Archive for juliol, 2009

Els Jocs Florals de 1930 al País Valencià

dilluns, juliol 27th, 2009

L´amic Josep Palomero, aprofitant les seues recerques, continua enviant-me allò que troba a la premsa dels anys 30 sobre Josep i Angelí Castanyer. La darrera remesa contenia la crònica dels Jocs Florals de 1930 organitzats pel Rat Penat, publicada en el núm. 33 de la revista literària mensual “Taula de Lletres Valencianes” de juny de 1930, any en que guanyà la Flor Natural el meu pare.

De la lectura d’aquesta crònica se´n poden extreure varies conclusions, la primera i molt positiva és que en aquells anys de “Dicta-blanda” del general Miguel Primo de Rivera, un any abans la proclamació de la República, es podien celebrar a la ciutat de València amb absoluta normalitat uns Jocs Florals tenint per mantenidor el poeta i polític catalanista Jaume Bofill i Mates i comptant amb l’assistència del pare de la normativa moderna de la llengua catalana, Pompeu Fabra. I no passava res. Avui, amb democràcia, i davant de presències tant significatives, les bestieses incultes -si no fets més greus- que hauríem de soportar per part del sector espanyolista que s´autoproclama “valencianista” ens faria caure la cara de vergonya a la resta de valencians.

El segon fet positiu és el consell que Bofill i Mates donà als poetes i escriptors valencians que el cronista relata amb aquests termes: “Bofill aconsellà als poetes i escriptors valencians que no caigueren en el provincianisme de la literatura catalana per mig de la imitació del seu patró i digué que cultivant el nostre caràcter ens sentiríem cada vegada més a prop de Catalunya, més germans dels catalans. Esta observació dona idea de com esguarden des de Catalunya el nostre renaixement. Per això la nostra futura convivència amb Catalunya no serà fruit de l´absorció com temen alguns equivocats que ignoren la tradició històrica.”

Això és el que ja s’escrivia els anys 30 contra alguns “equivocats”, que encara avui insisteixen amb una virulència filla de quaranta anys de franquisme.

L´últim fet ja no és tant positiu perquè l´escrit, més que una crònica és una crítica implacable, ja en aquells temps, contra la Festa dels Jocs Florals i els seus organitzadors per part d’algú que l´any anterior havia acceptat fer part del Jurat i a qui, de tota evidència, un any desprès no havien cridat.

I sobre aquest punt caldria dir que no són les Institucions -si són democràtiques- que s´han d´atacar sinó que el que cal és arribar a dirigir-les i omplir-les de contingut i, sense anar més lluny, els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l´exili, des del primer moment, van complir el seu paper des del punt de vista literari i, donades les circumstàncies, des del punt de vista polític amb la seua lluita contra la dictadura. En particular, els Jocs Florals de la Llengua Catalana que es van celebrar a la Sorbonne a París el 1965 i als quals vam tenir el privilegi de participar en la seva organització, foren un gran certamen literàri i una gran manifestació antifranquista.

Però aquesta és una altra història…

La veritable cara

dilluns, juliol 27th, 2009

Excel·lent article de Jacques Julliard Per una socialdemocràcia de combat, que ens tradueix Raimon Obiols al seu Notes de Brussel·les.

L´article ve a dir que mentre els socialistes retrocedeixen arreu del món, la idea socialdemòcrata progressa i fa adeptes com Sarkozy, Obama i Benet XVI. Obama és pot considerar un cas a part, car com diu Julliard “El nou president ha fet el contrari que el seu predecessor, Bush, en casi tot”. El discurs dels altres dos personatges però ha canviat i pretenen apropiar-se, a partir de la crisi, d’allò que ha esdevingut una evidència per molta gent “que no és veritat que l´economia de mercat s´autoreguli, que sigui capaç de prevenir les crisis, que l´afany de benefici sigui el motor del creixement, ans el contrari, és un factor antiproductiu, una de les bases estructurals de la crisi.” D´alguna manera intenten prendre el tren en marxa, en tot cas pel que fa al discurs, no pel que fa als fets per descomptat, com precisa l’article. Per Jacques Julliard,”L´objectiu d´una política socialdemòcrata és deixar fora de la circulació una classe econòmica i financera que ha fracassat. Seria escandalós i aberrant que aquesta classe sortís indemne de la crisi que ha provocat.”

Ara bé, mentre llegíem això, a El País del 26/07/09 el dirigent del Partit Socialista francès, Manuel Valls, declara: “Pensar en altre tipus de societat que no sigui capitalista no té sentit.”

Alguns podrien pensar que uns i altres es contradiuen però no crec que sigui el cas car per Valls també “En plena crisi del capitalisme la dreta guanya les eleccions” i el seu article busca una solució a aquesta contradicció. El problema, ens diu el polític francès, és que els socialistes no han sabut modernitzar-se des del punt de vista teòric: “som capaços de governar d´una forma realista: canviem la siderúrgia, tanquem mines si fa falta, convertim París en una capital financera, però… No som capaços d´assumir teòricament el que desprès fem quan governem.”

I segurament té raó. Els socialistes haurien de deixar de fer “com si”, com si volguessin implantar el “socialisme” i el que haurien de fer és fer arribar a la gent la imatge del que veritablement representen. I el que diu Manuel Valls que representen és: “La lluita contra les desigualtats. Per a l’esquerra, les desigualtats provenen d’injustícies i defensa mobilitzar tota la maquinària de l’Estat per corregir-les. La dreta és més fatalista. Això es veu en l’educació. Ara mateix és més difícil per un fill d’obrer en França accedir a una gran escola d’elit que fa 30 anys. A França hi ha tres camps en els que l’esquerra ha d’apostar fort: l’escola, els guetos en els suburbis i la convivència social entre tots els grups ètnics i socials.”

Això que diu Valls referint-se a França, és vàlid -i cada vegada ho serà més- per qualsevol país desenvolupat, i a casa nostra també, si no totalment i ara, parcialment i en el temps.

Els socialistes s’haurien de proposar imposar als ulls de la ciutadania la imatge del que veritablement són i el que veritablement fan, i d’una vegada per totes deixar d’aparentar el que no són, situació que l´adversari aprofita per jugar amb avantatge, bé fent por, bé evidenciant-ne la poca fermesa.

Per ofrenar noves glòries a Espanya…

divendres, juliol 24th, 2009

-

Això del Partit Popular i especialment al País Valencià, passa -com diuen els castellans- “de castaño oscuro”. Anem per pams.

Tots sabem que les filtracions del cas Gürtel van provenir de les mateixes files del PP. Això no els impedeix acusar el govern de les filtracions o atacar el grup de premsa que publica les declaracions d´un corrupte de la trama que acaba de declarar haver regalat bosses de luxe a l´alcaldesa de València, Rita Barberà. A aquest personatge ni esmentar-lo; atacar i desprestigiar la premsa, el cos nacional de polícia o la magistratura (per cert, majoritàriament conservadora), això sí! El Poder de l´Estat no és legítim mentre no el detenen ells! Així de clar. I si l´Estat de Dret desapareixés com ha succeit tantes vegades al llarg de la història d´aquest país, per aquesta gent millor que millor, sempre han demostrat tenir un solució autoritària de recanvi.

Un altre tema: fa temps que a les Corts Valencianes l´oposició demana la llista dels contractes abusius, molts d´ells fraccionats per poder ser adjudicats a dit a la trama Gürtel. Davant la negativa del PP de proporcionar el llistat, el grup Compromis, a través del diputat Joan Herrera es veu en l´obligació de demanar-lo al Congrès de Diputats a Madrid!

Només en un tema el PP fa prova d´equitat i de justícia. Sí, senyor! Com la presumpció d´innocència és sagrada per imputats com Francisco Camps i Carlos Fabra, que continuen en els seus càrrecs, l´alcalde de Castellò, Alberto Fabra (un altre Fabra!), ha readmés en el cos de la Policia Local a un obscur polícia, vinculat a una xarxa de tràfec de drogues que disposava de laboratoris clandestins de cocaina en la capital de la Plana. Aquest obscur individu s´encontrava en excedència voluntària i va sortir en llibertat el passat mes de març desprès de pagar una fiança de 40.000 euros!

Val a dir que obscur, obscur, ben bé, aquest “policia” no ho és: és el nebot i ex guardaespatlles”¦ del Fabra president de la Diputació!

I desprès de tot això, només pot ser pura coïncidència una altra notícia que el diari Levante del 22/07/2009 posa en portada: La Comunidad Valenciana està a la cabeza de la delincuencia en España. La zona con cobertura de la Guardia Civil registra el 20% de los delitos cometidos.

Com m´ha dit un parent catòlic de dreta que ha votat i continuarà votant el PP: “Però són dels nostres!”

L’esquerra agònica

dimarts , juliol 21st, 2009

No sé si és recomanable però tinc el costum de subratllar els llibres que llegeixo -generalment assaigs o memòries- per marcar els passatges substancials o aquelles frases que expressen magníficament una idea que comparteixo i que no he tingut mai l’encert de formular amb la mateixa precisió.

Doncs bé, acabe de llegir L´esquerra agònica. Records i reflexions (editorial afers. 2009) de Doro Balaguer i m´ha passat una cosa inusual. Al cap d´unes pàgines m´he adonat que havia de subratllar cada una de les idees i frases que conté el llibre, cosa impossible i que deixava de tenir sentit!

Pels qui no coneixen l’autor, el presentaré copiant la solapa del llibre: “Isidor Balaguer Sanchis, Doro Balaguer (València 1931) nasqué en una família d´industrials i comerciants vinculada a la cultura artística. (…) Llicenciat en Belles Arts, l´autor d´aquest llibre visqué un temps a París, on va poder conèixer les tendències més actuals de la pintura internacional d´aquell temps. (…) Fou membre del Grup Parpalló i desprès abandonà la pintura. Militant durant molts anys del Partit Comunista d´Espanya, ocupà un lloc molt destacat en l´organització valenciana. Fou membre del comitè central i representant en diversos organismes de coordinació – democràtica durant la Transició. Desprès fou dirigent de la Unitat del Poble Valencià. (…)

És cert que a la seua edat s´ho pot permetre, però he vist pocs polítics expressar amb més humilitat i amb més sinceritat les equivocacions que ell i els seus hagin pogut cometre i proclamar amb més credibilitat la seua fidelitat a les seues idees de sempre. Ens parla de nacionalisme, de la llengua, de política o de cultura, “problemes -com ens diu- que afecten, o que també afecten, el País Valencià.”

He dit que vaig deixar de subratllar el llibre però encara he captat algunes idees al vol:

Sobre la seua sinceritat:
“En la ratlla dels setanta anys comence a pensar que les meues opinions, fins i tot, les meues conviccions i comportaments, que volia coherents, tenien ben poc a veure amb la marxa de la realitat:”

Sobre el valencianisme, la llengua i el país:
- “El valencianisme (durant la República) fou, potser, el moviment més actiu d´aquells anys. Amb l´aspecte polític, hom ha parlat d´aquells anys amb la formula “˜l´impuls trencat´; en l´aspecte cultural s´ha parlat, en diverses ocasions, de “˜la segona Renaixença´.”
– ” Som allò que s´entén a València com catalanistes, en un país, el valencià, on no és possible ser-ho. Simplement ens sentim ciutadans d´un espai cultural i lingüístic que no és l´espanyol ni el valencià no català, sense tenir lligams ni res a veure amb Catalunya ni amb el catalanisme polític del Principat.”
– “La societat de la capital no sembla considerar com a cosa seua la seua ciutat, el seu país. Sembla més aviat una societat de forasters interessats per falles i festes, ja molt colonitzades per gent de fora, que no reconeix cap altra característica diferenciada. Ni la cultura, ni l´idioma, ni el patrimoni, ni el paisatge són seus. Doncs ja es pot considerar el país com un espai urbanitzable.”
– “L´agressivitat dels uns, la passivitat dels altres i la debilitat dels únics interessats configuren un trist auguri.”

Sobre la Guerra:
-“Per més que alguns historiadors i estudiosos, de manera una mica cínica, hagen anat esbrinant les responsabilitats de cadascú, els morts d´un costat, les brutalitats mútues, per arribar a posicions neutrals i objectives i conclusions que venen a repartir culpabilitats o a situar-les en la condició humana, personalment no puc deixar de considerar la guerra com la conseqüència de l´ambició i la barbàrie dels sectors més ben estants i reaccionaris de la societat i els seus sicaris, que acudiren a la recerca de poder econòmic i polític al crit “d´Espanya Una Grande y Libre“, tan semblant a les manifestacions de la dreta actual.”

Sobre l´art:
- “tot fa pensar que els mecanismes d´integració de la societat moderna han superat els continguts anti-sistema de la creació artística.”

Sobre la religió:
- “Pense que deu haver uns humans que tenen la facultat de creure unes coses sobrenaturals, al marge de la seua voluntat, cultura o intel·ligència que pot ser molta i molt brillant, i altres no, abandonats per tots els Déus.”
– “A més, les religions oficials, que tenen nombrosos beats infiltrats en la política de dretes i d´esquerres, en els partits, en les institucions civils, en l´ensenyament, gaudeixen de la protecció i l´ajuda (també de la por) dels Estats, encara que aquests es diguen aconfessionals.”

Sobre el terrorisme:
- “Tot i estar contra qualsevol modalitat de violència, ens sentim molt crítics cap als criteris i actuacions antiterroristes, que considerem més aviat oposats als objectius de liquidar-la.”

Sobre la informació:
- “La veritat va per un costat i la informació per un altre.”
– “Segurament mai la informació no ha estat fidel i objectiva, però ara pren formes d´informació/ficció on les paraules són triades per no dir clarament el que està passant, per no expressar amb veracitat la realitat; hom parla a tothora de l´imperi de la llei, la independència judicial; la llibertat dels ciutadans, més vigilats que mai; sovint és al·ludit l´Estat de dret, que sol aprofitar per prohibir drets; danys col·laterals vol dir matar innocents sense culpa. La llista de ficcions seria interminable, el llenguatge amaga els continguts i s´adapta amb facilitat. Els partits socialistes ja no són socialistes, els comunistes no són comunistes, l´esquerra ni és esquerra ni està unida i el centredreta no està al centre.”
– “…els arguments de l´esquerra, (són) automàticament considerats desfasats per part de comentaristes reaccionaris, polítics, intel·lectuals i progressistes moderns, més o menys seduïts pel poder o perquè ara toca.”

Sobre la situació actual:
- “La reacció de la dreta d´aleshores (anys de la República) fins provocar una guerra civil no deixa de ser massa semblant a la de la dreta d´avui, tot i que les circumstancies internacionals actuals li dificulten d´arribar tan lluny, però potser continua pesant en l´ànima d´una esquerra disposada a claudicar amb facilitat.”
***

També, de passada dona una pinzellada sobre les maniobres d´apropament PSPV i PSOE i els problemes que van suscitar entre Vicent Ventura i Ernest Lluch. Les vivències de Doro Balaguer no són diferents de les de la gent més lúcida de la seua generació però no és tan corrent contar-les amb la sinceritat i la intel·ligència en que ho fa i no és estrany que subscrivim plenament el contingut i el to del seu llibre.

Un llibre tan suggeridor que solament en podem donar una petita idea amb les citacions escollides. Un llibre que cal llegir d’una persona, que podent-ho sens dubte evitar, va prendre partit amb lucidesa, com ho demostra aquesta última frase:

“Per mantenir-se al marge, la gent es fa imparcial”.

Publicat a Nou Cicle-L’HORA. Reproduit a Editorial afers

Sentit comú

dilluns, juliol 20th, 2009

La política sembla complicada per qui vol que ho sigui o per qui la vol complicar perquè creu beneficiar d´aquesta manera els seus interessos. En realitat la política és l´activitat que més sentit comú demana al mateix temps que el sentit comú és la qualitat humana més ben repartida del món, probablement si s’esclou gran part de la classe política. I si això és així no caldria anar a buscar molt més lluny el divorci que se sol constatar a vegades entre la ciutadania i els polítics.

Potser l’excepció que confirma la regla la trobem a l’entrevista que el President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla ha acordat aquests dies a El País.

El diari retreu al president no haver complert l´amenaça de no votar el Pressupost de l´Estat sense abans no haver obtingut l’acord sobre el finançament. La resposta de José Montilla és d´una lògica digna d’elogis.

P. (…) en el PSC se escucharon voces que amenazaban con no votar el Presupuesto del Estado. ¿Llegó a planteárselo?
R. Al negociar, todos miran de utilizar elementos que les ayuden a avanzar posiciones.
P. Pero llegó el Presupuesto sin la financiación, y el PSC lo apoyó.

R. ¿Es que si no se hubiera votado el Presupuesto tendríamos financiación?

És una manera d´entendre i de fer política que cal remarcar perquè malauradamernt no es massa freqüent.

El paper de cadascú

diumenge, juliol 19th, 2009

Vicent Parpal, al seu Mail Obert fa un excel·lent article -com quasi sempre; tanmateix, aquest cop, sobre el finançament pense que es precipita. El periodista no es fia de Rodríguez Zapatero que, segons ell, ha enganyat tothom, i fa una pregunta recurrent al conseller Castells i a la ministra Salgado. El que Zapatero ha enganyat tothom -i no que fa el que pot com pensen altres- de tant repetir-ho en alguns sectors, sembla que prengua ja categoria de consigna.

Pregunta Parpal: “Per què el govern espanyol no vol donar cap dada? Hi ha raons tècniques, diuen; però aquestes, dic jo, haurien d’afectar tothom i tots els governs. Hi ha raons polítiques, diuen. No faltaria sinó que no n’hi haguera. Però cap d’aquests arguments no em sembla ni convincent ni recomanable per a justificar tanta opacitat en un sistema democràtic.”

Tot apunta que les necessitats de finançament de Catalunya, donades les circumstàncies, no surten mal parades de la negociació, i la reacció del PP en podria ser una prova. Paciència. Si resulta que no és així, temps tindrem de parlar-ne. Per mi, aquesta precipitació és suspecta. Tot i que el director de Vilaweb trepitja democràticament terreny ferm, considere que la seua exigència de transparència toca fer-la al PP, a l´oposició, que li convé desgastar el govern socialista intentant, en aquest cas, suscitar greuges comparatius entre territoris. De moment, amb aquesta actitud de voler xifres i passar comptes, tot el que s´aconsegueix és no facilitar-li les coses al Govern pel que fa als altres territoris.

És això el que es pretén? Perquè si és això, aleshores, el director de Vilaweb va per bon camí.

Coincidència

dijous, juliol 16th, 2009

És la primera vegada que en aquest espai faig referència a l’esport però convindreu amb mi que aquest diari que es subtitula EL DIARIO DEPORTIVO DE LA COMUNITAT VALENCIANA, a la portada del seu número del 15 de juliol, va molt més enllà de l’esport.

Curiosament, el mateix dia 15 de juliol a la pàgina 4 del suplement valencià d’El País apareix -pura coincidència- la notícia sobre l’informe anual Raxen (racisme, xenofòbia, neofeixisme) que el Moviment contra la intolerància acaba de presentar, amb aquest titular: Alerta ante la violencia del odio. El Movimiento contra la intolerancia destaca el incremento de agresiones en la Comunidad Valenciana, que explica por la “impunidad” de sus autores.

De l’informe es desprèn que la Comunidad Valenciana es la autonomia que compta amb el major nombre de casos per davant de Madrid i Catalunya. A qui pot estranyar la situació si des les primeres pàgines de la premsa diària -quan no des d’instàncies polítiques- s’observa uns comportaments del tot condemnables?

Federalistes, sobiranistes, independentistes

dimecres, juliol 15th, 2009

Desprès de l’acabament feliç de les negociacions sobre finançament, Ferran Mascarell ha escrit un article a l´Avui que reprodueix Nou Cicle-L´HORA, La llarga marxa , del que extraiem el passatge següent:

“Això és el que cal fer ara: deixar-se anar, compartir responsabilitats, lluitar per l´Estatut, aferrissar-se a obtenir més Estat, retornar la política a la gent, engrandir la força cívica i posar al dia un catalanisme d´idees i d´acció. Tot plegat és la pedra de toc que determinarà el futur immediat de Catalunya. És el calidoscopi que hauria d´obligar de manera conjunta federalistes, sobiranistes i independentistes”.

Ã’bviament aquestes mesures estan lluny de ser vàlides pel País Valencià que està en la pols. La situació al País Valencià no és ni de lluny la de Catalunya però, encara que en proporcions més modestes, no falten federalistes, sobiranistes i independentistes a casa nostra. I el problema no és que siguem pocs -condició sempre circumstancial- el problema és que som mal avinguts. I no hi ha cap excusa per perpetuar la situació de confusió en que ens trobem.

No es poden fer miracles però és possible proposar un objectiu accessible. Un objectiu no massa ambiciós però que seria un primer pas imprescindible en el camí del nostre retrobament. Un pas que podria treure la societat valenciana de la confusió en la que l´han submergit la colla de neocons que ens governen.

Els “federalistes, sobiranistes i independentistes” hauríem de centrar tots els nostres esforços, al País Valencià, en tirar una ratlla rotunda, visible, definitiva, entre els valencianistes que som i… els altres, el seu conservadurime i el seu espanyolisme. Compte, que no és cap pecat no tindre una concepció clara del nostre país i acontentar-se en ser un apèndix de la España eterna; tenen perfectament el dret a voler ser un dels puntals d’una certa concepció d’Espanya. El que no tenen dret és de prendre el pel a la gent fingint uns “amors” que no tenen. I no podem comptar amb ells per aclarir conceptes i obrir els ulls a la gent, ens toca fer-ho a nosaltres.

El valencianisme és polític o no és res, inclús la valenciania comença on comença el respecte, la utilització i la promoció de l´ús social de la nostra llengua i això és incompatible en no parlar-la, en menysprear-la, en suscitar el secessionisme i en insultar i entorpir lligams amb els veïns que la comparteixen, fins al punt de trencar relacions, ajornar la promoció d’infraestructures comunes i posar en perill el propi desenvolupament econòmic! És tan elemental el que dic que fa vergonya haver-ho de dir. Però el cinisme de l´adversari és tan gran que no queda més remei. Necessitem baixar d’inútils pedestals i actuar arran de terra.

M´ha agradat la terminologia de Mascarell “federalistes, sobiranistes i independentistes” perquè estalvia explicacions i perquè engloba tot un món que, al País Valencià, només pot ser d´esquerres.

Car no és concebible, a la societat valenciana actual, un sobiranista o un independentista de dretes. I s´ho hauria de fer mirar un ciutadà valencià que es pretén d´esquerres que no es considere com a mínim federalista i no actue com a tal.

Penediment tardà

diumenge, juliol 12th, 2009

Des del primer moment de la Guerra Civil -sinó abans- l’Església Catòlica Espanyola es va posar al costat dels autors del cop d’Estat militar alineats amb les Potències de l’Eix, l’Alemanya hitleriana i la Itàlia feixista de Mussolini. Que gent sense dos dits de sentit assassinaren representants de l’Església -pel simple fet de ser-ho- és injustificable, i no crec que ninguna autoritat del camp republicà ho hagi justificat mai.

Que les autoritats del camp dels vencedors d´una Cruzada lliurada en nom de Cristo Rey afuselli a 12 capellans bascos, un missioner claretià i un carmelita descalç pel “crim” de romandre fidels a les autoritats legals del seu poble, dona la mesura de fins a quins extrems estaven disposats a arribar -i van arribar- els autors de la sublevació.

Que el record d´aquests sacerdots s´hagi mantingut clandestinament entre els seus pròxims, condemnats a un silenci vergonyós, és moralment abjecte per part d´una jerarquia i d´un col·lectiu que s´omple la boca d´absoluts i que ha fustigat, condemnat i perseguit -quan ho ha pogut- mitja humanitat per no seguir uns manaments que ells són els primers en no observar.

Però tot té un final. La provocació de la beatificació a Roma dels 498 “màrtirs” d’un sol bàndol ha estat la gota que sens dubte ha remogut, al cap de 73 anys, la consciència de la jerarquia de l´Església basca, posant en evidència l’Església espanyola, principalment l’actitud de l’arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Antonio María Rouco Varela. “Tan largo silencio -ha dit el bisbe de Vitoria, Miguel Asurmendi- no ha sido solo una omisión indebida, sino una falta a la verdad, contra la justicia y la caridad”.

Són ells que ho diuen, no som els altres…

Fins quan?

dijous, juliol 9th, 2009

- “Senyor Camps, es paga vostè els seus vestits?”

” Pues claro que me los pago!”

I -segons sembla- en metàl·lic amb diners de la farmàcia de la seua dona! A més, com en drets democràtics aquesta gent n´ha après “un huevo” en cursets accelerats, comptaven amb que no és a l´imputat a fer la prova de la seua innocència, sinó a l´acusació de la culpabilitat!

Doncs bé, les proves de que els vestits del senyor Camps i companyia, els havia pagat Orange Market, l’empresa que obtenia pràcticament tots els contractes del PP valencià dirigit per Ricardo Costa, igualment implicat, es trobaven en un portàtil deixat en un vaixell.

I ara què?

A partir d´ací, l´escalada de despropòsits i la degradació moral i ètica del Molt Honorable -que ha mentit- i de les Institucions que representa, són impossibles de parar.

Solució? Canviar el Codi Penal!

Per salvar al president? No, per salvar a Zapatero que rep anxoves del president de Cantabria, senyor Revilla, cada vegada que aquest el visita a la Moncloa, ens diu l’alcaldessa de València, l´inefable Rita Barberà.

Fins quan els valencians suportarem aquest sainet de mal gust per part de gent d’aquest calibre?