Archive for octubre, 2010

Exercici del dret de conquesta 300anys desprès

divendres, octubre 29th, 2010

imagesEl Tribunal Constitucional acaba de suspendre el fet   que es consideri  a Catalunya el català “llengua preferencial”, la qual cosa implicava que l’administració podia redactar els documents interns i dirigir-se  a l’administrat en català, la llengua del territori, o en castellà la llegua de l’Estat si el ciutadà així ho sol·licitava. Està clar que cada cop van retallant tmés  les sortides a la famosa conllevança.  I no parlem de la immersió lingüística que seguirà. Si el català no pot ser “llengua preferent” als territoris on es parla, on volen que ho sigui?  O es que volen que desaparegui? En aquestes condicions la prohibició a la nostra època per part de Estat espanyol d’aquesta qualificació del català de “preferent” és com exercir el dret de conquesta  tres cents anys desprès del 1714, o 30 desprès del franquisme! És una veritable provocació i un magre favor que   li fa l’Estat al president de la Generalitat a poc temps de les eleccions al  decidir que  a Catalunya els socialistes no pactaran amb Esquerra Republicana.

Pocs polítics com José Montilla són capaços de descartar anticipadament  possibles alliances i  renunciar voluntàriament a la possibilitat de renovar el seu càrrec. Aquesta actitud pot respondre a diferents motius: a un afany de claretat com anuncia el mateix interessat, i que no crec que els electors  valoraran;  o  potser sí! I aleshores podria ser  una mesura per capgirar els pronostics actuals desfavorables  de de les enquestes.

Hi ha una última interpretació que seria terrible pel partit dels socialistes  catalans .  Haver renunciat a poder  l’esquerra  governar a  Catalunya -eventualitat que sembla tranquilitzar el govern a Madrid- sense cap contrapartida; sense haver els socialistes espanyols, per exemple,  bellugat un dit  per enfocar d’una vegada el camí del federalisme.

El PP rebutja reconèixer la figura de Bosch i Morata, el “conseller” que impulsà el 1937 l’Institut d’Estudis Valencians.

diumenge, octubre 24th, 2010

boschimorata3pEl nº 13 de Quaderns d’Educació Popular està dedicat a 30 anys d’Educació Popular a Xativa i porta el sugerent títol: Moviment entre resistència i compromís. En aquest número  hi han co l·laborat l’Ajuntament de Xàtiva i l’Associació de Persones Adultes del “Centre Públic de Formació de Persones Adultes Francesc Bosch i Morata”. El quadern es composa d’una sèrie d’articles entre els quals en destaquem  dos dedicats a la figura de Francesc Bosch i Morata: el primer article titulat Francesc Bosch i Morata: vida i obra d’un valencianista republicà, per Albert Girona Albuixech; i el segon, de Miquel Notari i Ibañez: No recordaràs el nom del teu primer conseller de cultura… O com Francesc Bosch i Morata desafia l’oblit.

Durant la República, el Consell Provincial de València (una espècie de mancomunitat valenciana comparable a la catalana de Prat de la Riba) que s’havia d’encarregar, d’acord amb l’executiu repúblicà, de governar el País Valencià)  nombrà el 1937 conseller de Cultura a Francesc Bosch i Morata. Natural de Xàtiva i metge de professió, va impulsar aleshores la creació de  d’Institut d’Estudis Valencians  i la Biblioteca del País Valencià, entitats dedicades a “propagar la cultura” del país.

. L’historiador Manuel Sanchis Guarner, el poeta Bernat Artola o Carles Salvador treballaren amb Bosch i Morata en les seves iniciatives. També el poeta i Mestre en Gai Saber Angelí Castanyer i Fons, firmant de les normes de Castelló, figura amb el càrrec d’assessor a la”Memòria de15 de març de 1937 de la Conselleria de Cultura” redactada com a projecte de funcionament de la Conselleria  pel conseller Francesc Bosch i Morata.

Mesos desprès , la guerra  envià  Bosch i Morata al front. El Govern de la República el destinà a un hospital de campanya prop de Barcelona, desprès el traslladà al front de Terol, probablement a la 46ª brigada valenciana de Manuel Uribarri –podríem dir  valencianista donat que el comissàri polític   era Josep Castanyer i Fons, regidor de l’Ajuntament de València pel Partit valencianista d’Esquerra del qual havia estat president el 1935 desprès d’haver-ho estat del Centre d’Actuació  Valencianista on el va succeir Bosch i Morata. Finalment el conseller va anar  a la sierra de Pàndols,des d’on participà a la batalla d e l’ Ebre. D’allí, com tants d’altres,  a l’exili on trobà la mort a Mèxic en 1950.

Aquests dies Compromís ha presentat la iniciativa  al parlament valencià de reconèixer Francesc Bosch i Morata com el primer conseller de cultura  del País Valencià de l’era moderna.

L’oposició d’esquerra en bloc, tant Compromís com el PSPV-PSOE  i EU destacaren la importància històrica de Bosch i Morata; no sols en els àmbits lingüístic i cultural, sinó també en la seva  faceta com a metge. Al moment de la guerra, milers de refugiats arribaren  a València i Bosch, delegat de Sanitat de l’organisme embrionari del Consell Provincial s’encarregà d’organitzar-ne l’ acollida.

Malgrat els seus  mèrits que van compartir tots els grups polítics, el PP, obviant el fons,  rebutjà  la iniciativa de reconèixer la figura i treball del polític valencianista de la primera mitad del segle XX per “un “defecte de forma”! Segons aquest  partit el tema hauria d’haver anat en comissió parlamentaria i no com l’ha presentat Compromís”. El diputat popular David Serra va proposar, per despistar,  redactar una simple declaració conjunta que Compromís molt encertadament va refusar per considerar-la insuficient.

La neta de Bosch i Morata, Pilar, va assistir a la sessió des de la tribuna d’invitats  arropada pels diputats de l’oposició d’esquerra. Una oposició que gràcies a la defensa de Bosch i Morata s’ha retrobat unida en la defensa de la memòria d’un valencianista republicà. El PSPV-PSOE, EU i Compromís tenen l’ocasió de treballar unitàriament en la defensa d’aquella generació perduda i recuperar al País Valencià la memòria històrica que tanta falta ens fa per combatre una dreta valenciana que donà suport al franquisme durant la dictadura i que avui en democràcia s’oposa al reconeixement dels valors dels que van defensar durant la guerra la legalitat i la democràcia.

La visita del Papa

dimecres, octubre 20th, 2010

Associacions cristianes demanen austeritat en la visita del papa

imagesCA34NG7KEn motiu de la visita de Benet XVI a la ciutat, les associacions ‘Cristianisme al segle XXI’ i ‘Redes Cristianas’ han presentat una carta oberta al papa. Demanen al pontífex que la visita es mantingui dins d’uns límits d’austeritat econòmica, a causa de la crisi actual que viu la societat.

Barcelona TV

Tenim la societat que ens mereixem

dimarts , octubre 19th, 2010

20101019elpepivin_2g

Forges. El País

EL PRESIDENT LLUÍS COMPANYS, un crim contra Catalunya

dissabte, octubre 16th, 2010

lluis-companys

El 15 d’Octubre de 1940, ara fa 70 anys fou afusellat a Barcelona, al fossar de Santa Eulàlia de Montjuïc Lluís Companys, l’únic president democràticament elegit assassinat a Europa pel feixisme .  Refugiat a França al finalitzar la guerra fou arrestat per la Gestapo alemana, entregat a Franco, torturat i afusellat lendemà  d’una parodia de procés.  Els hereus ideològics del franquisme pensen que reivindicar l’anulació  del simulacre de procès   és mirar el passat! Ernest Benach, president del Parlament ha declarat:  “Espanya és una gran  nació , hauria de demanar perdó”.

Jo  no sé siEspanya és una gran  nació, sempre n’he tingut els meus dubtes. I desprès de la transició a la democrcràcia les reticències de l’Estat espanyol a afrontar el seu passat com  han fet Alemanya, Chile o Argentina no fa més que confirmar els  meus dubtes.

A través la figura de Lluís Companys es rehabilitaria la memòria   de totes les víctimes per defensar la legalitat republicana,  i,  junt amb la recuperació dels  desapareguts es podria tancar la ferida  d’aquella tragèdia avui encara oberta la través les  famílies de les víctimes.

El País Valencià del PP no és valencià, és tristament provincià!

divendres, octubre 15th, 2010

tvcatalana2El País Valencià del PP ni és espanyol, ni és res, és vulgarment  provincià!

Joan Manuel Tresserras, conseller  de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya i Javier Velasco, conseller de Predidència del Govern d’Aragó , han frmat a Arenys de Lledó (Terol) un conveni de col·laboració pel qual es garanteix la difusió  de TV-3 a la Franja de Ponent. Paral·l elament els presidents de les dues corporacions van firmar un conveni pel qual les dues corporacions es comprometen  a portar a terme els mitjans tècnics  necessàris per  assegurar la difusió i recepció  de les respectives emisions.  TV-3 es veurà a les comarques aragoneses de la Ribagorça, Matarranya, Baix Cinca, Cinca Mitjà i Baix Aragó .I Aragó TV a Lleida i la seva comarca i en zones del litoral de Tarragona, com Torredembarra, el Vendrell i el delta de l’Ebre.

Amb aquest conveni  TVC  tanca una sèrie d’acords que li permet emetre en en tots els territoris limítrofs  on es parla català: Catalunya Nord, Andorra, Illes Balears i, ara, La Franja.

Solament a  València l’ús polític de la llengua que fa Camps impedeix tot acord. El govern del  PP es comporta com veritables talibans analfabets que impedeixen als valencians d’ampliar les possibilitats d’informació en la seva pròpia llengua. A més, amb l’arribada de l’AVE de Madrid està clar que el govern del PP valencià prefereixveure els valencians servir de cambrers de Madrid oferint les  seves platges a la “capital del Reino”que exigir  l’eix mediterrani  i  obrir directament  a Europa amb l’AVE els productes valencians. Fins quan? Fins que el poble valencià exigeixi als seus governants el respecte als seus veritables interessos, als seus  dignes d’identitat, a la seua llengua i la recuperació de la dignitat.

Quantes nacions en la Nació de nacions?

dijous, octubre 14th, 2010

ibarraÉs la pregunta que es fa, en nom de la seva particular concepció del socialisme, l’irreductible nacionalista espanyol Juan José Rodríguez Ibarra; té la mateixa concepció nacionalista  dels bolxevics de la Santa Rússia quan intentaren  crear la fracassada “pàtria comuna  soviètica”; santa, mai tan ben nombrada  quan l’assimilem a la nostra històrica, catòlica i imperial Espanya. Ibarra considera Felipe González un “revolucionari” per totes les indiscutibles millores  socials aportades en benefici de “todos los españoles”. Però se li remou la sang quan  González firma amb la ministra Chacon un article on afirma que Espanya és “una nación de naciones”;  i com a mínim exigeix que això hauria de “discutirse, razonarse y explicitar” i a continuació es fa la pregunta “cuantas naciones en la nación de naciones?” I no s’atura  un instant a pensar  que el terme nació potser no és el més  adequat, que  és Estat el terme més correcte,  i que la pregunta  justa en el cas de l’Espanya plurilingüe seria la de quantes nacions es composa l’Estat espanyol? Ibarra avisa que els nacionalistes gallecs han pres bona nota de “la nación política catalana” i que els nacionalistes bascos  reclamen el mateix concepte “para lo que ya es un país”. I conclou: “Y a partir de ahí, y vista la experiencia, casi todos querran emular la definición como  con lo que currió  con  lo de región i nacionalidad . I aquí xafa terreny ferm, sense adonar-se  però que és la mateixa Espanya i el seu correlegionari Alfonso Guerra que van trobar la formula del “café para todos” per contornar la qüestió catalana.   Molts catalans sembla que comencin a estar farts del dèficit fiscal català amb un Estat que a part de recaptar els impostos no sap al que juga,  es comporta de manera  barroera; i a més a la mercè d’una alternança  que  pot  portar al poder les hereus de la dreta tavernària de l’Espanya de sempre.

L’ex president d’Extremadura sembla haver llegit solament els llibres d’història franquistes. En tot cas ignora l’entrevista que la revista  E l Temps va fer al doctor Moïsés Bro ggi on podem llegir coses com aquestes:

La relació de Catalunya dins Espanya no encaixa.
. Catalunya és un país explotat. Paguem molt més que no rebem. Això és una espoliació i en comptes de donar-nos les gràcies, ens insulten. Espanya és una rèmora per a Catalunya: és un obstacle per al desenvolupament.
També hi ha un factor sentimental. Som diferents .  D es del segle XV! No parlem igual. Això vol dir que tampoc no pensem igual, no tenim la mateixa escala de valors. El fet més seriós és que ells tenen la força, però nosaltres tenim la raó, la justícia.
—L’arribada de la democràcia tampoc no ha equiparat l’una escala de valors i l’altra?


—Les coses han canviat. El món necessita un organisme universal. Hi ha problemes tan grans que han de dependre d’un ens més global. Per això els elements que el formen han de tenir personalitat. No pot ser que un en domini un altre. Europa va construint la Unió Europea: ha fet la unió econòmica, però la unió política no es pot fer perquè encara hi ha Espanya que, com hi havia Iugoslàvia, té els mateixos problemes de nacions diverses dins seu. S’ha de donar llibertat a tothom. Les nacions més petites necessiten llibertat perquè els problemes locals s’han de resoldre localment. No pot ser que un problema d’aquí l’hagin de resoldre a Madrid. Les nació-Estat d’abans s’han de resignar i deixar anar els problemes locals, que han d’assumir les nacions, i perdre els problemes generals, que han de ser cosa de les supernacions: una Unió Europea o, si pot ser, de tot el món.
—Organismes internacionals que vetllin per quines coses?

—Per la pau, pel repartiment de la riquesa. I que s’enfrontin a un seguit de problemes que s’han d’entendre planetàriament. Ara, amb els mitjans de comunicació que hi ha, es pot fer. És diferent d’abans. Es poden harmonitzar les coses a tot arreu. Això costarà molt, però és necessari.

—Els partits polítics no ho copsen, això. Només capten l’interès propi. llibertat. Per exemple, en la qüestió econòmica: hi ha una espoliació que ens porta a la ruïna.
—Des del punt de vista econòmic, Espanya necessita Catalunya i, en canvi, Catalunya necessita apartar-se d’Espanya. En l’època de penúria que ve, Espanya encara necessitarà més Catalunya. Però com una mena de colònia de la qual treu el suc. No sé si ens menysprea, però, com a mínim, és poc amable.
. En acabar el segle XIX, Espanya tenia algunes colònies americanes encara, Cuba i Filipines. Les guerres de Cuba i Filipines li van representar una inversió molt gran i aquella despesa va revertir sobre Catalunya, que era l’únic lloc que feia diners. A Catalunya es va decidir de fer el tancament de caixes –no paguem a Espanya– i això va crear un rebombori espectacular. Tots els diaris espanyols criticaven Catalunya i, al final, van recórrer al seu últim mètode, la força, i tot l’exèrcit va venir cap aquí. De manera que els fabricants que no pagaven els impostos van haver de sucumbir. Però això va deixar un rastre. Després hi va haver el moviment de Solidaritat, que també era nombrós com ara, i a Madrid, entre una cosa i una altra, es van espantar i van concedir un mínim autogovern, que va ser la Mancomunitat, la unió de les Diputacions. En el temps que va durar la Mancomunitat, es van fer tantes coses a Catalunya..: la xarxa telefònica, els primers trens, l’Escola del Treball, moltes carreteres i tot un seguit de progressos que van fer que el nivell de Catalunya pugés d’una manera espectacular. En vista d’això, es va revoltar l’exèrcit i el general Primo de Rivera va eliminar la Mancomunitat.
Quan va arribar la República, es va donar una autonomia a Catalunya i les coses començaren a anar molt bé –l’autonomia universitària va ser fantàstica!–, però quan es va tractar de la qüestió econòmica –quan els catalans digueren: “Ens doneu moltes competències però els diners no arriben”– va venir la revolta d’en Franco. debò. Ara és una democràcia en que la majoria imposa els seus desigs, però la democràcia vol que es respectin els drets de les minories, també. Si no, no és una veritable democràcia.
—Hi ha qui defensa que l’encaix de Catalunya amb Espanya es pot resoldre amb el federalisme.

—Ja s’ha provat. Bé, s’ha provat l’autonomisme, però és una falsa autonomia. Per una part et donen competències –no donen els diners per a mantenir-les. Sempre és igual, perquè els diners els treuen d’aquí. Espanya necessita Catalunya, però Catalunya no necessita Espanya.
—Espanya apel·la a la solidaritat interterritorial.

—. Ens hem de tractar de tu a tu, no que ens tractin com a un inferior.

En el seu article Rodríguez Ibarra pensa que a Catalunya els nacionalistes  s’han radicalitzat perquè des de Maragall i Montilla (!) els socalistes  han ocupat l’espai corresponent a Convergència i Unió i pensa que el tema es resoldria si  cadascú es dediqués a lo seu. Un raonament ximplet  per unes reivindicacions que en 300 anys solament han pogut ser silenciades per la força de les didiferents ictadures.

Catalunya no té matèries primes, solament sap fer diners i això els altres també ho haurien de poder fer.  Algún dia hauran de deixar de rebre peix i aprendre a pescar!

Tanmateix i mentre puguin, tot menys acceptar l’evidència de l’autodeterminació sense trampa, una solució també  i sobretot socialista . El mateix Rodríguez Ibarra, que si d’una cosa no careix és de sinceritat, finalment  s’exclama:”En definitiva que se tenga el corage suficiente de definir el modelo que cada cual defienda y que se diga si el resultado final es federalismo, federalismo asimétrico, confederalismo o cualquier modelo que se desee. Y así tendremos los demás la oportunidad de acatarlo o combatirlo.

Article publicat a Nou-Cicle L’HORA

Franquisme pur i dur al País Valencià

divendres, octubre 8th, 2010

campsicarlos osorobisbeL’arquebisbat de València, aquest estiu havia manifestat el seu malestar perquè les classes d’educació sexual que s’impartien als als alumnes d’ESO (alumnes de 14 i 15anys)  oferien “una visión muy reducionista del ser humano”.

Perdent el respecte que no es mereix aquesta gent, donen ganes d’afegir per la nostra part, visió reduccionista probablement perquè no incloïen…  la pederastia!)

Els resultats de la queixa de l’arquebisbe sobre aquests cursos impartits per tècnics de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat no s’han fet esperar i La Conselleria acaba d’enviar als seus centres de salut sexual i reproductiva  una circular notificant-los la suspensió temporal  del programa d’Intervenció Sexual (PIES) a càrrec de tècnics de la Generalitat a més de 400 instituts públics i privats. Programa que omptava amb el suport de societats científiques com l’Acadèmia Espanyola  d’Especialistes en Sexologia, la Fudació Espanyola  de Contracepció, o la principal entitat de metges de família, la Semyfc. Però no eren aquests cursos  de sexualitat els únics que impartien  els sexòlegs o infermeres de la Sanitat Valenciana. El centre de salut Fuente de San Luis de València també oferia  des de fa al menys 16 anys  classes d’educació afectiva sexual als alumnes de 5è de Primària, 3è i 4 d’ESO, i 1º i “2º de Baxiller a més dels PIES. Així mateix succeia en centres sanitaris de la Malvarosa, d’Alacant i Castelló. Tots aquests programes formatius també han estat  congelats. I actualment  l’Institut Valencià de Fertilitat, Sexualitat y Relacions Familiars, proper a l’Opus Dei té encarregat per l’arquebisbat el disseny  d’uns cursos alternatius.

I  veient el trist panorama  que es presenta a la societat valenciana, aquí també ens venen ganes de tancar la notícia afegint:  uns nous cursos substitutius d’educació sexua  lque confiaran a … les mongetes!

Qui en té més metres?

dimecres, octubre 6th, 2010

El ridícul no mata!

mas i banderes

banderaespnyola gran

“El arma Arrojadiza” de Francisco Camps i del Partit Popular

dilluns, octubre 4th, 2010

José Joaquin Ripoll, el president de la Diputació d’Alacant,  imputat en el cas Brugal per la contrata d’escombreries del municipi d’Orihuela a Alacant,  va declarar que “qui estigui lliure de pecat tiri la primera pedra”.

luna“Si el pecat al que es refería el president del PP d’Alacant Ripoll ha dit el portanveu del PSPV a les Corts Valencianes Àngel Luna és el de la corrupció, ahí está la primera pedra”, i a continuació n’ha llençat una  des de la tribuna.

En un arranc de grotesca demagogia, Francisco Camps s’ha exclamat que “durante estos 2.000 años” (suposo excepte els 40anys de la católica i apostólica dictadura franquista   tirant  curt a Espanya) “la democracia en  un parlamento, ha significado hablar, concitar ilusiones, buscar en el debate aquellas cuestiones que pueden servir para la población a la que se representa. Y ha sido el arma arrojadiza, el gesto exagerado, lo que la retórica civilizada y culta ha intentado extraer de cualquier tipo de propuesta o reflexión dialogada y de los parlamentos sobre los que se asienta el futuro próspero de las  democracias de hombres libres”, ha afegit el dirigent del PP i president de la Generalitat Valenciana.

“Pero, cuando alguien renuncia a la palabra y a intentar tener una  propuesta personal de acercamiento al adversario político, está  definiéndose como alguien incapaz de representar a nadie en una cámara como la nuestra”.  Ha declarat que “es la  primera vez que en las Cortes alguien arroja un arma arrojadiza en la sacrosanta cámara de la palabra valenciana” aunque, “es la segunda vez que lo veo en la democracia española”.

Parlen de dos mil anys de democracia a Espanya! Quan més fraquistes són, més lliçons de democracia ens volen donar.