Archive for setembre, 2010

“Molt poc honorable”

dimarts , setembre 28th, 2010

El professor d’economia aplicada de la Universitat de València,  Manuel Sanchis i Marco acaba de publicar sota aquest mateix titular un excel·lent article a El País.

fabracreuFent honor a la seva professió  el professor encapçala l’article amb una sèrie de dades econòmiques  negatives del País Valencià que atribueix al fet  de que el Consell del PP està més preocupat en solucionar les seves causes judicials que en defensar els interessos valencians. La tasa del paro (23,83%)  està a pràcticament   quatre punts per sobre de la espanyola i en  el 2009 la reda per càpita valenciana ha caigut fins el 89,47% de la mitjana de l’Estat. I en educació el PV té un dels pitjors fracassos escolars de la CEOE. També senyala que la política del conseller Font de Mora ha fet que a Alacant  han sortit les primeres promocions d’alumnes que no han conegut  un col·legi autèntic sinó que han rebut tot l’ensenyament en barracons. Els serveis sanitaris ocupen la darrera posició comparats  als de les altres comunitats autònomes segons  la classificació elaborada per la Federació de Associacions per  la Defensa de la Salut Pública. L’autor considera que el Consell té dret a endeutar-se tot i tenint  el deute més elevat d’Espanya (16% del PIB) sempre que deixi als nostres fills i nets”pro u capital públic per créixer  i tornar el deute”. Aquest panorama és  molt poc honorable senes comptar les factures milionàries  amb projectes  com  els de Terra Mítica que impedeixen  invertir més i millor en educació, en universitats i investigacions d’avantguarda, en formació professional , i en sanitat i infraestructures.

Aquesta és la lamentable herència de “benestar” material que ens deixa el Partit Popular  al País valencià i allà on governa. Però diu l’autor,  als valencians ens fa més mal al rebre del Consell un llegat moral poc honorable, amb un president sota sospitat i tot un entramat de corrupció.

A tot això tenim una oposició  amordatzada controlant els mitjans de comunicació que ens priva d’una informació verídica sobretot tractant-se de Canal 9, la televisió pública.

Sanchis Marco acaba el seu article amb aquest paràgraf que reproduim integrament en n la seva versió original: “la negligencia de Mariano Rajoy otorga patente de corso a Camps, genera en el ciudadano desafección hacia la política, y le coloca en la mismísima frontera de una situación pre democrática. Si los valencianos queremos hacer frente a esto y defender nuestros derechos civiles, tendremos que recurrir al activismo político. La sospecha de que el PP de Mariano Rajoy y de Camps se financia con la caja B debe esclarecerse. De confirmarse, ello impediría a la oposición competir en igualdad de condiciones en las elecciones autonómicas. Además, no se puede amordazar a la oposición controlando férreamente los medios de comunicación, puesto que tenemos derecho a una información veraz, sobre todo, cuando se trata de la televisión pública.

Los valencianos hemos visto al presidente, junto con Rajoy y la plana mayor del PP, darse golpes de pecho ante el apóstol Santiago y ser hisopados por las autoridades eclesiásticas. También le vemos arrodillarse a menudo, incluso ante el propio Papa, en lo que es una actitud digna en un hombre de fe. Sin embargo, como representados suyos, le exigimos que, previamente, practique las genuflexiones a las que le obliga la política, no olvide que “la verdadera política no puede dar un paso sin haber antes rendido pleitesía a la moral (entendida como la construcción de un orden de derecho), pues toda política debe doblar su rodilla ante el derecho” (Kant). Por eso, está obligado a recibir con humildad las sentencias del Constitucional y otras que puedan llegarle en el futuro.

Nuestro president, como muchos cargos públicos del PP, está bajo sospecha. Ni juega limpio, ni respeta las reglas de la transparencia democrática socavando, de este modo, los cimientos de nuestra convivencia. Los valencianos somos gente honrada que no se merece tanta ignominia. Por eso, en las próximas elecciones autonómicas muchos votaremos a aquel candidato que, además de presidente, sea “Molt Honorable”.

L’Església continua sent notícia

dissabte, setembre 25th, 2010

ettore gotti tedeshi

No és culpa nostra si a la primera página d’El Periódico del 22 de setembre podem llegir, un darrere l’altre, els següents titulars:

–         

Els cristians de base es mobilitzen contra el Papa.

–          El bisbat de València suspèn un capellà detingut per abusos a dos menors.

–          El banquer del Vaticà, Ettore GottiTedeshi investigat per blanqueig de diners.

–          El director del banc de Vaticà i un altre  directiu de la mateixa institució están sent investigats per la fiscalía de Roma per no haver complert amb les normes internacionals per impedir el blanqueig de diner brut. Aquestes normes serveixen  per identificar diner il·legal,  criminal o pertanyent a  organitzacions terroristes.

No és la primera vegada.         Tots recordarem  que el el director del  banc  del Papa,  l’Institut per les obres de Religió (IOR),  Roberto Calvi, va ser trobat  penjat  el 1982 en un pont del Tamesi.  A Londres van concloure a un suicidi, la La justicia italiana a un assassinat. Calvi va invertir diner de la Cosa Nostra,  la màfia Siciliana, que no va tornar .

L’IOR també es va veure esquixat per les investigacions Mans Netes (1992) per la compra de jugadors italians de futbol.Com es veu, na llarga tradició.

EL TEMPS: Entrevista al doctor Moisès Broggi

dimecres, setembre 22nd, 2010

moisesbroggiSempre he tingut admiració i respecte per la trajectòria vital pel doctor Broggi. Als seus 102 anys la revista valenciana El Temps li publica una entrevista que reproduim a continuació. En un primer temps solament epensavem editar-ne uns extractes però com no té desperdicis la publiquem en la seva integritat. Estem convençuts que els nostres lectors en treuran profit:

“El doctor Moisès Broggi, “de 102 anys i mig” (Barcelona, 1908), va ser un dels promotors del manifest 12 d’Abril en què es demanava la unitat de les forces polítiques nacionalistes per avançar cap a la independència de Catalunya. Té l’esperança que Reagrupament i Solidaritat presentaran una llista única a les eleccions del dia 28 de novembre.

—El diumenge 12 de setembre, a Arenys de Munt, vàreu tornar a demanar la unitat dels independentistes. És factible?
­—Diumenge feia un any que en Móra havia fet el primer plebiscit d’independència per a tot un poble, que va decidir de votar que sí que era necessària la separació.
—Allà vàreu dir que “és de primera necessitat que les associacions i partits formats amb la mateixa idea s’uneixin i s’integrin en una sola veu per formar un clamor universal”. Encara la veieu possible, aquesta unitat?

—Sí, sí, perquè és necessària.
—Abans de les eleccions es podrien unir Reagrupament i Solidaritat Catalana?

—Jo crec que sí, que és possible. Si no, tot se’n va a passeig. Ens hauríem d’esperar quatre anys més!
—Per què no s’ha pogut aconseguir, encara?

—De moment, perquè hi ha líders diferents que en volen tenir la representació. Però la idea, que és comuna, ha d’estar per sobre de tot. Si es fragmenten, es desfà la idea.
—Voleu dir que la unitat pot quedar blocada per l’ambició dels dos líders, Joan Carretero i Joan Laporta, d’aconseguir representació?

—Podrien tenir cadascú representació a diverses demarcacions. Hi ha mecanismes per a resoldre aquestes coses que es poden aprofitar. Però la cosa més lògica és que hi hagi una sola llista. Si es presenten a les eleccions, que no hi hagi dues llistes que diguin la mateixa cosa. Això és dividir el vot en dos.
—I la barrera del 5% per demarcació podria impedir que un –o tots dos– hi entraren.

—Això mateix. És natural que tinguin diferències entre ells, però penso que es podrà arreglar.
—En tot cas, només serà possible la unitat de Reagrupament i Solidaritat Catalana, però Esquerra Republiana i Convergència Democràtica de Catalunya, que també eren destinataris del manifest del 12 d’Abril en què vós demanàveu unitat, ja s’hi han mostrat contraris.

—Els polítics no hi són gaire favorables, perquè volen mantenir-se al seu lloc i anar fent. En Móra, d’Arenys de Munt, era l’alcalde d’un poble petit. Ell va tenir la idea de fer un plebiscit que ha tingut un èxit fantàstic, perquè s’ha fet a centenars de municipis del país. I a tot arreu han votat que sí. I després hi ha hagut una manifestació de més d’un milió de persones. Això no ho veien els polítics? És com si en Móra, l’alcalde d’Arenys, hagués copsat l’esperit de Catalunya. Això és molt important. Perquè el país ja està tip de rebre insults. La relació de Catalunya dins Espanya no encaixa.
—Per quina raó?

—Les relacions sempre han anat igual: malament. Catalunya és un país explotat. Paguem molt més que no rebem. Això és una espoliació constant i a més ens insulten. Què més volen? En comptes de donar-nos les gràcies, ens insulten. Doncs adéu! Espanya és una rèmora per a Catalunya: és un obstacle per al desenvolupament.
—És una qüestió econòmica?

—No únicament. També és sentimental. Hi ha un factor sentimental. Som diferents. És com un matrimoni que no s’avenen. Des del segle XV! No parlem igual. Això vol dir que tampoc no pensem igual, no tenim la mateixa escala de valors. No lliguem. El fet més seriós és que ells tenen la força, però nosaltres tenim la raó, la justícia, i això ho hem de proclamar perquè tot el món ho vegi.
—L’arribada de la democràcia tampoc no ha equiparat l’una escala de valors i l’altra?

—Tot Europa, fins al segle XX, era feta d’estats-nació que incloïen nacions petites, com Espanya. L’imperi Otomà, que vostè…
—No he tingut el plaer de conèixer.

—Ni el deveu haver sentit anomenar…
—Sí, sí.

—L’imperi Otomà, l’imperi Austro-hongarès, i l’imperi Britànic, que havia estat el més important del món… Tot s’ha perdut, pràcticament al segle XX. Tot ho va deixar amicalment.
—Ara, dins del Regne Unit hi ha els processos d’independència d’Irlanda, Escòcia i Gal·les que l’acabaran de trencar.

—Les coses han canviat. El món necessita un organisme universal. Hi ha problemes tan grans que han de dependre d’un ens més global. Per això els elements que el formen han de tenir personalitat. No pot ser que un en domini un altre. Europa va construint la Unió Europea: ha fet la unió econòmica, però la unió política no es pot fer perquè encara hi ha Espanya que, com hi havia Iugoslàvia, té els mateixos problemes de nacions diverses dins seu. S’ha de donar llibertat a tothom. Les nacions més petites necessiten llibertat perquè els problemes locals s’han de resoldre localment. No pot ser que un problema d’aquí l’hagin de resoldre a Madrid. Les nacions-estat d’abans s’han de resignar i deixar anar els problemes locals, que han d’assumir les nacions, i perdre els problemes generals, que han de ser cosa de les supernacions: una Unió Europea o, si pot ser, de tot el món.
—Organismes internacionals que vetllin per quines coses?

—Per la pau, pel repartiment de la riquesa. I que s’enfrontin a un seguit de problemes que s’han d’entendre planetàriament. Ara, amb els mitjans de comunicació que hi ha, es pot fer. És diferent d’abans. Es poden harmonitzar les coses a tot arreu. Això costarà molt, però és necessari.
—Us deia abans que el manifest que vàreu signar vós, Heribert Barrera, Antoni Badia i Margarit i més el 12 d’abril demanava la unitat també de Convergència i Esquerra per aconseguir la independència. Vosaltres alerteu que “l’estancament en l’autonomisme […] significaria per a la nació catalana l’acceptació tàcita d’una mort dolça”. No hi estan d’acord, CiU i Esquerra?

—Els partits polítics no ho copsen, això. Només capten l’interès propi. Això del manifest del 12 d’Abril ho dèiem perquè tenim una falsa autonomia, perquè en les coses bàsiques no tenim llibertat. Per exemple, en la qüestió econòmica: hi ha una espoliació que ens porta a la ruïna.
—I ara coincideix amb temps de crisi.

—Des del punt de vista econòmic, Espanya necessita Catalunya i, en canvi, Catalunya necessita apartar-se d’Espanya. En l’època de penúria que ve, Espanya encara necessitarà més Catalunya. Però som com una mena de colònia de la qual treu el suc, i, tot i això, no la tracta bé. No sé si ens menysprea, però, com a mínim, és poc amable.
—Tot plegat us recorda cap etapa històrica que hàgeu viscut?

—Ja ho crec. I tant. En acabar el segle XIX, Espanya tenia algunes colònies americanes encara, Cuba i Filipines. Les guerres de Cuba i Filipines li van representar una inversió molt gran i aquella despesa va revertir sobre Catalunya, que era l’únic lloc que feia diners. A Catalunya es va decidir de fer el tancament de caixes –no paguem a Espanya– i això va crear un rebombori espectacular. Tots els diaris espanyols criticaven Catalunya i, al final, van recórrer al seu últim mètode, la força, i tot l’exèrcit va venir cap aquí. De manera que els fabricants que no pagaven els impostos van haver de sucumbir. Però això va deixar un rastre. Després hi va haver el moviment de Solidaritat, que també era nombrós com ara, i a Madrid, entre una cosa i una altra, es van espantar i van concedir un mínim autogovern, que va ser la Mancomunitat, la unió de les Diputacions. En el temps que va durar la Mancomunitat, es van fer tantes coses a Catalunya…: la xarxa telefònica, els primers trens, l’Escola del Treball, moltes carreteres i tot un seguit de progressos que van fer que el nivell de Catalunya pugés d’una manera espectacular. En vista d’això, es va revoltar l’exèrcit i el general Primo de Rivera va eliminar la Mancomunitat.
Quan va arribar la República, es va donar una autonomia a Catalunya i les coses començaren a anar molt bé –l’autonomia universitària va ser fantàstica!–, però quan es va tractar de la qüestió econòmica –quan els catalans digueren: “Ens doneu moltes competències però els diners no arriben”– va venir la revolta d’en Franco. Ja veu com va, això.
Ara hi ha una democràcia, però no és una democràcia de debò. És una democràcia en què la majoria imposa els seus desigs, però la democràcia vol que es respectin els drets de les minories, també. Si no, no és una veritable democràcia.
—Hi ha qui defensa que l’encaix de Catalunya amb Espanya es pot resoldre amb el federalisme.

—Ja s’ha provat. Bé, s’ha provat l’autonomisme, però és una falsa autonomia, com li he dit. Per una part et donen competències –això que diu en Pujol del “peix al cove”–, però no donen els diners per a mantenir-les. Sempre és igual, perquè els diners els treuen d’aquí. Espanya necessita Catalunya, però Catalunya no necessita Espanya.
—Espanya apel·la a la solidaritat interterritorial.

—Sí, i ningú no sap on van a parar aquests diners. Ens hem de tractar de tu a tu, no que ens tractin com a un inferior.
—Vós sempre heu estat independentista?

—Sí. A casa meva sempre havien estat catalanistes. El meu pare era de la Lliga, d’en Cambó. En Cambó tenia la idea que s’havia de catalanitzar Espanya, s’havia de modernitzar l’estat i donar autonomies a les regions, etcètera. Però la meva mare tenia un cosí que era en Batista i Roca, que era separatista. I a casa sempre discutien el meu pare i el cosí de la meva mare. Jo trobo que tenia raó en Batista i Roca.
—Però no havíeu assumit mai tan protagonisme polític com ara, a 102 anys.

—És veritat. No he estat mai polític.
—Per què, ara?

—Perquè la situació s’hi presta. El domini d’Espanya s’ha basat en la força, en la força militar: de Primo de Rivera, de Franco… Sempre la força. I com que ells tenien la força i nosaltres, no, sempre han guanyat. Però ara les coses han canviat: ara la guerra no la vol ningú, fa por a tothom. El poder de les armes és tan gran que ja no se sap on pot arribar. Ara tothom vol la pau. Les coses han canviat. Abans, fins i tot, la relació internacional més comuna era la guerra. Quan hi havia un conflicte, de seguida hi havia soroll de sabres. I així es van fer tots els estats-nació. Ara això s’ha fet més difícil i més perillós.
—Qui pren la iniciativa en l’ús de les armes queda deslegitimat?

—Això mateix. Tothom s’hi tira a sobre.
—Tornem a la política catalana preelectoral. Què us va passar amb Solidaritat Catalana? Aquesta coalició que lidera Joan Laporta va anunciar que vós ocuparíeu l’últim lloc de la llista i l’endemà mateix ho vàreu desmentir.

—Jo vaig ser dels primers d’associar-me a Reagrupament. Un dia va venir en Laporta, que té les mateixes idees que jo, i em va explicar les seves propostes, que vaig aprovar. Em va dir si em semblaria bé d’apuntar-me a la seva llista, però no sabia que era la llista electoral. Com que també estava associat a Reagrupament… Però quan vaig saber que era la llista electoral i que tots dos es presentaven separats, vaig protestar.
—Vau pensar que dèieu que sí a una associació, com era Reagrupament abans de crear un partit polític.

—Estic apuntat a moltes llistes d’aquestes. Una llista electoral és diferent.
—Continueu reclamant la unitat?

—Sí, perquè tots tenen la mateixa idea. El camí és la creació d’un partit únic per la independència que tindrà veu al Parlament de Catalunya i farà possible tot allò que estimuli aquest objectiu. Després haurien de fer una campanya internacional explicant els greuges que pateix Catalunya i les possibilitats que tenim si som independents.
—Totes dues formacions prometen, amb petites diferències, una declaració unilateral d’independència del Parlament. Sobre això, el líder de CiU, Artur Mas, diu que “la història de Catalunya és un transatlàntic” i un brusc cop de timó el podria fer “embarrancar” o “fer xocar contra les roques”. Què en penseu?

—Si continuem així, anem contra les roques. Això és segur. El cop de timó l’hem de fer.
—L’ex-president Pasqual Maragall ha dit que ara “toca Mas”.

—L’Artur Mas canviarà. No crec que accepti de seguir la mateixa ruta que fins ara. És una ruta sense esperança.
—El president d’Esquerra, Joan Puigcercós, ha escrit que “crear l’expectativa d’una imminent proclamació de la independència és, en el millor dels casos, confondre desig i realitat; i en el pitjor, és jugar frívolament amb les il·lusions de la gent”.

—No és veritat. A ells els convé mantenir l’estat actual per interès del partit. Volen mantenir-se al seu lloc i que tot continuï igual. Però si les coses no canvien, som en un pendent que ens porta a poc a poc cap al desastre.
—A Esquerra es qualifiquen d’independentistes.

—No ho són. Ho fan veure. Els interessa més anar defensant l’statu quo, l’estat actual, i mantenir-se al seu lloc.
—Qui votareu si no hi ha unitat: Reagrupament o Solidaritat?

—Un d’aquests, encara que sàpiga que fracassarà. La manifestació del dia 10 és molt demostrativa d’allò que vol l’esperit de Catalunya.
—I temeu que no es traduirà electoralment?

—Els partits polítics volen que tot continuï igual. Són immobilistes.

La llengua del president

dimarts , setembre 21st, 2010

montillamossosEl president José Montilla, com feien els presidents Pujol i Pasqual Maragall es dirigeix a l’audiència segons les cicumstàncies en castellà o en català. És evident que davant els mitjans de comunicació espanyols s’adreça en castellà. No deuen existir estadistiques però tot ben comptat és quasi segur que TV3 disposa de moltes més intervencions presidencials en català que en castellà.Malgrat això a les notícies  de la televisió catalana, on per cert no falta mai una aparició diària d’Artur Mas, les intervencions del president són quasi sempre en castellà. I si la intervenció és bilingüe el fragment que sortirà  en antena será en castellà. No tinc els mitjans de comprobar que l’actualitat és la qui mana i que és impossible  fer altrament. Però qui en té els mitjans hauria d’esbrinar     si el que dic que no deixa de ser una simple constatació per part meva; que no és una coïncidència  sinó un propòsit deliberat de la televisió nacional de Catalunya.

Religió

diumenge, setembre 19th, 2010

elrotoAlguns lectors que ens segueixen ens atribuiran una obsessió amb la religió. La veritat és que tenim el profund convenciment  que si un dia la religió ha estat un factor de civilització, avui la seva utilitat és questionable i més que questionable en certs aspectes nefasta. La seva oposició als contraceptius i als preservatius és criminal. I el seu latent sexisme i la seva homofòbia inaceptables. I no parlem de la seva influencia políticandescaradament conservadora. Avui no solament les clases mitjanes no segueixen –ja fa temps- els seus preceptes de fraternitat i solaritat, sinó que tampoc protegeix les classes populars. Desprès de quaranta anys de franquisme i de nacional-catolicisme, avui els vots de les formacions conservadores no són tant d’orígen socialment conservadors com el resultat de les creències religioses dels votants.  I fins i tot a al Regne Unit el Papa critica les democracies basades solament en el consens social i va demanar que es considerara “la dimensió moral” del sistema polític.

Quina barra! Parlar de “moral” una gent que ha preferit “tapar” els abusos criminals dels seus. No ho diuen però ho pensen: “no cal la justicia humana, amb la “divina” nosaltres ja en tenim prou! I barra també la dels periodistes, que sempre respectuosos escriuen: “  Si el jdijous el Papa va vincular l’ateisme al nazisme (Pio XII, senyors periodistes, “Connais pas?”) ahir va oferir la seva faceta més intel·lectual i reflexiva al abordar el que en realitat és un sol debat: el paper de la religió que el Papa veu marginada en societats com la británica  cada cop més seculars.

Ningú  es pregunta com hi ha tanta gent que continua creient amb l’Esglesia desprès de constatar la seva actitud en front dels abusos. Aquest és al meu entendre el veritable misteri de la fe, i el seu fanatisme i la seva  irracionalitat el veritable perill.

“Dios los cria…”

divendres, setembre 17th, 2010

boadelladragoI ells, Boadella i Sánchez Dragó s’ajunten sota la férula d’Esperanza Aguirre.

Boadella no ha estat mai fatxa com ara ell mateix presumeix. El que ha estat és un llest aprofitat. Això la intel·ligència no ho impedeix,més aviat ho pot facititar. La llista dels mandataris als que Boadella s’ha acostat és llarga, Tarradellas va ser el primer que el va ajudar quan  va tenir problemes amb l’exercit, el PSC desprès,  i últimament ha acabat amb l’Aguirre. A la presentación del llibre que han escrit a quatre mans, “Dios los cria…” el dramaturg i l’escriptor han dit moltes tonteries, sobretot contra Catalunya i la seva llengua. La més grossa quan Boadella afirma no creure en la democràcia. I el seu col·leg a remata el clau:”Mentre el vot de Belén Esteban va pontificar valgui el mateix que el de Boadella, això no té solució”. Llençant aquest nom ja creuen que ho tenen guanyat. La primera observació que vé a l’esprit és fins a quin nivel intel·lectual cal anar per considerarar vàlid un vot? En tot cas amb la seva reflexió cauen en el tòpic més vulgar i demostren,-aquí sí!-  que tenen mancances democràtiques elementals.

Un dia en classe un alumne va també dubtar de la idonietat del sufragi universal i el profesor que havia fet la resistència contra ela alemanys a França, basant-se amb la teoría estadística dels grans nombres ens va fer la prova per nou de la bondat de la democràcia. Va agafar un objecte i va demanar a tota la clase que en evaluessim el pes. Quan tothom va dir la seva, el mestre va treuere la mitjana dels pesos que cada alumne havia estimat.  A continuació va pesar l’objecte i va verificar que el que la bascula indicaba era el pes calculat partir de l’opinió del conjunt dels pesos donats per cadascú dels alumnes .  si en lloc de de 30 alumnes haguessim compat amb centenars o milers la precisió  del resultat hagués estat superior.

Sens dubte pels nostres dos “”intel·lectuals” una opinió  val més que  un guirigall i si pot ser la  del generalissimo millor que millor, el nivell el tenim assegurat.

País tercermundista i d’agressiu ateisme!

dijous, setembre 16th, 2010

reinapapaD’aquesta manera qualifica el Regne Unit el cardenal jubilat Walter Kasper. La visita del Papa no interessa als britanics però apassiona  els seus intel·lectuals que s’acusen mutuament de radicalisme i de ceguera  enfrontant-se els que creuen que la religió no hauria d’arribar a la esfera pública i els que creuen que aquest laïcisme  està portant a la ruina a Occident i a la que consideren l’atea Europa.S’ha establert una batalla d’arguments entre personalitats d’esquerra i conservadores i entre uns i altres no fan altra cosa que magnificar la importància de l’Església i la visita de Ratzinger. Des del nostre  profund i sincer convenciment, només arribem a sformular un sol desitg: que tinguin la dignitat de callar-se d’una vegada tota aquesta gent i els encubridors civils i eclesiastcs durant tants anys dels abusos a infants per qualificats dignataris de l’Església!

Homenatge a Estellés

dilluns, setembre 13th, 2010

vicent-andres-i-estellesResponent a la crida de l’escriptor Josep Lozano, divendres passat l’associació Espai País Valencià va celebrar al barri de Gràcia de  Barcelona, la primera Festa Vicent Andrés Estellés.

L’acte es va obrir amb unes breus paraules per part de Jordi Muñoz, representant de l’entitat valenciana. L’amic Francesc Viadel donà lectura a un text seu d’homenatge al poeta de Burjasot. Unes paraules directes,  contundents i valentes escrites per a l’ocasió i que reproduim a continuació:


“Les cròniques de la història de la nostra literatura descriuen la irrupció del poeta Vicent Andrés Estellés en la migrada vida pública de la València dels cinquanta, com un terrabastall, potser, diríem, com un llampec encegador que va delatar les mesquineses d’un món menor de lletra, complaent amb l’oblit i els odiosos tòpics, amb la pàtria petita, llastant, que només sabia d’ofrenes i claudicacions.

Estellés va escriure, va deixar en carn viva la seua València, la d’un poble cansat, somnolent, vençut, en la pell i els ossos. Era –és, potser encara-, la València de la Ciutat a cau d’orella, de La Nit, de Donzell amarg… aquella ciutat a blanc i negre amb traces olioses de malson i olor a fregits… carrers de pols… aquell veïnat tot fet de por, el rosegó de pa, les endolades vídues sense consol, els cadàvers cosits a trets contra el mur dels invictes a Paterna i els trens solitaris i inquietants travessant, ocults en la penombra, l’horta extensa, roja, calenta com el foc. I malgrat aquella tristor, el poeta, nascut per a viure salvatgement, també sabia somiar horitzons de llum, la mar. “El mar és”, diu un dels seus poemes escrit durant aquell temps sinistre, “com el pati d’un col·legi, un solar, el cel ample que es veu damunt de la placeta, sense motos ni guàrdies ni voravies. El mar és l’ombra humida del Paradís”.

Els anys de la postguerra anaven passant, cremant. Estellés se’ls engolí escrivint febrilment versos, centenars de versos, milers… de tant en tant, periodista entremaliat, espantava espectres descrivint en una primera pàgina de Las Provincias, amb tinta invisible, les adorables cames de Rita Hayworth o la dolçor dels mugrons ensucrats de l’Ava Gardner. I publicava sempre aquelles amables obscenitats, i com no podia ser de cap altra manera, al costat de la carta als feligresos que cada diumenge publicava don Marcelino Olaechea, l’arquebisbe de les rifes i els habitacles per als pobres, edificats sobre una fe d’argila i fem.

Calia, però, que vingueren els temps nous, malgrat que si fem cas del poeta, tots els temps foren temps d’amor, el mateix temps de convivències pacífiques, treball i família, el temps on viure i morir.  Calia, que els dies nous s’endugueren, com una violenta riuada se’n du els estris de la casa, i els desprevinguts ramats, i la capsa amb les fotografies dels parents morts, aquell món de desmemòria i plany.

Un nou país s’anunciava. L’advertien poetes amb vestits de tergal color crema a l’hora del cafè entre les quatre parets d’un pis a l’Eixample mentre, metòdicament, exhumaven unes rimes de Carner o pujaven de l’infern Ausiàs March per asseure’l a taula.  També parlaven cofois del país que venia pels amples camins de la il·lusió, els cronistes de les festes majors amb l’aire excessiu d’un Ventura Gassol o d’un actor italià de comèdia, els excursionistes infatigables a les fonts de l’eterna joventut, però, sobretot un jovent enfurismat, conspirador, cansat de ballar als salons resclosits dels centenaris trobadors de la ciutat… aquell jovent un punt provincià que passejava a les nits a l’Albereda de València i que al poc heretaria Vietnam, i la guerra d’Algèria, Passolini, Truffaut, la saliva secreta de Catherine Deneuve, el silenci de Berlin, un bocí de lluna i tants i tants prodigis com s’hi varen produir.

Era un país que volien restablert en la seua antiga dignitat, calculat en saberudes tertúlies on es parlava d’economia, física o història, un país banyat amb un rajolinet de whisky escocès, poètic i irreal potser com un pastís de Josep Vicenç Foix, un país igual que si fora el llom d’un drac retallat contra la mar, de nord a sud, extens com una ègloga…. El de Burjassot hi ha aportà a aquell somni, la rima, l’escenari evocador, els mots que l’aixecarien enmig d’un erm de sotanes i soldats pollosos, l’onatge necessari. “Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble…” deixà escrit.

El poble, això no obstant, no podia ser, encara. I la ignorància s’aixecà furiosa contra aquella promesa, contra el mateix poeta al que acomiadaren del diari perquè mai més pogués escriure obscenitats, al que condemnaren a una precarietat indignat, al que insultaren. “Oh clar país que ara volen obscur homes obscurs de tenebrosa lletra i el fan funest amb baralles i plets! Lamente molt el teu present polèmic. No puc fer res més que pregar per tu”.  Temps, doncs, novament miserable, malgrat les places plenes, malgrat l’efervescència  política, el camí recorregut amb tot el pes de la història a les espatlles, temps com una boira negra impossible d’esvair, com un fum de petroli cremant.  Ventura desterrat, Fuster tancat a casa, Guarner perplex recorrent com un amant desconsolar la ciutat, i Estellés esperant a Burjassot mentre a València, la gent obscena cridava i cremava un llibre… Cònsols, pro-cònsols, colla de fills de puta tots, s’exclamarà encara el poeta… València adquirí llavors la dimensió d’una Roma de malfactors, traïdors i fetillers, com la d’ara encara, com la de demà potser.

Ara voldria evocar, només durant un breu instant, aquelles vesprades en la companyia del meu amic, Josep Manel Esteve. Aquelles vesprades de Xàtiva, brusents, pujant carrers de casalots antics i balcons elegantment guarnits amb uns geranis, l’olor dels forns i l’ombra dels plataners… i també les vesprades de València, els dissabtes de la tardor… ciutat vella i estimada, nostàlgia de March, de Timoneda, de Martorell i Roig de Corella, la clínica de les nines al carrer Cavallers, Blanquita, Pepo, el Café fet Exprés a tocar del museu dels ossos de dinosaure, aquell antre enyorat brutalment darrer refugi de les tribus…  i les xicones, i el sexe inhàbil i amb gust de vodka amb taronja buscat en un racó qualsevol a la sortida d’un aquells bars amb alè de revolta… i també la mar, la que banya les platges de Sueca, i Sueca, el carrer Sant Josep, i les tasques, i les anguiles esllavissadisses en un safata al mercat… i els camps de tarongers de La Ribera i tots els mots d’una llengua… evocar aquelles vesprades en les que tan varem estimar-nos el país… Llegíem, com ara avui, els poemes d’Estellés, desxifràvem la sintaxi oculta d’un país anhelat: “Lentament edifique i dolorosament aquest cant, que és un cant, més que d’amor, de ràbia, d’una ràbia que crea, més que els versos, els pobles”…. Llegíem en un petit despatx amb les parets folrades de llibres: Llibre de Meravelles, un curs de llengua italiana, Bukowski, Allen Ginsgberg, André Breton, Louis Aragon, Joan Navarro, Brossa Nova, Carn Fresca…. Hi havia un giradiscs en la misèria on potser escoltar, precàriament, els versos de Miquel Martí i Pol en la boca de Ramon Muntaner, l’Ovidi, Coral Romput, Raimon, tal volta Lou Reed… El despatx donava a un celobert estret que enramava la llum com el finestral d’una catedral. De vegades, des del pati pujava l’olor a llenya seca de taronger guardada per a l’hivern, a benzina… “Temps de records, et pense, et recorde, t’invente”…

Molts anys després vaig assabentar-me de la mort de Vicent Andrés Estellés a Cerdanyola, en un full solt d’un diari que la senyora de la neteja feia servir per no embrutar el terra mullat. I els anys continuaren passant i passen.

Ara, després de tants anys pense que potser res no ha estat com esperaven. Oh, sí?. Tan se val. Al capdavall el temps, la política, les no polítiques, la desfeta quotidiana, els homes de tenebrosa lletra, no han pogut desfer l’immensa escriptura en la que llegir el país somiat, aquest immens monument d’estima escrit pel poeta de Burjassot i que guaitarà, eternament, per damunt de qualsevol tenebra, funesta designació de futur, com una llum, com si fos un far, com una illa ignota, desitjada. Francesc Viadel, 10 de setembre de 2010, Barcelona.

Després de sopar, Feliu Ventura va evocar la figura del poeta de Burjassot amb la lectura  d’alguns dels seus millors versos. El recital del cantant de Xàtiva donà pas a una lectura oberta en la que va participar bona part del públic assistent.

L’eix mediterrani… per fi?

dimecres, setembre 8th, 2010

eje_ferroviario_de_mercanciasDesprès que el president Maragall en parlés, quan de temps perdut entre uns i altres! I no cal dir, per part  de l’irresponsable Partit Popular valencià.

Les dues cambres, la de València i la de Barcelona, junt amb industrials ha arribat a la conclusió que l’eix compta amb una excel·lent tassa de retorn de la inversió, un 11%. Neix en Algeciras i arriba fins a Port-Bou. Tindria una plataforma de doble via exclusiva per a mercanciesamb conexions amb els diferents ports. I més enllà de la frontera francesa arribaria pràcticament fins a Estonia. és a dir que posa nen contacte dos continents com són Europa i Àfrica. El ministre de foment Blanco ha assegurat que l’eix entrarà dintre de la revisió de xarxes transeuropees.Concentra el 40% de l’economia espanyola  i uniria  els diferents ports de l’eix que moven 60% del tràfec marítim espanyol  i la zona geogràfica que travesa rep a més una quarta part del capital estranger que desembarca en Espanya.

El Dvant d’aquestes xifres que parlen per si sole allò que no s’enten és que hagin hagut reticències de caràcter polític perquè uniales estructures del Pais Valencià i de Catalunya, sobretot per part de PP valencià.

L’alternativa socialista al PP valencià.

dilluns, setembre 6th, 2010

El primer secretari dels socialistes valencians Jorge Alarte sembla que vulgui oblidar-se per fi del monotema de la corrupció del PP a la Generalitat, apostar pel seu partit i proposar fer tot el contrari del model triomfalista de de Camps que consistia  en “construir milers de cases a l’any, amb deuda, hipoteques, grans fastes, molta propaganda i destrucció del territori; 15 anys malgastats malgrat la conjuntura econòmica favorable.

Alarte s’ha declarat orgullós de l’estat del benestar i el desenvolupament d’institucions d’autogovern del temps dels governs de Joan Lerma. Demanà explícitament el suport dels dirigents veterans a una nova proposta dels socialistes valencians. Una nova proposta, d’acord! perquè el que ha estat fins ara deixa motl que desitjar. També va declarar que se sentia orgullós de ser valencià , que sabia quina és la seua bandera, la seua llengua i la seua terra.No necessitem com Camps, va afegir,  dir-ho cada dia ni amagar-nos-al darrere.

Amagar-nos darrere d’acord, que no fa falta. Però parlar del nostre país i més que parlar-ne fer-lo cada dia, sí! i sobretot deixar de  tenir-ne la mateixa visió  que en té, si fa no fa el Partit Populari i que és el fruit de quaranta anys de franquisme. Hi ha un poble valencià  que espera retrobar uns valors i un país que un dia foren seus.