Archive for setembre, 2011

La resposta de Vargas Llosa a Ton Carandell

dimecres, setembre 28th, 2011

Agustígoytisolo AgustíCom era d’esperar Carlos Vargas Llosa ha respost a Ton carandell amb la mateixa amabilitat que la vidua de José Agustin Goytisolo havia utilitzat en la seva amical admonestació al seu amic sobre el tema del català. Però justament sobre aquest  tema, en la resposta de l’escriptor de forment ni un grà, o millor dit  dues banalitats:

“Querida Ton: Tu carta apareció en EL PAÍS del 22 de septiembre, cuando yo estaba en la Feria del Libro de Gotemburgo y por eso mi demora en contestarte.

Voy tres o cuatro veces al año a Barcelona y la próxima vez que lo haga te llamaré, para que nos tomemos un café, como antaño. Hablaremos de José Agustín, a quien siempre aprecié y admiré, y del catalán, la bella lengua de tu tierra. No la hablo, pero la comprendo y la leo, y nunca olvido que en ella fue escrito el Tirant lo Blanc, uno de los libros que más me han marcado como lector y escritor, y que nunca he dejado de elogiar y promover. Yo sería muy desleal si hablara mal del catalán, que es la lengua materna de tantos amigos queridos y de una ciudad que es la tierra donde nació mi hija y donde pasé los cinco años más felices de mi vida.

Mis críticas a la Generalitat no son por promover el catalán, que es un acto de justicia, sino por discriminar el castellano, una gran injusticia para con las nuevas generaciones de catalanes. El nacionalismo siempre me ha parecido una doctrina pequeñita y mezquina, que empobrece la cultura y combatirlo es, para mí, una manera de manifestar mi amor a España y a Cataluña. Te abrazo y te deseo lo mejor”.

Primerament, probablement Que Vargas Llosa Llosa nconsidera  la discriminació positiva en defensa d’un col·lectiu maltractat socialment com el de les dones com una discriminació contra els homes.Dos, l’escriptor no té en compte que el sistema d’ensenyament a Catalunya ha tingut el gran encert d’assegurar el bilingüisme de les futures generacions. I tres,no crec que sigui d’aquells   que solament veuen el nacionalisme  de les minories que reivindiquen els mateixos drets que els nacionalismes majoritàris i no aquests. No dubto que tingui escrits  en contra del nacionalisme, fora   del del del franquisme . I m’agradaria conèixer els seus escrits contra el nacionalisme espanyol que tampoc dubto que hagi escrit, un nacionalisme que  no ha deixat de manifestar-se, amb tota legitimitat, des  la transició democràtrica. Elpunt positiu que he trobat a la seva resposta és que contrariament a alguns, considera que les llengues, a més de ser parlades per la gent són també d ‘una ciutat i inclús d’una terra.

Ton Carandell, el català i Carlos Vargas Llosa

divendres, setembre 23rd, 2011

Vargas Llosa

Ton Caradell, vidua de José Agustin Goytisolo ha escrit al seu amic Carlos Vargas Llosa una carta que reproduím   a continuació. Ho fem pel tema tractat i el to utilitzat, ple d’apreci, afecte i sinceritat:

“Apreciado Mario: ven unos dias a Barcelona a conocer gente normal y a entender lo que representa el catalán para nosotros. Ni José Agustin Goytisolo ni yo hemos sido exagerados en que solo se hable catalán. El escribió siempre en castellano  a excepción de Novíssima Oda a Barcelona y Parcs Naturals de Barcelona, pero fue un buen traductor  de la literatura catalana, fundó una colección con el proyecto de 100 títulos traducidos al castellano y divulgó por España y Hispanoamérica la magnifica obra de nuestros autores.

Créeme, no te ajuntes con los que hablan de derechos del castellano aquí: no conocen la situación o la tergiversan. Si el catalán no hubiera defendido sus derechos, integrando al mismo tiempo a la gente llegada de fuera, hace tiempo que habría desaparecido, y tú sabes que los idiomas mas minoritarios, además de ser la expresión espontánea del alma de personas reales, son un tesoro que hay que defender.

¿Cómo podemos comparar el castellano, con tantes millones de hablantes, con el catalán que apenas lo leen y escriben habitualmente, unos tres millones de personas?

Para mi, con una infancia partida por las dos lenguas, tan queridas y admiradas las dos, es una tristeza que personas com tú no vengáis a conocernos, a preguntarnos , y no ayudéis a defender este tesoro, tambien tuyo Mario.

Pareces sensible, aunque te conozco poco: te conocí  en Barcelona por los años sesenta y te recuerdo muy simático el día que cenamos en un alegre restaurante chino, en Lima.Eran días difíciles ya en ese 1972 cuando Agustin llevó a Salvador Allende la carta de Pablo Neruda como presentación al proyecto de un barrio que un taller de arquitectura de Barcelona regalaba  a Chile.

Pero vuelvo a expresarte mi deseo que vengas y te pases  “como quién no quiere la cosa”. Luego llámame y tomaremos un café con unos amigos”.

Aquest magnífic escrit solament té un però.

Que vist el tema tractat, el to utilitzat, la seva autora i el seu destinatari , un diari com El País el relegue a la secció “Cartas al Director”.

Estarem atents a la resposta –si és que n’hi ha- per partde Vargas Llosa.

El mea culpa del conservadurisme

dissabte, setembre 17th, 2011

TatcherReproduïm d’un article d’El País de Fernando Vallespin un passage que prové a la vegada d’un escrit de Charles Moore, celebre publicista britanic conservador i biograf autoritzat  de Margaret Tatcher aparegut el 22 de juliol al diari The Telegraph.Segons escriu Vallespin, Moore ha fet unes declaracions dignes d’un Esquerrà convençut que van provocar sensació: “Els rics governen un sistema mundial que els permet acumular capital i pagar el menor preu posible pel treball. La llibertat resultant solament l’obtenen ells. Els més no tenen altre remei que treballar més dur en condicions cada cop més precàries per enriquir a pocs. La política democràtica, dirigida al progrès de la majoria està realment en mans d’aquests banquers, barons mediàtics i altres magnats que dirigeixen i poseeixen tot.”

A més, senyala Vallespin, l’article  de Mooreportava el títol provocador d’ “Estic començant a pensar que l’esquerra en realitat té raó”. I unes altres perles recollides en referència a la crisi:”els governants europeus semblen estar disposats a qualsevol indignitat abans de perjudicar als banquers”; i els treballadors de diferents localitats europees han de perdre els seus llocs de treball per tal que “els banquers en Franfurt i els burócrates de Bruxel·les puguin dormir tranquils”. No és que Moore, diu Vallespin,  hagi sofert una sobtada conversió esquerdista.Es tracta més bé d’una lamentació pel fracàs del projecte del conservadurisme en el seu intent per aconseguir millors condicions de vida per a tots a través del lliure mercat. Al final el resultat de la revolució conservadora ha estat molt diferent d’aquell que esperaven els seus defensors i la tradicional crítica d’esquerres oferiria una imatge de la situació actual molt més encertada que la dreta, orfa ja d’idees que sostinguin amb convicció el seu projecte.

. Allò que pretén Moore, pensa Vallespin,  és treure la dreta del seu letargi i autocomplaença per a que sàpiga contrarestar els estralls potencials que pot provocar l’escenari d’un món cada cop més injust i dissenyi un nou discurs a l’altura de les crcumstàncies. I conclou amb l’esperança que , com tantes vegades ha passat, el conservadurisme es salvi “gràcies a la estupidesa den l’esquerra”. Molt estúpida ha de ser aquest,aen efecte, per a que hagi aconseguit treure rèdit d’una situació perfectament radiografiada per Moore.

Acabarem amb aquesta reflexió de que treu Vallespin del Mea Culpa conservador: “De què serveix tenir raó si no la pots traslladar desprès a un discurs que sugui ser convincent pels ciutadans? I amb aquesta altra: “Si l’esquerra no es dóna pressa, la dreta renovada tornarà a robar-li la cartera.”

Banderes

divendres, setembre 16th, 2011

El Roto Banderes2

… aquells que tenen Estat propi que defensa els seus interessos, les seues banderes i la seua llengua!

Pere Cerdà

dimecres, setembre 14th, 2011

Pere CerdàHa mort als 91 anys Antoni Cayrol , peta, narrador, dramaturg català i activista que firmava les seves obres sota el sedònim de Pere Cerdà. Va morir un dia tan senyalat com l’11 de setembre. Com em va dir un dia , al principi, molts francessos pensaven que era capellà, confonien en francès Pere amb le père( el pare Cerdà).

El vaig conèixer a la seva llibreriaCatalonia . Sempre el trobava allí quan amb el meu Citroen 2CV feia un recorregut per les llibreries de Tolosa del Llenguadoc, a la seva llibreria perpinyanesa, a les d’El Perthus i Andorra, distribuïnt els llibres de les Edicions Catalanes de París.

Pere Cerdà va rebre el Premi Crítica Serra d’Or de 1985 i el 1999 elPremi Nacional de Literatura de Catalunya per la seva novela  Passos secrets per Terres altes. La seva contribució a la revitalització del català en la Catalunya Nord li ha valgut distinccions institucionals d’aquest costat de la frontera, Creu de Sant Jordi el 1986 i el 1995 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I el 2007 obtingué lePrix Mediterranée Roussillon. Una plataforma el va propasar el 2006 al Premi Nobel de Literatura.

L’historiador Josep Termes i el món obrer a Catalunya

dimarts , setembre 13th, 2011

Josep Termes

En homenatge a Josep Termes mort fa poc reproduïm, amb el critèri que ens poden servir en la situació actual, alguns punts de l’excel·lent entrevista que li feia Enric Company a El País (13,07.06)  .Termes s’ha  centrat sempre a estudiar el moviment obrer català dels segles XIX i XX i les vinculacions d’aquest amb el catalanisme polític. Uns temes que estaran o haurien d’estar –actualitzats- al centre dels debats del proper Congrès del PSC.

Per Termes, el que té el catalanisme és una enorme àrea que no té res de burgesa. “En definitiva-diu- és el descobriment de la sopa d’all. El catalanisme pagès, menestral, botiguer, de l’obrer de fàbrica, etcètera. Començant per un tema que no es pot plantejar ara –constata- que és que tots els partits són partidaris del dret de l’autodeterminació exclusivament a Catalunya”.

R. Desrés afegeix Termes, “això es va estroncar. Va venir la guerra i se’n va anar tot enlaire. Ve el règim de’n Franco i tot és una altra cosa”.

Si, d’acord, però nosaltres ens podem preguntar: És una altra cosa als trenta anys de l’inici de la transició? No està reprenent la societat catalana, en d’altres circumstàncies més favorables el fil troncat per la dictadura?

A l’entrevista  Termes anuncia un llibre que fa temps que estava fent i on constata que “els grups obrers dels primers anys trenta del segle XX, la immensa major part són d’un catalanisme radical. El Partit Comunista Català, Estat Català Proletari, la Unió Socialista de Catalunya, el Bloc Obrer Camperol, tots. Per Termes, d’allò en queden els fonaments ètics. Els fonaments emocionals ètics, si grates en el fons, queda el dret a la llibertat, a la justícia, a la solidaritat. Components gairebé psicològics.

I en els partits d’ara, el PSC, Iniciativa Verds, Esquerra Republicana, hi veu un punt de contacte perquè segons ell, “aquest contacte emocional no és el dels anys seixanta, és més anterior encara. Perquè  el federalisme fa 150 anys que viu, a Catalunya. Un federalisme inconnexe, poc definit. Però molt clar. Que diu: no hi ha Espanya sinó les Espanyes. I en aquestes Espanyes cada ú és cada ú.

Per Termes l’Espanya dels Austria era plural. “Una monarquia absoluta però era una Espanya plural. El rei se n’anava allà i ho havia de fer en castellà. Venia aquí hi ho havia de fer, o escoltar, en català. Això ha passat a Bèlgica, també. Que, per cert, no veig per què no s’hi posen, aquí. Allà parlen en francès o en flamenc, depèn d’on vagin”.

En un anàlisi de la immigració amb conclusions polítiques, Termes també ha expresat “la necessitat d’integració, o com se n’hagi de dir; els perills i reptes per a la llengua. I l’escola, apuntant ja que així com abans apreníem a l’escola en castellà i al carrer el català, ara ens podíem trobar al l’inrevés, que a l’escola s’aprengués el català i en canvi al carrer dominés el castellà.

Respectant sempre els nouvinguts: la manera de ser, com són, què volen i què tenen. Sempre s’ha de respectar. Als d’ara i als d’abans. Ara bé, sempre hi ha d’haver una tasca integradora, perquè sinó el país es descompon. La tàctica del liberalisme light, de dir “aquí que passi el que Déu vulgui”, aa Termes li  sembla absolutament suïcida. Tant en aquest com en tots els grans temes de política social.

En les grans magnituds de la vida contemporània el problema és la supervivència. La del castellà no està en dubte enlloc. I per tant, sí que és propi, és seu, però no és el que ha de ser defensat i promocionat, perquè ja sobreviu sol. El nostre no. Som una minoria i podem ser una minoria dintre de Catalunya en procés d’extinció com ha passat en tots els idiomes minoritaris contemporanis.

El que ells demanen és el bilingüisme. Però nosaltres ja ho som sempre. Per naturalitat de la situació, de l’estructura de l’Estat, ja ho som. Pots preguntar a qualsevol. ¿Vostè quan va aprendre a parlar castellà? Ni ho sap. Jo, que sóc de Barcelona, ni ho recordo. Per tant, ja ho sóc, de natural. Ara, el magribí que arribi, el senegalès, et cètera, això s’ha de jugar amb un doble moviment. Un, respecte, a l’enèsima potència, pel nouvingut: té la seva manera de ser, de viure, la seva llengua, etcètera. Dos, l’adaptació. Tampoc no és un procés tan difícil. La prova és que aquí s’ha produït naturalment.

Milans del Bosch que és de llinatge català, no és català, en canvi el negre que vingui i parli en català, serà català. Un català negre. Ja te’n trobes.

Acabarem amb una frase de Termes que sempre hem fet nostra i que sobretot l’esquerra espanyola hauria de meditar: “l’Espanya plural és una revolució”.

En motiu de la Diada: Pau Casals.

diumenge, setembre 11th, 2011

Casals a Les Nacions Unides

Pau Casals

Mai és temps de fer canvis al PSC!

dijous, setembre 8th, 2011

parlamentM’agafo a aquesta  contundent frase d’Ernest Maragall, i em quedo amb l’article De  Jordi Font, Catalunya en el Parlament espanyol.

Si s’està convençut del que s’hi diu, resulta en efecte “punyent la invisibilitat i el mutisme al qual segueix condemnat el socialisme català”. Com escriu Font “constitueix una greu i insuportable distorsió de la voluntat democràtica de Catalunya i de la seva representació al Parlament espanyol deixar als sols conservadors la representativitat dels  ciutadans de Catalunya”. A menys, afegeixo jo,  d’estar convençuts de que Espanya és el contrasentit de“ nación de naciones” amb una de grossa que les engloba totes i no un Estat plurinacional com reconeixia la Constitució de 1979!

Per Font aquesta idea de representació exclusiva conservadora alimenta la “catalanofòbia” de la que la dreta espanyola treu petroli”. En definitiva, precisa, “es  tracta d’una situació que abandona la relació entre Catalunya i Espanya al xoc de nacionalismes. Un xoc que aconsegueix abduir a molts incauts a banda i banda, mentre els estats majors respectius arenguen als seus amb una mà i, amb l’altra, planegen i pacten l’hegemonia conservadora a Catalunya i a Espanya”. Parla Font dels nacionalismes espanyol i català.

Aquest és el discurs però que era vàlid fins ara. El que no diu Font-això ho afegeixo jo- és que malauradament a Espanya, el nacionalisme no és exclusiva  del PP; També hi nida en una part important del PSOE, i aquest és el drama.

Per fer visible el socialisme català –si és que no es pretén el contrari-  no cal invents estrambòtics, solament recuperar com recordaFont, el que ja teníem i que el 23F ens va prendre, el grup pròpi al Congrés! I si el PP és capaç de parlar català a la intimitat quan necessita els vots de CiU, com aniria a fer res el PSOE contra els socialistes de Catalunya?

Encara diré més: és impensable que el PSC hagi acceptat durant 30 anys aquest silenci imposat. Una situació patent per la societat catalana, menys per uns quants.

El president Montilla demana lògicament  consens de cara al proper Congrès del PSC. Per la meva part  diré que el consens ja s’està fent i s’ha de fer sobre la visibilitat dels socialistes de Catalunya al Congrés de Diputats.

El PSOE no pot tenir el mateix projecte d’Espanya que té el PP. Té un projecte federal de l’Espanya plural que comparteix amb els socialistes de Catalunya. I per això considera Font “la necessitat de recuperar, a Espanya, la presència i la veu del socialisme català, del federalisme plurinacional, (presència que) és òbvia i peremptòria, per al PSC com per al PSOE, per a la Catalunya progressista com per a l’Espanya inclusiva”.

Però per què Espanya prengui consciència ja no valen certes actituds de submissió. Cal parlar clar als socialistes espanyols.

“cal evitar, segons la imatge de Font, que el terreny de joc estigui inclinat contra la pròpia porteria o que algú t’obligui a jugar a peu coix”. Per això, cal alguna cosa molt precísa: aixecar un projecte alternatiu, coherent amb els principis defensats, viable”.

Potser tingui raó Font. Els socialistes espanyols i de Catalunya tenen el projecte i podrien tenir-ne la majoria sense comptar amb el PP. El que no tenen –com tampoc el té el seudo nacionalisme de CiU i ’independentisme – és el coratge de trencar amb l’Espanya tradicional per la tràgica raó  que sempre s’ha defensat “a creu i espasa”.

Jordi Font conclou el seu article: “el PSC no pot seguir a peu coix. I el PSOE no pot desentendre’s d’això, per incòmode que li resulti, i ha de preparar-se a mitigar com sigui la minusvalidesa forçada del PSC. Per solidaritat. Pels pactes signats. Perquè això és coherent amb l’Espanya plural i inclusiva que defensa. I perquè també l’afecta: no en va l’articulació d’una autèntica alternativa catalana d’esquerres que sigui majoritària- o el que és el mateix: amb la deguda credibilitat nacional catalana- és una cosa del que depèn també la sort del PSOE a nivell espanyol” .

La renovació del PSC

dilluns, setembre 5th, 2011

PSCSobre  molts dels qui tracten el tema del pròxim congrès del PSC disposem d’un gran avantatge: no postulem a cap responsabilitat. Per tant no parlarem de valors socialistes ja que si que si el PSC  no els defensés  a aquestes altures, pleguem i “vamonos”. El que cal exigir  als candidats a  dirigir un partit són els dos extrems  del discurs polític: mesures concretes d’una banda, de les que tot candidat  fuig com de la pesta, i compromís i sentiments que és el que l’elector reclama. Com no buscquem vots de militants tampoc parlarem d’un concepte que no falla mai en el discurs dels candidats, el de la unitat del partit.

Anem al grà.

Ara li toca governar a un altre equip amb el suport dels qui han d’abandonar les seves responsabilitats pels magres resultats obtinguts en l’últim període, de la mateixa manera que  ells han governat fins al darrer moment amb el suport dels qui tenien unes altres prioritats.

I intentarem parlar del que creiem seria convenient per als socialistes de Catalunya en  la situació actual; i per això pensem que el millor sembla ser  fer un ràpid repàs dels 30 anys de vida del PSC o sigui a partir de la seva constitució.    Començant pel principi podriem distingir  en la història del PSC al nostre entendre cinc etapes principals. Un primer període,  el de la seva creació, encapçalat per Joan Reventós i RaimonObiols, amb totes les sensibilitats incloses, però que malauradament va coincidir amb el  triomf  en aquells temps imparable del pujolisme. Aquest període es va acabar amb el Congrès de Sitges el 1994,  on un grup de militants   va considerar que havia arribat el seu moment. A partir d’aquí  es va començar a parlar –es vulgui o no- de les “dues ànimes” del PSC.

No és el sector més catalanista que va trencar la baralla, sinó   l’ànima més espanyolista  -per dir-ho d’alguna manera i sense voler ofendre ningú- la que va considerar que havia d’imposar-se. Un cop aquest equip al poder, potser impressionat per les seves esponsabilitats o limitacions se’n va anar a Roma a buscar Pasqual Maragall.

A continuació s’obre una nova etapa, la qual,  juntament amb el gir cap a l’esquerra de l’ERC de Carod Rovira i amb IC-V, dona les claus de la Generalitat al govern de l’Entesa de les Esquerres batejat per la premsa com Govern  del tripartit. Aquesta entesa permet l’accès per primera vegada dels tres partits d’esquerra al govern.

No cal explicar com va acabar  aquesta etapa que tanmateix va possibilitar al primer secretari del PSC José Montilla ser President de la Generalitat. Sense documentació,  solament caben especulacions si bé per la gent normal i corrent -els electors- el que va quedar clar és que la sortida de Maragall del govern català va ser  per mutu acord de les direccions del PSOE i del PSC i per interès, més  del PSOE que del PSC.

Tampoc creiem que calgui insistir massa sobre el final  d’aquesta etapa  en que la direcció del PSC va poder governar, com hem dit,  tenint el suport sense falla del sector catalanista , la qual cosa  no li va evitar  a les eleccions del 2010 una derrota electoral sense pal·liatius, derrota ratificada a les municipals del 2011, les dues més severes enregistrades pel PSC des de la seva creació. Qui va treure dignament les conseqüències de la primera d’aquestes desfetes, cosa que l’honora, com així també l’honora l’actitud durant la seva presidència, és el president Montilla.

d’aquest ràpid sobrevol dels  trenta anys de l’existència del PSC, cadascú és lliure de treure’n les conclusions que li semblin més correctes.

La primera qüestió potser seria de saber si el canvi de direcció del Congrès de Sitges de 1994rresponia a un cavi sociològic intervingut en  la societat catalana o va ser degut a l’ambició legítima  dels qui se sabien  majoritàris en el si del PSC. Creiem sincerament que es tractava de la segona interpretació.

Ara bé, han passat trenta anys des de la transició democràtica i la societat catalana no és la de la dècada dels vuitanta ni la dels noranta. Si es constata que els ciutadans de les dissept autonomies han pogut evolucionar fins al punt de ser impensable retrocedir en la descentralització  política actual , com no van a voler anar més enllà els  habitants de la “responsable ” del café para todos! I avui,en efecte,  es pot afirmar que ha canviat la societat catalana en la percepció de la seva identitat i tot indica que l’actual direcció del PSC sembla no adonar-se’n o no l’interessa adonar-se’n, que pel cas vé a ser  el mateix.

I tots sabem que  el que es plantejarà  al proper Congrès del PSC –a menys que es vulgui que tot continuï igual- no va a ser un simple retoc superficial que es pugui limitar a una questió de noms sinó que ha d’anar més enllà. Es tractarà de definir quin és el paper  que ha de jugar el partit dels socialistes  de Catalunya a l’Estat i a Europa, el partit d’una societat capdavantera, que disposa d’ un dels principals sinó el principal motor econòmic  de l’Estat espanyol. Si observem la governança del món, és fàcil de constatar que la influència política dels diferents paísos va lligada, agradi o no, al seu pes econòmic. Això es constata a tot el món, menys, i des de la seva constitució , a l’Estat Espanyol; no ho és ara ni ho ha estat històricament i aquest és el drama d’una unitat espanyola mal feta entorn d’uns conceptes, econòmics i socials, ja retrògrads des de l’inici i que s’arrosseguen de generació en generació.

I per força han de caviar les relacions entre els dos paísos que forjats per anys  d’una mateixa història, això sí  dramàtica,però compartida, que ha  creat  tot tipus de lligams humans, culturals -sí culturals!- entre les dues nacions, d’altra part netament diferenciades.

Això sí,  si mai hi ha ruptura, aquesta vindrà més per l’actitud d’una societat espanyola cada vegada més “nacionalista” i que no acaba de respondre als canons d’una societat laïca europea moderna, que no arriba a desprendres dels seus dimonis, els d’un nacional catolicisme integrista tradicional, intervencionista en política, que d’una voluntat de separació de Catalunya que històricament no ha plantejat fins ara amb vocació majoritària. I en aquesta perspectiva és evident que l’objectiu principal del PSC que sortirà del proper Congrès haurà de retornar més que mai a l’esprit dels seus orígens i haurà de tenir l’ambició i per tasca ineludible  de dotar Catalunya de les eines polítiques i econòmiques que responguin a una nació amb el pes éconòmic  que té Catalunya en el conjunt de l’Estat.  Un Estat que per pròpi interès, hauria de ser el primer en reconèixer la realitat. Cada vegada hi ha més ciutadans a Catalunya que constaten aquest desiquilibri  entre el pes econòmic i el pes polític de la nació catalana i no acepten  el paper subaltern de Catalunya dins l’Estat espanyol; és una aberració de la història que tard o d’hora s’ha de solucionar, o bé compartint l’Estat amb  igualtat de condicions o bé separant-se’n.

En l’esprit de la Constitució del 79 que parla de regions i de nacions no cabia el contrasentit d’una “nación de naciones”.  En aquests últims temps l’Estat espanyol ha anat recuperant en contra de l’esprit de la Constitució, el terreny perdut. Les competències són la xocolata del lloro si resulta que no queden marges pressupostaris i el poder de decisió és limitat. No es pot dir , amb trenta anys de pujolisme  i de peix al cove que l’evolució sigui culpa la del PSC, però és evident que ens fa falta un altre PSC que respongui a la percepció dels ciutadans de la necessitat de de més poder per Catalunya en front d’un PSOE interessat i d’una reacció espanyola disposada a tot –ja ho ha demostrat històricament–  menys a perdre’l, a no ser que les circumstàncies  l’hi obliguen. I cada vegada queden menys arguments als socialistes per convencer d’un federalisme raonat.

. Seria arriscat posar una data d’inici de l’evolució que constatem però unEstat espanyol que acepta que es voti un Estatut en un Parlament autònom, votació ratificada a les Corts Generals i refrendada pels  ciutadans per acabar acceptant el veridicte d’uns quants membres d’un Tribual Constitucional desprestigiat, el menys que es pot dir d’entrada és que això és molt poc seriós. I els socialistes, tant espanyols com catalans, són els primers que n’han de treure les conseqüències.Es tracta  d’un Estat que no ha deixat mai de tenir una hitòria  de “charangua ipandereta” si no hagués estat, d’altra banda,  una història tan tràgica. Tota pedagogia que les esquerres espanyoles deixaran de fer sobre la pluralitat nacional i lingüista del seu Estat, no cap el menor dubte que un dia o l’altre ho pagagarem un cop més tots plegats. Cada vegada són més els ciutadans a Catalunya que han arribat a la conclusió que per realitzar una unió cal ser al menys dos i que si un no ho vol –en aquest cas, els espanyols han demostrat per activa i per passiva que el statu quo ja els hi va bé, tan difícil i traumàtic és obtenir una federació  de en un sol Estat que una separació pura i dura. Aquesta evolució que constatem al nostre entorn pren el camí de ser inacabable. Hi ha indiscutiblement un antes i un desprès de la sentència del Constitucional retallant l’Estatut, i la seva conseqüència, la manifestació del 10 de juliol del 2010 d’un gran nombre de ciutadans que no la varen acceptar, ni ta retallada de l’Estatut ni les condicions amb  que es va fer. No és admisible que la propera direcció del PSC pugui deixar en mans de la dreta i dels conservadors com ho ha fet l’actual un dret democràtic de les nacions tan elemental com “el dret a decidir”. A decidir què? Ja ho veurem! L’error del PSC només s’explica perquè contràriament al que va declarar solemnement el president José Montilla, la preocupació principal de la direcció que ha fracassat no ha estat Catalunya i els catalans. I el partit dels socialistes d’una nació com la catalana no es pot acontentar de ser comparsa de ningú sinó que ha de ser un partit capdavanter .

Un vell article de Vicent Andrés Estellés

diumenge, setembre 4th, 2011

estellés Aquests dies celebrem el neixement d’Estellés i fullejant vells periodics he trobat un exemplar de Las Provincias del 10 d’octubre de 1973 on va la resenya dels Jocs Florals de lo Rat Penat de València d’aquell any. Òbviament els Jocs de lo Rat Penat ja sabem el que eren i més un any abans de la mort del dictador. Aquell any va guanyar la flor Natural el meu pare, la segona flor natural, la primera  fou l’any 1930, i entre les dues un llarg exili. La ressenya de l’acte a Las Provincias fou tan cursi com de costum, però se salva -com no-  la columna de Vicent Andrés Estellés amb títul evocador, Lletres de Batalla. I em permetreu que tingui la feblesa de recordar-la.

Escriu Estellés: “Anit hi hagué la solemnitat anual: vull dir els Jocs Florals de lo Rat Penat. Em pense que ha estat una cosa encertada el seu trasllat a aquesta tan significativa commemoració valenciana del 9 d’octubre. No ja pels jocs en sí –que també es beneficien del temps, sinó perque contribueix a intensificar el to del dia, tan  necessitat per totes bandes, d’increments,d’estimulants.

Els Jocs tenen, invariablement  , el seu ritu, des del començament al remat. Una manera de liturgia, vaja. S’oficia la cerimonia de la plica i de la rosa. I més: la de la Regina. Té el seu encant. Convé mantenir-lo, sostenir-lo, entre tots. Entre tots ho farem tot. Entre tots ho hem de fer tot.Cal actualitzar allò que vertaderament ho necessite; però fortificar el “caràcter ” inicial.

Per a mi hi hagueren moltes coses saludables i bones a banda la bellesa de la Regina. Hi hagué el poema i el poeta. Parle d’Angelí Castanyer, d’un vell i estimat amic, a qui he admirat i admire molt. Seus són, sens dubte, els millors versos valencians de la seua generació.  Ha estat remarcat, això, justament als llibres, a les antologies. Duia algun temps en València , un temps de silenci i de passió. Ahir feu acte de presència,  solemnement i vigorosament, i vull, en aquest fragment d’aquesta lletra de batalla, expressar-li el meu agraïment valencià pel poema -per l’acte de presència.

Francesc Viadel recorda Estellés