Archive for the ‘Ètica/Laïcitat/Religió’ Category

Josep Lluís Bausset

dilluns, abril 16th, 2012


Josep Lluís Bausset, avui centenari, amic i company del meu pare dels anys 30  llicenciat en farmàcia i magisteri i  professor d’institut, durant la Segona República Espanyola va ser  testimoni en primera persona del valencianisme polític i cultural cívic; i  la seva figura també suposa una important contribució a la consolidació de la llengua, al 1932 en representació de l’AVE, l’Agrupació Valencianista Escolar,  i hi consta com a signant de les Normes de Castelló.

Durant la dictadura franquista fou un dels primers en fer ràdio en català al País Valencià, col·laborà al diari Levante i el 1965 fou un dels que signaren el manifest Més de 20.000 valencians demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos. També va impulsar les revistes Parlem i Vencill i fou un dels membres fundadors del Partit Socialista del País Valencià de l’Alcúdia i contribuí a la celebració de les primeres edicions dels Premis Octubre als anys 70. Va participar en el Primer Congrés d’Història del País Valencià.

A través dels pares, el seu fill, Josep Miquel i jo ,  tenim  doncs els mateixos orígens polítics  pel que fa al valencianisme,solament que  J.M s’ha criat al país i jo a l’exili. Josep Miquel és monjo de Montserrat i jo, no solament soc incrèdul sinó que considere l’Església catòlica espanyola com un dels responsables  principals del cop d’Estat militar i de la guerra civil, i  pense que el Vaticà, amb la seva potència i influència, és un dels pilars del capitalisme mundial. No sé si aquesta manera de pensar meva és deguda a haver estat, com tanta gent, víctima de la guerra, però són els meus sentiments. Pels interessants ecrits que m’envia Josep Miquel  dedueixo que no solament és un nacionalista valencià sinó que socialment està molt a prop de la teoria de l’alliberament  de Casadaglaglia que fa anys vaig tenir l’honor de conèixer a París.

Com no dubto  de la fe de Josep Miquel, i encara menys de la seva honestedat intel·lectual, he arribat a la conclusió que seria una magnífica l’ocasió  que una persona com ell pogués explicar com ha arribat a vèncer les contradiccions  que jo, personalment no puc deixar de constatar, entre  una doctrina d’inspiració divina i la crua realitat d’un món que segons la mateixa doctrina Déu ha creat. Com diu el doctor Moisés Broggi en una entrevista: quan més s’avança en la ciència més necessari apareix el fi de la religió car més enllà de la ciència hi ha un misteri de la creació que la ciència no pot penetrar, si bé conclou el doctor Broggi,   sembla excessiu resumir el mistèri a través d’un home -Jesucrist.>

Carta oberta a Rajoy des de València

dissabte, març 24th, 2012

Hem rebut aquesta carta que no dubtem que us pot interessar. I falta el aeropuert de Castelló, Canal 9, El Pont de les flors,els forats de Calatrava, etc. etc. etc.

CARTA ABIERTA al presidente del gobierno español.
SR. RAJOY:
En la comunidad Valenciana estamos “padeciendo”  durante  20 años, un gobierno que usted conoce bien.

Podemos  soportar las exigencias del guión que marque Europa para superar  el déficit.  Sí, que tenemos coraje y determinación que son conceptos que a usted le gustan mucho. Estamos dispuestos a ser exigentes con nosotros mismos para poder superar el déficit. Pero el mismo rigor que ponemos  nosotros  como ciudadanos, el mismo nivel de exigencia que tiene usted con nosotros, el mismo, queremos verlo con las instituciones de esta comunidad.

1.- Está usted enterado de que la CAM “quebró” y se “evaporaron” en torno a  6.000.000.0000 (seis mil millones) de euros? No hay responsables? Usted, SR.RAJOY, sabe que si.

2.-Está usted enterado  de que EL BANCO DE VALENCIA “quebró”   y se evaporaron en torno a 3.000.000.000 (tres mil millones) de euros?. No hay responsables?? Usted SR.RAJOY sabe que sí.

3.-Está usted enterado que el “agujero” de BANCAJA lo tapó el SR. RATO en Caja Madrid? Usted SR.RAJOY  sabe que hay responsables.

4.-Está usted enterado de que hay una trama GÜRTEL que ha “distraido” millones de euros en financiación de eventos, y hasta sacó “partido” de la  visita del PAPA a  Valencia?. Sabe que hay responsables? Usted SR.RAJOY sabe que sí. Lo de los trajes, son migajas, pero QUÉ POCA ÉTICA.

5.-Está usted enterado de que en Valencia,  hay una empresa que depende del Ayuntamiento y de  la Diputación,  llamada EMARSA  que se ha “trajinado” más de 17.000.000 millones de euros del dinero público? No hay responsables? Usted SR.RAJOY, sabe que sí.

6.-Está usted enterado de que en Castellón “sólamente” toca la lotería al SR. FABRA? Su colega es hábil para blanquear dinero. No tiene responsabilidad? Usted SR. RAJOY  sabe que  sí.

7.- Está usted enterado de que en Alicante hay una trama BRUGAL que se “trajina” dineros  públicos? Esos dineros salen de las  contratas de basuras  y del Plan General de Ordenación Urbana de Alicante. No existen responsables? Usted SR.RAJOY sabe que sí, le damos una pista  por si nos responde: “depende”… depende”….. Mire usted al “burladero” de las cortes valencianas y los encontrará  parapetados-aforados:
Alperi-Castedo-Hernández  Mateo……los otros se nos olvidan, pero consulte usted a los tribunales y   las  listas  de diputados electos de su partido,y……… que coincidencias no?

En fin SR.RAJOY, no queremos aburrirle con “menudencias”, pero sí, exigidle como buen Registrador de la Propiedad, póngase manos  a la obra y que nos devuelvan todo lo que se apropiaron indebidamente, hasta el último céntimo. Nos han exigido sacrificios a los dependientes, a  los trabajadores,a los pensionistas, a los alumnos de primaria y secundaria, a los universitarios a investigadores, a los funcionarios, a las farmacias, a las librerías, a los proveedores autónomos de la Generalitat  Valenciana, a las ONGs  etc.etc, nos han subido los impuestos, el transporte, los combustibles…..  con CORAJE Y DETERMINACIÓN Y COMO DIOS MANDA, conceptos que  a usted SR.RAJOY, le son muy queridos.

SR.RAJOY, como buen  Presidente del País y resgistrador de la propiedad, póngase a trabajar y que nos DEVUELVAN hasta el último céntimo de todo lo que nos han ROBADO. No queremos volver a ver a TRILLO “bruñendo” la presunción de inocencia.
Que trabaje GALLARDÓN en Justica.
Estamos alarmados con URDANGARÍN  y  se  le calculan 5.000.000 de euros.
Los miles de millones que se han “traginado” sus amigos en la Comunidad Valenciana le ayudarán a tapar algunas décimas en el agujero del déficit del estado. Esto no le alarma Don MARIANO?. A trabajar, con CORAJE y DETERMINACIÓN COMO DIOS MANDA. O  sólo se atreve usted con los trabajadores?.
Se nos olvidaba, digale a  SORAYA, que  en la próxima rueda de prensa del Consejo de Ministros, trate el tema y nos tranquilice.

Manos a  la obra. Tiene usted nuestro apoyo, no lo dude, Don MARIANO.

Respon Reenvia

José Luis Sampedro i la visita del papa

divendres, agost 19th, 2011

cliqueu ací

SinSampedro

L’infern són els altres

dimarts , juliol 29th, 2008

Rosa Montero, en un article publicat a El País setmanal fa taula rasa de totes les cabales, faules i estupideses que han circulat sobre els càtars transformant la seva història en contes pseudo-esotèrics, sectes, desaparicions de Sant Grials i societats clandestines que custodien tresors imaginaris.

Res més lluny de la veritable història dels Bons Cristians o Bons Homes i Bones Dones com ells mateixos s´anomenaven.

En un moment on es produïa un verdader renaixement social i cultural al Languédoc francés, a la Corona d´Aragó i el nord-est d´Itàlia, tot aquest moviment de progrés protagonitzat per la burgesia i la noblesa provençal havia de tenir forçosament una vessant religiosa en una època on ser ateu era impensable. I els cristians que encarnaren aquesta revolució foren els càtars. Gent, com diu Montero, “asombrosamente avanzados para la época”…”herejes muy intelectuales, muy racionales; tradujeron las Escrituras a las lenguas romances; consideraban que adorar la Cruz, un instrumento de tortura, era algo perverso y rechazable”. Tampoc creien en l´Infern del que deien era un invent de l´Esglesia per aterroritzar a la gent i mantenir-la sotmesa al poder (com d’altres més tard, parlarien d’òpium del poble…) Pensaven que Deu era pura bondat i per consegüent s´oposava a tot tipus de violència.

La potència de l´Església no ho podia tolerar, Innocent III que havia declarat la “plenitud de poders de la Santa Seu sobre els sobirans” i s´havia auto nomenat “Cap d´Europa” convocà una creuada i els exèrcits papals i del rei de França ofegaren els càtars en un bany de sang, i per si no era prou, a continuació, va crear la Inquisició. Quan els guerrers marxaven dels pobles, arribaven els inquisidors! I així fins l´ultima batalla, fins l´últim niu d´heretges, Motségur.

I aquí ve una conclusió que Rosa Montero no treu, es queda a la Edat Mitjana. Totes les cabales i estupideses que s’han anat creant sobre el moviment càtar al llarg de segles fins als nostres dies no sorgeixen per generació espontània; darrera de tot això, hi ha un poder civil i religiós vencedor, potent, que suscita, fomenta i recompensa totes les fàbules i estupideses amb un sol i únic objectiu, fer passar a un segon pla les atrocitats comeses i justificar, a posteriori, l´injustificable. I per a aquesta tasca no fan falta directrius però tampoc falten mai diners, prebendes i honors capaços de convèncer les èlits més escrupoloses i les ments més priviligiades, excepte comptades exepcions que no es deixen portar per la corrent i que ens “salven els mots” com deia el poeta.

Repasseu al llarg dels segles la història de la Humanitat. Des de les més antigues civilitzacions, els vencedors han volgut passar sempre a la Història com els bons, els “civilitzadors”. Els vençuts, sistemàticament els han fet passar com els primitius, els bàrbars, els fanàtics. Foren quins foren, o foren com foren els uns i els altres. I això fins els nostres dies. El nostre món judeocristià occidental, amb els seus intel·lectuals i escriptors, als quals s´afegí el segle passat la industria del cinema, ens han fabricat des de indis cruels, asiàtics torturadors, anarquistes sense ànima, comunistes despietats, i musulmans traïdors.

Que no és tan evident i simple com ho escric? Per descomptat!

Delirant

dissabte, juliol 26th, 2008


No sé fins a quin punt avui en dia és tòpic, però puc entendre la concordança que sempre ha semblat existir entre l´austeritat castellana i la religiositat -quan no misticisme- de la seva gent.

Ara bé, quan vens al País Valencià i observes la diferència entre la irreverència mediterrània dels valencians, vital, més en línia directa amb aquell País Valencià republicà i llibertari del primer terç del segle passat que en els valors casposos contradictòris que manifesta el poder autonòmic i municipal avui en mans del PP, és obligat preguntar-se: Què ha passat? Què està passant? I la resposta no és senzilla, és el resultat d´una multitud de factors i d´errors dels que malauradament no se´n albira la fi.

El resultat és en tot cas una modernitat frívola, inculta, de façana, una “modernor” superficial de “Formúla 1″ on només semblen tenir curs els valors materials i les aparences. I mentre el “poble enforfoguit, abofegat de gorja i de rialles” s´oblida de pensar, les institucions en mans del Partit Popular graven en la pedra -en temps del franquisme es gravava en pedra i en sang- el seu predomini polític, cultural i religiós amb l´acceptació interessada, cínica i complaent de l´Església catòlica que no li importa -mentre facin semblant- que els seus fidels, des del primer mandatari fins l’últim ciutadà, passen olímpicament dels seus preceptes.

Sé que no volen -els uns i els altres- que els identifiquen amb el passat recent de la dictadura però no han aprofitat cap ocasió de desmarcar-se´n en les múltiples ocasions per reequilibrar la memòria històrica que s´han produït al Congrés o als diferents consistoris municipals arreu de la nostra geografia.

I ara, fixeu-vos bé en aquesta ceràmica incrustada a la paret de la Seu de València a dues passes del Micalet.

Com no reaccionar davant aquesta fraseologia delirant en la lengua comun del Imperio. “…NOMBRAMIENTO DE ALCALDESA HONORARIA PERPETUA DE VALENCIA A LA SANTÍSIMA VIRGEN MARÍA DE LOS INOCENTES MÁRTIRES I DE LOS DESEMPARADOS…”

Just retorn de favors: Franco, Caudillo de España Por la Gracia de Dios, la Verge, alcaldesa honoraria perpètua i Rita Barberà alcaldesa executiva!

I fixeu-vos bé en les dues dates que hi figuren: la del nombrament, 8 de maig de 1954. Lògic, en ple franquisme.

I ara, fixeu-vos en la data de col·locació de la ceràmica 8 de maig de 2004 i per tant, d’acceptació i ratificació d´un fet del que els creients sincers s´haurien d´avergonyir per retrògrad i ridícul.

La creu sense l’espasa

dimecres, juliol 23rd, 2008

“Jurar o prometer los cargos públicos ante el crucifijo me parece una contradicción. La muerte de Jesús de Nazaret en la cruz no respondió a la voluntad de Dios, como frecuentemente han predicado las iglesias cristianas, sino que fue la aplicación de una condena impuesta por las autoridades religiosas y políticas por su afilada crítica de la religión, su transgresión sistemática de la ley, su permanente conflicto con el poder político y su práctica liberadora, socialmente revolucionaria, políticamente desestabilizadora del orden establecido, religiosamente subversiva y desacralizadora del poder.

Es necesario preservar el crucifijo, símbolo de un cristianismo liberador y comprometido con los excluidos, de cualquier uso y abuso político, manipulación partidista y legitimación del poder. Me parece un sarcasmo que quien fuera crucificado por blasfemo, heterodoxo y subversivo sirva de legitimación de las actuaciones políticas de quienes van a ejercer el poder. Es una contradicción en toda regla y una desnaturalización de la muerte de Jesús de Nazaret. Los dirigentes eclesiásticos y los creyentes de las diferentes iglesias cristianas deberían ser los primeros en levantar la voz contra el uso y abuso del crucifijo en ceremonias de carácter político y de reclamar su supresión en actos institucionales.”

Aquestes i altres considercions sobre la liturgia del poder en un Estat no confessional són del director de la Cátedra de Teología i Ciències de les Religions de la Universitat Carlos III de Madrid, Juan José Tamayo, en un article publicat a El País, A vueltas con el crucifijo.

Els miracles

dilluns, juliol 14th, 2008


Crec haver tingut l´ocasió de parlar d´El Periódico i dels seus titulars.

Pel que fa al contingut general del diari, des de fa un temps, vinc notant una certa deriva, molt subtil; no sé cap on condueix la deriva políticament, però en tot cas no cap a l´esquerra.

I pel que fa als titulars que encapçalen les notícies, ignoro com s´elaboren; si és responsabilitat d´un periodista especialitzat o és una tasca col·lectiva del consell de redacció. El que es pot constatar és que els titulars del diari capgiren sovint el contingut, tenint, en general, un significat més conservador que el redactat de la notícia.

El darrer exemple el tenim en la visita d´Ingrid Betancourt i la seva família al santuari de Lurdes.

He de recordar però una cosa que els qui ja hagin tingut la benevolència de llegir-me saben. Tot el que en religió s´assembli a l´ostentació o al proselitisme ho trobo condemnable per irrespectuós i poc delicat. Des la meva sincera incredulitat considero la fe una cosa tan extraordinària, tan íntima que no l´haurien d´exposar al risc de que pugui aparèixer una exibició impúdica. La promesa de Betancourt i la seva mare s´hagués pogut complir amb més discreció; i si no ha estat així és perquè les dues protagonistes ho han volgut i han transformat un acte de fe en un show mediatico-religiós sotmès, com qualsevol activitat humana, a la crítica dels qui no el comparteixen.

I tornant al que dèiem sobre El Periódico, l’enviada especial deixa caure que la carrera a la presidència de Colòmbia pot no ser estranya a la conversió de Betancourt que “va mamar de fonts educatives laiques, amb la universitat de la Sorbonne com a màxim exponent i la Ingrid piadosa que no se separa del seu rosari.” Tanmateix, el diari, desprès de subtitular que l´ex ostatge “ha resat per l´alliberament de la resta d´ostatges”, titula la visita a Lurdes en un sonant: “Betancourt vol un altre miracle”. Així, tal qual, sense cometes que poguessin indicar una interpretació del pensament de la protagonista; el titular és un missatge de veritat irrefutable, indiscutible, que no pot ser més que compartit pel conjunt de la humanitat. I a més, afirmant de cara als lectors -i avalant d´aquesta manera condensada- la idea que l´alliberament d´Ingrid Betancourt ha estat un primer miracle ja que se’n reclama un altre.

Manera de parlar, diran alguns. Al meu entendre, aquest procediment -que El Periódico no és el sol a utilitzar- tots els mitjans de comunicació l’apliquen també en relació a horòscops, vidents i altres pitonisses. Sembla que ni hi entren ni surten de res, però en propaguen la idea i intenten entretenir la credulitat de la gent, abusant de tòpics primaris que calen en les ments.


La segona transició… de la dreta.

dimecres, juny 4th, 2008

No sé si ser gran és un defecte o un privilegi però em ve de gust contar una anècdota dels temps en que era estudiant, una anècdota que denota un esperit diferent al de l´actitud bel·ligerant de la jerarquia eclesiàstica espanyola de sempre.

Per allà l´any 1958, a la residència universitària de Bouffémont prop de París, en plena guerra d´Argèlia, en oposició al grup d´extrema dreta existia una al·liança amistosa entre l´esquerra i el mossèn de la residència que venia a les xerrades que organitzàvem el grup d´esquerres mentre nosaltres assistíem a les seves. A més, com a la residència no hi havia capella i la missa s´havia de celebrar a la sala d´actes, i com el mossèn es trobava prou sol, cada diumenge al matí -no, no li fèiem d´escolanets!- l´ajudàvem a preparar l´altar, “plantar el decorat” com en dèiem nosaltres amistosament. Els d´esquerra ajudàvem el pobre mossèn a ordenar les cadires i a muntar l´altar (una gran taula rectangular ornada d´una creu de fusta desmuntable) mentre que l´extrema dreta assistia a la missa!

És probablement el preu a pagar: una Església pobra i unes relacions entranyables amb el “poble”.

Molt aviat, havia hagut d´entendre què feien els pares a França, i jo amb ells. I òbviament, em vaig trobar amb la Guerra Civil i vaig topar amb”¦ l´Església, com era inevitable. Quan les reunions del mossèn no resultaven prou animades jo li plantejava el paper de l´Església catòlica espanyola en la nostra guerra.

Aquestes intervencions tenien un doble avantatge; el mossèn estava satisfet perquè animaven les seves xerrades i li donaven peu a definir què era i que no havia de ser, segons ell, el cristianisme; i a mi em permetien obtenir, d´una veu autoritzada, gens suspecta de partidisme complaent, una condemna moral irrebatible de l´actitud de l´Església espanyola, abans, durant i després de la guerra civil.

Al final del franquisme, el cardenal Tarancón va voler redimir l´Església espanyola dels seus pecats i facilitar la transició. Avui però, sembla que tornem a les andanades i es constata una novetat important: “el canvi d´actitud (de l´Església) respecte a l´Estat aconfessional”. No ho dic jo, ho diu Alberto Oliart, ex ministre d´Adolfo Suarez i Leopoldo Calvo Sotelo en un excel·lent article a El País, Los objetivos de la transición:

Tres apartados de la nota de la Comisión Ejecutiva de la Conferencia Episcopal del pasado diciembre -el consejo sobre el voto de los católicos, su juicio sobre la unidad de España y el juicio sobre el terrorismo- son de carácter político. Como lo son las declaraciones de algunos cardenales y obispos. Tienen constitucionalmente derecho a hacerlo, como cualquier otro agente político o ciudadano. Pero deben admitir que, al hacerlo, pueden recibir las mismas críticas y descalificaciones que los demás sujetos políticos o ciudadanos, sin que eso suponga un ataque a la Iglesia. Y también que la opinión política pública de un obispo o cardenal tiene el mismo valor que la de cualquier ciudadano. La nuestra es una democracia constitucional de ciudadanos libres e iguales. A mi juicio, ciertas expresiones de condena frente al desarrollo de leyes aprobadas por mayoría en las Cortes debieran ser más medidas (“¦) porque dada la categoría eclesial de los que emiten esas opiniones, pueden dificultar o dañar la necesaria convivencia y el consenso político básico de la democracia constitucional.

La situació en la que es debat en aquests moments el Partit Popular, lluitant alguns, per conservar la línia i la sintonia del seu partit amb l´actitud més radical dels bisbes, fa que aquest toc d´atenció per part d´un home de centre com Oliart, sigui del tot oportú.

Dues ofensives

dilluns, maig 26th, 2008

Per allà als anys 20 del segle passat, a Álamo, dues germanes mestres regalaren a l´Ajuntament el terreny per edificar unes escoles més tard convertides en una magnífica biblioteca.

Avui és al revés, la Comunidad de Madrid ha decidit privatitzar un col·legi públic que va costar de construir 200 milions i que, explica Almudena Grandes a El País, ha posat a la venda en unes condicions per a que alguns facin un excel·lent negoci.

Almudena estableix un paral·lelisme entre la situació d´avui en que la Comunidad Esperanza Aguirre entrega aquests 200 milions d´euros de diner públic, és a dir un diner de tots, i la compara amb aquell país que va “experimentar un impulso tan formidable de fe en el progreso, que edificó colegios públicos con donaciones privadas”.

I ens invita a treure´n les nostres pròpies conclusions.

I unes altres conclusions són les que podem també treure de la brutal reacció clerical a un cercavila a Toledo de la companyia Moravia basat en la dansa de la mort del segle XV, i de la imposició dies més tard del Corpus Christi envaint els carrers de Toledo que va recórrer el cardenal Cañizares en processó.

Ells poden creure i pretenen impedir que d’altres puguin no creure. I a més, probablement avantçant-se a l’anunci d’una possible reforma de la llei de Llibertat Religiosa de 1980, tenen la irresponsabilitat de fer crides com aquestes:

“Necesitamos libertad religiosa. Son muchos insultos, los agravios y las ofensas que está recibiendo la Iglesia, y ante la pasividad de tantos no puede continuar esta situación”.

Si els seus seguidors fan cas a la crida i abandonen la “pasividad” a la que al·ludeix monsenyor Cañizares o segueixen a Rouco Varela que de moment declara “la muerte de Diós” a l´espera d´alguna més per compensar, haurem de ser tots els altres els que ens haurem d´armar de paciència i “resar” per tots plegats.

Qui és qui?

dijous, maig 15th, 2008

Felipe González i Juan Luís Cebrián, junt amb destacats dirigents polítics i intel·lectuals latinoamericans fa uns dies van debatre en el marc d´un congrés organitzat en memòria de Jesús de Polanco pel Departament d´Estudis Hiapànics de la Universitat de Brown de la qual Polanco era doctor honoris causa.

I el que m´ha sorprès és constatar en la ressenya que en feia El País que el posicionament de l´empresari i periodista, conseller delegat del Grupo Prisa apareix curiosament més d´esquerres que el de l´expresident del govern socialista. El que significaria que, per bé o per mal, el passatge pel poder no deixa indemne a ningú.

A la bateria de preguntes de Cebrian:

“¿No te parece que es un cinismo que se critique la conexión entre religión y política en el mundo islámico, cuando en España, por ejemplo, los próximos ministros van a jurar su cargo con un crucifijo al lado? ¿Te parece racional que la escuela pública enseñe religión? ¿Se tiene ahora que enseñar religión islámica además de la católica? ¿No sería más racional que no se enseñara ninguna?”

La resposta de González és sorprenent:

“El culto a la razón de Juan Luis Cebrián és superior al mio. Lo admito. Creo que és más racional, pero que no es incompatible con la definición laica de la enseñanza”.

Tanmateix van coincidir en que el Govern hauria de denunciar els acords amb la Santa Seu dels quals González pensa que són preconstitucionals: “A mí no me estorbaron porque nadie me pidió que violentara la Constitución en nombre de esos acuerdos. Pero eso ha cambiado drasticamente en los últimos cuatro años” referint-sa a la posició de l´Església.

Els dos van convenir que el problema sobre la relació entre la religió i la política no és actualment exclusivament espanyol i que és un assumpte que està al cor del conflicte internacional desencadenat pels atacs de l´11 setembre de 2001.

González desviant més la mirada sembla cap al món islàmic opina que “La religión introduce en la política el factor del valor absoluto. Con eso se puede tener incluso la legitimidad de matarte para salvar tu alma, para sacarte de tu error”. I Cebrián, més directe, centrant-se amb la situació de la religió en els nostres països que tenim més aprop es va referir a Sarkosy que “está poniendo en duda que la laicidad sea uno de los pilares del régimen moderno” i va opinar que la religió és un dels signes d´identitat, com l´ètnia o la raça que es presenten avui perillosament com alternativa o en contra dels valors de la Il·lustració. “En nombre de esa identidad se establece la objeción de conciencia frente a leyes votadas en un Parlamento democrático” remata l´acadèmic y periodista Cebrián referint-se a la Llei de l’educació per la ciutadanía.