Archive for the ‘Reflexions’ Category

Reflexions

diumenge, setembre 2nd, 2012

El meu amic Bausset em comunica  unes reflexions que ha rebut o escollit. És un pot-pourri de les que n’he triat les dues que m’han semblat més interessants. Acostumats els d’esquerra a ser conscientment perdedors no podem no veure sense afecte gent creient i sincera com Teresa Forcades pregar en el desert dins de la seva pròpia església).

 

1

Teresa Forcades demana no reconèixer el deute extern (3 línies més avall cliqueu conferència i podreu escoltar la seva conferència.)

 

La monja benedictina del Monestir de Sant Benet de Montserrat, Teresa Forcades, ha demanat portar els polítics a la justícia per la crisi econòmica com s’ha fet a Islàndia i ha proposat ‘fer el mateix que Correa a l’Equador: investigar el deute extern i no pagar el que sigui il·legítim’. Forcades denuncia que s’està desmantellant l’estat del benestar ‘per una onada neoliberal’ que ‘ha costat sang i revolucions en el segle XX’ i es pregunta ‘si ens permetem mentalment pensar en una alternativa al capitalisme’. Per Forcades, ‘el lliure mercat és una fal·làcia que oculta qui i on es regula’.

 

Forcades ha fet aquestes declaracions en el transcurs de la conferència inaugural de la 23 Trobada empresarial al Pirineu.

 

Mercat

‘Qui pren les decisions? Qui regula a qui les pren? Qui les coneix? Qui té la responsabilitat d’aquestes decisions? La fal·làcia del lliure mercat amaga on i qui les regula. És un eufemisme o una burla parlar de llibertat en el mercat. Les grans empreses que es deslocalitzen cada dia ho tenen més fàcil per operar a nivell internacional, mentre que els treballadors no, cada dia tenen lleis d’immigració més estrictes i tenen el moviment més controlat. ¿No formen part els treballadors del mercat en aquest sentit ampli? ¿Es pot considerar doncs lliure aquest mercat si no contempla tots els seus membres?’

 

Marc capitalista

‘Fins fa poc parlàvem de capitalisme salvatge als EUA, però a Europa es parlava de capitalisme de l’estat del benestar. El benefici no pot ser l’últim marc de presa de decisions perquè això no crea relacions igualitàries, provoca diferències entre rics i pobres. No tothom neix amb la mateixa intel·ligència, talents o oportunitats. En el marc del capitalisme salvatge, la societat no té responsabilitat per compensar-ho. Les compensacions de l’estat del benestar, que han costat sang i revolucions durant el segle XX, s’estan desmantellant en els últims anys d’ofensiva neoliberal.’

‘Elements com l’ensenyament, la salut, l’habitatge i l’alimentació haurien de quedar al marge de l’especulació’, ha dit Forcades, i ha defensat que ‘el millor sistema no és el que té com a objectiu la maximització del benefici sinó la germanor’. ‘Les 500 empreses més grans del planeta tenen un benefici que equival al 51% de la riquesa del món’, ha afegit.

 

Antropologia i capitalisme

‘Una persona pot crear una empresa i d’altres persones poden treballar per a aquesta persona. Una persona ven part de la seva capacitat de treball a través d’un contracte a un empresari i aquest últim té un benefici i gaudeix del dret del marge de benefici. Des d’un punt de vista antropològic això provoca una anàlisi: Què ocorre amb la relació contractual quan falla l’ètica?’

2. Reflexions del corresponsal de TV3 a Washington

 

Una qüestió de dignitat

ANTONI BASSAS

La sentència del català a l’escola

Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n’ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l’exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.

 

Autoestima

Som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d’aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.

 

Persistència:

A vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l’espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família.

La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l’ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l’espanyol, sinó amb l’anglès.

Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l’únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l’ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d’immigrants la llengua de la família és l’amazig, l’àrab, l’urdú o l’espanyol de Sud-americà. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.

 

Indignació:

Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar si a l’Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l’ànima jacobina del PSOE.

Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament, i ara resulta que hem d’anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència.

 

Així s’han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d’aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)

 

Fer un pensament:

No podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d’impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d’aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d’un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l’única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d’edat.

Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.

 

Una bona abraçada,

 

Reflexió sobre el resulat de les eleccions

dilluns, novembre 29th, 2010

Sin título-1Desprès de pensar-m’ho molt, en aquestes eleccions, per fidelitat  de molts anys a mi mateix he votat al PSC.  La creació d’aquest partit pels Obiols, Reventós i elements de la federació catalana del PSOE als anys vuitanta va ser un encert  històric que va permetre a la societat catalana desprès del franquisme continuar integrant  al catalanisme el món obrer i la immigració, i permetre continuar sent un sol poble com ho haviat estat als temps de la República. Al Congrès de Sitges, els “capitants” es van voler comptar; d’alguna manera va ser una primera “ruptura”, si no orgànica, sí de confiança. Des d’aleshores es parla de les dues ànimes dels socialistes catalans.

Malgrat la defenestració poc elegant de Pasqual Maragall, quan va ser elegit José Montilla President de la Generalitat, per cert  amb uns resultats inferiors a les votacions anteriors ,  en aquestes mateixes pàgines vam elogiar les seves primeres declaracions i seves decisions. Va quedar palès  que Montilla sabia què era ser president de Catalunya i que en assumia el càrrec amb totes les conseqüències. Aquesta situació ha s’ha mantingut  amb encert durant tota la negociació de l’Estatut incloent, fins i tot, les reaccions desprès  de la sentència adversa del Tribunal Constitucional. Aquesta etapa ha durat fins la manifestació del proppassat 10 de juliol.  A partir d’aquí, no sé si es va rebre un toc d’atenció des de “Madrid”, el cert és que el discurs del primer secretari del PSC i President de la Generalitat ja no ha estat  el mateix. No s’ha adonat, o no ha volgut adonar-se que al carrer les coses havien canviat i que desprès de la sentència del T.C i el trencament del pacte constitucional que representa, la solució al problema espanyol,  per la ciutadania  ja no és el famós  “cafè para todos” de l’actual autonomisme. El dilema, ara més que mai, és independència o federalisme. I en lloc d’ajudar -o forçar- el PSOE a anar posant les bases concretes d’un Estat federal , el PSC, en boca de José Montilla darrerament ha dirigit el seu esforç a combatre la independència, i fins i tot a no acceptar -com sí ha fet  CiU- el democràtic però poc comprometedor -mentre es manté en aquests termes- “dret  a decidir”! Tota la campanya ha estat  centrada en dreta i esquerra –cosa que ja em semblaria  bé si no s’hagués fugit  com de la pesta del mínim sentiment  identitari que hi ha a Catalunya.

és cert que els partits els fan els seus militants  però qui els jutja  és la ciutadania.

Tots sabem el problema que té el PSOE per mantenir esl seus principis laïcs davant el nacionalcatolicisme   latent en  la societat espanyola, així com mantenirels  principis federals. Però d’això es tracta justament! de construir  un Estat diferent , modern, pluricultural i  europeu en profunditat; en  lo fonamental i no solament en l’aparença.

Des de que el president de la Generalitat ha anunciat que no es representarà  a un nou mandat sembla  que des del PSOE -quan no des del govern- surtin noms de possibles relleus. No ens enganyem, quest no és el camí,  la ciutadania també n’ha après, i a Catalunya hi ha   polítics que conceben   el seu esperit de servei des de i per Catalunya amb un grau de solidaritat que no té res  a envejar a ningú   i que no  busquen cap recompensa ministerial,sobretot quan  aquesta no els arriba   per la concepció federal que  poden tenir ,  sinó per tot el contrari Des de la seva existència al PSC hauran governat” les dues ànimes”.  En la nova etapa que s’obre desprès d’aquestes eleccions  el PSC haurà de deixar clarla fal·lacia d’aquestes dues ànimes i si és un partit català germà o una una federació més del PSOE. Sembla que els ciutadans ho tinguin més clar que els seus mateixos dirigents.

Malfiem-nos dels titulars

dimarts , juny 1st, 2010

titularsNo és la primera vegada que constatem que en la major part dels diaris els titulars dels articles no corresponen al contingut del text. Sembla que hi hagi un responsable d’elaborar els titulars i que no és l’autor de cada article. Si a això  li afegim  que els lectors que no compren la premsa i la llegeixen als bars o les perruqueries fullejant-la i llegint per sobre únicament els titulars són una majoria, allò que queda en la ment d’aquests lectors és el que ha volgut el responsable dels titulars.

El darrer exemple en aquest sentit que tenim el trobem a El País on podem llegir com a titular: Corrupción en Catalunya. I com sots titular:Els casos “Pretoria” i “Palau” obligan a reaccionar i a asumir responsabililidades al PSC i a CiU.

I ja tenim condensats tres missatges clau: primer, Catalunya és corrupta, i segon,  els casos apunten els dos grans partits catalans principals des de la transició.

I ens hem d’endinsar en el cos del text per saber que en un cas probablement es tracti de finançament irregular de CiU a través d’una fundació, i en l’altre, d’una banda de xoriços que s’han enriquit i que s’han trobat amb la porta als nassos quan han intentat  subornar membres del govern català. Partint de la tendència entretinguda per alguns d’una corrupció de la política , la notícia periodística hauria de ser  el fracàs recollit per la trama Pretòria amb la pressió exercida sobre el president Montilla i els consellers Castells i Nadal. I ser una mostra de que no tota la política és el niu de corrupció com ens volen fer creure els partidaris de “quan menys Estat, millor! Per aquesta gent la resistència  a la trama corrupta per part del govern de la Generalitat hauria de ser notícia, comparable a la famosa “un home ha mossegat un gos”. Però està clar és que la seva finalitat és altra; continuaran amb en el seu propòsit i no haurem de quedar-nos amb els titulars i llegir

els articles si volem estar informats.

Doble reflexió

dimecres, març 4th, 2009

A la televisió com al teatre veiem comèdies que tenen uns guions igual de perfectes, uns diàlegs ajustats, uns gags que desencadenen el riure al moment, i malgrat tot, passat un temps, unes no deixen traça i altres no saps per què no et volen deixar.

He reflexionat sobre el tema -per què no?- i he arribat a una conclusió no sé si original i universal però que crec vàlida per a mi i -com deia aquell- les meves circumstàncies.

En les obres que no han deixat rastre constato que els autors m´han fet riure burlant-se dels seus personatges i, a la reflexió, utilitzant un cert menyspreu. En les obres que no han volgut deixar-me, l´autor també s´ha burlat d´alguns dels seus personatges però manifestant una certa tendresa. I aquí radica, a igualtat d´altres components, la diferència.

I posats a reflexionar, he volgut respondrem -probablement no tingui cap relació amb la reflexió d´abans- a la qüestió de quina és la diferència entre una educació de dretes i un ensenyament que es podria qualificar d´esquerres. I aquí també he arribat à una conclusió. A grans trets, l´ensenyament de dretes explica la societat tal com és, i l´ensenyament d´esquerres tal com hauria de ser! Res… un detall!

Un detall que en el primer cas desmobilitza -les coses ja estan bé com són- i en el segon, al contrari, mobilitza, estimula el progrés. I arribat a aquest punt de la reflexió entens l’obsessió de tot un sector entre el qual es troba l´Església per, des de sempre, voler controlar l´educació: a part el fet religiós, explicant les coses tal com són no posen en qüestió res, i menys, els dos mil anys d’història; i si haguessin d´explicar com haurien de ser es carregarien els seus millors anys “d´esplendor”.


Reflexió

diumenge, desembre 21st, 2008

A Itàlia, havent caigut en la corrupció, el centre esquerra ha traït la filosofia de la seva ideologia; la dreta, quan cau en la corrupció, només fa que aplicar la seva… fora de context.

Reflexió

dilluns, desembre 1st, 2008

Molta gent -generalment de dreta- pensa que entre l´esquerra i la dreta no hi ha diferències.

Jo, al menys n´hi veig una: És prefrible que els polítics d´esquerra es mantinguen fidels als eus ideals. I és altament desitjable, per l´interès de la gent, que els polítics de dreta traïcionen els seus.

Salvatjada

divendres, novembre 21st, 2008

Aquesta fotografia que mostra la profanació d´un cementiri musulmà pels colons d´Hebron, és la imatge més palpable de la realitat de la condició humana.

Pel bé com pel mal, tots som iguals!