Archive for the ‘Ètica/Laïcitat/Religió’ Category

Grafitero de 72 anys contra el franquisme

dimarts , setembre 4th, 2012

José Gallego, jubilat, el juliol del 2009, i d’ençà, en dues ocasions va demanar a l’alcaldessa d’Aspe, del PP que retirés els símbols franquistes del municipi. Passà la legislatura i no feu re, Entraren a governar junts el PSOE i IU i  tampoc s’immutaren. Fins que, diu l’home, “me cansé”.

Va transportar ell mateix una escala i la policia el pillà in fraganti cobrint amb un esprai les plaques franquistes que ningú havia tret de la paret de l’església del seu poble . No és aquesta, diu orgullós, la seva única acció, també va cobrir la placa del general Moscardó d’un col·legi. Actualment està imputat per un delicte  contra el “patrimoni històric i cultural! I li poden caure d‘un a tres anys de presó i potser pagar els danys. El bon home diu que ell no és ni un heroi no un justicier , que tota la vida ha sigut un home discret, fins i tot gris. I ara, al poble, revolucionat, uns el feliciten i uns altres el tracten de “rojo”!Tanmateix diu, m’alegre d’haver fet el que he fet, Afiliat des del 1974 al se sent un poc traït. No entén que ara, l’alcalde socialista no apliqui una llei que aprovà el govern socialista. Li tenen por a l’Església, sentència.

I en efecte per mi, el més trist d’aquesta història no és que el PP no fera res sinó que des del govern municipal PSOE o IU  no s’atrevessin a tocar les plaques. I la confirmació d’aquesta por la tenim amb la imatge que il·lustra aquest text: les plaques franquistes estan a la paret de l’esgésia d’Aspe amparades per la creu. I en aquest país, aconfessional, ningú s’atreveix  a fer complir la llei a l’Església.

Els immigrants miserables poden no tenir assistència mèdica  però ningú pensa, i el govern Popular menys que nigú, retirar-la cobertura als capellans o fer-los pagar les cotitzacions a la Seguretat Social que mai han abonat!

Reflexions

diumenge, setembre 2nd, 2012

El meu amic Bausset em comunica  unes reflexions que ha rebut o escollit. És un pot-pourri de les que n’he triat les dues que m’han semblat més interessants. Acostumats els d’esquerra a ser conscientment perdedors no podem no veure sense afecte gent creient i sincera com Teresa Forcades pregar en el desert dins de la seva pròpia església).

 

1

Teresa Forcades demana no reconèixer el deute extern (3 línies més avall cliqueu conferència i podreu escoltar la seva conferència.)

 

La monja benedictina del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Teresa Forcades, ha demanat portar els polítics a la justícia per la crisi econòmica com s’ha fet a Islàndia i ha proposat ‘fer el mateix que Correa a l’Equador: investigar el deute extern i no pagar el que sigui il·legítim’. Forcades denuncia que s’està desmantellant l’estat del benestar ‘per una onada neoliberal’ que ‘ha costat sang i revolucions en el segle XX’ i es pregunta ‘si ens permetem mentalment pensar en una alternativa al capitalisme’. Per Forcades, ‘el lliure mercat és una fal·làcia que oculta qui i on es regula’.

 

Forcades ha fet aquestes declaracions en el transcurs de la conferència inaugural de la 23 Trobada empresarial al Pirineu.

 

Mercat

‘Qui pren les decisions? Qui regula a qui les pren? Qui les coneix? Qui té la responsabilitat d’aquestes decisions? La fal·làcia del lliure mercat amaga on i qui les regula. És un eufemisme o una burla parlar de llibertat en el mercat. Les grans empreses que es deslocalitzen cada dia ho tenen més fàcil per operar a nivell internacional, mentre que els treballadors no, cada dia tenen lleis d’immigració més estrictes i tenen el moviment més controlat. ¿No formen part els treballadors del mercat en aquest sentit ampli? ¿Es pot considerar doncs lliure aquest mercat si no contempla tots els seus membres?’

 

Marc capitalista

‘Fins fa poc parlàvem de capitalisme salvatge als EUA, però a Europa es parlava de capitalisme de l’estat del benestar. El benefici no pot ser l’últim marc de presa de decisions perquè això no crea relacions igualitàries, provoca diferències entre rics i pobres. No tothom neix amb la mateixa intel·ligència, talents o oportunitats. En el marc del capitalisme salvatge, la societat no té responsabilitat per compensar-ho. Les compensacions de l’estat del benestar, que han costat sang i revolucions durant el segle XX, s’estan desmantellant en els últims anys d’ofensiva neoliberal.’

‘Elements com l’ensenyament, la salut, l’habitatge i l’alimentació haurien de quedar al marge de l’especulació’, ha dit Forcades, i ha defensat que ‘el millor sistema no és el que té com a objectiu la maximització del benefici sinó la germanor’. ‘Les 500 empreses més grans del planeta tenen un benefici que equival al 51% de la riquesa del món’, ha afegit.

 

Antropologia i capitalisme

‘Una persona pot crear una empresa i d’altres persones poden treballar per a aquesta persona. Una persona ven part de la seva capacitat de treball a través d’un contracte a un empresari i aquest últim té un benefici i gaudeix del dret del marge de benefici. Des d’un punt de vista antropològic això provoca una anàlisi: Què ocorre amb la relació contractual quan falla l’ètica?’

2. Reflexions del corresponsal de TV3 a Washington

 

Una qüestió de dignitat

ANTONI BASSAS

La sentència del català a l’escola

Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n’ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l’exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.

 

Autoestima

Som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d’aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.

 

Persistència:

A vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l’espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família.

La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l’ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l’espanyol, sinó amb l’anglès.

Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l’únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l’ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d’immigrants la llengua de la família és l’amazig, l’àrab, l’urdú o l’espanyol de Sud-americà. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.

 

Indignació:

Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar si a l’Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l’ànima jacobina del PSOE.

Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament, i ara resulta que hem d’anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència.

 

Així s’han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d’aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)

 

Fer un pensament:

No podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d’impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d’aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d’un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l’única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d’edat.

Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.

 

Una bona abraçada,

 

El silenci dels bisbes

divendres, maig 4th, 2012

En què o en qui creuen els nostres bisbes?

 

És curiós que aquesta pregunta que es fa el teleòleg José M. Castillo coincideixi en la que es fan molts ciutadans, no sobre els bisbes, sinó sobre els dirigents dels partits polítics quan constaten certes actituds contradictòries dels seus representants. I aquesta similitud en la pregunta explica més que grans dissertacions que a l’època en la qual vivim  l’opinió pública –abans dèiem el poble- cada vegada adquireix més importància, la qual cosa obliga a la gent amb sentit de la responsabilitat, ja siguin teòlegs catòlics, militants polítics  o simples ciutadans a ser més exigents amb els seus dirigents. I segurament  en els dos casos, en política com en religió, les respostes per part dels dirigents són similars.

Però veièm primer que ens diu Josep M. Castillo abans de continuar:

“Hace unos años, se hizo famoso un film que llamó la atención de mucha gente: “El silencio de los corderos”. Una historia patética que analizaba la extraña personalidad del doctor Lecter, un siquiatra desquiciado, amalgama de dos facetas contradictorias. Por una parte, el hombre culto, refinado, de modales exquisitos. De otro lado, el “alter-ego” de este tipo desajustado, cínico, manipulador, que castiga sin piedad a quienes dan muestras de “malos modos”. Pues bien, si recuerdo aquí esta historia y el poder destructivo que tal historia contiene, es porque “el silencio de los corderos”, me evoca una de las experiencias más fuertes que estamos viviendo en estos días. Me refiero, no ya al “silencio de los corderos”, si al “silencio de los pastores”, utilizando el título que se asignan a sí mismos los obispos. Estos hombres que, como el mencionado doctor Lecter, aparecen, ellos ambién, como una amalgama de dos facetas contradictorias: el refinamiento de los modales exquisitos y la manipulación cínica del que va por la vida castigando los “malos modos”.

Todo esto viene, como anillo al dedo, para ayudarnos a pensar lo que estamos viendo y viviendo desde el día en que el PP ganó, con mayoría absoluta, las últimas elecciones generales. Ante todo, porque no puede uno quitarse de la cabeza esta pregunta molesta: ¿cómo se explica que la opción política más afín a la Iglesia sea la que peor trata a los pobres,a los inmigrantes, a los sin papeles y sin techo, a todos aquellos, en suma, que fueron los más cercanos al que la Iglesia considera como su fundamento y su modelo, Jesús de Nazaret? Es duro afrontar esta pregunta. Porque, aparte otras consideraciones, es una cuestión que inevitablemente lleva derechamente a otra pregunta aún más incómoda y desagradable. Quiero decir: ¿en qué religión creen los que siguen defendiendo la gestión del actual Gobierno de España? Y, lo que es aún más fuerte, ¿en qué o en quién creen nuestros obispos?No estoy sacando las cosas de quicio. Basta leer los evangelios para darse cuenta enseguida de dos cosas: 1) Lo que más le preocupó a Jesús fue el problema de la salud de la gente, sobre todo de la gente pobre. Prueba de ello es que rara es la página de los evangelios en la que no se habla de enfermos y de curaciones de enfermos. 2) Jesús relaciona constantemente la fe con las curaciones. “Tu fe te ha curado”, dice una y otra vez el Evangelio. La fe en Jesús se traduce en salud. Es interminable la lista de textos que sería necesario recordar aquí. Lo cual quiere decir que el que tiene fe, lo primero que hace es procurar, por todos los medios que tenga a su alcance, para que el problema de la salud sea lo más eficaz posible y alcance, sobre todo y ante todo, a la gente que más lo necesita. Exactamente lo mismo que hizo Jesús. Por supuesto, nosotros no podemos hacer milagros. Pero sí podemos exigir a los gobernantes que la atención sanitaria esté debidamente garantizada, ante todo, para quienes más la necesitan. Más aún, cuando los gobernantes de este país, desde su mayoría absoluta, le han metido la tijera a todo lo que se les ha ocurrido, sobre todo a las partidas presupuestadas para los más pobres y desamparados, ¿cómo se explica el silencio de los obispos sobre este asunto concreto precisamente? ¿Por qué se callan en esto, que es tan grave? ¿Por qué ahora justamente dan pie para que se hable tanto contra los homosexuales y su apremiante “curación”? ¿No es sospechoso que hayan desviado la atención hacia el problema de los gays y lesbianas cuando nos hemos enterado de que la partida del presupuesto que se destina a la Iglesia ha quedado intacta? Yo sé que en la Iglesia hay muchos obispos, cientos de sacerdotes y legiones de laicos cristianos que no están de acuerdo con estas cosas. Pero también es cierto que quienes más poder tienen, en esto de la religión, son los que deciden lo que se dice y lo que no es “prudente” decir, ni “se debe” decir. ¿Por qué dejan que las cosas sigan así? Es mucha la gente que en España se hace estas mismas preguntas. O preguntas, sin duda, mucho más graves y apremiantes. Por esto precisamente, porque se trata de un silencioso clamor popular, por eso digo estas cosas. Porque es mucho lo que me importa la Iglesia. Y porque sé que la Iglesia sigue teniendo fuerza y poder ante la opinión pública. Yo me pregunto qué habría pasado en España si los obispos en pleno se hubieran plantado ante la reforma del mercado laboral, los recortes en educación y sanidad, las duras decisiones que se han tomado contra los inmigrantes… ¿Estaríamos como estamos? ¡Qué ocasión está perdiendo nuestra Iglesia para clamar, como clamaban los profetas antiguos, que no hay derecho a hacer las cosas que se están haciendo! Por eso, porque me importa tanto el dolor de los pobres y el descrédito de la Iglesia, por eso clamo, como voz en el desierto, ¡Basta ya!

J.M. Castillo,

teòleg, ex jesuïta

Al nostre entendre, allò que garanteix la pervivència de la Fe   –a part òbviament no existir una resposta racional misteri de la creació, són les estructures de l’Església. Unes estructures que si es confirma l’evolució assenyalada de l’opinió pública cada cop seran menys eficaces   i poden fins i tot esdevenir contraproduents . Però cal reconèixer que abans d’arribar a aquest situació haurà de  passar molt de temps.

Aquells cristians que avançant-se al temps justament i prescindint de de les estructures de l’Església, confien únicament en la fe per evangelitzar el món a la manera dels primers creients, la única cosa que demostren és que són millors cristians que els gerarques de la seva Esglesia. No els s’ha de sorprendre però, que considerant innecessari ’instrument Església i posant així en evidència els seus representants, que aquests es defensin i els excloguen. L’Església no els necessita. L’Esglesia solament  necessita fidels, exactament com els partits polítics.

En el cas dels partits polítics, als militants els mou la idea de que  la democràcia necessita dels partits i són conscients de que tot altre sistema que pretengui  prescindir-ne  ha demostrat històricament que és pitjor. Evidentment que en aquest context, per a un ciutadà, deixar de votar al partit que representa la seva ideologia o inclús abandonar la ideologia, no representa cap trauma metafísic. Ja d’entrada té assumit el terreny en que es mou, un sistema inventat, imaginat i gestionat per la ment humana, amb tota la seva grandesa i totes les seves insuficiències.

En el cas de la religió, prendre consciència  de les febleses i contradiccions dels mateixos “representants de Déu sobre la terra” ha de representar un trauma que pot  aacabar posant en dubte que la mateixa religió sigui d’inspiració divina i arribar fins a fer perdre la pròpia fe. 

 

 

 

Josep Lluís Bausset

dilluns, abril 16th, 2012


Josep Lluís Bausset, avui centenari, amic i company del meu pare dels anys 30  llicenciat en farmàcia i magisteri i  professor d’institut, durant la Segona República Espanyola va ser  testimoni en primera persona del valencianisme polític i cultural cívic; i  la seva figura també suposa una important contribució a la consolidació de la llengua, al 1932 en representació de l’AVE, l’Agrupació Valencianista Escolar,  i hi consta com a signant de les Normes de Castelló.

Durant la dictadura franquista fou un dels primers en fer ràdio en català al País Valencià, col·laborà al diari Levante i el 1965 fou un dels que signaren el manifest Més de 20.000 valencians demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos. També va impulsar les revistes Parlem i Vencill i fou un dels membres fundadors del Partit Socialista del País Valencià de l’Alcúdia i contribuí a la celebració de les primeres edicions dels Premis Octubre als anys 70. Va participar en el Primer Congrés d’Història del País Valencià.

A través dels pares, el seu fill, Josep Miquel i jo ,  tenim  doncs els mateixos orígens polítics  pel que fa al valencianisme,solament que  J.M s’ha criat al país i jo a l’exili. Josep Miquel és monjo de Montserrat i jo, no solament soc incrèdul sinó que considere l’Església catòlica espanyola com un dels responsables  principals del cop d’Estat militar i de la guerra civil, i  pense que el Vaticà, amb la seva potència i influència, és un dels pilars del capitalisme mundial. No sé si aquesta manera de pensar meva és deguda a haver estat, com tanta gent, víctima de la guerra, però són els meus sentiments. Pels interessants ecrits que m’envia Josep Miquel  dedueixo que no solament és un nacionalista valencià sinó que socialment està molt a prop de la teoria de l’alliberament  de Casadaglaglia que fa anys vaig tenir l’honor de conèixer a París.

Com no dubto  de la fe de Josep Miquel, i encara menys de la seva honestedat intel·lectual, he arribat a la conclusió que seria una magnífica l’ocasió  que una persona com ell pogués explicar com ha arribat a vèncer les contradiccions  que jo, personalment no puc deixar de constatar, entre  una doctrina d’inspiració divina i la crua realitat d’un món que segons la mateixa doctrina Déu ha creat. Com diu el doctor Moisés Broggi en una entrevista: quan més s’avança en la ciència més necessari apareix el fi de la religió car més enllà de la ciència hi ha un misteri de la creació que la ciència no pot penetrar, si bé conclou el doctor Broggi,   sembla excessiu resumir el mistèri a través d’un home -Jesucrist.>

Jo que voleu que us digui…

diumenge, desembre 4th, 2011

Jo, que voleu que us digui…

naturalesaTres pelegrins d’una mateixa família, una de les tres persones de  professió camioner  que s’havia salvat d’un accident i dues ties seves van morir quan caminaven per una carretera secundaria en ompliment de la promesa que havia fet el camioner per haver sortit il·lès del seu accident anterior.

Les víctimes òbviament tenen tot el meu respecte però si d’un viatge darrere l’altre del Papa, els diarir ens inunden de propaganda i omplen els nostres carrers de gent vinguda amb viatges i estància pagats, del mon sancer, mentre les esglésies del país cada dia estan més buides, no és ofendre ningú fer sentir la feble veu de la raó i d’una incredulitat tan sincera i noble com la més fervent de les creences.

L’Església diu SÍ al Preservatiu

dilluns, octubre 10th, 2011

Que em perdonen els creients sincers, no m’ hi he pogut resistir.

És cert que amb aquesta imatge caiguem amb l’irrespecte. El mateix però que l’Esglesia professa – allà on pot  com en aquest país per exemple- contra  els increients, els agnòstics o simplement   els partidaris del laícisme.preservatius

José Luis Sampedro i la visita del papa

divendres, agost 19th, 2011

cliqueu ací

SinSampedro

Un país rabiosament laïc!

dimecres, agost 17th, 2011

Aquestes són les frívoles paraules recents de no sé quin bisbe, i a sota una missa a l’espai públic preparant  l’arribada del papa!

missa

La moral sexual catòlica als col·legis valencians

divendres, març 4th, 2011

campsosorioTots sabem la castració intel·lectual que ha presentat la dictadura franquista per les generacions que l’han viscut, i especialment  els traumes ocasionats per una Església catòlica omnipotent en particular en  el tema sexual. Avui, allà on pot, com al País Valencià del PP, l’Església hi torna  com a la millor època del franquisme en tots els  aspectes  que pot.

El govern del  PPde la “Comunidad” ja comptava  per l’educació sexual  a les escoles amb material pròpi com el Programa d’Intervenció en Educació Escolar (PIES) que s’imparteix en 3è d’ESO elaborat per les Conselleries de Sanitat i Educació avalat per les societats  científiques  i amb bona acollida  en els centres d’ensenyament. Tanmateix a l’arquebisbat valencià no li agradaven els cursos de sexualitat de la Generalitat i avisà que elaboraria els seus. l’Església valenciana acaba d’anunciar  la seva alternativa sota el títol educar la sexualidad por el amor, uns cursos que oferirà gratuïtament  als colegis concertats i públics que ho desitgen, atacant de nou al PIES que segons les autoritats eclesiàstiques valencianes “ofereix una visió molt reduccionista  del ser humà i no ha aconseguit frenar el número d’embarassos no desitjats, avortaments, malalties  de transmissió sexual  i altres problemes d’una educació sexual” . Contra això  la solució per una Església que prohibeix el preservatiu és la moral sexual catòlica que parla de  “continència,vicis, des funcionalitat familiar , nuviatge cast tal com ha declarat Juan Andrés Taléns, professor de teologia  del Pontificio Instituto Juan Pablo II en València. Els continguts dels programes es graduen segons la edat dels alumnes  però hi trobem perles com aquestes:  “la família funcional és la millor família, o les relacions sexuals entre homosexuals no s’han de considerar d’esposos/pares .

La federació d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de València va criticar  ahir els cursos que qualificà de retrògrads però l’Església afirma  que contraprogramarà els cursos oficials amb els seus. La Conselleria d’Edució valenciana calla i no ha volgut fer cap declaració  sobre la qüestió. És curiós que els defensors de la “Pàtria“, partidaris d’una  Espanya única, no dubten en dividir  els infants ja des de l’escola en moros i cristians! No els hi serveix l’exemple d’altres països amb un passat més democràtic  que el nostre, on es respecta el mestre a l’escola, i el capellà a l’església.Espanya està condemnada en gran part a reviure erpetualment en els valors del passat.

Gaetà Ripoll, el mite del republicanisme valencià (2)

dijous, març 3rd, 2011

Sota aquest títol editava en aquestes pàgines un article publicat a la revista El temps per Francesc Viadel sobre l’execució el 1826 a la ciutat de València   del mestre d’escola Gaetà Ripoll, la darrera víctima de la Inquisició Espanyola.
Un error de paginació va fer que manqués una part substancial de l’article. Avui els nostres lectors el poden llegir a continuació en la en la seva

integritat.“

inquisiciogoyaEl 31 de juliol de 1826 s’executava a València un solsonés de nom Gaetà Ripoll. Era l’última víctima de la Inquisició. Avui dia tan sols el nom d’una plaça del cap i casal del País Valencià recorda aquell home que visqué els seus darrers dies a l’horta de Russafa.
El 31 de juliol de 1826 la ciutadania valenciana es lliurava a un espectacle sinistre i aterridor.
A la plaça del Mercat del cap i casal, al costat del carrer dels Conills, just davant de la Llotja, s’arroglaven centenars d’encuriosits veïns disposats a seguir l’execució a la forca del darrer heretge de la santa cristiandad.
Aquell matí,la Junta de Fe, eufemístic títol de l’odiada Santa Inquisició importada de Castella, executava la sentència de mort contra un solsonés de 48 anys d’edat, Gaetà Ripoll Pla, acusat de ser” hereje formal y contumaz”.
La brutal sentència va fer trontollar els ressorts del poder monàrquic en mans de Ferran VII i fins i tot va aixecar les protestes més airades de la civilitzada Europa.
Al capdavall Ripoll, un home humil, segons diuen testimonis escrits de l’època, de gran qualitat humana, havia estat víctima del fanatisme religiós, del terrorisme clerical.
Fill del restaurador Miquel Ripoll li Teresa Pla, Gaetà Ripoll Pla va nàixer el 22 de gener de 1778 a Solsona. Estudià teologia a Barcelona i quan esclatà l’any 1808 la guerra del francès prengué part contra les tropes napoleòniques.
Dos anys més tard, éssent oficial, caigué presoner i fou conduit a França, on segons sembla tingué contacte amb els corrents filosòfics de tall rousseaunià.
L’any 1814 Ripoll tornava a la península, on continuà fent de militar fins que l’any 1823 va ser llicenciat a causa d’haver servit a files durant el període constitucional, molt probablement a la Milícia Nacional de València. Ripoll quedà dins la classe “d’infinits” i acabà retirant-se a la partida de Perú, llavors pedania de l’actual barri valencià de Russafa, on exercí com a mestre fins la seva captura i mort.
L’arribada de Ripoll a aquelles terres d’horta en aquells temps amenaçades per l’ampliació del port de València degué ser per als seus pobres habitants dedicats al camp tot un esdeveniment.
El 28 de juliol de 1894, amb motiu de la trista efemèride, l’Ajuntament de València publicava un petit article –que traduïm del castellà- escrit per Tomàs Giménez Valdivieso sota el pseudònim de Cazalla, en que es relataven no poc aspectes del seu pas per aquelles terres a partir de testimonis de gent de l’horta que havia conegut Ripoll.
L’edifici –escriviaCazalla- ocupat per l’escola que regentava Ripoll, l’havien aixecat els veïns de la partida del Perú, ja que aquells catòlics governs no s’ocupaven de coses tan trivials com la instrucció pública. Era una barraca de les que anomenaven a l’horta de vuit costelles, amb dos pisos. Es trobava emplaçada a l’entrada de la senda de la qual abans hem fet mèrit com a lloc escollit per Ripoll per passeig i meditació, entre camí de Pinedo i el pont de la Lloseta. S’hi havia instal•lat l’escola de xiquetes i l’escola de xiquets. A l’escola de xiquetes s’entrava pel camí de Pinedo i l’escola de xiquets anomenada vulgarment l’escaleta, tenia la porta cap a la mar. Avui ha estat reemplaçada la barraca que acollí Ripoll per una alqueria, les senyes de la qual són: camí de Pinedo, trast setè (no té número). S’anomena alqueria del Curro, i hi ha un estanc(…)”
La coneixença de Ripoll, dèiem causà una gran impressió entre els habitants de l’horta. Tal i com expliquen a Tomàs Giménez els testimonis que el conegueren: “Recorda Vicenta que, contra el que s’ha escrit i pintat, Ripoll era alt i de bones carns, duia barba negra i grans tirabuixons, i que per això l’anomenaven Polserut.”
Un altre dels cronistes que recullen la història de Ripoll, el polític del segle XIX Salustiano Olózaga- que escriví l’article “Un ahorcado de Ferran VII”- fa una descripció acurada del mestre de Russafa: “(…) figura hermosa, gallarda i apacible, de las que suelen comparar-se con las del Salvador con larga i tendida cabellera, que entonces se consideraba como distintivo de masoneria”.
Ripoll es negava a menjar carn dolgut que s’haguera de fer mal als animals, es preocupava de que els xiquets de les barraques tornaren els fruits del camp que hagueren pogut robar ocasionalment durant el dia, vetllava per l’educació dels menuts, era persona caritativa segons diu Olózaga, “siempre queria imitar la vida de Jesús”.
L’any 1823, l’església espanyola començà a queixar-se que sense l’existència del Tribunal de la Santa Inquisició la religió estava perduda i encara la mateixa monarquia. Les pressions sobre Ferran VII per que es restaurara aquell tribunal anaren en augment, tot i que no aconseguiren que el rei s’hi pronunciara. Enmig d’aquest ambient cada bisbe decidí pel seu compte la rehabilitació o no del Tribunal que ara naixia sota el nom de Junta de Fe. València fou la primera ciutat a tenir-ne un. La iniciativa partí l’estiu de 1824 del canonge José Maria Despujol, governador eclesiàstic de l’arquebisbat fins el nomenament del nou bisbe don Simó López (Nerpio, Múrcia1744-València, 1831). Simó López, havia estat un ferm defensor de les Corts de Cadis de la reimplantació de la Santa Inquisició. Durant els seus mandats al capdavant del bisbat d’Oriola (1815-1824) i de València (1824-1831) aplicà una política en la línia més tradicionalista. Entre les amistats de Simó es comptava Diego de Cádiz un dels membres més i antiliberals de les Corts de Cadis. Amb aquesta trajectòria era normal, doncs, que Simó prenguera amb gran zel les regnes de la Junta de Fe.
La denúncia feta per una dona de l’horta contra Ripoll de seguida va donar feina als inquisidors de Simó. Però l’únic crim conegut de Ripoll en aquella època d’involució política i fanatisme reaccionari fou, segons Olózaga que, en vez de exigir a sus discipulos que, al entrar en ella (en l’escola), dijesen “Ave Maria Purísima”, les ensenyaba a decir Alabado sea Dios, y que no los llevaba a misa, ni les hacia salir a la puerta cuando las campanillas anunciaban que pasaba el viático por la calle”.
El president de la Junta de Fe, Miguel Toranzo y Ceballos, de seguida es posà mà a l’obra. Toranzo, després de sotmetre a examen tretze testimonis, els noms dels quals no es va saber mai, demanà la detenció i l’embargament dels bens de Ripoll el 29 de setembre de 1824.
Si hem de fer cas a Tomàs Giménez, la detenció es produí a la barraca de José Vivó, conegut a l’horta pel malnom de l’arroser.
“En l’horta, relata relata Giménez, no saben més que de l’aïllament en que vivia Polserut; tan sols era trencat per visitar les cases de Mariana Gabino i de José Vivó. A aquella anava durant el dia; a la de Vivó solia acudir de nit per passar la vetllada i allí es trobava xerrant amicalment amb la família Vivó quan s’hi presentà la ronda que enviava el llau tinent que prengué Ripoll i el conduí a la presó (…)”.
Més endavant afegeix: “No pogueren saber com es deia el llau tinent que manava la ronda (…).” Es disputaven llavors el comandament a l’horta Julián Vázquez i Luis Salcedo. El primer no degué manar aleshores perquè tenia idees liberals. Tal volta exercí el paper de capità dels jueus algun voluntari realista, perquè n’hi ha quatre en la partida. La barraca de l’Arroser, que és on agafaren a Ripoll , estava a la vora del camí del Valladar, i l’edifici que avui ocupa l’antic solar de la barraca que té el número 404 del trast sisè”.
És així que el 8 d’octubre de 1824 Ripoll passava a ser un inquilí més de la presó de Sant Narcís, dependència penitenciària municipal destinada a delinqüents comuns i polítics donat que la Inquisició , en tant que òrgan no reconegut pel govern, no disposava de presons pròpies.
Ripoll passà un calvari que no impedí que el 27 d’aquell octubre li prengueren declaració i el sotmeteren a la instrucció d’un teòleg el nom del qual és desconegut. Amb tot, coneixem a través del text d’Olózaga que el teòleg que interrogà Ripoll assegurà “sus fuerzas intelectuales son muy débiles fuera del apego y adhesión a su propio dictamen, que su ignorancia en materia de religió es mayor y que va acompanyada de una gran soberbia de entendimiento” , i és per això que l’acusava de “contumaz y hereje formal, que abraza toda especie de herejía”.
Finalment, després d’un llarg seguit de visites destinades a fer que abjurara les seues idees, el 3o de març de 1826 la Junta de Fe declarava que era “de parecer que sea relajado Cayetano Ripoll, somo hereje formal i contumaz, a la justícia ordinaria”. L’arquebisbe Simó confirmà la sentència que fou comunicada a la Real Audiència el 3 de juny d’aquell any.L’Audiència, dòcil a la imposició de la il•legal Junta de Fe, demanà a Solsona la partida de bateig de Ripoll, un document imprescindible per demostrar que l’acusat havia estat cristià condició sine qua non per tal de poder condemnar-lo com heretge.
El 21 de juny arribà de Solsona el document sol•licitat i l’endemà passaren els actes al relator per tal que en donara compte en la primera audiència. El 27 es veieren i passaren al fiscal i el 29 es dictà sentència d’acord amb la proposta del fiscal. El fiscal, després de deixar clar el crim de Ripoll, afegia que “en el dia, en ninguna nación de Europa se quema o mata o materialmente se condena a las llamas a los hombres”, càstic que hom podia haver esperat, que per tant convenia “moderar la ejecución de aquellas penas severas, las cuales se resienten de la ferocidad e ignorancia del siglo en que fueron dictadas”. Per tant, el fiscal proposava que Ripoll morira penjat i després que fora cremat, crema que havia de figurar-se pintant unes flames en un poal que el botxí col•locaria sota el patíbul. Signaren la sentència, el fiscal Calabuig, el governador Fernando de Toledo, els magistrats Antonio Aznar, Ramón Vicente, Francisco de Paula Berga i Mariano Herrero. Ripoll no va poder defensar-se davant del tribunal, tampoc se li va assignar advocat defensor ni en cap moment li van comunicar l’estat de la caus. Així les coses el 30 de juliol va ser conduït a capella el malaurat mestre d’escola, dos dies abans segons la crònica de Tomàs Giménez, que explica: “(…) Don Salvador Llorente, que pogué entrar a la capella acompanyant el seu oncle don Bartolomé Llorente Sáez, per ser aquest germà de la Pau i Caritat, ens ha referit l’admirable serenitat que conservà Ripoll durant els tres dies que hi romangué.. No tingué un moment de vacil•lació ni tan sols de tristesa. (…) Ripoll fou molestat amb contínues exhortacions. No podien comprendre aquells clergues la dignitat de la fe de Ripoll negant-se a prestar acatament a dogmes i misteris en els quals no creia.
“El visità el seu vertader botxí, l’arquebisbe Simó López, i aquest cruel prelat s’entestà a obligar Ripoll a besar unes estampetes. Ell, però ni hi consentí. ‘De manera`, digué per últim iracund l’arquebisbe, ‘que vostè no creu’. No crec’, contestà Ripoll, més que en l’existència d’un ésser Suprem’. L’arquebisbe isqué vençut de la capella.”
A Ripoll “el conduïren –explica Giménez- vestit d’hopa negra, emmanillades les mans i muntat en un ase pels carrers de Serrans, Sant Bartomeu,Cavallers i Borseria del Mercat. (…) els carrers de València eren plens d’imatges i creus. Aquestes últimes recordaven els assassinats que llavors es cometien amb més freqüència que ara. Totes les imatges i creus de la carrera que seguí Ripoll foren cobertes de draps negres. Trairaren també dues creus que hi havia als caps de la forca, sens dubte per santificar el terrible aparell. (…) La forca s’aixecava al mercat, al costat de la desembocadura del carrer Conejos. El que ara és porta d’una orxateria era llavors una capella, que tancava la imatge d’una verge que saludava els condemnats abans de sofrir el suplici. Cal dir que la forca era una cosa permanent. No es posava ni es llevava com es fa ara amb l’artefacte del garrot. En aquells beneïts dies en que regnaven els frares i tot el món era religiós, funcionava la forca amb freqüència aterridora, i haguera resultat molt pesat llevar-la i posar-la per cada víctima. A més a més, els nostres religiosos avis no eren tan impressionables com nosaltres, i compraven tots els matins el menjar del dia davant el cristià i civilitzador aparell de la forca.
Segons un article de d’historiador burgalès contemporani Luis Alonso Tejada sobre el mestre Ripoll publicat a la revista Testimonio l’any 1975 a aquest l’acompanyà un carmelita fins al patíbul. Quan el condemnat ja li havien ficat la soga al coll, el frare li pregà una vegada més que afirmara la seua creença en Déu pare. Ripoll repetí unes quantes vegades la frase “Crec en Déu”. Mai però, digué en Déu pare”. El mestre finalment s’adreçà al carmelita i li digué: Els homes han jutjat el meu cos. Déu, a la presència del qual vaig a comparèixer jutjarà la meua ànima.” Llavors Ripoll mirà el botxí i li demanà que complira el seu deure.
Gaspar Bono Serrano, aleshores un jove eclesiàstic, va deixar un testimoni impressionant del succés al seu llibre Suplicio de un deista, publicat l’any 1870 i part del qual també es recull a l’article de AlonsoTejada.
Tardó –relata Bono- mucho en expirar, ya porqué aquel hombre extraordinario estaba en tan espantoso trance más firme y entero que muchos de los que nos hallábamos presentes, ya también porque el verdugo era de muy pocas carnes…
Tampoco se le puso la ropa con que morían otros reos. Iba muy pobremente vestido, con pantalon negro y chaqueta del mismo color, sin medias y con zapatos viejos atados con un bramante. Uno de ellos se desprendió del pie a los movimientos y sacudidas violentas del ejecutor.
Arribats ací reprenem el relat de Giménez: “Planells (un dels testimonis de què se serveix l’autor de l’article) ens digué, respecte a l’execució de Ripoll, que l’única cosa que recordava és que venint de l’Escola Pia veié en el Pla del Remei molta gent amuntegada al llarg de la barana del riu. S’hi acostà i veié un tonell gargotejat i li digueren que contenia el cos d’un heretge que havien penjat.”
Efectivament el cadàver el ficaren dins d’una bóta que pintaren amb flames i serps i la llançaren al llit del riu Túria, just enfront del que avui coneixem a la ciutat de València com el Passeig de l’Albereda. Segons la crònica de Giménez, “En el riu romangué (el cadàver de Ripoll) tot el dia, fins que, recollit pels Germans de la Pau i Caritat, fou conduit al cementiri de Carraixet, on se li va donar sepultura.”
L’execució degué impressionar molt els qui la presenciaren. Atenent el que diu Alonso Tejada, el carmelita Guillén que acompanyà Ripoll a la forca caigué malalt de la impressió. Gaspar Bono Serrano manifestà en la cel•la del seu amic frare el seu profund sentiment de rebuig per la mort de Ripoll, “como lo manifestaban –relata Bono-, con más disimulo y cautela, muchos habitantes de València”. A Bono, però, l’escoltava darrere la porta el pare provincial dels carmelites, motiu pel qual també ell va ser denunciat a la Junta de Fe, que pogué evitar gràcies al pare Guillén.
Tres dies després de l’execució, l’arquebisbe Simó explicava una pastoral en la què afirmava:”Luchábamos contra nosotros mismos por no relajarlo a la justícia secular. Lo relajamos, en fin con harto dolor nuestro, y no fue poco lo que subió de punto , cuando senteciado por la Real Sala del Crimen a la pena capital, eludió todas nuestras prevenciones y dejó burladas nuestras solicitudes y empeños en procurarle hasta el último momento su desenganyo, su reconciliación con la Santa Iglesia y su salvación”.
El mal, però no anava a esborrar-se amb una simple pastoral. El mal fet a Ripoll era el mal fet també a una Europa que justament llavors lluitava per les seues llibertats i que avançava per camí de la civilització. A Espanya corregué ràpidament la notícia a pesar que no hi havia llibertat de premsa, mentre que a la resta del continent els diaris bombaven l’escàndol –cal dir que no exempts d’una bona dosi de fantasia- enmig d’un clima de crispació política.
A l’estat espanyol, en canvi, i segons que diu l’historiador José Manuel Cuenca, “la presa de contacte de l’Espanya oficial’ amb el drama esdevingut a la ciutat del Túria fou silenciosa”.
Per fi les protestes dels diplomàtics i l’enrenou muntat per la premsa estrangera feren reaccionar el govern de Madrid. És llavors quan el ministre Calomarde demana informes a l’Audiència de València, que es limità a enviar a la capital de l’estat la documentació del procés incoat contra Ripoll.
El govern censurà severament l’actuació de l’Audiència i el mateix Calomarde va assenyalar que la Junta de Fe no era cap tribunal, donat que el seu restabliment no havia estat autoritzat pel rei.
A pesar d’això, la Junta de València continuà funcionant alguns anys més, tot i que no va actuar amb la bel•ligerància que amprà contra Ripòll i que limità la seua actuació als clergues de l’archidiòcesi de València. Aquests fets posaren de relleu la voluntat de Ferran VII de no restablir la Inquisició. Es produí llavors la revolta dels malcontents a Catalunya, on Ferran VII es traslladà el setembre de 1827 i ordenà reprimir la sublevació. Des de llavors el rei restablí llaços cordials amb la naixent burgesia catalana, agraïda per la repressió dels malcontents. Finalment , el dia 5 d’octubre de 1829, Roma atorgava al Tribunal de la Rota de la Nunciatura de Madrid juridicció en les causes de fe. L’Inquisició perdia així tota esperança de restablir-se.’execució brutal,injustificada i estúpida d’un humil mestre d’escola solsonès, Ripoll, havia estat el desencadenament d’un seguit d’esdeveniments importants en la història europea. Fóra bo que la història de Gaetà Ripoll servira de reflexió als actuals signataris de l’església valenciana. Una església que no tan sols viu de l’oblit d’aberracions com aquesta, ocorregudes fa més d’un segle, sinó que a més a més s’entesta a restablir la memòria d’arquebisbes com Mayoral que, a l’igual que Simó condemnaren a les tenebres de la irracionalitat el poble valencià Finalment, després d’un llarg seguit de visites destinades a fer que abjurara les seues idees, el 30 de març de 1826 la Junta de Fe declarava que era “de parecer que sea relajado Cayetano Ripoll, como hereje formal i contumaz, a la justícia ordinaria”. L’arquebisbeSimó confirmà la sentència, que fou comunicada a la Real Audiència el dia 3 de juny d’aquest any. L’audiència, dòcil a la imposta del fiscal. El fical, després de deixar clar el crim de Ripol, afegia que “en el dia, en ninguna nación de Europa se quema o maerialmente se condena a las llamas a los hombres”, càstig que hom podia haver esperat i que per tant dad e la ignorancia del siglo en que fueron dictadas”. Per tant el fiscal proposava que Ripoll morira penjat i després fora quremat, crema que havia de figurar-se –se pintant unes flames en un poal que el botxí col•locaria sota el patíbul.
Signaren la sentència el fiscal Calabuig, el governador Fernando de Toledo, i els magistrats Antonio Aznar, Ramón Vicente, Francisco de Paula Berga i Mariano Herrero. Ripoll no va poder defensar-se davant el tribunal, tampoc se li va assignar advocat defensor ni en cao momentli van comunicar l’estat de la causa. Així les causes el 30 de juliol va ser conduït a capella el malaurat mestre d’escola, dos dies abans, segons la crònica de Tomàs Giménez, que explica” (…) Don Salvador Llorente, que pogué entrar a la capella acompagnant el seu oncle don Bartolomé Llorente Sáez, per ser aquest germà de la la Pau i Caritat, ens ha referit l’admirable serenitat que conservà Ripoll durant els es dies que hi romangué. No tingué un moment de vacil•lació ni tan sols de tristesa. (…) Ripoll fou molestat amb contínues exhortacions. No podien comprendre aquells clergues la dignitat i la fe de Ripoll negant-se a prestar acatament a dogmes i mistèris en els que no creia. El vistà el seu botxí , l’arquebisbe Simó López i aquest cruel prelat s’entestà a obligar a besar Ripoll a besar unes estampetes. Ell però, no hi consentí. (De manera, digué per últim l’iracund arquebisbe, que vostè no creu. “No crec contestà Ripoll, méss que en l’existència d’un ésser Suprem”. L’arquebisbe isqué vençut de la capella.”
A Ripoll el conduí –explica Giménez vestit ‘ negra, emmanillades les mans i muntat en un ase pels carrers de Serrans, Sant Brtomeu, Cavallers, Borseria del Mercat (…) els carrers de València eren plens d’imatges i creus. A questes últimes recordaven els assassinats que llavors es cometien amb més frqüència que ara. Totes les imatges i creus de la carrera que seguí Ripoll foren cobertes de draps negres. Tparien també dues creus que hi havia als caps de la forca, sens dubte per santificar el terrible aparell.

el mite

Com molt bé ha senyalat el profesor valencià Antonio Laguna, Gaetà Ripoll formà, al costat de les figures a dogmes de José Antonio Guerrero i José Cristobal Sorní un dels mites cabdals del republicanisme valencià. “La figura del mestre màrtir, escriu Laguna a a Blasco Ibañez: – y el periodismo se hizo combativo- esdevé la millor prova contra una Església a la qual ja s’ha declarat culpable, i per això va ser objecte de diversos homenatges repetits peruiòdicament”.
Fins i tot el periòdic La Bandera Federal va obrir el juny de 1893una subscripció per a dedicar-li una placa de ferro fos. Un fet que motivaria una certa polèmica quan l’alcalde Va lència es va negar a deixar que que la placa s’instalara a l’exposició de Belles Arts que tenia lloc a la llotja de la ciutat. Aquest rebuig enaltí, com diu Laguna, “el valor del màrtir”. La lluita desfermada provocà finalment que a través del regidor republicà Ricard Ibañez es proposara posar el nom del mestre Ripol a la plaça de la Constitució de Russafa. Una acció que seria durament criticada per Las Províncias i per la Correspondència de València. L’ajuntament tombà la proposta, i molt emprenyat, els republicans organitzaren un acte de protesta el 9 de desembre de 1893 al teatre Pizarro en què intervingueren Blasco Ibañez i Blasco Grajales. Finament l’agost de 1 906la plaça de la Constitució de Russafa passà a dir-se del Mestre Ripoll.
Actualment València conserva encara el nom del Mestre Ripoll en una de les seues places, encara que, amb tota seguretat, a la ciutat molt poca gent coneix la malaurada historia del mestre solsonès. F.V