Archive for novembre, 2010

Reflexió sobre el resulat de les eleccions

dilluns, novembre 29th, 2010

Sin título-1Desprès de pensar-m’ho molt, en aquestes eleccions, per fidelitat  de molts anys a mi mateix he votat al PSC.  La creació d’aquest partit pels Obiols, Reventós i elements de la federació catalana del PSOE als anys vuitanta va ser un encert  històric que va permetre a la societat catalana desprès del franquisme continuar integrant  al catalanisme el món obrer i la immigració, i permetre continuar sent un sol poble com ho haviat estat als temps de la República. Al Congrès de Sitges, els “capitants” es van voler comptar; d’alguna manera va ser una primera “ruptura”, si no orgànica, sí de confiança. Des d’aleshores es parla de les dues ànimes dels socialistes catalans.

Malgrat la defenestració poc elegant de Pasqual Maragall, quan va ser elegit José Montilla President de la Generalitat, per cert  amb uns resultats inferiors a les votacions anteriors ,  en aquestes mateixes pàgines vam elogiar les seves primeres declaracions i seves decisions. Va quedar palès  que Montilla sabia què era ser president de Catalunya i que en assumia el càrrec amb totes les conseqüències. Aquesta situació ha s’ha mantingut  amb encert durant tota la negociació de l’Estatut incloent, fins i tot, les reaccions desprès  de la sentència adversa del Tribunal Constitucional. Aquesta etapa ha durat fins la manifestació del proppassat 10 de juliol.  A partir d’aquí, no sé si es va rebre un toc d’atenció des de “Madrid”, el cert és que el discurs del primer secretari del PSC i President de la Generalitat ja no ha estat  el mateix. No s’ha adonat, o no ha volgut adonar-se que al carrer les coses havien canviat i que desprès de la sentència del T.C i el trencament del pacte constitucional que representa, la solució al problema espanyol,  per la ciutadania  ja no és el famós  “cafè para todos” de l’actual autonomisme. El dilema, ara més que mai, és independència o federalisme. I en lloc d’ajudar -o forçar- el PSOE a anar posant les bases concretes d’un Estat federal , el PSC, en boca de José Montilla darrerament ha dirigit el seu esforç a combatre la independència, i fins i tot a no acceptar -com sí ha fet  CiU- el democràtic però poc comprometedor -mentre es manté en aquests termes- “dret  a decidir”! Tota la campanya ha estat  centrada en dreta i esquerra –cosa que ja em semblaria  bé si no s’hagués fugit  com de la pesta del mínim sentiment  identitari que hi ha a Catalunya.

és cert que els partits els fan els seus militants  però qui els jutja  és la ciutadania.

Tots sabem el problema que té el PSOE per mantenir esl seus principis laïcs davant el nacionalcatolicisme   latent en  la societat espanyola, així com mantenirels  principis federals. Però d’això es tracta justament! de construir  un Estat diferent , modern, pluricultural i  europeu en profunditat; en  lo fonamental i no solament en l’aparença.

Des de que el president de la Generalitat ha anunciat que no es representarà  a un nou mandat sembla  que des del PSOE -quan no des del govern- surtin noms de possibles relleus. No ens enganyem, quest no és el camí,  la ciutadania també n’ha après, i a Catalunya hi ha   polítics que conceben   el seu esperit de servei des de i per Catalunya amb un grau de solidaritat que no té res  a envejar a ningú   i que no  busquen cap recompensa ministerial,sobretot quan  aquesta no els arriba   per la concepció federal que  poden tenir ,  sinó per tot el contrari Des de la seva existència al PSC hauran governat” les dues ànimes”.  En la nova etapa que s’obre desprès d’aquestes eleccions  el PSC haurà de deixar clarla fal·lacia d’aquestes dues ànimes i si és un partit català germà o una una federació més del PSOE. Sembla que els ciutadans ho tinguin més clar que els seus mateixos dirigents.

era de la comunicació

divendres, novembre 26th, 2010


20101125elpepivin_3EL ROTO

Es hora que la societat del País Valencià desperti

dimecres, novembre 24th, 2010

castellersUn grup d’extremat dreta, ignorant potser l’origen valencià dels castells humans havia intentat sabotetjar,  escrivint una carta lamentable a  les Nacions Unides la nominació de bé immaterial de la humnitat  que acaba d’acordar als castellers  l’Organisme internacional. El Partit Popular cada cop ens fa als valencians més provincians i aquesta colla d’analfabets i malalts de catalanofòbia que ha escrit  la carta  ens fa caure la cara de vergonya.

Us invite a llegir  l’article que l’amic Francesc Viadel va publicar en l’edició de Barcelona del diari El Punt el 22 de novembre de 2010 i que reprodueix al seu bloc. Cal esperar  que el poble valencià es planti d’una vegada i envie  la dreta valenciana al fons de la nostra Història recent d’on no hauria d’haver sortit mai.

Reflexions sobre la Sagrada Família

dimarts , novembre 23rd, 2010

sagradafamiliaEn un article de reflexions sobre la Sagrada Família , Oriol Bohigas arribava l’altre dia a la conclusió que l’obra de gaudí deu ser l’església més voluminosa construïda al llarg de l’últim segle. Però  també moltes esglésies més discretes que ofereixen immensos espais construïts que no s’acaben mai d’omplir. I deplora que mentre l’ús massiu de les esglésies va disminuint per manca d’assistents, cada vegada hi ha més construccions de gran capacitat sense usos continus i significants. Pensa que algun dia caldrà fixar uns criteris de reutilització d’aquests espais, i resulta que hi ha al món una tendència a fer-los servir de sales de concerts o de reunions, d’instal·lacions museístiques d’entitats tan hibrides com les oficines d’informació turística, les discoteques, els centres de joventut, etc. Però Bohigas va més lluny i pensa en plans més radicals com llocs residencials i assistencials, llocs de producció, tallers d’artesania, centres d’integració social, ampliacions escolars i universitàries  tal com ja s’ha plantejat en algun país nòrdic on s’han reutilitzat molts temples,  capelles i capelletes que ara acullen altes activitats. Bohigas considera que per raons culturals,  socials i econòmiques cal  flexibilitzar els grans espais ja siguin moderns o antics.

Vist sota aquest angle, per la meva part deixaria de considerar  absurd que encara s’estiguessm construint catedrals en plè segle XXI sota el pretext d’acabar una obra impossible de continuar desprès de la mort del mestre Gaudí per,  tal com diu Bohigas dificultats operatives i en la impossibilitat de fidelitat  a un gaudinisme que no era implícit en els documents de què es disposava.

Carta oberta al rector del meu poble

dissabte, novembre 13th, 2010

004x72pBenvolgut senyor Vicent, rector de Foios,

M’adrece a vostè i no al senyor alcalde  perquè m’han afirmat què el cementeri del poble no és municipal sinó que  és propietat de  la parròquia de Foios. Tanmateix   com del que passa al poble  no pot ser estrany a la primera autoritat envie còpia d’aquesta carta al senyor alcalde.

Soc fill de Foios i als 9 anys  vaig haver de marxar  amb la mare a l’exili per retrobar i conèixer la magnífica persona que era el meu pare, el poeta Angelí Castanyer i Fons, mort al seu retorn de l’exili i i  enterrat en aquest cementeri.

Amb aquestes circumstàncies no us serà difícil entendre que des de que tinc us de raó la nostra guerra civil -o incivil com tan justament l’ha anomenada algú- ha estat un tema  molt sensible per mi.

L’any passat-jo no era al poble-  a totsanys un familiar d’una víctima d’aquella guerra va tindre l’ocurrència  de posar al cementari el retrat, no  òbiament del qui va assassinar el seu familiar però sí, deFranco i de José Antonio Primo de Rivera que es van sublevar contra el poder democràticament establert i crearen les circumstàncies  que van propiciar tantes víctimes inocents en els dos camps.

Aquest any no s’ha repetit el que no deixava de ser una provocació de vencedor però sí que  s’ha aprofitat un dia tan simbòlic no per  honorar al peu de la Creu    totes les víctimes, sinó per recordar un cop més la guerra a través les víctimes d’un sol camp. Unes víctimes que han pogut ser plorades pels seus familiars i honorades durant 70 anys per autoritats civils i religioses mentre que les restes  de milers de  vençuts encara dormen  a les cunetes de mitja Espanya. Compte, senyor rector  amb el vostre sentit de la justícia i la vostra diligència  perquè l’Església a Foios no es pose al servici d’una ideologia i sí al de totes les víctimes.

Ingerència papal

dimarts , novembre 9th, 2010

1269282454_1Un cop més les paraules del Papa que es desplaça pel món també com a polític són una ingerència inadmissible, i a més, mal educada al expressar-se quan és rebut amb tots els honors. Qualificar de laïcisme agressiu el tracte rebut a Espanya pel catolicisme és una presa de pel i un menyspreu a la intel·ligència dels ciutadans. A menys de considerar el catolicisme religió d’Estat com sempre ho ha sigut en aquest malaurat país.

Mai hagués gosat Ratzinger pronunciar aquestes paraules a França, bressol  del laïcisme. I no perquè des dels gals, la reina  Burgonde  va convertir el seu marit Clovis en el primer rei catòlic d’Europa  i des d’aleshores a França l’anomenen “la pubilla de l’Esgésia”, sinó perquè la societat francesa no acceptaria la ingerència del Vaticà en el seu sistema democràtic.

Les paraules del Papa s’han de rebutjar però no ens han de sorprendre;

la història d’Espanya fins avui és el resultat de segles d’ingerència i de submissió a a l’Església catòlica. I ja que el Papa fa referència als anys trenta de la República suposo que és per recordar aquestes paraules pronunciades en aquells temps pel cardenal de Sevilla Pedro Segura: “Que la ira de Dios caiga sobre España si la República persevera”  o les d el bisbe Pla i Deniel que escriu el 6 de novembre de 1936: “Con los sacerdotes han marchado a la guerra nuestros seminaristas. Es guerra santa! Un dia volveran al seminario mejorados. Esta gloriosa diósesis, con su dinero, con sus edificios, con todo cuanto y tiene, concurre a esta gigantesca cruzada”. El Vaticà acceptarà la definició de creuada, i beneïrà la dictadurea com a Obra de Déu.El Caudillo serà condecorat per PiusXXIIamb l’Ordre Suprem de Cristo.

Tot,  menys demanar perdó pel suport que va donar l’Església catòlica  al cop d’Estat de Franco i a la guerra fratricida en Espanya.

I pel que fa a les altres paraules del Papa sobre el paper de la dona, lafrase  “Que la dona trobi a la llar i el treball la seva realització, més del mateix; em fan pensar en una de les “perles” del libre La natalidad dirigida, editat el el 1952en ple  franquisme  on es podia llegir:Fue bien popular el tema  aleman: Kirche, Küche, Kinder(església, cuina, nens).

Rajoy i L’electorat delPartitPopular davant la corrupció

diumenge, novembre 7th, 2010

tresmonos

Aquesta imatge és vàlida per a tot l’Estat Però al País Valencià, subjugat per un nacional catolicisme d’altres temps, la situació és patètica .

Titulars recollits del diari Levante d’avui:

-“Ripoll, president de la Diputació d’Alacant, imputat per cinc greus delictes  en el cas Brugal: algunes converses meves gravades em causen un cert rubor”.

-“El propietari de l’ Hércules Enrique Ortiz, amb el permís de l’Ajuntament  d’Alacant pretenia desprendres de l’equip de futbol i quedar-se solament amb l’estadi.

-“Zaragoza a Ortiz: Tot el que em vas demanar Ho vaig posar.

-“El magistrat Juan Luis de la Rúa que el 2009 arxiva la causa dels tratges contra el seu amicamic declarat del president de la Generalitat Francisco Camps , té la intenció  de continuar poder encarregar-se de jutjar els aforats com és el cas de  Camps. I el Poder judicial no descarta que de la Rúa es quedi  a la sala de lo Civil i lo Penal i ho pugui fer!

Tots aquests titulars corresponen a la matèria. I ara toca a l’esperit! L’arquebisbe de València Carlos Osoro acaba d’inaugurar “el temple dels màrtirs de la Creuada”.  tres naus d’una antiga fàbrica. I en total seran set arcs a condicionar de la nau cedida per l’Ajuntament de València.