Archive for maig, 2011

La renovació del PSC

dimarts , maig 31st, 2011

PSC

Des de la seva constitució,   podriem distingir  en la història del PSC al nostre entendre vàries etapes principals. Un primer perìode,  el dels constituents, encapçalat per Joan Reventós i RaimonObiols, amb totes les sensibilitats incloses que va coincidir però amb el  triomf  del pujolisme. Aquest periode va acabar amb el Congrès de Sitges, el  que  la premsa va nomenar el de “los capitanes” i on aquest grup   va considerar que havia arribat el seu moment de prendre el poder; és a partir d’aquí  que es va començar a parlar de les “dues ànimes” del PSC.

No és el sector més catalanista que va trencar la baralla, sinó   l’ànima més espanyolista  -per dir-ho d’alguna manera- la que va considerar que havia d’imposar-se. Un cop aquest equip al poder, impressionat potser per les seves esponsabilitats o limitacions se’n va anar a Roma a buscar Pasqual Maragall.

A continuació s’obre una nova etapa, la qual,  juntament amb el gir cap a l’esquerra de l’ERC de Carod Rovira i amb IC-V, obre les portes de la Generalitat al govern de l’Entesa de les Esquerres batejat per la premsa com Govern  del tripartit. Aquesta entesa permet l’accès per primera vegada dels tres partits al govern de la Generalitat.

No cal explicar com va acabar  aquesta etapa que tanmateix va possibilitar al primer secretari del PSC José Montilla ser President de la Generalitat. Sense documentació,  solament caben especulacions si bé per la gent normal  i corrent -els electors- allò que va quedar clar és que la sortida de Maragall del govern català es va produir de mutuo acord i per interès propi, entre les directions del PSOE i del PSC.

També creiem que no cal insistir massa sobre el final  d’aquesta etapa  en que la direcció del PSC va governar tenint el suport sense falla del sector catalanista , la qual cosa  no els va impedir col·lectar a les eleccions del 2010 una derrota electoral sense pal·liatius, derrota ratificada a les municipals del 2011, les dues més severes enregistrades pel PSC des de la seva creació. El sol de la cúpula dirigent que va treure dignament les conseqüències de la primera d’aquestes desfetes, cosa que l’honora, com així també l’honora la seva actitud durant la seva presidencia, és el president Montilla.

d’aquest ràpid repàs dels  trenta anys de l’existència del PSC, cadascú és lliure de treure’n les conclusions que li semblin més correctes.

La primera qüestió potser seria de saber si el canvi de direcció del Congrès de Sitges de  rresponia a un cavi sociològic intervingut en  la societat catalana o va ser degut a l’ambició de la posició que se savia majoritària en el si del PSC. Creiem sincerament que es tractava de la segona interpretació.

Ara bé, han passat trenta anys des de la transició democràtica i la societat catalana no és la de la dècada dels vuitanta ni la dels noranta.Si bé han pogut canviar els ciutadans de les dissept autonomies, com no van a canviar els habitants de la nació catalana, la“causant” del café para todos! d’entrada els joves catalans d’avui han nascut aquí i,en efecte,  es pot afirmar que ha canviat la societat catalana en la percepció de la seva identitat;  i tot indica que l’actual direcció del PSC sembla no adonar-se’n o no l’interessa adonar-se’n.

I tots sabem que  el que es plantejarà  al proper Congrès del PSC no va a ser una simple retoc superficial que es pugui limitar a una questió de noms sinó que ha d’anar més enllà. Es tractarà de definir quin és el paper  que ha de jugar el partit dels socialistes  de Catalunya, el partit d’una societat capdavantera, que disposa d’un dels principals motors econòmics  de l’Estat espanyol, per no dir el principal  i del qual els joves dels que parlavem en són artícips. Si considerem la governança del món, és fàcil constatar que la influència política de les diferents societats va lligada, es vulgui o no,  al seu pes econòmic. A tot el món menys a l’Estat Espanyol i aquest és el drama d’una unitat espanyola mal feta entorn d’uns conceptes històricament retrògrads  ja des de l’inici i que s’arrosseguen de generació en generació.

I per descomptat, que no es faci il·lusions la dreta conservadora en el seu intent de dividir  els socialistes d’un costat i l’altre de  de l’Ebre, dels dos paísos forjats per anys  d’una història que tot i éssent dramàtica, ha estat compartida, creant  tot tipus de lligams humans, culturals -sí culturals!- entre dues nacions, per altra banda, netament diferenciades. Això sí,  si mai hi ha ruptura, aquesta vindrà per l’actitud d’una societat espanyola cada vegada més “nacionalista”, una societat  que tot i les iniciatives legislatives dels diferents governs socialistes,  no acaba de respondre als canons d’una societat laïca europea moderna, que no arriba a despendres dels seus dimonis, d’un catolicisme integrista d’altres temps, intervencionista en la vida política. La ruptura vindrà més per aquí que d’una voluntat de separació que històricament Catalunya no ha plantejat fins ara amb vocació majoritària. I en aquesta perspectiva és evident que l’objectiu principal del PSC que sortirà del proper Congrès serà de retornar més que mai –no organitzativament, però sí a l’esprit dels seus orígens- i haurà de tenir per tasca ineludible  dotar Catalunya de les eines polítiques i econòmiques que responguin a una nació amb el pes éconòmic  que té Catalunya en el conjunt de l’Estat.  Un Estat que per pròpi interès, hauria de ser el primer en reconèixer-ho i fer  de la màxima  del que és bo per Catalunya és bo per Espanya sigui una realitat  i no solament un eslogan. Cada vegada hi ha més ciutadans a Catalunya que constaten aquest desiquilibri  entre el pes econòmic i el pes polític de la nació catalana i no acepten  el paper subaltern de Catalunya dins l’Estat espanyol; és una aberració de la història que tard o d’hora s’ha de solucionar, o bé compartint l’Estat en igualtat de condicions o bé separant-se’n. En l’esprit de la Constitució del 79 que parla de regions i de nacions no cabia el contrasentit fins i tot  etimològic  d’una “nación de naciones”.  En aquests últims temps l’Estat espanyol ha anat recuperant en contra de l’esprit de la Constitució, el terreny perdut. Les competències són la xocolata del lloro si resulta que no queden marges pressupostaris i es limita el poder de decisió. No es pot dir , amb trenta anys de pujolisme  i de peix al cove que l’evolució sigui culpa la del PSC, però és evident que ens fa falta un altre PSC que respongui a la epercepció dels ciutadans de la necessitat de de més poder per Catalunya en front d’una reacció espanyola disposada a tot menys a perdre’l, a no ser que les circumstàncies  l’hi obliguin.

. Seria arriscat posar una data d’inici de l’evolució que constatem però unEstat que acepta que es voti un Estatut en un Parlament autònom, votació ratificada a les Corts Generals i refrendada pels  ciutadans, per acabar acceptant el veridicte d’uns quants membres d’un Tribual Constitucional desprestigiat, el menys que es pot dir d’entrada és que això és molt poc seriós. I els socialistas, tan espanyols com catalans, són els primers que n’han de treure les conseqüències.Es tracta  d’un Estat que no ha deixat mai de tenir una hitòria  de “charangua ipandereta” si no hagués estat, d’altra banda,  una història tan tràgica. Tota pedagogia que les esquerres espanyoles deixaran de fer sobre la pluralitat nacional i lingüista del seu Estat, no cap el menor dubte que un dia o l’altre ho pagagarem un cop més tots plegats. Cada vegada són més els ciutadans a Catalunya que han arribat a la conclusió que per realitzar una unió cal ser al menys dos i que si un no ho vol –en aquest cas, els espanyols han demostrat per activa i per passiva que el estatu quo ja els hi va bé, tan difícil i traumàtic és  federar dues nacions dintre d’un mateix Estat que una separació pura i dura. Aquesta evolució que constatem al nostre entorn pren el camí de ser imparable. Hi ha indiscutiblement un antes i un desprès de la sentència del Constitucional retallant l’Estatut, i la seva conseqüència, la manifestació del 10 de juliol del 2010 d’un gran nombre de ciutadans que no la varen acceptar ni la retallada de l’Estatut ni les condicions en que es va fer. No és admisible que la propera direcció del PSC pugui deixar en mans de la dreta i dels conservadors com ho ha fet l’actual, un dret democràtic tan elemental com “el dret a decidir que, com les persones, també tenen les nacions. A decidir què? Ja ho veurem! L’error del PSC només s’explica perquè contràriament al que va declarar solemnement el president José Montilla, la preocupació principal de la direcció que ha fracassat sense pal·liatius, no ha estat Catalunya i els catalans.

Canal 9 i TV3

diumenge, maig 29th, 2011

climent senatEliseu Climent i Mercè Teodoro, president i advocada d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), han comparegut aquest matí davant la Comissió de Cultura del Senat, a iniciativa del grup de senadors de l’Entesa, per a presentar el projecte de llei impulsat per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres”, que va recollir 651.650 signatures, i demanar el seu tràmit parlamentari.

La compareixença s’ha iniciat amb la intervenció del president d’ACPV, qui ha recordat la realitat plurilingüística de l’Estat espanyol i el pes demogràfic de la llengua catalana i la seua vitalitat social, i ha denunciat la marginació que pateix en l’àmbit de la comunicació, amb una presència que no es correspon amb aquell pes i vitalitat social. A continuació, ha resumit la història de TV3 al País Valencià i la situació actual, la qual explica la necessitat d’una solució estable per a garantir la continuïtat d’aquestes emissions així com un marc jurídic per a l’intercanvi de televisions i ràdios en català, com a una forma d’aplicar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (i així complir amb el compromís contret per l’Estat espanyol com a signatari de la Carta) i també com a via de diàleg territorial, només possible des del respecte a la diversitat.

Que el País Valencià i Catalunya dos països que comparteixen llengua visquin d’esquena l’u de l’altre és indignant i tercermundista!

Imatge emblemàtica

dissabte, maig 28th, 2011

Les escènes d’aquest matí a la plaça de Catalunya no són dignes d’un país democràtic però sí potser emblemàtiques  d’un “govern d’ordre”.

invàlid2

ElTribunal Superior de Justicia del P. V investigarà la cúpula del govern de Camps.

divendres, maig 27th, 2011

campsbigot1El Alt Tribunal valencià assumeix jutjar els inculpats aforats de la vessant valenciana de la trama lGürtel: Vicente Rambla, vicepresident primer de la Generalitat Valenciana i conseller d’Indústria, Comerç i Turisme, i durant anys mà dreta de Camps és imputat per delicte electoral (un a quatre anys de presó), falsificació en document mercantil (de tres a sis anys), suborn i prevaricació (presó i deu anys d’inabilitació d’ocupació i càrrec públic), Milagrosa Martínez,presidenta de les Corts Valencianes i consellera de Turisme, acusada de prevaricació i suborn en l’adjudicació durant anys del montatge i organització del pabelló del País Valencià en Fitur a empreses de la trama inclús quan presentaven l’oferta més cara, Ricardo Costa, ex secretari general del PP valencià (per delicte electoral i falsetat en document mercantil, David Serra, vice secretari del PP valencià ( acusat igualment   pde delicte electoral i falsetat en document mercantil), Yolanda García, tresorera del PPCV (també acusada de delicte electoral i falsetat en document mercantil), i Rafael Betoret, acusat com Camps d’haver rebut regals de la trama i ara acusat de suborn i prevaricació.

El Alt Tribunal ha considerat  que  dels inculpats no aforats com és el cas de Pedro García Gimeno, ex director de Canal 9 acusat d’adjudicar irregularment  a la trama un contracte per la cobertura de la visita del Papa a  València  el 2006 de tres milions d’euros,  siguin jutjats pel Tribunal de Justícia de Madrid  on s’instrueix el gros  de la causa.

D’altra banda queda per decidir si s’acumula en un únic procès a aquesta causa el procès que es segueix contra Camps i tres persones més per haver rebut de la trama els famosos vestits. Queda clar que els vestits són la punta de l’iceberg de la financiació il·legal del PP local i a través l’ex tresorer Barcenas, probablement del PP estatal. L’actitud  de Mariano Rajoy i la benevolència manifestada  a Francisco Camps no s’expliquen altrament.

Tots sabem que la Justícia és lenta però en democràcia els vots no absolen dels delictes.

La dreta vota, l’esquerra es queda a casa.

dilluns, maig 23rd, 2011

Espanya3Derrota se sense pal·liatius del PSOE i per tant, i no hauria de ser què obligatori,  del PSC!Parafrasant els joves indignats acampats a les places de les nostres ciutats que criden: “Democràcia real ja! nosaltres nosaltres diem: “Renovació del PSC ja!”

Millor  que cap analísis,  val més citar alguns titulars de la premsa:

El PP deixa el PSOE a l’uci.

– Els ciutadans avalen amb els seus vots tots els imputats per assumptes de corrupció.

-Augmenta el vot blanc i nul .

L’augment de vots del PP no és important.

La devallada Dels del PSOE espectacular.

Hem donat un cop d’ull també a la premsa francesa i no hem vist res de les eleccions espanyoles en primera pàgina, i a l’interior, a penes, : un sol titular:

L’esquerra espanyola  reb una bufetada electoral.

I ens ha sorprès  també no trobar res sobre el moviment dels joves indignats malgrat ser un francès l’autor del llibre: Indignez-vous! Aquí també un sol titular : “La Puerta del sol” ocupada.

Per la resta, l’atenció dels diaris francesos va a l’assumpte De Khan i a al tema de la seva successió, tan al FMI com a la presidència de la República.

Per acabar i per la nostra part, ens hem fixat en el mapa electoral sortit de les urnes i que reproduim. Si pintem Andalusia  i el nord-oest d’Espanya en blau,  aquest mapa curiosament dibuixa el mapa real de la “Nación Española”. D’aquesta manera els legislators ja tenen rconfigurat gràficament  el que podria ser l’Estat federal, no caldria  donar-li més tombs a l’assumpte. Pel que es veu en aquest mapa és que història de les dues Espanyes no és un mite, ni inclús territoriament. Algú em dirà que Catalunya també ha votat a dreta. Però ja voldriem per Espanya que el PP fos  a l’imatge dels nostres conservadors. Franco amb el seu cop d’Estat i 40 anys de dictadura va  salvaguardar tots els valors de la seva Espanya . De segur que malgrat que les èpoques hagin canviat el pas de llençar-se decididament el PSOE a la realització d’una altra Espanya , cap un  un Estat  fereral, autènticament plural, i deixar   de fer seguidisme  al PP amb el seu nacionalisme li costaria en un principi indiscutiblement vots però es reconciliaria amb una part al menys dels seus principis democràtics, un començament al retrobament de l’autenticitat als seus valors democràtics, una part d’allò que  que reclament els joves indignats acampats a les nostres places.

A VOTAR !

dissabte, maig 21st, 2011

El passat i el present . Aquesta imatge val més que un llarg discurs!

BCNsol

Valencians! Encara som a temps de salvar la dignitat.

dijous, maig 19th, 2011

Campsvideo Si podeu, no us perdeu aquestes imatges.

I per completar-les us invite a llegir aquesta coesia de Josep Castanyer i Fons escrita a l’exili als anys quaranta´des del camp de treballadors estrangers de Bou-Arfa (Marroc). Un crit  premonitori que malauradament no pot ser de més actualitat.

VALENCIANS !


Que vos passa Valencians ?
Que teniu, que sembla morta aquella anima tan forta que era el nostre orgull d´abans ?
Es que ja no vos importa ser espill de ciutadans ?

Que teniu, que sols vos falta per a humiliació mes cega,
que ajudar al que vos pega oferint-li l´altra galta ?
Dignitat no vos queda per a dur la cara alta ?

On està la força aquella de les santes rebel·lies ?
On stan les germanies contra els reixos de Castella ?
Perguereu les energies en renuncies de femella ?

Per què viviu separats augmentant les vostres penes ?
És que hi ha en les vostres venes sang d´esclaus, de renegats ?
Voleu fer-vos les cadenes per a viure esclavitzats ?

Però no: Farem reviure aquelles gestes gegants
y unint-nos com a germans, un dia podrem escriure
que València serà lliure mentres queden valencians”¦

1940-1943. Des de el Camp de treballadors estrangers de Bou-Arfa (Marroc)


<

Dicurs d’un irigent del PP de Llíria, País Valencià

dimecres, maig 18th, 2011
MiniaturaDiscurs recent d’Alvaro Gonzalez, candidat número 20 de la llista municipal del PP i dirigent de NNGG de Llíria.
Les forces de dretes ja sabien ben bé el que es feien promovent el cop d’Estat militar del 1936: acabar amb la gran il·lusió republicana de l’avril del 1931 de fer d’Espanya un  país laïc, democràtic i plural. He dubtat en donar publicitat  al video  .  Hi sobren els comentaris escrits intercalats ; les paraules i el sectarisme convençut del jove candidat del PP que fan fredor són prou il·lustradors. Però el més trist no és aquest candidat, és que  aquest discurs, desprès de 30 anys  de dictadura està interioritzat per una part important dels seguidors d’un Partit Popular que es disposen a portar aquest partit al govern ,  i per una Església que no està  representada pel  pare Manel -per dir un nom d’actualitat- sinó per la jerarquia dels Rouco i companyia.

. Estem en un Estat  en el que  a  Catalunya cada vegada hi ha més gent decebuda i cansada i que vol allunyar-se’n.

CARTA DE BASSI A BOADELLA

dimarts , maig 17th, 2011
boadellaEstimado colega e ilustre miembro del gremio de los bufones Sr Albert Boadella:   En nombre de la autoridad que nadie me ha otorgado le pido reconsiderar su papel institucional al lado de los poderes del reino y renunciar al cargo de director de Los teatros del Canal. La metamorfosis como hoja de parra cultural que usted ha experimentado en los últimos tiempos para ocultar el mismo oscurantismo de siempre , ha arrojado perplejos a la desolación a todos sus antiguos compañeros de carromato dejando al mundo de la farándula huérfano de un, antaño, genuino padre.   La consternación de tener que aceptar que una mente tan lúcida y valiente como la suya no haya sido capaz de reconocer o reaccionar ante la trama de Fausto que se esconde tras la zarzuela madrileña que usted tan rápidamente ha aceptado en dirigir, hace que busque explicaciones en lo impenetrable. Así, entregado a este afán, he leído escritos suyos donde habla de la laxitud y la complacencia intelectual que según usted describen ” el pensamiento progre”, una especie de purgatorio ideológico al que usted destina a la mayoría de los que como yo,- con mayor o menor éxito- , intentamos oponernos a la destrucción de los valores de la Ilustración.   Cuando usted habla de la necesidad de encontrar una élite para salvar al país de la mediocridad, no puedo estar más de acuerdo con usted. El único problema es que tenemos ideas deferentes de lo que es una élite. Como ejemplo, el construir teatros mal concebidos arquitectónicamente y que resulta que tras el trabajo y el dispendio parecen sedes administrativas de la Seguridad Social no me parece una idea muy elitista.   Tampoco entiendo como elitista la decisión de gastar en esta obra 100 millones de euros de los consumidores de agua madrileños demostrando un deseo aristocrático en el uso del dinero de todos : a la vista está que la magnitud de los beneficios que reporta una empresa pública como El Canal de Isabel II, que permite gastar dineros en enormes teatros, hacen del todo innecesaria su privatización en nombre de mejores servicios para los usuarios del Canal.   Por último, considero de todo menos una actitud elitista , sino más bien un misterio inescrutable su afán por asociar su nombre y reputación artística a una galería de personajes turbios y farsescos como la que componen la presidenta y su corte, teniendo en cuenta que durante décadas su compañía Els Joglars se ha distinguido, con mucho acierto, por vapulear a estos peleles de retrato goyesco con tanto ahínco. Señor Boadella: Usted vale mucho más que unas misteriosas bolsas blancas de Cartagena de Indias.   Con todos mis respetos,   Leo Bassi, Bufón.

La ecologia al País Valencià

dilluns, maig 16th, 2011

CastellóFerreres El Periódico