Archive for agost, 2012

Aniversari de l’alliberament de París

dimecres, agost 29th, 2012

Un relat de Serge Utgé-Royo*

Els anarquistes espanyols circulaven més fàcilment per París, el 24 d’agost de 1944, que els seus descendents el 25 d’agost de 2012.

El 24 d’agost  de 1944, cap a les 21h20, els cotxes blindats dels espanyols* de la segona companyia, dita “la nueve”, columna avançada de la 2ª DB de Leclerc, sota el comandament del capità francés Raymond Gronne, i majoritàriament anarquistes es repartien en “eriçó”,  davant l’edifici de l’alcaldia de París. El recorregut o l’entrada en arís havien estat relativament fàcils.

El 25 d’agost de 2012, cap les 14 h, erem una bona quinzena de fills, nets , companyes i companys de llibertaris espanyols que convergíem cap a les dues plaques commemoratives d’aquest esdeveniment; les banderes republicanes espanyoles(en realitat de diverses associacions comunistes) ja hi eren… Un home llegia un discurs inaudible que únicament 30 o 40 persones agrupades al seu voltant ( sobre uns 200 a 300 francesos i espanyols) el podien sentir (no havia obtingut de la generosa alcaldia socialista l’autorització d’un megàfon ( ou un micro) . Varen arribar cinc o sis banderes roges -negres i negres; es van fer fotos i fins tot un petit film, abans que goril·les musculosos de la policia les feren recular i les isolaren sobre la vorera de l’avinguda Victòria. Vàrem decidir ajuntar-nos a elles per no deixar-los sols amb aquells gentils camarades musculosos amb uniforme. Ràpidament ens vàrem trobar rodejats per aquests graciosos joves de la força pública, que ens varen físicament impossibilitar sortir del cercle.

Vàrem protestar a aquelles cares afables, però semblaven no entendre… Alguns em varen respondre que tenien “consignes” i que esperaven.. L’espera va aparèixer sota la forma d’un llarg i magnífic furgó policial , on els esbirros  en uniforme (i d’altres de civil , telèfon enganxat a l’orella) varen pretendre fer pujar aquests perillosos maníacs de la memòria que som.

Per la meva part vaig decidir de seure en la vorera, explicant a un dels joves musculosos que jo refusava “el viatge” (“home lliure”, llibertat de circular”, etc.). Això va durar una bona mitja hora, al final de la qual un gran aparatshik en bell uniforme i barret blanc de superior  m’ha donat l’ordre d’embarcar. Com continuava refusant malgrat les amenaces, el cap m’ha dit que pujaria al furgó “d’una manera o d’una altra”… companys i companyes commoguts per la meva decisió varen decidir de quedar-se amb mi o de fer-me canviar de parer. Vaig proposar a tots de pujar sense discutir, però que jo continuava la meva prtesta…

.Un amic va voler quedar-se amb mi, però dues muntanyes el varen embarcar a la força. Quan tothom era a bord, les mirades des caps, sot caps, grans caps i simples brutes em miraven discretament : semblaven tots tanmateix un xic “emmerdés” per aquest clown a cabells grisos que continuava to assegut ximplement sobre el rastell.

El gran cap amb barret blans ha tornat cap a mi i m’ha anunciat amb desprisi, ja que no era “solidari amb els meus camarades “havia “guanyat”: podia anar on em donés la gana… Li vaig contestar (mostrant-li els meus cabells grisos) que ja no tenia edat per tragar-me aquesta bajanada, que era solidari dels meus camarades i de les raons que ens havien portat allí, o sigui, la memòria dels espanyols que havien garantit la llibertat dels francesos…

Frank, Antonio, i alguns altre, així com dones que havien assistit a la cena, es varen acostar a mi per parlr com conspiradors (un poc irritats però tanmateix somrients).

He esperat encara uns vint minuts, perquè policies encara estaven prop i que dues camionetes acabaven d’arribar; però com aparentment no m’estaven destinades, m’he aixecat lentament, acomiadant-me dels meus amics i amigues i me’n vaig anar cap el Châtelet. Deixí un missatge a una advocada i a vuns amics i amigues, i vaig tornar a casa a ocupar-me de la meva mare, perduda ella mateix en la seva pròpia memòria… Era la meva angoixa, la sola.: deixar-la sola massa temps.

Mentre, el furgó policial va fer visitar un poc el París del mes d’agost a la quinzena de perillosos commemorats, distribuint-los en els comissariats del8è districte, i del 9è, per ser-hi interrogats per esbirros armats que semblaven més aviat molestos… Un dels delinqüents era menor, cap policia va jutjar  necessariprevenir algun parent. Un altre policia va semblar sorprès d’haver d’escriure a l’atestat que la persona que hi havia davant d’ell  tenia un doctorat i li donava lliçons d’història, citant inclús De Gaulle en el seu discurs famós de la liberació, on citava els alliberadors de la França eterna, oblidant s els Espanyols que ironia de la història, anaven a servir-li d’escorta spels Camps Elísies amb els seus halfs-kraks… Els anarquistes podien ser cultivats?

Tothom ha estat “alliberat” a París, alliberat ell també, aquest 25 d’agost 2012. Malauradament es van perdre el discurs del president de la República francesa… I és molt trist.

 

 

 

*Serge Utgé- Royo de pares catalans republicans refugiats a París. Autor compositor en francès. Ha traduït el libre de Evelyne Mesquida La Nueve, 24 août 1944, aquests espanyols que han alliberat París, le cherche midi, 2011).

………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………….

.D’un temps, d’un país…fa un temps va publicar ina nota sobre el valencià de Burriana, Amadeu Granell, el primer tanquista a entrar enParís.

 

 

Sobre el concert

dijous, agost 23rd, 2012

El PSOE acaba d’encertar-ne una, i és de considerar que el nou finançament és un debat entre governs , l’espanyol i el català, és a dir que hi estan implicats el PP i CiU.

 

Segons el portaveu del PSOE Eduardo Madina hi ha “plena” sintonia entre el seu partit i el PSC en aquesta matèria.

 

Però quina és aquesta sintonia? Doncs pel que es veu, acceptar el model  basc a Euskadi i oposar-se a un model semblant  a Catalunya. Pel concert d’Euskadi, els encoratges històrics  són clars pels dos partits. Per declarar a l’Estatut català Catalunya una nació, l’ancoratge històric no estava tan clar com per a plantar cara a un Constitucional desprestigiat, tant per part dels socialistes, com , cal precisar, per part  els  “perpetuals defensors de la “pàtria catalana” com es va poder comprovar.

 

Per la meva part, li dono tota la raó al PSOE que com a partit espanyol, defensa els seus interessos i protegeix el seu primer secretari de trobar-se  un dia en la tessitura d’haver de fer front a una allau de demandes de concerts per part de de totes les autonomies a causa de Catalunya, en un remake del “cafè para todos”.

 

El que sincerament ja no entenc tan bé és la sol·licitud  del partit català PSC envers  un PSOE amb el qui no està realment ni federat, solament que per conveniència mútua van junts  a les eleccions generals i autonòmiques. I que no s’enganyin aquests dos partits, aquesta sol·licitud  que afavoreix exclusivament a Espanya i alls aparells dels dos partits és el que percep únicament l’opinió catalana,  una societat que   com a tot arreu, les coses estant com són, defensa els seus interessos, i  en temps de crisi com els que estem vivint  encara més.

 

Com és lògic,   davant les decisions dels seus adversaris que acabaran per imposar, com no not ser altrament,  el democràtic dret a decidir del poble català per damunt de dues victòries per les armes, i avui d’argúcies jurídiques, d’aquí quatre dies, el PSOE i el PSC es veuran en l’obligació d’improvisar a corre-cuita  talla focs, tal com s’acostuma a actuar per aquestes latituds, en lloc de tenir  preparada  i estudiada una solució  que per força ha d’anar més enllà del simple l’encaix de Catalunya a Espanya ja  que avui en dia, desprès de trenta anys de democràcia està més que demostrat que mitja Espanya no el vol, i l’altra mitja és incapaç d’imposar-lo.

Altres temps

dimarts , agost 21st, 2012

En l’acta del 20 de març de l’ajuntament de València  es pot llegir: “el tinent d’alcalde va fer la següent declaració: “És fatal però una realitat, sempre que es parla de practicar economies en sofreixen les conseqüències els més humils. Anota que s’havia passat pel dolor de protestar d’ una herència llegada a aquest ajuntament per l’anterior i de tirar al carrer a modestos treballadors i no seria just que mentre es passava per aquesta situació deixaren d’ocupar-se d’altres despeses innecessàries que s’estaven produint, doncs abans de tot s’havia de salvaguardar el sentiment de justícia. Seguidament apuntà que es referia al tema dels cotxes o servei de cotxes municipal en el que era convenient tallar tot malgastament o abús, per la qual cosa el tinent d’alcalde s’atrevia a proposar , en defensa de la dignitat, que l’ajuntament utilitzara l’us del cotxe al servei de l’alcaldia, suprimint absolutament tots els altres, ja que no sabia quin de tots els senyors regidors podia eixir al carrer en un d’aquests cotxes i creuar-se amb un dels obrers que  s’havien quedat sense treball. La presidència manifestà que prenia en consideració el prec del tinent d’alcalde i que tindria gran satisfacció en poder-lo satisfer.

Tranquils! questes declaracions, si és cert que consten en acta a l’Ajuntament de València són lluny, com era d’esperar,  de correspondre a la Corporació presidida per la senyora de Rita Barberà!

Aquesta demanda de suprimir els cotxes oficials la feu el tinent d’alcalde Josep Castanyer i Fons en representació del Partit Valencianista d’Esquerra el 20 de març de 1936! Ara fa més de 75 anys!

 

Altres temps, altra gent! No ens aniria malament que certs polítics d’avui en dia en prengueren exemple.

 

 

Memòria històrica País Valencià

diumenge, agost 19th, 2012

19 d’agost de 1910

Josep Franco

Levante EM

L’any 1910 va ser mogudet, sobretot en l’àmbit social i polític. Després de la Setmana Tràgica de l’any anterior, que va tacar de sang els carrers de Barcelona, i abans dels Fets de Cullera, que costaren la vida a tres funcionaris i provocaren una crisi política sense precedents, el senyor Canalejas va substituir el senyor Maura al front del govern, mentre el rei Alfonso XIII intentava consolidar la monarquia amb gestos magnànims, com ara l’indult per a la majoria dels condemnats de Barcelona, com faria, a penes uns mesos després, amb els de Cullera.
Aquell estiu, al llarg del mes de juliol, les dones de Barcelona i les de Canàries, sobretot, decidiren eixir al carrer per a manifestar el seu descontent amb les polítiques dels successius governs i reivindicar el seu paper públic en una societat que pretenia condemnar-les a l’àmbit domèstic estricte i que, a més, els oferia unes “Pilules Orientales” que els asseguraven, en un parell de mesos de tractament, uns pits “desarrollados, reconstruidos, hermoseados y fortificados”.
I el divendres 19 d’agost de 1910, pocs dies abans que vinguera al món Teresa de Calcuta, va vore la llum, en una casa de Paiporta, Josep Lluís Bausset i Císcar, a qui no hem fet sant perquè ni els seus familiars, ni els seus amics ni els seus deixebles tenim influències en el Vaticà.
Bausset, que va viure quasi cent dos anys, havia estat “l’home subterrani” de la supervivència valenciana; el conseller de moltes persones que han fet un paper més “visible”, però no més important, que el seu en la nostra història recent; el mestre de moltes generacions de valencians que no sempre hem estat a l’altura de les seues lliçons, no sols teòriques, sinó, sobretot, pràctiques. Els lectors del nostre diari no necessiten que els ho recorde, però si algú vol saber-ne més, pot llegir els magnífics llibres i les sucoses entrevistes que li ha fet Santi Vallés.
Tot i que va nàixer a Paiporta, en la comarca de l’Horta, la vida de Bausset ha estat sempre vinculada a la Ribera, des de l’Alcúdia, que el va anomenar fill predilecte l’any 1984, molt abans que algunes altres entitats i col·lectius començaren a considerar-lo digne de rebre homenatges i distincions. La relació de projectes i de realitats en què va participar Bausset ompliria unes quantes pàgines del diari, però tota la seua vida es podria resumir en el fet que va ser un home de paraula, compromés amb el seu poble fins al moll de l’os, infatigable fins als últims dies de la seua vida i tan modest com aquella mongeta que va nàixer el mateix any que ell.
Fabra El Somrient (no El Tort) va ser un dels últims a retre-li homenatge quan, el dia del seu òbit, va enviar una carta de condol a la família, escrita en la llengua que sol utilitzar sempre: el castellà. I els familiars de Bausset, en un gest que els honora, li la tornaren perquè son pare l’hauria considerada una humiliació o una burla. Una victòria pòstuma que Bausset hauria acceptat amb un somriure tímid, com va acceptar, en fer cent anys, tots els homenatges, distincions i reconeixements que li devíem i que, potser, li hauríem d’haver fet abans.

Seguim amb la memòria històrica

dissabte, agost 18th, 2012

El 20 de juny de 1943, la Secretaria d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’exili adreçava al Bloc Nacionalista Republicà del País Valencià à França que presidia Gaëtà Huguet, gran patrici del nacionalisme valencià. els mots següents:

 

“ Distingits amics:

Amb motiu de la celebració del Congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya tingut a Tolosa els dies 3 i 4 de Juny, el Comitè Executiu es fa intèrpret dels sentiments de confraternitat en els ideals que ens uneixen amb la vostra Pàtria i es complauen en adreçar-vos una cordial salutació que és penyora del nostre afany de col·laborar intensament amb la vostra agrupació en bé dels ideals de llibertat dels nostres pobles i del recobrament de la República”

 

La carta va firmada per Josep Tarradellas, Carles Pi Sunyer i Joan Sauret. Huguet n’envià una còpia al Partit Valencianista d’Esquerra a Orà del qual eren president i secretari Josep i Angelí Castanyer, respectivament.

 

No puc deixar de comparar els termes d’aquesta missiva amb la carta que Acció Cultural del País Valencià ha enviat als seus socis, en motiu de la diada de Catalunya:

“Benvolgut soci / Benvolguda sòcia:

El dilluns 11 de setembre es commemora, com bé sabreu, la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques, l’any 1714, fet que, amb la derrota d’Almansa, va marcar la fi del nostre autogovern. Recordar ara aquells fets no és un exercici de nostàlgia, sinó una reivindicació de la nostra condició de poble i de la nostra voluntat de recuperació de la nostra llibertat. Cal assenyalar, a més que nombrosos valencians van participar de manera destacada en la defensa de Barcelona aquell setembre de 1714, encapçalats pel general Joan Baptista Basset, i que molts d’ells són soterrats al fossar de les Moreres junt amb molts altres defensors de la ciutat.

És per això que us convidem a venir amb nosaltres a dipositar una corona de flors al monument a Rafael de Casanova, el dilluns 11 de setembre, a Barcelona, com a expressió d’aquest homenatge als nostres patriotes i de reivindicació d’un futur per al nostre poble. La delegació que dipositarà la corona serà encapçalada pels presidents d’Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià. (…)”

 

És evident que la carta s’adreça als valencians encara que la convocatòria la firmen tres entitats de caràcter cultural representant l’àmbit lingüístic català. És així com l’interpreta un esperit obert i honest -i, si m’apureu, civilitzat-, de dretes o d’esquerres. I és així com l’interpreten sens dubte, de manera àmpliament majoritària, el poble de Catalunya i el poble balear. Però tanmateix la carta demostra  un sorprenent desconeixement del País Valencià (no vull pensar en cap altra raó) amb el fet de no intentar evitar confusions i interpretacions interessades que sols beneficien a l’adversari. Els polítics de la República, probablement menys erudits, en menys paraules obtenien una adhesió més general. Com hem vist a la carta, amb un simple plural en tenien prou: “ideals de llibertat dels nostres pobles”. És indiscutible que els valencians tindran sempre interès a fraternitzar amb Catalunya com Catalunya amb el País Valencià. Però la impressió que predomina en certes actuacions és que no es tracta dels interessos de les dues societats sinó més bé dels d’uns grups determinats.

 

Durant la llarga nit del franquisme els nacionalistes valencians estaven exiliats a Montpeller o a Orà, a la presó o afusellats. El nacionalisme valencià va haver de ressorgir sense massa referents, en tot cas sense aquests referents, liquidats o anihilats. A Catalunya, quedà el posit d’un catalanisme autèntic anclat en el poble i un sector nacionalista amb capacitat de moure’s malgrat el règim, un nacionalisme que podia assistir a Congressos democristians fora d’Espanya com recorda Josep Benet  -que hi assistia- a la necrològica que ha publicat d’Anton Cañellas -. Un sector que disposava a l’interior, d’influència i mitjans econòmics. Al País Valencià, òbviament, res d’això. La consciència com a poble va haver de ressorgir en condicions de precarietat en tots els sentits i exclusivament des d’una  intel·lectualitat amb els ulls clavats nord enllà, sense més influència ni confrontacions dialèctiques possibles. I amb aquestes condicions es va fer el que es va poder. En l’ordre cultural es va fer molt i millor que a l’època d’abans la guerra, i ahí està l’immens treball de Fuster. Ara bé, en l’ordre polític ha estat un desastre i la principal beneficiaria de la situació n’ha estat la dreta; i al País Valencià la dreta és exclusivament reaccionària i espanyolista.  El valencianisme polític valencià durant el franquisme, orfe i “autodidacta”, solament amb l’ajuda i comprensió del sector català al·ludit no en va saber prou, –sols cal mirar l’estat en que es troba el País Valencià avui per quedar-ne- convençut.

 

És hora de trencar esquemes. Ni el nacionalisme valencià ni l’esquerra valenciana poden permetre’s el luxe d’acontentar-se d’acampar cadascú en la seva galàxia. No és possible seguir per les mateixes dreceres. Sembla que ningú, en tots aquests darrers any hagi après res.

El fet que tothom hagi comès errors no és cap raó per continuar cometent-ne i un d’ells és l’immobilisme.  El PSPV ha de deixar de mirar cap a Madrid i ocupar-se del país. El nacionalisme, que al País Valencià només pot ser d’esquerra ha començat a bellugar-se i els resultats estan arribant.

Parlament al Casal de Catalunya a París

dimecres, agost 15th, 2012

Angelí Castanyer i Fons

Parlament ealitzat entre 1963, any de la declaració de l’Abat Escarré al diari  Le Monde i 1965, any de l’exili  de l’Abat.)

 

Germans catalans:

Us porte el salut dels valencians valencianistes. I vull recolzar aquest salut amb un record d’ordre polític que sempre he guardat al fons de la meua ànima.

Fou als principis de la República. El president Macià va vindre a València en viatge triomfal de confraternització catalano-valenciana. Entre els actes  que a son honor es varen celebrar va haver un espectacle de teatre valencià. A l’entreacte, algú va dir-li al president que, ben prop d’allí, en un cafè situat al mateix edifici, es reunia invariablement un petit nucli d’intel·lectuals valencianistes: la tertúlia dels isolats. Tot seguit el president va mostrar el desig de sorprendre’ns en plena efervescència (ja sabem el que pot ésser a València una tertúlia d’intel·lectuals i artistes) i, contra el criteri del propi Governador Civil que l’acompanyava i, naturalment, fugia de tota improvisació, li mancà el temps per presentar-se allí amb tot el seu seguici i amb aquella magnifica simplicitat que el caracteritzava. El que va dir-nos podria resumir-se així: “Amics. L’esperit està per damunt de tota cosa: i jo sempre he fet bona lliga amb els artistes i els poetes; car si jo soc polític, és justament en tant que home d’esperit.

Passà algun temps, vingué el bienni negre. Un dia, la major part dels elements que formaven la tertúlia, organitzarem una vetllada patriòtica al cor mateix de la tradició valencianista: a la ciutat de Xàtiva. En representació de la Generalitat de Catalunya, va fer-nos l’honor de sa presència el diputat per Barcelona a les Corts de la República en Vicent Tomàs i Piera. Jo vaig trobar-me en el cas de tindre que fer el discurs de Mantenedor dels Jocs Florals que a la nit varen celebrar-se. I bé: llunt dels termes tradicionals de la clàssica retòrica jocfloralesca, el meu discurs vaig basar-lo poc més o menys sobre el tema de que la pàtria i la nació i el poble, eren tot una sola i mateixa cosa, tanmateix com les llibertats del ciutadà i els drets de l’home no podien deixar d’ésser solidaris els uns dels altres si és que realment estàvem disposats a que aquests principis tan bells i que ja tot lo món accepta, pogueren devindre sempre una veritat autèntica i positiva, una realitat pràctica i practicable.

Jo no sé si aleshores vaig convèncer a algú, el ben cert és que hi hagué algú al menys que va tindre la franquesa de manifestar-me el seu desacord; fou un Canonge d’aquella Colegiata que havia assistit a l’acte i, en sortir al carrer, va tindre la sinceritat de dir-me: Senyor vostra actitud no és justa: D’un acte que tradicionalment constituix una comunió espiritual, una manifestació de cultura, heu fet vos un meeting polític. Vegent-me un poc malparat, el senyor Tomàs i Piera va donar-se pressa en intervindre i, cosa curiosa, vaig oir de sos llavis aquelles mateixes paraules que un any abans havia pogut escoltar-li al president Macià, però a l’inrevés, ço és: Tingau en compte, que si nosaltres ens trobem ser homes d’esperit, és justament…per vocació política. Nosaltres no entenem la cultura més que al servei i en profit del poble, és a dir, de tota la societat… Total, que el meu discurs va estar reprès a la via pública,  i aquesta vegada amb un èxit complet i definitiu.

Doncs bé: si aquell sacerdot, sempre digne per mi de tots els respectes, ha tingut ocasió de conèixer l’actitud que vint-i-cinc anys desprès ha hagut de prendre el Pare Esquerré, l’Abad de Montserrat, haurà pogut donar-se compte de que nostra actitud aleshores no tenia res de negativa, ans el contrari, era tot el que podia ser de lògica i de justa; car, als vint-i-cinc anys de totalitarisme castellanista el més absolut, als vint-i-cinc anys de comunió espiritual tot lo que hi ha de més forçat i contundent, heus ací que la nova generació de valencians valencianistes, s’afirma cada dia més i amb més vigor a l’avantguarda d’aquells mateixos ideals que varen inspirar la nostra conducta aleshores; a l’avantguarda de la llibertat, de la llibertat patriòtica, de la espiritualitat autòctona, però en tant que suport legítim, natural, de la ciutadania lliure, en tant que objectiu i raó de ser de la llibertat i la dignitat de l’home.

Germans catalans: potser no és ocasió ja de fer discursos; vull dir, que si fos de veres que nosaltres no aprofitem més que per fer discursos, tindríem al menys el consol de constatar que a la joventut actual no li són massa necessaris. I si és amb el record d’altres temps que jo us aporte ara el meu salut, és també mirant el pervindre i adreçant-me a la nova gentada valencianista, a aquells que a l’interior sofrixen i treballen, que va el meu fervor i la meua adhesió, tot i dient-los així: “Ens heu sobrepassat, i ens heu sobrepassat en mèrit tant com en nombre; però mai no podreu sobrepassar-nos amb l’orgull d’haver-vos precedit honestament i amb tota generositat. Nosaltres no hem pogut ésser més que idealistes i com a tal hem degut sucombir a la dissort; però ara que ja les idees de renovació social han deixat d’ésser subversives; ara que ja tot lo món tracta d’anomenar-se cristià com quelcom de nou i fins revolucionari… prengau vosaltres la convicció, feu-vos a l’idea ferma de que esteu ja en mesura d’exigir i d’imposar els nostres ideals, els nostres ideals que han passat a ésser vostres per tant que tot lo món conscient i responsable avui els accepta i els propugna. Sigau, doncs, vosaltres els artesans de la nostra victòria definitiva; aixequeu pel compte vostre el nou edifici de la convivència política veritable, de la comunió ideològica progressista, amb una nova unió de pàtries alliberades; amb una nova República federativa, una i varia, rica i plena, lliure i feliç: Visca Catalunya, Visca València.

La evolució de la societat Catalana

dimecres, agost 15th, 2012

 

“El PSOE haurà d’entendre, més tard o més d’hora que Catalunya demani més llibertat i més democràcia. El PSOE no tindrà més remei que evolucionar”, ha declarat Montserrat Tura”, candidata a les primàries del PSC a la presidència de la Generalitat.

El PSC, amb el sol fet de la seva creació  va tenir el gran mèrit de poder representar la societat catalana tal com era  a la sortida de la dictadura. Aquesta societat però, ha evolucionat.

Actualment, el moviment sorgit de la ciutadania al marge dels partits,, l’ANC (Assemblea Nacional de Catalunya) està promovent una Diada en clau independentista que si bé indisposa a CiU, aquesta  que no dubtarà a pujar al carro si l’èxit de la jornada eclipsa -com pot passar- el de la manifestació del 10 de juliol del 2010.

I segons com, un cop més el PSC per submissió  o per estratègia a curta vista,pot trobar-se despenjat,  com li va passar quan va abandonar a l’adversari que el va fer seu, un dret tan elemental i democràtic com “el Dret a decidir”.

I el PSC, a més de representar els socialistes de  Catalunya, ha d’ajudar al PSOE a no ser la caricatura d’un PP  nacionalista espanyol i apostar per un Estat modern, i veritablement europeu.

 

I per això la solució existeix, i la va exposar públicament Raimon Obiols, proposant per  Catalunya la Constitució ja existent de la Regió europea  de la Ruhr, un estatus menys traumàtic per l’Estat espanyol que la separació pura i dura de Catalunya, i sobretot per un PSOE, si és que veritablement vol fer honor als seus principis federals!

Serà capaç el PSC  d’aportar, com a partit socialista català la seva solució  per resoldre el problema de Catalunya   en aquest procès de més llibertat i més democràcia que continua cada vegada obre bases més sòlides?

És el que els propers temps ens demostraran.

 

 

Les noves tecnologies

dimarts , agost 14th, 2012

Els hereus valencians del franquisme, òbviament nacionalistes ultres espanyols, es van inventar a la transició “l’enemic exterior” en la figura de Catalunya amb qui el País Valencià  modern comparteix història i tantes coses, a més de la llengua comuna. I veient aquests dies de vacances les barbaritats que pot arribar a dir la gent sencilla del poble desgraciadament indocumentada, el mal és, que aquests ultres han reeixit el seu propòsit en una part important del poble valencià fins arribar a viure d’esquena els uns dels altres. I com dominen els mitjans d’informació i fins i tot la distribució ( a 7km de València, ni encomanant-lo, puc trobar el meu diari català a causa del distribuidor), l’únic recurs és utilitzar les noves tecnologies, que és el que hem intentat fer des de que hem pogut amb aquest blog, facebook i twitter, tal com recomana l’article NTTi PCC de David Pagès i Cassú publicat al Diari de Girona que us invitem a llegir:

Les noves tecnologies tenen un paper molt destacat de cares a crear, enfortir i trenar més vincles entre els pobles”

DAVID PAGÈS I CASSÚ la crisi ha provocat que moltes persones hagin hagut de “revisar” el seu model de vacances. Una enquesta que apareix aquests dies en el Matí digital dóna els ?se?güents resultats: a) Ens quedarem per Catalunya (66%); b) Com sempre, marxarem (12%) i c) Ens toca treballar, (22%). Una lectura positiva que en podem extreure és la següent: tot plegat ens pot ajudar a conèixer millor els nostres pobles i ciutats.
En aquest article, però, volem parlar de viatges virtuals i del fet que les noves tecnologies tenen un paper molt destacat de cares a crear, enfortir i trenar més vincles entre els pobles que formen els Països Catalans. Heus ací alguns exemples que ho il·lustren.
Enviem, des de Calella, un WhatsApp d’agraïment al periodista menorquí Miquel Àngel Limón pel llibre que ens ha fet arribar sobre Francesc Camps i Mercadal, metge i filòleg migjornenc. Limón, que va resseguir amb detall les estades de Josep Pla a Menorca, ens respon el següent: “A Calella hi ha flaires de Pla, i en els textos sobre Menorca hi ha aromes de Camps i Mercadal, de manera que la coherència hi és plena, a banda i banda de mar”.
Per diverses persones que seguim al Twitter, ens assabentem que a les Illes Balears tiren endavant iniciatives empeses per la societat civil a favor de l’ús i el prestigi de la llengua catalana. Quin èxit que ha tingut i té, per exemple, el lipdub per la llengua, protagonitzat per la gent de Ferreries i que es pot baixar pel You Tube.
Josep Miquel Bausset, monjo de Montserrat d’origen valencià, ens envia un correu electrònic on ens convida a llegir un article seu a l’edició digital del diari Levante, titulat “Pompeu Fabra i el valencianisme de la República”, que tingué un notable ressò. Les edicions digitals dels diaris, com en són d’importants de cares a seguir de prop tot el que succeeix a cada un dels territoris i a implicar-s’hi.
El poeta menorquí Ponç Pons ens diu aquestes paraules, ben escaients: “M’alegra estar al corrent de les activitats que feu per Girona i tenir coneixement que l’arbre de la catalanitat dóna fruits a tot arreu. Això ens ajuda a veure el país en tota la seva amplitud i riquesa i ens dóna arguments i força”.
El patrimoni que els pobles de parla catalana compartim plegats necessita complicitats i connexions si volem que es preservi. No podem viure d’esquenes els uns dels altres. Les noves tecnologies són un dels mitjans que més ens permeten avançar en aquest sentit i concentrar esforços.

Se m’acaben els arguments

dimecres, agost 1st, 2012

Front al rebrot de nacionalisme espanyol amb l’ofensiva jurídica i populista del PP contra Catalunya i la seua llegua, fent honor a la  condició d’hereus del franquisme, i el mutisme del PSOE,   ja tan sols em queda un argument que m’impideix ser independentista a Catalunya: la unitat en un sol poble assolida pels seus ciutadans, tan autòctons com immigrants que han optat per defensar els seus interessos com a  catalans; això, i la por que en lloc de progressar, l’opció a l’independència trenqui aquesta unitat reeixida que contiueix, des de la sortida del franquisme, la millor garantia de la permanència, ara per ara, de Catalunya.

Al País Valencià, el risc de trencar-se la unitat  del poble valenciá no existeix per la simple raó de que la unitat al P.V.fa temps que es va trencar. La renaixança valenciana, contràriament a la catalana  no va tenir temps va tenir temps  a  finals del segle XIX, inicis del XX de forjar armes per defensar-se de l’assimilació espanyola.  Durant la dictadura  molts valencians es deixaren “colonitzar” per la immigració en lloc, no de fer al revés, sinó de ser capaços d’integrar-la a la seua cultura.  I foren  ells els que s’integraren a la castellana. I molts abandonaren la seua llengua parlada per 10M de ciutadans a Europa.

Així és que  de la mateixa manera que aquests valencians prefereixen amb les cartes trucades per les armes i no amb tota legítimitat democràtica,  ser súbdits provincians d’un Estat amb totes les deficiències i macances cíviques, democràtiques , culturals i estrcturals com l’espanyol, jo em considere amb el dret d’obtar pel meu país, el País Valencià, amb llengua, lleis i cultura pròpia. Uns drets arrebatats per les armes  per dos cops consecutius amb  tres segles de distància.

Alguns potser podran dir  que prefereixc ser cap de ratolí que cua de lleó, suposant que Espanya amb tantes deficiències i mancances com les que hem esmentat, pugui ser considerada com a lleó. Pot ser sí.

Els  qui van intentar trencar a un moment donat la devallada negativa valenciana va ser el valencianisme repúblicà i desprès de la guerra i durant la dictadura un Joan Fuster, denostat per la dreta del seu país però que permeté reiniciar la remontada  cívica, cultural i avui en dia política. Un Fuster considerat  arreu com un dels més grans intel·lectuals catalans.

Curiosament un valenciá, com també ho foren els Ausíàs March,  Joanot Martorell, Ramon Muntaner o el mallorquí  Ramon Llull .