Archive for juny, 2010

Resposta institucional al TC

dimecres, juny 30th, 2010

Extracte de la Declaració institucional del president Montilla

·Benvolguts conciutadans,

escut generalitat

La indignació que sentim davant la sentència d’un Tribunal Constitucional que, com hem dit de forma reiterada, està lamentablement desacreditat i moralment deslegitimat per dictar aquesta sentència. no ens ha d’impedir afirmar amb rotunditat que l’Estatut que varem votar segueix vigent i ha estat declarat constitucional molt majoritàriament.

L’Estatut és ben viu però s’ha vist afectat.  PP no ha assolit el seu objectiu polític. No podrà limitar les nostres aspiracions d’autogovern. Persistirem en les nostres conviccions i en la voluntat democràtica del poble de Catalunya.

++

El Tribunal Constitucional ha comès una gran irresponsabilitat. No ha fet honor a la seva alta missió i ha escrit una de les més tristes pàgines de la seva història política i jurídica al llarg d’aquests anys.

El Tribunal ha estat més obsessionat en dictar sentència que en fer Justícia i vetllar pel compliment del pacte constitucional. Serà recordat com el tribunal amb menys visió d’Estat que mai ha tingut la democràcia espanyola. Ha fet un mal servei a Catalunya, a Espanya i a l’esperit inclusiu de la Constitució del 78 que ningú pot segrestar.

++

Com a President de Catalunya, en tot moment he manifestat -i avui ho reitero- que ens correspon a tots, com a senyal de respecte a l’Estat de Dret, acatar aquesta sentència.

Però acatar no vol dir compartir. I no comparteixo el contingut d’aquesta sentència, en allò que qüestiona l’Estatut, convençut com he estat sempre de la constitucionalitat íntegra de l’Estatut acordat entre el Parlament de Catalunya i les Corts espanyoles, i referendat majoritàriament pel poble de Catalunya.

Acatar no vol dir renunciar. No renunciarem a res del que s’ha pactat, signat i votat.

Ens hem sentit maltractats en aquest procés però, ara, en cap cas ens sentim vençuts. Tot el contrari.

No hi ha tribunal que pugui jutjar els nostres sentiments ni la nostra voluntat. Som una nació.

No renunciarem a la satisfacció plena de les aspiracions d’autogovern contingudes en l’Estatut que varem votar.

Les institucions catalanes i el poble de Catalunya han de poder expressar, serenament, la voluntat de no renunciar a cap de les seves aspiracions i exigir el respecte a la nostra dignitat com a país.

Primer.- He proposat que els grups polítics que volen defensar l’Estatut votat pel poble intentin acordar una resposta conjunta a la Sentència. Segon.- Convocaré els presidents dels grups parlamentaris, al llarg d’aquesta setmana, per valorar la Sentència i les seves conseqüències jurídiques i polítiques.

Tercer.- Demanaré comparèixer davant el Parlament de Catalunya, per expressar la meva posició política i el capteniment de la Generalitat i per donar compte davant la cambra de les actuacions dutes a terme i de les que consideri convenient impulsar en els propers dies.  I compareixeré també per establir la millor resposta política i institucional possible, per defensar l’Autogovern de Catalunya, del qual l’Estatut n’és la seva expressió màxima i al que els catalans no pensem renunciar.

Quart.- He parlat amb el President del Govern d’Espanya. Li he traslladat, sense ambigüitats, la nostra decepció per un procés i una sentència que mai no s’hauria d’haver produït. Aquesta sentència no pot derivar cap a una crisi de confiança. Tenim un problema que només la voluntat política i la determinació conjunta de les institucions polítiques catalanes i espanyoles podrem superar, si ens comprometem junts a desenvolupar tot el que hem pactat, acordat, votat i referendat. Caldrà refer el pacte polític que va possibilitar l’Estatut per superar les conseqüències polítiques i jurídiques d’aquesta sentència.

Cinquè.- Convençut que el nostre poble ha de fer sentir la seva veu per expressar el seu sentiment d’afirmació nacional i la seva voluntat de governar-se, us vull demanar, benvolguts conciutadans, que respongueu massivament a la proposta de manifestació que forces polítiques i socials han d’organitzar per poder expressar cívicament i democràticament la nostra voluntat d’autoafirmació i d’autogovern.  Caminem junts, units, tots els que estimem el país i defensem l’autogovern. Fem de la senyera, la nostra pancarta unitària. I demostrem que som una nació i que formem un sol poble.

L’Estatut es va fer amb ànim de concòrdia. Un ànim que Catalunya ha de mantenir, però que exigeix també el respecte i el compromís dels altres.

Ciutadans i ciutadanes de Catalunya:

Defensaré íntegrament el contingut del nostre Estatut.

L’Estatut es l’expressió majoritària de la unitat civil i política del poble de Catalunya.

L’Estatut és la nostra Llei de lleis. Tot allò que conté, com a expressió jurídica d’una voluntat política compartida, ens ho hem guanyat a pols i ho farem valer a través dels instruments més adients.

Ara és el moment d’expressar la grandesa de Catalunya.

De manifestar la nostra indignació amb la serenitat d’un poble madur i que sap el que vol.

D’afirmar la nostra voluntat d’autogovern amb determinació.

De treballar amb intel·ligència i passió per assolir tot el que ens havíem proposat quan varem pactar l’Estatut.

D’exigir el compliment del pacte polític que va fer possible el nou Estatut i de posar, per tant, a totes les institucions que el van subscriure davant de les seves responsabilitats.

Creieu-me, la fórmula d’èxit és mantenir inamovible la nostra unitat al servei d’un objectiu tan assenyat com el d’exigir el compliment d’un pacte i mantenir alhora la voluntat democràtica expressada pel poble de Catalunya.

Estic convençut que podem superar aquesta prova.

Tenim més determinació política i més instruments per assolir tots els objectius que ens havíem marcat, sense cap mena de renúncia. Aquest Estatut és fort perquè el país és fort. Alguns el volen fer trontollar, però no podran perquè els seus fonaments són sòlids.

El volem tot, íntegre, desplegat en plenitud, perquè és el que va voler el poble de Catalunya.

Però vosaltres teniu la paraula.

Mentrestant, jo, com a President, defensaré l’Estatut. El nostre Estatut.

Amb aquest esperit actuaré, determinat més que mai a fer honor al compromís que vaig adquirir en prometre el càrrec de President de la Generalitat.

Aquesta és la meva paraula. Aquest és el meu compromís.

Visca Catalunya”

Hi han altres respostes possibles. Aquesta, avui per aviu, és majoritària.

Per què m’agrada viure a Catalunya

dimarts , juny 29th, 2010

drets humans

La circumstància de l’exili patern al finalitzar la guerra civil ha fet que hagi hagut de passar mitja vida a França, el país dels enciclopedistes,  país que va acabar de segellar la seva unitat com Estat emparat amb la Proclamació  Universal dels Drets de l’Home i amb la llibertat i emancipació dels seus ciutadans.

I l’altra meitat de la meva vida l’he viscuda a l’Estat l’espanyol,  el país de la Santa Inquisició, el país de l’expulsió dels jueus i dels moriscos, el país dels cops d’Estat i pronunciamientos”, país de la intolerància, que ja hem tingut ocasió de qualificar com el país que ha imposat la seva unitat al crit de “Vivan las cadenas!” i en ple segle XX al de Viva la Muerte!” Un país que es sorprèn  de no haver resolt encar amb aquestes condicions a seva unitat!

Bé, per ser precis, exactament a Espanya mateix no hi he viscut, perquè he tingut la sort de fer-ho a Catalunya, i això ho ha canviat tot, fins al punt que de no haver estat així, probablement m’hagués hagut de retornar  al país on finalment he passat part de la infancia  i l’adolescència fins ben entrat a l’edat d’adult.

A Catalunya he trobat un país socialment  i políticament civilitzat.

Pel meu treball he hagut de viatjar a Madrid “la capital del regne”. I que voleu que us digui, allò és un altre país, Transpua  la història passada i també de la més recent i l’actual . Fins i tot les pintades polítiques ho reflexen i sembla que han acabat de guanyar la guerra civil ahir mateix. Òbviament existeix el Madrid democràtic però el “carrer” .és dels altres, i la premsa; en tot cas, així ho percebeixo jo quan hi vaig. I quan tornes a Barcelona –També pot ser pel fet de la llengua- et trobes com a casa.

Inclús el País Valencià és diferent. Allí també és territori “comanche”. Tinc un amic, nacionalista valencià  que ha vingut a viure -a exiliar-se com diu ell- a a  Barcelona. on té la possibilitat que no té a València ciutat de respirar aires de tolerància i de criar el  fill en la seva pròpia llengua.

Si a Catalunya, a més del pòsit de la Història  que ha forjat una societat amb un tarannà pacífic i civilitzat, li afegim les qualitats naturals d’un paysatge i un climat també ponderats i equilibrats, tenim  motius més que suficients que fan  l’estància  del més agradable.

Compte! No ens malinterpreten! a Catalunya  i a qualsevol país amb les seves mateixes característiques cíviques i democràtiques.

L’horror que no volen assumir

divendres, juny 25th, 2010

Els hereus polítics dels botxins franquistes es desentenen de les víctimes ara que els seus familiars poden parlar; mentre, uns ciutadans intenten salvar l’honor del seu país.

L’exili valencianista

dimecres, juny 23rd, 2010

exili

“En el marc dels XXXVIII Premis Octubre del País Valencià organitzats del 27 al 31 d’octubre al Centre de Cultura Contemporània per Edicions 3i4 i la Fundació Ausiàs March, un dels congressos que s’hi han celebrat ha estat el Congrés Històric: L’exili de 1939, una diàspora històrica, coordinat per Pelai Pagès amb onze conferències i tres Taules redones.

Una de les taules redones moderada per Santi Cortés, estava dedicada a quatre valencianistes exiliats: Francesc Bosch i Morata, Angelí Castanyer, Emili Gómez Nadal i Josep Renau i les ponències anaven a càrrec de Romà Segui, Josep D. Climent, Albert Forment, i jo mateix invitat a parlar del meu pare. Està previst que el conjunt de les ponències siguin editades per la Universitat de València.

És la ponència en la que parlo d’Angelí Castanyer i del seu germà Josep Castanyer que trobareu  ací mateix.

En la mort de José Saramago

dissabte, juny 19th, 2010

La lucidesa de Saramago

saramagoAmb la mort de José Saramago desapareix l’últim dels grans escriptors portuguesos directament compromesos amb la Revolució dels Clavells, que va sotmetre la creació literària, la premsa i el món editorial a un convuls i rejovenidor període de canvis. Enfront del corrent socialdemòcrata i reformista representat per periodistes com Raúl Rego, Saramago i el grup d’autors pròxim al Partit Comunista, que es va fer càrrec de Diário de Notícias, van encarnar el corrent radical que va sostenir l’experiència revolucionària de Vasco Gonçalves. Un cop passats els ardors de l’impuls utòpic, aquella generació d’escriptors va contribuir en gran mesura a renovar les lletres i a beure en la

font inesgotable de Pessoa.

El premi Nobel de literatura atorgat l’any 1998 va comportar així un doble reconeixement: el degut a la ploma de Saramago, amarada de compromís social, i el que es va guanyar a pols la generació que va resistir la iniquitat salazarista per salvar la dignitat de la cultura portuguesa. Saramago no va renegar mai d’aquest caràcter en part col·lectiu del seu Nobel; es podria dir que el va defensar amb orgull fins a l’últim alè.

En l’hora de l’adéu, Saramago apareix tocat per un singular esperit de superació, ressorgeix com un novel·lista dotat de la lucidesa que, com una paràbola de si mateix, exalta en el seu Assaig sobre la ceguesa. Saramago, en fi, no va distanciar mai la seva obra de les víctimes de la història i també per això es mereix per sempre un lloc entre els autors recordats.

Editorial El Periódico.Dissabte, 19 de juny del 2010

Denúncia de Cohn Bendit sobre la crisi

dilluns, juny 14th, 2010

Denú ncia de Con Bendit sobre la Crisi

“La puñetera verdad”

dilluns, juny 7th, 2010

cercasÉs amb aquest mateix titular que Javier Cercas ha escrit a El País un article dels més definitius al meu entendre sobre la nostra guerra civil en resposta a la discrepància sorgida entre Almudena Grandes i Joaquín Leguina per un article Enterrar los muertos que aquest publicà també a El País. Cercas considera  amb els historiadors que han tancat el tema de la guerra, que és impossible equiparar el terror del bàndol franquista amb el terror del bàndol republicà durant la Guerra Civil tal com pretén Leguina al seu article.Com diu Cercas, equiparar l’Espanya lleal amb amb l’Espanya rebel perquè en les dues es van cometre crims, és una aberració similar a equiparar l’Estat democràtic amb ETA perquè l’Estat democràtic creà els GAL. En el mprimer cas, precisa Cercas, el terror durà el temps que el govern legal tardà en reprendre el control de la seva zona i es practicà sense el seu consentiment explícit,  mentre  que en el segon cas durà tota la guerra i fou organitzat per les autoritats com part d’una guerra d’extermini.

Però on Cercas l’encerta totalment en el seu article és quan fa una diferenciació absoluta entre responsabilitat moral (en els dos bàndols es van cometre atrocitats) i  responsabilitat política.

Segons Leguina els dos bandols comparteixen per igual  la destrucció de la democràcia i per tant comparteixen per igual la responsabilitat política de la guerra; a aquesta afirmació Cercas li respon que “si aquesta és la punyetera veritat que ens demana  Leguina que acceptem, li he de dir-li que no l’acceptem perquè  és  una punyetera mentida. I una mentida perillosa en la mesura que afecta el passat recent i també el present”. Car precia Cercas, no estem parlant del passat, sinó de la relació del present amb el passat, és a dir el fonament històric del nostre sistema democràtic.Cercas pensa que la dreta  esta atrapada en un malentès en el que creu que se li exigeix, que a més de reconèixer que els seus estaven políticament equivocats, que tots eren  moralment abjects. I no és així pensa Cercas, i l’únic que se li ha d’exigir a la dreta  és que en aquest cas distingeixi entre moral i política i que sense treure necessàriament la raó moral als delseus avantpassats, els hi tregui la raó política.

Del al seu oncle falangista que va morir al front, Cercas no sap si fou un heroi com creu la seva mare -un  heroi moral s’entén- però el cert és que ell mai s’ha avergonyit del seu oncle; ara bé, escriu l’escriptor, “estoy seguro que políticamente fue un villano. Esta es la verdad, la puñetera  verdad”.

Comparteixo les idees de  Cercas exposades al seu article, sobretot la sprecisió aclaridora que fa entre responsabilitrat moral i responsabilitat política.

Ara bé, entenc que comet un petit error, el de  de prestar-li a la dreta actual els seus propis sentiments. La dreta actual no comet l’absurditat de declarar-se franquista desprès de la mort de Franco; tanmateixla única cosa que li interessa a la nostra dreta actual és continuar defensant els mateixos principis polítics i religiosos del franquisme; i, més que salvaguardar la raó moral de ningú volen salvar aquesta raó política que si les circumstàncies ho permetessin,  intententarien, no sé si de la mateixa manera brutal.limplantar de nou.

Processó del Corpus Christi de Toledo

dissabte, juny 5th, 2010

corpusMariano Rajoy i Maria Dolores de Cospedal, l’un somiant amb la La Moncloa i l’altra candidata a la presidència de Castilla La Mancha que disputa al socialista  José Maria  Barreda, han assistit des d’un balcó a la processó del Corpus en Toledo, la primera des de que la ministra Chacon ha provat el nou reglament d’honors militars, més en acord amb un Estat aconfessional. Barreda –com no- encapçalà el recorregut de la processó que durà més de tres hores. Els dos dirigents de la dreta no solament van manifestar el seu desacord amb el nou reglament sinó que han tingut la indelicadesa d’aprofitar la processó  per fer campanya electoral parlant dels parats i dels pensionistes “agredits pel govern”. Per la seva a part l’arquebisbe de Toledo, Braulio Rodríguez aprofità també l’ocasió per demanar al públic unir-se a la defensa de la vida. Òbviament no es tractava d’oposar-se a la pena de mort i encara menys quan en un país democràtic com els Estats Units, a la repugnància de la pena s’afegeix la discriminació per raó d’orígen, ser pobre, de raça, ser negre o hispà. No! es tractava de la interrupció de l’embaràs.

Si els representants de la dreta i l’arquebisbe poden barrejar vulgarment el cos de crist amb la política del dia a dia, la interrupció de l’embaràs, l’execució de l’himne de “la pàtria”, la presentació d’armes per part de soldats, i qui sap quantes coses més  estranyes al sentiment religiós i en nom d’una fe  que pocs continuen observant però que  han après a disfressar amb paraules sàvies com cultura i tradició.

Si com dèim, aquesta gent no té inconvenient  en barrejar tota espècie d’ ingredients per tal de continuar ocupant el terreny i mantenir la seva dominació ancestral, jo tampoc en veig cap, a part la repugnància d’ utilitzar les mateixes armes que ells, aprofitar aquest article sobre la processó del Corpus per parlar de la impunitat de la pederastia en el si d’una Església que pretén parlar en nom de l’absolut.

I si amb la meva actitud ofenc algú –que per desgràcia serà el més sincer amb les seves creences- li demano mil excuses.

La creuada s’estén als altres municipis catalans

dijous, juny 3rd, 2010

musulmanesDe la mateixa manera que el PSOE mimetitza sovint el Partit Popular pel que fa  a la imatge d’una  Espanya del passat allunyada cada vegada més  d’un Estat federal que reconegui  el pluralisme lingüístic i nacional existent, estem assistint  als municipis catalans a un apropament de militants del PSC a les tesis de Convergència, del PP i de la plataforma per Catalunya  del racista i xenòfob Josep Anglada.

Desprès de Lleida, la primera ciutat a  prohibir a les seves dependències municipals del burka i del niqab, ara veiem com es sumen  ciutats com Cervera, T àrrega,  Tarragona, Reus, El Vendrell i Cunit,  l’alcaldessa de la qual, la senadora Judith Alberich té la intenció d’ de portar el tema al Senat.

I això ve per l’abandó dels  propis principis. Que algunes tesis de caràcter econòmic s’hagin anat quedant pel camí no és excusa per abandonar ara els principis humanitaris que sempre han caracteritzat l’esquerra. Cal felicitar-se que des de la direcció del PSC i la presidència de la Generalitat s’hagi donat un cop d’atenció a aquesta deriva que constatem. Sí! Espanya històricament és tradicionalista i catòlica i quan ha volgut deixar de ser-ho –la darrera vegada  fa setanta anys- l’exercit es va aixecar militarment. Però Catalunya té una altra visió d’ella mateix i del món. Si aquesta inversió de papers es produís, aleshores si que podríem dir que Franco  i els quaranta anys de dictadura hauríen guanyat la partida!

El PP  com és lògic s’ha sumat al discurs xenòfob de la plataforma per Catalunya, CiU, com sempre, tira la pedra i amaga el braç. Els únics grups del parlament català que es mantenen ferms amb els seus principis són ERC i els ecosocialistes d’Iniciativa. El PSC ha de seguir la seva direcció i no caure localment per por a perdre vots, a la trampa  dels seus adversaris polítics.

Malfiem-nos dels titulars

dimarts , juny 1st, 2010

titularsNo és la primera vegada que constatem que en la major part dels diaris els titulars dels articles no corresponen al contingut del text. Sembla que hi hagi un responsable d’elaborar els titulars i que no és l’autor de cada article. Si a això  li afegim  que els lectors que no compren la premsa i la llegeixen als bars o les perruqueries fullejant-la i llegint per sobre únicament els titulars són una majoria, allò que queda en la ment d’aquests lectors és el que ha volgut el responsable dels titulars.

El darrer exemple en aquest sentit que tenim el trobem a El País on podem llegir com a titular: Corrupción en Catalunya. I com sots titular:Els casos “Pretoria” i “Palau” obligan a reaccionar i a asumir responsabililidades al PSC i a CiU.

I ja tenim condensats tres missatges clau: primer, Catalunya és corrupta, i segon,  els casos apunten els dos grans partits catalans principals des de la transició.

I ens hem d’endinsar en el cos del text per saber que en un cas probablement es tracti de finançament irregular de CiU a través d’una fundació, i en l’altre, d’una banda de xoriços que s’han enriquit i que s’han trobat amb la porta als nassos quan han intentat  subornar membres del govern català. Partint de la tendència entretinguda per alguns d’una corrupció de la política , la notícia periodística hauria de ser  el fracàs recollit per la trama Pretòria amb la pressió exercida sobre el president Montilla i els consellers Castells i Nadal. I ser una mostra de que no tota la política és el niu de corrupció com ens volen fer creure els partidaris de “quan menys Estat, millor! Per aquesta gent la resistència  a la trama corrupta per part del govern de la Generalitat hauria de ser notícia, comparable a la famosa “un home ha mossegat un gos”. Però està clar és que la seva finalitat és altra; continuaran amb en el seu propòsit i no haurem de quedar-nos amb els titulars i llegir

els articles si volem estar informats.