Archive for abril, 2012

Dos equips, dues nacions

dissabte, abril 28th, 2012

 

 

 

 

 

 

 

.

No m’ he perdut la roda de premsa de Guardiola. I abans de tot, cal reconèixer  la intel·ligència de marxar en el moment en que està al zenit de la glòria; òbviament en la seva carrera no podia anar més enllà, solament podia mantenir-se i el més probable recular. De la seva intel·ligència Guardiola n’ha donat altres proves però aquesta n’és una; també és de remarcar el saber fer i la pasta humana del basc  Zubizarreta. I per què no dir-ho, del club en el seu conjunt representat per Sandro Rosell. Anunciar el successor al mateix temps que la renuncia de Guardiola també ha estat tot un encert: matitzava pels culés la decepció de perdre Guardiola i a més tallava totes les especulacions davant els partits que queden per jugar! I que l’entrenador escollit sigui el Tito Vilanova no podia ser millor des de tots els punts de

vista: qualitats humanes, tècniques, filosofia de joc, criat a la casa, etc… I un detall més per part de tots els protagonistes, deixar a Zubizarreta, el qui es queda, l’avantatge d’haver-lo triat.

Arribat a aquestes conclusions on tot apareix racional, perfecte i engrassat, em venen al cap unes idees que estic segur que molts també tindran, però que pocs prendran el risc, com jo, de vorejar el ridícul expressant-les ja que assimilen un joc com el futbol a la política, o fins i tot més enllà, a la idiosincràsia de dues societats, barrejant “peras con manzanas” a la manera d’Ana Botella l’avui alcaldessa de Madrid. Car en efecte, m’estic preguntant  si és el barça que ha près els valors de la societat de la  que forma part, o és la societat en la que viu que no pot engendrar un club que no tingui les caractèrístiques que té el Barça. I dit això, ens podem fer les mateixes reflexions pel que fa al Real Madrid i la societat espanyola. Per mi no hi ha dubte que el Madrid, un equip fet a cops de talonari, amb el portugués Mourinho o sense el portugués, respon a la manera de ser espanyola, en la que constatem improvisació, frivolitat superba i prepotència. Avui tocava parlar de futbol í òbviament no és una matèria per treure segons quines conclusions definitives però sí revelador, inclús pels que seguim al dia dia la política, de que Espanya i Catalunya són dues nacions totalment diferenciades i no únicament pel fet de la llengua.

El País Valencià crida a la porta

dimarts , abril 24th, 2012

El setmanari El Temps publica una entrevista a Francesc Viadel a l’ocasió de la sortida del seu llibre   Valencianisme, l’aportació positiva( PUV 2012) . L’entrevista parla  de l’aportació del fusterisme.Per Viadel la veritable Primavera valenciana va tenir lloc  el 1962 amb la publicació de “Nosaltres els valencians. Fuster,  no solament ens ha salvat els mots sinó que “davant l’ofensiva d’uns i les mancances i renúncies dels altres, avui, pensa Viadel no hi hauria cap rastre dels valencians com  a poble singular i diferent. sense Fuster. Malgrat la situació Viadel té una visió optimista del panorama valencià; considera que Compromís ha fet coses que no han sabut fer uns altres partits progressistes: Enganxar el valencianisme a la creació d’un País Valencià modern i sostenible i atraure. gent jove que es mou molt bé en camps com ara les xarxes socials i que tenen molt de camí per recórrer.És la vía i aquest és el discurs que ha d’arribar al poble valencià, magrat les circumstàncies que continuen adverses.

La realitat és aquesta

diumenge, abril 22nd, 2012

Josep Lluís Bausset

dilluns, abril 16th, 2012


Josep Lluís Bausset, avui centenari, amic i company del meu pare dels anys 30  llicenciat en farmàcia i magisteri i  professor d’institut, durant la Segona República Espanyola va ser  testimoni en primera persona del valencianisme polític i cultural cívic; i  la seva figura també suposa una important contribució a la consolidació de la llengua, al 1932 en representació de l’AVE, l’Agrupació Valencianista Escolar,  i hi consta com a signant de les Normes de Castelló.

Durant la dictadura franquista fou un dels primers en fer ràdio en català al País Valencià, col·laborà al diari Levante i el 1965 fou un dels que signaren el manifest Més de 20.000 valencians demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos. També va impulsar les revistes Parlem i Vencill i fou un dels membres fundadors del Partit Socialista del País Valencià de l’Alcúdia i contribuí a la celebració de les primeres edicions dels Premis Octubre als anys 70. Va participar en el Primer Congrés d’Història del País Valencià.

A través dels pares, el seu fill, Josep Miquel i jo ,  tenim  doncs els mateixos orígens polítics  pel que fa al valencianisme,solament que  J.M s’ha criat al país i jo a l’exili. Josep Miquel és monjo de Montserrat i jo, no solament soc incrèdul sinó que considere l’Església catòlica espanyola com un dels responsables  principals del cop d’Estat militar i de la guerra civil, i  pense que el Vaticà, amb la seva potència i influència, és un dels pilars del capitalisme mundial. No sé si aquesta manera de pensar meva és deguda a haver estat, com tanta gent, víctima de la guerra, però són els meus sentiments. Pels interessants ecrits que m’envia Josep Miquel  dedueixo que no solament és un nacionalista valencià sinó que socialment està molt a prop de la teoria de l’alliberament  de Casadaglaglia que fa anys vaig tenir l’honor de conèixer a París.

Com no dubto  de la fe de Josep Miquel, i encara menys de la seva honestedat intel·lectual, he arribat a la conclusió que seria una magnífica l’ocasió  que una persona com ell pogués explicar com ha arribat a vèncer les contradiccions  que jo, personalment no puc deixar de constatar, entre  una doctrina d’inspiració divina i la crua realitat d’un món que segons la mateixa doctrina Déu ha creat. Com diu el doctor Moisés Broggi en una entrevista: quan més s’avança en la ciència més necessari apareix el fi de la religió car més enllà de la ciència hi ha un misteri de la creació que la ciència no pot penetrar, si bé conclou el doctor Broggi,   sembla excessiu resumir el mistèri a través d’un home -Jesucrist.>

Des de Sueca, País Valencià

divendres, abril 13th, 2012

  Governe PSOE o governe PP, continuen reforçant l’estructura radial de l’estat. La
caboteria no té límits, i la pocavergonya tampoc. Madrid, el centre del món i la
resta dues pedres. Mira que l’AVE és caríssim i poc amortitzable. Si malbaraten així
els nostres diners, serà que ja hem eixit de la crisi? O serà que es tracta dels
‘nostres’ diners….
____________________________________

MADRID I LA PERIFÈRIA. PRESSUPOSTOS ESTATALS 2012

Als pressupostos generals d’enguany, el govern del Partit Popular entre d’altres ha
reduït (¿encara més?) les inversions a Catalunya, Ses Illes i el País Valencià. La
‘Perifèria’, això és.

Com no podia ser d’altra manera, l’avarícia sense fre de la capital estatal deixa
arraconat el rendible Corredor Mediterrani i continua estenent, monstre voraç i
insaciable, tentacles ferroviaris d’alta velocitat per on circularan vertiginosos
combois, com el futur AVE entre Madrid i Galícia. Del centre cap a fora, de fora cap
al centre, forat negre que tot ho engul i tot ho vomita.

Amb crisi o sense crisi, l’estratègia espanyolista és clara com l’aigua, i no
s’amaguen de dir-ho: l’important és vertebrar Espanya.

Però, ¿què significa vertebrar Espanya? ¿Es tracta d’articular-la al seu antull
imperialista i centralitzador, sense comptar amb l’opinió dels que per a ells som
‘gent de perifèria’, ‘provincians’ o ciutadans de segona categoria?

Quan s’hi posen a ‘vertebrar Espanya’, ¿per què no ho fan de manera eficient,
connectant tothom amb tothom? Espanya no es teixeix en forma de teranyina, de xarxa
informàtica, flexible, adaptable, moderna…. concèntrica i transversal alhora….
No, la seua estructura és rígida i arcaïtzant, radial com les aspes d’un molí. Per
comunicar un extrem amb un altre, tothom hi ha de passar pel centre. Tot gira al seu
voltant, tot s’entén des de i cap a Madrid, la capital, amo i senyor absolut, domina
el panorama i els súbdits s’agenollen davant d’ella, raó de ser i espina dorsal –
columna ‘vertebral’- de l’estat.

Una vegada més, i no serà la darrera, Espanya infravalora les seues extremitats. Tot
i sense elles no poder avançar, continua alimentant el cos inflat de la Meseta
central, mòrbid ja d’obesitat, alhora que desnodreix del cinturó costaner membres
exteriors que també són vitals.

Als populars no els plau -i, no ens equivoquem, als socialistes tampoc- comunicar
valencians amb catalans en direcció sortida a Europa. No desperta l’interés
‘nacional’. Els fils de titellaire madrileny es tornen flonjos i s’esfilagarsen tan
lluny, tan lluny de Castella. Fomentar la nostra entesa, permetre la mútua
col·laboració entre catalanoparlants, del nord i del sud, faria trontollar la barrera
que entre nosaltres duen anys, segles, enlairant -que no per antiga deixa de tindre
peus de fang.

Tan braus que es mostren en públic, com galls fers en un corral, tenen por de la unió
de Catalunya i el País Valencià. Podria decantar la balança cap ací, i als de Moncloa
no convé que ni un raig de sol s’escape de Madrid.

¿Serà que en el fons no senten, no han sentit mai, la perifèria -Mallorca, Barcelona,
València….- com a part de la seua gran ‘nació’?

Contribuents monetaris sí que ho som, aüssades, però ciutadans al nivell de la Meseta
ancestral, ho dubte molt, i molt. Qüestió de física elemental. Serà que, amb
l’altitud, l’afany de dominació hi creix i cap a la costa, decau i desapareix.

¿Per què se senten incòmodes, molestos, en contacte amb la nostra llengua, amb la
nostra cultura i forma de ser? ¿Per què mai no ens volen entendre i acceptar com som?
Quan més ens uneix el català, més creuen que ens separa d’ells.

La fricció entre conquerit i conqueridor dóna grans pel·lícules èpiques i d’acció,
però resulta dur i esgotador quan ho vius dia a dia en ta casa, al carrer, al treball
i en mitjans de comunicació.

No és el fet de parlar català el que em fa sentir menys espanyol, són els atacs
espanyolistes (verbals i d’altra mena), la humiliació constant, la discriminació
contra la llengua, el que m’empeny a fugir d’aquest estat opressiu, de l’Estat
opressor.

Si açò ho veu un tio com jo, corrent i del muntó, i m’encenc com altres valencians,
que en principi érem ‘molls’ i només féiem que obeir i callar, imagina com piulen els
catalans quan reben en pròpia carn, multiplicats per deu, insults i abusos d’allò més
enfurismats, sovint sense substància ni trellat.

¿De què s’estranyen molts quan avança, inexorable, l’independentisme en terres
catalanes, segons diuen les enquestes? ¿Podrien fingir-ho alguns espanyols, almenys
dels màxims dirigents? ¿I si en el fons hi ha gent visionària -Rajoy, Aguirre,
Montoro….- dins l’host del Partit Popular, i troben més prop la independència de
Catalunya que els mateixos catalans? ¿I si els pressupostos generals, eixos que ens
han imposat, no són més que una invitació, una espenteta jovial, perquè ens acomiadem
ja?

¿Per què, si no, inverteixen cada vegada menys en aquesta ‘regió’ de la ‘perifèria’?
¿Per què incompleixen la llei els populars -igual que feren socialistes- deixant fora
del pressupost d’enguany els 759 milions d’euros que encara deu l’estat a Catalunya,
dels comptes del 2011, i els 219 milions de la disposició addicional tercera, inclosa
a l’Estatut Català, que pertoquen a 2012? ¿Per què retallen el ferrocarril que uneix
ports, resseguint la zona marítima, si faria repuntar l’economia?

És possible que auguren, atés l’augment de sobiranisme, una Catalunya independent
d’ací cinc, deu, vint anys…. Des de Madrid, des de la torre d’ivori, es tanquen en
banda a revertir un cèntim més a fons perdut en una ‘regió’ que senten, que veuen,
que saben…. que de ‘perifèria’ -gairebé suburbi- en poc de temps esdevindrà, de ple
dret, un país estranger. Potser, per a ells, mai no ha deixat de ser-ho. Només caldrà
signar-ho, i fer-ho formal.

Sueca (País Valencià, Marènia [o Països Catalans]), 5 d’abril del 2012
Joanjo Aguar Matoses

Tal com ens ha arribat

dilluns, abril 9th, 2012

Rebut, dijous 5 d’Abril 2012

Soñar no cuesta nada !!!

 

¡¡QUE CIRCULE!

¿POR QUÉ CUANDO COMPRAMOS UNA VIVIENDA TENEMOS QUE PAGAR A UN NOTARIO, SI CUANDO ENTRAN OKUPAS LOS PAPELES DEL NOTARIO NO VALEN PARA SACARLOS DE TU CASA ?¿POR QUÉ LOS BANCOS, CUANDO SE QUEDAN CON TU VIVIENDA LA PUEDEN VENDER SIN PONERLA A SU NOMBRE Y ASI NO PAGAR EL 7% DE TRANSMISIONES PATRIMONIALES?  ¿CUÁNTOS MILES DE MILLONES DE EUROS TENDRÍAN QUE PAGAR A HACIENDA?  CALCULANDO QUE HAYA 1 MILLÓN DE VIVIENDAS QUE LOS BANCOS HAN ARREBATADO A LOS HIPOTECADOS FALLIDOS Y PONIENDO UN VALOR MEDIO A LA VIVIENDA DE 200.OOO EUROS, SERÍA:1.000.000 X 200.000 = 200.000.000.000 MILL. X 7% = 14.000.000.000 MILLONES  …………Y NADIE DICE NI MU…………¿POR QUÉ?Hay que indignarse…

LA REDUCCION DEL DÉFICIT HA DE PASAR, EN PRIMER LUGAR, POR LA REDUCCIÓN DEL SUELDO Y PRIVILEGIOS DE TODOS LOS POLÍTICOS. INCOMPATIBILIDAD DE SUELDOS Y DE CARGOS PARA TODOS LOS POLÍTICOS Y ALTOS CARGOS.

Me llega este escrito y me ‘invitan’ a que NO LO PARE. NO LO HARÉ ya que casi todo lo que dice es para tenerlo en cuenta, está abierto para todo aquel que crea y quiera poner más propuestas.

EL GOBIERNO: Ha bajado el sueldo a los funcionarios, suprimido el cheque-bebé, congelado las pensiones y reducido la ayuda al desempleo, (PARO), para afrontar la crisis que han generado los bancos, los políticos y los especuladores bursátiles.
Nos gustaría transmitirle al Gobierno lo siguiente:

–        Dediquen su empeño en rebajar LA VERGÜENZA DEL FRAUDE FISCAL, que en España se sitúa alrededor del 23% del P.I.B. (10 puntos por encima de la media europea) y por el que se pierden miles de millones de Euros, fraude que repercute en mayores impuestos para los ciudadanos honrados.

TENGAN LA VERGÜENZA  de hacer un plan para que la Banca devuelva al erario público los miles de millones de euros que Vds. les han dado para aumentar los beneficios de sus accionistas y directivos, en vez de facilitar el crédito a las familias y a las empresas, erradicar las comisiones por los servicios bancarios y que dejen de cobrar a los españoles más humildes, el 30% cada vez que su menguada cuenta se queda sin saldo. Cosa que ocurre cada 1º de mes, cuando les cargan las facturas de colegios, comunidades, telefonía, etc., cuando aún no les han abonado la nómina.

PONGAN COTO a los desmanes de las empresas de telefonía y de ADSL que ofrecen los servicios más caros de Europa y de peor calidad.

ELIMINEN
la duplicidad de muchas Administraciones Públicas, suprimiendo organismos innecesarios, reasignado a los funcionarios de carrera y acabando con los cargos, asesores de confianza y otros puestos nombrados a dedo que, pese a ser innecesarios en su mayor parte, son los que cobran los sueldazos en todas las Administraciones Públicas y su teórica función puede ser desempeñada de forma más cualificada por muchos funcionarios públicos titulados y que lamentablemente están infrautilizados.

ELIMINEN – Los sueldos vitalicios…

ELIMINEN-  Eliminar o reducir el senado o senadores, es el más elevado de toda Europa.

ELIMINEN – Eliminar las diputaciones

PROHIBIR POR LEY-  Que los ex presidentes puedan trabajar  y cobrar de la empresa privada y a la vez cobrar su pensión vitalicia.

HAGAN que los políticos corruptos de sus partidos devuelvan el dinero equivalente a los perjuicios que han causado al erario público con su mala gestión o sus fechorías y endurezcan el Código Penal con procedimientos judiciales más rápidos y con castigos ejemplares para ellos.

Que los políticos coticen a hacienda como todo hijo de vecino, ellos son los primeros que defraudan.

Sea cual sea el color del gobierno, toooooooodos los políticos se benefician de este moderno “derecho de pernada”  mientras no se cambien las leyes que lo regulan.

¿Y quiénes las cambiarán? ¿Ellos mismos? Ja, Ja y Ja.

Juntemos firmas para que haya un proyecto de ley con “cara y ojos” para acabar con estos privilegios, y con otros como las tarjetas VISA, o como el despilfarro en coches oficiales y escoltas.
El ser político es una decisión libre, a nadie se le obliga a serlo, por tanto, el acceso a su “trabajo” debería ser como lo realiza cualquier trabajador, por sus propios medios.

Haz que esto llegue al Congreso a través de tus amigos.

 

Algunes de les reclamacions no deixen de tenir un caire populista, tanmateix no invaliden les altres. A.C.

 

 

 

Resposta a un corresponsal

dissabte, abril 7th, 2012

Benvolgut corresponsal: utilitzant els termes del powerpoint que m’has enviat jo sóc  fanàtic i monotemàtic i no crec poder canviar perquè em base, com tu, en principis que no són conjunturals.  A més, sóc optimista.

Jean Paul Sartre ja va escriure que
“l’infern està pavimentat de bonnes intentions” i tu, pel que fa a les bones
intencions,  eres un infern. Unes bones intencions però, que no toquen res, que ho deixen tot tal qual està. Per la meva part, jo no m’acontente amb el món tal com és i crec que progressa, tot i els passos enrrere que ens veiem sovint obligats a fer de quant en quant.Hi ha la
doctrina neoliberal de la que tu i la teva religió sou uns magnífics propagandístics i que
es basa en unes lleis suposadament naturals. Però ja fa temps que algú
va explicar que el motor de la història era l’interès i l’economia, i
que partint de lo individual es transforma en interès col·lectiu. Des
de que el món és món, hi ha individus i forces que han lluitat per
reenir els privilègis entre les minories (sinó, no són privilègis) i
altres per fer que s’en beneficien el més gran nombre possible -quan
més, millor- . Segons les èpoques canvien els noms de les forces que
lluiten per retenir privilègis o per universalitzar drets, però els
objectius són aquests i sempre els mateixos i la resta és subsidiari. Llegeixo amb el que m’envies glorificant l’occident que civilitzacions ancestrals  com la d’Egypte ja no existeixen. Però es confonen els arguments. No sé si el Japó
o la China són païssos de civilització ancestral, i ací els tens. Com les velles
civilitzacions d’Amèrica llatina, i ara apareix emergent el Brasil;
Com tenim l’Àfrica del Sud i sense cap dubte, més aviat  que tard,
sorgirà tot el continent africà.
Deixant el món, i tornant a o personal: no es pot negar que és cert que hi ha individus que
només tenen al cap “ser rics” però altres, sortosament, solament “ser”. I encara que alguns no ho vulguin, cal sempre
felicitar-se’n  i defensar la diversitat i la democràcia.