Archive for agost, 2009

Vilopriu, més present que mai

diumenge, agost 30th, 2009

vilopriuQuim Curbet, i Raimon Obiols reproduint al seu bloc l´agut article del primer sobre Vilopriu, m´han guanyat la mà. Tanmateix no deixaré de dir les tres o quatre coses que pensava escriure sobre la trobada anual de Nou Cicle.

La primera és que Vilopriu s´ha consolidat com el primer acte de “rentrée” del socialisme català. I aquest any, amb el plus de l´expectativa sobre l´Estatut.

Els mitjans de comunicació han vingut a informar-se del que podia dir sobre el tema el primer secretari dels socialistes i president de la Generalitat. I com era d´esperar, el president Montilla s´ha afermat en el que ha vingut dient fins ara, que no és poc. Fermesa en els principis, defensa dels interessos de Catalunya i prudència abans de conèixer el dictamen del Constitucional.

Abans però, l’amfitrió, Lluís Maria de Puig, senador i president de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, inicià l’acte donant la benvinguda als assistents per a desprès anar introduint els diferents parlaments.

La eurodiputada Maria Badia, cada cop més, es mostra digna successora de Raimon Obiols en els temes europeus. El seu parlament, no solament va tenir el contingut de qui es coneix els dossiers, sinó un to d´íntima i sincera convicció sobre els reptes que ha de superar Europa d´aquí al pròxim desembre: les eleccions del president de la Comissió Europea i del President de la Unió Europea amb els noms que sonen pel càrrec de Toni Blair i Felipe González.

La sorpresa, per mi, va ser “descobrir” Jaume Bartumeu que aquest any ha vingut a Vilopriu, no com amic personal dels organitzadors de l´acte sinó com nou cap de govern socialista d´un país que es diu Andorra. En un to pausat, ple de serietat, va descriure la nova Andorra que pensa construir, allunyada del sistema financer imperant fins ara. Va fer un discurs del qual, molts països que no han jugat financerament el paper del petit país veí però econòmicament molt més potents, es podrien inspirar per infondre més justícia i transparència al nou sistema financer que hauria d´imposar-se a la sortida de la crisi.

I qui sí va donar el titular que buscaven els periodistes fou el conseller Antoni Castells. Ho va fer amb la claredat i la contundència que el caracteritza. La meva impressió és que va formular la posició que ha de prendre Catalunya si les coses no surten com esperem que han de sortir; una posició que el president de la Generalitat no pot expressar mentre no es donin aquestes circumstàncies, si és que es donen.

I finalment vam escoltar Raimon Obiols, l’ànima de la trobada, amb el paper en el que es troba cada vegada més agust. Descriure el panorama que ens ofereix la situació mundial i recollir i traçar les línies del nou socialisme de l´era de la globalització en la que el món està cada vegada més immers. És partidari de la tercera refundació del socialisme, la primera fou en resposta a la revolució bolxevic, i les primícies de la segona es troben en les innovacions de la socialdemocràcia escandinava de la pre-guerra. Aquesta tercera refundació ha de buscar donar resposta a la globalització i a la “financiarització” del capitalisme, a la cohesió social i la solidaritat entre generacions a través la defensa inajornable del planeta.

Vilopriu, una trobada més necessària que mai.

Política esquerrana

divendres, agost 28th, 2009

escritsexiliNou document: Angelí Castanyer i Fons: Política esquerrana (EL Camí. 11 febrer 1933)

Situant-se a l´època en que ha estat escrit, i amb el sentit que tenia la paraula liberalisme, aquest article no ben bé d’exili i en algun aspecte premonitori, és perfectament entenedor i ens descriu una manera de ser de la societat valenciana que des de llavors, malauradament, en poc ha canviat pel que fa a la seua consciència nacional. (A.C)

Un camí possible

dimarts , agost 25th, 2009

emaragallAhir escrivíem aquí mateix: “L´important, al nostre entendre, fora que al dia d´avui les forces polítiques defensores de l´Estatut tinguessin clar fins on estan disposades, en cas de “retallada”, a arribar unides darrera del president de la Generalitat que és qui ha de liderar la resposta i que no ha deixat de donar proves de fermesa.”

Avui a El País-Catalunya, el conseller Ernest Maragall, en un excel·lent article, argumenta de manera irrefutable el camí que cal seguir. D´entrada afirma:
– … és hora de celebrar i no de protestar
– … és el moment d´afirmar i no de reivindicar
– … és el moment de governar més que de manifestar-se

I el camí que traça es basa en que “el pacte Catalunya-Espanya està tancat i rubricat. Encara més, està confirmat per la única veu indiscutible i incontestable: la veu dels ciutadans referendant l´acord entre els parlaments català i espanyol.”

I reblant el clau: “Què pot afegir la “interpretació que facin, per llarga i enrevessada que sigui, aquest grup de ciutadans tan savis?

Aquest grup de ciutadans savis és el Tribunal Constitucional que Maragall amb lògica irrebatible defineix així: “És que a aquestes alçades de la pel·lícula no és ja evident que el Tribunal Constitucional és l´autèntic “rei nu” del nostre sistema democràtic?”

També té raó Maragall quan diu que “la futura sentència del TC serà, probablement la expressió última de un reflex de resistència espanyola tractant de que Catalunya, protestant o no, accepte una rebaixa substancial del pacte que no saberen impedir o limitar al seu moment.”

No ens enganyem. Defensar fins l´última coma un Estatut pactat, acordat i votat, no és cap acte radical ni prova d´intransigència com sempre ens volen fer creure. I aquesta vegada, també!

El secretari general del grup socialista al Congrés, Eduardo Madina -que d´altra banda sempre m´ha caigut bé- es podia haver estalviat la frase de que les autoritats catalanes no han de “liderar cap reacció”, sinó “acatar” la sentència. El que fa el càrrec…

A l´espera del Constitucional

dilluns, agost 24th, 2009

estatutalparlament

Com és que les forces polítiques no tenen la lògica -en tot cas no la mateixa- que té la major part de la ciutadania?

Actualment s´estan escalfant els ànims amb la resposta a donar en cas de declaració d´inconstitucionalitat d´alguns dels articles de l´Estatut; uns pensen que hauria de ser preventiva, altres que posterior al pronunciament del Constitucional. I l´important no és tant de saber si la manifestació en defensa de l´Estatut s´ha de fer abans o desprès de la sentència del tribunal. Això solament és posar-se la venda abans la ferida o del tipus més val prevenir que curar.

L´important, al nostre entendre, fora que al dia d´avui les forces polítiques defensores de l´Estatut tinguessin clar fins on estan disposades, en cas de “retallada”, a arribar unides darrera del president de la Generalitat que és qui ha de liderar la resposta i que no ha deixat de donar proves de fermesa. El problema i l´inacceptable seria no tenir preparat -al menys el tripartit- el tipus i l´abast de l´acció unitària, o fer patent la desunió i haver d´improvisar sobre la marxa.

Aquesta és la veritable discussió i no si cal fer-ho abans o desprès. Seria desitjable -i fins i tot indispensable- una acció, que de tan preparada pogués llançar-se immediatament just desprès de fer-se pública una sentència contrària, i de tant a punt que pogués aparèixer fins i tot com espontània.

És aquest el cas? Molt em temo que no, com sempre, com la mateixa negociació de l´Estatut…

Esperit de “contradirecció”

divendres, agost 21st, 2009

directions

José Muñoz Castanyer, “el meu corresponsal a França”, m’envia aquesta foto. Desprès d’això, per a dubtar del cartesianisme i racionalisme francès!

Li he vist la cara a la intolerància

dimecres, agost 19th, 2009

coalicioUn matí de Festes al poble, prenent una cervesa amb dos natius que solament conec de vista i un castellà, casat ací i vivint-hi des de fa més de trenta anys, que només parla la seua llengua però entén perfectament el valencià.

Un dels valencians diu ser de Coalició/n Valenciana, l´altre, més reservat, comparteix les idees d´aquest, participa activament à la conversa però a cap moment declara pertinència o afinitats à un partit. La discussió s´inicia per la utilització per part meva de la denominació País Valencià.

Resulta que no la puc utilitzar; vetada! I al emprar-la, pel que es veu, això em delata. El nom legal és Comunitat Valenciana i deixar de ferr-lo servir pel de País Valencià, és segons la concepció democràtica dels meus tertulians ocasionals posar-se fora de la llei! Un poc més, i em sento com un terrorista! Al de Coalició/n, la paraula País li desencadena una espècie de reflex com de Pavlov i es llença frenèticament en un discurs “d´exaltació patriòtica”. A ell ningú li guanya en “amor a la terreta”, “la terra més bonica del món”, per ella “és capaç de tot”, “és el que més estima al món”, “amb l´amor i la defensa de València, ningú li guanyarà!”. Sense altres parts del seu discurs i el del seu amic més polític, hagués arribat a la conclusió que estàvem en ple sainet valencià, que era una paròdia, que feien comèdia.

A un moment donat el “sense partit” amb un posat molt solemne afirma que el valencià és una persona educada i si li parla en la seua llengua a un castellà que ha viscut tota la vida ací és per respecte. A cap moment li ve al pensament el respecte que ell com a valencià també es mereix.

El de Coalició/n torna a la càrrega amb lo de Comunitat, torna a vetar País però admet, si l´apures, “Reine” perquè “València no és un País, és un “Reine!”.

– “Qué cojones de Reinos -diu el castellà que s´havia mantingut callat fins aquell moment. En España solo hay un Reino, el Reino de España!”

I el defensor de “la terra més bonica del món” s´aixeca, il·luminat, li dona la mà i s´exclama: “Eso! España! España!

M´agradaria haver-m´ho inventat… però és la trista realitat.

La dreta torna als orígens

diumenge, agost 16th, 2009

xerradaLa dreta ha perdut els seus complexes i les seves pors dels inicis de la transició. Ara ja saben que el revengisme que tant els caracteritza no es porta en democràcia. I respiren millor i tornen als orígens. Ho estic constatant al meu poble.

Al meu poble, des de l´esdeveniment de la democràcia, quan una part important dels seus habitants va començar a saber que podien existir persones que no pensaven com ells -no, no és broma, quaranta anys de dictadura dona per molt en segons quins contexts- al meu poble sabíem com pensàvem uns i altres.

Va haver un moment, quan l´ajuntament era d´esquerres, que no solament la gent progressista sinó molts al poble em manifestaven una oberta simpatia, o al menys així m´ho semblava a mi. Però des de que mana el PP a l’ajuntament, poc a poc he notat un canvi en el comportament d´alguns, no en tots òbviament, però sí en una part significativa, i cal dir-ho, de més edat. I aquesta impressió meua és corroborada per més gent d’esquerra que viu al poble.

És evident que no és el fet que em preocupa, sinó la pregunta que em faig: És possible que hi hagi persones que en el seu interior, conscientment o inconscient, estiguen influenciades per la ideologia que en un moment donat pot ocupar el poder, i no dubten, no en canviar d´idees -tenen i han tingut sempre les mateixes- sinó en adaptar el seu comportament extern a les circumstàncies?

Aquest tema em preocupa però no és l’únic.

Al meu poble, el domini de l´Església és total, la “calle” com deia aquell, l´espai públic és seu, i regna sobre les consciències, inclús en les de molts dels no creients. Per a molta gent, per no llegir, no llegeixen ni el diari i la sola finestra al món, la seva visió del món és a través de la religió. I el resultat és un verdader desastre; el resultat és tot el contrari del que en principi es podria esperar: en lloc de “l´amor al pròxim”, del respecte a la diversitat, l’acceptació de l’altre, la tolerància, etc… els sentiments més comuns són un cert fanatisme, la intolerància i l´odi al diferent, a les idees de l´altre; i la responsabilitat de l´Església, per la raó que aquesta gent sols es mou al seu voltant i no té altre horitzó, és al meu entendre enorme. I si això passa al meu poble és perquè l’acció de l’Església i de les forces conservadores en el seu conjunt va encaminada en no perdre un api de la seua influència. Saben que un domini sobre els esperits d’aquesta magnitud només s’aguanta ensenyant les dents. I les ensenyen; i tant que les ensenyen! I aquesta agressivitat manifesta pesa en l´ànima de la gent corrent i inclús en la gent amb critèri disposats -a part honroses excepcions- més aviat a cedir que a afrontar dialècticament la situació.

Multituds de creients progressistes, batallons de mestres i de professors voluntariosos no podran contrarestar aquest esperit intransigent i intolerant que una realitat implacable ha fomentat des de sempre i està fomentant dia rere dia, any rere any des de l’Espanya de “los Reyes Católicos” en aquesta dissortada “pell de brau”.

Honestedat intel·lectual

divendres, agost 14th, 2009

goytisolojHi ha intel·lectuals i intel·lectuals; intel·lectuals honestos i els altres.

Ningú pot posar en dubte l’honestedat de l´escriptor Juan Goytisolo que es defineix ell mateix d’aquesta manera:

“Castellano en Cataluña, afrancesado en España, español en Francia, latino en Norteamérica, nesrani en Marruecos y moro en todas partes”.

El passat més de juny l´Institut Cervantes de Tanger li va atorgar el Premi Internacional de Literatura dotat de 150.000 euros. Avui, a El País, escriu les raons que l´han portat a renunciar al premi.

Hi ha renunciat perquè els diners procedeixen de la Yamahiriya Popular Democràtica Libia creada en 1969 pel colp militar de Gadafi. I el defensor de la causa àrab que és Goytisolo és capaç d´escriure coses sentides com aquestes:

“El brutal desequilibrio existente entre Europa y los países árabes no responde únicamente a razones de índole religiosa sino a causas sociales, políticas y culturales que debemos analizar cuidadosamente. No carguemos todas las culpas sobre nuestros hombros. Las suyas son tan graves como las nuestras. La corrupción de las élites gobernantes, las dictaduras que se perpetúan en el poder, la farsa electoral que se repite en la casi totalidad de los Estados de la Liga Árabe, no valen de muralla para impedir la expansión del islamismo: al revés, lo fomentan y lo convierten en alternativa viable.

La democracia, asociada por muchos a los suculentos negocios de los países de Occidente con las petromonarquías del Golfo y a los magnates y emires que exhiben indecentemente su riqueza en Casablanca, El Cairo, Beirut o Marbella ha perdido la fuerza imantadora de antaño para las masas pobres y analfabetas, a las que se cierra también en la espita de la inmigración”.

Doncs això. Si es vol saber què és un intel·lectual, cal mirar cap a gent com Juan Goytisolo.

Peridis

divendres, agost 14th, 2009

calumnies

Per fer oblidar els seus problemes el PP torna cínicament a la crispació

dilluns, agost 10th, 2009

cospedalponsPer fer front a la ona de corrupció en la que està submergit (País Valencià, Madrid i ara Mallorca, entre d’altres), el Partit Popular no dubta en recórrer a uns extrems que posen en perill la més mínima convivència.

Acusar sense aportar proves que la policia, la Fiscalia General de l’Estat i la judicatura es dediquen a espiar l´oposició per ordre del Govern, és no tenir escrúpols i d’una irresponsabilitat que no mereix altra resposta que la d´El País que exigeix en el seu editorial: “O proves o dimissió”.

Ara bé, si el PP es permet aquestes actituds és perquè la societat espanyola li ho permet. És la societat que està malalta i el PP se´n aprofita i tira de la corda -televisiófins on pot. I quan parlo de societat estic parlant dels mitjans de comunicació en general, televisió, premsa -a part comptades excepcions; estic parlant dels intel·lectuals, dels creadors d´opinió i de totes aquelles celebritats que es vanaglorien de tindre un cap que pensa i que en viuen.

És sistemàtic. Quan té un problema l´un dels dos grans partits que poden aspirar a governar, aquests “comunicadors” tiren d´hemeroteca i equilibren el panorama amb les malifetes de l´altre bàndol.

No senyors, no; ara toca al PP, doncs a explicar fins on arriben les seves responsabilitats i a exigir-les-hi sense parar! Quan el PSOE en faci de les seves, doncs a parlar del PSOE! Tan senzill com això. I d´aquesta manera la ciutadania traurà les conclusions que s´imposen en cada cas i no l’entretindreu amb l’eterna cantarella desmobilitzadora de “Tots són iguals!”

Doro Balaguer, a les seves memòries, té una frase que explica el fenomen i que no dubto en reutilitzar: “Per mantenir-se al marge, la gent es fa imparcial”.

Que el simple ciutadà caigui en el parany de que “tots són iguals” es pot admetre, però que sigui l´actitud dels qui viuen del seu estatus de gent que pensa, no!

Ara, potser que per tota aquesta gent d´això es tracti, de mantenir l’estatus… simplement.