Esperit de classe

La societat patriarcal responia a una certa lògica: la dona s´ocupava de les tasques domèstiques i de la prole, i l´home d´assegurar la subsistència de la família. D´alguna manera existia el que a l´era industrial i en el marc organitzatiu s´ha conegut com “la divisió del treball”.

L´era industrial justament va canviar el panorama i amb la integració progressiva de la dona al treball hem assistit a un curiós fenomen. L´anhelat alliberament de la dona ha estat “recuperat” imperceptiblement i el sou femení en lloc d´equiparar-se al masculí (a mateix treball, mateix salari) ha esdevingut en la immensa majoria de casos un complement al sou del “cap de família”.

I en aquesta situació, esdevinguda pràcticament regla general, com, i qui continua fent les tasques domèstiques? Qui de la parella sacrifica la feina? Qui es queda provisionalment a casa en cas de necessitat. L’experiència demostra que el més feble, la dona. O, com es tira endavant en el cas de les famílies monoparentals amb un “sou de complement” i totes les despeses fixes idèntiques?

I aquests problemes domèstics, com l´emancipació i la igualtat de la dona en general, no es resolen a nivell individual solament amb més o menys bona voluntat dels uns o dels altres, es resolen amb mesures socials. Equiparació real dels salaris, creació de guarderies públiques i empresarials, d´escoles bressol, organització de les condicions i dels horaris de treball, etc… Quantes parelles joves -per exemple- són conscients de que no són lliures, en les condicions materials existent actualment, de tenir o de no tenir fills?

Sense mesures socials en profunditat, la llibertat i la igualtat són un miratge.

Vaig a utilitzar un vocabulari que ha passat a la història però entenedor: el capitalisme ha reeixit a fer perdre al mon del treball el que ha mantingut intacte pels seus, l´esperit de classe, o si es vol, l´esperit de pertinença a un col·lectiu amb interessos comuns.

El mon assalariat, i la joventut en particular, té interès en prendre consciència, malgrat el progrés inconstatable -no faltaria més!- del que ha vingut passant.

Leave a Reply