Archive for juny, 2013

El Concert de la llibertat al Camp Nou

diumenge, juny 30th, 2013

Lluís Llach: “No ens lliga cap bandera que no es digui llibertat!”

10% de ciutadans  de Catalunya es desplacen físiament per manifestar-se-se a favor de  la consulta sobre del seu futur, una xifra  equivalent a l’assistència a una manifestació espanyola on es desplaçaren  vora 5 milions d’espanyols!

ESPANYA AL SEGLE XXI JA NO POT PARAR EL DRET DEMOCRÀTIC DE CATALUNYA DECIDIR EL SEU FUTUR, A MENYS QUE A ALGUNS els passi pel cap de RESSUCITAR A FRANCO!

 

Sempre hem cregut més en el poble per la defena de la terra que en els poders; i més en els poder d’ l’esquerra que en els de la dreta; de moment són aquests  poders  que van darrere de la societat civil. I mentre la dreta catalana encara s’ho pensa, els altres, seguint els seus mentors espanyols, se’ls hi ha creuat els cables i esdespenjen!

cinc-hores-concert-condensades-quinze-minuts.html

 

Pels ciutadans de Catalunya, la independència, més que mai, és una qüestió de dignitat

dimarts , juny 11th, 2013

 Fa uns dies vaig demanar a través de facebook disposar de dades fiables sobre el dèficit fiscal entre Catalunya i Espanya.

Agraeixo als amics Joan Rangel i Pau Solanilla d’haver-me proporcionat aquest article d’Antoni Zabalza:

Tanmateix, sobre les relacions entre Catalunya i Espanya he de reconèixer que aquesta qüestió, com tantes altres, no l’he enjudiciada mai per questions econòmiques,  o sigui,  mai per un vulgar interès material responent al famós “que ens roben”… Les idees polítiques que he   defensat com a ciutadà,  tant en l’ordre social com identitari ho han estat sempre per una qüestió de sentiments, de solidaritat i de justícia ( una ltra cosa és que hagi reixit en el meu propòsit). Pretenc ser  d’esquerres, valencianista i catalanista i em costa dir nacionalista perquè la Història li ha donat a aquest terme una conotació d’imperialisme, vocable  que no correspon en absolut al cas de Catalunya ni del País Valencià.

D’altra part, aquells  que no saben el que pot representar la prohibició de parlar en la seua llengua, o no n’han tingut consciència, per molt d’esquerres que siguen  no  poden entendre  que demanar la possibilitat de fensar col·lectiva ment la seua cultura i la seva llengua a través d’un Estat propi no és atacar  ni negar res a ningú, sinó que és un acte merament defenssiu de resistència democràtica, de supervivència col·lectiva. (individualment sempre es pot dconservar la seva cultura i la seva llengua;  (jo he viscut   mitja vida a França i les he conservades). És per això que tinc el profund convenciment que els catalans autoctons i emigrats que se senten espanyols a Catalunya, ells o els sus pares, víctimes des de sempre, tant o més que la resta de pobles de la península, d’una Història d’Espanya guerracivilista, reaccionaria i enemiga jurada del poble, no tenen res a perdre en relació al seu estatus actual  en  una eventual independència de Catalunya. Tota la Història de la societat catalana,  sempre avançada al seu temps, és un exemple de democràcia, humanisme i integració. El 1936, en 24 hores va acabar amb el cop d’Estat franquista, i a la sortida del franquisme la seva unió entre classe mitja i obrera va permetre el retorn del president exiliat; i sincerament no veig per què, amb la independècia, hauria de  canviar el seu tarannà.

Dit això, mirem tanmateix les xifres i el que ens diu Zabalza pel que fa al dèficit fiscal:

En 2010, segons la Generalitat els catalans aportaren a l’Estat  entre 11.258 y 16.543 millons d’euros de més dels serveis rebuts de l’Estat, un 5,8% y un 8,5% del PIB catalán, unes dades posades en dubte per Zabalza. Del ball de xifres  que dona solament hem tret la conclusió que la balaça fiscal depèn de de la conjuntura econòmica i que no és correcte fixar-se en un any concret. Segons els calculs de Zabalza, en 2009 el saldo va ser molt petit i inclús favorable a Catalunya;  però el correcte és contemplar l’evolució d’un sicle econòmic complert del que segons sembla no disposem.

Solament es disposa de resultats homogenis i comparables  ed’uns anys: el dèficit fiscal en 2006 ha estat de 8.0% del Pib català, el 2007 de 8.3 %, el 2008. de 3,2, el 2009 de 2,1%, i el, 20010 de 0,4%. La mitja  dels cinc saldos segons Zabalza reals, seria de  3,5% del PIB català.

Però Ja ho hem dit al principi que mai ha estat l’interès econòmic el que ens ha mogut políticament. El fet que  ens ha fet  evolucionar  d’un federalisme pactat  a decidir votar la independència és degut a tota una serie de factors durant aquests darrers anys: l’actitud d’Espanya,  les agressions del seu govern,  dels seus polítics, d’Institucions com el Tribunal Constitucional i la seva sentència sobre el nou Estatut, i el silenci còmplice dels periodistes i inte·lectuals espanyols.

Tots aquests fets ens han portat a considerar, com molta gent, que ara  més que mai, es tracta pels ciutadans de Catalunya d’una qüestió de dignitat.

Toni Soler: canviem de jaqueta

dilluns, juny 3rd, 2013

De l’article de Toni Soler al diari Ara “Canviem de jaqueta”, no m’agrada el titular , car crec que confon l’expressió amb la decisió legítima d’un ciutadà de canviar el seu vot segons les circumstàncies.  Al meu entendre, rarament un ciutadà canvia la seva ideologia, a part els  polítics arrivistes.

Tanmateix, sí que estic  més d’acord amb Soler quan escriu  “intento ser d’esquerres”. car intentar-ho no implica ser-ho. I amb això no vull dir que Soler no sigui d’esquerres.

M`ha sorprès també  que en tot l’article no fassi cap referència al sistem econòmic en el que vivim, és a dir el capitalisme. Faig igualment meves  les seves paraules quan afrma que l’esquerra és majoritària al món de la cultura i les arts però discrepo quan  hi afegeix els mitjans de comunicació car tots sabem que cada un d’ells té la seva línia editorial, imposada per la proprietat del mitjà generalment de dretes, i que de franc tiradors d’esquerres com en d’altres  temps en queden pocs, per no dir cap! Toni Soler pensa que la sortida de la crisi no la té cap partit, ni cap idea ideològia malgrat reconèixer que “en l’àmbit social la frontera entre esquerra i dreta no s’ha desdibuixat del tot”,  i també fa al meu entendre una definición  objectiva de les ideologies quan afirma que l’esquerra és laïca, igualitària, pro palestina, defensa els drets dels gays i dels desfavorits¸ mentre que la dreta és catòlica, individualista, proisraeliana, conservadora i creu que els millors mereixen premi”. Però allò  que no diu Soler (i-els seus motius tidrà) ho hauré d’afegir  jo: i és que tan indecent és que un banquer o un alt executiu guanyi centenes de vegades el sou mínim d’un assalariat,  que els guanyi un escriptor  amb éxit   un o un futbolista! Tot i que en aquests darrers casos sembla menys escandalós perquè són ells qui generen directament els diners, és el truc inventat pel poder econòmic per intentar justificar  i fer acceptables  les astronòmiques i inadmissibles desigualtats al seu favor. I on crec que tè raó Soler és quan diu que “a Catalunya el veritable front de batalla és el sobiranisme que no  és d’esquerres ni de dretes, sinó tot el contrari. Però com tampoc precisa, també ho haurem d’afegir nosaltres: Per poc que ens ìnteressem a la Història, ens adonem que qui lluita i defensa l’existència i la idiosincrasia d’un país és sempre el poble. Els poderesos, els privilegiats, no ens enganyem, són conservadors, tenen horror del canvi, defensen els seus privilègis i per dissimular, a tot arreu,fan semblant d’envoltar-se amb la bandera inclús al País Valencià on no dubten al mateix temps en despreciar la llengua!

I Acabarem  concluint aquestes ratlles amb una altra frase de l’article de  Soler que opina  que “fins que a Catalunya no tanquem la carpeta del sobiranisme, no podrem obrir la següent”.

I ací també nosaltres afigiriem que Espanya no solament es mostra  contrària a resoldre un problema que més que de Catalunya -que també- és el seu propi, el d’España, donat que encara no ha reeixit al segle XXI ,la seva unificació sense conflictes.

I tot sembla indicar, que un cop més, està fent tard!

Àngel Castanyer