Archive for desembre, 2012

Aquesta nit

dissabte, desembre 29th, 2012

Ens plau editar aquesta poesia d’exili d’Angelí Castanyer que no figura al seu llibre Miratge i fou publicada a la revista Foc Nou,  l’abril de 1961.

Fernando Valera, Angelí Castanyer

AQUESTA NIT

 

Deixa’m fruir la glòria de saber-te meva,

en la fonda buidor d’aquesta nit quallada enmig l’abisme,

alga podrida entre les aigües mortes

d’una mar sense clamor en les entranyes.

Nit feta a posta per nosaltres dos,

nosaltres dos perduts enmig la nit,

aquesta nit més negra que la nit,

més nit que la nit més negra,

Negra, negra, negra.

 

Fernando Valera, Angelí CastanyerAh, però tu creu-me a mi: sigues bella, bella només,

Fernando Valera, Algelí Castanyer   

i calla. És tot el que et pertoca.

Com jo, que vinc de fer-li la permanent a l’ànima

ben farcida endemés de versos de nilon

i llunes tumefactes.

Sigues bella i no faces cas, no faces cas

de tota eixa pobra gent hermètica

que està ahí quieta i no parla

sempre mirant-nos a través dels vidres.

No els faces cas: ells saben bé el que volen

i esperen, esperen – impertèrrits,

La veu d’un sindicat que els acarone.

Car no els ha de mancar mai el gran poeta docil

ben situat en la estratègia opipara

de tes cuixes grandioses, infal·libles

i ja voràs tu, ja voràs tu com ell arriba

a empapusar-los bé el seny de llur immens prestigi…

I que me deixen a mi la veritat, la veritat de vore’m

tranquil,

tranquil entre les teues carns alegres

que no saben res

que ni saben, ni pensen, ni somnien,

que ignoren el curs de les valors marxandes

i el mínim garantit de la suor que mata

i la guerra que cova en la fredor hopòcrita

i la candor immensa dels negres que treballen,

eixos negres tan negres que volen tenir una ànima,

una ànima per ells, per poder-se`n servir – la gran mania!

i llibres a la llar

i alfàbega a jardí

i dones i xiquets amb qui anar-hi els diumenges

passejant-se en pau

com tot aquell que és home i se’n adona

i vol fer-ho constar…Quin desficaci!

En fi tu ja saps del que va: sigues bella, bella només

i calla. És tot el que est pertoca.

Car, en aquests temps magnífics de Tècnica i de Cínica

hem de ser ponderats… Altres somnien, sí,

somnien i somnien

(a rastrons per la vida, a cavall de llur ànima)

només pel gust de fer-se afusellar…

deixal’s, deixal’s tranquils amb llur plaer legítim.

No els desinquietes.

I mentrestant, tu i jo , la glòria!

Eixa glòria integral, total, real (eclèctica, sintètica, neutral)

que especula amb l’encens i sent a gasolina,

Que engronsa l’esperit i parabrisa l’ànima,

que ens du a ballar  la tonga i la milonga,

el tango i el sanguango

la ganga i la mandanga

el catch-as-can

i el bat-a-clan

i el ku-klux-clan…

Mentre el Cid Campeador, tenor insigne canta, canta, canta i cita el bou

des d’un altar,

des d’un altar vestit de dol,

vestit de dol i d’infinit,

de l’infinit d’aquesta nit,

d’aquesta nit, d’aquesta mar,

d’aquesta mar sens llum en les entranyes,

Aquesta mar podrida de tenebres

Aquesta nit tan negra, negra, negra,

Aquesta nit cuallada enmig l’abisme.

Angelí Castanyer

 

el que em demana el cos!

dilluns, desembre 24th, 2012

L’amic i periodista Siscu Bages, i activista com diu ell,  ha volgut fer-me una entrevista sobre  les relacions Catalunya/Espanya amb la intenció de  passar-la a livestream.com/6qTV (un tinglado d’ell) Les urgències han transformat l’entrevista en una conversa amical improvisada, de qualitat tècnica i contingut certament millorables. Tanmateix publiquem el vídeo obtingut acompanyat d’aquest  extracte de la critica d’una l’obra teatral Roses roges per mi de Sean O’Casey que vaig escriure per FOC NOU, la revista de la joventut del Casal de Paris que crearem amb Romà Planas als inicis de la dècada dels seixanta. Aquest text completa el que dic al vídeo amb l’objectiu  de facilitar la meva evolució sobre el nacionalisme.

Escrivia en Foc Nou:

Veiem en escena un jove irlandès (l’autor) participar a la lluita del seu poble contra els anglesos. L’acció té lloc l’any 1913. Avui, l’Irlanda és independent i Sean O’Casey… viu exiliat a Anglaterra! El fanatisme religiós i la intolerància no l’han deixat viure i crear en el seu país.

La conclusió immediata que nosaltres en traiem és que la independència i el contingut d’aquesta independència han d’anar lligats.

No podem dir “alliberament” (malgrat que el mot s’empra amb freqüència) el fet d’alliberar-se d’una opressió estranya per a caure sota el domini d’altres forces opressores).

Tot i aquesta conclusió, considerem el cas concret de Catalunya: no és imaginable un sol instant el cas d’Irlanda, per al nostre país. No podem imaginar Catalunya independent i que els seus homes de progrés estiguin obligats a refugiar-se a la vella Castella per manifestar-se. No, la independència de Catalunya, a través de tota la Història és sinònim de progrés, de democratització, i no solament per Catalunya sinó per a tota la península. Prou ho sap la reacció espanyola que sistemàticament intenta d’ofegar-la.

Independència i democràcia hem dit, han d’anar lligades. A Catalunya van lligades.

 

En una altra ocasió també escriuria sobre la qüestió del nacionalisme uns conceptes que, tant per estratègia antifranquista com per concepció ideològica, eren els meus:

“Catalunya fa part integrant de les Espanyes, té i tindrà lligams amb la resta dels pobles de la Península. (…) Però que Catalunya és una realitat, que el poble català existeix i té dret a ésser, qui ho nega?, sinó els reaccionaris retardats de sempre.

 

Avui, amb el franquisme passat a la història, amb 25 anys de transició democràtica, sense federalistes a l’altre costat de l’Ebre  i desprès de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’intent d’un nou estatut per a Catalunya, en quina situació ens trobem?

El govern central, tant de dreta com d’esquerra, en nom d’una legalitat  pactada als inicis la transició  (amb totes les institucions  franquistes intactes ( exercit inclos!) , s’aferra al status quo en l’àmbit de la decisió, negant a Catalunya com a nació un un dret tan elemental com el dret a decidir. El passat 11 de Setembre i en les eleccions del 25-N la societat catalana ha demostrat que vol ser consultada. I estic fart de ser “raonable”.  En cas de consulta  respodré el que sempre m’ha demanat el cos ! Únicament el nombre de els vots, és a dir els ciutadans, i potser també l’opinió internacional, diran si la decisió és legal o  “il·legal”. He arribat a la conclusió que l’Espanya  federal que està en els programes socialistes, tant en l’espanyol com el català, la deurem als independentistes!

 

I això precisat, ara escoltem el vídeo que com hem dit, és certament millorable  tècnicament i en contingut:

http://www.livestream.com/6qtv/video?clipId=pla_2d220502-b793-4e0b-b4e4-2b47269faf81

 

 

 

Els crims del franquisme no tenen perdó de Déu

dimarts , desembre 18th, 2012

El 24 de novembre  de 1937 17 dones de  Guillena  (Província de Sevilla) entre 24 i 70 anys foren afusellades  a Gerena, un poble veí de Guillena  i llençades a una fossa comú.

Ahir, 75 anys desprès, les 17 roses de Guillena van tornar al seu poble amb la dignitat recuperada, en 17 caixes,  amb cada una amb el seu nom, Manuela, Rosario, Natividad, Granada, Trinidad, Ramona, Ana Maria, Josefa, Escoltades per la policia local i una caravana de cotxes i banderes repúblicanes.  Desprès d’un funeral laïc foren enterrades al cementeri del seu poble.

L’historiador José María García Márquez denomina aquests afusellaments exclusivament de dones “operacions de netetja” i es tractava  de tallar a l’arel les ajudes que rebien dels pobles els fugitius  a la serra com a maquis .

L’historiador té documentats   assassinats com aquest de 1937 en Gerena en d’altres municipis com El Real de la Jara, El Ronquillo o Guillena, i recopilats  a la Província de Sevilla més de 500 expedients de dones  assassinades en aplicació dels bandos de guerra.

El general Gonzálo Queipo de Llano,  en les  seues  charles   radiofòniques  a les seves tropes  tenia discursos com aquest: “Aquestes  comunistes i anarquistes prediquen  l’amor liure. Ara al menys sabran el que són homes de veritat i no milicians maricons”.

Avui, 75 ans més tard,  Antonia Bacedo no vol venjança contra els qui li van matar la seva mare o van ajudar a fer-ho. “no soc venjativa”. Tanmateix coneix  els assassins , són del poble i avui són morts.

 

Probablement actualment molta gent  ignora que Queipo de Llano, màxim responsable  de la repressió a Andalusia  està enterrat a la mateixa catedral de Sevilla!

De tota evidència, ell sí que ha rebut el perdó de Déu!

CiU I ERC negocien un pla de transició a l’Estat sobirà

divendres, desembre 14th, 2012

Abans de les eleccions del 25-N vàrem avisar que CiU no podia comptar amb el nostre vot. Quedava massa evident que  era una burla a la ciutadania la maniobra partidista i plebicitària d’Artur Mas.

De la mateixa manera, reiterem  avui la nostra posició marcant les nostres reserves a les negociacions   que estan portant a terme els dos partits soberanistes,CiU i ERC. En quin sentit? En el que no  cal que  esperin que la ciutadania els faci el treball que els correspon realitzar.   La ciutadania ja ha fet  el seu manifestant-se l’onze de Setembre i atorgant-los la majoria parlamentària  el 25-N. Què cal ara esperar d’ells? Que vagin  un pas endavant de la ciutadania, generosament, sense càlculs partidistas, amb visió d’Estat, havent previst  les reaccions de l’adversari i estudiat la manera de contrarestar-les, i prendre el risc d’un possible  resultat desfavorable. Això és fer política, i no tenim el menor dubte que, a més òbviament  de la utilització de la força per part d’Espanya en dues  ocasions en els darrers 300anys ,aquesta haurà estat sempre la diferència històrica  entre España i Catalunya : una es va dedicar  a fer política i l’altra a fer negocis.  Mai s’han donat més elements favorables.Tenim el sentiment que és ara, o mai.

. Actualment la gent està percebent la necessitat de fer canvis profunds, de caràcter social i estructurals i quina millor ocasió que realitzar  una consulta popular per la qual els temps, l’opinió internacional i inclús m’atreviria a avançar la societat espanyola, estan preparats a acceptar-ne els resultats. Només cal esperar que CiU i ERC compleixin el seus programes  electorals i que un partit amb el passat del PSC no s’acontenti amb veure passar el tren de la història.

 

o

En un temps de retallades; ERES; desdonaments… He callat

dimecres, desembre 12th, 2012

-Quan van venir

a  buscar els comunistes

NO HE DIT RES

Jo no era comunista

van venir a pels sindicalistes

No he dit res

Jo no era sindicalista

 

Quan van venir

a pels jueus

No he dit res

Jo no era jueu

Quan van venir a pels catòlics

No he dit res

Jo no era catòlic

Quan van venir a per mi

No quedava ningú per protestar.


Poema escrit a Dachau, pel pastor luterà Martin Niemöller

erroniament atribuït a Bertold Brecht.

 

Navarro vol impulsar la reforma de la Constitució

dilluns, desembre 3rd, 2012

 És evident que la reforma que preconitza el PSC sembla  una bona iniciativa perquè les coses sempre val la pena de fer-les bé. Això sí, encara que els nous diputats comencessin a treballar-hi d’immediat desprès de la constitució del nou parlament, la reforma envia un eventual referèndum “legal” a les calendes gregues, com reconeix el mateix Pere Navarro.

El procediment per arribar-hi a la reforma sembla una veritable broma, i si no, llegiu, no m’ho invento, ho explica la premsa:

Un cop validada la proposta de modificació pel Parlament , aquest l’hauria d’enviar al Congrés, on dos terços de diputats haurien de posar-se d’acord per redactar un nou text que es sometria a referèmdum. I aquí no s’acaba la història, car després s’hauria de dissoldre el Congrés, convocar  noves eleccions estatals i a més, que la cambra entrant tormés a votar la reforma de nou per dos terços de vots un altre cop! De qui es pretenen burlar?

Vist això, entren ganes de recordar-se no de les mares sinó dels Pares de la Constitució,  i  el que no diu el diari, és si al final del periple no poden venir aquests tres del Constitucional que apareixen  la foto de la contrabarrera de la plaça de toros Las Ventas de Madrid  per carregar-s’ho tot, com van fer amb el nou Estatut de Pasqual Maragall.

Així doncs, els diputats partidaris del dret a decidir, o a escollir o com ho vulguin dir, no haurien de perdre un instant per preparar una consulta legal o “il·legal” tan se val -la Generalitat és Estat- que mostri   als ulls de l’opinió internacional el que volen ser els ciutadans de Catalunya, convençuts de que siguin els que siguin els resultats de la consulta tothom els acceptarà com persones civilitzades, i si cal, seuran a la taula de negociacions que exigeixen els temps!