Archive for juny, 2012

Espanya

divendres, juny 29th, 2012

No ens enganyem, tots sabem que la situació insolvent d’Espanya en tants dominis no ve d’un dia, que ve de segles i que fins i tot al segle XX aquesta mateixa Espanya ha estat capaç de desencadenar una guerra  civil cruel en nom del d’un nacional catolicisme  tradicional amb el fi de combatre les mesures d’una simple república parlamentària que defensava,  fins que va haver de fer front al cop d’Estat,  uns valors   semblants als dels països europeus democràtics  veïns. Un cop d’Estat que va triomfar amb l’ajuda d’Hitler i Mussolini que ja preparaven la II guerra mundial. A la guerra civil va succeir una dictadura  de quaranta anys amb una implacable  repressió que va generar molta por i  sobretot -aquí ve la l’empremta de Franco- unes complicitats que encara duren desprès de trenta anys de democràcia! Allò que va passar fou tan terrible, que s’ha hagut de sacrificar tota la generació que va fer la guerra per intentar reconduir la situació i finalment restablir un règim, si fa o no fa, com el que va liquidar Franco , l’únic dels tres dictadors europeus d’aquells temps que va morir al seu llit. Amb aquesta tràgica història, mig segle de perdut pel país i tornar a començar! I no crec que els espanyols d’avui en dia tinguin plenament consciència de la Història d’Espanya en general i d’aquesta més recent.

 

M’entra vergonya d’haver d’escriure una i altra vegada aquestes coses. Però és que si no es parteix d’aquí – cosa  que no fa avui en dia òbviament la majoria de la gent- no hi ha manera d’entendre la història d’Espanya, la d’avui i la de sempre i els conflictes actuals i les incoherències dels seus governs successius i de tots dels seus tribunals  i poders institucionals que donen ganes de cridar: Ací us quedeu!

 

La Segona Guerra mundial ha vist la derrota del fascisme a tot arreu, a Europa, al Japó, a tot el món! A tot el món, menys a Espanya! I no val a dir que el franquisme no era fascisme pel fet  d’haver-se desmarcat a temps del falangisme i per tenir l’habilitat de quedar-se, de cara als nous temps, solament amb “nacional” i “catolicisme.

 

És cert que Hitler fou vençut, però és impensable que s’hagués pogut erigir en Alemanya un monument com el Valle de los caídos construït pels mateixos conciutadans repúblicans presoners. I és trist de constatar que tant a dintre com a fora, el món hagi acceptat sense més consideracions, recompensar els  vencedors, o com a mínim no oposar-s’hi. Les complicitats a  les que hem al·ludit, tan internes com externes han volgut creure que els republicans enterrats a la cripta sense el consentiment dels seus, avalaven  una espècie de “reconciliació”. I allí queda per l’eternitat,  amb la benedicció de tots, la immensa creu –que és finalment el que compta, encara que siga  a la glòria de Franco- contemplant aquell horror des dels seus 250 metres d’altura! Aquesta societat espanyola va haver de tragar el 1963, 24 anys desprès del cop d’Estat, l’afusellament  de Julián Grimau, per “rebel·lió continuada”.

 

A Xile, els responsables del  cop d’Estat han estat condemnats. A l’Argentina també ho han estat. Únicament a Espanya, no solament no s’ha molestat als responsables, sinó que tot l’aparell de la dictadura, el militar, el policial i el de “justícia” ha passat sense pena ni glòria a “ocupar-se de la democràcia”! I l’únic que ha estat condemnat a Espanya ha estat el jutge Garzón per haver tingut la gosadia de voler  aplicar a la tragèdia espanyola el principi universal de crims contra la humanitat.

 

Molts en aquest país, pensen que aquesta situació és el preu que s’ha  hagut de  pagar per permetre’ns de  retrobar la llibertat i que òbviament una societat no pot estar flagel·lant-se permanentment.

 

Hi estem d’acord,  però això ha de ser  vàlid per les noves generacions que no han participat en res en la tragèdia. Aquells que sense haver-hi participat directament hem viscut mínimament conscients aquest darrer segle de la història d’Espanya,  no podem fer altra cosa que intentar refrescar la memòria, amb l’objectiu únic que aquella tragèdia no es pugui repetir.

però amb tota sinceritat, no veig d’on li ve a la societat espanyola aquest oblit concient de la seva història , a menys de respondre a un patriòtisme primari de “la nación espanyola”, que es manifesta tant a la dreta, cosa  comprensible, com a l’esquerra,  posició molt menys  explicable, contra les nacions i cultures que configuren l’Estat.

Nacionalistes i d’esquerra

dilluns, juny 25th, 2012

En general la gent  que és d’esquerres,–Ep! en general- ho és perquè a més de pensar en  ells mateixos pensen en els altres . I quan, a més de ser d’esquerra, estimen la seua terra i la seua llengua i  són –no m’agrada malgrat el titular, ni la paraula ni el concepte, nacionalistes- resulta que continuen pensant, amb raó o sense,  amb els demés; en aquest cas amb els drets dels immigrants, ja siguin vinguts d’altres terres de l’Estat  espanyol o de territoris més llunyants.

Bé, tpotser sigui just de reconèixer -ningú és perfecte- que el nacionalisme del que parle no deixa de ser  un nacionalisme interessat en la mesura que és  concient que la força de Catalunya, sobretot a partir del franquisme  resideix en la unitat ciutadana aconseguida pel seu poble, autòctons i immigrats i fills d’imigrats,  i que segons com, es corre el perill de que es trenqui taquesta unitat  i en lloc d’avançar, es reculi!

Cada cop peró, s’axequen més veus  que pensen que això és una espècie de xantatge i que les responsabilitats d’un eventual trencament, d’existir,  seria cosa de dos i les conseqüències negatives també compartides. I les responsabilitats serien d’aquells que  s’ampararien en  lleis discutibles per traïr els principis i la justícia.

Passen els anys i un  va veient com canvia la qüestió social davant l’amplitut d’escala dels problemes que semblen cada cop més llunyants i inaccessibles per la ciutadania i els seus representants amb la mundialització. En la qüestió nacional, és a dir en el dret de les nacions a disposar d’elles mateix, al contràri, un ho veu més a prop , no que sigui més fàcil actuar en qüestions identitàries, però sí amb més possibilitats  d’intervenció.

I  davant les ofensives repetides i els atacs a les llengues minoritàries per part del nacionalisme espanyol, la llegua  del qual  no corre cap perill, cada vegada un es va fent més preguntes, i la primera d’aquestes preguntes és la següent:

_ A veure, tenim el dret els catalanoparlants, no solament a a utilitzar, sinó , vist les circumstàncies, a  defensar la la nostra  llengua minoritària en aquells territoris on es parla, amb tots els mitjans posibles i en particular amb una discriminació positiva i una immersió longüística ?

_ I una segon pregunta:  perquè els nostres drets nacionals i ligüistics han d’estar supeditats a la voluntat dels altres?  A una societat amb la qui compartim l’Estat i  que cada cop  exerceix més el seu poder i imposa el seu nacionalisme.

I finalment arrivem a la tercera pregunta: No està la gent d’aquesta societat que no es priva de donar lliçons de  valors  humans i democràtics i inclús reconeix el dret dels pobles a determinar el que volen ser,  no està profitant oncient o inconcientment una victòria  militar dels seus avant passats  sobre els meus? I si això és així, no es tracta, per part seva d’un simple abus de confiança en els temps en que vivim?

Sí, ja ho sé! No pretenec de refer la Història  i es tracta de política , i de política d ‘avui, de la convivència de la gent ad’avui i en les circumstàncies actuals d’una nació i una gent que se sent dicriminada pel poder espanyol. La llengua cespanyola, avasalladora a Catalunya i no parlem del País Valencià, té els seus drets  reconeguts i els individuals dels castellano parlants, garantits;  (sobre 7 milions  d’habitants, a Catalunya solament s’han interposat  5 demandes d’ensenyament en castellà!). La resta és agitació política del nacionalime espanyol.

I justament, parlant de convivència,  la ciutadania d’esquerres de la que parlem  i que s’està fent, tant a Catalunya com al País Valencià la sèrie de preguntes que hem esmentat, ha donat en el passat llunyà  i més  recentment durant la transició democràtica, més proves de cordura,  de tolerància i esperit democràtic que tota “la nació” espanyola en tots els seus segles d’existència!

I hem de trobar el moment i la forma de resoldre civica i políticament  d’una vegada per totes, un problema enquistat en aquest malaguanyat Estat que no vol deixar de ser allò que ja no pot ser.

Segon exili d’Azaña

dilluns, juny 18th, 2012

Que el bust del “Parlamentari més brillant de la Espanya del segle XX”, president de la II República espanyola i prestigiós  intel·lectual, sigui relegat junt a una porta que condueix als lavabos d’un edifici administratiu i sense cap placa que indiqui la identitat del personatge, en lloc d’exposar-lo on estava des del novembre de 2011 , en el saló més noble del Palau del Congrés dels Diputats, és una operació mesquina que hauria d’ofendre, en primer lloc,  si tinguéssin un mínim de principis ètics, els nacionalistes espanyols, aquells que sempre tenen la paraula Espanya a la boca. Que aquest comportament lamentable sigui iniciativa dels nostàlgics franquistes del PP, el catolicisme del qual no els impideix que setanta anys desprès del final de la guerra incivil encara siguin reticents a treure  els cossos dels vençuts de  les fosses comunes, no és d’estranyar. Com tampoc ha d’estranyar que  els altres “bien pensants” de CiU, hagin votat a favor del trasllat del bust d’Azaña. Però que els socialistes espanyols i per més inri a través de la diputada Teresa Cunillera, hi hagin donat el seu suport, és  la gota que fa desbordar el got. En quin món viu aquesta gent? Indiscutiblement en el seu! Ells, i amb ells alguns pensaran que, pels temps que corren, aquest incident  és exactament, això, una gota!

Però mireu com són les coses, com  n’hi  ha  i n’hi han hagut tantes de gotes, que una més, aquesta sense cap necessitat i gratuïta, és suficient per fer dir a molta gent, per dignitat, PROU!! Estem cansats, i sembla que la classe política viu en un altre món i no se’n adoni. Que continuï gestonant les seves petites estratègies,  els seus silencis acomodats i mantmantenint el seu modus vivendi i els seus petits privilegis. La única cosa que ens frena a la ciutadania de canviar de montura –i és trist d’arribar a aquest punt, és el convenciment, no d’ara, sinó de sempre, que aquestes petites misèries són ineludibles a la condició humana i que trobarem els mateixos silencis còmplices i renuncies a tot arreu. El sol refugi o salvació no és de deixar de fer alguna cosa, per petita que sigui, sinó que el que cal és restar fidels amb  convenciment als principis, i evitar de fer  ,  tot allò  que sabem intrínsecament nefast.

Els qui han rruïnat Espanya. Les bogeries immobiliars torpeden el país. I amenacen Europa.

dimarts , juny 12th, 2012

Traducció de l’artricle de François Musseau, enviat especial  del setmanari conservador francés Le Point  al País Valencià.

 “En la Rumania de Ceaucescu o una república bananera, aquestes coses  m’imagino que no sorprendrien massa. Però tenir-ho ací davant dels meus ulls, cada dia, és surrealista”. El motiu de la de sorpresa indignada del guarda de seguretat és un aeroport acabat d’estrenar al mig de no res, a 40 km de Castelló de la Plana, la principal ciutat del nord del País Valencià. Inaugurat fa un any i previst per rebre 600.000 turistes anuals de sol i platja, tot està al seu lloc, la rotonda de la carretera, la senyalització vial, la torre de control, les sales de marbre de la terminal, la pista d’aterratge concebuda per a Airbus, un parking gegantesc bordejat de fanals de disseny… Només falta una sola cosa: els avions.

No  hi ha  probabilitats  de veure’n aviat, car “per manca de mitjans financers”, la direcció encara no ha sol·licitat les autoritzacions necessàries ni han pres contacte amb cap companyia d’aviació.  La factura no és cap broma: 150 milions d’euros gastats en la construcció, 30 milions en publicitat, 300.000 per plantar a l’entrada una estàtuaque fa pensar al culte de la personalitat nord-coreà –representa Carlos Fabra, el cacic provincial inspirador del projecte. Tota aquesta suma de diner, públic sobretot, i ni un sol avió. Des de fa un any la direcció prohibeix l’entrada de l’aeroport als mitjans de comunicació, no autoritzant-ne que unes quantes visites a gent de l’entorn,  sorpresos de deambular sobre una pista envaïda per colònies de conills. A Castelló l’han batejat irònicament el “primer aeroport peà tonal del món”.

 

 El paradís del “eventos”.

La ubuesca i estèril desmesura del lloc il·lustra tan l’actual ressaca d’una regió exsangüe com la borratxera dels anys xampany que l’han precedit. Quan fa uns deu anys, Carlos Fabra llaça aquest projecte, té la idea de construir a l’entorn unes macro urbanitzacions- que finalment no es faran. Fins el 2007 aquestes extravagàncies es portaven molt a València. Quan els taronjars del litoral deixaven lloc a urbanitzacions que brotaven com a bolets per estiuejants amb camises a flors, la regió valenciana gastava encara més que totes les altres. Havia esdevingut l’aparador del “miracle espanyol” quan el crèdit fàcil afavoria una construcció galopant. Constructors valencians (Bañuelos, Roig, Ger…) feien irrupció en les llistes de Forbes, figures envejades del Spanish dream.

Res era prou gran per a dirigents sense complexes presumint de rivalitzar amb la veïna Catalunya: la organització de l’America’s Cup, un circuit de formula 1 pels carrers de València, la fastuosa visita del Papa Benet XVI en 2006, la Ciutat de la Llum a Alacant, Terra Mítica a Benidorm… El País és el paradís dels eventos, congrés del turisme, fires internacionals, masters de tenis… El revolucionat president, Francisco Camps apareixia com l’icona del nous rics espanyols, no dubtant en festejar cada evento exibint-se en Ferrari sota una pluja de confetis . “ València és el millor del millor”, clamava fervorosament. A Madrid, el Partit popular (PP, centre dreta) citava en exemple l’èxit regional degut a la “extraordinària gestió” de Camps. “Viviem tots sota una borratxera general”, recorda Vicent Boluda, president dels  empresaris valencians.

La regió passa avui la ressaca una ruina tan moral com financera. Francisco Camps “demissionat” en 2011 està perseguit per la justícia per haver acceptat regals en el marc d’un enorme escàndol de corrupció que ha tacat la imatge de la regió. “El rei és nu” bromeja un restaurador. València s’ha tornat “el pitjor del pitjor”segons el diari econòmic Cinco Dias; les caixes públiques estan buides, i entre les disset comunitats autònomes el seu deute és el més gran -21,5%  del PIB just davant de Catalunya.

La cura d’austeritat ha congelat les obres  públiques, ha fet baixar els sous dels funcionaris, ha multiplicat per deu les taxes universitàries. L’amenaça de manca plana. Feliçment,el deute serà mutualitzat amb Espanya mitjançant els “ hispanobons”. Sense això el País Valencià no hagués pogut honorar els 5.000 milions que ha de tornar des d’ara fins  a final de 2012. Inversors estrangers el tenen en el punt de mira: haurà de pagar a un rèdit  rop del 7%, pitjor que el de Portugal. Si fóssim una empresa o una nació independent, admet un dirigent local del PP, fa temps que hauríem quebrat.

Si Espanya ha ensopegat ,València ha caigut. La regió és un condensat del miratge de prosperitat que fou la febre immobiliària. Ningú podia imaginar que això podia parar, era massa bonic, diagnostica Josep Torrent, del diari El País.

En 1995 Aznar reforma la llei del sol: des d’aleshores tot terreny esdevé constructible. A València, la perla del Mediterrani que vivia aleshores de l’agricultura, la voracitat immobiliària és especialment intensa: de la monocultura de la taronja es passa en una dècada a la monocultura del totxo. En el bord de mar o a l’interior broten les urbanitzacions de segona residència per jubilats britànics o espanyols de classe mitja.

Cimentació sense fre. Els crèdits bancaris es donen sense esme, la connivència entre promotors i regidors facilita la cimentació sense fre, no hi ha límits per aquests castells de sorra. Avui, passada l’explosió de la bombolla immobiliària en 2007es pot fer el compte: sobre el milió de pisos buits en Espanya, un quart es troben en les costes valencianes. Sense els actius mobiliaris dits tòxics les dues caixes històriques han estat rescatades per l’Estat (CAM, 99%de crèdits lligats a la construcció immobiliària!; Bancaixa, nacionalitzada), i el Banc de València naufragat. “impossible fer pitjor: en menys d’un any el nostre sistema financer ha volat en mil pedaços, s’indigna Ximo Puig, president del PSPV-PSOE. Tot això perquè s’ha apostat tot sobre un sol sector; mentre les nostres industries tradicionals, joguets, ceràmica, calçat, han passat al segon pla i els falta competitivitat”. Resultat, hem passat de quasi la plena ocupació a un paro arrivant al 28%!

La disbauxa de mitjans  és tal que sovint hom es pregunta  si els qui concibien aquests projectes faraònics  -una nebulosa de polítics i de constructors- no se’ls havien fos els plombs. Bojos, no ho estaven completament bromeja Ximo Puig.  Han gastat com xeics del Golf, però sense apostar un cèntim de la seva butxaca, recorrent sempre al diner públic via caixes d’estalvi”. El primer fiasco en 1995: el parc temàtic Terra Mítica, a Benidorm; ha costat 377 milions d’euros, saldat recentment al grup privat Aqualandia per sis vegades enys que el seu cost. A Alacant la Ciutat de la Llum agonitzant, els estudiós de cine s’enfonsen en el mar, s’ha tragat 300 milions d’euros, per l’essencial de fons europeus.

Desprès de tal desastre , en qualsevol lloc es cauria en la depressió més profunda. Ací no. “Estan un poc tristos” com a molt, aquests mediterranis alegres vividors: Que me quiten lo bailao. Els sis milions d’habitants del País semblen moguts per la inconsciència. Maria Carmen, advocada resident des de fa 12 anys a Alacant però d’origen navarresa té aquesta explicació: “És un poble de Falles.” Les Falles la festa dionisíaca anual són unes figures de cartó que preparen durant mesos, que exposen uns dies, i que cremen en uns minuts. “ fa soroll, és híper colorat, espectacular, buit a l’interior; i pfffuit! S’ha acabat, no queda traça. Els hi agrada com bojos.

Falsa brillantor i fardatge.

No és estrany ací subscriure un crèdit bancari per oferir-se un viatge a Nova York o a les Illes Caraïbes . “ Amb l’únic objecte diu Maria Carmen, de poder contar el viatge!I mireu els regals en tots els assumtes de corrupció en la regió, Rolex,vestits de luxe, prostitutes, travessies en get. Falsa brillantor i fardatge!”

Ni tan sols l’enriquiment il·lícit i  el diner negre escandalitzen algú.

De retorn a Castelló, direcció al litoral. Al costat del poble de pescadors prop d’Oropesa del Mar s’axeca, cara al mar, el complex residencial Marina d’Or amb els seus hotels spas, els seus arbres esculptats, els seus restaurants kitsch i jardins d’infants amb figures mitològiques. Un somni de classes mitjanes endeutades fins al coll. Dintre del que sembla un monumental Temple Indi, la maqueta de la urbanització intenta seduir nous compradors. Pena perduda. Malgrat tot, a Castelló, polítics, constructors, comerciants, estan absolutament convençuts “que això reprendrà”.Es parla d’un pròxim desembarcament de Russes, de Turcs, d’Escandinaues…”És una simple qüestió de paciència.I aleshores l’aeroport tindrà per fi avions!” assegura José Roca, representant dels empresaris locals. No gaire lluny d’allí, Marina d’Or espera la seva hipotètica clientela, un macro projecte de 40.000 apartaments, 12 terrenys de golf, una plèiade d’hotels , i un parc temàtic (un més!), sobre el tema del circ. Es diu Diset anys d’un món d’il·lusions. Això no és possible inventar-s’ho….

Traducció A.C.

Àngel Ros, socialista, catòlic i catalanista

dimarts , juny 5th, 2012

En un article, un militant socialista deia  que l’Àngel Ros, alcalde de Lleida  era de “missa diària”, una expressió pejorativa que no crec que sigui del mateix Ros. A l’Àngel Ros l’he conegut  als inicis dels anys 80, quan amb l’Ernest Maragall recorríem Catalunya per ajudar a la informatització de l’administració local. A més del que diu el titular que encapçala aquest escrit, l’Àgel Ros és un excel·lent professional i un home assenyat. Aquests dies acaba d’escriure a El Periódico un article titulat Fiscalitat i Església.

 

.

 

Parlant d’església  he tingut la sort o la desgràcia d’haver hagut de passar  mitja vida a França i mitja vida al catòlic, apostòlic i romà (sí, tot això!) Estat espanyol. A la laica França à l’època de la guerra d’Argèlia i de  l’OAS (Organisation de l’Armée Secrète) vaig poder  fer-me amic fins i tot d’un capellà, el de Residència universitària de Bouffémont.  A les meves memòries en parlo d’aquesta manera: “A Bouffémont el capellà venia a les xerrades que organitzàvem els d’Esquerra i nosaltres  assistíem a les seves. A més, com que a la residència no havia  capella i la missa la feia a la sala d’actes  i es trobava prou sol, cada diumenge al matí, no -no li fèiem d’escolanets!- l’ajudàvem simplement a preparar l’altar a “plantar el decorat” com dèiem nosaltres amistosament. Els d’esquerra ajudàvem el pobre mossèn a plantar l’altar  i els de dreta assistien a la missa!

 

Quan les reunions del mossèn no resultaven prou animades jo hi intervenia plantejant el paper de l’Església catòlica espanyola en la Guerra Civil. El primer dia el mossèn va considerar la meva intervenció com un cop baix, una espècie de torpede a la línia de flotació de la seva reunió, i en efecte, si aquesta no era la meva intensió si que ho va resultar per la desorientació del mossèn. Però això solament es va produir la primera vegada car un cop que el mossèn va venir previngut, tots contents, perquè a ell les meves intervencions li animaven les xerrades i a més li donaven peu per definir què era el cristianisme i que no havia de ser; i jo perquè obtenia, d’una veu autoritzada, gens suspecta de partidisme complaent, una condemna moral irrebatible de l’actitud de l’Església espanyola, abans, durant i desprès de la guerra civil, i de retruc,  el que havia estat al llarg dels darrers segles, sense haver de remuntar-se a la Inquisició!

 

Àngel Ros en el seu article parla el el militant socialista: “quan l’Església està al centre del debat polític  no negaré mai que alguna cosa deu haver fet malament l’Església per ser gratuït( o rendible) políticament l’atac”. Parla també -com no- el creient, defensor de la seva Església amb la fiscalitat com a tema central de l’article. I finalment,   parla també el catalanista: “Té tota la lògica que des del PSC sorgeixin veus discrepants de les veus formulades a nivell estatal. El paper de l’Església a Catalunya no ha estat el mateix en la història recent que el paper de l’Església a nivell d’Espanya com tampoc la Conferència Tarraconense és igual que la conferència episcopal espanyola . La contribució de l’Església catalana en els àmbits social, educatiu, de salut, del lleure i en l’identitari, han estat  i són molt importants en el nostre país.

 

Ja he dit  que considero Àngel Ros una persona assenyada, però, i no és la primera vegada que ho escric, no arribo a comprendre que homes assenyats i políticament conscients -n’hi han molts com ell- no s’adonin que les religions amb les seves veritats absolutes són un dels factors més importants d’intolerància en el món (i en aquest aspecte, amb l’Estat espanyol  estem servits!)  I amb aquesta ceguesa sobre les religions de les èlites culturals i sobretot polítiques, jo veig , en els sincers com Ros, el veritable mistèri de la fe;  i solament oportunisme en molts altres!

 

.I pel que fa concretament a l’Església Catòlica, amb la potència i influència social que té en el món, resulta estranya la seva impotència davant   les injustícies.

 

Més valdria –i no és una “boutade”-  que tota la seva influència li servis per evitar aquestes injustícies més que a  intentar lloablement a pal·liar-les!