Archive for febrer, 2013

Les llistes dels condemnats a mort pels sublevats del 23F

dilluns, febrer 25th, 2013

Si el cop d’Estat del 23F hagués triumfat,  a l’aixecar-se  el el dia s’hagués passat als afusellaments com demostren les llistes  dels espanyols condemnats a mort pels sublevats a les quals ha tingut accés ACTUAL i que reproduim ací limitant-nos  als jurnalistes i alguns artistes; no hi figuren a la llista, per interminable,  els polítics, ni Madrid ni Barcelona. Tot fa pensar que hagués passat com el 36 en Medina de Rioseco (Valladolid)com podeu llegir a continuació .

I aqui cal restablir la veritat històrica i insistir una vegada més que mentre en la zona “nacional” es va procedir a un genocidi contra  l’aversari polític alentat i planificat per les autoritats sublevades, els crims en la zona republicana foren perpetrats per quatre desgraciats als quals s’oposaven les forces de l’ordre del govern republicà al mateix temps que havia de lluitar contra els sublevats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

José Luis BalbinEliseo BayoMarius CadonRafael Calvo SererAntonio AsensioJuan BustosLuis CebrianPedro CostaAntonio Checa

Bernardo Díaz Nosty

Fermin Bocos

Angel d la Vega

Juan Tomas Salas

Raúl del Pazo

Carlos Elordi

Rafael Fraguas

Isaac Garcia

Felix Gil

Gimenez de Cisneros

Fernando González

José Maria González Jerez

Ignacio Fontes

Antonio Guerra

Eduardo Ernaiz

Felix Infante

 

 

 

 

 

 

Armando López SalinasLuis GutierrezFederico MelchorMercedes MilàAntonio NovaisAntonio MullorJulian LagoXavier NartFernando OnegaLeónides MonteroIsaac MonteroRosa MonteroJesus PolancoEnrique López Oneto

José OnetoAntonio Ivorra

Andres Salom

Fernando Reinlein

Carmen Rivas

Felix Santos

Claudio Sussoni

Horacio Anglade

Enric Sopena

 

Arles osta

Luis Morales

Maria Culleiro

Enrique Seijas

Miguel Veirat

Eduardo Sotillos

Gonzálo de Lerma

Xavier Vinader

Alfonso Palomares

 

Carles CostaLuis MoralesMaria CulleiroEnrique SeijasMiguel VeiratEduardo SotillosGonzálo de LermaXavier VinaderAlfonso PalomaresJustino SinovaEugenio SuarezRamon PiEduardo BonininJosé GironésJorge Laplace

Santiago Riera

Xavier Cambra

Ana M. Pintado

yCarlos Otero

Rosa M. Baras

Sol Padilla

Antonió Machin

Carmen Rico Dodoy

Ricardo Utrilla

Aider Landaburu

German Losada

Luis Granell

Rafael Rubio

José M.Pagador

Silvia López

Lorenzo Contreras

Carlos Taboaq

Migul Angel Aguilar

Fernando Jauregui

José Luis Martin Prieto

Forges

Peridis

Guregorio Prieto

Chillida

Pablo Serrano

+

Polítics d’esquerra,i sindicatistes

CCOO, UGT, USO JOC, l STV

 

 

 

Francesc Espriu un pintor i el seu temps

dilluns, febrer 18th, 2013

(Esparreguera 1916-Barcelona 2008)

A Francesc Espriu que veiem pintant la Nuri, el vaig conèixer a París i vam continuar la nostra amistat a Barcelona.

 Abans de cedir la paraula a Marius Espriu voldria remarcar d’entrada la importància de l’obra d’Espriu, una obra  que podem apreciar  en el DVD que ens ofereix ací mateix Marius, d’una durada de 47 minuts i  que mostra cronològicament una àmplia selecció de les obres fins  arribar a les aquarel·les de París i paisatges de Vilaverd, passant per les marines i les impressionants escenes  dels guerrers medievals.    També  ens ofereix l’opuscle que relata la trajectòria d’una vida basada en tres conceptes, pintura, inspiració i lluita, una vida que per la nostra part resumim en aquesta  introducció en quatre dates significatives :

 

 –     El 18 de juliol de  1936, als 17 anys, Espriu s’allista a l’exercit republicà i combat al front d’Aragó on és ferit.

-     Al 39 com tants, s’exilia a França i desprès de passar pel camp de concentració d’Argelers va a parar a la ciutat universitària  de Montpeller integrat en un grup d’estudiants sostinguts pel Comitè Britànic d’Ajuda als Refugiats.

-   El  26 de gener de 1941 torna a Barcelona i participa a la creació del que serà el Front Nacional de Catalunya. 

-   En novembre del  43 és detingut i passa dos anys a la Model d’on surt en llibertat condicional el novembre de 1945.

Per la nostra part sempre hem pensat, i avui més que mai,  amb les injustícies  d’aquest país, també en el camp de l’art,  on els successius responsables culturals de la Generalitat de Catalunya subjugats per la pintura no figurativa , no han valorat ,  al nostre entendre, l’obra d’Espriu com es mereix. Com  diu el mateix pintor: ” apartat de les modes, confio en la sensibilitat de la plàstica i  en el món particular de la pintura  on sortosament existeix el diàleg de sensibilitats que per diverses que siguin sempre poden trobar-se en l’emoció i la contemplació”.

 Abans de cedir la paraula a Marius Espriu no voldria de  deixar de retre  homenatge a Maria Cabedo, la companya, i fins la seva mort, suport incondicional  del pintor.

A.C.

*****

 Viviem a Gràcia i   la mare encara era entre nosaltres. Va sorgir la idea de fer un llibre sobre la vida i obra de Francesc Espriu.

El 2005 va veure llum el llibre de Zeneida -Sardà, Francesc Espriu o la màgia dels colors, Pagès editors…(1)

L’opuscle   recull la part principal de l’esborrany del vell projecte de llibre, inclosa una petita selecció de les fotografies que havien d’acompanyar-lo.

 

El  DVD mostra una part molt significada de l’obra de F. Espriu, ben acompanyada per fragments musicals escollits per Natàlia que és la realitzadora del muntatge final del DVD.

 

Espriu es va mantenir fins la seva mort  fidel el seu profund sentit de l’amistat i seva passió per Catalunya.

 

F. Va continuar pintant tant fins el darrer moment, convençut com sempre que la seva millor obra encara estava per fer…

 

El cert és que va morir  treballant en una de dimensions respectables i d’una, encara, més respectable qualitat artística…Qui escriu aquestes línies sap força bé de què està parlant.

 

I res més que desitjar-vos una bona estona gaudint el plaer d’una àmplia mostra de l’obra pictòrica de Francesc Espriu, ben acompanyada d’una música bona i escaient.

 

 

 

Qui escriu aquestes línies sap força bé de què està parlant.

I res més que  desitjar-vos una bona estona gaudint el plaer d’una àmplia mostra de l’obra pictòrica de Francesc Espriu, ben acompanyada d’una música bona i escaient.

 

Màrius Espriu,

1. Opuscle Un pintor i el seu temps

2.Vídeo sobre l’obra de F.Espriu.

.

 

1-   En el seu moment Àngel Castanyer va publicar  una critica del llibre de Zeneida Sardà, Francesc Espriu o la màgia dels colors (Pagès editors).

Ramón Cotarelo

diumenge, febrer 10th, 2013

Ramón Cotarelo García (Madrid, 1943), es catedrático de Ciencia política y de la administración en la Facultad de Ciencias Políticas y Sociología de la Universidad Nacional de Educación a Distancia, de la que fue vicerrector entre 1984 y 1988.

No sé si ja  he divulgat  el vídeo d’aquest professor  que cap espanyol, ni de dretes ni d’esquerres hauria de de deixar  d’escoltar amb l’ atenció que es mereix.

http://www.youtube.com/watch?v=ylQFZZMHOxk

  Amb el professor som més o menys de la mateixa generación i no sé si hem seguit la mateixa trajectòria política. Però ell des de Madrid, i jo des del País Valencià, sobre el problema  de l’Estat espanyol, arrivem a la mateixa conclusió com explique  a comtinuació en Per què la Independència?

Per què la independència?

divendres, febrer 8th, 2013

Sempre he distingit Espanya i les institucions espanyoles,  del poble espanyol. I és més, sempre he considerat el “poble espanyol” o millor dit, tots els pobles que configuren l’Estat Espanyol com unes víctimes de les seves institucions. I d’altra banda també he professat  un valencianisme sentimental  primer i un catalanisme desprès, de respecte a una llengua i una cultura, i a una història que contràriament a l’espanyola s’ha distingit des dels seus orígens per la seva característica democràtica, sempre avantçada al seu temps. Per tot això i pel respecte als lligams i llaços afecius creats pels ciutadans durant aquests 300 anys de poder  conquistat per la força de les armes pels Borbons des de Felip V,  i revalidat  al segle XX per Franco, capaç de firmar el “enterado” contra el President Companys i alhora contra el seu correligionari, el catòlic Carrasco Formiguera per “separatistes”. Durant anys he optat per la forma de govern que creia  més idònia als sentiments –més que interessos- dels pobles de  l’Estat espanyol, és a dir, pel federalisme. I això fins que he arribat a una sèrie de conclusions:

La primera,  la constatació de la diferència  sobre el tema identitari entre els ciutadans de Catalunya d’orígen immigrat i els de la resta de l’Estat.   La segona, que Espanya no seurà a la taula de negociacions amb la nació catalana com preteniem  els federalistes més que forçada  i obligada.

La tercera conclusió és el convenciment de que Espanya necessita “un xoc”  per acabar amb els seus dimonis. I aquest xoc pot ser la declaració unilateral de la separació de Catalunya amb Espanya.

I una altra  conclusió és que som al segle XXI, que una nació com la catalana té el dret a decidir el seu destí, fora de legalismes caducats, i que l’opinió internacional abonaria les seves decisions per poc que aquestes s’expressaren amb el rigor i garantia democràtica necessària.

I per acabar, he deixat de considerar l’independentisme responsable d’una eventual ruptura traumàtica en el si de la societat catalana, i entre aquesta i Espanya, considerant els responsables d’ una ruptura traumàtica,  aquells  que no respecten la democràcia i els drets i sentiments dels altres!

La meva baixa del PSC

dissabte, febrer 2nd, 2013

El Periodico  publica avui un extracte de la carta en la que  comunico al primer secretari del PSC, Pere Navarro que em dono de baixa del partit,  carta  que reprodueixo ací mateix en la seva integritat.

Barcelona, 13 de gener de 2013

Pere Navarro i Morera

Primer Secretari Del Partit  dels Socialistes de Catalunya

 
Benvolgut company,

Soc militant del PSC des de de la seva  creació , és a dir, més o menys des de que vaig tornar de França als inicis de la transició. El PSC sempre ha estat un partit que ha representat,  més que cap altre, la imatge de la societat catalana, una societat tolerant, democràtica, capaç d’integrar al llarg de la seva història, sense perdre la seva identitat, les  capes successives d’immigrants que han  fet la seva força, formant amb els natius un sol poble. És aquesta  gent que el president Tarradellas en el seu discurs al retorn de l’exili va nomenar  amb la feliç i integradora expressió de “Ciutadans de Catalunya”.

Al seu  origen, el PSC representava l’equilibri entre la defensa dels drets individuals i col·lectius d’aquests ciutadans. Tanmateix la percepció que  actualment tinc i que malauradament tot indica que comparteix la ciutadania catalana  és que el PSC ha deixat de ser un partit sobirà. Les proves de la seva  submissió al partit amb el que està nominalment federat han estat constants durant aquests últims anys arribant al punt que el partit, separat de la societat catalana, l’ha anat perdent totalment de vista fins a  ser incapaç de detectar la seva evolució. A part d’antifeixista, personalment no soc anti de res i últimament el partit sembla no saber respondre als reptes que la societat -més que els mateixos partits- li ha plantejat.

 

Ja fou en son temps una decepció la feble resposta al dictamen del Tribunal Constitucional sobre un Estatut votat pel Parlament català, les Corts espanyoles i referendat pels ciutadans.  Un estatut presentat sota el mandat del president Maragall que poc desprès va prendre la sorprement decisió–per no qualificar-la altrament- de renunciar a presentar-se a la reelecció.

Més recentment, el PSOE va vetar l’intent de reprovar Alejo Vidal-Quadras a l’Eurocambra. I el PSC  el va seguir dòcilment.

I finalment aquests dies -desprès de confondre en un primer temps “dret a decidir” i independència- el partit no ha sabut o no ha pogut al Parlament evitar de perdre la seva centralitat en la política catalana, trobant-se amb franca minoria junt amb el PP i Ciutadans.

Reprovant  aquestes  decisions polítiques que considero greus errors, estic segur que comprendràs la meva decisió d’haver d’abandonar  el partit i el que això representa personalment desprès de tants anys de militant.

Rep les meves sinceres salutacions,

 

Àngel Castanyer i Rausell