Archive for octubre, 2013

Joan Francesc Mira i la via valenciana

dijous, octubre 24th, 2013

mira_joan_francesc400

En varies ocasions he comentat  haver tingut la sort o la desgràcia de viure la transició del final de la dictadura a la democràcia des de l’exili.

I entre els antecedents familiars i el fet de pertànyer a la joventut del Casal català de París, sempre he tingut  clar  algunes coses sobre Catalunya i el País Valencià que em van permetre copçar el contingut  de “Nosaltres els Valencians, i haver tingut la sort de no haver-ho de traduir en acció política com els va tocar fer els eguidors de Joan Fuster a l’interor.

 Sobre els antecedents familiars, el meu pare  com el seu germà Josep, van ser dos nacionalistes valencians fundadors i representants del Parit Valencianiste d’Esquerres, tan durant la República (Josep en va ser president) com a l’exili. I pel que fa al Casal vaig tenir l’ocasió de constatar que el nacionalisme català era transversal , burgés i catòlic a l’interior amb Òmnium, i exclusivament d’esquerres a l’exili amb els socis del Casal, personalment catalanistes tot i sentrepresentant organitzacions com la CNT, POUM, PSUC, socialistes,etc. I per si amb tot això no n’hagués tingut prou, el pràgmàtic president Tarradellas em deia que el que haviem de fer els valencians era centrar-nos en elevar la conciència nacional del poble valencià; i sempre acavaba amb la mateixa frase: “que ja ens trovarem”!

Curiosament, molt més tard, quan he disposat dels  arxius dels germans Castanyer, que com a polítics valencians coneixien perfectament les característiques del seu poble i savien fins  on podia arribar la minoria que representaven, he retrobat aquesta mateixa  frase en els seus escrits.En una ocasió, el pare la posa en boca de Blasco Ibañez dient  a Constantí Llombart, “ja ens trobarem!”  parlant però d’ells dos, no del País Valencià i Catalunya.

Sempre he he pensat  escriure sobre  el que hem fet malament  els valencians a la transició per trobar-nos en la situació en la que ens trobem avui però sempre m’ha frenat  el fet que el tema era delicat. Aquesta setmana, una persona de fiar com és En Francesc  Mira en els seu exce·lent article d’EL PEMPS dona algunes pistes .  Observem-lo doncs  ja que rarament ho podrem fer millor: “Els anomenats ‘catalanistes’potser hem practicat un excès d’apriorisme i de racionalisme metòdic i potser hem descurat també en excès determinats sentiments col·lectius, algunes emocions a flor de pell i alguns emblemes d’identitat que els serveixen de vehicle i d’expressió. Perquè, per molt superficials –no sempre ho són tant- que semblen aquests emblemes, la seva potència és extrema i real (…) i de l’altre costat un rebuig a plantejar  algunes de les expressions del conflicte,  la llengua, la bandera, el nom…- en termes mínimament reductibles a una actitud racional. Tot òbviament, dins de la continïtat indiscutida de la més rigurosa ideologia nacional espanyola (…)

És legítim i explicable que gran part o la major part dels valencians no se senten catalans ni vulguen ser-ne: la història és la que és, i del segle XV o XVI ençà han passat 500 anys i moltes coses i entre elles la llarga incomunicació entre l’antic principat i l’antic regne. (…) El recel anti català ha estat, i encara és, un component invariable del substrat més profund de l’espanyolisme militant  (castellano.espanyolisme, en realitat) i l’anticatalanisme valencià   és -amb components i orígens específics- una expressió d’aquesta ideologia la que determina el pensament polític i les actituds culturals de gran part de la dreta valenciana, fins i tot , o sobre tot, quan es presenta com capassionadanament regionalista. I que condiciona també gran part de l’esquerra majoritària.

Seguint aquestes pistes de Joan Francesc Mira, i separant-se  dels seus condicionants,  potser tindran les esquerres majoritàries  la possibilitat de  guanyar i de retrobar, junt amb les minoritàries  la idiosincràcia democràtica del País Valencià.

En la nit desèrtica.

dimecres, octubre 23rd, 2013

Fabra

Ai València… Vaència!

La de la rosa fina? La de la . col rumbosa.

Femella i gran femella; femella esmaperduda

En la borda entelequia d’un etern desficaci.

València enlluernada de soroll i de traques!

Estampa ruquerola d’una potència absurda,

La salvatge potència

D’un poble que s’enlaira de folla egolatria

Entre els verserts insípids de l’auca falaguera…

Ai València… Vaència… El corn de l’abundancua?

El jou de la vergonya

Que yn tall de cds campeadors impúdics

Han pres per bandolera.

València enforfoguida, València abofegada

gorja i de rialles…

baix la pota brusenta

de  la iegua bravía.

H l’imperi falòric del capdill immutable, eixe candil de sempre i sempre adorat dels mateixos…

I el poble? Pobre poble!

Equació insuperable d’una ciència inoïda,

Que fa Escot a tothora

De sa brusa hortolana

Amb un posat ingenu

Que rebenta les pedres;

Amb un Sadoc mig riere

Que crema les entranyes;

Sempre ummers, de bon grat, sota la boira cínica

D’una cultura pràctuca

D’una ignorancia útil…

 

 

I mentres tant, oh gloria,

oh Gloria  inverosímil dels faustes troglodites!

Oh la docta, la malva poesia

del la flor fredolenca,

de la flor consentida sobre el vell cementeri,

la flameta grogusade la nit calculada:

çsotanes infalibles

i smokings impecables

en una rumba seria

d’estirpe ordenadora…

Ai València, València— la moma t’enverina…

I la Verge t’ampata.

Sant Josep crea l’obra´

Sant Vicent fa el miracle;

I la creu i l’espasa –pensat i fet? Oh gloria!

Completa el sortilègi:

Sortilegi implacable de l’etern matamoros…

I aixina serà sempre? Aixina serà sempre.

Que la patria-que diuen,

Jo no és més i només que una immensa

Contrada delitosa.

On el Pare Fallòria

-escull inimitable de la gràcia legítima-

Enfila amb tot silenci

Son ventre a ras de terra…

I mesura i sospesa

Amb furia de golafre

 

La fresca encardadura

De la col poderosa.

 

De la col poderosa…

 

 

…I de la rosa fina, la candida assutzena,

El gesmil i la murta, el llorer i l’alfàbega…Angelí Castanyer i Fons

 

 

 

 

A l’ocasió de l’acte de Tarragona

dimarts , octubre 15th, 2013

Mai he tingut la intenció de publicar aquesta dedicatòria que em feu Vazquez de Sola a l’ocasió de la publicació del seu llibre LA FRANQUISSIMA GRÀCIA a les Edicions Catalanes de París. Vazquez de Sola és un periodista dibuixant andalús que s’autoproclamava anarcomunista. Es refugià a França el 1959 on treballà en la premsa i fou molt conegut. Tornà a Espanya el 1975. Ací no he tigut ocasió de veure els seus dibuixos als diaris espanyols –la qual cosa s’enten quan veus la dedicatòria- si bé ha publicat  alguns llibres. El de les Edicions Catalanes de París fou un recull de dibuixos publicats a la premsa francesa a l’ocasió del procès militar umarissim de Burgos  el 1975 contra ETA, amb 16 encausats entre els quals 2 capellans, 6 penes de mort sol·licitades i 522 anys de presó demanats. LA FRANQUISSIMA GRÀCIA  és potser el sol llibre escrit  a la vegada en 3 llengues, en francés (llengua original de les legendes  dels dibuixos)  en euskera i en català.

Avui, desprès de l’acte de Tarragona amb  la  beatificació de 522 vítimes d’un sol bandol, el del vencedors, mentre els familiars dels vençuts encara  busquen les restes els seus en les  cunetes, no tinc el menor escrúpul en no guardar respecte a res ni a ningú i menys encara a l’Església catòlica, i donat que les bones paraules sols duren un temps, demano al nou Papa que miri cap a l’Església d’Espanya i  a la seva gerarquia  corresponsable del cop d’Estat franquista i de la guerra incivil; una Església  que avui mateix continua orecordant l’esperit de cruzada  mentre encara estem esperant que es digni a demanar  perdó.

franquissima

A l’ocasió del 9 Octubre

dimecres, octubre 9th, 2013

Sintesi històrica del valencianisme polític

manif9octubre2Aquest text d’Angelí Castanyer escrit des de l’exili, a Orà el el 1945, ja el varem donar a conèixer fa un temps car és increible la coincidència del final d’època que descriu i l’actual. I creiemconvenient de reeditar el text a l’ocasió d’aquest 9 d’Octubre quan hi llegim: “la generació actual del valencianisme polític, i es disposa a continuar la lluita, per si sols i amb qui la comprenga, d’acord amb els principis inalterables de la llibertat per el progrés i del progrés per la humanitat, de cara al poble i en servei de la pàtria. Volen reprendre de bell nou l’estil heroic i concentrat que li és propi al valencianisme. . Fora el camarillisme rastrero, el partidisme aborregat, la salsa grollera dels pasteleos centralistes. A qui li agrade aspirar l’atmosfera tèrbola del “vent de ponent”, bon viatge: Ancha es Castilla.

AC:

 

 

En la beatificació de 522 víctimes del Cop d’Estat Franquista

dijous, octubre 3rd, 2013

Sin tCarrasco FormigueraL’Església sembla no voler perdre el seu esperit de cruzada, beatificant en plena democràcia una part de les víctimes, les del “terror roig” i oblidant-se dels milers de víctimes innocents que acabaren davant d’un escamot d’afusellament dels “nacionals” traïts simplement per les seves mans calloses d’obrer, i ignorant a alcaldes de petits pobles assassinats per haver estat simplement elegits en una llista socialista, o els capellans bascos afusellats per ser fidels al seu govern legítim; o d’altres víctimes com el diputat catòlic Carrasco Formiguera.

A aquest nacionalista català d’Unió Democràtica, partit d’inspiració cristiana, la seva defensa de l’Església i les ordres religioses li valgué a Catalunya la persecució per grups que l’acusaven de clericalisme, però no el salvà de ser afusellat a Burgos el 1938 pel Govern provisional franquista “por rojo separatista”. En plena guerra i des del govern de la Generalitat de Catalunya, el president Companys havia respectat i protegit de les persecucions dels incontrolats el seu adversari polític; Franco -passejat sota pal·li per la jerarquia de la Església- no va dubtar en executar un catòlic exemplar. Com no va dubtar, tres anys més tard i la guerra acabada, en fer afusellar el mateix president Companys, arrestat a França i lliurat a la policia espanyola per la Gestapo alemanya com ho serien els dos ministres dels governs de la República, el socialista Julián Zugazagoitia i el cenetiste Joan Peiró i també afusellats.) I el 1963, el comunista Julian Grimau per “rebelió continuada”! .

Des de l’inici del cop d’estat, el bisbe Enrique Pla i Deniel, futur cardenal, més tard procurador i membre del Consejo del Reino va escriure el 6 de novembre de 1936: “Con los sacerdotes han marchado a la guerra nuestros seminaristas. ¡Es guerra santa! Un dia volverán al seminario mejorados. Esta gloriosa diócesis, con su dinero, con sus edificios, con todo cuanto es y tiene, concurre a esta gigantesca cruzada” (Escrit i reproduit perJavier Figuero autor del llibre Si los curas i frailes supieran).

El Vaticà va acceptar la definició de Creuada, i va beneïr la dictadura com a Obra de Deu. El Caudillo serà condecorat per Pius XII amb l’Ordre Suprem de Cristo. (…)

En la zona republicana, aquells que a la reraguarda cometien actes criminals, els cometien contra la voluntat de les autoritats republicanes i en contra de les poques forces de l’ordre isponibles, lleials a la República. Tot el contrari del que passava a la zona “nacional” on la repressió fou brutal, sistemàtica, i exercida per unitats organitzades i disciplinades sota les ordres dels respectius comandaments militars, de la guàrdia civil o de falange.

(…)

 

 

Al País Basc, com és ben sabut, la Legió Còndor alemanya a les ordres de Franco perpetrà a Guernika el primer bombardeig de la Història d’una població civil en un dia de mercat quan més població podia haver-hi concentrada, iles tropes franquistes tampoc dubtaren en afusellar capellans bascos lleials al seu govern legítim.

En Navarra, en un territori que no va arribar a veure’s afectat directament pels enfrontaments bèl·lics, uns 3000 republicans (socialistes, ugetistes i nacionalistes bascos) foren afusellats l’estiu del 1936, pel règim de Franco.

L’any 2002 el Parlament de de Navarra seixanta-sis anys després va d’aprovar una resolució amb tres afirmacions rotundes que situen els esdeveniments:

¯    1)”Es publico i notorio que en Navarra, uno de los lugares donde se gestó el golpe militar, no se desarrolló en 1936 enfrentamiento bélico alguno”.

¯    2) Los asesinatos se llevaron a cabo por partidas organizadas por los –sublevados sin mediar ningun atisbo de legalidad”.

3) Estos actos criminales se ejecutaron no sólo con el beneplácito de la jerarquia católica, públicamente a favor del llamado Alzamiento, sino en algunos casos

con su participción directa”.franco