Pròleg de Raimon Obiols

Àngel Castanyer, entre dos passos de frontera

Una nit sense lluna de l’agost de 1947, Àngel Castanyer va creuar a peu, clandestinament, amb la mare i altres famílies, la frontera cap a l’exili de França.

Aquesta frontera, Castanyer la tornà a creuar, de retorn cap a casa, un dia de finals d’octubre de 1977, en l’avió que portava a Catalunya el vell President de la Generalitat exiliat, Josep Tarradellas.

De ben petit, doncs, l’autor d’aquest llibre s’exilià a França passant penosament a peu els Pirineus; i trenta anys després retornà definitivament al nostre país, formant part del reduït grup que acompanyava el President de Catalunya, que el poble havia fet tornar al Palau de la Generalitat, en l’episodi més pur, en el seu sentit de fons i en el seu resultat final, de tota la transició democràtica a Catalunya i a Espanya[1].

Un observador convencional podria deduir, a propòsit d’aquest contrast gairebé novel·lesc entre l’infant que passa caminant la frontera cap a l’exili i l’home fet que retorna en el seguici d’un President rebut apoteòsicament a Catalunya, que Castanyer féu, al llarg d’aquest període de tres decennis, una remarcable carrera política. S’equivocaria. Malgrat haver participat molt de prop en diverses vicissituds de la resistència catalana i del combat pel restabliment de les nostres llibertats, Castanyer no ha estat mai un polític sinó un ciutadà lliure i compromès. Professional competent, amb una veta artística que els seus amics apreciem, Castanyer és, essencialment, un home actiu i compromès, identificat, com indica el títol del seu llibre (Els valors dels vençuts) amb el món dels qui perderen la guerra civil i amb els seus valors. Molt especialment amb el valor de la ciutadania activa, sense la qual, ens diu en el seu llibre (i aquest és potser el seu missatge essencial), no hi ha política, ni partits ni governs que valguin.

Àngel Castanyer ha volgut regalar-nos el relat d’aquests trenta anys de la seva vida de ciutadà actiu, entre els seus dos periples, cap a l’exili i cap a casa. Fent això, no sols ha escrit un llibre interessant, divertit i alliçonador en molts aspectes, sinó que ha acomplert, una vegada mes, un exercici de ciutadania.

Giuseppe Tomasi di Lampedusa, el cèlebre autor del Gattopardo, escrigué, en el seu llibre de records d’infància, que “escriure a una certa edat les memòries hauria de ser un deure imposat per una llei de l’Estat: el material que s’hauria acumulat després de tres o quatre generacions tindria un valor inestimable“.

En el nostre país, amb una tradició memorialista tan escadussera, tan aleatòria i migrada, aquesta sarcàstica llei lampedusiana per convertir en obligatòria l’escriptura dels records de cadascú no ens hauria anat pas malament.

En tot cas, Àngel Castanyer no l’ha necessitada, aquesta llei del testimoni obligatori dels records: per lliure i pròpia voluntat, en un moment donat de la seva vida, ha sentit la necessitat de posar negre sobre blanc el relat d’un llarg fragment de la seva trajectòria, per contar als altres (i deixar al judici de les generacions que vindran) tot allò que ha vist, ha conegut i ha fet.

Castanyer ha volgut fer-ho per deixar constància d’un món i d’unes circumstàncies que són ja part del passat, del nostre passat, però que no han de ser oblidats, que no poden ser oblidats. I amb això ens ha deixat, no sols un llibre bellament escrit, amb restitucions curioses i fidels d’ambients, fets i circumstàncies que ja han desaparegut, sinó també un llibre de ben útils reflexions, que expressen una filosofia ben construïda de la vida i de la política.

Ha estat una sort pels futurs lectors. No sols perquè els colors dels seus records (per usar una imatge de Lluís Llach) ens són transmesos en aquest llibre d’una manera viva i efectiva, sinó perquè la peripècia dels trenta anys de la seva vida, que ens narra Castanyer, és una història interessant, que s’entrellaça amb algunes de les circumstàncies i contradiccions més significatives de l’exili català de la època i dels processos ciutadans que dugueren al restabliment de la democràcia i de la Generalitat a Catalunya.

Quan Castanyer infant s’exilia a França amb la seva família, deixa enrere un país d’uniformes i sotanes, de repressió i cartilles de racionament: el Foios natal, que retrata d’una manera vívida i minuciosa. Un poble que, malgrat la tragèdia de la guerra civil (o “incivil“, com ens recorda l’autor), per damunt de la desfeta i les penúries, és un poble alegre i vital per la quitxalla, amb les seves festes, els seus petits o grans plaers.

El pare de Castanyer s’embarcà cap a l’exili en el darrer vaixell, ple de gom a gom de refugiats, que sortí del port d’aquell Alacant assetjat per les tropes franquistes que de manera tan impressionant ha deixat retratat Max Aub, en el seu cicle novel·lístic de la guerra civil. D’aquell port, en el que una multitud de vençuts esperava la darrera oportunitat de l’exili, i on se sentia intermitentment, en el transcurs de les llargues hores de l’espera, el tret de pistola dels suïcides, l’Angelí Castanyer pare, dirigent del valencianisme d’esquerra, passà a Algèria i d’allí a França. Fou allí, vuit anys després, on la família pogué reunir-se de nou.

El retrobament del pare i dels seus amics, els vençuts, junt amb l’aire nou d’un país lliure on no mancaren les expressions de la solidaritat, van marcar l’inici i el desenvolupament d’una educació sentimental i política a la que Castanyer s’ha mantingut fidel, amb una total discreció i amb una constància intransigent. El títol del llibre ens ho recorda: fou una educació recolzada en els valors dels vençuts, en les lliçons vives del món de l’exili, amb el seu clarobscur de generositat i de divergències, de moments d’esperança i de desesperació.

Castanyer no mitifica els seus “soldats de Salamina“: simplement ens assenyala allò que és evident. Ens diu que en aquell món hi havia una extraordinària generositat, exemples impressionants de despullament altruista, de solidaritat, d’abnegació.

I ens explica també que amb l’amargor de les causes perdudes, amb les picabaralles que formen el contrapunt del seu relat, s’hi vivia també el plaer de treballar junts per una causa justa i compartida: aquesta dimensió de la felicitat personal que els revolucionaris americans del XVIII anomenaren la “felicitat pública“.

Trobareu en aquest llibre el testimoni, només desdibuixat per la modèstia, d’una trajectòria de ciutadania activa que és la conseqüència lògica d’aquella educació en els “valors dels vençuts“: un conjunt d’accions dutes a terme col·lectivament per catalans i catalanes de distintes generacions i experiències que compartiren llargs anys d’exili, sempre, ens diu l’autor, “amb el valor afegit de l’entusiasme i l’abnegació.

Per edat, Àngel Castanyer formà part, així com el seu inseparable Romà Planas, del grup de “Foc Nou” de l’exili parisenc, sorgit entre els més joves del Casal Català de la capital de França. En un marc de pluralisme, allò que definí bàsicament els membres d’aquest grup, i que defineix tota la trajectòria cívica de l’autor d’aquest llibre, fou l’anhel de superar les divisions del passat i encendre, en efecte, un foc nou en el combat per la llibertat i per Catalunya.

Fou el seu un esforç coincident amb els qui, a l’interior, pensaven també en termes d’unitat de totes les forces democràtiques i de mobilització unitària del poble de Catalunya per les llibertats i per l’autogovern. No es estrany que es produís, doncs, una coincidència creixent entre la mobilització creixent de l’interior, que culminà amb l’eclosió de l’Assemblea de Catalunya, i l’acció dels amics de Paris.

És així com vaig tenir la sort de conèixer Castanyer. Fou a Paris, a començaments dels anys setanta. Em sembla recordar que vaig parlar amb ell per primera vegada en una manifestació del Primer de Maig, en una tarda lluminosa de primavera, en la que un grup nombrós de catalans, exiliats, emigrats, estudiants, s’aplegaven sota l’ensenya unitària de l’Assemblea de Catalunya: homes i dones de totes les edats, des de vells combatents de diversos partits d’esquerra que malgrat un passat de relacions molt difícils donaven suport a la nova plataforma de mobilització i unitat democràtica de l’Assemblea de Catalunya, fins els més joves estudiants acabats d’arribar de Catalunya, per efectuar els seus estudis o escapats de les grapes de la Brigada Político-social del franquisme.

Me’l presentà Romà Planas, el gran i enyorat amic, que és un dels protagonistes, potser el central, de tot el que narra Castanyer en aquest llibre de records i recapitulacions. Romà Planas, el company de totes les iniciatives, de totes les generositats, injustament mort pocs mesos després de ser elegit alcalde de La Roca del Vallès, el poble on va néixer i que va haver d’abandonar el 1939, exiliat infant, com Castanyer…

En el frontispici d’aquest llibre hi trobareu una citació de Marsillach. Diu així: “Sóc molt millor amic quan els meus amics perden que quan els meus amics guanyen“. Puc donar testimoni que aquesta frase representa, de manera exacta i fidel, el tarannà constant d’Àngel Castanyer.

Devot de l’amistat, l’autor ens diu en aquest llibre que “considera un privilegi haver tingut l’ocasió de conèixer aquells homes amb els qui compartí l’enyor, les amargors, la ràbia i les esperances d’un llarg exili.

Haver-lo conegut, haver compartit amb ell l’amistat que salva i ennobleix tantes coses i que tants bons fruits produeix, ha estat també una sort i un autèntic privilegi pels seus amics.

Ho serà també, sens dubte, per totes i tots els que llegeixin aquestes pàgines de record fidel i de memòria viva.

Raimon Obiols. Brussel.les, juny de 2003.


[1] Amb l’abrogació del decret franquista que “feia desaparèixer” la Generalitat i amb el retorn del President d’aquesta, en qualitat de President, es produïa en efecte una restitució de la legalitat i una recuperació institucional que unia la nova democràcia sorgida de les urnes, el 15 de juny de 1977, amb la democràcia republicana i les institucions nacionals d’autogovern anteriors a la guerra civil. Aquest fet, únic en tota la transició (que féu tabula rasa de tot referent institucional i legal de la democràcia republicana anterior a la dictadura) és un mèrit de les forces democràtiques de Catalunya i un motiu d’ honor per les seves generacions actuals i futures, que cap casuística marcada pel despit personal d’alguns podrà mai obscurir.