Archive for febrer, 2012

El nou finançament

dimecres, febrer 29th, 2012

finançament350El 1999 CiU ja proposava el concert econòmic que la Constitució no contempla, i ara el torna a plantejar, oferint al PP una ocasió d’or per refusar-lo, i tots contents. I tot això sembla muntat per marejar la perdiu. Desprès no volen que els ciutadans es desentenguin de la política. El curiós del cas és que malgrat el punt de partida elevat del 1999, resulta que el model de finançament vigent obtingut el 2009 i ideat per l’ex-conseller Castells multiplicava per 10 els resultats obtinguts per CiU, segons vam podem llegir al diari d’ahir. A l’edició d’avui del mateix diari s’hi afegeix: segons  asseguren els socialistes.  Aquí em permetreu fer un incís: senyors periodistes, tant costa  alinear quatre xifres i avalar o infirmar la informació? ( una reflexió vàlida pel finançament i en molts altres temes).

En tot cas, amb les seves propostes actuals sobre el finançament, el PSC sembla anar per bon camí. Per les negociacions que s’obriran entre el govern de la Generalitat i l’executiu de l’Estat, els socialistes fan unes propostes concretes, més bilateralitat i menys solidaritat.  Què significa menys solidaritat? Rebaixar del 75% al 50% els recursos tributaris que les comunitats aporten al fons comú, proposta que ja havia formulat  el PSC al seu pacte fiscal de fa uns mesos. I amb una novetat actual,  les autonomies històricament receptores hauran de millorar el seu esforç fiscal si volen més finançament, és a dir el sistema que utilitza la Unió Europea per repartir el fons de cohesió. A més,  la proposta del PSC demana també al Govern central un increment progressiu dels percentatges de sessió dels impostos. I finalment, s’emmarca dins els paràmetres possibles de la Constitució, cosa que com hem vist, que no compleix el Concert.  Com hem dit, el PSC sembla anar per bon camí. Tot i així, no arribem a despendre’ns de la idea de que facin el que facin, el PSC no vol descontentar el PSOE i CiU el seu soci Popular.  idea  que malauradament tot indica que comparteix la ciutadania.

Nota de premsa de l’IES Lluís Vives

dissabte, febrer 25th, 2012

Lluis VivesL’assemblea del professorat, pares i alumnes de l’IES Lluís Vives de València vol fer constar el següent:
El dimecres dia 15 de febrer, en les proximitats de l’institut, es va produir una violentíssima i
desproporcionada actuació policial contra un grup d’estudiants concentrat fora del centre educatiu
per a protestar contra les retallades en Educació. N’eren entre 30 i 40 alumnes manifestant-se
pacíficament; i el resultat de l’actuació policial fou de diversos alumnes ferits i contusionats, i fins i
tot un detingut, lesionat, emmanillat i portat a la comissaria de Sapadors. Aquestes actuacions
violentes, desproporcionades i fora de qualsevol lògica democràtica contra adolescents i menors,
tractats com a delinqüents, s’han produït també al llarg del dijous, divendres i dilluns següents,
tant al voltant de l’IES Lluís Vives com al carrer Colom, la Gran Via Ferran el catòlic i prop de la
Comissaria de Sapadors.
Com a assemblea conjunta, expressem la nostra més enèrgica repulsa a aquesta mena d’actuacions,
que sens dubte s’emmarquen en els intents reiterats de les nostres autoritats per tal de desprestigiar
l’ensenyament públic i criminalitzar-nos a tots els que estem compromesos com a professors,
personal no docent, estudiants i famílies en la dignificació de l’educació pública.
Per altra banda, manifestem el nostre rebuig més absolut davant les insidioses paraules del diari
ABC, del dissabte 18 de febrer, on s’afirmava, entre d’altres declaracions ofensives per a la nostra
tasca docent, que “los profesores habrían garantizado el aprobado a quienes tomaran parte en las
manifestaciones, sin tener en cuenta tampoco las faltas de asistencia que están obligados a computar”.
Així mateix, volem fer arribar la nostra solidaritat i el nostre suport incondicional a les famílies i a
totes les persones agredides, físicament i moralment, per aquesta incomprensible i consentida fúria
policial. Igualment, volem desmentir les declaracions del Cap de Policia que diu que “hay cinco
policías heridos” per agressions d’estudiants, mentre que diu que “las lesiones de los estudiantes son
debidas a caídas o tropiezos”; cosa que les imatges i videos desmenteixen categòricament.
Amb tot açò, exigim la dimissió de la Delegada del Govern, del Cap de Policia Nacional de la ciutat
de València i del ministre d’Interior, així com exigir responsabilitats a l’Alcaldessa de València.
Durant els propers dies, els nostres esforços més immediats estaran dedicats a recomposar
l’estabilitat psíquica i emocional del nostre alumnat i de les seues famílies. Però, sense oblidar-nos
de denunciar formalment aquestes actuacions i reclamar responsabilitats penals i polítiques per als
qui han promogut aquest despropòsit.
A més a més, continuarem denunciant, sempre des de la legalitat i pacíficament, els atacs als serveis
públics i la defensa dels menors agredits i detinguts –i particularment a l’educació pública– així
com la criminalització que els governants intenten fer dels seus empleats per desprestigiar-los.

València, 21 de febrer de 2012

1329936802915valenciadnestudiants Lluis Vives

El dopatge

dilluns, febrer 13th, 2012

xeringa2En aquests moments  en Espanya el jutge Garzón està perseguit  per donar suport als familiars de les víctimes del franquisme, i com instructor de la trama de corrupció Gürtel.La Justícia ha jutjat el magistrat en uns temps record,  cosa que hauria de ser la norma de funcionament  d‘una justícia eficient en qualsevol circumstància.
En aquest cas però s’ha jutja i condemnat a 11 anys d’inhabilitació el magistrat  instructor abans fins i tot que els mateixos corruptes de Gürtel arribessin a seure  a la banqueta del tribunal! Com ha dit algú, a Garzón li tenien ganes!
Si a un Garzón condemnat i un Francisco Camps absolt,  hi afegim la crisi econòmica,l’atur i les mesures del decret de la reforma laboral, ens sorpren  que els espanyols, la premsa i el govern no tinguin altra cosa més urgent a fer que defensar l’honor dels esportistes espanyols! Em perdonareu però Franco ja ho va dir, feu com jo, no us fiqueu en política i millor que parlem d’esport. I quin tema millor que una majoria d’espanyols cregui en l’enveja dels francesos als èxits dels atletes espanyols.
En aquest tema més hagués valgut que l’embaixador d’Espanya a França. en lloc de fer el ridícul escrivint al ministre francès d’Esports queixant-se del que fa o deixa de fer un mitjà televisiu privat francès com Canal Plus, li hagués escrit al ministre espanyol de justícia  per protestar del perill per la democràcia veure simultàniament un Francisco Camps absolt i Garzón condemnat.
Els qui s’han aixecat en defensa de l’honor esportiu patri -periodistes inclosos- ignoren o volen ignorar que els francesos no han descobert el dopatge el 2012 i fa 14 anys -abans dels èxits espanyols- que lluiten contra aquesta plaga i que a França els mitjans de comunicació ridiculitzen els seus esportius dopats tal com  la sexta, que per cert cal felicitar per la seva actitud responsable,  i el fet demostrar la manera de  canal+ de  tractar el ciclista Virenque quan aquest va ser sancionat per dopar-se.La imatge que encapçala l’article és un mapa del Tour amb un recorregut en forma de xeringa publicat en un mitjà de comunicació francès. Busqueu quin diari espanyol, esportiu o polític, s’atreviria a una cosa semblant sobre la Vuelta? No trobareu!
Els controls en el Tour no els fan el francesos ni a la Vuelta els espanyols. En tots els esports els controls els fa l’Agència Internacional contra el Dopage i les  sancions les pren aquesta mateixa agencia, i pel fa al ciclisme, ho fa la Unión Ciclista Internacional. A  vegades, les federacions nacionals sancionen, tot i que és molt rar que castiguen a un dels seus atletes.
El meu nebot que ha estat director esportiu d’un equip ciclista a França considera Contador un gran campió, però també pensa-el que sembla una opinió prou generalitzada a França- quetots els esportius d’èlit en tots els països es dopen més o menys, i si en els controls no cauen més sovint és perquè els seus mètodes s’avancen a les possibilitats que tenen els controls de detectar-ho.
Un cop més, amb la condemna del jutge Carzón i la istèrie patrio-esportiva Espanya s’ha lluït. Ho  vulguem o no, molts dels comportaments  actuals de la nostra societat són dèficits d’un passat molt recent i quan més aviat en prendrem consciència, millor ens anirà. De moment però, l’educació cívica a l’escola ja l’estan remodelant de nou seguint els valors d’aquest passat.

El principi de laïcitat

dijous, febrer 9th, 2012

laïcitatSota el mateix títol vaig publicar a La Vanguardia ( 01/10/2005) aquesta opinió que responia a un article del delegat de la Comissió islàmica d’Espanya a Catalunya, Omar Ribas. El reproduim avui per la senzilla raó que tot i havent passat 6 anys, encara és, malauradament, d’actualitat per a molts en aquest país, principalment per la gerarquia catòlica i la majoria que ens governa.

“Omar Ribas té tota la raó de queixar-se del fet que la seva religió, a diferència de la catòlica, no pugui gaudir dels seus drets a Catalunya.  Crec però, que s’equivoca en el plantejament.No és si tot ciutadà té dret a l’ensenyament de la seva religió. Faltaria més! La qüestió és saber com i on. Per sort, gràcies a la lluita constant- i no precisament per part de les esglésies, la intolerància ha anat reculant.

Un dels artificis que hi ha contribuït és l’adopció del principi de laïcitat en els països socialment avançats.  En aquests països els fidels tenen el dreta a formar-se en la seva religió, pregar o deixar de pregar en les seves esglésies, temples, mesquites o sinagogues, i tots plegats a retrobar-se i respectar-se mútuament, junt amb els no creients, als bancs de les mateixes escoles, instituts i universitats, en un espai comú de convivència sense discriminacions, ni separacions, ni fronteres. Això tan senzill que respecta a tothom i que cohesiona una societat, a casa nostra, pel pes de la història, costa de comprendre i encara vivim tots, en diferents graus, la condició de dominadors i dominats, i no de ciutadans lliures i iguals”.

Pitjor que a dit

dimarts , febrer 7th, 2012

38 CongrésEl periodista Jordi Barbeta ha escrit a La Vanguardia: “Una ofensiva in extremis de Felipe González i Alfonso Guerra amb trucades personals, delegat per delegat, el divendres i dissabte pel matí acabà decantant la batalla per la secretaria general del PSOE a favor del candidat Alfredo Pérez Rubalcaba”. Si això és cert, com no és possible  que no ho sigui, aquestes mnaniobres d’última hora, a més de ser una burla democràtica a tota la militància socialista i a  tota la ciutadania, són de jutjat de guàrdia. Arribaria per dir que encara preferereixo una designació de candidat a dit com les que fa un partit com el PP on no hi ha la sensibilitat i les exigències democràtiques de la gent d’esquerra;  acabaria sent, vistes les circumstàncies més net.
No ens sorprenen les maniobres dels dos insignes socialistes que des de sempre, han apostat per una Espanya UNA, i el discurs del candidat Rubalcaba no deixava cap dubte en aquest sentit.
A la llum d’aquestes males pràctiques democràtiques, una primera constatació. De tots els barons socialistes espanyols això de l’Espanya plural, el vallesoletà Rodríguez Zapatero sembla ser era el sol que s´ho va creure, i probablement va intentar actuar en conseqüència fins que els barons o els poders fàctics li van marcar els límits i va haver de passar a un“donde dige digo, digo Diego” . Zapatero crec que va tenir el mèrit d’entendre que el tema de Catalunya no és un problema català sinó un problema recurrent d’Espanya. Per això i malgrat el fracàs, però sobretot pel final del terrorisme, la salvaguarda d’Espanya de la intervenció econòmica i pels drets individuals aconseguits durant el seu mandat en aquesta desgraciada i reaccionària Espanya, la Història crec que li farà justícia,  i la gent d’esquerra també.
La raó fonamental de la derrota de Carme Chacón a amb les intromissions denunciades, al meu entendre, no és per ser dona o catalana que també, és -o ironia- perquè no oferia “al “poder” espanyol suficients garanties, un poder amb el que PP i PSOE estan compromesos per igual com s’acaba de demostrar: Rubalcaba volia un partit altament centralizat per a un Estat descentralizat amb tres nacions i 17 autonomies! La hegemonia d’aquests dos partits a Espanya és comparable a la del PSC i CiU a Catalunya amb la diferència que aquells tenen clar els interessos d’Espanya, i aquests no saben ben bé el que volen. Quan de joves ens estranyàvem de l’actitud nacionalista de l’esquerra espanyola, el President Tarradellas sempre tenia la mateixa resposta: “sembla que oblideu que ells són espanyols, tenen més experiència de governar que nosaltres i defensen amb més determinació els seus interessos!”
I en efecte no sé si cal felicitar-se de que El PSOE sigui tan nacionalista espanyol, però el que cal deplorar al meu entendre és en que el PSC no sigui prou català, tal com així ho va percebent cada cop més la societat catalana.

I justament amb les maniobres i el resultat del congrés la pilota, ara, està en el camp del PSC en les mans de del seu nou secretari general. El pes del socialisme català en la nova executiva del PSOE ha disminuït, sinó en el nombre de representants , sí en influència. I cal analitzar-ne les causes. I una primera salta a l’evidència: l’actitud de prepotència del PSOE és el resultat de l’actitud submisa mantinguda durant anys envers aquest partit per un PSC  incapaç d’ensenyar-li les dents al seu germà gran.  Però a la vegada aquesta submissió és a l’hora fruit de l’actitud dòcil mantinguda pel sector catalanista en el si del mateix PSC. És evident que ha arribat el moment de parlar clar, que és allò que vol la gent i que rarament els polítics fan.  El sector catalanista del PSC està replet de gent preparada i ha arribat el moment d’anar tots a una, cosa que des dels inicis de la fundació del PSC no s’ha produit mai. També  és inegable que parlar clar podria fracturar la societat catalana, un argument que s’ha fet servir molt.  Però tot indica que aquesta fractura solament es produiria a instàncies del socialisme espanyol i cal pensar que aquest arribaria a la conclusió que la divisió li perjudicaria molt més  a  ell  en les seves aspiracions de governar Espanya. Per part del PSC i la societat catalana és un risc polític que cal córrer. Solament és necessàri escollir el moment, i ara sembla el moment, només es pot remuntar. Amb la sentència del Tribunal Constitucional seria la segona ocasió que es perdria d’acabar amb un statu quo  que solament satisfà a les  executives dels dos partits.