en utilitzar-lo.

Molta gent solament percebem de la política els seus instruments, les seves manifestacions més visibles, els partits, els seus representants, les eleccions. Manifestacions no sempre edificants, amb els seus errors, les seves contradiccions, les seves febleses com en totes les activitats humanes. El fenomen curiós és que la societat està predisposada a perdonar aquestes desviacions a tothom menys als polítics. I fa bé; és l´actitud exigent que cal tenir amb aquells que es reclamen i parlen en nom de principis i de la veritat, veritat relativa com la política, o “absoluta” amb la religió. I aquí el tòpic és dir que “tots els polítics són iguals”. Potser si, però una cosa és evident, els conservadors que s´omplen la boca de principis morals i religiosos són implacables amb l´adversari i permissius amb els seus, mentre la gent progressista no perdona un mancament als principis ètics; i més que a ningú als seus. Una realitat a meditar.

Si volem entendre una mica el que passa al nostre voltant, hem de fer un mínim esforç d´informació i intentar esbrinar què està en joc, detectar en els discursos la demagògia, saber triar el gra de la palla. I els treballs d´Àngel Pes ens hi ajuden i us invito, sobretot a la joventut, a entrar en aquest text que recull Catalunya Causa Comuna. Hi trobareu idees com les que reproduïm a continuació:”- “¦construir una societat emprenedora en l´àmbit econòmic i social, recolzada en una administració pública eficaç i eficient. – “¦El futur el construïm, i la intenció amb què s´actua li dóna forma. Per això treballar per una societat emprenedora, és a dir, compromesa amb la llibertat i la igualtat d´oportunitats, enllaça amb la nostra tradició progressista i respon als reptes del nostre temps – “¦Mesures polítiques que potenciïn la capacitat de crear empreses noves. El teixit empresarial sortirà profundament canviat de la crisi o sigui que la creació de llocs de treball dependrà en bona part del naixement de noves empreses. – “¦ incentivar les relacions universitat-empresa. Entre els factors que contribueixen a la creació d´empreses, sobretot les que empren les noves tecnologies, destaca la implicació de les universitats. – “¦Una societat cohesionada dóna oportunitats per desenvolupar-se als ciutadans que la composen, perquè és capaç de bastir una política efectiva per evitar l´exclusió social. – “¦Els desafiaments econòmics, socials i mediambientals del nostre temps fan la innovació més necessària que mai per trobar les estratègies per superar-los. Hem d´aprendre a facilitar el treball dels innovadors, sobretot dels emprenedors socials. Per exemple la filantropia o la responsabilitat social corporativa s´han d´orientar cap a una estratègia d´inversió social, mantenint els criteris d´eficiència i recuperació de la inversió que fonamenten l´activitat empresarial. – “¦avui dia les societats desenvolupades, com ara la catalana, volen limitar l´impacte de l´acció humana en el medi ambient, una exigència incompatible amb el creixement del PIB a qualsevol preu. – “¦ l´economia espanyola pot prosperar respectant les exigències d´un creixement sostenible, si aposta amb decisió per les tecnologies de la informació i de les comunicacions, (TIC), i pel desenvolupament de les energies netes; activitats en què la posició actual és prometedora. – “¦La producció d´energia neta pot esdevenir l´altre pilar del creixement sostenible, i al mateix temps contribuir a pal·liar tres debilitats cròniques de l´economia espanyola: la dependència energètica, l´escassa innovació i la dificultat en crear llocs de treball de qualitat. – “¦Entre els factors que contribueixen al desenvolupament de les persones es fa present cada vegada amb més força la qualitat de les institucions que regulen la societat.”

Alguns hi poden trobar en aquestes directrius alguna similitud puntual amb el discurs liberal a l´hora de generar riquesa, però la imbricació públic/privat que es defensa, la demanda de més Estat racionalitzat i la insistència amb conceptes com cohesió social, exclusió social, preservació del medi ambient, no deixen cap dubte sobre la visó progressista d´Àngel Pes, que considera que “des de l´Estat s´han de garantir uns drets assolits històricament per les revolucions liberals i les lluites obreres”. La seva prioritat i el seu objectiu és posar una economia pròspera al servei de la societat, just el contrari del que sempre ha pretès la dreta -la carca, la moderna o la postmoderna- que és de sotmetre la societat als seus interessos més exclusius i immediats.

I aquest és el veritable repte que la humanitat sempre ha tingut plantejat. I la política no és altra cosa. La resta, són diversions per distreure el personal. I esbrinar les polítiques que van en un sentit o amb un altre, depèn molt de l’interès (amb les dues accepcions del terme) que hi posa cadascú.

Una Europa per la sortida de la crisis

dimecres, maig 27th, 2009

Escriu Raimon Obiols al seu article, Barcelona, Brussel·les del sud sobre les eleccions europees: “En molt bona mesura, els resultats d´aquesta elecció determinaran el tipus de sortida que Europa adopti davant la seva doble crisi: l´econòmica i la institucional.”

Això ho sap tot aquell que segueixi mínimament els esdeveniments i la situació mundial que travessem. Malauradament, per ara, no sembla que sigui la majoria.

Aquí algunes formacions polítiques van a aquestes eleccions defensant uns interessos desfasats. Legítims però desfasats. Com diria aquell: “Ara no toca”. Altres, amb el seu afany d’arribar a la Moncloa, les consideren com unes primàries per governar l’Estat, eleccions que tindran lloc d´aquí dos anys! I el que es va a jugar en aquestes eleccions és el funcionament d´Europa i si la sortida de la crisis mundial es farà amb un Parlament europeu dominat -com l´actual- per la ideologia causant de la crisis, o per una ideologia progressista, millor situada per prendre les decisions a nivell mundial que evitin el retorn de pràctiques financeres desastroses. Les properes eleccions només poden ser en clau europea i més que mai -donades les circumstàncies- en clau social.

És molt significatiu el que afirmen els diferents candidats. Maria Badia, del PSC, en nom dels socialistes proclama: “No podem permetre que els qui ens van portar a la crisi continuïn manant”. O ICV que posa als seus cartells: “Crisis de dretes. Solucions d´esquerra”. El candidat d’ERC, per la seva part, ha anunciat que impulsarà “una Directiva europea sobre Energies Renovables”.

En el darrer debat sobre el estado de la nación, Mariano Rajoy demanà a crits la necessitat d´una reforma laboral i el cap del govern l´emplaçà a explicar en què havia de consistir aquesta tan necessària reforma. Doncs bé, tot i que ens la podem imaginar venint de qui ve, encara n’estem esperant l´explicació.

En aquestes circumstàncies, no és gens d´estranyar que el partit conservador i la dreta hagin coincidit còmicament -el ridícul no mata!- en la seva campanya a les properes eleccions al Parlament europeu. Convergència i Unió ha posat als seus cartells el simple i enigmàtic adverbi, ARA; i el Partit Popular un no més explícit AHORA! És cert, en aquest cas, que acompanyat de SOLUCIONES.

O sigui que la dreta ho vol tot: un temps per buidar la caixa i un temps per definir les claus del cofre nou!

Publicat a L’HORA. 24/05/09

L’escola

dimarts , maig 26th, 2009

i l’escola privada, la millor garantia d’elitisme, de negoci o d’adoctrinament… (el que no vol dir que no sigui legítim ser-ne partidari, si respon al propi tarannà)

Equilibris, quins equilibris?

diumenge, maig 24th, 2009

He llegit al diari un titular un poc tremendista que m´ha indignat: El que està passant a Espanya amb l´atur no s´ha vist enlloc.

Respon a les paraules d´Àngel Gurría, secretari general de l´Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) pronunciades en una trobada organitzada per Nueva Economia Forum: “La velocitat, la intensitat, la virulència de la desocupació a Espanya és una cosa que no havíem vist ni estem veient enlloc”. I a continuació, aquest representant aprofita el viatge per expressar, un cop més, la necessitat d´una reforma laboral que permeti més… flexibilitat! De passada, no dubta en intentar enfrontar els mateixos treballadors: “s´ha de buscar l´equilibri entre els que estan dins del mercat de treball i els que estan fora i volen entrar”. Genial! Per què els que estan fora puguin entrar cal que els que hi estan dintre surtin. Més que d´equilibri del que està parlant és de vasos comunicants!

Però tornem al principi. Potser sí que el que està passant amb l´atur espanyol no s´ha vist enlloc. Però alguna explicació ha d´haver-hi. Jo no disposo de dades, els periodistes sí. Solament puc parlar per deducció a partir del que he anat llegint. I el que sempre he llegit és que el pes de la construcció en l´economia espanyola -a part els efectes mediambientals col·laterals- era excessiu i per tant la concentració de ma d´obra havia de produir els efectes que estem constatant sobre l´ocupació, ara que la crisi ha fet esclatar la “bombolla” de la construcció.

Abans la desocupació, allò que no s´havia vist enlloc amb tanta intensitat com a Espanya, és la febre del totxo. I en lloc de posar l´accent -com ho està intentant el govern- sobre l’educació i la necessitat de canvis estructurals en la economia per a quan sortim de la crisi, la única preocupació de certs sectors és la de sempre, reduir els costos laborals.

No és cap garantia de res, però si els ciutadans no ajudem amb els nostres vots a que els criteris polítics progressistes s´imposin als que han conduit l´economia al desastre actual, no ens haurem d´estranyar de que a la sortida de la crisi tinguem més del mateix.

Per guanyar menys, el capital no deixarà mai de treballar i invertir. El que sempre ha mancat en democràcia és la voluntat o la força política i sindical d´imposar-li condicions.

I si parlem d´equilibris és per aquí que s´haurien de buscar, entre treball i capital.

Nacionalismes

dijous, maig 21st, 2009

Des dels inicis de la transició he considerat que la democràcia li devia molt al grup Prisa i al diari El País en particular. Si bé he trobat a faltar sovint una acció decidida per part seva en el tema de l’organització territorial, és a dir en la resolució dels nacionalismes, tant l’espanyol com els “perifèrics”. El País no ha deixat de ser un diari nacionalista espanyolista i quan ha publicat articles de nacionalistes “perifèrics” adreçant-se a Espanya, generalment ha tingut la incongruència d’editar-los quasi sempre en el suplement local corresponent.

Avui no és el cas: publica per a tota Espanya un excel·lent article de Suso de Toro, La España real es plural. En aquest article l’autor considera que els nacionalistes espanyolistes i els nacionalistes perifèrics pesen més a Espanya que els pocs federalistes. Diu que “s’ha construït ideològicament una nova Espanya que no ha estat integradora, sinó una nació monolingüe i homogènia; i a canvi, en les autonomies governades per nacionalistes, una idea de nació que pretenia també la pròpia homogeneïtat.” Pensa que Madrid té avui una mirada hostil cap a la resta, és utilitzat com un instrument contra els altres nacionalismes i al servei d’altres interessos, i troba a faltar que no sigui capital de tots, un Madrid “capital federal” com preconitzà Azaña. “El que viu no vol morir i els nacionalismes seguiran buscant existir, però l’Espanya més semblant al que som haurà de ser federal i integradora”, ens diu.

I acaba Souso de Toro el seu article amb aquesta reflexió: “I un troba a faltar una intel·lectualitat oberta a la diversitat interna, la intel·lectualitat espanyola és tremendament nacionalista, no federalista. Aquesta és la seva responsabilitat.”

Paraules i conviccions

dimarts , maig 19th, 2009

Rodolfo Martin Villa, va ocupar una llarga llista de càrrecs a l’Administració franquista: cap nacional del falangista Sindicat Espanyol Universitari (SEU), director general al Ministeri d’Indústria i secretari general de l’Organització Sindical. En el tardo franquisme va ser nomenat el 1974 governador civil i cap provincial del Movimiento a Barcelona. En el primer Govern de la monarquia va ser ministre de Relacions sindicals i del 1976 al 1979, amb Adolfo Suárez va ocupar la cartera de Governació.

A Tribuna de Barcelona s’ha pronunciat pel federalisme! Això sí… simètric! Es partidari d’una reforma profunda del Senat i de la Constitució com la millor manera de que el “cafè per a tothom” sigui… inevitable! De Martin Villa es pot dir tot, menys que no sigui intel·ligent.

S’ha sincerat definint-se com un “conservador en temes religiosos, de costums i ordre” però partidari de posar algunes “limitacions” a la propietat privada, “potser pel meu origen azul“, afegeix. Com? Anticapitalistes aquells señoritos falangistes? Si van sorgir com a reacció i enemics a mort de les Internacionals obreres comunistes i socialistes -igual que els nacionalsocialistes alemanys i els feixistes italians! Què ens venen a contar?

Potser sí que entre ells hi van haver alguns que s’ho creien -com Dionisio Ridruejo- però aquests molt ràpidament van descobrir el pastel i van abandonar. Els altres van seguir per fer carrera o perquè eren senzillament uns indocumentats.

De la mateixa manera, els militants d’Alianza Popular de Fraga Iribarne i del Partit Popular actual s’omplen la boca de paraules que no han fet mai part del seu vocabulari -com llibertat, drets, igualtat, democràcia- i encara menys de la seva sensibilitat.

Curs gratuït de valèncià

dilluns, maig 18th, 2009

L’amic Francesc Viadel ens informa d’un curs interessant de valencià per Internet: http://www.practicavalenciano.es/ que afegim a partir d’avui al nostre apartat Eines.

Del llibre de visites de la web extraiem aquesta opinió: ” TU ENSENYES CATALÂ, NO LLENGUA VALENCIANA. No eres mes que un catalaner que vol enganyar als valenciaparlants. Fes el favor de dir les coses pel seu nom, tu ensenyes a escriure CATALÀ, no llengua valenciana, i damunt es una llengua artificial inventà pel quimic català Pompeu Fabra. Si tingueres una miqueta mes de vergonya gastaries les paraules que son verdaderament valencianes, com per eixemple: “ARRÃ’S EN COSTRA” (i no la catalanà: “arros amb crosta” – ¿ Quin dinar es eixe, (…) catalaner ?) (No tindras collons a clavar este mensage)”

De drets i interessos…

dilluns, maig 18th, 2009

A la pregunta d’un diari de si “la desgravació per compra de vivenda s’ha d’aplicar sols a rendes baixes?”, una lectora respon que no, amb aquesta curiosa reflexió: “…la meva opinió és que s’hauria d’aplicar a tothom, ja que tots tenim els mateixos drets.”

Si s’entén bé, en nom dels drets que tots tenim, els rics tindrien el dret de benefiar-se de les ajudes que intenten aliviar la vida als més pobres; per aquesta mateixa regla de tres, els pobres haurien de tenir el dret de gaudir de la mateixa vida que tenen els rics. O no? La resposta és del mateix calibre que la d’aquells que consideren que els impostos indirectes són més democràtics que els directes ja que solament paga l’impost aquell que voluntariament compra el producte taxat. No entenen que és una manera poc equitativa de fer pagar molt més, proporcionalment, les rendes baixes que les altes.

Mai com ara s’ha vist utilitzar paraules com drets, llibertat (d’enriquir-se) o igualtat (de todos los españoles) amb més poc critèri. Alguns han sentit campanes i van per la vida un poc despistats.

Sense proposar-m’ho he trobat la resposta a la meva perplexitat en una frase de l’escriptor Albert Sánchez Piñol quan diu: “La gent es fa molt poques preguntes que vagin més enllà dels seus propis interessos”.

Francisco Camps imputat

divendres, maig 15th, 2009

La imputació del president de la Generalitat Valenciana, sense cap reacció per part del Partit Popular, solament té tres possibles interpretacions :

1.- La ideologia liberal del PP -quan menys Estat millor!- arriba fins a límits insospitables, en aquest cas fins el menyspreu de la Institució de Justícia. Probablement estan pensant en la seva privatització, com l’ensenyament i la salut!

2.- La Justícia espanyola és xauxa i el primer partit defensor de les “essències pàtries” no té per què manifestar-li el més mínim respecte.

3.- El principal partit de l’oposició és una colla d’aprofitats irresponsables.