Archive for març, 2013

El Futur ens empaita. Vicissituds d’un fill d’exiliat repúblicà.

divendres, març 29th, 2013

Llibre de mòries de Gentil Puig

 

Conec Gentil Puig  del Casal de  Catalunya de París que havien fundat el 1945 els exiliats catalans i on vam  començar,  a finals dels 50, a prendre el relleu alguns dels seus fills com Romà Planas, Francesc Utgé, jo mateix  així com el Gentil Puig que “pujà” de Tolosa i  va arribar a París el 1959.

uan Gentil Puig va llegir les meves memòries em va dir  que pensava  escriure les seves  i el  vaig encoratjar a fer-ho , tal com ell ho escriu  al seu llibre, perquè sabia que tenia coses interessants per contar. En aquell moment vaig considerar que era bo saber de primera mà la evolució seguida per un jove militant comunista, pro-soviètic que, a partir de l’informe Krustxev, comença a dubtar fins abandonar el parti sense mai deixar de ser fidel als seus ideals d’esquerres.

J jo m’havia quedat amb el jove militant comunista Gentil Puig que venia al Casal  a retrobar les seves arrels,  militar contra el franquisme com tots nosaltres i  ell, a més, com a bon militant, a   emportar-se cap a Jean-Pierre Timbaud, a la Sala de festes del sindicat  CGT comunista, els joves catalans i catalanes de la emigració econòmica dels anys 60   que fugien del franquisme i que venien a la tertúlia del Casal. D’aquestes  circumstàncies en aquella època hem de dir que tots en varem treure profit i principalment el Casal que, gràcies a la Joventut va reconciliar els seus socis separats per barreres d’incomprensió que duraven des dels fets de maig del 37 de Barcelona , i es va poder apropar  l’exili a l’interior, dos objecius que perseguiem els joves i  vam reeixir.

Òviament Puig no fa el llibre que jo havia pensat d’introspecció de la seva evolució,  sinó que naturalment fa el seu, i el fa  sobre les seves vivències ien  70 anys d’història que ell ha  presenciat  o a la qual  s’ha implicat  de bon pricipi ! I llegint-lo  no podem deixar de  pensar que tanmateix podia haver fet, no un llibre, sinó cinc, perquè té matèria viscuda per això i molt més!

El passat ens empaita  (Pagès editors 2012)  comença amb el nen Puig en  el passatge de la frontera de la ma del seu pare  el 1939 i la seva infancia i adolescència a Tolosa del Llenguadoc,  per acabar  els nostres dies. I entre mitg Gentil Puig ens narra les seves vivències a París, al Casal, on  reforça les seves arrels, i on posa en pràtica la militancia de jove comunista del PSUC amb els seus arriscats viatges a l’interior, el maig del 68 a París, la seva estància a l’Algèria independent com a cooperant (1963-65) a l’època de Ben Bella fins el cop d’Estat d’Houari Boumedienne i l’establiment a Algèria del partit únic FLN, i d’on serà expulsat cap a França com a “pied rouge” ( nom que donaven  a Algèria als progressistes, comunistes i coperants, en consonancia a “pieds noirs” ) i el remeten a la policia francesa.

Desprès d’haver iniciat els seus estudis a la Sorbonne en sociolingüistíca i i no haver deixat mai d’estudiar, el 1968 quan encara  no havia  mort Franco i  desprès de 30 anys d’exili s’instal·la a Barcelona on treballa  de professor de francés. A partir del 1971 Gentil Puig participarà al grup inicial de l’Escola de mestres per Catalunya sota l’aixopluc institucional de l’Escola de Magisteri de Girona, una iniciativa de Josep Pallach ; pocs anys més tard, amb l’equip de mestres Rosa Sensat es creà l’Escola de mestres de Sant Cugat adscrita a la UAB.

Cal llegir el s llibre de Puig, 70 anys d’una vida molt plena d’inquietus i de militànci apolítica sempre  fidel als ideals del seu pare, el rabassaire republicà.

 

Com diu Raimon Obiols  de Gentil Puig, en el pròleg del llibre: “una vida marcada des de l’inici per les conseqüències i la passió de la política”.

 

El nou Papa i l’Església

diumenge, març 17th, 2013

l’Església argentina,  arran del  cop d’Estat militar de  1976 i durant la dictadura,  se l’acusa d’inhibir-se devant els crims de Videla, d’haver contemporitzat i d’haver col·laborat amb el règim.  Jorge MarioBergolio,  el nou papa, era superior dels jesuites argentins i aleshores, segons sembla,  va haver una operación de netetja en la companyia contra els que s’oposaven als militars;  Tanmateix, el portaveu del Vaticà ha declarat que el papa  “va denunciar les violacions dels drets humans, va fer molt per protegir les persones durant la dictadura i que una vegada nomenat arquebisbe de Buenos Aires va demanar perdó en nom de l’Església per no haver fet prou”. El que no diu el portaveu és que va denunciar les violacions i també la guerrilla.

, És a dir,la història de sempre: en nom de la justícia, la equidistància entre les víctimes que es defensen i els seus botxins! Déu ja reconeixerà els seus!

Per descomptat l’Església argentina  i sobretot el futur papa no han tingut  una actiud com la de l’Església espanyola   durant la dictadura franquista.  Aquesta,  no és que no es va inhibir durant trenta anys, sinó que va combatre des del primer moment amb els autors del cop d’Estat i va ser un puntal del règim!

I  avui encara estem esperant que demani perdó.

 

 

Tema elemental

dimarts , març 12th, 2013
  • Ja als anys 30  per alguns ja era un tema elemental, no solament la independència de Catalunya, sinó la del País Valencià! Ja en aquells temps els nacionalistes valencians sabien ben bé el que eren i el que volien.  Quan observes els termes utilitzats en els seus escrits , pau, amor, amables dreceres humanes, consciència, t’adones que el que s’emportà i aniquilà el cop d’Estat militar  foren, entre tantes coses,  les idees clares, democràtiques i humanes  que tenia aquella gent. És trist de constatar que desprès de 40 anys de dictadura i la democràcia restablerta, no ja els de sempre, sinó gent que es diu d’esquerra, encara no tingui massa clar que Catalunya pugua escollir democràticament  el seu detí. I diem Catalunya perquè el País Valencià, desprès d’uns errors polítics tàctics  que no s’haguessin produit sense el trencament i el desert  creat pel franquisme,  ha hagut de recomençar pràcticament de zero. Un País Valencià  que ha pogut recuperar la llengua, i tantes coses més, però que ara  s’ha de guanyar el dret a decidir. Tanmateix, ens omple de satisfacció la unitat assolida pels valencianistes,  així com  una acció, que ara sí, sembla  anar per bon camí. 

A.C.R.

Llegim però el que ens escrivia un nacionalista valencià repúblicà:

El dia que la península iberica logre constituir-se en una confederación d’Estats republicans, el que hui són regions en discordia haurà de ser  una unió de potències ben consistents.

Podrem llavors ajudar-nos i ser a Europa el que ens pertoca. El que podem i devem ser. El que ja som en potència.

I és que les regions espanyoles no podran ser mai germanes. Perquè totes volen per adascuna la preponderància de la seua personalitat, i quan totes siguen reconegudes  es posaran d’acord.

L’odi rebordonit que es professen les germanes en guerra serà un amor sublim  de bones amigues que es venen a bé.

Espanya, a aquesta Espanya d’ara no arribarem a estimar-la mai; però a Castella per si sola, sí.

Diuen els del “regionalismo bien entendido” que quan més valencià siga,  seré més espanyol. Però això demana raonaments de més cordial comprensió. I així dirirem _quan més valencià siga seré menys espanyol.És a dir; quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià,  ha de mancar forçosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a  l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan ja aquella no siga, seré jo, valencià només. Quedaré jo només.

Ara bé, quan ja no siga altra cosa més que valencià podré declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que ser europeu per ara. Perquè el sentit d’unió sotmés per llei biològica als pricipis humans més simples han de conduïr-me dolça i irremediablement cap als indrets de l’amor que és comprensió i és pau.

 *

 En Europa es treballa  febrosament per esdevindre una confederació Estats. Totes les potències reconegudes volen retrobar-se en un viva intel·ligència de pau, d’amor.. Però abans han hagut de passar molts segles –i els que poden passar encara- per a compendre que el sentiment imperialista, a la llarga,no conduix a res de bo per el que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.

Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de trànsit ben eloqüent, vivíssim, a la éxteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes (per el que du en si de progrés la condició humana) la guerra europea ens tindria tots els homes avergonyits, no tan sols perquè determinara  un error, un error ben fatal, sinó pel que tinguera d’obstinació que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes

*

Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valenciana i venim de la ma  amb l’enteniment.

Viu en nosaltres tota la eficàcia del passat; però portem la consciència oberta  obert a totes les escloses del futur.

 *

 Si em deixen ser valencià –el que soc- jo garantisc que podré ser espanyol desprès, en la forma en que ha de ser, precisa i correcta.

Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo desprès conduiré el cor per les més amables dreceres humanes´

 

Angelí Castanyer Fons

el franquisme

 

El dia que la península iberica logre constituir-se en una confederación d’Estats republicans, el que hui són regions en discordia haurà de ser  una unió de potències ben consistents.

Podrem llavors ajudar-nos i ser a Europa el que ens pertoca. El que podem i devem ser. El que ja som en potència.

I és que les regions espanyoles no podran ser mai germanes. Perquè totes volen per adascuna la preponderància de la seua personalitat, i quan totes siguen reconegudes  es posaran d’acord.

L’odi rebordonit que es professen les germanes en guerra serà un amor sublim  de bones amigues que es venen a bé.

Espanya, a aquesta Espanya d’ara no arribarem a estimar-la mai; però a Castella per si sola, sí.

Diuen els del “regionalismo bien entendido” que quan més valencià siga,  seré més espanyol. Però això demana raonaments de més cordial comprensió. I així dirirem _quan més valencià siga seré menys espanyol.És a dir; quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià,  ha de mancar forçosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a  l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan ja aquella no siga, seré jo valencià només. Quedaré jo només.

Ara bé, quan ja no siga altra cosa més que valencià podré declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que se europeu per ara. Perquè el sentit d’unió sotmés per llei biològica als pricipis humanitaris més simples han de conduïr-me dolça i irremediablement cap als indrets de l’amor que és comprensió i és pau.

 

*

 

En Europa es treballa  febrosament per esdevindre una confederació Estats. Totes les potències reconegudes volen retrobar-se en un viva intel·ligència de pau, d’amor.. Però abans han hagut de passar molts segles –i els que poden passar encara- per a compendre que el sentiment imperialista, a la llarga,no conduix a res de bo per el que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.

Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de trànsit ben eloqüent, vivíssim, a la éxteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes (per el que du en si de progrés la condició humana) la guerra europea ens tindria tots els homes avergonyits, no tan sols perque determinara  un error, un error ben fatal, sinó pel que tinguera d’ostinació que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes

*

Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valenciana i venim de la ma  amb l’enteniment.

Viu en nosaltres tota la eficàcia del passat; però portem la consciència oberta  obert a totes les escloses del futur.

 

*

 

Si em deixen ser valencià –el que soc- jo garantisc que podré ser espanyol desprès, en la forma en que ha de ser precisa i correcta.

Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo desprès conduiré el cor per les més amables dreceres humanes´

 

Angelí Castanyer Fonsarle de Catalunya

El dia que la península iberica logre constituir-se en una confederació d’Estats republicans, el que hui són regions en discordia haurà de ser  una unió de potències ben consistents.

Podrem llavors ajudar-nos i ser a Europa el que ens pertoca. El que podem i devem ser. El que ja som en potència.

I és que les regions espanyoles no podran ser mai germanes. Perquè totes volen per adascuna la preponderància de la seua personalitat, i quan totes siguen reconegudes  es posaran d’acord.

L’odi rebordonit que es professen les germanes en guerra serà un amor sublim  de bones amigues que es venen a bé.

Espanya, a aquesta Espanya d’ara no arribarem a estimar-la mai; però a Castella per si sola, sí.

Diuen els del “regionalismo bien entendido” que quan més valencià siga,  seré més espanyol. Però això demana raonaments de més cordial comprensió. I així dirirem _quan més valencià siga seré menys espanyol.És a dir; quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià,  ha de mancar forçosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a  l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan ja aquella no siga, seré jo valencià només. Quedaré jo només.

Ara bé, quan ja no siga altra cosa més que valencià podré declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que ser europeu per ara. Perquè el sentit d’unió sotmés per llei biològica als pricipis humanis més simples han de conduïr-me dolça i irremediablement cap als indrets de l’amor que és comprensió i és pau.

 *

 En Europa es treballa  febrosament per esdevindre una confederació d’Estats. Totes les potències reconegudes volen retrobar-se en un viva intel·ligència de pau, d’amor. Però abans han hagut de passar molts segles –i els que poden passar encara- per a compendre que el sentiment imperialista, a la llarga,no conduix a res de bo per el que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.

Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de trànsit ben eloqüent, vivíssim, a la éxteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes( pel que du en si de progrés la condició humana) la guerra europea ens tindria tots els homes avergonyits, no tan sols perquè determinàra  un error, un error ben fatal, sinó pel que tingué d’obstinació que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes

*

Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valenciana i venim de la ma  amb l’enteniment. Viu en nosaltres tota la eficàcia del passat; però portem la consciència oberta  a totes lescloses del futur.

 *

 Si em deixen ser valencià –el que soc- jo garantisc que podré ser espanyol desprès, en la forma en que ha de ser, precisa i correcta.

Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo desprès conduiré el cor per les més amables dreceres humanes.

 Angelí Castanyer Fons

Es busca una nova classe política

dimecres, març 6th, 2013

Beppe Grillo, fenòmen d’Internet i les xarxes socials, i lider del Moviment 5 Estrelles italià,  ha anunciat que renuncia a pactar  amb les actuals partits polítics:”Cal expulsar la classe política ha dit”. Malgrat això,  dona, segons sembla, una imatge allunyada “del populista incendiari que atia la ràbia indignada de la multitud”. El seu blog va ser portal de joves professionals elegits candidats en votacions online que representen un pas més en relació al procediment de les llistes obertes i de primàries. Aquests joves van començar per ser candidats a les eleccions municipals i ara representen el 25,55% dels vots i 109 diputats ( la tercera força) , uns diputats que de moment,  han renunciat al cotxe oficial, a una bona part del sou i no podran exercir més de dues legislatives. Bersani, del Partit Democràtic de  centre esquerra va guanyar amb el 29,54% de vots i 345 escons (majoria absoluta pel bonus de diputats al ser primera força), enfront del 29,18% i 125 escons de Berlusconi (controlar els mitjans de comunicació li permet mantenir-se). Mario Monti, que com a senador vitalici no era candidat a cap escó parlamentari en aquestes eleccions, ha obtingut el 10,56% dels vots i 47 escons ( Un fracàs sense pal·liatius per la política d’austeritat europea).Les intensions de Grillo són d’acabar amb un sistema que “ha desintegrat el país”. Ell mateix es pregunta com  el poden acusar de destruir una cosa que ja està totalment destruïda)”, “Han devorat el país, diu, i ara no poden goverar”. Està per una Europa unida amb una sola veu i no onze com ara al Parlament.

Molts dubten de la seva capacitat de “construir” i es demanen “si assumirà responsabilitats institucionals o optarà per portar el país al caos·.

 

Tanmateix es intensions apunten bé: abolir províncies i fusionar municipis inferiors a 5.000 habitants per fer economies ,acabar amb les amnisties fiscals, les stock opcions i els monopolis televisius, ADSL gratuita a tot el territori i reduir a 20anys la proprietat intel·lectual. (amb aquestes darreres mesures es veu l’orígen del moviment!).

Més que expulsar-la, sembla que es vulgui canviar  la classe política actual i remplaçar-la per gent d’una altra generación que no hagi participat, a un periode de relaxació ètica, no tant degut a la corrupció  que hi ha, per activa en uns, i per passiva en altres,  sinó simplement per haver exercit de politics  en un periode en el que s’han beneficiat de pivilègis personals en comparació amb la ciutadania, i haver estat, pel lloc que ocupaven, els primers en fer de la igualtat una quimera! A partir d’aquí, no és que es consideri que no poden fer lleis com la de reduir els sous abusius dels alts directius de les grans companyies, com la que acaben devotar els suissos a proposta del senador homas Minder, o per frenar els abusos de la gran banca, sinó que és possible que no siguin capaços de pensararque les podrien fer!

 

Aquest Moviment egueix -peró amb molt més èxit- els  passos de la CUP a casa mostra. Per ara és alentador perquè com a mínim, obligarà els polítics a reagir. Nosaltres estarem atents i pendents, en un cas com en l’altre, de veure si acaben responent o no a les expectatives suscitades.