Archive for agost, 2013

El valencianisme republicà

dilluns, agost 26th, 2013
  1. L’amic Francesc Balanzà, un estudiós del meu poble que disposa d’informació interessant sobre Foios i la nostra guerra  incivil m’ha proporcionat una nota biogràfica sobre el militar i membre del Partit valencianista d’Esquerres Uribarri Barutell (Burjassot, 23 de novembre de 1896- Veracruz, 6 d’octubre de 1962) que publiquem  tot seguit desprès de recordar  la dedicatòria  que el mateix  Uribarri va enviar a qui fou durant la guerra el seu comissari polític a la 46e brigada mixta , Josep Castanyer i Fons, i les paraules que  li va adreçar també a Josep, Primitiu Gómez,  el qui  va ser  director del Museu de Ceràmica González Martí del Palau de Dos Aigues:  “Malgrat que la seu de Lo Rat Penat va ser requisada per un comitè revolucionari el 1936, es van poder salvar els quadres, fons documentals i arxius : “De lo Rat Penat me diuen que és gràcies a Lluís Cebrián Ibor i Josep Castanyer Fons, que feren tornar ço que s’havien endut, s’han salvat per ara, i que volen reorganitzar allò.”
No sobren tampoc, per completar el que fou el valencianisme polític republicà aquestes paraules de Primitiu Gómez :” Martí que més tard serà director del Luseu de Ceràmica González Martí del Palau de Dos Aigues: “I un altre fet revelador  sobre Josep Castanyer : “Malgrat que la seu de Lo Rat Penat va ser requisada per un comitè revolucionari el 1936, es van poder salvar els quadres, fons documentals i arxius tal com ho ha deixat escrit Nicolau Primitiu: “De lo Rat Penat me diuen que és gràcies a Lluís Cebrián Ibor i Josep Castanyer Fons, que feren tornar ço que s’havien endut, s’han salvat per ara, i que volen reorganitzar allò.” – See more at: http://www.duntempsdunpais.cat/#sthash.kNfPoskb.dpuf
I un altre fet revelador  sobre Josep Castanyer : “Malgrat que la seu de Lo Rat Penat va ser requisada per un comitè revolucionari el 1936, es van poder salvar els quadres, fons documentals i arxius tal com ho ha deixat escrit Nicolau Primitiu: “De lo Rat Penat me diuen que és gràcies a Lluís Cebrián Ibor i Josep Castanyer Fons, que feren tornar ço que s’havien endut, s’han salvat per ara, i que volen reorganitzar allò.” – See more at: http://www.duntempsdunpais.cat/#sthash.kNfPoskb.dpuf
un altre fet revelador  sobre Josep Castanyer : “Malgrat que la seu de Lo Rat Penat va ser requisada per un comitè revolucionari el 1936, es van poder salvar els quadres, fons documentals i arxius tal com ho ha deixat escrit Nicolau Primitiu: “De lo Rat Penat me diuen que és gràcies a Lluís Cebrián Ibor i Josep Castanyer Fons, que feren tornar ço que s’havien endut, s’han salvat per ara, i que volen reorganitzar allò.” – See more at: http://www.duntempsdunpais.cat/#sthash.U7heBix5.dpuf
I un altre fet revelador  sobre Josep Castanyer : “Malgrat que la seu de Lo Rat Penat va ser requisada per un comitè revolucionari el 1936, es van poder salvar els quadres, fons documentals i arxius tal com ho ha deixat escrit Nicolau Primitiu: “De lo Rat Penat me diuen que és gràcies a Lluís Cebrián Ibor i Josep Castanyer Fons, que feren tornar ço que s’havien endut, s’han salvat per ara, i que volen reorganitzar allò.” – See more at: http://www.duntempsdunpais.cat/#sthash.kNfPoskb.dpuf
un altre fet revelador  sobre Josep Castanyer : “Malgrat que la seu de Lo Rat Penat va ser requisada per un comitè revolucionari el 1936, es van poder salvar els quadres, fons documentals i arxius tal com ho ha deixat escrit Nicolau Primitiu: “De lo Rat Penat me diuen que és gràcies a Lluís Cebrián Ibor i Josep Castanyer Fons, que feren tornar ço que s’havien endut, s’han salvat per ara, i que volen reorganitzar allò.” – See more at: http://www.duntempsdunpais.cat/#sthash.U7heBix5.dpuf
I un altre fet revelador  sobre Josep Castanyer : “Malgrat que la seu de Lo Rat Penat va ser requisada per un comitè revolucionari el 1936, es van poder salvar els quadres, fons documentals i arxius tal com ho ha deixat escrit Nicolau Primitiu: “De lo Rat Penat me diuen que és gràcies a Lluís Cebrián Ibor i Josep Castanyer Fons, que feren tornar ço que s’havien endut, s’han salvat per ara, i que volen reorganitzar allò.” – See more at: http://www.duntempsdunpais.cat/#sthash.WAlPsJTP.dpuf

 

-Aprofitem l’ocasió també  per donar desprès de la nota sobre  Uribarri, una entrevista feta a Josep Lluis Bausset al’ocasió del seu centenari on,  parlant del Partit  Valencianista d’Esquerra d’Esquerra cita, -com no!- els germans Josep i Angeli Castanyer i t, per primera vegada en un escrit, Del tercer germà, Aureli, que no pogué embarcar cap a l’exili, fou fet presoner i passà dos anys i mig presonat al Castell de San Fernando d’Alacant.

 

“La grafia del seu cognom també apareix sovint com a Uribarri.
Des de molt jove va encarar la seua carrera cap al camp militar, i així, als 18 anys, va anar com a soldat
voluntari a Ceuta al 1914, on romandrà fins 1916. En tornar a la península va ingressar a l’Acadèmia Militar
de Toledo, des d’on pasa a ingressar a la Guàrdia Civil i finalment és destinat a València.
A finals dels anys 1920 va escriure, amb el pseudònim “Teniente Robert”, tres obres de teatre en vers,
estrenades totes tres el 1929 al Pinazo i al Cercle Catòlic de Burjassot: El didalet de l’amor; Eh! La
xiqueta…; i Un nòvio per deu quinzets.
Durant els anys 1930, a València, va ser membre d’Esquerra Valenciana (1), on no ocupà cap càrrec orgànic
(probablemet per algun tipus d’incompatibilitat amb el seu rang de capità de la Guàrdia Civil). Així mateix,
entra a formar part de la maçoneria com tants altres militants del partit, ingresant a la Lògia Pàtria
Nova. Així mateix, va formar part de la Unió Militar Republicana Antifeixista, organització militar clandestina
i d’esquerres que havia estat creada el 1934 en resposta a la feixista Unión Militar Española, creada dos
anys abans.
Durant l’alçament militar del 18 de juliol del 1936 juga un paper capdal a la ciutat de València, organitzant i
armant les milícies a la ciutat i posant la Guàrdia Civil a les ordres de la República. Tres dies després, el 21
de juliol, i per ordre de l’alcalde de València, Josep Cano i Coloma, va ser l’encarregat de protegir la
Catedral de València i la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, què anaven a ser cremades per un
grup anarquista. Junt a un esquadró de 20 guàrdies civils i 3 bombers, sofocà algunes flames a l’edifici de
la Basílica i acordonà el perimetre establint un cordó de seguretat. Per tal de salvaguardar el patrimoni, va
traslladar la imatge de la Mare de Déu a l’Arxiu Històric Municipal.
El mateix juliol de 1936, i sent en eixe moment inspector general de les Milícies de Llevant, i segons
assegurà ell mateix, rebé a un eivissenc de cognom Tur qui assegurava comptar amb homes que
s’alçarien contra les autoritats feixistes de la illa en cas d’una intervenció militar republicana. Així comença
a organitzar la creació d’una columna d’uns 300 homes formada per milicians anarquistes, guàrdies civils,
guàrdies d’asalt i carabiners que el 7 d’agost partirien de València amb la voluntat de col·laborar amb les
milícies catalanes comandades pel capità Alberto Bayo per tal de prendre l’illa de Mallorca i alliberar les
illes Pitiüses.”

 

(1)  Del qual Josep Castanyer va ser president.

 

 

.

Més  documentació:

_- Exili dels germans Castanyer

 

-Fundació de la Casa Regional Valencianade París

Pàgina 1 de 2

Fernando Barrachina Ausina:Pregoner de les Festes de Foios 12 d’agost de 2013

dissabte, agost 24th, 2013
Fernado Barrachina és un pintor de Foios que tot i haver començat tardanament la pintura, ha arribat a constituïr una obra considerable que s’ha pogut contemplar durant les Festes en tres exposicions simultànies  i que també podeu apreciar ací.

 PREGÓ

 
Moltes gràcies, Sr Alcalde. Moltes gràcies, Hèctor, per les teues amables paraules i per la presentació tan afectuosa que m’has dedicat.
   Permet-me el públic tuteig, en raó de què el respecte i la confiança no són conceptes antagònics; al contrari, poden resultar ben compatibles i harmònics si és que van junts i de la mà, com és el cas.
   Abans de començar volguera expressar-vos, a tu i a Mª Jesús, regidora de festes, el meu agraïment per la distinció que m’haveu fet, en confiar-me esta grata responsabilitat.
 
-         BarrachinaAusinaPLANTEJAMENT   -
    Així que, amb el vostre permís vaig a tindre l’honor de dirigir-me a tots: autoritats, familiars, amics, veïns, i a tots els que molt amablement haveu acudit a esta plaça. I a tots, per tal amabilitat, tinc l’obligació i el gust de donar-vos les gràcies, com així també, la més cordial benvinguda.
   Meditant sobre els temes que podria tractar en esta intervenció, em vaig trobar rebuscat entre els records i vivències de la meua infantesa i, quasi sense voler, feia comparacions entre els temes que estava recordant de l’època aquella, amb els mateixos de la realitat actual.
   La gran diferència que anava trobant, em feu pensar que ací podria tindre tema més que suficient, ja que mai hi ha hagut i difícilment hi haurà, en tota la Història, no sols de Foios, sinó d’Espanya sencera, un període com este, que jo he viscut, on es registre un canvi de tanta envergadura.
   Permeteu-me que faça un xicotet examen sobre esta qüestió, per a la qual em basaré en records; molt personals, ja ho sé, però que resumiré de la forma més objectiva possible. Això sí, tractaré de no plantejar, ara, massa comparacions, ja que el millor és deixar esta possibilitat al criteri de cadascú.
   Dirigiré la mirada al Foios que vaig conèixer des del moment que ma mare, Clara, “la cabilda”, em va portar al món, l’any 1933.
 
                             -   LA GUERRA –
    Els primers records pertanyen a la nostra guerra civil ( o incivil, com diuen alguns).
   El més destacat i que em causà gran impacte, és el d’un succés singular i del que m’estranya molt la poca atenció que, en general, ha merescut.
   Parle de l’explosió del polvorí que hi havia en el que es deia “la porcatera de Rabosa”, a la partida de Macarella i a cosa d’1 Km del poble. Allí s’emmagatzemava gran quantitat de municions, projectils, explosius, etc.
   Recorde que ma mare, espantada, em duia de la mà, corrent tot el que podia, cap a un refugi que hi havia al corral de la tia Francisqueta, al carrer de Francesc Corell. Els vidres de les finestres, a dreta i esquerra, esclataven i queien al carrer, per les fortes vibracions d’aquella explosió.
   I, mira tu, que d’aquell tremend soroll i estrèpit que allò tindria, no m’ha quedat memòria ninguna.
 
                              - LA POSTGUERRA 

 

   De la postguerra sí que guarde molts records.
   Crec necessari assenyalar que les circumstàncies que s’ajuntaven només acabar-se la guerra, eren senzillament tremendes.
   Al notable i maleit retard que registrava Espanya en diversos fronts, es van unir les negatives conseqüències d’una guerra de tres anys i entre germans, amb les seqüeles de destrucció, ruïna, pobresa i sofriment.
   Per si fóra poc, el començament de la segona guerra mundial i les seues implicacions polítiques, ho acabà de complicar.
   Aquest panorama, vertaderament negre, anirà suavitzant-se, molt poc a poc, fins els anys 50 i 60, on, de veritat, començà una imparable remuntada.
 
                                  -  FOIOS FÍSIC  -
    A tot açò, com era el Foios que jo recorde? O, com recorde jo que era Foios?
  Del Foios, diríem físic, recorde tan sols dos edificis amb una alçada superior a planta baixa i pis o andana: un era la casa de la família Segura, que encara existix al costat de la via; i l’altre, al cantó dels carrers Delme i la Unió, molt humil i pintoresc, que ja desaparegué.
   Cap carrer estava empedrat o asfaltat; tampoc hi havia clavegueram, ni res que li semblara. De tal manera que a l’estiu la pols ho dominava tot, mentres que a l’hivern, per poc que ploguera, els carrers es convertien en un fangar.
   En alguns cantons hi havia pilons o pedres tallades que sobreeixien com un pam del sòl, i que permetien creuar el carrer fins la vorera oposada sense estacar-se al fang. Entre piló i piló passaven les rodes dels carros i quan plovia, circulava l’aigua.
   En viure jo al carrer Major, vaig presenciar de prop la construcció del primer clavegueram de Foios, que fou als carrers Dr. Millan i Major. Com que no hi havia màquines de cap classe, les xanques i escomeses s’obrien a “pic i pala”.
   Quan apareixien al subsòl roques més grosses, es recorria a l’explosió de barrinades, esment a la recollida dels trossos, també a cabasset i lligona. De forma que allò, per més mà d’obra que hi haguera, que n’hi havia bastant, es va demorar mesos i mesos.
   Però, al remat, miracle, varen aconseguir tindre dos carrers empedrats i amb clavegueram.

 

 
                                  - ECONOMIA -

 

   Si sempre és important este capítol, més encara era aleshores, quan patíem una economia de subsistència.
   Dos principals activitats hi havia a Foios: Una era industrial: Yutera Española, S.A., que com tots sabem, es dedicava a la confecció de sacs de jute i espart. Jo mateix treballí un estiu, de botones, a les oficines. Podria ser per l’any 47 o 48.
   En aquells moments la plantilla passava de dos mil persones, la majoria dones, i actuaven en torns de 8 hores. Venien a treballar gent de tota la comarca ja que els jornals, encara que molt raquítics, almenys eren segurs.
   El Trenet especial que, atibacat de “fabriqueres”, feia el servei de transport a les hores d’entrada i eixida de cada torn, es va guanyar el cridaner mal nom de “el cofí”.
   Cal dir que, coincidint amb la segona guerra mundial i conseqüent postguerra, la fàbrica travessà una època de prosperitat, i no donava ni abast per a servir les moltes comandes de sacs, fins al punt d’aconseguir autorització oficial per la que treballaven diumenges i tot.
   Això junt als minves jornals que pagaven es va traduir en un autèntic esplendor empresarial de jutera.
   En passar els anys, potser per falta de visió empresarial adequada, l’obsolescència del producte esdevingué en la desaparició de l’empresa i dels més de dos mil llocs de treball.
   L’altre sector econòmic era l’agricultura, basada en el minifundi o xicotetes propietats que, aleshores, havien de treballar sense cap classe de maquinària motoritzada, és a dir, tots els treballs  eren realitzats a mà o amb animals de llavor, de tal forma que requerien gran quantitat de jornals, en especial en temps de sembra i collita.
   Molta gent, abans o desprès de fer el jornal de jutera, feia totes les hores que podia llogant-se al camp; treballant com a burros, un dia i un altre dia, diumenges i tot.
   Eren autèntics herois que feien aquells sacrificis només que per a que les seues famílies pogueren menjar; la qual cosa difícilment aconseguien.
   També treballaven molt dur els llauradors propietaris i era corrent que, a l’alba, a les primeres llums, ja estigueren al camp.
   Una situació singular es donà durant diversos anys, derivada de la sequera que tant castigà Espanya i que ocasionà un gran dèficit de gra, que a més s’unia amb greus dificultats per a importar-lo. Per eixe motiu, el govern decretà que a València es fera obligatori la “quota forçosa” de forment que els propietaris de terra havien de vendre a l’Estat, a preu de taxa, tant si havien sembrat forment com si no.
   D’aquesta manera obligaren a tota l’horta a convertir-se en cerealista. Com que la seua producció per Ha era molt superior a l’acostumada en les zones tradicionals, tal circumstancia permetia als llauradors de Foios la possibilitat d’ingressar algun duro “d’estrangis” i de guardar alguna mica de forment per a casa.
       -  SANITAT –
    Sense Seguretat Social, la sanitat de 3.000 ó 3.500 foiers estava a càrrec quasi totalment de la dedicació i professionalitat dels dos únics metges que, mitjançant el sistema de “iguala”, una espècie d’assegurança privada que es pagava en quotes mensuals, garantia l’atenció mèdica a tota la família.
   Estos metges s’havien d’enfrontar a tot tipus de malalties i encara que no existien els antibiòtics, res els impedia intentar resoldre totes les situacions possibles.
   Derivar qualsevol malalt a determinat especialista de València, era una despesa que molts poquets podien assumir.
 
                           -  ENSENYAMENT –
      A la dècada del 40, el poble tenia, com he dit abans, de 3.000 a 3.500 habitants; més o menys la meitat de hui, i l’única escola era la de l’edifici de la plaça d’Espanya.
   Les classes estaven dividides de la següent manera: Una per als més menuts, xiquets i xiquetes; dos classes més, per cadascú dels sexes, d’edats més avançades. En total, 5 mestres, per a tot el poble, que tenien al seu càrrec 40 ó 50 alumnes cadascú, que ja devien donar guerra.
   No poc ajudava a mantindré l’ordre el principi aquell, que aleshores s’estilava, de “la letra con sangre entra”, que els mestres portaven a terme amb convicció.
   No cal fer moltes càbales per imaginar la quantitat de carxots, nyesples i paletades a les mans que es repartien a diari.
   Desprès de l’etapa escolar, eren poquets els qui optaven per fer el batxillerat que podien estudiar, a València, bé en algun col·legi religiós, bé al Institut lluís Vives, el xics; o bé les xiques al Institut Sant Vicent Ferrer. En tota la província tan sols hi havia dos instituts més: a Requena i a Xàtiva.
   A títol de curiositat, saben quants instituts de Batxillerat hi ha hui en l’àmbit provincial? Vos ho dic: Entre públics i privats, 244.
 
                                    -  HIGIENE  -
    Si tenim en compte que l’aigua potable, com a tal, no existia; si considerem que els desaigües anaven al que es deien “Pous cecs” que, a poc a poc, anaven filtrant al subsòl les aigües residuals de les cases i que de les aigües d’aquests subsòls s’alimentaven els pous i les bombes d’aigua, podem fer-se una idea de com anava el tema des de la perspectiva sanitària.
   Als anys de sequera, que jo crec que eren quasi tots, el subsòl es quedava eixut, i no quedava altre remei que acudir a la font, de la plaça, ja que l’Ajuntament instal·là un motor prou potent com per a poder extraure l’aigua de major profunditat. El cas és que a les hores assenyalades en què no hi havia restriccions, hores que l’Alguatzil  ja havia informat mitjançant un ban que feia pels llocs de costum, es formaven grans cues a la font de gent que anava proveïda de tot tipus d’atifells per a carretejar aigua cap a casa.
   En època de tanta fam, les famílies tractaven de trobar algun lloc, a la planta baixa, que convertien en quadra per a criar animals d’engreix: porcs, borregos, vedelles, gallines, conills, etc, per tal d’ajudar a l’economia familiar i també per a procurar-se proteïnes.
   Això era un factor que afavoria l’aparició de grans quantitats de mosques, mosquits, cucs, escarabats, puces, etc, que ens martiritzaven a diari i més cruelment a l’estiu.
   També hi havia altres pràctiques amb perfil d’especial interès, com per exemple: Com que no hi havia clavegueram, els excrements humans feien cap a uns dipòsits que hi havia en cada casa, i que es denominaven “la basseta”, instal·lada no molt lluny d’on s’extreia l’aigua.
   Aquestes bassetes les buidaven periòdicament persones de la pròpia casa (o algun llogat també), normalment en equip de tres persones: un que omplia un poal agenollat a la basseta; altre que el portava fins al carro de la merda, “la bota”, que arrossegava un animal de tir i que prèviament havien llogat. Aquest esperava al carrer on una tercera persona que, des de dalt d’una cadira, buidava el poal. Este carro, que incloïa alguna cosa així com un gran tonell, per raons d’higiene i discreció, actuava sempre de nit, i, una vegada estava ple, solien buidar-lo en algun campet, servint tot allò d’abonament orgànic.
   No volguera entrar massa a fons en el tema de la higiene personal; tema més que delicat, ja que si explique detalls que jo recorde i els jutgen sense estudiar les circumstàncies d’aquells moments, podríem fàcilment aplegar a conclusions equivocades sobre aquelles persones que, si bé oferien deficiències notables, aquestes tenien explicació i causa de les mil penúries que patien.
   La veritat és que, salvada alguna possible excepció, en capa casa hi havia dutxes. La majoria esperava a l’estiu per a rentar-se amb poal i arruixadora; com també aprofitaven, amb el mateix propòsit, els primers banys a la mar.
   Els xiquets com jo, mostràvem, habitualment, múltiples crostes d’úlceres, especialment en cames i bressos, ja que qualsevol rascada patia infecció immediata.
   La imatge nostra, la de tots els xiquets, havia de ser prou lamentable, a saber: el monyo brut; les cares famolenques; les espardenyes mig trencades o descalços; la vestimenta, plena de pedaços. I a més a més, amb la pell prou ronyosa.
   Però mira tu que, per damunt de tota esta misèria, predominava en nosaltres, consubstancial a la nostra infantil vitalitat, una visió alegre i feliç de la vida. Això també ho recorde.
   Hauré de finalitzar que ja és tard.
   Em sap greu no parlar una miqueta de religió i de política i de les tan estrictes i prou ridícules normes sobre moralitat i sexe, però en gràcia de no fer-me massa llarg, passaré d’açò i aniré directe i encara que succintament, a les raons i causa d’haver passat d’aquell subdesenvolupament tan gran, fins aplegar a l’actual societat del benestar i confort (faré un apart per a oblidar-me dels últims tres o quatre anys amb el seu lamentable retrocés per culpa de la crisis i les retallades).
   Els historiadors i sociòlegs assenyalen diverses causes com ara l’incansable treball dels nostres pares i de nosaltres mateix; la progressiva y notable millora en la formació acadèmica i cultural de la joventut; la imparable progressió de la tecnologia, etc, etc.
   Tanmateix, crec necessari ressaltar la concurrència d’un altre factor d’ordre superior; factor determinant, sense la presència del qual hi hagueren quedat inefectives aquelles causes assenyalades.
   Es tracta que portem ja més de 70 anys sense guerres. Període tan llarg de pau, no té molts precedents a la nostra història. A tal fortuna, no solem donar-li la importància que té, de la mateixa manera que no li la donem a la salut, només que quan la perdem.
   Caldrà, doncs, estimar la pau?
   Caldrà valorar-la?
   Per tota resposta, acabaré dient: Autoritats, familiars, amics, veïns i tots els presents:
 
                              VISCA LA PAU!!
 

Don Arturo, mestre a Foios

diumenge, agost 18th, 2013

A l’ocasió d’un article publicat a El País, em plau recordar el vaig escriure sobre el mestre DON ARTURO de Foios a les meues memòries: Els valors dels vençuts:

“Pel que fa als altres, els vençuts pobrets…

A alguns d’ells no els valgué la caritat; i no ens referim als qui aprofitant el desordre creat per la insurrecció militar cometeren actes criminals tot i volent fer creure –o pensant- que propiciaven actes revolucionaris, sinó als qui simplement no eren adictos al régimen. Aquests, al finalitzar la guerra, foren denunciats per les seves idees i anaren a parar a la presó o foren desterrats. Altres casos clamen al cel com el de Don Arturo que fou depurat a l’igual que milers de mestres i professors de les zones on la rebel·lió no havia triomfat el 18 de juliol, pel simple fet d’haver continuat exercint la docència sota la tutela de les autoritats legítimes republicanes, com era el seu deure. Per subsistir –Deu estreny però no ofega- gràcies a la complicitat del poble que no devia trobar massa just el que havien fet amb el docent, Don Arturo va poder donar a casa seva classes als xiquets i als adults del poble. Avui, a Foios, molta de la gent gran sap llegir i escriure gràcies a Don Arturo. Jo mateix li dec tot el que vaig aprendre en els meus primers anys d’existència ja que en un règim on el cabdill s’autoproclamava “por la gracia de Dios” l’escola pública -veges per on- estava deixada de la ma de Déu.”

 

No us perdeu l’article d’El País: El maestro que fue depurado

 

 

 

Foios juliol2013

diumenge, agost 18th, 2013

Ceràmica de Joan Antoni Rausell

dissabte, agost 17th, 2013
El malaguanyat Joan Antoni Rausell (Foios, País Valencià 11/08/ 1959 – 8/5/ 2013) no ha tingut la sort de viure molts anys però sí els suficients per deixar darrere seu una obra apreciable tal com podem constatar en questa mostra  de les seues ceramiques ue tenim la satisfacció de presentar, algunes d’elles amb una natural influència mediterrània de Tàpies i Miró.    A.C.

 

Ceramica Joan Antoni600

 

 

Firma Joan Antoni600Joan Antoni29-12-04-A-005_IMG-RET-WEB12-29-12-04-A-003_IMG-RET-WEB29-12-04-A-002_IMG-RET-WEB29-12-04-A-010_IMG-RET-WEB01-Niño_jugando-2004-Web13-14-15-17-18-

29-12-04-A-007_IMG-RET-WEB

29-12-04-A-008_IMG-RET-WEB

29-12-04-A-009_IMG-RET-WEB

Valle de Los Caídos

dimecres, agost 7th, 2013

 

Català: El Monument elevat  per decret de Franco del  6 d’avril de 1940 a la glòria dels vencedors de la guerra civil fou contruit entre 1940 i 1950 pels  presoners públicans. És el més gran cementiri del món  on foren enterrades 33.872 víctimes de la guerra  civil sense  haver-ne informat prèviament les famílies (cincentes  sense el seu consentiment). El monument fou inaugurat el 1959.

.El 6 d’avril del  206 l’ informe Bricant aprovat per l’Assemblea delConsell d’Europa i rebutjat pels partits de dreta i l’Església catòlica espanyola, proposava montar en la basílica una exposició educativa permanent explicant  la veritat sobre aquella guerra fratricida.

La llei de la  Memòria Històrica del16/8/2007 despolititzà la basílica i la declarà lloc de culte on no es podien celebrar actes partidistes -fins aleshores exclusivament fascistes- amparats per la creu,  una creu de 182 m, la més alta del món!

Al dia d’avui, les víctimes repúblicanes continuen enterrades junt a les tombes de Franco i José Antonio, els seus botxins i sota l’escut dels vencedors!

Un poble que accepta la situació actual del Valle de Los Caídos és un poble traumatitzat que

encara no ha superat el del tot el seu passat recent.

 

Malgrat  la dificultat de la recuperació i identificació dels cossos degut al seu gran nombre, els sota-signants,

 

 DEMANEM :

 

1-      Que les famílies que ho sol·licitin puguin recuperar les restes dels seus

 

2-      Que es retirin  del Valle de Los Caídos les tombes de Franco i de José-Antonio

 

3-      Que es  tregui l’escut franquista

 

 

4-      Que  s’accepti la proposta del Consell d’Europa  de crear una exposició educativa permanent sobre la veritat de la guerra civil   

5-      Que  s’hi elevi un mur de granit com en el Viet Nam, on es gravin els noms de les de totes les víctimes de la  guerra civil espanyola  allí enterrades.

 

***

 

 

 

The monument was erected between 1940 and 1950 by Franco’s decree of April 6th, 1940.  Built by Republican prisoners, it is dedicated to the glory of the victors of the Spanish civil war.

 

It is the largest cemetery in the world in which 33,872 victims of the conflict were buried without having previously informed their families (five hundred buried without the consent of relatives).

 

The monument was opened in 1959.

 

The 6th of April of 2006 the Report Bricant approved by the Assembly of the Council of Europe and rejected by European right-wing parties and the Catholic Church in Spain, proposed to assemble in the Basilica a permanent educational exhibition explaining the truth about this fratricidal war.

 

 

The Law of Historical Memory of 16/8/2007 depoliticized the Basilica and declared it a place of worship in which events of a partisan nature could not be celebrated. Until then, used by fascist groups protected by the cross – a cross 182 metres high, the highest in the world!

 

As of today, the Republican victims are still buried next to the graves of Franco and Jose Antonio their executioners and under the shield of the winners!

 

A nation that accepts the current situation of the Valley of the Fallen is a nation traumatized that has not yet assimilated all of its recent past.

 

Despite the difficulty of recovering and identify all the bodies due to their large number, the under-signed,

 

DEMAND:

 

1 – To recover the remains of the victims at their family’s request

 

2 – To remove from the Valley of the Fallen the tombs of Franco and Jose-Antonio

 

3 – To remove Franco’s shield

 

4 – To accept the proposal of the Council of Europe to create an education exhibit explaining the truth about the Spanish Civil War

 

6 – To raise a wall of granite, as with the Viet Nam war, in which to engrave the names of all the victims of the Spanish civil war buried there.

***