POESIA Angelí Castanyer i Fons

“La Gran Enciclopèdia de la Regió Valenciana” editada el 1973 escriu sobre Angelí Castanyer i Fons:
“(Huéneja. Granada 1905). Polític i escriptor. De família valenciana, als pocs anys es va establir a València. Fou col·laborador de la revista Germania” (1924-1926) i d´altres publicacions. Durant els anys trenta participà activament en el Centre d´actuació Valencianista primer, i en el Partit Valencianista d´Esquerres després. Exiliat a París ha publicat el volum poètic Miratge (1954). En 1965 formà part del Consistori de Mantenidors dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l´amfiteatre Richelieu de la Sorbonne (París)”.

Com l’any 1973 Franco encara no havia mort si bé ja es començava a respirar tímidament aires nous (al Consell Assessor de l´Enciclopèdia trobem noms com Alfons Cucó, Joan Fuster, Ernest Lluch, Manuel Sanchis Guarner …) potser valgui la pena completar aquesta sòbria nota biogràfica.

-
A part la revista Germania, Angelí Castanyer col·laborà a Nostre Teatre, Taula de Lletres Valencianes, el Camí, el Timó i El País Valencià. Fou membre de l´equip director de Proa (Consell de Cultura i relacions Valencianes) creat amb l´objectiu d´impulsar l´ús públic del valencià i d´afavorir les relacions entre els diversos partits nacionalistes valencians i aquests amb els grups polítics de Catalunya i el País Basc. Fou un dels signataris de les Normes de Castelló del 1932 i per delegació de l´alcaldia de València s´encarregà de negociar les adhesions de les corporacions municipals i provincials d´Alacant i Castelló a l´estatut autonòmic valencià. Durant la guerra, el 1937, va ser nomenat comissari de la Conselleria de Cultura del Consell provincial de València i el 1938 en la Comissió permanent del Consell en representació del Partit Valencianista d´Esquerra. La victòria del franquisme truncaria brutalment aquesta trajectòria vital com la de centenars de milers i milers de demòcrates que van pagar -molts amb la seva vida- la defensa d´uns principis de llibertat que finalment han triomfat però que sabem que sempre estaran amenaçats. Angelí Castanyer i Fons va tenir “la sort” que d’altres no van tenir de poder marxar cap a l´exili amb l´últim vaixell que va sortir del port d´Alacant sota el foc de les tropes italianes, el Stanbrook. Retornà a València el 1970 on morí el 1974. Del període de l’exili l´historiador Santi Cortés escriu al seu llibre El valencianisme republicà a l´exili: “Angelí Castanyer i Fons fou sens dubte l´ideòleg i l´animador més rellevant del valencianisme al´exili.”

A.C.

Més informació: Enciclopèdia Catalana.