Archive for juliol, 2010

independència, el 2025»

dijous, juliol 29th, 2010

«LaEntrevista a Xavier Rubert de Ventós, filòsof, escriptor i polític.

De Nació Digital.cat

rubertdeventósLa sentència de l’Estatut i la manifestació han fet créixer l’independentisme? Com ha canviat la societat catalana? Per analitzar aquestes qüestions entrevistem Xavier Rubert de Ventós, que no es considera pare de l’Estatut però que va redactar el preàmbul del text – i que posteriorment va ser retallat-. “Vaig redactar el preàmbul insistint en que només serem lliures si al nostre país hi poden conviure moltes identitats. Després això va caure, així que em vaig quedar com un pare sense fill”, explica.

Quin missatge llença la sentència de l’Estatut?
És una picada de dits carinyosa perquè el PSOE necessita el PSC. Els hi fa aquesta espècie de jugada, els penja. Però el PSOE, si té alguna possibilitat de seguir guanyant eleccions és seguir plantejant que el PP és pecat pels nacionalistes de tota mena. Es tracta que sembli que la posició del PSOE i el PP són distintes però ja fa molt temps que he vist que no és així.

PP i PSOE és el mateix?
En l’aspecte nacional de Catalunya absolutament. S’entenen perfectament i fins i tot s’han plantejat fer un pacte d’estat “para aclarar eso de Catalunya”… Madrid és el comissionista del que passa a Espanya. De fet, Espanya sense Euskadi seria alguna cosa, sense Catalunya clarament no. Els amics que tinc crispats de Madrid parlen “de la queixa eterna dels catalans, mai en tenen prou, tan europeus que eren i tan xalats que s’han tornat” i pots veure com ho senten. No és pas mentida.

I aquí hi ha el sentiment oposat…
Sí, igual que nosaltres sentim el contrari. Jo sóc espanyolista, en el sentit que m’encantarà abraçar-me, però quan siguem dos. És a dir, per això haurem de ser dos. Primer ambaixador i després abraçar-me. M’encantarà abraçar-me abans amb els espanyols que amb els francesos i m’encanta la gent de Soria però primer ho hem d’aclarir. No pot ser que tinguem un sistema radial, de ports i autopistes dissenyat contra els nostres interessos més elementals. Hi ha condicions objectives, com que Catalunya té una situació geoestratègica estupenda. I encara esperem que els espanyols i els francesos empalmin el tren, i ens facin el corredor del mediterrani.

Una reivindicació històrica….
Quan veus els motius de perquè no s’ha fet… Quan era socialista vaig sentir en converses: “por aquí no, aquí esto ya empalma el mediterráneo con el norte y se nos escapan…”. Això en converses amb tota naturalitat i penses que tú per a ells ets més una matèria perillosa que una persona. Veus que van en contra teu.

Això va canviar la seva manera de pensar?
Jo em vaig fer independentista quan vaig estar de parlamentari a Madrid. Abans no ho era.

Allà va veure que es tracta de frenar qualsevol aspiració catalana i punt?
Sí. Instintivament, naturalment, amb carinyo però…què diuen aquests tios? El que més em va fer pensar va ser que ells es preguntaven quin era el nostre problema. Són ells els que no païen que el problema el tenen ells.

I com hem d’actuar?
Vaig començar a escrivint que havíem de deixar de dir que no ens entenen i que el que tocava dir era que estàvem molt preocupats per a ells i que els cuidaríem. Si havíem de fer aquest gest una mica pedant, crec que avui en dia això ha canviat…

Per què?
La independència ha deixat de ser el llenguatge de quatre eixelebrats, de quatre tocats del bolet i és un llenguatge més versemblant, de diari qualsevol. És el moment de començar a dir que fins ara era el seu problema. Ara, quin és el nostre? Ara comença el tema. Ara si no ho sabem modular, fer un tempo, un ritme, aconseguir-ho i no voler-ho… Hi ha gent que com Peter Pan, a vegades volen no poder poder-ho i així poder queixar-se. Però jo ho vull, no vull voler-ho. Per això cal temps, dedicació, fe. Ara el que em preocupa és com es pot fer.

I es donen aquestes condicions?
Als anys 90, quan Miquel Roca o Pasqual Maragall parlaven de l’Espanya plural els hi van picar els dits. Això de dir com ha de ser Espanya ho fa Castella. Fa quinze anys que es va posar en evidència. En tots aquest anys han aparegut set o vuit estats a Europa petitets, que nosaltres ens hi veiem: per producte nacional brut, per la situació geoestratègica, escala i productivitat econòmica. És innegable que nosaltres tenim unes condicions objectives tant estratègiques com econòmiques. Això cal explicar-ho…

Com?
“Estos catalanes que se vendan el alma por un arancel”, és una frase de l’Unamuno, que explicava el bon negoci i no gaire maco que era la unitat espanyola. Volia dir que entre Espanya i Madrid hi havia una espècie de pacte: jo et cedeixo el poder polític i tu en canvi em fas proteccionisme econòmic. Però ara l’estat espanyol ja no pot fer aquests papers. Ha de fer el que li diu Europa. Això ja no pot ser, no hi ha negoci. Per què li he de donar poder polític si ells no em donen proteccionisme econòmic? Això és que cal explicar al món empresarial d’aquí.

Quins són els sectors més allunyats de la independència?
Tenim dos pols que encara són estranys a l’aspiració independent. Un és l’econòmic perquè els diners són molt gallines, covards i senyorets i l’altre és la immigració de fa 40 anys. Uns són independentistes però molts d’altres continuen en zones de parla castellana i no es volen separar d’Espanya. Suposo que si visqués a Hamburg mantindria un barcelonisme sentimental molt fort, potser més que si visqués a Barcelona. Jo sóc hispà i m’agrada ser-ho, però no vull ser espanyol. Em sento bé al costat d’un noi de Nicaragua i no de l’Espanya polítca que resulta però també em sento bé menjant a Aranjuez i fins i tot m’agrada que siguin menys burgesets que nosaltres.

La sentència de l’Estatut i la manifestació han fet créixer l’independentisme? Com ha canviat la societat catalana? Per analitzar aquestes qüestions entrevistem Xavier Rubert de Ventós, que no es considera pare de l’Estatut però que va redactar el preàmbul del text – i que posteriorment va ser retallat-. “Vaig redactar el preàmbul insistint en que només serem lliures si al nostre país hi poden conviure moltes identitats. Després això va caure, així que em vaig quedar com un pare sense fill”, explica.

Què cal fer ara?
Si fins ara calia fer normal una cosa com la independència ara hem de deixar de dir que la volem. L’hem de fer.

És el moment de la història, en els últims 200 anys, on la tenim més a prop?
Sí, una democràcia només ho és quan s’és feta la tradició. Quan ja passa a ser un modus operandi i no un modus discutiendi. Ens estem apropant a la banalització del terme independentista, en el bon sentit de la paraula. Hi ha molta gent que fa deu anys em deia: Xavier, són manies teves. Ara em diuen, que sembla que sí, que és el que cal.

I ho veu possible?
Sí, però també és difícil i delicat. Alguns ho faran per il•lusió, altres per eliminació i altres perquè no hi ha més remei. No es tracta només de que la gent ara tingui uns sentiments catalans que s’han de respectar sinó per què el que ens tornarà a reunir serà que el pacte o negoci ha canviat de termes i haurem de canviar el contracte. Que se’n parli amb normalitat és el boletin de les classes mitges d’aquí. El mateix Montilla ha avançat uns passos més cap a un costat respecte abans.

Es va celebrar un ple per la sentència de l’Estatut però després al Congrés no es va aprovar cap resolució…
Als XVI-XVII, les classes dirigents portugueses van fer pinya i aquí van anar a pinyes els uns amb els altres. I així em acabat, ells independents i nosaltres penjats.

I l’executiu del PSOE parlava de “respectar les emocions dels catalans”….
No crec que sigui una qüestió d’emocions. Les emocions es produeixen quan la gent va veient d’una manera intuïtiva que no és el millor negoci. Allò que deien els franquistes “con Catalunya sólo hay dos salidas el abrazo o el fusil”, doncs no, podem ser veïns. Ni abraçar-lo, ni anar a trets.

Vostè recolza la proposta de Joan Laporta, Uriel Bertran i Alfons López Tena de fer una solidaritat catalana per la independència?
No ho sé. Quan em trobi persones que ho reivindiquin i m’ho expliquin… Jo no sóc polític. És el mateix que diu ERC.

Creu que ara el que toca és reformar la Constitució?
No.

Però hem arribat al límit de l’autogovern….
Estem sota límit. Però no és pas el moment dels “grands mots”, com dirien els francesos. També això ha de passar, però primer hem d’esperar a que tinguem el resultat de les eleccions. No podem perdre de vista que també ho ha de voler la societat i el diner i a l’Hospitalet. Les enquestes fan molta il•lusió però hi ha molta gent que no vol. Posar-me a demanar coses que irriten encara la sensibilitat de molts catalans, doncs no. La Constitució ja la van fer bé, van aconseguir el que van poder.

Podria posar una data a la independència de Catalunya?
L’any 2025.

15 ays de presó i 2,3 milions de fiança per a CarlosFabra

dijous, juliol 22nd, 2010

fabracampsAixò és el que demana la Fiscalia Anticorrupció al president  pel Partit Popular de la Diputació de Castelló per cinc delictes contra la Hisenda Pública, tràfic d’influències i suborn.

A part d’ aquesta demanda cal no oblidar la imputació del president   de la Diputació d’Alacant José Joaquin Ripoll, també  del PP, per cinc delictes vincults a l’adjudicació dels serveis d’escombraries a la Vega Baixa alacantina.

A això s’hi ha de sumar el mateix president autonòmic, Francisco Camps, així com alguns dels seus col·laboradors més propers que  estan esperant notícies del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) pel tema de la xarxa de corrupció de la  trama Gürtel.

Pel que fa a Fabra,  un jutjat de Nules (Castelló) es va fer càrrec de la denúncia presentada fper Vicente Vilar, l’exsoci del resident de la Diputació, també contra la seva exdona, Amparo Fernández –per a qui se sol·liciten vuit anys de presó i 1,1 milions de mutla, i contra alts càrrecs del Govern de José María Aznar per haver cobrat comissions milionàries a canvi de favors polítics. El matrimoni va acumular un patrimoni que no es correspondria amb el declarat a Hisenda, rribant a defraudar més d’1,5 milions.

Cal recordar també que  pel petit jutjat de Nules on es va fer la denuncia  ara fa cinc anys han passat nou jutges instructors i quatre fiscals, i elcas semblava condemnat a no desenredar-se.  Però per sort la fiscalia ja ha fet el pas de demanar condemnes per a Fabra i la seva exdona, així com per a l’empresari Vilar i la seva dona. Aviat hi haurà judici. En tot cas, això cal esperar.

Però no solament aquesta gent del PP tenensubjugat el País Valencià sinó que han extès la seva trama a Mallorca, Comunitat de Madrid Canàries i segons les enquestes tot sembla apuntar que poden guanyar les properes legislatives. A menys que la gent reaccioni a temps. Està més que demostrat però que l’electorat de dreta mostra una incomprensible tolerància amb la corrupció dels seus polítics.

Fer el ridícul a Madrid !

dimecres, juliol 21st, 2010

partitsh

Si un que ha seguit els debats del Congrès i del Parlament a la televisió, llegeix varis diaris cada día i no vol perdre un segon més en esbrinar qui té la culpa o qui no la té de fer el ridúl donant l’espectacle de la desunió, ens podem imaginar el què pot pensar el ciutadà corrent que té altres punts d’interès que la política.

El partit polític que ha près per eslogan el  de l’associació Òmnium Cultural, “Catalunya és una nació, té dret a decidir”, no és que tingui raó o deixi de tenir-la, simplenent ha fet prova de més reflexe que els altrespartits.

Anem a veure, la idea de que Catalunya és una nació, estigui consignada en el preàmbul o en el cos del text de l’Estatut és una idea que comparteix la immensa majoria de la societat catalana i part de l’espanyola. I si Catalunya és una nació, solament argucies jurídiques  o una manca sensible d’esperit cdemocràtic  pot impedir-li exercir el dret democràtic a decidir.

I encara més quan l’eslogan obre totes les portes, no en tanca cap, i permet als partits polítics, cosa que tant els agrada, ajustar i precisar el tir segons les circumstàncies del moment. Decidir què? Doncs justamen tallò que més convingui a la societat catalana, des del federalisme a la independència.

Panorama català

dilluns, juliol 19th, 2010

parlament

De cara a les properes eleccions El panorama dels objectius dels partits polítics sembla ques’aclareixi a Catalunya. I això sempre és positiu.

CiU, per tal de no perdre un vot és capaç de qualsevol cosa,  fins i tot – ella a l’oposició, d’evitar -com diu- de fer fer el ridícul als partits al govern.Tot sigui “pel bé de Catalunya!”.

Mentre,el Partit Popular  – veges per on- s’ha transformat en el paladí de la defensa d’una Constitució que els seus antecessors d’Alianza Popular no van votar.

Esquerra Republicana potser no hagi estat la formació més clara en com arribar al seu objectiu  però sí en exposar obertament que aposta per la independència; dona, per amortitzada la formula del tripartit i  abandona el front de defensa de l’Estatut.  La formula té aventatges i inconvenients: d’una banda sembla que   no hagi governat aquests darrers anys, aquí es queden els seus socis de govern.D’altra banda els molts o pocs vots que pugui recollir seran vots independentistes per bé o per mal.

Els altres partits que  han estat iguals de clars de cara als seus electors han estat ICV i el PSC que es declaren tots dos partidaris de la constitució d’un Estat Federal.

De tots els partits l’únic que té els deures constitucionals fets és paradoxalment el PP. Tots els altres, partidaris com a mínim de la pluralitat nacional de l’Estat i contraris a a la “indivisibilitat de la pàtria” horrible expressió que no sé si encara té curs en els nostres quartels però sí entre els nostres magistrats com ho acaben de demostrar els del                Tribunal Constitucional.

Desprès de la manifestació del 10 de juliol tothom ha dit que hi ha un abans i un desprès.

No citarem els partits que no ens mereixen el nostre crèdit en la qüestió nacional catalana. El PP evidentment, i CiU pels seus càlculs exclusivament tàctics que solament no cansen, com bons conservadors que són, els seus electors.

Pel que fa a ICV i el PSC i que no pensin aquestes formacions que en tenen prou amb les seves proclames.  D’açi les eleccions tenen temps de donar algun pas concret en la direcció del seu ideal federalista,l’objectiu que més s’ha desgastat als ulls de ls ciutadania a l’haver estat els seus partidaris governant durant tants anys de transició democràtica.

Tarja vermella!

dissabte, juliol 17th, 2010

tarjavermellaCadascú li podrà trobar al seu partit més afí l’excusa que vulgui.  Però sense unitat per anar a Madrid, desprès de la manifestació del 10 de juliol no es salva cap partit, CAP! Un vol la independència ja, sense aclarir el primer pas que pensa fer en aquesta direcció! L’altre només busca  la divisió dels socis del govern.  I un tercer té por   de  rubricar solemnement  el que pensa i que es va acordar posar al preàmbul de l’Estatut votat: som una Nació! Els  responsables dels partits catalanistes, no és que demostrin una frivolitat inacceptable no posant-se d’acord sinó que manifesten una tràgica inaptitud.  Són -i perdoneu l’expressió- uns ineptes polítics, i haurien de començar a prendre’n consciència si volem anar a algun lloc. Mirant amb lupa és cert que uns partits són més irresponsables que d’altres i que el president de la Generalitat és el qui es manté, sinó pel futur, sí per l’actual situació, en un denominador que podria ser comú. Car ja serà temps a les eleccions de donar faltes i bones. Com sembla  impossible que siguin capaços de posar-se d’acord desprès de la magnifica manifestació,icom cada partit té la seva  part de culpa en els desacords que constatem,TOTS Tarja vermella!

Aquestes ratlles són les que tenia preparades,fruit de la decepció davant les discussions estèrils entre partits a les que hem assistit. Finalment el Parlament ha arribat a un acord i es reitera en que sentimentalment -no jurídicament- Catalunya és una nació tornant a votar el preàmbul de l’Estatut. Vist la irresponsabilitat dels partits val més això que res.

I ara però cadascú a lo seu, a mantenir cadascú la seva petita clientela, prometre el federalisme uns, la independència els altres i el dret a marejar la perdiu els darrers.Cap dels quatre partits catalanistes o conjuntament els quatre plantejarà començar per l’obtenció del denominador comú necessari als seus respectius objectius: el reconeiximent jurídic i no solament moral de la pluralitat  de nacions i  dels pobles que constitueixen l’Estat espanyol i la necessària nul·lació de l’aberrant en qualsevol dels seus sentits de la definició “Espanya una nación de naciones” que s’han stret de la mànega amb l’únic objectiu de dir que “nación solo hay una” i negar a Catalunya que és una nació.Mentre aquesta situació no es pugui canviar, per via constitucional o la que sigui,com a pas previ a qualsevol solució que no sigui l’actual ” indivisible unidad de la pàtria”, solament es tractarà d’anar  “parlant per parlar”.

Fins que canviïn les circumstancies i vingui algú i per dir: “Fins aquí hem arribat. S’ha ha acabat el broquil!” No serà la primera vegada que passi a la nostra història.

Primer pas, retrobar la dignitat i l’Estatut que hem votat

dimarts , juliol 13th, 2010

aznarRajoyElPeriódico)Els hereus del franquisme, els grans democràtes del Partit Popular han perdut la por. Els seus avantpassats s’ampararen a les armes i als i dictadors, Hitler a Alemanya, Mussolini a Italia i Franco a Espanya.

(ElPeriódico)

Ara,  ells s’omplen la boca  amb la paraula democràcia.

Signe dels temps.Però l’objectiu no ha canviat; és exactament el mateix  i tots els demòcrates espanyols, polítics(barons del  PSOE), escriptors (Almudena Grandes), cineastes (Almodóvar), cantants (Ana Belen i Victor Manuel) per citar uns quants noms, n’haurien de ser conscients. Però una cosa són els principis democràtics i una altra cosa els seus sentiments nacionalistes espanyols que nosaltres que no els hi neguem  tal com ells neguen els nosaltres, o millor dit tal com ells deixen fer amb nosaltres.   Des d’aquella època negra expressions com “rojos separatistas” han deixat elpas a recursos al Tribunal Constitucional d’una Constitució que el PP no va votar. Rajoy i el seu mentor Aznar s’acaben de declarar satisfets que “la Constitució no coneixi altra nació que l’espanyola”. Ara, això sí, el famós tribunal  no accepta per Catalunya el terme nació però accepta la terminologia “societat catalana, poble català al costat de poble espanyol.A més de considerar-ho a primera vista de poc rigor” jurídic, com es menja això?

Una  manifestació de les característiques  de la del 10 de juliol és comparable a un segon referendum.

El president de la Generalitat i el portaveu del govern del tripartit Joaquim Nadal, malgrat les veus de satisfacció amb la sentència que provenen de La Moncloa acaben d’exigir-li a Zapatero que rescati la integritat de l’Estatut votat`pels catalans. Això pot ocasionar  al Congrès un vot diferent entre socialistes catalans i espanyols. Si els partits catalanistes no són capaços d’unir-se per afrontar conjuntament  a Madrid la pretesa legalitat d’una sentència barroera d’un tribunal en fora de joc ( en molt de temps  la  política espanyola no els oferirà millor casió) hauran demostrat un cop més  que davant Espanya no fan el pes.

És solament a partir de que  haurem retrobat la integritat de l’Estatut que hem votat i la dignitat, que, sobretot de cara a les eleccions, cadascú haurà d’exposar els límits que es fixa per Catalunya.

Catalunya és una nació i té dret a decidir

diumenge, juliol 11th, 2010

quatrebarres72manif10jul

Elprocés d’unificació socialista que va donar pas al PSC l’any 1978 format pel Partit Socialista de CatalunyaCongrés (PSC-C), el Partit Socialista de CatalunyaReagrupament (PSC–R) i la Federació Catalana del PSOE, fou un encert historic . Sense aquesta integració del moviment obrer de la immigració massiva que va generar el franquisme,  avui, seria potser tan legítim però no tan evident que Catalunya és un sol poble, o com a mínim hi hauria unes reticències que avui són minoritàries.

En tot el procés d’ampliació  de l’autogovern i de defensa del nou Estatut l’actitud del president Montilla ha estat encertada. Però tan el PSC  com el PSOE-s’han d’adonar que hi ha un antes i un després a partir de la retallada de l’Estatut pel Constitucionl d’una una llei del Parlament, votada per les Corts generals espanyoles i  referendada pel poble català.

No hem d’oblidar  que el socialisme, tant l’espanyol com el català ténen una assignatura pendent, el Federalisme. La sola solució per deixar d’una vegada per totes el nacionalisme espanyol del segle IXX com tan encertadament l’ha qualificat el magistrat català Èugeni Gay disconforme amb alguns aspectes de la sentència sobretot pel significat  que s’atorga al concepte nació. Segons la seva opinió es fa una interpretació forçada del preàmbul de l’Estatut on en cap moment es qüestiona la sobirania de l’Estat Espanyol; no s’entén com s’accepta que hi hagi una “ciutadania catalana o un “poble català” al costat de la ciutadania espanyola o el poble espanyol i no es pugui fer la mateixa lectura respecte al terme nació.

Aquí nosaltres aconsellaríem al magistrat  Gay que no jugui amb els seus collegues, capaços  de fer desaparèixer els termes  “ciutadania catalana o “poble català”per tornar a l’expressió de Franco: “españoles todos”.

Fa uns dies escrivia un article titulat “El paper històric del president Montilla on  pretenia que aixequés des de Catalunya la bandera del federalisme espanyol. Si  els socialistes espanyols o la intel·lectualitat espanyola necessitessin Montilla per ser fidels als seus principis democràtics, malament anem.

No,! Amb un milió i mig de catalans mobilitzats, al president Montilla, com al president Zapatero se’ls hi acaba el recorregut si no treuen les conseqüències que la situció imposa.És més perillós un poble indignat que un poble emprenyat.  Han d’optar -sobretot el segon- entre els principis  democràtics o aliniar-se amb els postulats nacionalistes de la dreta espanyola. I pel que fa al president de la Generalitat la seva pedagogia l’ha d’exercir a Catalunya, mantenint, reforçant i integrant aquelles  masses que a la sortida del franquisme cridaven Llibertat, Amnistia,Estatut d’Autonomia, i avui diuen Som una nació i tenim el dret a decidir”.

O això, completant l’acció del 1978, o el PSC perdrà el tren per esdevenir el que els seus adversaris polítics volen que sigui, la corretja de transmissió a Catalunya, no del socialisme, sinó del poder espanyol.

L’Estat espanyol, amb els segles de poder a les seves espatlles rarament comet errors. Ajudat per la dreta més reaccionària acaba de cometre’n un amb la sentència  d’uns magistrats desprestigiats. Es tracta per Catalunya que no té més armes que l’acció política per reivindicar els seus drets , de no fer ni un pas enrere!  Els ciutadans han parlat, ara la paraula la tenen els polítics

manif10jul

Futbol

divendres, juliol 9th, 2010

futbolMai hagués pensat que podia penjar a aquest bloc un escrit sobre futbol. Però és que aquest país que es diu Espanya és un cas!

Aquí tenim dos equips especialment emblemàtics el Barça i el Real Madrid. Durant la dictadura alguns deien amb proves per avalar-ho, que el Madrid era l’equip del règim.  I ara en democràcia, no sé si pels interessos econòmics que representa (però en aquest cas també els representa el Barça) o per motius polítics, els mitjans de comunicació d’àmbit estatal promocionen fins el ridícul el Madrid, els seus jugadors i tot el que afecta aquest equip. El cas és que Catalunya que ha estat el motor d’Espanya en molts àmbits, entre ells, (cada vegada menys per cert, l’econòmic), també, amb el Barça és l’artifici i el centre nuclar de l’equip que tant d’orgull procura al nacionalisme espanyol.

No sé, a hores d’ara si l’equip d’Espanya serà o no campió del món. Pel cas és igual. Tenen unMadrid, l’equip que pretén que representi “a tots” que es gasta milions comprant jugadors estrangers que no poden jugar a l’equip “nacional”. Fins amb el futbol Espanya ho fa malament com pot; i la font d’alimentació de l’equip d’Espanya, no solament en jugadors,  sinó en la tècnica iestil de joc ho deuen quasi exclusivament a la Masía i han de recórrer a la pedrera del Barça! Com no voleu que no puguin veure Catalunya ni en pintura!

Un Regne Unit, civilitzat, accepta que un equip d’Anglaterra pugui jugar els mundials. Cada vegada la situació del nostre Estat és més ridícula i insostenible inclús en temes com el futbol. El seu nacionalisme, La ignorància i la prepotència, barreja d’inconsciència i frivolitat generen una societat, cada cop menys acceptable.

Primer bjectiu, la dignitat

dimecres, juliol 7th, 2010

Sin manifcat

Des del 1714Catalunya no ha manifestat  amb contundència a seva voluntat d’independència.

I quan diem Catalunya estem parlant de la burgesia catalana. Durant la dictadura  amb el seu millor exponent Òmnium Cultural l’associació que combinava el franquisme dels seus fundadors amb el mecenatge a la cultura catalana i el seu catolicisme que comparat al nacional catolicisme espanyol  podríem dir-ne que quasi era progressista, el que més es pretenia  era tenir preparada la solució per la sortida del franquisme, una solució que excloïa la generació que va perdre la guerra… però no la que la va guanyar! I això, amb el consentiment de tothom. I de “aquellos polvos” no ens ha d’estranyar que tinguéssim “estos lodos”

Últimament,tal com ha anat el procés del nou Estatut, el recurs del Partit popular i la sentència del Tribunal Constitucional, la resposta de Catalunya ha de ser unànime. Es tracta d’una qüestió de dignitat. El nou <Estatut representa un progrés indiscutible en el finançament i l’autogovern. I l’objectiu essencial ha de ser  reconquerir les les retallades del Tribunal gràcies  a l’acció política i deixar-les sense efecte.  I el president de la Generalitat i el seu govern això ho tenen molt clar. Espanya ho ha fet tan mal com ho ha pogut i ara tothom s’apunta a intentar apropiar-se per la seva tesi particular l’èxit previsible de la manifestació.

I la realitat és la qu és. I quina és o hauria de ser aquesta realitat? Una resposta unànime a la sentència del desprestigiat tribunal. I si no tinguéssim la solució, ens la hauríem d’inventar: Una manifestació multitudinària encapçalada  per  les autoritats del país amb el president de la Generalitat i del Parlament darrere una senyera, seguits pels partits polítics, les innombrables associacions i arropats pels ciutadans.

L’endemà, ja tindrem temps, sobretot de cara a les eleccions, a que cada partit reprengui els seus objectius, obertament, sense complexos. ense trampa, amb valentia , la sola actitud que a la llarga pot convèncer els ciutadans. Els independentistes per la independència, els federalistes el federalisme, i Artur Mas… el seu somni de ser president.

El paper històric del president Montilla

dilluns, juliol 5th, 2010

montillapalau

Des de que José Montilla va ser elegit president vaig escriure ací mateix que m’inspìrava confiança. Dençà, les seves declaracions i els seus actes, abans i desprès de la sentència del Tribunal Constitucional han corroborat la meva opinió i es pot constatar un cop més amb les seves darreres declaracions fetes a les portes de les eleccions al diari El Períodico . S’hi pot estar més o menys d’acord amb aquestes declaracions però la conclusió és que l’elector pot saber a què atendre’s. Hi declara que la sentència sobre l’Estatut és  un “fracàs” per al PP i alhora, expressa la seva indignació amb el Constitucional. Considera que “l’Estatut és un símbol, i la sentència una agressió que afecta la dignitat del país i fa un gran favor a “separatistes i separadors”, i afegeix : “Al llarg de segles han canviat fronteres, paísos i imperis. No sé que passarà a Catalunya d’aquí 50 anys”. Per la seva part, ell defensa l’Estatut votat pel Parlament, les Corts espanyoles i el poble català. Esquerra Re publicana opta per la independència, i CiU, co sempre, juga a “esquivar el bulto“. José Montilla en el seu paper de President de la Generalitat confia en forjar la unitat catalana en defensa de l’Estatut. ” La unitat per defensar allà el que acordem aquí”. I això malgrat Que segons sembla, Rodríguez Zapatero “dóna per acabat el procés de descentralització“. I aquí tenim el quid de la questió.

Per canviar la Constitució no hi ha actualment majoria suficient però el paper històric d’un president de la Generalitat com José Montilla podria ser de preparar l’opinió catalana, encapçalar des de Catalunya i sentar les bases del federalisme de l’Estat  al programa del socialisme espanyol i català. Seria la manera d’una vegada per sempre de d’obrir o tancanr portes deixant, no sé si definitivament,  de majejar la perdiu en el tema de l’organització territorial d’aquest malaguanyat i inacabat Estat plurinacional. Amb el seu curriculum i la seva posició només li faltaria al president Montilla la voluntat,  l’ambició personal i el coratge polític necessari per intentar-ho.