Archive for desembre, 2011

Crida a la unitat del sector catalanista del PSC

divendres, desembre 30th, 2011

mitinPSCUn catalanista militant socialista de la primera hora ha dit que el darrer congrés li havia deixat un gust agre-dolç. Per la nostra part considerem que els resultats són lògics i són l’expressió de la majoria que ha governat el PSC des del congrés de Sitges de 1994 i l’ha tutelat fins el el XIIè congrés. Del que no estem tan segurs és que el pensament de la majoria de la jove militància actual sigui conscient que el PSC estigui supeditat -més de federat- al socialisme espanyol que és la percepció que en té l’opinió pública catalana, un tema que no crec que hagi estat objecte de debat entre militants, entretenint la confusió entre federalisme i supeditació.  Una   supeditació que ha arribat fins acabar amb un president de la Generalitat com el president Maragall,  i consentint ser menystingut el seu successor, el president Montilla.

Hi ha un altre factor tant o més important però, que també explica  els resultats del darrer Congrés i és la passivitat junt amb la desunió del sector catalanista.

Sí!  Hi ha dues ànimes al PSC! La militància i els estatuts del partit són catalanistes; no estem convençuts però que la majoria de l’executiva, en tot cas el que se’n diu el nucli dur ho hagi estat, és a dir que hagi fet passar, en totes circumstàncies, l’interès general del PSC i dels catalans per davant de l’interès dels dirigents del PSOE, i això, inclús com hem vist, durant el temps en que es governava la Generalitat. I, amb raó o sense, repetim, és la percepció que en té la premsa i l’opinió pública catalana.

El Congrés i el nou primer secretari Pere Navarro han tingut l’habilitat  d’incorporar a la nova executiva els dos candidats a primer secretari, Àngel Ros i Joan Ignasi Elena, salvant d’aquesta manera una impressió d’unitat. No cal haver fet ciències polítiques per saber que de no haver estat així, ara ja haurien sortit veus més autoritzades fent questa crida a la unitat dels líders catalanistes que considerem necessari  llençar des d’aquí. Tanmateix els dirigents polítics tenen un sentit de la responsabilitat que els simples militants o ciutadans no cal que tinguin, el sentit de la responsabilitat d’haver de mantenir-se per continuar amb la possibilitat de canviar la situació.

No ens consta  que Joan Ignasi Elena, contràriament a Àngel Ros, es vulgui presentar a les presidencials, però tant l’un com l’altre sabran si per arribar als objectius que persegueixen val més estar fora d’una executiva que dintre amb franca minoria.

Perquè  pensem que ha arribat el moment de parlar clar i de posar sobre la taula la unitat del sector catalanista del PSC, una unitat que no s’ha donat mai a l’excepció dels primers anys de la fundació del partit !

Mentre no quedi clar per la ciutadania i garantida l’autonomia del PSC, o dit més cruament  mentre  el PSC no deixi d’estar  supeditat sense veu ni vot “al gran partit germà” a través d’un federalisme inexistent, i continuï tenint el cor a Catalunya i els peus a Madrid –o a l’inrevés, dona igual- no cal esperar avançar ni recuperar la centralitat a Catalunya. I si no es recupera l’autonomia  per por a perdre vots a Espanya, es continuarà la farsa del fals federalisme i es confirmarà  que la concepció de l’Estat que té el PSOE no és ni federal, ni plurinacional ni plurilingüe, ni laica, sinó la d’una Espanya unitària i tradicional com la del mateix Partit Popular i la d’alguns barons, tal com acaba de deixar entendre el candidat a primer secretari del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba. Per no parlar de l’inventor del “cafè para todos”, Alfonso Guerra autor interessat del confusionisme, que ara es despenja que un membre d’un altre partit  com Carme Chacón no pot ser primer secretari del PSOE. No sé com es pot qualificar l’ actitud de Guerra, barra, provocació ou burla davant un PSC sotmès!

Un PSC que es debat en un mar de confusió. Defensa la seva afiliació al Partit Socialista Europeu però no reivindica tenir grup propi a les Corts espanyoles i prefereix deixar la representació dels catalans als conservadors. Es declara, junt amb els partits catalanistes i nacionalistes, partidari del català a Europa sense exigir però,   tots plegats, que es pugui parlar a les Cambres espanyoles en les diferents llengües de l’Estat. Per si fora poc, el PSC regala als conservadors “el “dret a decidir” que solament serveix, cal reconèixer, a  fer volar coloms si abans no es fixa com objectiu el canvi de la llei per poder organitzar un referèndum vinculant a nivell d’una autonomia i no una simple consulta popular”.  Amb tantes contradiccions la política és xauxa i la ciutadania s’ha allunyat de la política i dels polítics perquè ha acabat per descobrir tots els trucs i està farta de tantes contradiccions i incongruïtats.

Ara, que tant el PSOE com el PSC han tocat fons ha arribat el moment de parlar clar i de posar sobre la taula la necessària unitat del sector catalanista del PSC i retrobar com a partit, de cara a la ciutadania una certa coherència.

.  Fem aquesta crida començant per l’Àngel Ros i Joan Ignasi Elena, continuant per la corrent de Nou Cicle encapçalada per Raimon Obiols i continuant per Atoni Castells , Jordi Hereu, Quim Nadal i pels exclosos del darrer Congrés, Montserrat Tura, Ernest Maragall i Marina Geli.

Alguns diran que en temps de crisi i amb el que ens està caient hi ha temes més urgents. És cert, però aquí  obriríem un altre capítol , la covardia dels governants  de tots els Estats preferint la facilitat d’endeutar els seus països abans de tenir el coratge d’afrontar impostos sempre impopulars; però això ho deixarem per una a altra ocasió.

Com ha escrit l’amic Enric  Benages,  per resoldre la crisi  no cal un Partit socialista espanyol ni català, en cal un d’internacional, europeu per no anar massa lluny…

Ara limitarem el nostre camp d’acció, intentant que el PSC pugui ser percebut per l’opinió catalana com el que ha de ser, un partit socialista català  amb total autonomia, federat per començar, amb el partit socialista de l’Estat espanyol.

Advertiment des d’Atenes

dijous, desembre 29th, 2011

economiaProbablement ja coneixeu les paraules des d’Atenes de l’ helenista Pedro Oalla resident a Grècia des de fa uns anys. En el video que reproduim  ens explica de manera entenedora el mecanisme de la crisi d’on es dededueix que si el primer món va colonitzar el tercer, en l’actualitat, el primer món, el nostre, està sent colonitzat pel sistema financer a través l’arma terrible de l’endeutament, fent profètiques les paraules de John Kenneth Galbraith: ” En els temps que corren s’estan desdibuixant les fronteres entre economia i delinquència”. Us invitem a escoltar el video de Pedro Oalla.

Monolit dedicat a Jorge Semprún a Biriatuko

dijous, desembre 22nd, 2011

Semprun Monolit a BiriatouTenia la intenció  de deixar constàcia del text de   la placa del monolit de Jorge Semprun inaugurat en el petit poblet de Biriatuko i  que traduim tot seguit: Escriptor, republicà espanyol exiliat, voluntari en la resistencia en França, deportat a Buchenwald dirigent i combatent de l’oposició clandestina al franquisme i Ministre de la cultura del Govern espanyol de 1988 i 1991. Biriatuko.

Creiem també convenient d’oferir a continuació el reportatge que El País li va consagrar:

Último viaje de Jorge Semprún.

- Biriatou – 27/11/2011

En lo alto de un monte, frente a la verde rivera del Bidasoa, se alza la terraza desde la que Jorge Semprún contemplaba España desde Francia con el seco dolor del exilio. Un lugar aparentemente apacible pese a su condición fronteriza y pese a que en su hermoso cementerio (invocado por Unamuno en su poema Orhoitz Gutaz, Acordaos de nosotros) descansa un muerto de la histórica batalla de Galípoli o que, décadas después, la policía ultrajara una de sus tumbas tras una falsa pista que señalaba que allí estaban enterrados los restos del dirigente de ETA político-militar Pertur.

El escritor soñaba con ser enterrado en la frontera entre España y Francia

La ceremonia se convirtió también en un homenaje a Javier Pradera

La pequeña Biriatou, lugar soñado por Semprún para descansar después de su muerte y para reconciliar las contradicciones de su doble identidad española y francesa, reunió ayer a unas doscientas personas, amigos y familiares del escritor, que, venidos principalmente de Madrid y París, quisieron cumplir al menos con la parte simbólica de su romántico deseo. Semprún, el hombre que cargó sin aspavientos con las tragedias de nuestro tiempo (el exilio, la deportación, la clandestinidad) y que confesó que en ningún sitio estaba en su casa, finalmente quiso pertenecer a un diminuto rincón de la tierra.

El homenaje de ayer, que marcaba el final de un largo viaje, arrancó con la hija y los tres nietos políticos del escritor descubriendo la estela de piedra que ha creado Eduardo Arroyo para la terraza (“umbrosa”, decía Semprún) de Biriatou y que recorre los profundos surcos de su rostro. Sonó una de sus canciones favoritas, Las hojas muertas, de Yves Montand y Prévert, y casi dos horas después, también sonaron sus palabras en la voz de su amigo Michel Piccoli, que leyó fragmentos del capítulo final de Adiós, luz de veranos (Tusquets), libro que recoge el anhelo del escritor de ser enterrado allí, “en ese lugar fronterizo, patria posible de los apátridas, entre los dos ámbitos a los que pertenezco -el español, que es de nacimiento, con toda la perentoriedad, a veces abrumadora, de lo que cae de su propio peso; el francés, que es electivo, con toda la incertidumbre, a veces angustiosa, de la pasión-“. “Jorge Semprún”, nombró enfático el actor francés. “¡Qué historia. ¡Cuántas historias!”.

Se equivocó la canción de Prevert porque ayer el sol brilló como nunca y la mañana se convirtió en un regalo para todos los asistentes al acto, que subían y bajaban las escaleras de la iglesia de San Martín en busca de las palabras grabadas que inspiraron a Unamuno o que desde el mirador natural del pueblo señalaban al horizonte: “Ahí, en la otra orilla, empieza España”.

Desde la muerte de Semprún, en junio de este año, y de su entierro días después en Garentreville, sus amigos empezaron a gestar el homenaje de Biriatou. En el origen de todo estuvo el empeño de Javier Pradera, fallecido el pasado domingo, y que ayer -en presencia de su esposa y su hijo mayor, Natalia Rodríguez-Salmones y Máximo Pradera- se convirtió en la ausencia que nadie podía eludir. Carmen Claudín, hija de Fernando Claudín (el camarada del Partido Comunista que fue expulsado con Semprún en 1964), lo recordó durante su intensa intervención. Semprún y su padre fueron el alimento intelectual de su infancia, pero fue la irrupción de Pradera en sus vidas la que cerró aquel círculo de experiencia humanista y rigor intelectual. “Nadie ejemplificaba mejor la superación de la España dividida que Javier Pradera. Él era la doble memoria encarnada en una sola persona. Semprún, Pradera y mi padre formaban un triángulo único en el que convivía con humor, rigor e inteligencia la terrible experiencia de los campos nazis (Semprún), la experiencia directa de la nueva España (Pradera) y la perversión del modelo soviético (mi padre)”. “Hoy”, cerró Claudín, “quiero que se recuerde a Jorge como él quería que le recordaran: como a un rojo español”.

Rojo, una palabra que marcó toda su vida, el color con el que fue marcado a su llegada al campo de Buchenwald, en 1944. Volvió al campo, en 1992, con dos de sus nietos, Thomas y Mathieu Landman, hijos de Dominique, la hija de su segunda esposa, Colette. Los dos chicos y su hermana, Cecilia, hablaron ayer sobre su abuelo y recordaron al Semprún más inaccesible, el que les intentaba explicar que él no era francés sino español, aunque tampoco; el que les relató en la intimidad los horrores de su deportación o el que para aplacar sus infantiles ansiedades les leía para dormir pasajes de Moby Dick y poemas de Aragon y Baudelaire. El mismo hombre que un día, en la terraza de Biriatou, bajó la guardia de su fría condición de clandestino, y recitó en voz alta unos versos de su padre que le volvieron a la memoria allí mismo: “Se acabarán las tardes, pero la tarde queda; / la clara y perenne que hay en mi fantasía, / y que, cuando ya todas transpongan la vereda, / ha de hallar -no sé dónde ni cómo- el alma mía!”.

Memoria de deportado

La memoria, religión de los laicos, convocaba ayer en Biriatou a una larga lista de amigos y ademiradores de Jorge Semprún: Carlos Solchaga, Claudio Aranzadi, Ángeles González-Sinde, Joaquín Estefanía, Miguel Ángel Aguilar, Miguel Zugaza, Bernard Pivot, Florence Malraux o Joaquín Almunia, que intervino en el acto. Ninguno quiso perderse un homenaje al que también acudieron dos hombres que no fueron íntimos de Semprún pero que estaban unidos a él por los lazos que unen a cualquier deportado. Virgilio Peña y Vicente García, dos supervivientes de Bucehenwald (los únicos, según dijeron ayer), que se acercaron a Biriatou para asistir como espectadores y como eternos protagonistas. “Yo estaba en la misma barraca que Semprún, fui el primer español con el que habló”, recuerda Peña Córdoba, de 97 años, “Hablaba cuatro o cinco idiomas, eso le valió entrar de intérprete en las oficinas del campo”, añade García, de 86. Según los dos hombres, ambos miembros de la Resistencia, la amistad que se forjaba en el campo era para toda la vida. “Nos vimos hace un año, en el aniversario del campo. Recordamos que no teníamos para comer, pero que nos reíamos mucho. Allí no había un solo piojo, nos los comíamos nosotros todos”.

Tot queda igual

dimecres, desembre 21st, 2011

cogrésConfiava que el recent Congrés del PSC, el qual és presentava amb la voluntat manifesta de tothom d’apostar per la renovació, marqués a la nova direcció un full de ruta precís a través de resolucions concretes.

Hi havia dues línies d’actuació necessàries: una, l’obertura del partit a l’exterior i la llibertat interna de la militància, i l’altra, l’autonomia del PSC envers el PSOE.Pel primer punt, el clamor era massa gran i els beneficiaris directament els militants per haver pogut ser obviat, i s’han obtingut resultats, el vot secret dels càrrecs i les primàries presidencials obertes a la ciutadania. Això no posa en entredit l’hegemonia  de la majoria sortint que continua. Ara bé  donat que els delegats eren els que eren, ells i el nou primer  secretari  han preferit les cares noves -les seves- a la substància, i han deixat fora gent com Montserrat Tura o l’Ernest Maragall . Els canvis o millor dit l’absència de canvis es notarà- malauradament a les urnes- solament en el temps. Com diu Josep Ramoneda a El País: “No s’ha visualitzat per res l’existència d’un nucli renovador. Ramoneda no el cita, però cal esuposar que es refereix també a ‘Nou Cicle, corrent interna  que ha demostrat comportar-se durant tots aquests darrers anys amb una lleialtat admirable  i que és la única veu que canalitzava entre congressos les inquietuds, tot i no  disposar tanmateix que de mitjans limitats.

Però si d’alguna cosa ha mancat a un partit d’esquerres com el PSC durant les últimes èpoques és una voluntat de formació en el sentit d’una pedagogia dirigida a la militància i a la societat. I els resultats han estat brutals: una part de l’electorat natural del partit se’n ha anat  a CiU, (als “defensors de casa”) i una altra part al xovinisme racista del PP. I amb aquesta mancança flagrant de pedagogia és molt significatiu que s’hagi triat per presidir una fundació com La Campalans una intel·ligència com la de Miquel Iceta que de partit en sap molt- a un tarannà obert i didàctic com  podria ser el de Raimón Obiols.

La segona línia, la de l’autonomia envers el PSOE, després del congrés, aquesta brilla per la seva absència. Haver de precisar  que es podrà discrepar del PSOE (ah! Que no es podia discrepar?) és tant o més ridicul que Mas declarant davant notari que no pactaria amb el PP.  Fa un temps ja es va fer també el ridícul regalant  a CiU el dret a decidir, un dret que no exclou òbviament l’opció del federalisme. I un altre ridícul espantós o contradicció es produeix al admetre  que el PSC és prou grandet per anar sol a Europa, encara que la resolució solament indica tímidament que “Treballarem per esdevenir membres de ple dret del PSE”,el Partit Socialista Europeu ) mentre que a “casa”, a l’Estat espanyol, no pot anar sol si no va de la mà del PSOE. I això, quan el grup propi al Congrés seria, per a dos partits que tenen als seus estatuts el federalisme, un primer pas oficial, petit però un primer pas, justament cap al federalisme.  En aquest cas s’ha preferit per continuar deixant la representació exclusiva dels catalans a Madrid a la dreta conservadora de CiU, demostrant obertament que els interessos del PSOE assen davant dels del PSC. (encara riuen els Guerra, Bono i Ibarra). S’ha preferit deixar el federalisme sense defensor i fer-ne una paraula tan buida, com la paraula sobiranisme de CiU.

Davant tanta incoherència i contradiccions gens gratuïtes he pensat “laisser tomber” com diuen els francesos. Però són massa anys per fer-ho i em dono una altra oportunitat: Em dono a mi mateix, com es dona als governs, cent dies, abans de prendre una decisió definitiva i amb el desig poc probable que mentre, els esdeveniments m’hauran tret la raó. Però és que m’ha passat el temps de que em vulguin fer creure, com diuen al meu poble, “que un burro vola” .

El País Valencià s’expressa

dilluns, desembre 19th, 2011

Catherine AllardAquest poble valencià que  és capaç d’inspirar aquesta música i aquestes imatges s’ha de salvar  de la vulgaritat mercantil i anti nacional dels qui el tenen segrestat  en l’actualitat.

L’espolació fiscal en 1896… quan no existia el concepte de solidaritat

divendres, desembre 16th, 2011

Utgé1Un amic em fa arribar des de França un text interessant d’un llibre de Geografia de Catalunya de Francisco Flos i Calcat  de l’any 1896, ((sí, 1896!) Com podreu veure, ja s’hi detalla l´espoliació fiscal de Catalunya.Però hi figura també quelcom de molt interessant en ares a l’eficàcia; s´hi reclama “millors atencions en tots els serveis públics” en correspondència amb l’activitat superior  que demostra  el fet de crear riquesa. No s’hi diu però s’adevina. El poder  polític està en unes mans i la potència econòmica que crea la riquesa en altres, demostrant que Espanya s’ha caracteritzat per aquesta dualitat i desajust, drama que  ha arrastrat des de sempre i òbviament en plena revolució industrial amb les conseqüències negatives per a tots.
Utgé2
Contactes
»

Utgé4

Un nou article de 1930 del nacionalisme valencià

dilluns, desembre 12th, 2011

valencianismeUn nou article de 193 0 amb el seu vocabulari de l’època, i amb els sentiments a flor de pell.

A aquella gent, pacifica,civilitzada,  europea abans d’hora, que es dirigia amb el cor a la ma “I venim de la ma amb la comprensió”,  i parlen d’amor i pau, va tenir per resposta  el brutal aixecament militar feixista que coneixem que va degenerar amb el suport de les forces reaccionàries i de la jerarquia de l’Església, i amb la defensa pel poble de les seves Institucions democràtiques, en la més sagnant de les guerres civils i en la   posterior i cruel dictadura i  repressió dels vençuts.

Tema elemental

El dia en que la península iberica arribe a constituir-se en una confederació d’Estats republicans, lo que hui són regions en discordia haurà de ser  una unió de potències vives , ben consistents.Podrem llavors ajudar-nos, i ser a Europa el que ens pertoca. Lo que podem i hem de ser ser. Lo que ja som en essència.

I és que les regions espanyoles no podran ser germanes mai. Perquè totes volen per a cadascuna, la prepònderància de la seua personalitat. I quan siguen reconegudes , es posaran d’acord.

L’odi rebordonit que hui es professen les germanes en guerra, serà un amor sublim de bones amigues que es venen a bé…

A Espanya, aquesta Espanya d’ara, no arrivarem a estimar-la mai; però a Castella, per sí sola, sí.

*

Diuen els del “regionalismo “bien entendido”: -que quan més valencià siga, seré més espanyol. Però açò demana raonaments de més cordial comprensió. I així, diem: quan més valencià siga seré menys espanyol. És dir : quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià, ha de mancar forsosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan aquella no siga, seré jo valencià només. Quedaré jo només.

Ara bé, quan no siga altra cosa més que valencià, podre declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que ser europeu, per ara. Perquè el sentit d’unió, només per llei biològica als principis humans més simples, han de conduir-me dolça i iremissiblement cap als indrets de l’amor que  és comprensió i pau.

*

En Europa es treballa febrosament per a esdevindre una confederació d’Estats. Totes les potencies reconnegudes volen retrobar-se en una viva intel·ligència de pau, d’amor.. Però abans han degut passar molts segles-i els que poden passar encara- per a comprendre que el sentiment imperialista, a la llarga no conduix a res bo, per lo que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.

Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de transit ben eloqüent vivíssim, a la exteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes (per lo que du en sí de progrés tota conmoció humana) la guerra europea nos tindria a tots els homes avergonyits, no tansols perquè determinara un error, i un error ben fatal, sinó per lo que tinguera d’obstinació  que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes.

*

Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valencianal I venim de la ma amb la comprensió.

Viu en nosaltres tota la efiàcia del passat; però portem la consciència oberta a totes les esclosses del futur.

*

Si em deixen ser valencià- lo que soc- jo garantixc que podré ser  espanyol després, de la forma en que ha de ser precisa i correcta.

Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo després conbduiré el cor per les més amables dreceres humanes.

Angelí Castanyer i Fons. Acció Valencianista. 2a qinzena 1930

Per què un “ciutadà” va deixar de votar(elPSC)

divendres, desembre 9th, 2011

Ramon de España

Es increïble que un periodista, guionista i escriptor faci un article (El Periódico, 6/12/2010) a l’estil dels polítics que critica. Vull dir, igual de vaporós i falta d’arguments i concreció, però sense tenir l’excusa, en el seu cas, que tenen els polítics. En efecte, l’objectiu principal dels polítics és exercir el poder per intentar, en el millor dels casos, canviar la realitat. I òbviament quan més concreció en els seus projectes, més  suports resten  i menys possibilitats tenen de poder governar i canviar les coses. No així pel ciutadà Ramón de España i per això ens sorprèn la seva manca d’una argumentació sòlida, que sens dubte  ha de tenir.

No sé d’on ha tret, per exemple, que amb l’esquerra al poder a Catalunya “el nacionalisme va continuar sent  obligatori”.  Molts, i la gran manifestació del 10 de juliol en fou una prova,  es queixen del contrari; no que vulguin que el nacionalisme hagi de ser obligatori, sinó que un partit català ha de defensar els interessos (la política no és altra cosa que això) dels  ciutadans que representa. D’altra banda, ni amb l’esquerra ni amb els conservadors no entenc què vol dir “ nacionalisme obligatori”, a menys que es faci referència, govern nacionalista o no, al fet que com a poder, el govern discrimini l’intel·lectual que no sigui de la seva corda, com segurament s’ha sentit  discriminat l’intel·lectual España i els seus companys de ruta de “ciutadans” de fa un temps; Però aquest, convindrem,   és un altre problema pel qual s’han de treure unes altres conclusions.

Així mateix, on ha vist l’articulista que “el català i el castellà van deixar de conviure en Santa pau durant el govern d’esquerra”, a menys que faci referència als atacs del PP i dels nacionalistes espanyols contra la immersió lingüística  en català,  sistema vigent des de la transició i que és el garant del bilingüisme a Catalunya i d’una desitjable i harmoniosa integració. Una conclusió que també treu  de governar el PSC és que amb el tripartit “la corda entre Catalunya i Espanya es va tensar”, segons sembla, més per voler millorar l’estatut, una millora votada Barcelona i Madrid i referendada pel conjunt del poble català, que pel recurs interposat pel PP i les campanyes del nacionalisme espanyol contra el nou estatut democràticament obtingut. Per ell aquestes reaccions probablement solament són les conseqüències lògiques de gent amb gran un esperit democràtic. També tracta de manera grollera i despectiva el president Montilla “un andalús que es creia català”, diu.  I finalment i per acabar, senyalarem el retret  que fa al socialisme català de ser “una imitació defectuosa” del nacionalisme del seu adversari convergent, curiosament és el retret que molts catalanistes fem al socialisme espanyol, imitant el nacionalisme del PP. La frase “Per què votar una còpia quan pots votar l’original” molts  també l’hem utilitzada però referent al PSOE per no apostar valentament pel seu federalisme de l’Espanya plural, “de ·les Espanyes” com es deia del temps de la República i seguir “l’Espanya  ·Grande” i tradicional del PP.  Una altra sorpresa és a aquestes alçades  veure una persona com Ramón de España, que com ell mateix s’auto-defineix:” no em considero un passota, un frívolo o un ser antisocial (bé, això últim a estones)”,  apel·lar a l’internacionalisme proletari i la internacional.

El PSC està en una cruïlla, i si el congrés no hi posa remei i el partit continua sent un pàl·lid reflex d’un  PSOE inhibit pel PP, seran els catalans “socials” que se senten de ple dret ciutadans de Catalunya -el terme que va encunyar el president Tarradellas-  que l’abandonaran.

Els delegats tenen la paraula

dilluns, desembre 5th, 2011

PSCLa frase de Raimon Obiols que citaJoan  Tapia al seu article d’El Periódico del 4/12 i en la que diu que “la força del PSC és sumar les tres sensibilitats diferents: les d’Iceta, Ros i Elena, és una realitat com una casa. El que no pot dir Obiols per raons òbvies, em permetreu que ho afegeixi jo. Aquesta suma és la que va justificar la creació del PSC i com  solament em represento a mi mateix també afegiré una altra cosa i és que la suma es va trencar  al congrés de Sitges i així ens ha anat últimament; ara el que cal és reconstituir-la. Com diu Tapia, “al PSC saben que el canvi s’imposa”. No cal dir tampoc que questa suma de sensibilitats que és la imatge fidel de la societat catalana, la podeu buscar en els altres partits catalans que no la trobareu. Però no ens enganyem, el proper congrés s’ha montat amb les mateixes eines, mètodes i gent en que es va iniciar l’operació de restar en lloc de sumar i que ens ha conduit a la situació en que es troba el PSC avui. Per tant, els delegats -i ningú més- tenen a les mans la possibilitat de votar i canviar les coses , i hauran de votar més que per aquest o altre candidat, per resolucions i mandats concrets que lligui de peus i mans la futura direcció.  És la sola possibilitat d’assegurar el canvi indispensable que vol la militància i necessita la societat. Òbviament  de cara als electors, les cares han de canviar. Les diferents opcions, el bon professional que és Tàpia les defineix correctament: Àngel Ros és un excel·lent candidat per disputar la centralitat catalanista a CiU i seria una carta mestra  per unes primàries presidencials que com el sentit comú indica, han de ser obertes a la ciutadania ( una de les possibles resolucions del Congrés, amb la de les llistes obertes i el vot secret.)  el catalanisme d’esquerra  de Joan Ignasi Elena com les altres opcions no posa en en entredit les relacions indispensables amb el socialisme espanyol però sí que garanteix despendre’s de la submissió que ha caracteritzat la direcció sortint, que la societat catalana ha percebut  i que no dona cap plus de cara a la societat espanyola. Pere Nanarro i Iceta, Tàpia els defineix -com el conjunt de la societat catalana- com els hereus de Sitges, i de Navarro el periodista afegeix que podria ser “la cara nova  d’un aparell que vol seguir”.

Jo que voleu que us digui…

diumenge, desembre 4th, 2011

Jo, que voleu que us digui…

naturalesaTres pelegrins d’una mateixa família, una de les tres persones de  professió camioner  que s’havia salvat d’un accident i dues ties seves van morir quan caminaven per una carretera secundaria en ompliment de la promesa que havia fet el camioner per haver sortit il·lès del seu accident anterior.

Les víctimes òbviament tenen tot el meu respecte però si d’un viatge darrere l’altre del Papa, els diarir ens inunden de propaganda i omplen els nostres carrers de gent vinguda amb viatges i estància pagats, del mon sancer, mentre les esglésies del país cada dia estan més buides, no és ofendre ningú fer sentir la feble veu de la raó i d’una incredulitat tan sincera i noble com la més fervent de les creences.