Archive for the ‘Memòria històrica’ Category

Altres temps

dimarts , agost 21st, 2012

En l’acta del 20 de març de l’ajuntament de València  es pot llegir: “el tinent d’alcalde va fer la següent declaració: “És fatal però una realitat, sempre que es parla de practicar economies en sofreixen les conseqüències els més humils. Anota que s’havia passat pel dolor de protestar d’ una herència llegada a aquest ajuntament per l’anterior i de tirar al carrer a modestos treballadors i no seria just que mentre es passava per aquesta situació deixaren d’ocupar-se d’altres despeses innecessàries que s’estaven produint, doncs abans de tot s’havia de salvaguardar el sentiment de justícia. Seguidament apuntà que es referia al tema dels cotxes o servei de cotxes municipal en el que era convenient tallar tot malgastament o abús, per la qual cosa el tinent d’alcalde s’atrevia a proposar , en defensa de la dignitat, que l’ajuntament utilitzara l’us del cotxe al servei de l’alcaldia, suprimint absolutament tots els altres, ja que no sabia quin de tots els senyors regidors podia eixir al carrer en un d’aquests cotxes i creuar-se amb un dels obrers que  s’havien quedat sense treball. La presidència manifestà que prenia en consideració el prec del tinent d’alcalde i que tindria gran satisfacció en poder-lo satisfer.

Tranquils! questes declaracions, si és cert que consten en acta a l’Ajuntament de València són lluny, com era d’esperar,  de correspondre a la Corporació presidida per la senyora de Rita Barberà!

Aquesta demanda de suprimir els cotxes oficials la feu el tinent d’alcalde Josep Castanyer i Fons en representació del Partit Valencianista d’Esquerra el 20 de març de 1936! Ara fa més de 75 anys!

 

Altres temps, altra gent! No ens aniria malament que certs polítics d’avui en dia en prengueren exemple.

 

 

Parlament al Casal de Catalunya a París

dimecres, agost 15th, 2012

Angelí Castanyer i Fons

Parlament ealitzat entre 1963, any de la declaració de l’Abat Escarré al diari  Le Monde i 1965, any de l’exili  de l’Abat.)

 

Germans catalans:

Us porte el salut dels valencians valencianistes. I vull recolzar aquest salut amb un record d’ordre polític que sempre he guardat al fons de la meua ànima.

Fou als principis de la República. El president Macià va vindre a València en viatge triomfal de confraternització catalano-valenciana. Entre els actes  que a son honor es varen celebrar va haver un espectacle de teatre valencià. A l’entreacte, algú va dir-li al president que, ben prop d’allí, en un cafè situat al mateix edifici, es reunia invariablement un petit nucli d’intel·lectuals valencianistes: la tertúlia dels isolats. Tot seguit el president va mostrar el desig de sorprendre’ns en plena efervescència (ja sabem el que pot ésser a València una tertúlia d’intel·lectuals i artistes) i, contra el criteri del propi Governador Civil que l’acompanyava i, naturalment, fugia de tota improvisació, li mancà el temps per presentar-se allí amb tot el seu seguici i amb aquella magnifica simplicitat que el caracteritzava. El que va dir-nos podria resumir-se així: “Amics. L’esperit està per damunt de tota cosa: i jo sempre he fet bona lliga amb els artistes i els poetes; car si jo soc polític, és justament en tant que home d’esperit.

Passà algun temps, vingué el bienni negre. Un dia, la major part dels elements que formaven la tertúlia, organitzarem una vetllada patriòtica al cor mateix de la tradició valencianista: a la ciutat de Xàtiva. En representació de la Generalitat de Catalunya, va fer-nos l’honor de sa presència el diputat per Barcelona a les Corts de la República en Vicent Tomàs i Piera. Jo vaig trobar-me en el cas de tindre que fer el discurs de Mantenedor dels Jocs Florals que a la nit varen celebrar-se. I bé: llunt dels termes tradicionals de la clàssica retòrica jocfloralesca, el meu discurs vaig basar-lo poc més o menys sobre el tema de que la pàtria i la nació i el poble, eren tot una sola i mateixa cosa, tanmateix com les llibertats del ciutadà i els drets de l’home no podien deixar d’ésser solidaris els uns dels altres si és que realment estàvem disposats a que aquests principis tan bells i que ja tot lo món accepta, pogueren devindre sempre una veritat autèntica i positiva, una realitat pràctica i practicable.

Jo no sé si aleshores vaig convèncer a algú, el ben cert és que hi hagué algú al menys que va tindre la franquesa de manifestar-me el seu desacord; fou un Canonge d’aquella Colegiata que havia assistit a l’acte i, en sortir al carrer, va tindre la sinceritat de dir-me: Senyor vostra actitud no és justa: D’un acte que tradicionalment constituix una comunió espiritual, una manifestació de cultura, heu fet vos un meeting polític. Vegent-me un poc malparat, el senyor Tomàs i Piera va donar-se pressa en intervindre i, cosa curiosa, vaig oir de sos llavis aquelles mateixes paraules que un any abans havia pogut escoltar-li al president Macià, però a l’inrevés, ço és: Tingau en compte, que si nosaltres ens trobem ser homes d’esperit, és justament…per vocació política. Nosaltres no entenem la cultura més que al servei i en profit del poble, és a dir, de tota la societat… Total, que el meu discurs va estar reprès a la via pública,  i aquesta vegada amb un èxit complet i definitiu.

Doncs bé: si aquell sacerdot, sempre digne per mi de tots els respectes, ha tingut ocasió de conèixer l’actitud que vint-i-cinc anys desprès ha hagut de prendre el Pare Esquerré, l’Abad de Montserrat, haurà pogut donar-se compte de que nostra actitud aleshores no tenia res de negativa, ans el contrari, era tot el que podia ser de lògica i de justa; car, als vint-i-cinc anys de totalitarisme castellanista el més absolut, als vint-i-cinc anys de comunió espiritual tot lo que hi ha de més forçat i contundent, heus ací que la nova generació de valencians valencianistes, s’afirma cada dia més i amb més vigor a l’avantguarda d’aquells mateixos ideals que varen inspirar la nostra conducta aleshores; a l’avantguarda de la llibertat, de la llibertat patriòtica, de la espiritualitat autòctona, però en tant que suport legítim, natural, de la ciutadania lliure, en tant que objectiu i raó de ser de la llibertat i la dignitat de l’home.

Germans catalans: potser no és ocasió ja de fer discursos; vull dir, que si fos de veres que nosaltres no aprofitem més que per fer discursos, tindríem al menys el consol de constatar que a la joventut actual no li són massa necessaris. I si és amb el record d’altres temps que jo us aporte ara el meu salut, és també mirant el pervindre i adreçant-me a la nova gentada valencianista, a aquells que a l’interior sofrixen i treballen, que va el meu fervor i la meua adhesió, tot i dient-los així: “Ens heu sobrepassat, i ens heu sobrepassat en mèrit tant com en nombre; però mai no podreu sobrepassar-nos amb l’orgull d’haver-vos precedit honestament i amb tota generositat. Nosaltres no hem pogut ésser més que idealistes i com a tal hem degut sucombir a la dissort; però ara que ja les idees de renovació social han deixat d’ésser subversives; ara que ja tot lo món tracta d’anomenar-se cristià com quelcom de nou i fins revolucionari… prengau vosaltres la convicció, feu-vos a l’idea ferma de que esteu ja en mesura d’exigir i d’imposar els nostres ideals, els nostres ideals que han passat a ésser vostres per tant que tot lo món conscient i responsable avui els accepta i els propugna. Sigau, doncs, vosaltres els artesans de la nostra victòria definitiva; aixequeu pel compte vostre el nou edifici de la convivència política veritable, de la comunió ideològica progressista, amb una nova unió de pàtries alliberades; amb una nova República federativa, una i varia, rica i plena, lliure i feliç: Visca Catalunya, Visca València.

Espanya

divendres, juny 29th, 2012

No ens enganyem, tots sabem que la situació insolvent d’Espanya en tants dominis no ve d’un dia, que ve de segles i que fins i tot al segle XX aquesta mateixa Espanya ha estat capaç de desencadenar una guerra  civil cruel en nom del d’un nacional catolicisme  tradicional amb el fi de combatre les mesures d’una simple república parlamentària que defensava,  fins que va haver de fer front al cop d’Estat,  uns valors   semblants als dels països europeus democràtics  veïns. Un cop d’Estat que va triomfar amb l’ajuda d’Hitler i Mussolini que ja preparaven la II guerra mundial. A la guerra civil va succeir una dictadura  de quaranta anys amb una implacable  repressió que va generar molta por i  sobretot -aquí ve la l’empremta de Franco- unes complicitats que encara duren desprès de trenta anys de democràcia! Allò que va passar fou tan terrible, que s’ha hagut de sacrificar tota la generació que va fer la guerra per intentar reconduir la situació i finalment restablir un règim, si fa o no fa, com el que va liquidar Franco , l’únic dels tres dictadors europeus d’aquells temps que va morir al seu llit. Amb aquesta tràgica història, mig segle de perdut pel país i tornar a començar! I no crec que els espanyols d’avui en dia tinguin plenament consciència de la Història d’Espanya en general i d’aquesta més recent.

 

M’entra vergonya d’haver d’escriure una i altra vegada aquestes coses. Però és que si no es parteix d’aquí – cosa  que no fa avui en dia òbviament la majoria de la gent- no hi ha manera d’entendre la història d’Espanya, la d’avui i la de sempre i els conflictes actuals i les incoherències dels seus governs successius i de tots dels seus tribunals  i poders institucionals que donen ganes de cridar: Ací us quedeu!

 

La Segona Guerra mundial ha vist la derrota del fascisme a tot arreu, a Europa, al Japó, a tot el món! A tot el món, menys a Espanya! I no val a dir que el franquisme no era fascisme pel fet  d’haver-se desmarcat a temps del falangisme i per tenir l’habilitat de quedar-se, de cara als nous temps, solament amb “nacional” i “catolicisme.

 

És cert que Hitler fou vençut, però és impensable que s’hagués pogut erigir en Alemanya un monument com el Valle de los caídos construït pels mateixos conciutadans repúblicans presoners. I és trist de constatar que tant a dintre com a fora, el món hagi acceptat sense més consideracions, recompensar els  vencedors, o com a mínim no oposar-s’hi. Les complicitats a  les que hem al·ludit, tan internes com externes han volgut creure que els republicans enterrats a la cripta sense el consentiment dels seus, avalaven  una espècie de “reconciliació”. I allí queda per l’eternitat,  amb la benedicció de tots, la immensa creu –que és finalment el que compta, encara que siga  a la glòria de Franco- contemplant aquell horror des dels seus 250 metres d’altura! Aquesta societat espanyola va haver de tragar el 1963, 24 anys desprès del cop d’Estat, l’afusellament  de Julián Grimau, per “rebel·lió continuada”.

 

A Xile, els responsables del  cop d’Estat han estat condemnats. A l’Argentina també ho han estat. Únicament a Espanya, no solament no s’ha molestat als responsables, sinó que tot l’aparell de la dictadura, el militar, el policial i el de “justícia” ha passat sense pena ni glòria a “ocupar-se de la democràcia”! I l’únic que ha estat condemnat a Espanya ha estat el jutge Garzón per haver tingut la gosadia de voler  aplicar a la tragèdia espanyola el principi universal de crims contra la humanitat.

 

Molts en aquest país, pensen que aquesta situació és el preu que s’ha  hagut de  pagar per permetre’ns de  retrobar la llibertat i que òbviament una societat no pot estar flagel·lant-se permanentment.

 

Hi estem d’acord,  però això ha de ser  vàlid per les noves generacions que no han participat en res en la tragèdia. Aquells que sense haver-hi participat directament hem viscut mínimament conscients aquest darrer segle de la història d’Espanya,  no podem fer altra cosa que intentar refrescar la memòria, amb l’objectiu únic que aquella tragèdia no es pugui repetir.

però amb tota sinceritat, no veig d’on li ve a la societat espanyola aquest oblit concient de la seva història , a menys de respondre a un patriòtisme primari de “la nación espanyola”, que es manifesta tant a la dreta, cosa  comprensible, com a l’esquerra,  posició molt menys  explicable, contra les nacions i cultures que configuren l’Estat.

Segon exili d’Azaña

dilluns, juny 18th, 2012

Que el bust del “Parlamentari més brillant de la Espanya del segle XX”, president de la II República espanyola i prestigiós  intel·lectual, sigui relegat junt a una porta que condueix als lavabos d’un edifici administratiu i sense cap placa que indiqui la identitat del personatge, en lloc d’exposar-lo on estava des del novembre de 2011 , en el saló més noble del Palau del Congrés dels Diputats, és una operació mesquina que hauria d’ofendre, en primer lloc,  si tinguéssin un mínim de principis ètics, els nacionalistes espanyols, aquells que sempre tenen la paraula Espanya a la boca. Que aquest comportament lamentable sigui iniciativa dels nostàlgics franquistes del PP, el catolicisme del qual no els impideix que setanta anys desprès del final de la guerra incivil encara siguin reticents a treure  els cossos dels vençuts de  les fosses comunes, no és d’estranyar. Com tampoc ha d’estranyar que  els altres “bien pensants” de CiU, hagin votat a favor del trasllat del bust d’Azaña. Però que els socialistes espanyols i per més inri a través de la diputada Teresa Cunillera, hi hagin donat el seu suport, és  la gota que fa desbordar el got. En quin món viu aquesta gent? Indiscutiblement en el seu! Ells, i amb ells alguns pensaran que, pels temps que corren, aquest incident  és exactament, això, una gota!

Però mireu com són les coses, com  n’hi  ha  i n’hi han hagut tantes de gotes, que una més, aquesta sense cap necessitat i gratuïta, és suficient per fer dir a molta gent, per dignitat, PROU!! Estem cansats, i sembla que la classe política viu en un altre món i no se’n adoni. Que continuï gestonant les seves petites estratègies,  els seus silencis acomodats i mantmantenint el seu modus vivendi i els seus petits privilegis. La única cosa que ens frena a la ciutadania de canviar de montura –i és trist d’arribar a aquest punt, és el convenciment, no d’ara, sinó de sempre, que aquestes petites misèries són ineludibles a la condició humana i que trobarem els mateixos silencis còmplices i renuncies a tot arreu. El sol refugi o salvació no és de deixar de fer alguna cosa, per petita que sigui, sinó que el que cal és restar fidels amb  convenciment als principis, i evitar de fer  ,  tot allò  que sabem intrínsecament nefast.

Infàmia és la paraula

dilluns, gener 30th, 2012

Infàmia és la paraula.

infamiaTomasa i Josefa són dues de les 17 dones entre 20 i 70 anys afusellades  pel delicte de ser familiar d’un roig, poc desprès de l’aixecament militar per falangistes i guàrdies civils a Guillena, província de Sevilla. El fet de  ser germanes de llet del fill de  l’alcalde que   absolia  a tota dona amb un nen en edat de mamar no les va salvar. Qui sí es va poder salvar per ordre de l’alcalde de ser afusellada fou Marcelina Ruiz de 27 ans perquè el metge del poble, familiar seu,   assabentat de que l’anaven a matar, decidí portar-li a la presó el seu fill d’any i mig, desmamat de feia mesos! Abans de matar-les, aquestes dones foren  humiliades, rapades i torturades durant dos mesos fins que el 12 d’octubre  les portaren a l’església, les passejaren rapades pel poble, les traslladaren al poble del costat, Gerena, on les mataren i les enterraren en una fossa amb un nen  com a únic testimoni. Demencial, seria amb infàmia, l’altra paraula aplicable als fets de les afusellades de Guillena.
L’historiador José Maria Garcia Márquez , ha censat més de 500 expedients de represaliades solament a província de Sevilla i la llista segueix augmentant.
En el seu llibre  Con nombres i apellidos. La represión en Cazalla de la Sierra 81936-1950), José Antonio Jiménez Cubero acaba d’incorporar un balanç 118 dones represaliades de les que 29 van morir afusellades. Fins el 1950, 4% dels judicis dels tribunals militars foren dones.
En aquests casos, com amb tants altres, els fills de les víctimes han guardat el silenci durant anys. Avui són els nets que les reivindiquen  i les volen enterrar dignament. I per vergonya de tots són les famílies que en les despeses sense ajuda de la Junta de Andalucía i del Govern Central que els han denegat una subvenció mentre la “Justícia” persegueix lel jutge Baltazar Garzón.

Monolit dedicat a Jorge Semprún a Biriatuko

dijous, desembre 22nd, 2011

Semprun Monolit a BiriatouTenia la intenció  de deixar constàcia del text de   la placa del monolit de Jorge Semprun inaugurat en el petit poblet de Biriatuko i  que traduim tot seguit: Escriptor, republicà espanyol exiliat, voluntari en la resistencia en França, deportat a Buchenwald dirigent i combatent de l’oposició clandestina al franquisme i Ministre de la cultura del Govern espanyol de 1988 i 1991. Biriatuko.

Creiem també convenient d’oferir a continuació el reportatge que El País li va consagrar:

Último viaje de Jorge Semprún.

- Biriatou – 27/11/2011

En lo alto de un monte, frente a la verde rivera del Bidasoa, se alza la terraza desde la que Jorge Semprún contemplaba España desde Francia con el seco dolor del exilio. Un lugar aparentemente apacible pese a su condición fronteriza y pese a que en su hermoso cementerio (invocado por Unamuno en su poema Orhoitz Gutaz, Acordaos de nosotros) descansa un muerto de la histórica batalla de Galípoli o que, décadas después, la policía ultrajara una de sus tumbas tras una falsa pista que señalaba que allí estaban enterrados los restos del dirigente de ETA político-militar Pertur.

El escritor soñaba con ser enterrado en la frontera entre España y Francia

La ceremonia se convirtió también en un homenaje a Javier Pradera

La pequeña Biriatou, lugar soñado por Semprún para descansar después de su muerte y para reconciliar las contradicciones de su doble identidad española y francesa, reunió ayer a unas doscientas personas, amigos y familiares del escritor, que, venidos principalmente de Madrid y París, quisieron cumplir al menos con la parte simbólica de su romántico deseo. Semprún, el hombre que cargó sin aspavientos con las tragedias de nuestro tiempo (el exilio, la deportación, la clandestinidad) y que confesó que en ningún sitio estaba en su casa, finalmente quiso pertenecer a un diminuto rincón de la tierra.

El homenaje de ayer, que marcaba el final de un largo viaje, arrancó con la hija y los tres nietos políticos del escritor descubriendo la estela de piedra que ha creado Eduardo Arroyo para la terraza (“umbrosa”, decía Semprún) de Biriatou y que recorre los profundos surcos de su rostro. Sonó una de sus canciones favoritas, Las hojas muertas, de Yves Montand y Prévert, y casi dos horas después, también sonaron sus palabras en la voz de su amigo Michel Piccoli, que leyó fragmentos del capítulo final de Adiós, luz de veranos (Tusquets), libro que recoge el anhelo del escritor de ser enterrado allí, “en ese lugar fronterizo, patria posible de los apátridas, entre los dos ámbitos a los que pertenezco -el español, que es de nacimiento, con toda la perentoriedad, a veces abrumadora, de lo que cae de su propio peso; el francés, que es electivo, con toda la incertidumbre, a veces angustiosa, de la pasión-“. “Jorge Semprún”, nombró enfático el actor francés. “¡Qué historia. ¡Cuántas historias!”.

Se equivocó la canción de Prevert porque ayer el sol brilló como nunca y la mañana se convirtió en un regalo para todos los asistentes al acto, que subían y bajaban las escaleras de la iglesia de San Martín en busca de las palabras grabadas que inspiraron a Unamuno o que desde el mirador natural del pueblo señalaban al horizonte: “Ahí, en la otra orilla, empieza España”.

Desde la muerte de Semprún, en junio de este año, y de su entierro días después en Garentreville, sus amigos empezaron a gestar el homenaje de Biriatou. En el origen de todo estuvo el empeño de Javier Pradera, fallecido el pasado domingo, y que ayer -en presencia de su esposa y su hijo mayor, Natalia Rodríguez-Salmones y Máximo Pradera- se convirtió en la ausencia que nadie podía eludir. Carmen Claudín, hija de Fernando Claudín (el camarada del Partido Comunista que fue expulsado con Semprún en 1964), lo recordó durante su intensa intervención. Semprún y su padre fueron el alimento intelectual de su infancia, pero fue la irrupción de Pradera en sus vidas la que cerró aquel círculo de experiencia humanista y rigor intelectual. “Nadie ejemplificaba mejor la superación de la España dividida que Javier Pradera. Él era la doble memoria encarnada en una sola persona. Semprún, Pradera y mi padre formaban un triángulo único en el que convivía con humor, rigor e inteligencia la terrible experiencia de los campos nazis (Semprún), la experiencia directa de la nueva España (Pradera) y la perversión del modelo soviético (mi padre)”. “Hoy”, cerró Claudín, “quiero que se recuerde a Jorge como él quería que le recordaran: como a un rojo español”.

Rojo, una palabra que marcó toda su vida, el color con el que fue marcado a su llegada al campo de Buchenwald, en 1944. Volvió al campo, en 1992, con dos de sus nietos, Thomas y Mathieu Landman, hijos de Dominique, la hija de su segunda esposa, Colette. Los dos chicos y su hermana, Cecilia, hablaron ayer sobre su abuelo y recordaron al Semprún más inaccesible, el que les intentaba explicar que él no era francés sino español, aunque tampoco; el que les relató en la intimidad los horrores de su deportación o el que para aplacar sus infantiles ansiedades les leía para dormir pasajes de Moby Dick y poemas de Aragon y Baudelaire. El mismo hombre que un día, en la terraza de Biriatou, bajó la guardia de su fría condición de clandestino, y recitó en voz alta unos versos de su padre que le volvieron a la memoria allí mismo: “Se acabarán las tardes, pero la tarde queda; / la clara y perenne que hay en mi fantasía, / y que, cuando ya todas transpongan la vereda, / ha de hallar -no sé dónde ni cómo- el alma mía!”.

Memoria de deportado

La memoria, religión de los laicos, convocaba ayer en Biriatou a una larga lista de amigos y ademiradores de Jorge Semprún: Carlos Solchaga, Claudio Aranzadi, Ángeles González-Sinde, Joaquín Estefanía, Miguel Ángel Aguilar, Miguel Zugaza, Bernard Pivot, Florence Malraux o Joaquín Almunia, que intervino en el acto. Ninguno quiso perderse un homenaje al que también acudieron dos hombres que no fueron íntimos de Semprún pero que estaban unidos a él por los lazos que unen a cualquier deportado. Virgilio Peña y Vicente García, dos supervivientes de Bucehenwald (los únicos, según dijeron ayer), que se acercaron a Biriatou para asistir como espectadores y como eternos protagonistas. “Yo estaba en la misma barraca que Semprún, fui el primer español con el que habló”, recuerda Peña Córdoba, de 97 años, “Hablaba cuatro o cinco idiomas, eso le valió entrar de intérprete en las oficinas del campo”, añade García, de 86. Según los dos hombres, ambos miembros de la Resistencia, la amistad que se forjaba en el campo era para toda la vida. “Nos vimos hace un año, en el aniversario del campo. Recordamos que no teníamos para comer, pero que nos reíamos mucho. Allí no había un solo piojo, nos los comíamos nosotros todos”.

L’espolació fiscal en 1896… quan no existia el concepte de solidaritat

divendres, desembre 16th, 2011

Utgé1Un amic em fa arribar des de França un text interessant d’un llibre de Geografia de Catalunya de Francisco Flos i Calcat  de l’any 1896, ((sí, 1896!) Com podreu veure, ja s’hi detalla l´espoliació fiscal de Catalunya.Però hi figura també quelcom de molt interessant en ares a l’eficàcia; s´hi reclama “millors atencions en tots els serveis públics” en correspondència amb l’activitat superior  que demostra  el fet de crear riquesa. No s’hi diu però s’adevina. El poder  polític està en unes mans i la potència econòmica que crea la riquesa en altres, demostrant que Espanya s’ha caracteritzat per aquesta dualitat i desajust, drama que  ha arrastrat des de sempre i òbviament en plena revolució industrial amb les conseqüències negatives per a tots.
Utgé2
Contactes
»

Utgé4

Un nou article de 1930 del nacionalisme valencià

dilluns, desembre 12th, 2011

valencianismeUn nou article de 193 0 amb el seu vocabulari de l’època, i amb els sentiments a flor de pell.

A aquella gent, pacifica,civilitzada,  europea abans d’hora, que es dirigia amb el cor a la ma “I venim de la ma amb la comprensió”,  i parlen d’amor i pau, va tenir per resposta  el brutal aixecament militar feixista que coneixem que va degenerar amb el suport de les forces reaccionàries i de la jerarquia de l’Església, i amb la defensa pel poble de les seves Institucions democràtiques, en la més sagnant de les guerres civils i en la   posterior i cruel dictadura i  repressió dels vençuts.

Tema elemental

El dia en que la península iberica arribe a constituir-se en una confederació d’Estats republicans, lo que hui són regions en discordia haurà de ser  una unió de potències vives , ben consistents.Podrem llavors ajudar-nos, i ser a Europa el que ens pertoca. Lo que podem i hem de ser ser. Lo que ja som en essència.

I és que les regions espanyoles no podran ser germanes mai. Perquè totes volen per a cadascuna, la prepònderància de la seua personalitat. I quan siguen reconegudes , es posaran d’acord.

L’odi rebordonit que hui es professen les germanes en guerra, serà un amor sublim de bones amigues que es venen a bé…

A Espanya, aquesta Espanya d’ara, no arrivarem a estimar-la mai; però a Castella, per sí sola, sí.

*

Diuen els del “regionalismo “bien entendido”: -que quan més valencià siga, seré més espanyol. Però açò demana raonaments de més cordial comprensió. I així, diem: quan més valencià siga seré menys espanyol. És dir : quan més acusada estiga en mi la meua personalitat de valencià, ha de mancar forsosament en mi la personalitat espanyola oficialment imposada, superposada ignominosament a l’altra, obstaculitzant la meva consciència. I quan aquella no siga, seré jo valencià només. Quedaré jo només.

Ara bé, quan no siga altra cosa més que valencià, podre declarar-me obertament espanyol de la mateixa manera que no tinc més remei que ser europeu, per ara. Perquè el sentit d’unió, només per llei biològica als principis humans més simples, han de conduir-me dolça i iremissiblement cap als indrets de l’amor que  és comprensió i pau.

*

En Europa es treballa febrosament per a esdevindre una confederació d’Estats. Totes les potencies reconnegudes volen retrobar-se en una viva intel·ligència de pau, d’amor.. Però abans han degut passar molts segles-i els que poden passar encara- per a comprendre que el sentiment imperialista, a la llarga no conduix a res bo, per lo que té de circumstancial. I és que tota conquesta imperialista és un fonament de la seva derrota immediata.

Si la conflagració del 14 no haguera servit de pas, de transit ben eloqüent vivíssim, a la exteriorització de moltes realitats que restaven somnolentes (per lo que du en sí de progrés tota conmoció humana) la guerra europea nos tindria a tots els homes avergonyits, no tansols perquè determinara un error, i un error ben fatal, sinó per lo que tinguera d’obstinació  que és el virus maligne obstructor de tota realitat en les idealitzacions humanes.

*

Volem que siga reconeguda la nostra personalitat valencianal I venim de la ma amb la comprensió.

Viu en nosaltres tota la efiàcia del passat; però portem la consciència oberta a totes les esclosses del futur.

*

Si em deixen ser valencià- lo que soc- jo garantixc que podré ser  espanyol després, de la forma en que ha de ser precisa i correcta.

Primer que em deixen lliure la consciència. Que jo després conbduiré el cor per les més amables dreceres humanes.

Angelí Castanyer i Fons. Acció Valencianista. 2a qinzena 1930

L’alliberament de París pels Republicans espanyols

dilluns, octubre 31st, 2011

Granell desfilantEl 25 d’Agost de 1944 el primer tanc que va entrar a París fou el del valencià de Burriana Amadeu Granell, combatent de la novena divisió del General Leclerc amb el grau de tinent. Granell fou dels primers socis de la Casa Regional ValencianaParís que fundaren el 1947 els germans Josep i Angelí Castanyer . Us oferim  l’ excel·lent documental de la televisió espanyola  que explica a través del testimoniatge de dos supervivents de la “novena”,  l’asturià Manuel

Fernández i el català Lluís Royo, la història d’aquella divisió de repúblicans espanyols que s’avançaren a les tropes americanes en l’alliberament de la capital francesa. El vídeo és un document d’una gran humanitat amb unes imatges de  Manuel Fernández que acaba els seus dies en una residència francesa dient: “Lluitavem per per un ideal, per la llibertat, no per una bandera; no m’arrependeixo de res.”

Increïble però va passar!

divendres, octubre 14th, 2011

Franco i HitlerAcabem de rebre un mail sobre la “Memòria Històrica” que considerem mereixedor d’una àmplia difusió:

“A propósito de la famosa “Memoria Histórica”, parece que nunca podremos saber bien los crímenes que realmente llevó a cabo Franco en España y todo quedará en rumores, buenos deseos de averiguar y ahora un Power Point que no está avalado por ninguna “autoridad” ni se encuentra en las manos de un juez imparcial, solo va dando vueltas por el ciberspacio como un llanto buscando consuelo. Perdimos la guerra y hemos perdido la oportunidad de conocer la verdad. Lo que sabemos es lo que le ha convenido explicar a ese reducido grupo que maneja España  lamentablemente i que ya los estamos viendo volver a apoderarse de las cortes. En menos de dos meses todo, todo lo que se intentó, volverá a la obscuridad y al olvido.

Espero que se amarguen como me amargó este Power Point. Néstor”