Archive for setembre, 2013

En l’aniversari de la mort de Romà Planas

dijous, setembre 26th, 2013

Àngel Romà 500

El 1995, en aquest mes de setembre, moria Romà Planas.
Per a mi Romà va ser, l’amic. Allò que s’entén per l’amic, i tinc suficients motius i la satisfacció de pensar que jo també ho vaig ser per ell. Una amistat que havia començat el 1958 al Casal Català de París i que només va acabar el 1995 als serveis funeraris del carrer Sancho Dávila de Barcelona encarregant el seu taüt. El veig com aquell niño republicano que descriu Haro Tecglen en les seves memòries, posat a Catalunya. Com ell, Romà era fill de la Guerra Civil. Havia marxat a l’exili als set anys, amb els seus pares .
Em sembla evident que la personalitat de Romà Planas, una barreja de fortalesa i timidesa que la feien entranyable, estàva marcada per les circumstàncies de la seva infantesa de nen exiliat. Exiliat, a més, en un país en guerra. Va sortir de la Guerra Civil per viure isolat, en un poblet de La Beauce, prop de Chartres, envaït pels alemanys. Jo aquesta època l’havia viscut d’una altra manera, des d’un poble valencià. Estic convençut que la trajectòria immutable que fou la vida del Romà s’explica, a més de per el propi caràcter, per aquests primers anys que el van marcar i fixar un objectiu clar i quasi, diria, únic: la redempció d’aquella injustícia d’infantesa per la dignificació i el retorn dels vençuts. En més d’una ocasió em va comentar que de petit, en la seva solitud, es jurava que faria tot per aquest retorn, i així ho va fer, si bé, en la edat de raó, com tothom, arribava a dubtar de que es pogués realitzar i sobretot de la manera que es va produir.

La Joventut del Casal Català es va crear al bon moment. No es podia comptar amb els fills de refugiats del 39, totalment integrats a la vida francesa de cada dia -a part comptades excepcions com les nostres- però sí que es va saber aprofitar i nodrir, en la dècada dels 60, de l’onada dels joves catalans que arribaven a França, uns per raons econòmiques o polítiques, altres fugint del clima conformista i asfixiant d’aquella societat. Ens vam dedicar a ajudar els qui acabaven d’arribar, facilitant-los les gestions amb l’administració francesa, organitzant cursos de francès i de passada autoformant-nos tots plegats en la història del nostre país muntant cursos i conferències i també classes de català que ens donava un professor exiliat, el professor Enric Roig i Querol. Vam crear un cert ambient. La iniciativa d’organitzar una Festa de Primavera al Casal per part d’aquest jovent es va transformar aviat en la Festa del Llibre Català a París, que va tenir la seva importància. Les principals editorials de Catalunya hi col·laboraven deixant els seus llibres en dipòsit i per ella passaren els Raimon, Pi de la Serra, Serrat, Llach, que tot just començaven, així com intel·lectuals i polítics, alguns d’ells, en aquella època també debutants i avui dia coneguts dirigents. A París, els uns i els altres van disposar d’una tribuna que a l’interior els hi era denegada o, com a mínim, vigilada. Aquestes circumstàncies i la voluntat del Romà Planas que des del primer moment ho va tenir molt clar, van fer que l’exili català i l’interior comencessin a deixar de viure d’esquena l’un de l’altre. Quan anys més tard, l’Assemblea de Catalunya va tenir representació a París, en aquest sentit, el terreny estava preparat.

Amb l’esperit que presidia la Festa del Llibre, com amb la nova revista que va impulsar amb el nom de Foc Nou, la Joventut del Casal Català va trencar no solament amb la inèrcia de la ignorància mútua entre l’exili i l’interior sinó que també va abatre moltes de les barreres que encara subsistien des de la guerra civil, entre les forces polítiques exiliades. En el primer número de la revista, sota el títol “Els nostres objectius” es podia llegir amb un estil propi a la joventut: ” Volem que Foc Nou, òrgan de la Joventut del Casal de Catalunya de París, no se separi mai de les dues idees bàsiques que ens fan estar, per afany de llibertat, lluny de la Pàtria enyorada: Catalanitat i Democràcia. (…) Catalanitat sense Democràcia és una perspectiva buida de tota realitat i per altra part, la Democràcia, el sentit democràtic, ens mena, ens condueix a la Catalanitat. (…) Catalunya, com els altres pobles components de la península ibèrica, no té possibilitats de recobrar les seves llibertats i renéixer, mentre tots estiguen sotmesos a la implacable dictadura del General Franco. (…) Ens refusem, doncs, a tenir en compte les exclusives que han conduït a la situació en què ens debatem avui”. És de remarcar el paral·lelisme existent entre aquesta declaració de principis del novembre de 1960 i l’esperit de la transició democràtica anys més tard. Des del primer moment, la Joventut va reconèixer la Generalitat de Catalunya i es va posar al servei del seu President.

I sempre amb el paper preponderant de Romà Planas com home pont. Sempre estava disponible. La seva activitat política passava per davant dels interessos propis fins el punt de posar en perill la seva petita empresa de jerseis al municipi de Sevran, a la perifèria parisenca. Si el cridava el President Tarradellas a Saint Martin-le-Beau o l’enviava en representació seva pels casals d’Amèrica Llatina, si havia de viatjar a Catalunya o portar amb el seu cotxe Felipe Gonzalez i Raimon Obiols fins Alemanya per entrevistar-se amb Willy Brandt, com ho va fer en una ocasió, al seu retorn havia de treballar literalment nit i dia -en soc testimoni- per poder lliurar a temps la feina que havia hagut d’abandonar.

Si en algun període, per raons professionals o per cansament més o menys legítim, m’arribava d’allunyar-me de les nostres activitats, quan reprenia, estava segur de retrobar Roma Planas exactament amb la mateixa disposició en que l’havia deixat. Un gran amic seu va dir afectuosament que la manera de ser del Romà comprometia els amics. És clar que comprometia els altres! Però no perquè demanés cap favor o servei, ni l’exigís, ni tan sols ho insinués, -tenia en massa consideració i respecte la llibertat i lliure arbitri de l’altre per això- sinó que comprometia per l’exemple que oferia a tot moment. Quan comprovaves que, per molt que li costés, no es desviava del que considerava el seu deure, no tenies més remei que o fugir d’ell o tornar-te a enganxar. En tot cas és el que em va passar sempre amb ell. La constància va ser una característica molt pròpia de la seva conducta, en totes les etapes. Comprometia els altres per l’exemple de tenacitat que donava. I sempre amb una amabilitat encomanadissa, fins a detalls aparentment intranscendents. Per exemple si algú li demanava d’apropar-lo a casa seva amb el seu cotxe després d’una de les nostres reunions, no concebia deixar la persona al peu d’una parada de metro, encara que l’interessat li ho demanés. Es desviava com calgués per deixar-lo davant de la porta de casa. De jove, durant un temps es va prestar a que un amic seu, estudiant d’odontologia, practiqués sobre la seva dentadura amb una fresa traficada per ells mateixos i accionada per un motor de motocicleta. “Era tan dolorós, era tan horrible em deia, que per poder-ho suportar necessitava mentalitzar-me pensant en que allò no era rés comparat amb el sofriment dels partisans torturats per la Gestapo. Era la única manera que trobava per resistir-ho”. I ho deia amb l’humor que el caracteritzava. Tot en aquesta anècdota reflecteix el tarannà del Romà: el favor en si mateix i el recurs trobat per poder resistir el dolor. No li he vist refusar a ningú cap favor que estigués a les seves mans, li costés el que li costés personalment.

Al moment del retorn a Catalunya del president Tarradellas, l’octubre del 1977, jo portava dos anys treballant a la nova universitat politècnica de Compiègne. No havia seguit de prop els preparatius de l’operació. Però Romà va considerar que no podia faltar en aquella ocasió i em va enrolar en el viatge del president Tarradellas a Madrid i en l’avió de tornada a Barcelona. No havia tingut mai vocació política com ell, més enllà de la voluntat de servei al que les circumstàncies dels vells vençuts i les pròpies vivències m’obligaven. Probablement és per això que ens entenguéssim a la perfecció i sempre estigués disposat al que em demanés.

Tot seguit, quan arran de les primeres eleccions autonòmiques del 1980, Roma Planas passa a la Diputació de Barcelona com a cap del gabinet del president Francesc Martí Jusmet, em va encarregar una altra batalla a l’organisme de Gestió Tributària de la Diputació, als serveis de recaptació, com a responsable de la seva informatització i posada al dia tecnològica. Entre les innovacions, l’experiència en aquesta comesa va servir perquè el nou ajuntament democràtic de Barcelona pogués recuperar el control de tota la seva recaptació, fins aleshores en mans de recaptadors privats, i a continuació per unificar a l’Administració Local, el sistema de rebuts i facilitar el seu cobrament a través del conjunt de les oficines de les entitats bancàries.

Romà Planas sempre feia amb una gran generositat, a cada moment de la seva vida, allò que creia que havia de fer, al marge de la comoditat personal. El primer que s’apuntava a encetar una nova tasca era ell, si ho veia com un servei necessari. Des dels primers temps a França, em cridava l’atenció el fet que molts recorrien a Romà Planas fins i tot per muntar trobades entre persones de Barcelona que utilitzaven la seva mediació, els seus bons oficis. Em semblava extraordinari que apel·lessin a ell per aproximar posicions entre gent que podia trobar-se cada dia a Barcelona mateix. Un cop retornats, aquest tarannà es va mantenir. Va continuar exercint ben sovint, a petició de tercers, d’home pont entre persones o posicions diferents. Em sembla que això també retrata un personatge que, tanmateix, no deixava el menor dubte sobre les seves conviccions polítiques.

Al Romà sempre l’he vist com un fill espiritual del president Tarradellas, amb enfocaments similars, amb la mateixa tossuderia, amb la mateixa capacitat de centrar en cada moment el problema primordial i resoldre’l. En un peu de foto d’un diari que enquadrava el seu perfil, darrera del president, es podia llegir: L’ombra del president. I crec que l’expressió, utilitzada a propòsit en doble sentit, responia a una realitat. Des de molt jove havia tingut relació amb el president a través del seu pare. No sé la part innata i l’adquirida però lo cert és que vaig comprovar que en moltes de les seves actituds, la semblança era flagrant. Ens va encomanar als altres joves del Casal de París la seva consideració envers el president de la Generalitat exiliat. Més enllà de les posicions polítiques de cadascú, era una figura a respectar. Si bé la majoria de nosaltres tenia molt clar que la lluita passava per retrobar les nostres institucions, i lluitàvem per això, el ben cert és que ningú de nosaltres pensava que s’aconseguiria de la manera com va succeir, amb el president al davant amb olor de multitud. Si algú ho pensava, devia ser només el president mateix, i encara no n’estic segur. En tot cas, en aquella època, podíem comprovar com els seus recursos d’actuació eren ben migrats. En més d’una ocasió, com ara l’enterrament del poeta Josep Carner a Bruxel·les, el president no hagués pogut anar-hi -i no concebia que la Generalitat no fos representada en certes circumstàncies- si no l’haguéssim portat nosaltres mateixos amb el nostre cotxe.

La relació, a través de Romà Planas, era estreta entre el president Tarradellas i el jovent del Casal Català de París. Això va permetre, per exemple, desactivar la prepotència amb la qual Òmnium Cultural va intentar en un cert moment instal·lar una delegació a París sense comptar amb ningú dels que hi treballàvem des de feia molts anys. Al cap de poc temps va desembarcar Jordi Pujol per fomentar la creació de les Edicions Catalanes de París, però aquest cop si que es va respectar les persones que treballàvem allà. I va saber a qui dirigir-se. Va prendre contacte amb Romà Planas per crear l’editorial que vam ubicar a casa meva. Necessitàvem un gerent de nacionalitat francesa i el vam trobar en la persona d’un amic d’escola meumeu de tota confiança, Paul Kipfer. Era una feina que tots tres fèiem per esperit militant, fins i tot avançant els diners de les factures si calia, a l’espera que arribessin de Barcelona. Només d’aquesta manera es va reeixir. Abans, altres temptatives amb plantejaments més empresarials havien fracassat. Això sí, el meu despatx, en l’empresa francesa on em guanyava la vida, esdevingué una “sucursal” de les Edicions. Del temps consagrat pel Romà no cal ni parlar-ne. Els llibres eren distribuïts a llibreries de París, Perpinyà i El Perthús, i a l’interior, amb contacte amb els germans De Puig, a Barcelona i València, transportats en motxilles per grups d’estudiants a través dels Pirineus. L’editorial Ruedo Ibérico també distribuïa els nostres llibres, principalment a Amèrica Llatina.

Aquella empenta dinamitzadora de la Joventut del Casal de la dècada dels 60 encapçalada per Romà Planas i gràcies a la seva tenacitat, abnegació i carisma, havia desembocat en una sòlida Festa del Llibre Català a París, en la Creació de les Edicions Catalanes de París, com després en la participació activa en la restauració de la Generalitat i el retorn del president.

A la mort del President quan anava a visitar la senyora Antonia, em sempre em deia el mateix: “A Romà Planas, aquí no li han pagat tot el que va fer”. És ben veritat. La realitat dels seus últims anys va ser dura en alguns aspectes. I per primera vegada el veia física i moralment cansat. A La Roca del Vallès, com sempre, la seva empenta, la seva convicció havia arrossegat un grup de gent com ho havia fet al club Emprius. No ho feia pensant en ell, sinó en preparar un equip de joves. Pensava exclusivament en els altres, per bé que a l’últim moment va haver d’acceptar anar de cap de llista per un imprevist. Em va comentar clarament, amb la sinceritat que sempre va presidir l’amistat entre nosaltres, el seu desconcert davant la necessitat d’anar d’alcaldable al primer lloc de la llista per tal que no es perdés la feina feta per als altres. És l’últim sacrifici que va fer. I aquí s’inscriu una darrera actitud alliçonadora de Romà Planas. Després de tant de temps de servei als altres, forçat per les circumstàncies, va haver d’ocupar-se una mica d’ell mateix i de la seva situació econòmica. Estava mirant la possibilitat de vendre una parcel·la de terreny a La Roca, heretada dels seus pares on es podia edificar habitatges. Ho tenia estudiat. Poc després de ser elegit alcalde, em va dir que ja no feia l’operació. Sorprès, li vaig demanar el perquè: “A partir d’ara és impossible, tindria tota l’apariència d’un alcalde constructor”. Com home d’esquerres sempre havia apostat per la honestedat i com a polític sabia que no era suficient ser-ho sinó també aparèixer-ho. Preferia renunciar espontàniament al projecte personal sense importar-li el que deixava o no de guanyar i dedicar tota la seva energia, sense perdre temps, amb la il·lusió renovada, a servir el poble que l’acabava d’elegir. Havia estat delegat personal del president Tarradellas, diputat al parlament de Catalunya i exercit alts càrrecs a l’Administració però ser elegit alcalde del seu poble, sobretot pensant en

les circumstàncies en les que el va haver d’abandonar, em consta que li va procurar una de les darreres satisfaccions de la seva vida.

Si la mort no l’hagués sorprès al cap de pocs mesos, m’hauria agradat molt veure el resultat de la seva gestió, segur de que la seva visió de l’administració local d’esquerres, transparent, acostada a la gent, de rostre humà com era el seu, hagués sigut també exemplar. A escala

 

reduïda d’un municipi però a un nivell de qualitat personal fora del corrent.

 avió arradellas

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En l’avió de retorn del president Tarradellas: d’esquerra a dreta i de baix cap a munt: Gregorio López Raimundo AntoniGutierrez,  Joan Reventósentós,Josep Benet, Lluís Gausachs, Ramon TriasFargas,Anton Cañellas, JordiPujol, Deulofeu,Àngel Castanyer, Martin Toval, un periodista, LluísGausachs.

Romà Planas La Roca

Article reproduit a L’HORA.

La pintura de Francesc Espriu

dijous, setembre 26th, 2013

Espriu Nuri400A Francesc Espriu que veiem pintant la Nuri, el vaig conèixer a París i vam continuar la nostra amistat a Barcelona.

 Abans de cedir la paraula a Marius Espriu voldria remarcar d’entrada la importància de l’obra d’Espriu, una obra  que podem apreciar  en el DVD que ens ofereix ací mateix Marius, d’una durada de 47 minuts i  que mostra cronològicament una àmplia selecció de les obres fins  arribar a les aquarel·les de París i paisatges de Vilaverd, passant per les marines i les impressionants escenes  dels guerrers medievals.    Marius també  ens ofereix l’opuscle que relata la trajectòria d’una vida basada en tres conceptes, pintura, inspiració i lluita, una vida que nosaltres resumim en aquesta  introducció amb quatre dates significatives :

 

 –     El 18 de juliol de  1936, als 17 anys, Espriu s’allista a l’exercit republicà i combat al front d’Aragó on és ferit.

-     El 19 39 com tants, s’exilia a França i desprès de passar pel camp de concentració d’Argelers va a parar a la ciutat universitària  de Montpeller integrat en un grup d’estudiants sostinguts pel Comitè Britànic d’Ajuda als Refugiats.

-   El  26 de gener de 1941 torna a Barcelona i participa a la creació del que serà el Front Nacional de Catalunya. 

-   En novembre del  43 és detingut i passa dos anys a la Model d’on surt en llibertat condicional el novembre de 1945.

Per la nostra part sempre hem pensat, i avui més que mai,  amb les injustícies  d’aquest país, no solament en el camp social i polític també en el camp de l’art,  on els successius responsables culturals de la Generalitat de Catalunya subjugats per la pintura no figurativa , no han valorat ,  al nostre entendre, l’obra d’Espriu com es mereix. Com  diu el mateix pintor: ” apartat de les modes, confio en la sensibilitat de la plàstica i  en el món particular de la pintura  on sortosament existeix el diàleg de sensibilitats que per diverses que siguin sempre poden trobar-se en l’emoció i la contemplació”.

 Abans de cedir la paraula a Marius Espriu no voldria  deixar de retre  homenatge a Maria Cabedo, la companya, i fins la seva mort, suport incondicional  del pintor.

A.C.

Obra Espriu

 

 

 

 Opuscle Un pintor i el seu temps

Viviem a Gràcia i   la mare encara era entre nosaltres. Va sorgir la idea de fer un llibre sobre la vida i obra de Francesc Espriu.

El 2005 va veure llum el llibre de Zeneida -Sardà, Francesc Espriu o la màgia dels colors, Pagès editors…(1)

L’opuscle   recull la part principal de l’esborrany del vell projecte de llibre, inclosa una petita selecció de les fotografies que havien d’acompanyar-lo.

 El  DVD mostra una part molt significada de l’obra de F. Espriu, ben acompanyada per fragments musicals escollits per Natàlia que és la realitzadora del muntatge final del DVD.

 Espriu es va mantenir fins la seva mort  fidel el seu profund sentit de l’amistat i seva passió per Catalunya.

 F. Va continuar pintant tant fins el darrer moment, convençut com sempre que la seva millor obra encara estava per fer…

 El cert és que va morir  treballant en una de dimensions respectables i d’una, encara, més respectable qualitat artística…Qui escriu aquestes línies sap força bé de què està parlant.

 I res més que desitjar-vos una bona estona gaudint el plaer d’una àmplia mostra de l’obra pictòrica de Francesc Espriu, ben acompanyada d’una música bona i escaient.

 Qui escriu aquestes línies sap força bé de què està parlant.

I res més que  desitjar-vos una bona estona gaudint el plaer d’una àmplia mostra de l’obra pictòrica de Francesc Espriu, ben acompanyada d’una música bona i escaient.

 Màrius Espriu,
.

– See more at: http://www.duntempsdunpais.cat/francesc-espriu-un-pintor-i-el-seu-temps-2/#sthash.BTH0UPf6.dpuf

Norma francesa de la laïcitat

dissabte, setembre 21st, 2013

Traducció del francès.  A.C.

CHARTA DE LA LAÏCITAT

 

la.laicite.sur.les.mursLa Nació confia a l’Escola la missió de fer adoptar als alumnes els valors de la República.

 

1)FraFrança és una República indivisible, laïca, democràtica i social. Assegura la igualtat davant la llei, en el conjunt del seu territori, de tots els seus ciutadans. Respecta totes les ceences.

 

2)La La República laïca organitza la separació de les religions i  l’Estat. L’Estat és neutral en qüestions de conviccions religioses i espirituals . No hi ha religió d’Estat.

 

3) La laïcitat garanteix la llibertat de consciència a tots. Cadascú és lliure de creure o de no creure. Permet la lliure expressió de les seves conviccions, en el respecte de les dels altres i en els límits de l’ordre públic.

 

4) La Laïcitat permet l’exercici de la ciutadania, conciliant la llibertat de cadascú amb la igualtat i la fraternitat de tots i la preocupació de l’interès general

 

5) La República assegura en els establiments escolars el respecte de cada un d’aquests principis.

 

6) La laïcitat de l’Escola ofereix als alumnes les condicions per forjar la seva personalitat, exercir el seu lliure arbitri i fer l’aprenentatge de la ciutadania. Protegeix de tot proselitisme i de tota pressió que els impediria fer la seva pròpia elecció.

 

7) La laïcitat assegura als alumnes l’accès a una cultura comuna i compartida.

 

8) La laïcitat permet l’exercici de la llibertat d’expressió dels alumnes en el límit del bon funcionament de l’Escola com en el respecte dels valors repúblicans i del pluralisme de les conviccions.

 

 9) La laïcitat implica el refus de totes les violències i de totes les descriminacions. Garanteix la igualtat de les noies i els nois i es recolza en una cultura del respecte i de la comprensió de l’altre.

 

10) Tot el personal ha de transmetre als alumnes el sentit del valor de la laïcitat, així com dels altres principis fonamentals de la República. Vigilen la seva aplicació en el marc escolar. Han  de fer conèixer aquesta carta als pares d’alumnes. 

 

11) El personal té el deure d’estricta neutralitat :no deuen manifestar les seves conviccions polítiques o religioses exercint les seves funcions.


12) Les ensenyances són laïques. A fi de garantir als alumnes l’obertura més objectiva possible a la diversitat de les visions del món així com a l’extensió i a la precisió del saber, cap tema és exclòs a priori del l’qüestionament científic i pedagògic. Cap alumne pot invocar una convicció religiosa o política per a discutir-li a un professor el dret a tractar una qüestió del programa.

 

13) Ningú es pot prevaldre de la seva pertinança religiosa per refusar conformar-se a les regles dins l’Escola de la República.

 

14) En els establiments escolars públics, les règles de vida dels diferents espais, precisa, desen el reglament interior, són respectuoses de la laïcitat. El port de signes o vestimenta a través dels quals els alumnes manifesten ostensiblement  una apertenència  religiosa és prohibit.


15) Per les seves reflexions i activitats, els alumnes contribueixen a fer viure la laïcitat en el seu establiment

 

 La carta del ministre d’educació per explicar la charta

Refundar l’Escola de la República és donar-li el seu lloc en la transmissió del bé comú i de les regles,  principis i valors que la fondamenten. Perquè la República porta una exigència de raó i de justícia, li toca a l’Escola francesa  contribuir a construir del comú, la igualtat, la llibertat i la fraternitat.

Es tracta d’acompanyar els alumnes en el cami de la ciutadania sense ferir cap consciència : és la mateixa essència de la laïcitat.

La vocació  de la charta que teniu en mans , exposada en les nostres escoles, col·legis, liceus és però sobretot ajudar tothom a comprendre el sentit d’aquestes regles, a apropiar-se-les i a respectar-les. La laïcitat a l’Escola no és un estorb a la llibertat, sinó la condició de la seva realització. No està mai dirigida contra els individus ni contra la seva consciència, però garanteix la igualtat de tractament de tots els alumnes i la igual dignitat de tots els ciutadans. Refusant totes les intolerancies i totes les exclusions. Es el fonament del respecte mútu i de la fraternitat .

 

És el paper de cadascú de nosaltres i la missió de l’Escola republicana, és de fer compartir aquests valors que ens enalteixen i ens ajunten.

 El ministre d’educació nacional

Vincent Peillon.

 ********

Em permeteu acabar aquesta traducció de amb 3 reflexions :

Els qui  hem rebut  l’ensenyament d’aquestes normes a França podem certificar la pulcritud amb laqual són aplicades.

  2) L’experiència democràtica d’aquests darrers anys a l’Estat espanyol ens demostra que tots els polítics no són iguals i que mentre uns, d’esperit laïc, amplien i universalitzen els drets democràtics sense que ningú es vegi obligat a aplicar-los, els altres els retallen i  intenten fer el que han fet històricament, moldar el país i els ciutadans a les  seves pròpies creences.

3)  El centralisme de Estat francés, des de Lluís XIV i Richelieu  ha pogut mantenir-se  sens dubte pels  valors democràtics dels enciclopedistes, de la Revolució  i finalment amb el remarcable laïcisme,   reixint  allò que la seva veína monarquia espanyola encara està buscant i que probablement no aconseguirà mai, la seva unitat!

 

Valencians, llegim aquest article de Suso de Toro i no deixem fer al País Valencià el que han fet a Galícia.

dissabte, setembre 14th, 2013

 

Admiremos a Cataluña

Lo que ha ocurrido en Cataluña hace historia en las luchas democráticas y es ejemplar, como tantas veces Cataluña nos ha dado una lección. Pero las lecciones las aprende quien no tiene prejuicios y quiere aprender.

Armand i JúliaLos medios de comunicación de alcance estatal, todos ellos radicados en Madrid, crearon durante décadas una conciencia de España que falseó su realidad. En ese falseamiento Cataluña fue ignorada y despachada bajo clichés interesados, así la generalidad de la población española ignora todo de Cataluña y en cambio está llena de prejuicios hacia los catalanes. Nos pintaron una Cataluña provinciana, encerrada, aburrida, fracasada, obsoleta… Pero la Diada de este año marca un punto y aparte, es un desmentido a todo eso y muestra un país lleno de energía. En adelante los españoles mirarán hacia allí con curiosidad unos y con temor y desconfianza otros, pero muchos querrán comprender lo que ha ocurrido. Lo que ha ocurrido se veía venir si uno se acercaba allí y se molestaba en escuchar lo que decían y sentían las personas que allí vivían pero simplemente se lo ocultaron, en cambio la prensa informaba con mayor o menor extensión un mes sí y otro también de que un niño no podía recibir clases en castellano, de que perseguían a las corridas de toros… Todo parecían mezquindades. Y de repente aparecen más de un millón de catalanes pidiendo la independencia. ¿Dónde estaba tanta gente que no nos lo contaron?

Pero aunque parezca increíble el día siguiente a un acto cívico y político tan importante, no sé si tendrá parangón en Europa, pudimos leer titulares que se mofaban e informaciones que lo minusvaloraban alimentando la ceguera de sus lectores. Lo que ha ocurrido en Cataluña hace historia en las luchas democráticas y es ejemplar, como tantas veces Cataluña nos ha dado una lección. Pero las lecciones las aprende quien no tiene prejuicios y quiere aprender. Particularmente reconozco que tengo prejuicios pero también me gusta aprender y de los catalanes aprendí muchas cosas. Aunque esté mal visto en España, no tengo pudor en reconocer que admiro a la sociedad catalana.

Como gallego, soy ciudadano de un país derrotado que no ha sido capaz de sobreponerse a su historia, que no supo detener expolios ni humillaciones, falto de orgullo colectivo y nervio cívico y, como español, vengo de un país fratricida e incívico, marcado por un régimen que lo degradó hasta el extremo, una experiencia histórica traumática y profunda que suele ser despachada interesadamente como “la dictadura”. Y por eso descubrí y envidié las semillas de libertad y civilidad que llegaban desde Cataluña, desde la renovación pedagógica de “Rosa Sensat”, cuando aún interesaba la educación como liberadora, hasta la lucha obrera del PSUC y los libertarios, la firmeza en el exilio de Pau Casals, la “nova cançó” y Lluis Llach “al`Olimpia” y también sus “Campanades a mort” por los obreros asesinados en Vitoria, su lucha por el autogobierno nacional…

En Barcelona reconocí a la ciudad siempre atenta a la cultura que recibía la música de Beethoven y de Wagner en el Palau, donde en Julio de 1937 Schoenberg ensayaba con la orquesta “Moses und Aron” cuando comenzaron los bombardeos fascistas, donde Picasso y Picabia ensayaban su libertad, la ciudad a donde peregrinó el Quijote, y con él su autor, para alabar la industria del libro.

Allí como autor me sentí acogido y respetado sin que importase en que lengua escribía ni de donde venía ni que padrinos tenía, allí conocí a mi mejor editora y a los mejores editores y a la gente más inteligente y aguda de la industria del libro y de las artes. Y me descubro ante obras literarias como el “Quadern Gris” de Josep Pla, que si España considerase que la literatura en catalán también era suya, no es el caso, tendría por una de las cuatro o cinco obras grandes suyas del siglo XX. Naturalmente que también entreví las limitaciones y defectos de la sociedad catalana, los tiene como todas, pero mi admiración por sus virtudes está muy por encima. Sin ser catalán soy catalanista, lo confieso.

Todo lo resumo en que hubo un momento en mi vida en que me vi obligado por primera vez a plantearme marcharme de mi país, Galicia, y no dudé a dónde iría y dónde había un pueblo abierto que me podría acoger. No lo dudaba.

Y con esta Diada acaban de darnos una nueva lección de civismo y libertad. Para comprender cuán necesaria es esa lección hay que tener presente lo que ocurrió el mismo día en Madrid, un ataque fascista que no es ninguna anécdota. La medida de la libertad y del aire que se respira en la capital del Estado y en el conjunto del Estado la dará el tratamiento que se le dé a ese ataque: ¿se le aplicará la ley antiterrorista? ¿Serán ilegalizados y perseguidas esas organizaciones como hicieron los políticos y la justicia española en Euskadi? Y, cuando aparecen multitud de policías bien pertrechados cada vez que la ciudadanía defiende legítimamente sus derechos, ¿por qué no estaba en esta ocasión en las cercanías del lugar para protegerlo? Qué asco.

Lo que nos ofrecieron a todos los catalanes en su día fue ciudadanía libre y alegre frente a canallas amargados y matones. Al ministro que amenazó con el Ejército le oponen gente de todas edades con bocadillos, camisetas y banderas. No se valorará la dimensión de ese gran acto cívico si no se cae en la cuenta de que no era una manifestación como la que hubo hace unos meses. La Via Catalana fue el resultado de un trabajo organizativo de meses, cada persona se anotó y se dirigió al lugar donde le correspondía en el mapa de la cadena. No fue un calentón de un día o una semana, un momento de enfado que ocupa las calles, sino que cada ciudadano o ciudadana se buscó su camiseta y se apuntó con tiempo para ocupar su lugar correspondiente. No se trataba de una multitud de manifestantes sino de una ciudadanía organizada voluntariamente y desde abajo, hablamos de un pueblo decidido que tiene una decisión tremendamente madurada porque la ha ido elaborando a través de los años y de sucesivas experiencias que le fueron demostrando una tras de otra que el Estado español no reconocía sus demandas y no protegía su lengua ni tampoco sus intereses. No es una ocurrencia repentina.

En los últimos años cada vez que comenté el proceso social y político catalán con políticos de partidos estatales siempre me respondían “es que Mas…”, “realmente lo que quiere Convergencia…”, “…las banderas…”, “…es que la burguesía catalana…”, “es que Esquerra…”. Por más que les insistía repetían sus cómodos prejuicios y lo reducían a una dialéctica de partidos, casi nadie tuvo la humildad de ir desde Madrid a Barcelona y no digamos a otras ciudades catalanas a preguntar y escuchar a la gente. No comprendían que era la gente, no los partidos; Mas sólo se puso al frente de un movimiento social de gran profundidad porque no tuvo más remedio. Lo que hicieron los medios de comunicación madrileños y la política española fue menospreciar a los catalanes, reducirlos a una gente aturdida y conducida astutamente por unos malévolos políticos enemigos de España. Lo que hicieron fue negarle la dignidad personal a esas personas, precisamente a los habitantes de un país que siempre le dió lecciones de civismo a España. Tendrán muchos defectos los catalanes pero son una sociedad con una complejidad y densidad cívica como no conozco otra. Lo que ahora tienen delante es la realidad, los catalanes no eran unos chalanes aprovechados y unas sanguijuelas, como nos contaron, sino que tenían dignidad. Toneladas de dignidad colectiva y personal.

Hoy por hoy, de Cataluña sólo podemos aprender. Paul Celan escribió sobre una Alemania que era maestra de la muerte, Cataluña en cambio es una maestra de civilidad: mucho mejor le hubiese ido a España si la hubiese escuchado y aprendido sus lecciones. No quiero imaginar una España sin Cataluña.

Los franquistas invocarán la sagrada unidad de la patria y el deber del Ejército, aunque no lo hicieron cuando entregaron las provincias españolas del Sahara a la monarquía marroquí por orden de sus amos norteamericanos. Y los nacionalistas españolistas en general invocarán una constitución, dictada por Yahvé y que se bajó Moisés del monte, ya tenían en el Tribunal Constitucional a quienes la interpretaron en su día como les interesaba a ellos y ahora tienen presidiéndolo a Pérez de los Cobos, que ya nos informó de lo que piensa de los catalanes. Pero quienes creemos en la democracia y no somos catalanes tenemos el deber de reconocer que ejercen la democracia y su libertad y sólo podemos esforzarnos en imaginar el modo de que Cataluña sea lo que libremente desee su ciudadanía y que ello no suponga que pasen a ser gente extraña a nosotros. Pues así lo sentimos.

hazte socio/socia

Confederació catalano-valenciana-balear

dilluns, setembre 9th, 2013

paísos catalansLes meves arrels identitàries  les he mamat i les he pogut contrastar amb els exiliats republicans de París de tots els matisos ideològics, des de comunistes, socialistes, i  anarquistes que, individualment, personalment, eren catalanistes convençuts, si bé ideològicament en contra d’Omnium que  a partir dels anys 60 va intentar el seu proselitisme en els núclis exiliats. En aquells temps. el realista president Tarradellas ens va dir:”Catalunya està en la pols i Òmnium amb els seus “Paísos Catalans” es permet el luxe d’atacar-se a dos Estats a la vegada, l’espanyol i el francès! I el curiós és que la dictadura franquista, pel seu catolicisme sens dubte,  sembla tolerar-los més que la mateixa França  democràtica però centralista!

I de Josep Tarradellas també vaig treure  un altre  consell: “el que heu de fer els Valencians és elevar la consciència nacional del vostre poble, que ja ens trovarem! A aquesta escola i a la del pare que coneixia per experiència perfectament l’escàs  nivell de conciència nacional del poble valencià  en el seu temps i que ell mateix  havia intentat elevar,  dec  les meves reticències  a l’estratègia optada pel nacionalisme interior valencià a la transició. El temps ha passat i la estratègia ha caviat i els resultats no s’estan fent esperar.

I avui, per mi,  ha arrivat el moment de parlar clar sense por de perdre els “valencianistes”  anti catalans i posar-los en el seu lloc, és a dir deixant-los  pel que són: uns folklorics provincians espanyolistes! I si el qualificatiu els molesta, només depèn d’ells de poder deixar -ho de  ser-!

Si el Principat, al segle XIII ens aportà  la llengua sense anexar-nos, pretendre que ho farà al segle XXI és obra exclusiva dels adversaris del País Valencià! Treballem pel país , amb la certesa que els nostres interessos passaran, quan vinga el moment, per una confederació  cultural atalano-valenciana balear,  i òviament  econòmica (amb l’eix mediterrani com a vertebrador)!

I de moment, demà 11 de setembre, a la cadena!   

Una resposta a l’editorial de L’Hora: La situació actual i el futur del PSC

dilluns, setembre 9th, 2013

colomba

l’editorial de L’HORA, la descripció dels interessos i previsions  de la política temporitzadora que es seguirà per part d’Espanya en el procès del dret a decidir de Catalunya em sembla que s’ajusta  a la realitat.

Pel que fa a Catalunya  l’objectiu de l’autor – per altra part lloable, sembla ser evitar el divorci del socialisme català i espanyol, i al mateix temps que  la ruptura de la societat catalana.

El socialisme espanyol  des de la transició democràtica ha disposat més que del temps necessari per oferir als espanyols  una estructura política responent a la realitat dels pobles que composen l’ Estat i que en temps passats,  la situació, tan interna com externa, no permetia malgrat estar previst en els  programes del PSOE. La novetat  és que les circumstàncies històriques han canviat (hem passat d’una guerra mundial a la creació d’Europa i la mundialització)  i la gent, al menys a  Catalunya, pensa que “l’altra Espanya”  és, a més de cessària , possible, o dit d’una altra manera,  més à portée de la main  que qualsevol canvi d’estructures socials que navega per d’altres esferes i això sembla que no ha copçat l’actual PSC. I pel que fa al risc de que “Catalunya acabi completament derrotada i frustrada és l’argument dels contraris  per raons molt variables, del dret a l’autodeterminació. Catalunya -la seva gent- amb el dret a decidir ha descolocat i ja ha guanyat una batalla a Espanya. I el que  demana als seus polítics és que facin el pas de fer la consulta amb les condicions que siguin, disposats democràticament a acceptar el veredicte de les urnes.  Els partidaris de la consulta sí que estan disposats a acceptar els resultats;  els seus adversaris, com sempre, és  una altra qüestió, i és aquí on trobem a faltar veus i pedagogia. Per tant, en cas de resultat advers, resultat que per la nostra part no descartem, no hi hauria cap sentiment de derrota ni de frustració insuperables per part dels partidaris de la consulta.

Això sí, la victòria  es deixaria per una altra ocasió car aquesta batalla, la imposició de la consulta democràtica, ja hauria estat guanyada!